A la natura preval el famós principi químic d’acció–reacció, tot acte contra la natura provoca una reacció. L’alteració dels dos cicles vitals, com són el cicle de l’aigua i el cicle del oxigen–anhídrid carbònic, provoquen tot un seguit de successos que s’està demostrant poden ser irreversibles, en la dinàmica físic–química d’aquest gran matràs que hom diem atmosfera.
Hem de tenir clar que l’oxigen és un gas fred, mentre l’anhídrid carbònic és un gas calent. L’increment d’anhídrid carbònic altera la temperatura atmosfèrica. A més temperatura, més desglaç polar, això comporta més aigua en mars i oceans; per tant, més superfície d’aigua; és a dir, més evaporació. Per altra banda, en aquest matràs atmosfèric, si varia la temperatura, varien les pressions atmosfèriques.
Per acabar-ho d’arreglar, resulta que tota combustió de matèria orgànica (hidrocarburs, boscos, gasos, etc.) consumeix oxigen i produeix anhídrid carbònic més aigua. Amb la qual cosa, el procés s’accelera, tenint en compte que les plantes són les úniques productores d'oxigen. De fet, sort en tenim de les algues; ja que, amb l’oxigen produït pels pocs arbres que van quedant al planeta, no en tenim prou per la respiració d’homes i animals, respiració que també consumeix oxigen i produeix anhídrid carbònic. Òbviament, si s’escalfa l’atmosfera i, a més a més, tenim pèrdua de capa d’ozó, la superfície de la terra també s’escalfa cada vegada més i ja tenim més “llenya al foc”.
Qüestionar el canvi climàtic és tan estúpid com qüestionar la sortida del sol en un dia núvol. Es poden qüestionar les repercussions que es deriven del canvi climàtic i si aquestes són reversibles o no. Però, negar el que és evident, només té un sentit: preservar interessos econòmics que estan afectant al canvi climàtic.
Hi ha solució? A mi, només se m’acudeix una: produir una energia a l’invers d’ara, una energia que consumeixi anhídrid carbònic i que alliberi oxigen. Utòpic? Doncs bé, la funció clorofíl·lica d’arbres i plantes així ho fa.
