Sóc asocial, i què?

No, no sóc insociable. Abans al contrari, sóc una persona força sociable, però reivindico el dret a elegir la meva sociabilitat. Per a mi, el 80 % de la gent no em reporta res positiu i sí, em reporta moltes coses negatives.

M’és impossible relacionar-me amb tot tipus de drogoaddicte (siguin alcohòlics, fumadors, cocaïnòmans, etc.) Atenció!, de forma social; ja que, de forma professional ho faig cada dia. Però una cosa és la relació professional, on ni pots ni deus escollir ni tan sols plantejar-t’ho, i una altra cosa molt diferent és la relació social, on pots escollir i, fins i tot, estratificar: conegut, veí, company, amic, etc.

Tampoc puc relacionar-me (o em costa relacionar-me) amb aquest 60 % de població que reconeix i inclòs, alguns, es vanaglorien, no llegir mai cap llibre. ¿Com relacionar-te, quan la base de la teva escala de valors és la cultura? Tampoc puc relacionar-me (o em costa relacionar-me) amb totes aquelles persones que diuen que són “fans” de l’esport i, no obstant, no el practiquen mai. ¿Com relacionar-te amb persones que tenen un estil de vida totalment autolític; quan tu estàs, a cada pas, trencant amb el xip urbanita, per intentar integrar-te dins la natura, de la qual provenim? ¿O com relacionar-te amb aquelles persones, tan negades, que són incapaces de diferenciar el mal anomenat “benestar” amb un estil de vida incorrecte?

Però és clar, ¿què es pot esperar d’un règim democràtic (que no democràcia) que va començar fa trenta anys, fumant porros dins el Congrés de Diputats? Perquè aquest és un altre tipus d’associabilitat: l’associabilitat política. ¿Com pot ser que a aquestes alçades de democràcia (perdó, vull dir règim democràtic) no hagi cap partit que reivindiqui les llistes obertes? ¿Com relacionar-te amb polítics que són autèntics MIM’s. MIM de marioneta de partit i MIM d’acrònim, és a dir: Mediocre, Immadur i Manipulador?

Sí, em considero un asocial convençut i convido al 20 % de la població que faci el mateix, que sigui capaç de sortir-se’n dels paranys socials i polítics del nostre règim democràtic. I a l’altre 80 % de la població, li recomano que llegeixi més i que creixi tant com ésser humà com ens espiritual.

“Statu quo”

Malgrat tot (és a dir: controvèrsies polítiques de partit a part i encoratjaments parlamentaris de galeria florentina), la realitat catalana a peu de carrer o, millor dit, a peu de fila d’espera d’administrat, és una percepció social d’una quietud força amoïnant. Quietud que s’expressa amb frases tan ambigües com estèrils de l’estil: “Ara no toca moure fitxa” “Compàs d’espera fins a les properes eleccions de març” “Empat tècnic de forces polítiques” (dóna igual que aquestes siguin generals) Quasi, quasi, podríem parlar d’inoperància administrativa (que no incompetència, encara que d’aquesta també n’hi hagi). Hi ha excepcions, totes aquelles que són susceptibles de foto i portada de diari, tan necessaris per esgarrapar vots.

Administrativament, vivim una mena de “avui per tu, demà per mi” polítics. Aquesta situació ve derivada d’un “statu quo”, degut que uns (bipartit) guanyen les eleccions, mentre uns altres (tripartit) governen. I aquest és el quid de la qüestió, el desplaçament de l’ordre natural de les coses: l’objectiu deixa de ser guanyar les eleccions i passa a ser governar, i amb qui governar al no treure ningú majoria.

I la ruleta torna a estar servida, on caurà la sort? ¿En la concepció ideològica de dretes i esquerres o en la concepció de país amb una determinació nacionalista? Joc d’escacs, joc de dames i joc de cuc a amagar.

I el ciutadà? Doncs com sempre, que tingui confiança en “els seus” polítics i que, per un dia, deixi de ser ésser administrat i assoleixi el seu compromís social i democràtic, sent ens votant, que no pas ens elector. Ja que, tornarà a votar amb les maleïdes llistes tancades. Fins quan? Doncs..., fins que en aquest país hi hagi una autèntica consciència i reivindicació de societat civil que intel·lectualment superi a qualsevol verborrea política.

Mentrestant, els polítics a la seva, com sempre; als seus enrenous i estèrils lluites dialèctiques. I els càrrecs de l’Administració, fent-los-hi el joc del “estic d’acord” o ballant-los-hi el ball de l’adulació, mentre esbrinen la manera de cargolar-se a la cadira.