Ara fa deu anys, vaig establir una petita anàlisi dels, aleshores, últims deu anys d’infermeria. Així doncs, fa deus anys d’aquells deu anys i, malauradament, en aquests vint anys les coses poc han canviat: Encara continuem afònics, reclamant una llei de funcions, encara hi ha una forta divergència entre una formació acadèmica universitària a nivell de diplomatura (fins i tot llicenciatura) i la realitat laboral, i encara seguim sent “cul de sac” del sistema sanitari o, si es prefereix, el recorregut jòquer sanitari. Si més no, per a una infermeria hospitalària que no acaba de quallar dins l’estructura jeràrquica d’un centre de treball multiprofessional i, per tant, no queda prou definit el territori de les seves competències. Competències que haurien de ser-li pròpies i específiques; és a dir, les competències derivades d’una atenció estricta i exclusiva al malalt.
Albert Einstein deia: “Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre els demés; és l’única manera” Aquest és un dels problemes endèmics d’infermeria, la queixa “soto voce” professional i, a l’hora de la veritat, la covardia i claudicació diària, sense cap mena de reivindicació professional que configuri i racionalitzi la seva tasca. En conclusió, què tenim? Doncs, tenim dos llastres força immotivants i/o frustrants: El primer llast, per no poder assolir les expectatives que els diversos estaments ens donen; generant-se, aleshores, frustracions professionals. I el segon llast és una altra frustració (aquesta més específica) per impotència, quan no es pot desenvolupar, adequadament, la labor com a infermera/er per manca de temps. Ja que, prevalen més les tasques no inherents a infermeria i que ocupen bona part del temps laboral, en detriment del propi temps professional d’una infermeria assistencial. Tasques que entren de ple en competències més pròpies d’auxiliars de clínica, de zeladors i, fins i tot, d’administratius.
Seguint aquesta línia d’Einstein una mica més, Mahatma Gandhi deia: “La veritat mai fa mal a una causa si és justa” Però, i com ja he dit en diverses ocasions, ¿qui té la valentia d’afrontar aquesta veritat?, ¿de ficar-li el cascavell al gat? o, encara millor, ¿qui està disposat a fer de vaixell trencagels per obrir pas a la resta de vaixells que li van darrere? Doncs, només està disposat algun lliurepensador, algun Quixot sense molins i (segons alguns) algú sense gaire esma ni deguda prudència (l’eterna disquisició entre fons i forma) Tant és així que, en moltes ocasions, ni tan sols se li concedeix el benefici del dubte, crucificant-lo directament, en honor i glòria del seu propi nom. ¡Quanta pobresa d’esperit tenim dins la nostra estimada infermeria! Però, ho hem de tenir força clar: Les persones són com els edificis, per créixer es necessiten bons fonaments i els fonaments d’una persona són la seva formació acadèmica. ¿És el mateix estudiar farmacologia clínica havent estudiat la química orgànica d’un batxillerat superior, que sense haver-la estudiat? ¿És el mateix estudiar biostadística sense haver estudiat l’estadística de COU? Cada formació acadèmica ha generat la seva respectiva mentalitat professional i aquesta diversitat de mentalitat professional ha estat motiu de discrepàncies.
A què bé tot això? doncs molt fàcil i com deia Bertolt Brecht: “ Les crisis es produeixen quan el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer” Fa més de vint anys que, en teoria, va morir l’ATS en favor del naixement del DI i, no obstant, encara és hora que hagi una sola direcció d’infermeria integrada per diplomats o amb tan sols la seva representació. Fet totalment anacrònic; però, suposadament, molt rendible per a un Sistema i una Administració sanitària, que juguen amb aquest personal jòquer, que segueix utilitzant el vell i estúpid aforisme de “m’és igual treballar que fer feina” Doncs no! senyores i senyors, a un diplomat no li és igual. El diplomat no ha estudiat una carrera universitària per “fer feina”, ha estudiat una carrera universitària per exercir la seva professió, la qual ve facultada i avalada pel seu pla d’estudis. ¿Comencem a tenir les idees clares? Doncs, aleshores, anem (ara sí) per feina i comencem a reivindicar una dignitat professional que ens és pròpia i que, em consta, donen suport tots els col·legis professionals i consells d’infermeria.
Arribats en aquest punt, permeteu-me que insisteixi amb una altra cita (aquesta meva i perdó per la presumpció): “Tan important és què ets o com ets, com què fas i com ho fas” El fet diferencial d’una bona gestió en una direcció d’infermeria moderna, no radica en fer tan sols coses en favor de les infermeres/ers, radica en fer coses per a infermeria. Pot semblar el mateix, però no ho és. Fer coses per a infermeria significa dignificar la professió; lluitar, perquè (d’una vegada per totes) es racionalitzin les tasques dins del centre de treball i que infermeria deixi de fer totes aquelles tasques que no li són pròpies. Quan odiosa resulta aquesta hipocresia institucionalitzada que amb la boca petita i en la més “estricta intimitat” reivindica la llei de funcions; mentre en el dia a dia, i tots els dies de l’any, està claudicant amb la complicitat del Sistema i de l’Administració sanitària, tot mirant de reüll la seva cadira.
En quant a “altres persones” (és a dir, altres infermeres/ers) que solen estar en extrems totalment oposats: o bé es passen el dia despotricant, però no fan res per canviar les coses i moren en el seu propi silenci; o bé en l’altre extrem, tots aquells que van dient allò de “jo ja ho tinc bé” i també callen, perquè les coses no canviïn. Tots ells, que prenguin nota de la cita d’Unamuno: “A vegades, el silenci és la pitjor mentida” I jo hi afegiria “...i el pitjor error” També els hi pregaria que reflexionessin (d’aquest error) a partir de dos cites més. L’una de Ralph Nader que diu: “El teu millor mestre hauria de ser el teu últim error” i l’altra de Confuci “No rectificar un error comès, és cometre’n un altre”
Hi ha tantes infermeries com vulgueu: Infermeria científica, infermeria clínica, infermeria facultativa; infermeria assistencial, infermeria basada en l’evidència i un llarg i generós etc. Però, la proposta de futur d’infermeria ha de ser filosòfica. Una infermeria filosòfica que emani del propi contingut humanista que és inherent a la seva professió de servei. I aquest fet filosòfic ha de ser, a la vegada, un humanisme pragmàtic i modern. I transmetre’l a la societat de forma reivindicativa, mitjançant l’assertivitat de la seva titulació universitària i mitjançant l’assertivitat del pla d’estudis cursat. Ja sabem que infermeria forma part de les Ciències de la Salut; però..., la infermera/er és un ésser humà que ajuda a un altre ésser humà, per mitjà de: cures (cuidados), educació sanitària, relació d’ajut i suport psicoemocional. De tot això, ¿algú creu que medicina en sap més que infermeria? Aleshores, ¿per què no ho reivindiquem? ¿Per què supervisores i direccions d’infermeria permeten una possible minva o desconsideració professional?
