El lideratge és un fet intrínsec de tota societat animal que s’estructuri amb un gregarisme social. Per tant, és inherent a la condició humana que no sols té una estructura social, també té altres estructures tan importants com són polítiques o religioses. La figura del líder ha estat sempre present al llarg de la història de la humanitat i en totes les cultures, des de les més primitives fins a les més desenvolupades.
Lideratges n’hi ha de tots els “colors” Encara que, bàsicament, es poden reduir a dos: els netament autocràtics (siguin socials, religiosos o polítics) i els estrictament democràtics. Entre aquests lideratges democràtics tenim dos referències històriques força significatives: una es concentra en el concepte llatí de “primus inter paris” i l’altra en la significació que comporta la famosa taula rodona del rei Artur. Així, el líder és igual a tots, i “només” té una potencial capacitat en cas d’haver necessitat d’una decisió final o decisió significativa (cas d’empat en una votació) En definitiva, tothom pot opinar (tenir veu) i tothom pot decidir (tenir vot)
Però, poc o molt, tot lideratge comporta una supeditació respecte al líder, encara que aquesta supeditació sigui acceptada i compartida per tot el grup (líder inqüestionat) Si, per les raons que siguin, algú no està disposat a fer aquesta supeditació i entén la seva llibertat personal a partir d’una total i absoluta independència (base de l’autèntica llibertat), no li queda cap més remei que fer-se agnòstic o àcrata o, per què no?, líder d’un mateix.
Ser líder d’un mateix no és gens fàcil i és força complicat. És més, resulta més fàcil ser líder d’altres que ser líder d’un mateix. No és fàcil perquè es pot fer punt de partida des de molts plantejaments i, a més a més, es pot caure en la pròpia endogàmia en forma d’orgull, supèrbia i el que resulta el grau més quotidià de la nostra societat: el narcisisme professional. L’autèntic líder d’un mateix ha de fugir del temptador coneixement tècnic, del “saber”, i ha de buscar l’escabrós i fatigant camí de la “saviesa” Tenint ben present alguns factors que en són determinants: No hi ha intel·ligència més adient que la filosòfica, no hi ha autèntica intel·ligència sense humilitat i que la intel·ligència no és patrimoni de ningú i, a la vegada, és patrimoni de tothom.
I com s’hi arriba? Per començar, un s’ha de fer autodidacta, renunciant a moltes coses i acceptant-n’hi altres que es poden i deuen trobar en la lectura sistemàtica i, a la vegada, selectiva, que ens farà aconseguir la nostra pròpia saviesa. S’ha d’anar primer al pensament socràtic, resseguint la seva essència filosòfica a través dels segles. Més tard, es pot optar per l’autosofia –contracció de la paraula llatina auto (propi) i la grega sofos (saber)–. I fins aquí, la part de filosofia occidental. Aleshores, toca la part de filosofia oriental, hi ha que assolir el pensament budista, el zen i el confucionisme. Per, finalment i amb sort, optar a ser un modest bodhidharma. Amb la garantia d’haver arribat a descobrir “l’autèntic camí”; però, assumint que mai s’arribarà al terme d’aquest camí. Ja que, això, només està reservat a uns pocs privilegiats.
Un ja es pot considerar líder d’un mateix i..., ara què? Doncs, ara un ha d’estar disposat que li girin la cara, no el saludin, tenir substantius i significatius silencis, un poc o un molt d’incomprensió, una mica d’enveja i rebre tota la gamma que perfila la pobresa d’esperit que caracteritza a la rasa humana; refugi d’un humanisme que mort en la seva pròpia impotència i en l’autolisme del nostre planeta. Ja que, i com és ben sabut, ningú pot ser profeta (auto profeta) a la seva terra. La satisfacció intel·lectual no és pas una aureola de popularitat, ni el benestar que pugui donar aquesta popularitat. La solitud és la base del filòsof, autòsof, bodhidharma o, simplement, de la persona que vol estar intel·lectualment bé i créixer per ella mateixa. Dóna igual si és fa amb revestiment religiós o, solsament, filosòfic; la solitud sempre serà la base d’aquest auto líder, el que ha vençut totes les temptacions intel·lectuals del nostre món. I, ja se sap, que la pitjor part de la solitud és estar sempre sol.
