SITUACIÓ TRANSCENDENT – SITUACIÓ INTRANSCENDENT

De vegades, una situació se’ns apareix de sobte, com un ensurt, sense saber molt bé que vol de nosaltres. Ens surt en qualsevol lloc, en qualsevol indret, a qualsevol hora i dia. Surt trasbalsada, a trompons, d’una manera grollera i sense cap ordre ni concert. Sembla que no té les idees clares, és fa un nus, porta els papers molls i no en fa cap a dretes. Nosaltres, amb la sorpresa de l’ensurt, amb la sorpresa del qui desconeix els seus cops amagats, ens trobem sense poder donar una resposta ràpida i prou convincent. Sembla que ja no som nosaltres mateixos, ens quedem col·lapsats, com a babaus, col·lapsats física i psíquicament.

Després, reaccionem, però ho fem massa tard, la resposta ja no és l’apropiada. Sortim pel dret, reaccionem amb apatia o amb certa agressivitat, doncs no sabem ben bé com defendre’ns i, per tant, ataquem la situació incerta i fastigosa que gosa destorbar-nos en la nostra vida quotidiana. Si, a més a més, algú vol manipular o treure’n profit d’aquesta situació, llavors la cosa es complica encara més.

És possible que sigui més fàcil canviar d’idea que canviar una situació. Les idees les podem exposar, esgrimir i fins i tot exportar-les als altres, raonar-les. En canvi, les situacions són heterodoxes, subjectives i, sovint, ningú se’n vol fer càrrec ni ser responsable d’elles. Neixen quasi per generació espontània, creixen soles, amb total impunitat, i sense que ningú se n’adoni, s’instal·len com si tinguessin un dret adquirit. Més tard, es desborden i ens desborden, són l’allau que quan el veiem ja ens està engolint. Aleshores, la situació deixa de ser intranscendent i es torna transcendent, tant per al teòric responsable de la situació, com per al qui està immers dins d’ella i ha de lluitar per poder sortir-se’n.

Sempre estem ficats en la defensa del nostre intel·lecte, seguint els criteris de la raó. Deixem en segon pla els sentiments que tot ho embrollen i només ens donen una referència emotiva per poder dir que som humans, que encara creiem en alguna cosa, que no tot és tècnica ni esperit científic. Però, hem de fer el nostre camí, començant pel sentit comú, continuant amb el raonament, després hem d’acollir-nos a la lògica i per últim, si encara ens queden ganes i estem capacitats, ficar-nos dins de la metodologia científica. Quants n’hi ha que fan això? Quantes vegades es fa drecera i ens aboquem de cap i peus a la metodologia científica?

No som coherents i així ens va. Encara tenim sense determinar termes tan fonamentals com: benestar i qualitat de vida, qualitat de vida i estil de vida, esforç i exercici; alimentació i nutrició, malaltia i falta de salut, salut i absència de malaltia; elecció i independència, nivell racional i raó, nivell irracional i sense raó; argument i explicació, commoció i emoció, criteri i opinió; treballador i professional, administrador i gestor, malalt i client; hàbit nociu i hàbit tòxic, relació d’ajuda i suport psicoemocional, diagnòstic de presumpció i diagnòstic de probabilitat; malalt irreversible i malalt terminal, èxitus i mort, ètica biològica i bioètica; diagnòstic de certesa i diagnòstic d’extensió, atendre i ajudar, eutanàsia i distanàsia; mort digna i ortotanàsia, radiació i irradiació, tumor maligne i càncer, agent carcinogen i agent cancerigen; tractament pal·liatiu i tractament antiàlgic.

Moltes vegades, immersos en els problemes de “fora de casa”, obviem els problemes de “casa”, per ser quotidians i (podem dir) domèstics. I així, aquests problemes queden relegats al “ja ho farem”, “primer és el primer”, “quan tinguem temps”, “ara no és el moment” i un llarg etc. D’aquesta manera, els problemes domèstics s’eternitzen en el temps, s’instauren. Els favors es converteixen en obligacions, la bona voluntat es converteix en activitat diària i el treball es converteix en “fer o treure feina”.

Per altra banda, tots els grups humans (a la curta o a la llarga) es neurotitzen, agafen els tics de les persones que els conformen i només queden les reunions d’equip per pal·liar-ho. Si aquestes no es fan, aleshores són les emocions les que s’anteposen als arguments, són les emocions les que distorsionen i descontrolen la situació. I com única solució conferim o pactem que la situació és intranscendent. Amb la qual cosa, tornem al principi i ja tenim tancat el cercle viciós. El collar que constreny a tota persona que vulgui trencar amb la situació. Doncs, s’ha decretat i acordat que la situació no és transcendent. I es posa com a divisa:

SITUACIÓ NO TRANSCENDENT ÉS IGUAL A SITUACIÓ INTRANSCENDENT.

La qual cosa és del tot incerta.

Decàleg de relacions professionals i laborals

1. El diàleg, sigui verbal o escrit, és la base de tota relació. El silenci i la falta de resposta a una solitud mai es poden admetre.

2. El diàleg ha de ser obert i a disposició de tothom, estigui la persona sindicada o no.

3. Si una persona no exercís els seus drets, no significa que renunciï a ells. Cadascú exercís els seus drets quan ho creu oportú.

4. Un dret no pot lesionar a un altre dret i els dos es poden exercir a la vegada.

5. Per damunt de normatives d’empresa (hospital) i normatives d’institucions (ICS) preval l’Estatut de la Funció Pública; per damunt d’aquest, preval l’Estatut dels Treballadors i per damunt de tots ells preval la Constitució Espanyola.

6. La titulació universitària defineix i divideix la condició de treballador de la condició de professional. Defugir la titulació universitària d’una persona i tractar-la com si fos treballador (sanitari) en lloc de professional (de la salut), sempre generarà conflictes de difícil solució.

7. Barrejar temes i aspectes professionals amb temes i aspectes laborals, sempre serà mala política. Rendibilitzar aquesta política, desqualifica a la persona que la practica.

8. Els arguments s’han de rebatre amb arguments. Imposar criteris i decisions, mitjançant un exercici d’autoritat o “per real decret”, desqualifiquen tant a la persona que fa la imposició, com a la institució que ho permet.

9. Actituds de suficiència i benvolença (paternalisme) amb el propòsit d’ajudar a altres directius prenguin opinió i/o la seva decisió, són sempre manipulatives.

10. De la mateixa manera, i a l’inrevés, rere tota actitud autocràtica, sempre s’hi troba una personalitat immadura i manipuladora.