En un hospital d’aguts (amb bon percentatge de crònics reaguditzats) les estadístiques i llistes d’espera determinen i prioritzen la planificació d’actuacions a l’hora de donar un servei. Un pot arribar a pensar que l’usuari–client ha deixat de ser la referència, per convertir-se en un element estadístic més o en un número d’ordre dins d’aquesta llista d’espera, i dins el conjunt d’objectius que cada servei i cada professional té assignats i que s’han d’assolir. Aleshores, és quan l’actuació personal i particular de cada professional assistencial, s’esdevé fonamental a l’hora d’humanitzar la relació que es deriva del binomi usuari–assistència i que tan important és en la percepció i valoració d’aquest usuari–client com a grau de satisfacció pel servei i tracte rebuts.
Per altra banda, pressió social, utilització d’àrees quirúrgiques (i el seu conseqüent procés d’actuació hospitalària), limitacions del sistema sanitari (limitacions tècniques, econòmiques, de recursos humans, etc.), la necessitat de racionalitzar i rendibilitzar aquestes limitacions, i la forta demanda (cada vegada més estricta i selectiva) efectuada per l’usuari–client, conformen una autèntica pluja de fets i situacions que hom anomenem pressió assistencial. A pesar de tot això, hi ha centres hospitalaris que han aconseguit (amb millor o pitjor fortuna) marcar pautes d’actuació, per tal que la qualitat assistencial o, millor dit, les diferents i diverses qualitats assistencials no minvin.
Malgrat les successives elucubracions socio-político-econòmiques que de tant en tant se’ns plantegen per diversificar la massificació sanitària i millorar la seva qualitat; la realitat és que el puntal del sistema sanitari segueix sent el professional assistencial. Per tant, tota millora que es faci en les seves condicions de treball (recursos tècnics, entorn ambiental i laboral, racionalització i distribució de tasques, etc.), repercuteixen tant de forma directa com indirecta en la millora d’aquestes qualitats assistencials. Els estudis de mercat així ho determinen, que tant o més important poden ser (com a incentiu i rendiment professional) les condicions laborals d’un professional (grau de satisfacció), com les seves condicions econòmiques (poder adquisitiu) I a major edat del professional, més se solen valorar aquestes condicions laborals, per damunt de les condicions econòmiques; que, en principi, aquest professional ja les considera assolides.
Així doncs, i parafrasejant la vella dita, cal donar-li a l’usuari el que és de l’usuari i cal donar-li a cada professional el que és de cada professional.
Per altra banda, pressió social, utilització d’àrees quirúrgiques (i el seu conseqüent procés d’actuació hospitalària), limitacions del sistema sanitari (limitacions tècniques, econòmiques, de recursos humans, etc.), la necessitat de racionalitzar i rendibilitzar aquestes limitacions, i la forta demanda (cada vegada més estricta i selectiva) efectuada per l’usuari–client, conformen una autèntica pluja de fets i situacions que hom anomenem pressió assistencial. A pesar de tot això, hi ha centres hospitalaris que han aconseguit (amb millor o pitjor fortuna) marcar pautes d’actuació, per tal que la qualitat assistencial o, millor dit, les diferents i diverses qualitats assistencials no minvin.
Malgrat les successives elucubracions socio-político-econòmiques que de tant en tant se’ns plantegen per diversificar la massificació sanitària i millorar la seva qualitat; la realitat és que el puntal del sistema sanitari segueix sent el professional assistencial. Per tant, tota millora que es faci en les seves condicions de treball (recursos tècnics, entorn ambiental i laboral, racionalització i distribució de tasques, etc.), repercuteixen tant de forma directa com indirecta en la millora d’aquestes qualitats assistencials. Els estudis de mercat així ho determinen, que tant o més important poden ser (com a incentiu i rendiment professional) les condicions laborals d’un professional (grau de satisfacció), com les seves condicions econòmiques (poder adquisitiu) I a major edat del professional, més se solen valorar aquestes condicions laborals, per damunt de les condicions econòmiques; que, en principi, aquest professional ja les considera assolides.
Així doncs, i parafrasejant la vella dita, cal donar-li a l’usuari el que és de l’usuari i cal donar-li a cada professional el que és de cada professional.
