“Botellón” o Dipsomania?

Es considera que hi ha dos tipus de dependència alcohòlica: una dependència psicològica, relacionada amb els problemes afectius i de relacions personals; i una altra dependència física que es manifesta amb una “síndrome d’abstinència”, quan s’interromp la seva ingesta.

Dins la dependència física a l’alcohol es distingeixen dos formes de beure, una continua on es necessita consumir tot sovint, o cada dia, begudes alcohòliques, i una altra episòdica, anomenada Dipsomania[1]. En aquesta última, s’alternen etapes d’abstinència (relativament prolongades, es pot estar una setmana o més sense beure) amb severes recaigudes.

Segons la CIE[2], la dipsomania s’agrupa dins la categoria de patiments que generen síndrome de dependència. La dipsomania difereix de la borratxera[3] ocasional (intoxicació etílica aguda), ja que la borratxera ocasional no produeix dependència, al contrari de la dipsomania que si en produeix i podríem dir que és una intoxicació etílica ocasional, però episòdica i persistent en el temps.

Per altra banda, molts especialistes coincideixen en dir que l’alcohòlic persistent o crònic, per tenir una intoxicació diària, actua d’una forma “passiva” És a dir, gradualment fa un desgast de les seves relacions emocionals i socials. I, a més a més, exposa el seu organisme a danys severs. En contrapartida, el dipsòman té un comportament social que (durant el període d’abstinència) pot semblar fins i tot normal, però en els episodis alcohòlics es torna “explosiu”, sense controlar la seva conducta i sent, tot sovint, violent i agressiu.

Tanco el cercle amb el títol – pregunta (i reflexió) de l’escrit. “Botellón” o Dipsomania” Sincerament, penso que els dos fenòmens es donen a la vegada i de forma conjunta.
---------------------------
[1] Dipsomania: Del grec dipsa (sed) i mania (bogeria) La Dipsomania es defineix com “L’impuls a beure amb excés líquids tòxics” Generalment, els líquids tòxics són alcohòlics”

[2] CIE: Clasificación internacional de enfermedades. En català seria CIM.

[3] Trélat deia: “Els borratxos són individus que s’embriaguen quan troben l’ocasió de beure. Els dipsòmans són individus que s’embriaguen sempre que presenten un accés” És a dir, un no busca la ocasió, l’altre sí.

Carta a tots els polítics

Noves eleccions, nova abstenció. La base d’una democràcia és el poble, quan en lloc del poble la base es sustenta en els partits polítics, no tenim una democràcia, tenim un règim democràtic. I com en tot règim, una sinistra intromissió que comença amb la manipulació emocional i acaba en una manipulació intel·lectual.


Nosaltres (el poble, la societat civil), no volem ser votants, volem ser electors. I mentre mantingueu les vostres llistes tancades i bloquejades, als demòcrates no ens deixeu cap altre camí que el camí de l’abstenció. I, aquesta vegada, reivindico la meva abstenció amb un poema, a veure si així us trec el color de la vostra vergonya; que, malauradament, també és la nostra vergonya:

República de cristall


La democràcia té un riu sec,
nomenat règim democràtic,
on mort de set la societat civil.


Mentre, els partits polítics
s’ofeguen en el riu impúdic
de llistes tancades i bloquejades.
És l’endogàmia que guilla
la cadència d’un taüt cínic,
dins la tomba que embolcalla
tot complex de culpa.
Del poemari “Fill de la boira”

Axiomes d’infermeria i més

Algunes persones, sigui per ignorància (desconeixença) o per falta de criteri davant una realitat o situació, poden pensar que un escrit “per se” pot generar un estat d’opinió; quan, certament, aquest escrit només ha fet aflorar una corrent d’opinió que ja existia, com si fos un riu subterrani. Sempre és preferible que una corrent d’opinió, a l’igual que la corrent d’aigua, corri per la superfície. És la millor manera d’aprofitar l’aigua i és la millor manera d’aprofitar un estat d’opinió.

–––––––––––––

En el grec antic, axioma significava: “el que sembla just” Avui en dia, s’entén per axioma: “una proposició tan evident que no necessita demostració” És, doncs, una tesi irrefutable que no cal demostrar-la. La professió d’infermeria li passa el mateix que a les matemàtiques, tenen molt poques axiomes, però són inqüestionables. En el cas d’infermeria, bàsicament només té dos axiomes:

Axioma–1: “On hi ha un malalt, ha d’haver-hi un/a infermer/a” Segons estudis d’intenció i funcionament hospitalari (el que podríem definir com el dia a dia) un hospital pot funcionar sense metges, però no pot funcionar sense infermers/res.

Axioma–2: “On hi ha un cap de servei, ha d’haver-hi un/a supervisor/a” És un error greu establir un organigrama i estructura jeràrquica per a medicina i un altre diferent per a infermeria. En el funcionament hospitalari ja és prou problema les possibles incompatibilitats horàries que hi ha entre medicina i infermeria, com perquè, a més a més, les agreugem amb organigrames i estructures jeràrquiques diferents.

A part d’aquestes dos axiomes, hi ha que tenir present el camp d’actuació d’infermeria que, curiosament, coincidís més amb el camp d’actuació de psicologia que amb el camp d’actuació de medicina. Aquest camp d’actuació es pot resumir en dos conceptes: “relació d’ajuda” i “suport psico-emocional” La relació d’ajuda comporta utilitzar, subministrar i ensinistrar el malalt en uns coneixements que, de tenir-los, faria innecessària l’actuació de l’infermer/a; ja que, aquest malalt podria tenir autocura de la seva pròpia salut (en el cas de malalts crònics ja es porta a termini aquesta autocura) El suport psico-emocional desenvolupa una relació de comprensió a partir de l’essència filosòfica que ha de tenir qualsevol professió de les ciències de la salut. És a dir, l’humanisme. Aquest suport ajuda a estabilitzar la part psíquica i emocional (fins i tot, s’arriba a parlar de suport espiritual) del malalt com a persona, tan importants a l’hora d’assolir el guariment del malalt.

Sempre he pensat que amb la filosofia es pot anar a tot arreu. En el cas d’infermeria, és impensable el desenvolupament professional sense aquesta filosofia humanística, que és l’essència de la nostra professió i el fet vocacional que ens porta a estudiar-la i, sobretot, a estimar-la.

El fet intrínsec de la drogoaddicció

S’han volgut establir similituds entre diferents estudis, tant psicològics com sociològics, sobre el comportament que té el drogoaddicte i les diferents influències que afecten i determinen aquest comportament: influències socials (i tribals), massificació urbana i barriades marginals, context familiar, entorn laboral, etc.

De fet, no hi ha, en la pauta d’aquest comportament, una sola causa aïllada; però si podem parlar d’una “terra de sementera” on s’afavoreix, creix i es desenvolupa la drogoaddicció. Aquesta sementera és la immaduresa. “Per se” el drogoaddicte té personalitat immadura, amb llavors d’ignorància o sense, amb components narcisistes o sense i amb flocs de complex d’Èdip (o d’Electra) sense superar. Aquesta immaduresa impedeix que el drogoaddicte sigui capaç de discernir entre llibertat i independència (els sol confondre i, moltes vegades, els fa equivalents, sinònims) Així, per exemple, es creu lliure pel fet d’elegir fumar, quan la realitat és que es fa esclau (depenent) d’una droga anomenada nicotina[1]. Per cert, la nicotina té un poder d’addicció deu vegades superior a la cocaïna[2]. Per tant, qui és més drogoaddicte el cocaïnòman o el fumador? La resposta correcta és: ambdós.

Aleshores, cal “reeducar” a la persona drogoaddicta (o susceptible de ser-ho) per intentar establir un patró de comportament madur; que la referència de la seva conducta sigui la pròpia identitat, enlloc del que fa (forma o estil de vida) o deixa de fer (limitacions i/o frustracions de la seva vida quotidiana) D’aquesta manera, podem intentar[3] que entri en una fase reflexiva. Ja que, immaduresa i irreflexió sempre van juntes, fent un autèntic tàndem.

I tot això cal fer-ho abans que arribi el deteriorament neuronal, que totes les drogues (absolutament totes) provoquen i que la seva immaduresa es torni crònica, fent inviable qualsevol proposta terapèutica i social. Hem de tenir clar que immaduresa i deteriorament neuronal són del tot irresolubles i, per tant, qualsevol actuació està condemnada al fracàs. En aquests casos, només es pot fer una “actuació pal·liativa”, per retardar el progressiu deteriorament físic, psíquic i social.

---

[1] La terminació –ina és utilitzada en química orgànica per determinar les drogues d’origen alcalí, són els anomenats alcaloides.

[2] Un altre alcaloide.

[3] No hi ha cap mètode que sigui fiable a l’hora d’una deshabituació. Els percentatges de fracàs són força importants.

Disfunció de lèxic

Avui en dia, quan s’estableix la gestió de qualsevol activitat humana, s’ha de tenir sempre en compte que aquesta quedarà reflectida, controlada i gestionada per mitjà d’un sistema informàtic. Per tant, i en alguna manera, s’ha d’establir un llenguatge de comunicació entre la interpretació lèxica de les persones i el seu reflex en aquest sistema informàtic. Això, se sols fer amb programes informàtics genèrics (més o menys estàndards) o amb programes informàtics específics per al tipus de tasca que es realitza i per a aquelles necessitats que s’han de cobrir o aconseguir.

En una empresa normal (diguem-n’hi de producció) és relativament senzill assolir aquesta comunicació i la interpretació lèxica tan sols depèn de la complexitat tècnica de l’empresa; ja que, només hi ha un grup de persones front a la resta, que són els productes resultants del procés de producció. Per tant, aquest sistema informàtic i de llenguatge és unidireccional i, tothora, segueix una mateixa direcció, la que té el propi procés productiu.

El problema sorgeix quan hi ha més d’un grup de persones interelacionades; ja que, aleshores, el llenguatge de comunicació ha de ser bi– o multidireccional amb una bona retroalimentació (feed back) i el sistema informàtic ha de contemplar aquesta resposta. Aquest és el cas d’un hospital, on tenim varis grups de persones que han de comunicar-se de forma verbal, però també de forma informàtica. Bàsicament, hi ha tres grups de persones: malalts–usuaris, professionals assistencials i professionals de suport logístic (gestió i administració, informàtics, altres serveis, etc.) La interrelació dels grups de persones comporta, de base, utilitzar un llenguatge comú i de la màxima afinitat. En cas contrari, es produeixen molts problemes d’interpretació i, fins i tot, d’incomunicació. El principal problema (que anomeno disfunció de lèxic o disfunció de llenguatge) és la falta de comunicació per l’ús d’un lèxic diferent i, algunes vegades, divergent. Així, per exemple, mentre els nivells polítics, administratius, de gestió i professionals sanitaris parlen de “llista d’espera” el malalt–usuari parla de “data de la intervenció quirúrgica” I per a aquest malalt–usuari el concepte “llista d’espera” li és aliè, subjectiu i, fins i tot, incomprensible.

La cosa encara es complica una mica més si dins d’aquest hospital els propis professionals estableixen llenguatges paral·lels, que tenen la mateixa significació. Per exemple: (malalt) “programat sense ingrés previ” (PSIP), “cirurgia sense ingrés” (CSI) i “cirurgia sense ingrés previ” (CSIP) No sembla raonable utilitzar expressions diferents per a una mateixa significació; ja que, això només porta a la confusió i desorientació.

I ja no entro en el complex i inesgotable món de les sigles mèdiques que, aleshores, n’hi ha per llogar cadires.

Opcions psicològiques

La psicologia sols utilitzar una pràctica-tècnica, perquè una persona pugui afrontar la realitat. Aquesta tècnica consisteix en “obligar” -mitjançant un discerniment amb preguntes- que la persona faci distinció entre el que és real (evident) del que no és real (imaginat) Però, què passa si la persona té coneixements en psicologia? Doncs que llavors aquesta persona pot optar per sortir-se’n de la dualitat d’aquestes dos opcions i elegir una tercera opció que ve determinada pel fet diferencial entre el que és real i el que és imaginat; és a dir: el que es pot concloure (deduir)

Per explicar-ho d’una manera més planera (no se m’acut cap més comparació; desitjo, doncs, que sigui prou adient), ve a ser com les opcions del famós got; on l’optimista (evident) veu el got mig ple, mentre el pessimista (“imaginat”) veu el got mig buit. Aquí, la tercera opció, que fa la conclusió, és la realista (deducció), que certifica com la meitat inferior del got està plena i la meitat superior del got està buida. Per tant, i a partir d’aquesta deducció realista (i lògica) es pot establir aquesta tercera opció, que deriva del coneixement psicològic.

Aquest tipus de psicologia, no és pas una psicologia clínica, ni tan sols és una psicologia en el sentit estricte de la paraula. És, el que Agatha Christie anomenava “coneixement de la naturalesa humana” Aquest coneixement està a l’abast de tothom (sempre i quan es tingui un mínim de coneixements) i sorgís de la pròpia intel·ligència intuïtiva de la persona, de la seva experiència al llarg de la vida i la seva relació amb l’entorn social; de l’estudi intrínsec del comportament humà i de l’anàlisi de les reaccions i conductes humanes.

Per exercir qualsevol coneixement, sempre se surt d’un punt de partida. En el nostre cas, aquest punt de partida és l’evidència, que pot configurar-se a partir d’experiències prèvies (“paral·lelismes de comportament”, segons Agatha Christie) que ens porten al mètode que regís tota deducció lògica. Aquest mètode (i el seu procés) no és gens fàcil i, fins i tot, pot semblar poc ortodox. Però, ortodox o no, aquest procés és el següent: després del punt de partida del paral·lelisme de comportament, cal aplicar el sentit comú, més tard la lògica i el raonament i, finalment, arribar a la deducció psicològica. Aquest procés, quasi exclusivament empíric (meitat analític, meitat intuïtiu), sovint s’ha de verificar, fent bucles cap a enrere, per tenir la certesa de no confondre’s de camí. S’ha de ser asèptic i metòdic, verificant la informació que s’aconsegueix, per tal de no arribar a falses conclusions.

Com avantatge, aquesta “psicologia” no necessita etiquetar a la persona, com en el cas de la psicologia clínica; que ha de discernir, per exemple, entre paranoia i parafrènia. Ja que, la finalitat d’aquesta “psicologia” no és el tractament, la seva finalitat és l’origen causal del comportament de la persona.