dilluns, 11 de juliol del 2011

Endogàmia familiar i social

Moltes famílies solen tenir un entramat genètic–consanguini–psicològic que els confereix una empremta endogàmica; de tal manera, que els pot portar a ser més emocionals que racionals, quan han d’afrontar el seu propi context familiar. Dit d’una forma més planera, solen pensar més amb el cor que amb el cap.
 
Aquesta endogàmia fa que l’aprenentatge dels membres familiars sigui del tipus clan, fent difícil moltes vegades l’acceptació o, millor dit, la integració de nous membres en aquesta família. Ja que, “per se” no són autèntics membres del clan (no són de la seva sang). A la família endogàmica li costa molt obrir portes i finestres a nous aires, a noves idees. I sempre intenta doblegar al membre nou vingut, mitjançant un imperceptible missatge del tipus “tu ets el qui t’has d’integrar a la família” La qual cosa, no deixa de ser una subtil manipulació emocional, disfressada de sentiment de grup.
 
Quan un membre d’aquesta família surt al món social, ho fa amb unes arrels molt fortes que, de fet, el tenen lligat en una mena de cordó umbilical familiar d’alt contingut emotiu. Això fa que mai sigui del tot lliure; ja que, no és totalment independent (les seves arrels familiars el condicionen). I dilueix la seva llibertat fent eleccions (el parany social per excel·lència), entremesclant emocions i sentiments, sense adonar-se’n que l’autèntica llibertat no radica en la seva elecció (elegint pot equivocar-se i fer-se dependent), l’autèntica llibertat radica en la seva independència. A més independència, més llibertat.
 
D’aquesta manera, la concepció endogàmia és projectada cap a la societat i podem veure com la majoria de la població (sobre el 80 %) s’expressa de forma emocional, tot dient: “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...” I només el 20 % de la població (més racional que emocional) pot dir amb solvència: “Jo sé”. Moltes vegades, els “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...” s’emmarquen, dins d’un context psicològic, en un “Jo imagino” De fet, aquesta és una de les tasques dels psicòlegs, delimitar en la persona el que és imaginat del que és real.
 
Per altra banda, dins aquest 20 % de població del “Jo sé”, hi ha un petit percentatge que pels seus coneixements, a més a més del “Jo sé”, poden dir: “Jo dedueixo”. Encara que, aquest “Jo dedueixo” per als profans pugui semblar un “Jo imagino” i, per tant, creure que estan com ells inclosos dins la majoria del 80 %, un error molt freqüent.
 
¿Per què la societat s’estructura així? En primer lloc per aquest “efecte clan”, que dins el context social es transforma en classe social, grup polític, tribu urbana, etc., en una clara projecció del seu origen familiar i que s’aglutina mitjançant un reconeixement d’igualtat, que serà la base per formar una nova “família endogàmica”, aquesta vegada social. En segon lloc per una sistemàtica pèrdua de valors ètics i morals, que fomenta la immaduresa de les persones i els fa donar caràcter intranscendent a coses que haurien de ser transcendents. I per últim, per la prepotència d’una intel·ligència tècnica que impera, eclipsa i fins i tot menysprea a altres intel·ligències, com pot ser la intel·ligència filosòfica.
 
En resum, el conjunt de la societat li cal veure menys televisió (la televisió brossa fomenta el “clanisme”) i li manca llegir més llibres per assolir una solvència cultural.