dimecres, 26 d’octubre del 2011

LA NOVA ARISTOCRÀCIA

“S’entén per aristocràcia a la forma de govern on el poder resideix en un grup social minoritari, que té una sèrie de privilegis per raó del seu llinatge, poder econòmic o per les seves circumstàncies personals”

¿Podem aplicar aquesta definició a la classe política?

Són tants els privilegis que tenen els polítics, que generen una autèntica i aferrissada discriminació amb la resta de ciutadans, establint dos barems socials, un per a ells i un altre per als ciutadans. És per això que no podem per menys de preguntar-nos: ¿Quina classe de democràcia tenim que permet aquesta discriminació? Per altra banda, i davant els nefasts fets econòmics que han provocat la indignació popular, ¿hem de pensar que la democràcia va lligada al capitalisme i si trontolla aquest, trontolla la democràcia? A més a més, la democràcia necessita un sistema econòmic que la sustenti, ¿si ha fracassat el socialisme i està fracassant el capitalisme, quin refugi li queda a la democràcia?

Però, tornem a l’essència d’aquest escrit: Fa temps que penso que no tenim una autèntica democràcia, tenim un règim democràtic i (com tots els règims) aquest règim democràtic estableix una minoria elitista que ostenta el poder amb el seu seguici de privilegis. De tal manera, que la classe política “de facto” s’ha convertit en la nova aristocràcia. Com també segueixo pensant que la gosadia és fruit de la impunitat i la llei (feta pels mateixos polítics) deixa massa “marge de llibertat legal” a molts polítics, amb immunitats parlamentàries i altres blindatges, que fan que un polític pugui tenir la suficient gosadia com per arriscar-se; ja que, té aquesta immunitat, fruit dels seus privilegis, privilegis que ells mateixos s’atorguen. Només dos “petits” exemples, tan sols el 33 % dels parlamentaris tenen dedicació exclusiva i l’assignació pròpia del seu sou, dietes incloses. Amb la crisi i atur que patim, és això just?

Mentre no tornem a l’essència filosòfica de la democràcia, seguirem “menjant gat per llebre” És a dir, enlloc de tenir una autèntica democràcia suportarem règims democràtics, més o menys corruptes, on sempre imperarà el bé particular (el seu propi i el bé del partit), abans que el bé públic. No oblidem que un polític no es deu al ciutadà (llistes tancades), es deu al seu partit, que és el qui l’anomena i dóna suport.

No, no podem seguir amb aquesta política clarament paternalista (intencionada i manipuladora), totalment emocional i, fins i tot, visceral. Els ciutadans tenim força clar que no volem ser votants, volem ser electors; tant quan fem l’elecció de candidats, com quan volem una alternança en el poder. Això implica llistes obertes i desbloquejades, eliminar les arcaiques i nefastes disciplines de partit i obrir eleccions primàries per a tots els candidats i líders polítics. En aquest sentit, només és admissible la màxima llatina del “primus inter pares” i acabar amb les designacions internes, totalment endogàmiques i presidencialistes.

Exposat tot això, i davant l’actual i crítica situació que suportem, ¿per què els polítics s’escandalitzen quan hi ha una alta abstenció? ¿No se n’adonen que és l’única sortida pensada i racional que ens deixen als ciutadans?

dijous, 6 d’octubre del 2011

La percepció del dolor

Els sentits són el mecanisme fisiològic encarregat de la nostra percepció i aquesta percepció fa que una informació rebuda es canalitzi i sigui transmesa fins al cervell.

La nocicepció (també anomenada nociocepció o nocipercepció) és l’encarregada de la percepció del dolor i ho fa amb tres tipus de receptors: cutanis (a nivell de pell), somàtics (a nivell d’ossos i articulacions) i viscerals (ubicats als òrgans del cos) La nocicepció activa vàries respostes autònomes que condueixen l’experiència dolorosa cap al sistema nerviós.

Però, com es percep el dolor en un moment determinat? La percepció del dolor està supeditada a cinc factors:

1. Ramificacions i terminacions nervioses (sensibilitat) A més ramificacions i terminacions nervioses més sensibilitat i es pot produir una major percepció de dolor.

2. Llindar de dolor. Aquest està determinat per experiències doloroses prèvies. Contra més experiències doloroses tenim, més podem pujar el nostre llindar de dolor i fer-lo més suportable. De tal forma que un dolor pot ser experimentat com a tal per una persona i, en canvi, una altra persona aquest mateix dolor el pot percebre només com una molèstia.

3. Producció d’endorfines. Les endorfines són pèptits opiodes endògens, que són alliberats pel nostre cos amb un efecte analgèsic. Algunes activitats (com un exercici intens o la pràctica d’esport) i el consum d’alguns aliments alliberen endorfines, generant un efecte analgèsic i una sensació de benestar.

4. Actitud psicològica. Hi ha estudis que confirmen com actituds optimistes, ambients emocionals positius, etc. ajuden a afrontar i mitigar el dolor.

5. Factors socio-culturals i religiosos. Contribueixen a l’actitud psicològica esmentada i poden tenir el mateix efecte, alhora de mitigar el dolor.

El món del dolor és un món complex i quasi podríem dir que hi ha tantes percepcions de dolor com persones. Tradicionalment, es fan dos categories de dolor: dolor agut i dolor crònic. Encara que, també s’ha de considerar el dolor crònic reaguditzat (dolor agut sobreafegit al dolor crònic)

Exposat tot això, hem de dir que la percepció del dolor sempre és una experiència personal i intransferible. Cada persona percep “el seu propi dolor” i sols ser la seva “història dolorosa” (al llarg de la seva vida) la que configurarà la seva actitud quan hagi d’afrontar noves experiències doloroses.

Per últim, vull remarcar el que ens diu el professor Lluís Sastre (cap del MINSAP), referint-se al dolor: “El dolor és un amic quan ens informa que alguna cosa nociva succeeix en el nostre organisme i un enemic quan la seva presència ens fa la vida miserable”