Sí, Josep Mª, ja he llegit Contra la Franja (Crònica de l’agressió a la llengua, al Bisbat i al Museu de Lleida) i, com no!, he llegit la teva dedicatòria. Gràcies per considerar-me “un company de poesia i de viatge” Si més no, permets-me que ho fiqui a l’inrevés, primer de viatge i després de poesia. Ja que, en l’àrid viatge intel·lectual, qui té un company, té una mina. En canvi, en el camí de la poesia, tot i ser àrid, se’n poden trobar més de companys. Els déus, que són així de capritxosos, per a aquest viatge ens han fitat amb dues referències; en el teu cas Benavent i Alemanya, en el meu cas Alemanya i Benavent; que aquest ordre i una bagatel·la de diferència d’edat és el que ens pot separar. Bé, i un extens aval cultural que, modestament, jo no tinc i tu sí.
També em demanes que et faci “una crítica de manera ferotge” Doncs ho sento, la meva crítica serà aferrissada. És a dir, a-fe-arrissada (recorda com m’agrada jugar amb les paraules) Així doncs, dono fe de la teva integritat quan escrius aquest llibre, tant amb el contingut que hi estic d’acord, com el que no. Em consta que ets d’aquells puristes que sempre contrasten la notícia i no ho fas una vegada, ho fas tantes vegades com pots i/o calen.
Però anem per feina, he tingut vinculació directa amb la Franja durant més de trenta anys i sempre he vist la manipulació emocional que, des de Saragossa, es fa envers la Franja. En més d’una ocasió he tingut que rectificar al meu interlocutor i dir-li que “els catalans no robem l’aigua als aragonesos, els catalans defensem els nostres interessos i que la seu de la CHE està a Saragossa i no pas a Barcelona” Per tant, haurien d’indignar-se amb Saragossa i no amb Catalunya. I que dir dels balls de Festa Major, que no tenen cap problema quan una cançó és cantada en anglès i és xiulada si la cançó és cantada en català; malgrat això, continuen contractant orquestres i conjunts catalans. Què volen?
Vàries vegades anomenes el diari “La Vanguardia” Què et puc dir? Doncs que el terme vanguardia (avantguarda en català) és un terme bèl·lic i que abans es deia “La Vanguardia Española” Ja saps, tots els aristòcrates li feien l’ullet (a vegades els dos ullets) al dictador. Per tant, allà on hi va haver foc, al menys i queden cendres i un tarannà centralista no es perd així com així; com deia un lord anglès, per tenir una bona gespa s’ha de plantar i deixar que passin dos o tres-cents anys, amb el tarannà democràtic passa el mateix.
I què dir dels bisbes? Els bisbes són com les llavors, n’hi ha de grosses, n’hi ha de petites i, del blanc al negre, de tots els colors. A Lleida hem tingut bisbes més preocupats per la política que no pels seus feligresos i els seus interessos. Amb tan sols catorze anys, ja vaig descobrir que una cosa era la religió i l’altra, molt diferent, l’espiritualitat. Així doncs, sempre m’he preocupat de la meva espiritualitat i he defugit de les religions. Per a mi, totes les religions són bones (al menys les monoteistes que respecten la vida i la creença de les persones) i totes són dolentes. Són bones en la mesura que canalitzen l’espiritualitat i són dolentes perquè totes són ritualistes, endogàmiques i, fins i tot, fanàtiques; cada religió sembla que té el patrimoni i monopoli de la veritat absoluta. No sé si queda prou clar en el teu llibre el sil·logisme. Però sí, dir Barbastre és dir Opus Dei i dir Opus Dei és dir Vaticà; ergo dir Barbastre és dir Vaticà. I totalment d’acord amb la hipocresia vaticana, que carrega contra una hipotètica espoliació lleidatana, quan ella ha espoliat obres d’art de tot el món.
De l’alcalde Ros, només tinc que dir-te una cosa: va començar la seva carrera política (si així ho podem dir) conduint el cine fòrum, que es feia a l’Acadèmia Mariana, fa més de quaranta anys. Qui t’ha vist i qui et veu!
Continuant amb els biaixos polítics, sempre estaré en contra de les divisions territorials administratives, siguin polítiques o siguin eclesiàstiques, són partidistes i vulneren el dret natural del poble. És famosa aquella vella anècdota d’una família de Vilaller que a casa seva dinaven a l’Aragó i dormien a Catalunya. Per què s’han de trencar les comarques naturals? Per què els rius s’han de convertir en fronteres? No és el riu el llit natural de la vall? No és la llengua el principal nexe d’unió d’un poble? Bé, no segueixo, perquè tu, mestre, en saps més que jo i files Prim (accepta’m aquest altre joc de paraules)
Fas referència a l’ús (i penso que també abús) de la utilització dels nostres serveis sanitaris per part de la Franja. Sobre aquest tema, tres coses: Miraculosament, la Franja cada any és una mica més ampla; molts ajuntaments de la Franja (amb molta barra) utilitzen l’Arnau com si fos el seu hospital de referència; i mentre als professionals de la salut ens abaixen el sou, Saragossa i Madrid juguen a tennis, passant-se la pilota dels 65 milions d’euros (penso que en poden ser més) que deuen a l’Arnau, per l’atenció sanitària prestada l’any 2011.
Tots sabem que la rancúnia quasi sempre va de la mà de l’enveja. D’aquesta manera, Aragó ha interpretat com a invasió lingüística el que en realitat és, per part seva, una vulneració i imposició lingüística d’aquest territori de la Franja. ¿No és cert que la llengua la fa el poble i és el poble el que s’expressa i dóna la inpronta al territori? Quina bajanada (manipulativa) és intentar fer-ho al revés!
Totalment d’acord amb el professor Sopena “Des de quan complir amb la legalitat vigent és un delicte?” Efectivament, si per cas el delicte el cometen tots aquells que fan passar resolucions del Vaticà com si fossin resolucions judicials de la legalitat vigent d’un estat laic. Mitjançant una relació de fets, en forma de sentències judicials, en el teu llibre pràcticament assoleixes la irrefutabilitat. Al cap i a la fi, és el que compta en un estat de dret. I Aragó que vagi dient missa i mai millor dit.
Com pots comprovar, no tinc autèntic esperit crític. Així doncs, gràcies per ser tan crític amb tu mateix i oferir-nos aquest llibre tan acurat. Ah!, i recorda que tenim pendent un passeig peripatètic pels jardins de l’intel·lecte. Però, saps, desitjo no fer-lo mai; així tindré l’excusa del retret, per fitar-te i fer les converses que, de tant en tant, tenim i que a mi tant m’omplen.
Una abraçada i fins aviat, així ho espero.
Una abraçada i fins aviat, així ho espero.
