“Terra d’acollida”

En un país molt petit,
a mig camí entre mar i muntanya,
es parlaven quatre llengües.
Un dia, un home agosarat
va voler justificar l’injustificable,
per eludir una problemàtica,
per eludir una responsabilitat,
i va encunyar aquesta divisa:
“Catalunya, terra d’acollida”
Avui, en aquest país es parlen
més de cinquanta llengües
i el que abans era multiculturalitat,
ara s’esdevé pèrdua d’identitat.

“Una vegada és tolerància, dos ja és permissivitat”

La majoria de polítics es parapeten rere la tolerància per maquillar la seva incompetència.

Empaitar tenebres

En el farcell dels dubtes també hi duc un miratge,
el degoteig d’un desengany que mai sé
si em desdibuixa el record o potser un somni.
Fa poc soroll, com dringadissa incerta
que de petits fèiem per espantar la temença,
quan ens empaitaven les tenebres de la nit.

“S’ha de viure amb dignitat, però també s’ha de saber morir amb dignitat”

Esmolant records (A Jordi Pàmias)

Gaudeixo de temps, tinc una bona estona
per esmolar records. Són voltes de plaça,
arcs de pensament, on rodolen grapats de
baldufes de remembrança, fent fesomia
a les lloses de la Plaça Major. Allà estant,
el giny de la memòria amera aquest aiguabarreig
de passat i futur. Fugisser, esbosso
l’ensonyament en aquestes vegueries:
viarany i revolta de la meva meditació.

Imputar – Desimputar

Fa més de vint-i-cinc anys, quan estudiava legislació, vaig dir-li al jurista que creia que la llei no era igual per a tothom. Escandalitzat, em va dir: “En democràcia la llei sempre és igual per a tothom” Jo li vaig replicar: “Aleshores, l’aplicació de la llei no és igual per a tothom” I ell, satisfet, em va contestar: “Ara sí, estic totalment d’acord amb vostè”

Conto això perquè m’ha vingut a la memòria arran de la imputació i desimputació de l’Infanta Cristina. Han passat més de vint-i-cinc anys i les coses segueixen igual, la llei s’aplica en funció de la persona i així s’imputa, perquè la llei és igual per a tothom i es desimputa quan s’aplica la llei a la persona. Aquesta situació ja la vaig deixar esbossada en l’article “La nova aristocràcia” (publicat al diari Bon Dia l’11 de gener de 2012) on fico de palesa el greuge comparatiu entre polítics i ciutadans.

Els que som escèptics amb els partits polítics i creiem en una societat civil forta, seguirem denunciant i lluitant per una autèntica democràcia. En aquest sentit, pregaria a la plataforma 15-M que no caigués en el parany de constituir-se en partit polític i que continués pel camí de la societat civil. Ja que, crec que aquest és el seu camí.

“L’ignorant a la saviesa li’n diu sort”

Presoner de la consciència

La meva ètica és vulnerable,
podria assolir amb dignitat
una mentida rendible; però,
sé que després em penediria
amb l’aleteig d’una reflexió.
Tinc intel·ligència compassiva,
presonera de la meva consciència.

Un cel per volar

"No busquis cap més cel que el teu. Lliura’t al vent i vola tan alt com puguis. Allí, trobaràs les persones amb les quals pots compartir aquest cel i, si vols, volar junts"

Rendició de calendari

Encara em queden excuses per redimir,
tinc que prendre-li pols a l’esperit
i, potser, fer algun que altre toll de tinta
abans d’escriure. Mentrestant, porto:
camuflatge de rutina, fam de llibertat,
paraules encreuades com coberts bruts
i mots per endevinar. Fora, el vent grata
la boira endormiscada, que escorcolla
i sedueix la verola de roselles dins
el mar verd del seny.
                                  Sí, sempre quedarà
el fimbrar de joncs de nous interrogants.

L’únic camí (el filosòfic)

"Quan ja has fet el cim, dalt de la muntanya, i mires al teu voltant, te n’adones que estàs sol, no hi ha ningú al teu costat.

Llavors, recordes les penúries i fatigues de l’abrupte camí i, sobretot, com costa trobar-lo, mitjançant la renúncia del saber establert, per poder endinsar-te pel camí de la saviesa. A més a més, cal pagar peatge; el preu: la incomprensió i la soledat"

Desfer les cendres

Tinc el record empresonat

en un cadenat de llàgrimes,

aquell foll sospir obsessiu

de nen amniòtic, que duu

el desert de les cendres

en una llar sense foc.

Fer un mos a l’esperit,

engolint-te les entranyes

amb aquella esquerda a l’ànima.

Tot plegat, per tornar a començar,

balbejant trenta anys absents

i trenta anys guanyats.

Desfer totes les cendres

a cada vers, a cada poema,

esbargir-les per tempir la saó.

Res no torna, perquè

res se’n va. Sóc on sóc

i el camí n’és l’eternitat.