“De la desconfiança a la paranoia només hi ha un pas”

El binomi paternalisme-victimisme

Quan es van establir els fonaments per efectuar el pas d’un Sistema de Seguretat Social a un Sistema Nacional de Salut, es va incidir en el paper fonamental que tindrien els Centres d’Atenció Primària (CAP’s) Avui tenim que constatar el fracàs total i absolut d’aquelles expectatives. Els soferts professionals de Primària han passat de ser Professionals de la Salut per convertir-se en autèntics Professionals de la Malaltia, sempre darrere de malalties i problemes de salut, amb escàs resultat tant en la Prevenció, com en l’Educació Sanitària. Algunes dades ho corroboren: hem passat d’un 20 % d’obesos a un 40 %; s’estan comercialitzant entre quinze mil i setze mil especialitats farmacèutiques (quatre vegades més que a Alemanya); així mateix, “consumim” quatre vegades més medicaments que Alemanya.

Resulta preocupant que molta gent que cada dia pren no menys de vuit o dotze medicaments, no es considerin malalts, es consideren persones sanes. Com tampoc es consideren malalts la majoria d’obesos, ja que troben normal una societat on l’obesitat va camí de ser majoritària (assolirem el 53 % d’obesos d’aquí a pocs anys) Aquesta perversió intel·lectual implica una despesa sanitària addicional que, sembla, a ningú li preocupa. Si fos així, ja s’estaria fent el que fan altres països; és a dir, diferenciar el malalt que té la desgràcia d’emmalaltir, del malalt que emmalaltís pel seu estil de vida incorrecte. ¿Quantes pròtesis de genoll i maluc es fiquen en persones amb normopes? Un 5 %? ¿Quantes persones obeses no tenen la famosa tríade: colesterol, hipertensió i diabetis? ¿I quants obesos no tenen el que ve després?: cataractes i retinopaties diabètiques, arrítmies, cardiopaties i problemes vasculars, insuficiència renal i un llarg etc. ¿Fins quan el Sistema Sanitari està disposat a aguantar aquesta situació? ¿La solució passa per buscar alternatives sanitàries privades?

Per a mi, ferm defensor de la Salut Pública, crec que s’ha de racionalitzar el Sistema Sanitari i endegar noves actuacions que trenquin amb l’actual “statu quo”, aquesta connivència que hi ha entre el victimisme del malalt i el paternalisme, sigui aquest polític o sigui sanitari. Einstein deia: “Si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix” El segle XX, va ser el segle dels drets del malalt/usuari. El segle XXI ha de ser el segle dels deures del malalt/usuari. Amb reforç positiu no hem aconseguit res, abans el contrari hem empitjorat aquesta situació. És impossible canviar l’actitud i estil de vida de persones que estan acostumades al reforç negatiu. Si agafem en una mà el llistat d’addiccions de l’OMS i a l’altra mà un tractat de química orgànica (apartat alcaloides), ens trobem que el 80 % de la població és drogoaddicta. Així ho confirmen les estadístiques, per exemple de la població reclusa o una altra estadística que ens diu: com el consum de drogues en medicaments ja supera el consum de drogues il·legals. ¿I que dir de les drogues legals, que pel fet de ser legals no tenen ni consideració social ni política de droga? ¿És això el que volem, una població obesa i drogoaddicta?

Sempre he dit que la salut és sinònim d’independència. Tot el contrari, tenim un Sistema Sanitari paternalista que convida a tothom a ser depenent: del metge, de la medicació, de l’hospital, etc. I encara traiem pit per tenir una de les millors expectatives de vida del món. A quin preu? Com diu amb ironia un amic meu: “No t’hauries de morir mai, sempre malalt”

Ho sento, però com a persona i com a Professional de la Salut renego d’aquesta societat que enlloc d’apostar per la salut, aposta per: “Jo faig el que vull i si caic malalt tu tens l’obligació de curar-me”