Un poble i un jardí o un jardí per poble.
S’escolta la veu del poeta, una cançó,
un toc d’oració, sec, que sorgís per
omplir una esperança, la idea extraviada
que més tard s’extingirà. Quantes vegades!
envernissem el paper, buscant un símbol,
el mirall que vol reflectir el nostre esperit,
escrivint un nou poema, que vol ser “el poema”;
sí, el cadenat de paraules que hom diem
sentiments. Després de tot, seguim desemparats.
dijous, 15 d’agost del 2013
Abstracte
Ulls de brasa en nit negra de tardor.
Ulls de gel a la nit d’una habitació.
El sol s’amaga rere la muntanya
i la lluna s’amaga rere el mar.
La boira escridassa a la pluja
en un terra amb poti-poti de bombolles.
On està la tela?, i els pinzells?,
i els tubs de pintura?, i la dresta mà?
Amb prou feines sé escriure.
Ulls de gel a la nit d’una habitació.
El sol s’amaga rere la muntanya
i la lluna s’amaga rere el mar.
La boira escridassa a la pluja
en un terra amb poti-poti de bombolles.
On està la tela?, i els pinzells?,
i els tubs de pintura?, i la dresta mà?
Amb prou feines sé escriure.
dilluns, 12 d’agost del 2013
Límit a la por
L’ànima branda llençols de record,
navega per aigües fetes amb flames,
nit on fracassa l’oblit. La lògica
no troba refugi i vaga sense voluntat,
terra endins de l’illa racional.
Fugir de la intel·ligència és
elegir bàndol i refredar la vida;
però, que el límit no sigui la mort
ni el jardí prohibit de l’obsessió.
Que cadascú fiqui el seu propi límit.
navega per aigües fetes amb flames,
nit on fracassa l’oblit. La lògica
no troba refugi i vaga sense voluntat,
terra endins de l’illa racional.
Fugir de la intel·ligència és
elegir bàndol i refredar la vida;
però, que el límit no sigui la mort
ni el jardí prohibit de l’obsessió.
Que cadascú fiqui el seu propi límit.
dijous, 8 d’agost del 2013
dimarts, 6 d’agost del 2013
Semidesnatada
Ja m’hi he acostumat
a la llet semidesnatada,
re a veure quan de petits
ens barallàvem pel tel de nata
d’una llet bullida deu minuts.
Avui, tot em sembla semidesnatat,
cap cosa és autèntica, només ho aparenta,
ni tan sols l’ocell de la memòria
és capaç d’aconseguir-ho: deferir
la mentida d’una forma de viure.
a la llet semidesnatada,
re a veure quan de petits
ens barallàvem pel tel de nata
d’una llet bullida deu minuts.
Avui, tot em sembla semidesnatat,
cap cosa és autèntica, només ho aparenta,
ni tan sols l’ocell de la memòria
és capaç d’aconseguir-ho: deferir
la mentida d’una forma de viure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)