dimecres, 30 d’abril del 2014
dimarts, 29 d’abril del 2014
Un segon infinit
Un segon de temps infinit,
on podem recollir totes
les ones de l’esperit
i reflectir-les com paraules,
enllaçades pel pensament.
Un temps infinit -dins
el segon- com zenit
que genera l’entropia,
el big-bang de l’espai
d’energia condensada.
I l’expansió de paraules
-de tot aquest pensament-
i per tots els segles,
des de l’alfa fins l’omega.
Així he viscut aquest segon.
on podem recollir totes
les ones de l’esperit
i reflectir-les com paraules,
enllaçades pel pensament.
Un temps infinit -dins
el segon- com zenit
que genera l’entropia,
el big-bang de l’espai
d’energia condensada.
I l’expansió de paraules
-de tot aquest pensament-
i per tots els segles,
des de l’alfa fins l’omega.
Així he viscut aquest segon.
dilluns, 28 d’abril del 2014
diumenge, 27 d’abril del 2014
dissabte, 26 d’abril del 2014
Efímer silenci
L’univers (l’un i el vers)
té vocació musical,
com tempteig de fantasia
i ciència alquímica.
Bussejant per l’espai,
es troba vitalitat d’astres,
la seva fonètica, on
la hipnòtica imaginació
mou la sensibilitat del somni,
com pregària d’etern enyor
o miratge del nostre ànim,
dins d’aquest buit galàctic.
Llavors, l’esperit pot cercar
el seu ritme i la seva melodia
en un fonedís i efímer silenci.
té vocació musical,
com tempteig de fantasia
i ciència alquímica.
Bussejant per l’espai,
es troba vitalitat d’astres,
la seva fonètica, on
la hipnòtica imaginació
mou la sensibilitat del somni,
com pregària d’etern enyor
o miratge del nostre ànim,
dins d’aquest buit galàctic.
Llavors, l’esperit pot cercar
el seu ritme i la seva melodia
en un fonedís i efímer silenci.
divendres, 25 d’abril del 2014
dijous, 24 d’abril del 2014
dimecres, 23 d’abril del 2014
Sant Jordi
Quatre flames
en llit d’or
i la rosa amb blat verd.
Un llibre per obrir
i rere la rosa, amor,
i rere el llibre, més amor.
Cada Sant Jordi
renaix el goig
de gaudir i renovar
un vot de felicitat.
en llit d’or
i la rosa amb blat verd.
Un llibre per obrir
i rere la rosa, amor,
i rere el llibre, més amor.
Cada Sant Jordi
renaix el goig
de gaudir i renovar
un vot de felicitat.
dimarts, 22 d’abril del 2014
dissabte, 19 d’abril del 2014
La teva veu
Fes sentir la teva veu,
si no vols morir en
el teu propi silenci.
Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.
Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.
si no vols morir en
el teu propi silenci.
Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.
Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.
dimecres, 16 d’abril del 2014
dilluns, 14 d’abril del 2014
dissabte, 12 d’abril del 2014
dimecres, 9 d’abril del 2014
dilluns, 7 d’abril del 2014
Empeltant paraules
Adés, en el tritlleig
de la conversa, s’ha
corgelat la porpra
del meu esperit.
I per la fornal dels mots
trempa el metall
de l’ànima escantellada.
Petit joiell encastat
com reg en arbre fruiter,
on, més tard, hem d’empeltar
les nostres paraules.
de la conversa, s’ha
corgelat la porpra
del meu esperit.
I per la fornal dels mots
trempa el metall
de l’ànima escantellada.
Petit joiell encastat
com reg en arbre fruiter,
on, més tard, hem d’empeltar
les nostres paraules.
divendres, 4 d’abril del 2014
SEMPRE HI HA CARAGOLS AL VOLTANT D’UN CEMENTIRI (Una reflexió com qualsevol altra)
Malgrat tot, un té dret a la diferència
Introducció
Per què aquest títol? Doncs perquè és tan bo com qualsevol altre. Perquè estava contemplat un castell fortificat, al costat d’un cementiri, i vaig establir una mena d’associació d’idees entre fortalesa i cementiri. Ah! i perquè vaig veure caragols al voltant del cementiri.
Comparar un centre de treball de l’Administració (Sistema) amb un castell és un eufemisme. Comparar-lo amb un cementiri n’és un altre. Però..., que voleu, moltes vegades és millor utilitzar eufemismes per definir situacions –que semblen malsons o poden ser recer d’una realitat esmunyida en el dia a dia–, que afrontar-les a pit descobert. O potser seria millor fer-ho al revés?
Situacions i actituds
Les coses passen quan passen. Això no suposa admetre la fatalitat d’un destí que sembla malparit (esguerrat) i pitjor criat. És la certesa de la condició humana, de la seva naturalesa, tot sovint poc preparada (és a dir, mediocre), molt egoista (és a dir, immadura) i mestrejant (és a dir, manipuladora) Així doncs, no tenim cap garantia què ens passarà el proper dia o la propera hora. John Lennon deia “La vida és tot allò que ens passa mentre fem altres plans” I tenia raó. Però..., es pot ser previsor sense fer plans? Podem fer-li una botifarra al destí, al Sistema, i planificar la nostra vida? De poder-se fer, es pot; però només uns pocs privilegiats ho aconsegueixen. La resta estem dins una societat que determina i estructura la nostra vida, en un context que trenca amb la individualitat i pretén que, constantment, estiguem immersos dins el grup, fent rellevància i enaltint família, treball, societat, etc. En definitiva, hem d’estar inclosos en el Sistema, amb un comportament de normalitat; és a dir, estar dins la maleïda norma (sempre hi ha una norma, una ordenança o una llei), que ens fa estar en el centre; en cas contrari, si estàs fora d’aquest centre, t’etiqueten d’excèntric (fora del centre)
Això, en el millor dels casos. Ja que, per “doblegar-te”, són capaços d’etiquetar-te de conflictiu, busca-raons, inadaptat i un llarg i generós etcètera, que inclou el famós mobbing. Anglicisme força popular (com tots els anglicismes acabats amb la terminació –ing), molt més curt –per tant, més pràctic–, que la floridura traducció catalana d’assetjament socio-laboral.
No, ja no es pot anar de lliurepensador. El lliurepensador és un renegat de qualsevol Sistema establert. Sòcrates era renegat de l’escola sofista. Sidharta va renegar de “l’escola” brahmànica. Aleshores, això de ser lliurepensador és cosa de “carrosses” mil·lenaris i d’alguns últims “carrosses” (mohicans), ancorats als anys seixanta. El lliurepensador va començar a extingir-se al maig del seixanta-vuit i el van enterrar quan l’evolució social li donà la dèria de fer-se progressista, al preu que fos.
No, no és pot ser un lliurepensador tranuitat; al menys sense patir-ne les conseqüències i donar-se cops de cap amb el Sistema, com brau enfurismat o empassar-se rodes de molí, de totes les mides i colors, o claudicar; llençant la tovallola quan està tan xopa de suor que pesa més que nosaltres mateixos. Els més benvolents veuen al lliurepensador com un masoquista intel·lectual, els més maliciosos com una persona negada, incapaç d’adaptar-se al Sistema, de treballar en equip. I si, a més a més, aquest lliurepensador té connotacions filosòfiques; aleshores, s’entra en conflicte obert. Perquè, per exemple, a qui se li acudís preguntar “com es pot treballar en equip sense fer reunions d’equip?”
Aquest tipus de preguntes són les que descol·loquen al Sistema, és un torpede directe a la seva línia de flotació, atempten a l’estructura jeràrquica del Sistema (Administració), a l’essència mateixa del propi Sistema. És un argument sense possibilitat de resposta, i ja se sap que les qüestions democràtiques sempre han de ser de portes a fora, mai poden ser de portes endins. Per altra banda, es trenca una cosa que és fonamental per al Sistema, la imatge. Què és un Sistema sense una bona imatge? I aquí ens ve com anell al dit el placebo de Peter: “Un gram d’imatge equival a un quilo de rendiment” El treball queda relegat al fons (fons i forma, i fons de fondària), la imatge és l’important, la reial senyora forma. La imatge dóna premsa, bona premsa, i estableix relació institucional i social. Siguin benvinguts tots els tarannàs tipus relacions públiques i siguin rebutjats tots els altres.
I ara, anem al poema èpic actual d’una Administració (Sistema) que s’està configurant com piràmide invertida (Keops australià, en les antípodes del pensament filosòfic i racional); on cada vegada hi ha més comandaments a manar i proporcionalment menys “soldats” a obeir, a desenvolupar la tasca (operativa) que han dissenyat ínclits estrategs i estructurat invictes tàctics. Encara que, tard o d’hora, se’ns tenia que venir a sobre la llei de Parkinson, aplicada als alts càrrecs de tota Administració: “La feina s’expandeix fins omplir el temps disponible fins que s’acabi” Tot un homenatge al sentit comú del senyor Parkinson, quan defineix la inutilitat i duplicitat de càrrecs i comandaments en l’Administració. Aquesta llei és quasi tan famosa com la llei de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament” Fet fatídic en tota Administració (Sistema)
Us hi podeu ficar dempeus o les mans al foc que el Sistema (Administració) té el record de compliment d’aquesta llei. La possibilitat que una cosa surti bé a la primera, dins l’Administració (Sistema) és tan remota com que guanyi la lliga l’equip amb menys pressupost. Però no desesperem en discussions bizantines en l’enrenou de l’Administració, una cosa està força clara, tal com sentencia la llei de Whistler, “Mai se sap qui té raó, però sempre se sap qui mana” i podem afegir allò tan català de: “Qui mana, mana. Encara que mani malament”
No obstant, encara queden persones capaces d’afrontar aquesta situació a l’estil Gabriel García Márquez amb un senzill NO! (es pot afegir un educat gràcies) En una ocasió, García Márquez va dir allò de: “El més important que he après, a partir dels quaranta anys, és a dir NO! quan és que NO!” Estic totalment d’acord amb ell, però m’agradaria afegir-hi que als cinquanta anys també s’ha d’aprendre a dir “PROU! quan és que PROU!”
Una societat on impera la forma per damunt del fons (símptoma inequívoc de societat manipuladora), dir NO! significa enfrontar-se gairebé a tothom, s’ha d’estar disposat que et mirin per damunt l’espatlla i que, passis per on passis, deixis un regueró de comentaris. Això si dius NO! Si dius PROU!, la cosa es complica encara més. PROU! significa plantar cara (plantar la canya), és un enfrontament directe, no es dóna opció a la negociació; trenca de forma unilateral amb la maleïda forma, dóna peu (i immillorable excusa) a la desqualificació personal i, per tant, ja no és necessari debatre el fons o la seva idoneïtat.
Dir PROU! sol ser fruit de molts NOS! claudicats o de molts SIS! condicionats i condicionants; és el desgast, la impotència i frustració d’una situació que fa temps s’ha fet crònica. Endemés, i sense voler, amb el PROU! es pot alliberar un complex de culpa, que estava perdut pel subconscient, sigui del comandament responsable de l’estratègia o del comandament responsable de la tàctica. Responsabilitat que ve derivada o que està pactada com a correponsabilitat[1]. En aquest cas, sempre es planteja el dilema: quan es trenca un “cargol”, qui té la culpa, la clau anglesa que envolta el “cargol” o la mà que l’estreny? Hem de pensar que tots dos són responsables i caldria que tots els comandaments assumissin aquesta responsabilitat, a l’hora d’exigir l’esforç laboral a una persona en la seva tasca i tenir en compte les seves limitacions.
Tota situació de treball té tendència a seguir la llei de la gravetat; és a dir, la feina sempre li toca fer a qui està en el nivell jeràrquic més baix. Vail ho va especificar de forma magistral en el seu axioma: “En qualsevol empresa humana, el treball busca el nivell jeràrquic inferior” Podem establir, amb aquest axioma, tantes argumentacions com vulguem: ordre jeràrquic, cadena de comandament, estratègia–tàctica–operativitat; dóna igual l’etiqueta que li vulguem ficar, el resultat (el contingut de l’ampolla) sempre serà el mateix, la llei de gravetat del Sistema definida en l’axioma de Vail.
La situació administrativa de l’Administració (i no és un joc de paraules) s’està convertint en un maremàgnum de nous càrrecs i nomenaments que s’incrementen en cada legislatura i canvi de govern. Tota una inutilitat de recursos de personal que solen fer labor representativa, recerca del propi currículum, declaracions de premsa i una ingent dinàmica de reunions, per poder donar-li la raó al senyor Gourd en el seu axioma: “Una reunió és una situació en la que s’aixequen actes i es perden hores” Aquesta situació suposa una despesa econòmica que va en detriment de la tasca operativa i en perjudici de l’administrat i usuari. De tal manera, que s’està produint una inversió en la piràmide d’atenció al ciutadà, havent-hi tants o més càrrecs polítics, de gestió i administratius que d’assistència. Com és obvi, a mesura que creix aquesta piràmide invertida, tard o d’hora caurà pel seu propi pes.
Dit això, faig memòria del que en una ocasió em va dir un bon gerent i millor gestor: “Desenganyat Jesús, les guerres no es fan amb generals, es fan amb soldats. Tu, dóna’m un bon general i tots els soldats que siguin necessaris, que a mi em sobren la resta de generals, coronels, capitans, etc.” Malauradament, el sector públic no pot funcionar així, i es necessiten molts càrrecs i coordinacions per gestionar el servei que demanda el ciutadà. Però, ¿no seria també més pràctic l’increment de “soldats” que realment és el que es necessita, alhora de donar el servei, i que aquests “soldats” són els més propers al ciutadà, quan es dóna el servei?
Capítol apart, dins d’una Administració, és la professió administrativa funcionarial[2]; ja que, aquesta professió és única i peculiar per ella mateixa. Única, perquè és una professió on es pot arribar als càrrecs directius i de gestió sense tenir titulació universitària (bé, aquí també hi podríem incloure a alguns polítics) I peculiar, perquè sense tenir els coneixements adients i desitjables sobre les matèries pròpies del centre de treball, poden desenvolupar la seva tasca com si els tinguessin i, fins i tot, poden ser dipositaris i gestors del lèxic professional que s’utilitza en el centre. Creant-se la falsa idea que són gairebé indispensables, per la faceta de versatilitat que tenen en diversos camps administratius: personal, gestió, compres, nòmines, etc.; amb la peregrina idea que són poc menys que uns joquers dins l’Administració. Per aquesta raó, quan hi ha cessaments d’alts càrrecs, ells sempre en surten lliurats.
No vull fer sang d’una professió, la qual vaig exercir durant set anys; però no hi ha cap dubte que el senyor Murphy pensava amb ella quan va proclamar la seva famosa paradoxa: “Sempre és més fàcil fer-ho de la forma més difícil” Sí, algunes tasques administratives van en contra del més temperat sentit comú. Senzillament, són hermètiques, només aptes per a iniciats, tal és el cúmul d’impresos, codis i llistats que utilitzen. Lippman va exposar un lema que broda la mentalitat de l’administratiu: “La gent s’especialitza sempre en el camp que menys coneix” I si aquest gestor o administratiu és de fora, cosa força sovint, aleshores pot convertir-se en un autèntic expert (mai se sap en què), segons la sarcàstica regla de Mars: “Un expert és qualsevol que no sigui de la ciutat”
De fet, l’administratiu és un ésser que només té tres coses al cap: l’ordinador, el cap o director del seu servei o departament i el cap o director administratiu. Fora d’aquestes tres coses, és inútil qualsevol diàleg, es tanquen en banda i s’enroquen a la defensiva. Rien, no va plus!
He dit que no volia fer sang? Doncs ho sento, encara tenim una altra referència, tan plausible d’aplicar-la als administratius (en concret) com a qualsevol altra professió (en general), és la llei de Perrusel que diu: “No hi ha tasca tan senzilla que no pugui fer-se malament” Sense comentaris.
Qüestió d’intel·ligència[3]
Als anys seixanta, es feia distinció entre dos tipus d’intel·ligència: la natural que es mesurava (es mesura) amb el famós quocient (que no coeficient) intel·lectual i la cultivada; aquesta última difícil de mesurar-la i determinar-la, per estar definida amb paràmetres subjectius, com són nivell o aval cultural assolit per una persona. Avui en dia, les coses han canviat força. Un prestigiós psiquiatre distingeix fins a nou intel·ligències diferents, tenint tothom una mica o un molt de cada intel·ligència i en funció de la prevalença d’una o altra, la nostra intel·ligència serà: Tècnica, filosòfica, intel·lectual, artística, musical, etc. En el context laboral de la societat occidental té clara superioritat (quasi prepotència) la intel·ligència tècnica. Tot està en mans de la tècnica, des d’una operació quirúrgica, fins a la interpretació d’una peça musical o la instal·lació elèctrica d’un edifici.
No obstant això –i amb permís de Sòcrates, Sidharta i Confuci–, la intel·ligència filosòfica segueix sent “la mare del xai” Totes les ciències emanen o deriven de la filosofia. I ningú fica en dubte que cada professió i cada tècnica tenen “la seva filosofia” Per tant, un pot pensar que la intel·ligència filosòfica és la millor de totes. Doncs no, segons aquest psiquiatre, la millor intel·ligència no és la filosòfica, és la que ell anomena “intel·ligència per a la vida” I això què significa? La intel·ligència per a la vida seria aquella intel·ligència que una persona desenvolupa, indistintament del seu status social, de la seva professió, de la seva situació familiar, etc.; és la intel·ligència d’adaptar-se a les circumstàncies que té aquesta persona al llarg de la seva vida i aconseguir, relativament, ser feliç amb el seu “modus vivendi” Bé, en alguna manera, aquest psiquiatre em dóna la raó, és qüestió d’etiqueta, li podem dir “intel·ligència per a la vida” o li podem dir “filosofia de vida” Qüestió de matisos o, potser, qüestió d’adaptació camaleònica a l’entorn.
Sigui com sigui, hi ha que reconèixer que s’ha de tenir una intel·ligència especial per driblar les situacions quotidianes que són estresants i d’alt pressing assistencial per als operatius, que pateixen dins l’entorn laboral. Si, a més a més, hi ha que batallar amb mentalitats força quadriculades, endogàmiques o narcisistes, llavors és quan t’entren ganes de llogar cadires. Ja que, sempre tenim gent especialitzada en frases del tipus “això no és feina meva” i ja t’hi pots ficar dempeus, donar-te cops de cap a la paret, arrancar-te els cabells o fer el que vulguis, que d’aquesta frase no els treus. Són tan reiteratius com aquelles pel·lícules americanes, on l’interrogat eludeix l’interrogatori, repetint constantment el seu nom i graduació.
Hi ha una veritable dilució de responsabilitat en tot entorn de treball, i cada vegada més, resulta que la culpa de tot sempre és del Sistema. Però..., què és el Sistema? Qui conforma el Sistema? De qui és responsabilitat el Sistema? No faig més preguntes, perquè encara que puguin semblar preguntes retòriques, la veritat és que són preguntes sense resposta. Són preguntes cul de sac de la frustració de tot funcionari, que intenta esbrinar què està passant? o com punyetes funciona el Sistema?
He intentat trobar un concepte adient per definir el Sistema, però no ho he aconseguit. Sabem que Sistema és el refugi subjectiu que tothom té, quan no pot (o no vol) determinar una responsabilitat personal i intransferible, inherent al càrrec. Responsabilitat que dirimeix i estableixi els dos esdeveniments fonamentals de tota empresa humana: el principi d’autoritat i l’escala jeràrquica (més endavant, faig un apartat per ells) No he trobat cap concepte que m’agradi, només he trobat consol en el postulat de Tylczak: “Els successos fortuïts tendeixen a succeir tots junts” Efectivament, el Sistema no deixa de ser un conjunt de successos, fortuïts, quasi incontrolables, que flirtegen amb la teoria d’errors i amb tots els conceptes d’aquesta teoria que es fiquin pel mig, com són equivocació, error aleatori o error sistemàtic. Potser, la millor definició de Sistema ens la dóna, una altra vegada, la saviesa popular, amb una dita que deien amb sorna els treballadors d’una empresa: “Aquesta empresa (sistema de treball) és la desorganització millor organitzada” Però, atenció!, desorganització no sempre és sinònim de caos, pot ser el fet intrínsec d’una formació organitzativa permanent, és l’entropia[4] en estat pur.
Podríem concloure amb un corol·lari: “Sistema i intel·ligència (filosòfica) són incompatibles” Però, potser, ens passaríem un parell de pobles. Si més no, una cosa està clara o hauria d’estar clara: “Les coses no funcionen a base d’intel·ligència, funcionen a base d’organització”
I arribats en aquest punt, faig abstracció de la meva experiència (amarga experiència) i plantejo tres esglaons en tota escala organitzativa (una altra mena de Sistema) a l’hora d’implicar-se: 1.- Col·laborar: sempre, 2.- Cooperar: segons amb qui, 3.- Organitzar: mai! Encara podríem afegir un quart esglaó: Coordinar. Però el coordinador no és, necessàriament, un organitzador i la major part de les vegades és aquella persona que opina de tot i estableix patrons de conducta; amb la garantia que ell no té que complir aquests patrons de conducta i que no té cap responsabilitat, perquè la seva responsabilitat sempre la canalitza i deriva als que estan per davall seu (més efecte de gravetat laboral) El càrrec de coordinador em recorda al d’intermediari, la culpa dels preus de consum sempre és del mercat, de l’oferta i la demanda, quan la realitat ens diu que ell sempre surt beneficiat de la situació.
Una de les coses més controvertides en un centre de treball (Sistema), i que deixa a la intel·ligència totalment descol·locada i fora de joc, són les relacions establertes entre els diversos professionals i departaments. Sembla lògic que el Sistema estableixi i potenciï les relacions professionals i laborals entre els diferents estaments professionals. Doncs no, com el Sistema no és lògic[5], les relacions prioritàries són les relacions socials. Les persones no assumeixen una tasca en funció de si és o no és competència seva, l’assumeixen en funció de les bones relacions que tenen, siguin personals o interdepartamentals. I contra més gran sigui el centre de treball, més arrelades estan aquestes relacions. No preval la feina, preval la relació social i pobre d’aquell que s’atreveixi a manifestar la seva disconformitat, rebrà el rebuig i estigmatització de la majoria i la incomprensió benvolent de la minoria.
No podem parlar d’intel·ligència i deixar a la cuneta el famós i controvertit I + D (Investigació i Desenvolupament)[6] Sobretot, perquè està en boca de tots els bocamolls que descobreixen la sopa d’alls a cada minut i que, a sobre, pretenen que se la mengin els altres. La investigació té una premissa força interessant en la llei de Felson: “Robar idees a una persona és plagi. Robar-les-hi a moltes és investigació” Moltes investigacions no deixen de ser un compendi del pensament científic internacional, em recorden al grup Mustangs dels anys seixanta que assolien els seus èxits a base de traduir cançons dels Beatles. Anaven per feina i a tret segur.
Però, no hem de ser pessimistes, la investigació (sigui quina sigui) dóna prestigi i nodreix de solvència qualsevol publicació i currículum. Independentment dels seus resultats, investiga i fes prestigi. També és una “excusa”, quasi perfecta, per justificar aquest turisme professional que envolta a congressos, jornades o seminaris (majoritàriament gratuïts), avalats per la societat professional de torn i finançats per empreses interessades del ram.
Per contra, el desenvolupament és la ventafocs del Sistema, dóna molta feina i poc prestigi. De fet, molts investigadors –instal·lats en el teatre de la vanitat científica com a vedettes– només volen investigar, emportar-se la medalla i el reconeixement científic, i deixen que altres facin el feixuc i poc rendible desenvolupament. El desenvolupament només és rendible a escala estatal, en països on l’I + D el tenen ben lligat i perfectament estructurat, amb el suport de l’empresa privada, disposada a portar a terme projectes estatals i, com no, a gaudir de substanciosos beneficis governamentals. Altra cosa, són els intents més o menys fructuosos de donar-li prestigi a una universitat o a un laboratori de provada solvència, que té estudis de mercat que li són positius. En definitiva, I + D no és pas per a països pobres, només és per a països rics. Per què? Perquè el desenvolupament tot sovint sol topar-se amb la llei de Maah: “Les coses surten bé perquè després puguin sortir malament” Hi ha que invertir una i altra vegada, hi ha que reinvertir, perquè algun dia es pugui revertir tot aquest capital, amb possibilitats de rendibilitat, moltes vegades a llarg termini.
Principi d’autoritat i jerarquia
Aquest és el melic de tota organització administrativa. El Sistema “per se” no té principi d’autoritat definit ni una jerarquia lògica. De les tres formes de govern que hi ha: autocràcia (liderat), democràcia (participació) i “laisser fer” (deixar fer) El Sistema sempre elegís aquesta última; no és vol comprometre, vol que cadascú assumeixi la seva responsabilitat per “ciència infusa”, sense cap sentit lògic que determini l’autoritat, que només està establerta com fet inherent al càrrec; és a dir, per nomenament. Com diria Francis Bacon: “La lògica, donat el mal ús que d’ella es fa, serveix més per perpetuar els errors que per conduir a la veritat” No hi ha una veritat tangible (base de l’autoritat), només trobem un cúmul de veracitats, dispersades en cada càrrec, que assoleixen la seva responsabilitat, segons el color del cristall amb que miren.
Fins i tot, alguns il·lusos fan invents d’autoritat. El més habitual és regir-se pel principi d’autoritat de deixar fer i quan sorgeixen problemes passen a l’autoritat de liderat. Aquests són els famosos “bombers apaga focs”, que exerceixen el seu liderat a dies parells o imparells i, per tant, són fàcilment manipulables per persones (sempre n’hi ha) disposades a “solucionar problemes”; amb el sa propòsit de triar i remenar en benefici propi, tenint moltes vegades el reconeixement del “establishment”.
L’empresa privada (molt més sàvia que la pública) té un principi d’autoritat organitzat, mitjançant una estructura jeràrquica piramidal sòlida, cohesionada i definida, establint la universitat com a primer paràmetre definitori de la seva organització. En canvi, l’estructura jeràrquica del Sistema, de l’Administració, se conforma de forma lineal. A partir d’un càrrec de responsabilitat, que delega a cada línia jeràrquica les funcions que li són pròpies a cadascuna d’elles, amb quasi una total autonomia (més hipotètica que real) Això comporta les famoses duplicitats administratives, pèrdues de temps amb circulars internes i les no menys famoses comissions. Una comissió és una reunió on es perpetua, indefinidament, l’axioma de Gourd, que ja hem esmentat. I si la comissió és interdepartamental, que es preparin tots aquells operatius que tinguin que duur a terme la feina emanada de les seves conclusions. El més probable és que tinguin que acollir-se al postulat de Boling: “Si es troba bé, no s’amoïni. Se li passarà”
L’Administració, el Sistema (administratiu), compleix la màxima de Ciceró: “ Només els ineptes perseveren en l’error” Ja que, “persevera” una i altra vegada en la línia de servei (l’eterna cantilena dels polítics), enlloc de gestionar la línia econòmica. Com hem dit, això comporta racionalitzar recursos i l’empresa pública no racionalitza recursos, “racionalitza” pressupostos. Sembla el mateix i, per tant, una ximpleria, però no ho és. Tota Administració ha d’administrar. Què ha d’administrar? Doncs està clar, els pressupostos que rep. Per tant, no hi ha que perseverar en una línia de servei, hi ha que gestionar i per via econòmica. S’imaginen una empresa pública (estricta) cotitzant en borsa?
La meva àvia deia: “Diner fàcil, marxa de pressa” Quantes vegades, a meitat d’any, hem d’escoltar la famosa frase de: “Ja no queda pressupost” I podem fer filigranes lingüístiques per definir si és o no culpa d’una mala gestió o emparar-nos en els esdeveniments, despeses extraordinàries o despeses fora de pressupost. La realitat és que sempre, però és que sempre, el pressupost és insuficient.
On més podem observar la fallida del binomi principi d’autoritat–jerarquia és en la poca perdurabilitat dels càrrecs de gerència, supeditats a alternances de govern, alternança entre legislatures, canvi de política del sector, etc. Hi ha gent especialitzada en la defenestració i cessament dels seus col·laboradors immediats, per tal que no el cessin a ell. Això genera una mena de roda de la fortuna o el famós “estàs nomenat”
Altra prova que li dóna la raó a la màxima de Ciceró és la perseverança (inepta, estúpida?) que el Sistema només demani currículum professional, enlloc de demanar-lo vitae, a diferència de l’empresa privada. D’aquesta manera, es nega part del perfil i perspectiva que té tot candidat; fins i tot, en la part més humana. En conclusió, la idoneïtat a l’hora d’ubicar el personal en un lloc de treball. A mig i llarg termini, aquest fet comporta: friccions, frustracions professionals, desmotivació i brou de cultiu d’alguns conflictes.
La retroalimentació del Sistema està basada en tenir sempre raó. Això comporta que el Sistema no admet l’error. El Sistema no s’equivoca mai; d’aquesta manera, i de tant en tant, el Sistema ha de mentir, sigui per acció, omissió o per reserva mental. Llavors és quan el Sistema cruix perquè, com deia Quintiliano, “qui menteix necessita tenir bona memòria” i el Sistema (integrat per càrrecs politico–administratius)[7] no té bona memòria. Les planificacions d’avui són l’oblit de demà, cada nou gestor planifica una nova gestió i canvia els càrrecs, anomenats de confiança, i així fins l’infinit o fins la propera legislatura.
Però, no hi ha que defallir, ni menysprear l’autoritat i jerarquia del Sistema. És com aquella “teoria de la capacitat”: primer es sacseja el Sistema, perquè s’acomodin el màxim possible de pedres grosses, després s’afegeix pedra petita i es torna sacsejar. Quan sembla que el Sistema està ple i no hi cap res més, s’afegeix arena i es torna sacsejar, i encara podem afegir aigua. Si més no, amb tanta feina, no ens queda temps per prendre el cafè.
Informàtica: “that is the question”
Què seria del Sistema sense la informàtica? Què seria de la informàtica sense un sistema informàtic? No, no és un joc de paraules. Sistema i informàtica van de la mà són parella de ball, encara que no siguin parella de fet. La pregunta és: qui és qui i qui porta a qui? La base de la llibertat no radica en l’elecció –elegint podem equivocar-nos–, la base de la llibertat radica en la independència. El Sistema depèn de la informàtica, la informàtica depèn del sistema informàtic. Ergo..., el Sistema depèn d’un altre sistema (informàtic) Per tant, el Sistema no és lliure, perquè no és independent.
L’informàtic és una persona que, sense tenir mentalitat quadriculada, realitza una feina clarament quadriculada, vull dir previsible. Tant és així, que si (per ficar un clar exemple) coneixeu el correu electrònic d’un càrrec de l’Administració, ja coneixeu el correu electrònic de tots els càrrecs d’aquesta Administració, només cal fer l’oportuna deducció lògica.
Però, atenció amb la informàtica!, sempre pot donar ensurts i fallides de sistema, quan més la necessita el Sistema (altra llei de Murphy) Amb la informàtica i els radioaficionats es compleix aquella vella dita gallega de: “Eu non creo nas bruxas, pero habelas, hailas” Passen coses estranyes que no tenen cap ni peus, ni els mateixos informàtics poden explicar-les. I, com és obvi, el Sistema mai té la culpa i l’informàtic (fill predilecte del Sistema) menys; per tant, la culpa sempre la té el sistema informàtic; és a dir, Bill Gates.
I dir informàtica, és dir dades. Les dades són tots aquells elements d’informació a disposició del Sistema que tant agraden als gestors. Amb les dades es pot abastar pressupostos, legitimar la seva despesa, planificar inversions i, sobretot, justificar un Sistema (Administració) davant la població.
Així doncs, una eina de treball, com és la informàtica, es converteix amb deessa. I com tota deessa hi ha que rendir-li culte. Normalment, es fa amb paper couché i gràfiques en forma de pastissos i columnes de colors; que tothom es creu a ulls clucs i ningú qüestiona. Aquí, ens torna a fallar la intel·ligència filosòfica (socràtica) en aquests treballs, que hom podríem creure són d’investigació. Per què falla? Perquè l’important no són les respostes, l’important són les preguntes (plantejar correctament les preguntes), independentment de les respostes assolides. Clar, si volem justificar amb dades i gràfiques una gestió, aquesta premissa filosòfica se’ns va en orris. Però això sí, tenim coberta la forma i el fons..., ja hem quedat abans que el fons no és transcendent per al Sistema.
I dir informàtica, és dir internet. Internet és el guru de tot Sistema que es preï d’ell mateix. Sense internet, alguns gestors es troben despullats; precisen de webs, correu electrònic, vídeo-conferència, etc. Però, sobretot, precisen del cercador Google, que seria un gestor sense Google? Com trobaria la informació necessària sense el cercador rei?
Diuen que internet és la primera causa del fenomen anomenat “absentisme presencial”[8] On acaba l’ús informàtic per treball i on comença l’ús particular? L’absentisme presencial sembla una bajanada, però no ho és; es calcula en un 5 % la pèrdua de productivitat per aquesta raó. Bé, aquesta és la mitjana de la Unió Europea, nosaltres estaríem entre un 6 i un 7 % Això, no resa per als alts càrrecs, ells ho tenen clar. Així, inclòs les reunions socials es converteixen o bé en agenda de treball o bé en actes de representació institucional. En definitiva, entrem en l’axioma del Jesús[9]: “Tot el que es fa en temps de treball o en nom del treball, és treball” I ja os podeu riure de qualsevol axioma matemàtic, perquè aquest axioma va a missa. Mai he conegut a cap directiu que reconegui haver fet ús o abús de temps particular en hores de treball. I ara! Aquí tothom és honrat a carta cabal.
Treball i creativitat
Abans, hem parlat de l’I + D, rera d’aquestes dos sigles, en el fons, podem parlar de creativitat. Aquest és un país amb un bagatge personal ple d’ingeni, però una cosa és l’ingeni i l’altra la creativitat. No neixen Gaudís o Mirós cada dia i a l’Administració menys. Al Sistema li preocupa poc la creativitat, és més la rebutja, vol que l’engranatge funcioni, que totes les seves rodetes facin la seva funció i no s’entrebanquin unes amb les altres. Per tant, el treball quotidià no dóna opció a la creativitat (a la investigació sí, però en contades ocasions i només per a uns pocs privilegiats) El Sistema busca la uniformitat. Si pogués, faria un perfil standard de cada professional i, desprès, clonaria a la resta de professionals de cada estament. Dóna igual que el treball caigui en la temuda rutina, la inèrcia o generi (degeneri) mediocritat i desmotivació, l’important és que el treball sigui metòdic. Què seria un Sistema sense mètode?
No, no són incompatibles mètode i desorganització. Com ja hem establert, la desorganització pot estar perfectament organitzada. No, no és el caos, és l’entropia. Per deixar-ho clar del tot: el Sistema té mètode, encara que aquest no sigui correcte i d’aquest mètode erroni es deriva la seva desorganització. Queda clar?
En una Administració (Sistema) el treball és conceptual, quasi té vida pròpia. Tota acció (per petita que sigui) realitzada dins el centre de treball, té la seva significació com a treball, només hi ha un requisit imprescindible: la manca de crítica. D’aquesta manera, tota acció realitzada és converteix en treball o feina. Roosevelt deia: “Sempre és preferible l’acció a la crítica” La crítica a un Sistema (Administració) és la cosa més fàcil del món, però aquest luxe només està permès fer-lo des de fora del Sistema. Si es fa una crítica interna, entrem en el lliscós territori de la traïció, de les infidelitats (mai se sap a sant de què) que hom es pressuposen pel mer fet de fer la crítica. El Sistema, per ser públic, no pot entrar en altres temudes circumscripcions reservades a l’empresa privada, com són la competència deslleial o l’espionatge industrial; però li queda (si vol) l’eterna disquisició bizantina entre fons i forma, que no és poc.
El Sistema no admet duplicitats, seria admetre l’error i ja hem dit que el Sistema no s’equivoca mai. Per tant, quan Darril F. Zanuck va escriure: “Si dos homes en un mateix treball estan sempre d’acord, un sobra. Si sempre estan en desacord, sobren els dos”, per descomptat es referia a l’empresa privada. A la pública no sobra ningú, perquè el treball és feina i tota feina hem quedat que és treball. La saviesa popular ho certifica tot dient: “Em dóna igual treballar que fer feina” I ja tenim conflicte entre atribucions o competències i entre els diversos professionals. Però, què seria del Sistema sense aquesta salsa? Doncs seria un plat molt eixut.
De totes formes, el Sistema pot presentar una mena de pseudocreativitat, a partir d’una xarxa de comunicació interna, establerta entre els seus membres. Li’n diuen informes i solen ficar-se en carpetes molt bufones, anomenades dossiers, que estan plenes de taules de números i gràfics. Així doncs, farem cas a la cita de Hosea Ballou, que ens diu: “El dubte és un incentiu per a la veritat” i li donarem al Sistema (i sense que serveixi de precedent) el benefici del dubte.
Racionalització del Sistema
Es pot racionalitzar el Sistema? En teoria sí, però racionalitzar un sistema de treball significa que el Sistema no funciona correctament. Això comporta admetre l’error i no em cansaré de repetir que el Sistema (Administració) no s’equivoca mai. És més, s’equivoca qui planteja aquesta possibilitat i se’l compara a un Quixot, capficat per lluitar contra un molí de vent anomenat Administració (Sistema)
El Sistema, a l’igual que l’aigua, té qualitat de tensió superficial; es pot sobrepassar una mica, però sempre amb el risc que sobreïxi. Encara què, el Sistema planteja l’opció visual del got mig ple o mig buit, criticant al pessimista que veu el got mig buit i alabant a l’optimista que el veu mig ple. I el realista? I per a què punyeta vol el Sistema a un realista? Aquí tenim una altra idiosincràsia del Sistema, inherent al seu propi “ego professional”: el dualisme maniqueu. Per al Sistema les coses o són blanques o són negres. Ni gamma de grisos ni irritants colors de l’arc de sant Martí.
En aquest ordre de coses, passen esdeveniments tan curiosos i cridaners com que el Sistema li és més pràctic admetre, el fet de tenir una quota més o menys alta de baixes laborals, que racionalitzar tasques perquè aquestes baixes no es produeixin. El Sistema no vol conflictes, s’estima més suportar aquest increment de baixes, que engrescar-se en el complicat univers de les competències i la temuda i mai realitzada llei de funcions.
Altre fet significatiu és (els que han “patit” el Sistema, saben com fer-ho) generar un complex de culpa a un polític (a un gestor del Sistema), és la cosa més fàcil del món. Per què? Doncs perquè tots els polítics són “culpables” d’alguna cosa: errors i equivocacions personals per manca de preparació en la seva gestió, promeses incomplides, pactes de dubtosa ètica i un llarg i generós etcètera; sense entrar en el terreny personal[10], on són totalment vulnerables. Amb tot i això, no es pot abusar, hi ha trets que només es poden disparar una sola vegada. És millor ser conscients del poder que ens dóna, tenir aquesta oportunitat (la força moral de tenir-la), que fer-ne ús d’ella.
Per últim, hem de pensar que racionalitzar un Sistema pot ser una tasca estèril. Per què? Perquè no hi ha cap garantia de continuïtat. L’Administració, totes les administracions, estan supeditades als avatars polítics i aquests es produeixen cada quatre anys, amb cada legislatura. És millor gestionar el que tenim, aclucar una mica els ulls, que les coses funcionin “per si soles”, que intentar racionalitzar un Sistema que té una inèrcia difícil d’aturar. Quan no, aquesta inèrcia té força centrífuga, a causa d’una trajectòria farcida de corbes, que sol ser l’habitual.
A l’igual que els sistemes espacials, on no existeix la línia recta i tot són corbes; el Sistema, sense ser masoquista, és força retorçut, cosa natural en tot fonament on s’hi ha instaurat la mentida. Aquest recargolament té tantes corbes com circumval·lacions cerebrals. De fet, conformen el cervell del Sistema. Però no, la seva no és una mentida explícita, està emmascarada (com sempre) dins la forma. Són l’adulació, la hipocresia, la rialla de compromís; l’assentiment obligat, perdurar en el càrrec en cada canvi polític, etc.
Epíleg
Aquest escrit és fruit de l’observació de molts anys, de patir situacions poc definides del “Sistema”; de la meva afició a les cites, d’una curiositat (tafaneria) quasi científica i d’una especulació filosòfica tant socràtica com desimariana (Taisen Desimaru), que m’han fet prou atrevit, com per reflectir opinions que més d’un trobarà agosarades i, probablement, incongruents, poc encertades o esbojarrades.
De totes formes, si la lectura de l’escrit ha estat del vostre interès, me n’alegro. En cas contrari; si us plau, recicleu l’escrit correctament, que no anem pas sobrats d’arbres.
“La millor empresa pública és la que no existeix” (Gerard Díaz Ferran)
Introducció
Per què aquest títol? Doncs perquè és tan bo com qualsevol altre. Perquè estava contemplat un castell fortificat, al costat d’un cementiri, i vaig establir una mena d’associació d’idees entre fortalesa i cementiri. Ah! i perquè vaig veure caragols al voltant del cementiri.
Comparar un centre de treball de l’Administració (Sistema) amb un castell és un eufemisme. Comparar-lo amb un cementiri n’és un altre. Però..., que voleu, moltes vegades és millor utilitzar eufemismes per definir situacions –que semblen malsons o poden ser recer d’una realitat esmunyida en el dia a dia–, que afrontar-les a pit descobert. O potser seria millor fer-ho al revés?
Situacions i actituds
Les coses passen quan passen. Això no suposa admetre la fatalitat d’un destí que sembla malparit (esguerrat) i pitjor criat. És la certesa de la condició humana, de la seva naturalesa, tot sovint poc preparada (és a dir, mediocre), molt egoista (és a dir, immadura) i mestrejant (és a dir, manipuladora) Així doncs, no tenim cap garantia què ens passarà el proper dia o la propera hora. John Lennon deia “La vida és tot allò que ens passa mentre fem altres plans” I tenia raó. Però..., es pot ser previsor sense fer plans? Podem fer-li una botifarra al destí, al Sistema, i planificar la nostra vida? De poder-se fer, es pot; però només uns pocs privilegiats ho aconsegueixen. La resta estem dins una societat que determina i estructura la nostra vida, en un context que trenca amb la individualitat i pretén que, constantment, estiguem immersos dins el grup, fent rellevància i enaltint família, treball, societat, etc. En definitiva, hem d’estar inclosos en el Sistema, amb un comportament de normalitat; és a dir, estar dins la maleïda norma (sempre hi ha una norma, una ordenança o una llei), que ens fa estar en el centre; en cas contrari, si estàs fora d’aquest centre, t’etiqueten d’excèntric (fora del centre)
Això, en el millor dels casos. Ja que, per “doblegar-te”, són capaços d’etiquetar-te de conflictiu, busca-raons, inadaptat i un llarg i generós etcètera, que inclou el famós mobbing. Anglicisme força popular (com tots els anglicismes acabats amb la terminació –ing), molt més curt –per tant, més pràctic–, que la floridura traducció catalana d’assetjament socio-laboral.
No, ja no es pot anar de lliurepensador. El lliurepensador és un renegat de qualsevol Sistema establert. Sòcrates era renegat de l’escola sofista. Sidharta va renegar de “l’escola” brahmànica. Aleshores, això de ser lliurepensador és cosa de “carrosses” mil·lenaris i d’alguns últims “carrosses” (mohicans), ancorats als anys seixanta. El lliurepensador va començar a extingir-se al maig del seixanta-vuit i el van enterrar quan l’evolució social li donà la dèria de fer-se progressista, al preu que fos.
No, no és pot ser un lliurepensador tranuitat; al menys sense patir-ne les conseqüències i donar-se cops de cap amb el Sistema, com brau enfurismat o empassar-se rodes de molí, de totes les mides i colors, o claudicar; llençant la tovallola quan està tan xopa de suor que pesa més que nosaltres mateixos. Els més benvolents veuen al lliurepensador com un masoquista intel·lectual, els més maliciosos com una persona negada, incapaç d’adaptar-se al Sistema, de treballar en equip. I si, a més a més, aquest lliurepensador té connotacions filosòfiques; aleshores, s’entra en conflicte obert. Perquè, per exemple, a qui se li acudís preguntar “com es pot treballar en equip sense fer reunions d’equip?”
Aquest tipus de preguntes són les que descol·loquen al Sistema, és un torpede directe a la seva línia de flotació, atempten a l’estructura jeràrquica del Sistema (Administració), a l’essència mateixa del propi Sistema. És un argument sense possibilitat de resposta, i ja se sap que les qüestions democràtiques sempre han de ser de portes a fora, mai poden ser de portes endins. Per altra banda, es trenca una cosa que és fonamental per al Sistema, la imatge. Què és un Sistema sense una bona imatge? I aquí ens ve com anell al dit el placebo de Peter: “Un gram d’imatge equival a un quilo de rendiment” El treball queda relegat al fons (fons i forma, i fons de fondària), la imatge és l’important, la reial senyora forma. La imatge dóna premsa, bona premsa, i estableix relació institucional i social. Siguin benvinguts tots els tarannàs tipus relacions públiques i siguin rebutjats tots els altres.
I ara, anem al poema èpic actual d’una Administració (Sistema) que s’està configurant com piràmide invertida (Keops australià, en les antípodes del pensament filosòfic i racional); on cada vegada hi ha més comandaments a manar i proporcionalment menys “soldats” a obeir, a desenvolupar la tasca (operativa) que han dissenyat ínclits estrategs i estructurat invictes tàctics. Encara que, tard o d’hora, se’ns tenia que venir a sobre la llei de Parkinson, aplicada als alts càrrecs de tota Administració: “La feina s’expandeix fins omplir el temps disponible fins que s’acabi” Tot un homenatge al sentit comú del senyor Parkinson, quan defineix la inutilitat i duplicitat de càrrecs i comandaments en l’Administració. Aquesta llei és quasi tan famosa com la llei de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament” Fet fatídic en tota Administració (Sistema)
Us hi podeu ficar dempeus o les mans al foc que el Sistema (Administració) té el record de compliment d’aquesta llei. La possibilitat que una cosa surti bé a la primera, dins l’Administració (Sistema) és tan remota com que guanyi la lliga l’equip amb menys pressupost. Però no desesperem en discussions bizantines en l’enrenou de l’Administració, una cosa està força clara, tal com sentencia la llei de Whistler, “Mai se sap qui té raó, però sempre se sap qui mana” i podem afegir allò tan català de: “Qui mana, mana. Encara que mani malament”
No obstant, encara queden persones capaces d’afrontar aquesta situació a l’estil Gabriel García Márquez amb un senzill NO! (es pot afegir un educat gràcies) En una ocasió, García Márquez va dir allò de: “El més important que he après, a partir dels quaranta anys, és a dir NO! quan és que NO!” Estic totalment d’acord amb ell, però m’agradaria afegir-hi que als cinquanta anys també s’ha d’aprendre a dir “PROU! quan és que PROU!”
Una societat on impera la forma per damunt del fons (símptoma inequívoc de societat manipuladora), dir NO! significa enfrontar-se gairebé a tothom, s’ha d’estar disposat que et mirin per damunt l’espatlla i que, passis per on passis, deixis un regueró de comentaris. Això si dius NO! Si dius PROU!, la cosa es complica encara més. PROU! significa plantar cara (plantar la canya), és un enfrontament directe, no es dóna opció a la negociació; trenca de forma unilateral amb la maleïda forma, dóna peu (i immillorable excusa) a la desqualificació personal i, per tant, ja no és necessari debatre el fons o la seva idoneïtat.
Dir PROU! sol ser fruit de molts NOS! claudicats o de molts SIS! condicionats i condicionants; és el desgast, la impotència i frustració d’una situació que fa temps s’ha fet crònica. Endemés, i sense voler, amb el PROU! es pot alliberar un complex de culpa, que estava perdut pel subconscient, sigui del comandament responsable de l’estratègia o del comandament responsable de la tàctica. Responsabilitat que ve derivada o que està pactada com a correponsabilitat[1]. En aquest cas, sempre es planteja el dilema: quan es trenca un “cargol”, qui té la culpa, la clau anglesa que envolta el “cargol” o la mà que l’estreny? Hem de pensar que tots dos són responsables i caldria que tots els comandaments assumissin aquesta responsabilitat, a l’hora d’exigir l’esforç laboral a una persona en la seva tasca i tenir en compte les seves limitacions.
Tota situació de treball té tendència a seguir la llei de la gravetat; és a dir, la feina sempre li toca fer a qui està en el nivell jeràrquic més baix. Vail ho va especificar de forma magistral en el seu axioma: “En qualsevol empresa humana, el treball busca el nivell jeràrquic inferior” Podem establir, amb aquest axioma, tantes argumentacions com vulguem: ordre jeràrquic, cadena de comandament, estratègia–tàctica–operativitat; dóna igual l’etiqueta que li vulguem ficar, el resultat (el contingut de l’ampolla) sempre serà el mateix, la llei de gravetat del Sistema definida en l’axioma de Vail.
La situació administrativa de l’Administració (i no és un joc de paraules) s’està convertint en un maremàgnum de nous càrrecs i nomenaments que s’incrementen en cada legislatura i canvi de govern. Tota una inutilitat de recursos de personal que solen fer labor representativa, recerca del propi currículum, declaracions de premsa i una ingent dinàmica de reunions, per poder donar-li la raó al senyor Gourd en el seu axioma: “Una reunió és una situació en la que s’aixequen actes i es perden hores” Aquesta situació suposa una despesa econòmica que va en detriment de la tasca operativa i en perjudici de l’administrat i usuari. De tal manera, que s’està produint una inversió en la piràmide d’atenció al ciutadà, havent-hi tants o més càrrecs polítics, de gestió i administratius que d’assistència. Com és obvi, a mesura que creix aquesta piràmide invertida, tard o d’hora caurà pel seu propi pes.
Dit això, faig memòria del que en una ocasió em va dir un bon gerent i millor gestor: “Desenganyat Jesús, les guerres no es fan amb generals, es fan amb soldats. Tu, dóna’m un bon general i tots els soldats que siguin necessaris, que a mi em sobren la resta de generals, coronels, capitans, etc.” Malauradament, el sector públic no pot funcionar així, i es necessiten molts càrrecs i coordinacions per gestionar el servei que demanda el ciutadà. Però, ¿no seria també més pràctic l’increment de “soldats” que realment és el que es necessita, alhora de donar el servei, i que aquests “soldats” són els més propers al ciutadà, quan es dóna el servei?
Capítol apart, dins d’una Administració, és la professió administrativa funcionarial[2]; ja que, aquesta professió és única i peculiar per ella mateixa. Única, perquè és una professió on es pot arribar als càrrecs directius i de gestió sense tenir titulació universitària (bé, aquí també hi podríem incloure a alguns polítics) I peculiar, perquè sense tenir els coneixements adients i desitjables sobre les matèries pròpies del centre de treball, poden desenvolupar la seva tasca com si els tinguessin i, fins i tot, poden ser dipositaris i gestors del lèxic professional que s’utilitza en el centre. Creant-se la falsa idea que són gairebé indispensables, per la faceta de versatilitat que tenen en diversos camps administratius: personal, gestió, compres, nòmines, etc.; amb la peregrina idea que són poc menys que uns joquers dins l’Administració. Per aquesta raó, quan hi ha cessaments d’alts càrrecs, ells sempre en surten lliurats.
No vull fer sang d’una professió, la qual vaig exercir durant set anys; però no hi ha cap dubte que el senyor Murphy pensava amb ella quan va proclamar la seva famosa paradoxa: “Sempre és més fàcil fer-ho de la forma més difícil” Sí, algunes tasques administratives van en contra del més temperat sentit comú. Senzillament, són hermètiques, només aptes per a iniciats, tal és el cúmul d’impresos, codis i llistats que utilitzen. Lippman va exposar un lema que broda la mentalitat de l’administratiu: “La gent s’especialitza sempre en el camp que menys coneix” I si aquest gestor o administratiu és de fora, cosa força sovint, aleshores pot convertir-se en un autèntic expert (mai se sap en què), segons la sarcàstica regla de Mars: “Un expert és qualsevol que no sigui de la ciutat”
De fet, l’administratiu és un ésser que només té tres coses al cap: l’ordinador, el cap o director del seu servei o departament i el cap o director administratiu. Fora d’aquestes tres coses, és inútil qualsevol diàleg, es tanquen en banda i s’enroquen a la defensiva. Rien, no va plus!
He dit que no volia fer sang? Doncs ho sento, encara tenim una altra referència, tan plausible d’aplicar-la als administratius (en concret) com a qualsevol altra professió (en general), és la llei de Perrusel que diu: “No hi ha tasca tan senzilla que no pugui fer-se malament” Sense comentaris.
Qüestió d’intel·ligència[3]
Als anys seixanta, es feia distinció entre dos tipus d’intel·ligència: la natural que es mesurava (es mesura) amb el famós quocient (que no coeficient) intel·lectual i la cultivada; aquesta última difícil de mesurar-la i determinar-la, per estar definida amb paràmetres subjectius, com són nivell o aval cultural assolit per una persona. Avui en dia, les coses han canviat força. Un prestigiós psiquiatre distingeix fins a nou intel·ligències diferents, tenint tothom una mica o un molt de cada intel·ligència i en funció de la prevalença d’una o altra, la nostra intel·ligència serà: Tècnica, filosòfica, intel·lectual, artística, musical, etc. En el context laboral de la societat occidental té clara superioritat (quasi prepotència) la intel·ligència tècnica. Tot està en mans de la tècnica, des d’una operació quirúrgica, fins a la interpretació d’una peça musical o la instal·lació elèctrica d’un edifici.
No obstant això –i amb permís de Sòcrates, Sidharta i Confuci–, la intel·ligència filosòfica segueix sent “la mare del xai” Totes les ciències emanen o deriven de la filosofia. I ningú fica en dubte que cada professió i cada tècnica tenen “la seva filosofia” Per tant, un pot pensar que la intel·ligència filosòfica és la millor de totes. Doncs no, segons aquest psiquiatre, la millor intel·ligència no és la filosòfica, és la que ell anomena “intel·ligència per a la vida” I això què significa? La intel·ligència per a la vida seria aquella intel·ligència que una persona desenvolupa, indistintament del seu status social, de la seva professió, de la seva situació familiar, etc.; és la intel·ligència d’adaptar-se a les circumstàncies que té aquesta persona al llarg de la seva vida i aconseguir, relativament, ser feliç amb el seu “modus vivendi” Bé, en alguna manera, aquest psiquiatre em dóna la raó, és qüestió d’etiqueta, li podem dir “intel·ligència per a la vida” o li podem dir “filosofia de vida” Qüestió de matisos o, potser, qüestió d’adaptació camaleònica a l’entorn.
Sigui com sigui, hi ha que reconèixer que s’ha de tenir una intel·ligència especial per driblar les situacions quotidianes que són estresants i d’alt pressing assistencial per als operatius, que pateixen dins l’entorn laboral. Si, a més a més, hi ha que batallar amb mentalitats força quadriculades, endogàmiques o narcisistes, llavors és quan t’entren ganes de llogar cadires. Ja que, sempre tenim gent especialitzada en frases del tipus “això no és feina meva” i ja t’hi pots ficar dempeus, donar-te cops de cap a la paret, arrancar-te els cabells o fer el que vulguis, que d’aquesta frase no els treus. Són tan reiteratius com aquelles pel·lícules americanes, on l’interrogat eludeix l’interrogatori, repetint constantment el seu nom i graduació.
Hi ha una veritable dilució de responsabilitat en tot entorn de treball, i cada vegada més, resulta que la culpa de tot sempre és del Sistema. Però..., què és el Sistema? Qui conforma el Sistema? De qui és responsabilitat el Sistema? No faig més preguntes, perquè encara que puguin semblar preguntes retòriques, la veritat és que són preguntes sense resposta. Són preguntes cul de sac de la frustració de tot funcionari, que intenta esbrinar què està passant? o com punyetes funciona el Sistema?
He intentat trobar un concepte adient per definir el Sistema, però no ho he aconseguit. Sabem que Sistema és el refugi subjectiu que tothom té, quan no pot (o no vol) determinar una responsabilitat personal i intransferible, inherent al càrrec. Responsabilitat que dirimeix i estableixi els dos esdeveniments fonamentals de tota empresa humana: el principi d’autoritat i l’escala jeràrquica (més endavant, faig un apartat per ells) No he trobat cap concepte que m’agradi, només he trobat consol en el postulat de Tylczak: “Els successos fortuïts tendeixen a succeir tots junts” Efectivament, el Sistema no deixa de ser un conjunt de successos, fortuïts, quasi incontrolables, que flirtegen amb la teoria d’errors i amb tots els conceptes d’aquesta teoria que es fiquin pel mig, com són equivocació, error aleatori o error sistemàtic. Potser, la millor definició de Sistema ens la dóna, una altra vegada, la saviesa popular, amb una dita que deien amb sorna els treballadors d’una empresa: “Aquesta empresa (sistema de treball) és la desorganització millor organitzada” Però, atenció!, desorganització no sempre és sinònim de caos, pot ser el fet intrínsec d’una formació organitzativa permanent, és l’entropia[4] en estat pur.
Podríem concloure amb un corol·lari: “Sistema i intel·ligència (filosòfica) són incompatibles” Però, potser, ens passaríem un parell de pobles. Si més no, una cosa està clara o hauria d’estar clara: “Les coses no funcionen a base d’intel·ligència, funcionen a base d’organització”
I arribats en aquest punt, faig abstracció de la meva experiència (amarga experiència) i plantejo tres esglaons en tota escala organitzativa (una altra mena de Sistema) a l’hora d’implicar-se: 1.- Col·laborar: sempre, 2.- Cooperar: segons amb qui, 3.- Organitzar: mai! Encara podríem afegir un quart esglaó: Coordinar. Però el coordinador no és, necessàriament, un organitzador i la major part de les vegades és aquella persona que opina de tot i estableix patrons de conducta; amb la garantia que ell no té que complir aquests patrons de conducta i que no té cap responsabilitat, perquè la seva responsabilitat sempre la canalitza i deriva als que estan per davall seu (més efecte de gravetat laboral) El càrrec de coordinador em recorda al d’intermediari, la culpa dels preus de consum sempre és del mercat, de l’oferta i la demanda, quan la realitat ens diu que ell sempre surt beneficiat de la situació.
Una de les coses més controvertides en un centre de treball (Sistema), i que deixa a la intel·ligència totalment descol·locada i fora de joc, són les relacions establertes entre els diversos professionals i departaments. Sembla lògic que el Sistema estableixi i potenciï les relacions professionals i laborals entre els diferents estaments professionals. Doncs no, com el Sistema no és lògic[5], les relacions prioritàries són les relacions socials. Les persones no assumeixen una tasca en funció de si és o no és competència seva, l’assumeixen en funció de les bones relacions que tenen, siguin personals o interdepartamentals. I contra més gran sigui el centre de treball, més arrelades estan aquestes relacions. No preval la feina, preval la relació social i pobre d’aquell que s’atreveixi a manifestar la seva disconformitat, rebrà el rebuig i estigmatització de la majoria i la incomprensió benvolent de la minoria.
No podem parlar d’intel·ligència i deixar a la cuneta el famós i controvertit I + D (Investigació i Desenvolupament)[6] Sobretot, perquè està en boca de tots els bocamolls que descobreixen la sopa d’alls a cada minut i que, a sobre, pretenen que se la mengin els altres. La investigació té una premissa força interessant en la llei de Felson: “Robar idees a una persona és plagi. Robar-les-hi a moltes és investigació” Moltes investigacions no deixen de ser un compendi del pensament científic internacional, em recorden al grup Mustangs dels anys seixanta que assolien els seus èxits a base de traduir cançons dels Beatles. Anaven per feina i a tret segur.
Però, no hem de ser pessimistes, la investigació (sigui quina sigui) dóna prestigi i nodreix de solvència qualsevol publicació i currículum. Independentment dels seus resultats, investiga i fes prestigi. També és una “excusa”, quasi perfecta, per justificar aquest turisme professional que envolta a congressos, jornades o seminaris (majoritàriament gratuïts), avalats per la societat professional de torn i finançats per empreses interessades del ram.
Per contra, el desenvolupament és la ventafocs del Sistema, dóna molta feina i poc prestigi. De fet, molts investigadors –instal·lats en el teatre de la vanitat científica com a vedettes– només volen investigar, emportar-se la medalla i el reconeixement científic, i deixen que altres facin el feixuc i poc rendible desenvolupament. El desenvolupament només és rendible a escala estatal, en països on l’I + D el tenen ben lligat i perfectament estructurat, amb el suport de l’empresa privada, disposada a portar a terme projectes estatals i, com no, a gaudir de substanciosos beneficis governamentals. Altra cosa, són els intents més o menys fructuosos de donar-li prestigi a una universitat o a un laboratori de provada solvència, que té estudis de mercat que li són positius. En definitiva, I + D no és pas per a països pobres, només és per a països rics. Per què? Perquè el desenvolupament tot sovint sol topar-se amb la llei de Maah: “Les coses surten bé perquè després puguin sortir malament” Hi ha que invertir una i altra vegada, hi ha que reinvertir, perquè algun dia es pugui revertir tot aquest capital, amb possibilitats de rendibilitat, moltes vegades a llarg termini.
Principi d’autoritat i jerarquia
Aquest és el melic de tota organització administrativa. El Sistema “per se” no té principi d’autoritat definit ni una jerarquia lògica. De les tres formes de govern que hi ha: autocràcia (liderat), democràcia (participació) i “laisser fer” (deixar fer) El Sistema sempre elegís aquesta última; no és vol comprometre, vol que cadascú assumeixi la seva responsabilitat per “ciència infusa”, sense cap sentit lògic que determini l’autoritat, que només està establerta com fet inherent al càrrec; és a dir, per nomenament. Com diria Francis Bacon: “La lògica, donat el mal ús que d’ella es fa, serveix més per perpetuar els errors que per conduir a la veritat” No hi ha una veritat tangible (base de l’autoritat), només trobem un cúmul de veracitats, dispersades en cada càrrec, que assoleixen la seva responsabilitat, segons el color del cristall amb que miren.
Fins i tot, alguns il·lusos fan invents d’autoritat. El més habitual és regir-se pel principi d’autoritat de deixar fer i quan sorgeixen problemes passen a l’autoritat de liderat. Aquests són els famosos “bombers apaga focs”, que exerceixen el seu liderat a dies parells o imparells i, per tant, són fàcilment manipulables per persones (sempre n’hi ha) disposades a “solucionar problemes”; amb el sa propòsit de triar i remenar en benefici propi, tenint moltes vegades el reconeixement del “establishment”.
L’empresa privada (molt més sàvia que la pública) té un principi d’autoritat organitzat, mitjançant una estructura jeràrquica piramidal sòlida, cohesionada i definida, establint la universitat com a primer paràmetre definitori de la seva organització. En canvi, l’estructura jeràrquica del Sistema, de l’Administració, se conforma de forma lineal. A partir d’un càrrec de responsabilitat, que delega a cada línia jeràrquica les funcions que li són pròpies a cadascuna d’elles, amb quasi una total autonomia (més hipotètica que real) Això comporta les famoses duplicitats administratives, pèrdues de temps amb circulars internes i les no menys famoses comissions. Una comissió és una reunió on es perpetua, indefinidament, l’axioma de Gourd, que ja hem esmentat. I si la comissió és interdepartamental, que es preparin tots aquells operatius que tinguin que duur a terme la feina emanada de les seves conclusions. El més probable és que tinguin que acollir-se al postulat de Boling: “Si es troba bé, no s’amoïni. Se li passarà”
L’Administració, el Sistema (administratiu), compleix la màxima de Ciceró: “ Només els ineptes perseveren en l’error” Ja que, “persevera” una i altra vegada en la línia de servei (l’eterna cantilena dels polítics), enlloc de gestionar la línia econòmica. Com hem dit, això comporta racionalitzar recursos i l’empresa pública no racionalitza recursos, “racionalitza” pressupostos. Sembla el mateix i, per tant, una ximpleria, però no ho és. Tota Administració ha d’administrar. Què ha d’administrar? Doncs està clar, els pressupostos que rep. Per tant, no hi ha que perseverar en una línia de servei, hi ha que gestionar i per via econòmica. S’imaginen una empresa pública (estricta) cotitzant en borsa?
La meva àvia deia: “Diner fàcil, marxa de pressa” Quantes vegades, a meitat d’any, hem d’escoltar la famosa frase de: “Ja no queda pressupost” I podem fer filigranes lingüístiques per definir si és o no culpa d’una mala gestió o emparar-nos en els esdeveniments, despeses extraordinàries o despeses fora de pressupost. La realitat és que sempre, però és que sempre, el pressupost és insuficient.
On més podem observar la fallida del binomi principi d’autoritat–jerarquia és en la poca perdurabilitat dels càrrecs de gerència, supeditats a alternances de govern, alternança entre legislatures, canvi de política del sector, etc. Hi ha gent especialitzada en la defenestració i cessament dels seus col·laboradors immediats, per tal que no el cessin a ell. Això genera una mena de roda de la fortuna o el famós “estàs nomenat”
Altra prova que li dóna la raó a la màxima de Ciceró és la perseverança (inepta, estúpida?) que el Sistema només demani currículum professional, enlloc de demanar-lo vitae, a diferència de l’empresa privada. D’aquesta manera, es nega part del perfil i perspectiva que té tot candidat; fins i tot, en la part més humana. En conclusió, la idoneïtat a l’hora d’ubicar el personal en un lloc de treball. A mig i llarg termini, aquest fet comporta: friccions, frustracions professionals, desmotivació i brou de cultiu d’alguns conflictes.
La retroalimentació del Sistema està basada en tenir sempre raó. Això comporta que el Sistema no admet l’error. El Sistema no s’equivoca mai; d’aquesta manera, i de tant en tant, el Sistema ha de mentir, sigui per acció, omissió o per reserva mental. Llavors és quan el Sistema cruix perquè, com deia Quintiliano, “qui menteix necessita tenir bona memòria” i el Sistema (integrat per càrrecs politico–administratius)[7] no té bona memòria. Les planificacions d’avui són l’oblit de demà, cada nou gestor planifica una nova gestió i canvia els càrrecs, anomenats de confiança, i així fins l’infinit o fins la propera legislatura.
Però, no hi ha que defallir, ni menysprear l’autoritat i jerarquia del Sistema. És com aquella “teoria de la capacitat”: primer es sacseja el Sistema, perquè s’acomodin el màxim possible de pedres grosses, després s’afegeix pedra petita i es torna sacsejar. Quan sembla que el Sistema està ple i no hi cap res més, s’afegeix arena i es torna sacsejar, i encara podem afegir aigua. Si més no, amb tanta feina, no ens queda temps per prendre el cafè.
Informàtica: “that is the question”
Què seria del Sistema sense la informàtica? Què seria de la informàtica sense un sistema informàtic? No, no és un joc de paraules. Sistema i informàtica van de la mà són parella de ball, encara que no siguin parella de fet. La pregunta és: qui és qui i qui porta a qui? La base de la llibertat no radica en l’elecció –elegint podem equivocar-nos–, la base de la llibertat radica en la independència. El Sistema depèn de la informàtica, la informàtica depèn del sistema informàtic. Ergo..., el Sistema depèn d’un altre sistema (informàtic) Per tant, el Sistema no és lliure, perquè no és independent.
L’informàtic és una persona que, sense tenir mentalitat quadriculada, realitza una feina clarament quadriculada, vull dir previsible. Tant és així, que si (per ficar un clar exemple) coneixeu el correu electrònic d’un càrrec de l’Administració, ja coneixeu el correu electrònic de tots els càrrecs d’aquesta Administració, només cal fer l’oportuna deducció lògica.
Però, atenció amb la informàtica!, sempre pot donar ensurts i fallides de sistema, quan més la necessita el Sistema (altra llei de Murphy) Amb la informàtica i els radioaficionats es compleix aquella vella dita gallega de: “Eu non creo nas bruxas, pero habelas, hailas” Passen coses estranyes que no tenen cap ni peus, ni els mateixos informàtics poden explicar-les. I, com és obvi, el Sistema mai té la culpa i l’informàtic (fill predilecte del Sistema) menys; per tant, la culpa sempre la té el sistema informàtic; és a dir, Bill Gates.
I dir informàtica, és dir dades. Les dades són tots aquells elements d’informació a disposició del Sistema que tant agraden als gestors. Amb les dades es pot abastar pressupostos, legitimar la seva despesa, planificar inversions i, sobretot, justificar un Sistema (Administració) davant la població.
Així doncs, una eina de treball, com és la informàtica, es converteix amb deessa. I com tota deessa hi ha que rendir-li culte. Normalment, es fa amb paper couché i gràfiques en forma de pastissos i columnes de colors; que tothom es creu a ulls clucs i ningú qüestiona. Aquí, ens torna a fallar la intel·ligència filosòfica (socràtica) en aquests treballs, que hom podríem creure són d’investigació. Per què falla? Perquè l’important no són les respostes, l’important són les preguntes (plantejar correctament les preguntes), independentment de les respostes assolides. Clar, si volem justificar amb dades i gràfiques una gestió, aquesta premissa filosòfica se’ns va en orris. Però això sí, tenim coberta la forma i el fons..., ja hem quedat abans que el fons no és transcendent per al Sistema.
I dir informàtica, és dir internet. Internet és el guru de tot Sistema que es preï d’ell mateix. Sense internet, alguns gestors es troben despullats; precisen de webs, correu electrònic, vídeo-conferència, etc. Però, sobretot, precisen del cercador Google, que seria un gestor sense Google? Com trobaria la informació necessària sense el cercador rei?
Diuen que internet és la primera causa del fenomen anomenat “absentisme presencial”[8] On acaba l’ús informàtic per treball i on comença l’ús particular? L’absentisme presencial sembla una bajanada, però no ho és; es calcula en un 5 % la pèrdua de productivitat per aquesta raó. Bé, aquesta és la mitjana de la Unió Europea, nosaltres estaríem entre un 6 i un 7 % Això, no resa per als alts càrrecs, ells ho tenen clar. Així, inclòs les reunions socials es converteixen o bé en agenda de treball o bé en actes de representació institucional. En definitiva, entrem en l’axioma del Jesús[9]: “Tot el que es fa en temps de treball o en nom del treball, és treball” I ja os podeu riure de qualsevol axioma matemàtic, perquè aquest axioma va a missa. Mai he conegut a cap directiu que reconegui haver fet ús o abús de temps particular en hores de treball. I ara! Aquí tothom és honrat a carta cabal.
Treball i creativitat
Abans, hem parlat de l’I + D, rera d’aquestes dos sigles, en el fons, podem parlar de creativitat. Aquest és un país amb un bagatge personal ple d’ingeni, però una cosa és l’ingeni i l’altra la creativitat. No neixen Gaudís o Mirós cada dia i a l’Administració menys. Al Sistema li preocupa poc la creativitat, és més la rebutja, vol que l’engranatge funcioni, que totes les seves rodetes facin la seva funció i no s’entrebanquin unes amb les altres. Per tant, el treball quotidià no dóna opció a la creativitat (a la investigació sí, però en contades ocasions i només per a uns pocs privilegiats) El Sistema busca la uniformitat. Si pogués, faria un perfil standard de cada professional i, desprès, clonaria a la resta de professionals de cada estament. Dóna igual que el treball caigui en la temuda rutina, la inèrcia o generi (degeneri) mediocritat i desmotivació, l’important és que el treball sigui metòdic. Què seria un Sistema sense mètode?
No, no són incompatibles mètode i desorganització. Com ja hem establert, la desorganització pot estar perfectament organitzada. No, no és el caos, és l’entropia. Per deixar-ho clar del tot: el Sistema té mètode, encara que aquest no sigui correcte i d’aquest mètode erroni es deriva la seva desorganització. Queda clar?
En una Administració (Sistema) el treball és conceptual, quasi té vida pròpia. Tota acció (per petita que sigui) realitzada dins el centre de treball, té la seva significació com a treball, només hi ha un requisit imprescindible: la manca de crítica. D’aquesta manera, tota acció realitzada és converteix en treball o feina. Roosevelt deia: “Sempre és preferible l’acció a la crítica” La crítica a un Sistema (Administració) és la cosa més fàcil del món, però aquest luxe només està permès fer-lo des de fora del Sistema. Si es fa una crítica interna, entrem en el lliscós territori de la traïció, de les infidelitats (mai se sap a sant de què) que hom es pressuposen pel mer fet de fer la crítica. El Sistema, per ser públic, no pot entrar en altres temudes circumscripcions reservades a l’empresa privada, com són la competència deslleial o l’espionatge industrial; però li queda (si vol) l’eterna disquisició bizantina entre fons i forma, que no és poc.
El Sistema no admet duplicitats, seria admetre l’error i ja hem dit que el Sistema no s’equivoca mai. Per tant, quan Darril F. Zanuck va escriure: “Si dos homes en un mateix treball estan sempre d’acord, un sobra. Si sempre estan en desacord, sobren els dos”, per descomptat es referia a l’empresa privada. A la pública no sobra ningú, perquè el treball és feina i tota feina hem quedat que és treball. La saviesa popular ho certifica tot dient: “Em dóna igual treballar que fer feina” I ja tenim conflicte entre atribucions o competències i entre els diversos professionals. Però, què seria del Sistema sense aquesta salsa? Doncs seria un plat molt eixut.
De totes formes, el Sistema pot presentar una mena de pseudocreativitat, a partir d’una xarxa de comunicació interna, establerta entre els seus membres. Li’n diuen informes i solen ficar-se en carpetes molt bufones, anomenades dossiers, que estan plenes de taules de números i gràfics. Així doncs, farem cas a la cita de Hosea Ballou, que ens diu: “El dubte és un incentiu per a la veritat” i li donarem al Sistema (i sense que serveixi de precedent) el benefici del dubte.
Racionalització del Sistema
Es pot racionalitzar el Sistema? En teoria sí, però racionalitzar un sistema de treball significa que el Sistema no funciona correctament. Això comporta admetre l’error i no em cansaré de repetir que el Sistema (Administració) no s’equivoca mai. És més, s’equivoca qui planteja aquesta possibilitat i se’l compara a un Quixot, capficat per lluitar contra un molí de vent anomenat Administració (Sistema)
El Sistema, a l’igual que l’aigua, té qualitat de tensió superficial; es pot sobrepassar una mica, però sempre amb el risc que sobreïxi. Encara què, el Sistema planteja l’opció visual del got mig ple o mig buit, criticant al pessimista que veu el got mig buit i alabant a l’optimista que el veu mig ple. I el realista? I per a què punyeta vol el Sistema a un realista? Aquí tenim una altra idiosincràsia del Sistema, inherent al seu propi “ego professional”: el dualisme maniqueu. Per al Sistema les coses o són blanques o són negres. Ni gamma de grisos ni irritants colors de l’arc de sant Martí.
En aquest ordre de coses, passen esdeveniments tan curiosos i cridaners com que el Sistema li és més pràctic admetre, el fet de tenir una quota més o menys alta de baixes laborals, que racionalitzar tasques perquè aquestes baixes no es produeixin. El Sistema no vol conflictes, s’estima més suportar aquest increment de baixes, que engrescar-se en el complicat univers de les competències i la temuda i mai realitzada llei de funcions.
Altre fet significatiu és (els que han “patit” el Sistema, saben com fer-ho) generar un complex de culpa a un polític (a un gestor del Sistema), és la cosa més fàcil del món. Per què? Doncs perquè tots els polítics són “culpables” d’alguna cosa: errors i equivocacions personals per manca de preparació en la seva gestió, promeses incomplides, pactes de dubtosa ètica i un llarg i generós etcètera; sense entrar en el terreny personal[10], on són totalment vulnerables. Amb tot i això, no es pot abusar, hi ha trets que només es poden disparar una sola vegada. És millor ser conscients del poder que ens dóna, tenir aquesta oportunitat (la força moral de tenir-la), que fer-ne ús d’ella.
Per últim, hem de pensar que racionalitzar un Sistema pot ser una tasca estèril. Per què? Perquè no hi ha cap garantia de continuïtat. L’Administració, totes les administracions, estan supeditades als avatars polítics i aquests es produeixen cada quatre anys, amb cada legislatura. És millor gestionar el que tenim, aclucar una mica els ulls, que les coses funcionin “per si soles”, que intentar racionalitzar un Sistema que té una inèrcia difícil d’aturar. Quan no, aquesta inèrcia té força centrífuga, a causa d’una trajectòria farcida de corbes, que sol ser l’habitual.
A l’igual que els sistemes espacials, on no existeix la línia recta i tot són corbes; el Sistema, sense ser masoquista, és força retorçut, cosa natural en tot fonament on s’hi ha instaurat la mentida. Aquest recargolament té tantes corbes com circumval·lacions cerebrals. De fet, conformen el cervell del Sistema. Però no, la seva no és una mentida explícita, està emmascarada (com sempre) dins la forma. Són l’adulació, la hipocresia, la rialla de compromís; l’assentiment obligat, perdurar en el càrrec en cada canvi polític, etc.
Epíleg
Aquest escrit és fruit de l’observació de molts anys, de patir situacions poc definides del “Sistema”; de la meva afició a les cites, d’una curiositat (tafaneria) quasi científica i d’una especulació filosòfica tant socràtica com desimariana (Taisen Desimaru), que m’han fet prou atrevit, com per reflectir opinions que més d’un trobarà agosarades i, probablement, incongruents, poc encertades o esbojarrades.
De totes formes, si la lectura de l’escrit ha estat del vostre interès, me n’alegro. En cas contrari; si us plau, recicleu l’escrit correctament, que no anem pas sobrats d’arbres.
“La millor empresa pública és la que no existeix” (Gerard Díaz Ferran)
_______________
[1] Molt a l’ús en l’Administració, que sempre busca camins per eludir o diluir responsabilitats.
[2] No sempre es fa distinció entre funcionaris amb titulació universitària i titulats no universitaris.
[3] Es podria fer conya marinera amb intel ® (·ligència), com a C. P. U. (Unitat Central de Procés)
[4] Entropia és un concepte termodinàmic que defineix l’estat de “desordre” d’un sistema.
[5] La Lògica és una rama de la filosofia, en grec significa: raó, discurs. El sistema sol tenir molt “discurs” i poca “raó”, i valgui el joc de paraules.
[6] Els puristes diuen R + D (Recerca i Desenvolupament) i deixen la I per a la Innovació. Així seria: R + D + I
[7] No conec a ningú que sigui capaç de diferenciar entre Sistema i Política de Sector, tots dos estan formats per polítics i tots dos es fan capot l’un a l’altre.
[8] En contrapartida a l’absentisme tradicional, la falta d’assistència a la feina.
[9] Aquest sóc jo i perdoneu la pedanteria.
[10] Aquest error només el cometen polítics barroers, quan estan desesperats.
dimecres, 2 d’abril del 2014
Ser assequible
Escolto i compasso quatre frases fetes,
un pastitx intel·lectual que impacta
i enrojola el meu tenaç pensament;
convençut de l’engany d’aquest sofisma,
quan t’expliquen, de forma depriment,
l’agre comèdia de ser convincents:
res d’actors, només hi veig figurants,
que volen commoure’ns amb un fàcil
i temptador ariet d’una emoció apamada.
El corb del desfici torna a pugnar
dins l’arbre del seu fracàs. Perfil i esbós
d’un dibuix en l’àmbit de l’esforç.
Foragito i allunyo el seu impossible,
sense tancar la porta, per ser assequible
en fluctuoses variants d’un futur no llunyà.
un pastitx intel·lectual que impacta
i enrojola el meu tenaç pensament;
convençut de l’engany d’aquest sofisma,
quan t’expliquen, de forma depriment,
l’agre comèdia de ser convincents:
res d’actors, només hi veig figurants,
que volen commoure’ns amb un fàcil
i temptador ariet d’una emoció apamada.
El corb del desfici torna a pugnar
dins l’arbre del seu fracàs. Perfil i esbós
d’un dibuix en l’àmbit de l’esforç.
Foragito i allunyo el seu impossible,
sense tancar la porta, per ser assequible
en fluctuoses variants d’un futur no llunyà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)