“El poder real mai és polític, sempre és econòmic”

Petit món

Coses intranscendents
esbargides per l’escriptori,
petites coses que configuren
un petit món. I cada cosa
amb el seu record, dies llunyans
que vàrem viure i ara són
al nostre abast. No, no és pas
tan petit aquest, el nostre món.

“Molta gent s’estima més fer pau amb la mentida que guerra amb la veritat”

“El que no inventa, no vive” (Ana Mª Matute)

Traïció del cos

Em sento traït pel meu cos,
vol obeir les meves ordres
però no em respon; només
amb pau i tranquil·litat,
que dóna un bon repòs,
puc sentir-me jo mateix.

Aleshores, intento fer...,
però no puc, em canso,
perdo l’alè i, fins i tot,
em marejo.
                   Aquest estat,
aquesta opressió al pulmó
em fan sentir més proper
a un altre poeta que tingué,
malauradament, pitjor sort.

“Constatar la realitat és fer-se notari d’ella”

“El que més irrita a una majoria, és saber que la minoria té raó i haver d’enrocar-se per tal de no admetre-ho”

El sol no pot...

Llavis de poesia
dins una cara de tardor
i perfum de petons
en el flascó dels somnis.

Sura la imaginació
pel llit del desig,
quan el sol no pot
ni amb la lluna,
ni amb la nit.

“Desprès dels esdeveniments d’aquesta setmana, alguns dirigents polítics històrics han passat d’històrics a prehistòrics”

“Desconfieu de les persones que no donen un tracte per igual als seus inferiors que als seus superiors”

Cel mal pintat

Aquest cel està mal pintat,
tots els núvols, grisos,
els han fet amb pinzellades grolleres
i el poc blau que es veu
està esvaït; ni tan sols
hi haurà l’excusa d’una tronada.

Aquest cel ha patit una fallida
de sol mediterrani que, sembla,
també se n’ha anat de vacances.

“Una problemàtica de drogoaddicció sempre comença amb drogues legals” (A tots els que preconitcen la legalització d'algunes drogues)

“De tots els fanatismes el religiós és el més perillós”

El Cuquet

(Cançó infantil)

Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.

Anem a jugar
a cuc a amagar
que després berenarem
amb tota la gent.

Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.

Avui farem festa
i demà també,
per això fem gresca
i juguem al Cuquet.

Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.

“Si la realitat no t’agrada, somia. Si el somni no t’agrada, torna a somiar. I quan el somni t’agradi, fes-lo realitat”

“El súmmum de l’estupidesa és menysprear el que es desconeix” (Dita japonesa)

Desclassificar records

El sol renaix cada albada
per poder fenir cada capvespre.
I ho fa sempre en el mateix cel,
festejant a la mateixa Terra.
Cada dia n’és un nou temps,
una nova carpeta on encabim
els nostres records, ficats
dins el calaix on s’arxiva la vida.
Tard o d’hora, l’hem d’obrir
i revisar totes aquestes carpetes,
desclassificar aquesta memòria;
ja que, sempre arriba un moment
on els records deixen de ser nostres
per formar part de la consciència universal.

“El propi sistema sanitari retroalimenta la malaltia, al lluitar contra la malaltia, enlloc de fomentar la salut”

De l’amistat, l’amor i la felicitat

Dir amistat i dir amor és quasi una redundància. L’amistat, per semàntica, deriva de la paraula amor. Per tant (en rigor lingüístic), no hauríem de parlar d’amistat sense amor. Altra cosa és l’apreciació social que és fa d’aquestes dos paraules i la tercera en discòrdia: “company” La paraula company deriva del verb compartir i es poden compartir moltes coses i aspectes de la vida, des de feina, família i, fins i tot, diversió.

Socialment som massa generosos en l’ús de la paraula amistat i tot sovint donem títol d’amic a persones que tan sols són companys. Ja que, per molt que apreciem a una persona no l’hauríem d’incloure-la com amiga sinó l’estimem. Aquesta és una societat kleenex (d’usar i tirar) i això també resa per a les relacions personals. Estimem i desestimem amb una facilitat força preocupant, per l’alt contingut d’immaduresa que això comporta. El psiquiatre Enrique Rojas li dóna la culpa d’aquesta immaduresa social a la televisió. Bé, dic jo, que alguna culpa també la tindran els pares. Si més no, de pares immadurs és més fàcil que surtin fills immadurs que fills madurs.

És cert, volem viure i divertir-nos (la cultura de l’oci) guanyant el màxim de diners i amb poc esforç i, sobretot, amb poques hores, per tenir el màxim temps de lleure i d’oci. Amb la nostra emotivitat passa alguna cosa semblant. Per començar, tenim un poti-poti de sentiments i emocions (base de la immaduresa) que ens fan anar per la vida com vaixells que trontollen en nit de tempesta, sense tenir gaire clar cap a quin port hem d’anar. Però, com estem dins la cultura kleenex, anem fent i es troba normal totes les inestabilitats possibles; fins i tot, les emocionals. I cada nova generació assumeix l’empremta de l’anterior, afegint-hi nous comportaments emocionals que intenten desplaçar (sense gaire èxit) els anteriors. Ja que, el dipòsit del nostre comportament emocional sempre el volem tenir ple, sigui com sigui.

No sóc un expert ni en psicologia ni en sociologia ni en psicologia social (la gran oblidada) i aquesta és la meva sort, doncs rebutjo que s’estructuri el comportament, tan si aquest és conductal com si no ho és. Sóc partidari de relacions sòlides i que aquestes relacions estiguin fortament arrelades en els sentiments (no basades en les volubles emocions), de reconeixement mutu i, sobretot,  bidireccionals. Això només es pot aconseguir a partir de la sinceritat.

La sinceritat comporta una confessió, una posta a zero i, a vegades, un tancament amb el passat. Tots tenim fantasmes a l’armari, però hem de tenir la valentia de ficar-los en comú amb la persona estimada. En cas contrari, sempre cap la possibilitat que algun dia surtin de forma imprevista i amb el conseqüent ensurt.

A partir d’aquesta sinceritat, ja podem fer el següent pas (molt important) la lleialtat. Sense lleialtat no hi ha amor ni amistat. Això implica un respecte mutu amb les respectives escales de valors. De fet, hem d’assolir i fer com nostra l’escala de valors de la persona estimada. En cas contrari, la relació quedarà en la corda fluixa del dubte i amb dubtes és impossible cap lleialtat.

Si queden ben cimentades sinceritat i lleialtat, podem passar a la tercera fase: la complicitat. Ser còmplices és molt gratificant, implica el reconeixement mutu de sentiments i emocions que enforteixen una relació (sentimental o no), també significa la posta en marxa d’un llenguatge no verbal que dóna moltes satisfaccions.

Ara bé, l’amor també és renúncia i pèrdua de tot allò que ens canvia la vida. Tot canvi comporta el risc a l’equivocació. García Márquez ens diu que, a vegades, ens hem d’equivocar per aprendre a saber elegir. També hem de tenir clar que la base de la llibertat no radica en una elecció sinó que radica en la independència. En resum, podem dir que contra més independents, més lliures i, per tant, menys risc d’equivocar-nos a l’hora d’elegir.

En quant a l’enamorament, aquest ens pot portar a la ceguesa d’aquell que queda atrapat en un somni, en una història de vida. Per anar bé, la història de vida hauria de ser compartida i que tingués un principi i una fi. Principi de felicitat i fi amb el passat, sobretot si aquest no és comú. Ja que, sempre genera divergències. No, no podem aferrar-nos al que perdem, hem de valorar el que guanyem.

Per últim, fem-li un pessic a la felicitat (que sempre l’hem de considerar utòpica) La podem definir mitjançant una fórmula matemàtica a partir del concepte de moment feliç. Així, la felicitat seria el sumatori de tots els nostres moments feliços, quan aquests tendeixen a l'infinit. Mai hi arribem a la felicitat, però contra més moments feliços tenim, més ens hi apropem.

La tristor del Far Blau

(Cada vegada queden menys Fars Blaus)

Hores d’ara, n’és una excepció,
sempre sol i exclòs de tot honor,
prop del mar, lluny de terra endins,
abocat a un paratge abrupte i difícil
d’arribar-hi. Sota les inclemències
de sol, pluja i tota la rosa dels vents;
però sense voler malmetre el seu silenci.
Desfasat, gairebé és d’una altra època,
tant agrest com el terreny difícil
i injust que trepitja i que el sustenta.
Oblidat, només l’albiren quan s’escau,
sobretot en nit fosca o amb dia de boira.
La seva soledat tan sols pot redimir-la
quan aconsegueix sotjar l’immens horitzó,
tot contemplant el seu etern mar blau.

Carta de comiat

(Al director d'un diari que em té vetat)

La vida sempre genera facetes que es van integrant dins de nosaltres: Escala de valors, creences, relacions familiars, socials i personals, etc. Aquestes facetes ens condicionen i, sense nosaltres voler-ho, fan o modelen la nostra personalitat. Creiem ser nosaltres mateixos, creiem controlar la nostra vida i el nostre destí i, no obstant, estem supeditats (quan no esclavitzats) al rellotge, al nostre treball, a la nostra família i éssers estimats i, fins i tot, a nosaltres mateixos. Creiem que la llibertat radica en l’elecció i elegint ens equivoquem, no som conscients que l’autèntica llibertat radica en la independència.

Ens creiem autosuficients en la mesura que ens creiem en “possessió de la veritat”, d’estar fent el que és correcte i el més adequat per a nosaltres. I això no és cert, volent ser caçadors som preses. Elegim fumar com acte de llibertat, d’elecció pròpia i, no obstant, ens fem esclaus de la nicotina. Elegim un estil de vida, una manera de vestir i de comportar-nos i, acte seguit, ja ens hem fet serfs d’una esfera o classe social, quan no d’una tribu urbana.

Un adagi oriental diu: “No és més ric qui més té, és més ric qui menys necessita” Aquest adagi es pot extrapolar a tot el nostre entorn, a tot el nostre comportament. Som “rics” en coses materials i, a la vegada, som cada vegada més i més “pobres”, per fer-nos totalment dependents d’aquestes coses materials. Creiem estimar i només estem esperant que ens estimin, que ens afalaguin i que ens sedueixin. Hem perdut la capacitat de ser generosos dins de l’amor, el nostre egoisme ens cega i ens perd pel camí de la incomprensió.

Estimat director, ignoro si aquesta carta -dins d’una ampolla i llançada al mar d’Internet- t’arribarà. Si la reps, desitjo que, tot llegint-la, treguis alguna conclusió positiva. Si és així, ja em dono per satisfet.

Desitjo el millor per tu i per a la teva gent, de part d’un amic que et vas deixar oblidat pel camí.

Dinar a Terrassa

La llum tardoral fa pessigolles
als maons de l’arc escarser.
Les paraules rodolen, laxes,
de taula en taula, per aquest
entorn fabril i modernista;
i es creuen com cotxes a cruïlla,
atapeïda pel trànsit d’hora punta,
on el restaurant emplata
cuina de sacrifici gastronòmic.
Aquesta terra –que ja ho porta
al nom– escampa, amb silenci,
el seu horitzó fins als dentats
de l’estimada Montserrat.
Aquí, hi tinc part del cor ficat,
que se l’endugué la meva filla,
ara fa uns quants anys.

Temps al temps

“El temps és l’únic àrbitre que existeix i sempre li dóna la raó a qui la té”

Posar el límit (III)

"Posar límit al paternalisme polític: ¿Per què només ens deixen ser votants, enlloc de ser electors? ¿Per què hi ha tanta por a donar-li la veu al poble?"

República de cristall

La democràcia té un riu sec,
nomenat règim democràtic,
on mort de set la societat civil.

Mentre, els partits polítics
s’ofeguen en el riu impúdic
de llistes tancades i bloquejades.

És l’endogàmia que guilla
la cadència d’un taüt cínic,
dins la tomba que embolcalla
tot complex de culpa.

Oració del Desig Cap a Tu

Que tinguis la fortalesa de continuar,
la paciència d'intentar-ho una altra vegada,
quan alguna cosa et surti malament.

Que tinguis la facultat de veure bellesa,
on altres no la veuen.

Que tinguis sempre l'esperança,
d'un somni nou i la persistència per complir-lo.

Que tinguis sempre l'ocasió, d'oferir i compartir,
i la saviesa d'esperar, el millor del demà.

                                                                      Donna Wayland

“Tretze línies per viure”

1.  T’estimo no per qui ets, sinó per qui sóc jo, quan estic amb tu.

2.  Cap persona mereix les teves llàgrimes, i qui se les mereix no et farà plorar.

3.  Només perquè algú no t’estima com tu vols, no significa que no t’estimi de tot cor.

4.  Un veritable amic és qui t’agafa de la mà i et toca el cor.

5.  La pitjor forma d’enyorar a algú és estar assegut al seu costat i saber que mai el tindràs.

6.  No deixis mai de somriure ni tan sols quan estiguis trist, perquè mai saps qui es pot enamorar del teu somriure.

7.  Potser només ets una persona per al món, però per a alguna persona tu ets el món.

8.  No passis el temps amb algú que no estigui disposat a passar-lo amb tu.

9.  Potser Déu vol que coneguis molta gent equivocada abans de conèixer a la persona adequada, perquè quan la coneguis, sàpigues estar-li agraït.

10. No ploris perquè ja s’ha acabat, somriu perquè va passar.

11. Sempre hi haurà gent que et faci mal; així doncs, el que has de fer, és seguir confiant i tenir més cura amb qui confiïs dues vegades.

12. Fes-te millor persona i assegurat de saber qui ets, abans de conèixer a algú més i esperar que aquesta persona sàpiga qui ets tu.

13. No t’esforcis tant, les millors coses succeeixen quan menys t’ho esperes.

             “TOT EL QUE PASSA, PASSA PER ALGUNA RAÓ”

                                                                                        Gabriel García Márquez