Estil balb

Mot rere mot, sadollo tribut
a un somriure seductor,
repenjat a taula i amb remor
de música per al record.

Mot rere mot, descabdello
l’entramat de paraules
i plantejo cada qüestió
com si fos troca de fil.

El capvespre porta presa,
tomba per l’aresta de la taula,
mentre fumeja la sentor
d’una infusió de menta.

Balb, vull ser accessible,
compassar veu i rialla,
redreçar la conversa
i bescanviar-la per sentiments.

Mot rere mot, cabusso
el terratrèmol d’una mirada.

“No et preguntis què pot fer el teu país per tu, preguntat que pots fer tu pel teu país”  (John Fitzgerald Kennedy)

“Malgrat tot, un té dret a la diferència”

Gemec galàctic

Després del neguit
sempre hi queda pòsit
–com al flascó de l’oli–,
que enterbolís l’esperit
poruc. Aquest tocaboires
se’ns torna misogin,
cada vegada que voleia
el rampell del gènere.
És estoig de coloraines
que s’enjogassa com
tions encesos enmig
la nit; conjur de sexes
on neguiteja la solitud,
fins estroncar el desig.
La cabòria és a la fal·lera,
com el pàmpol ho és
al raïm, filagarsa de revolta,
tràngol que enforna l’ànima:

Un efímer gemec galàctic.

"¿En quina universitat es doctoren en democràcia els polítics, per tal de dogmatitzar i dir-nos als ciutadans el què és o no és democràtic?"

“No hi ha camins per a la pau, la pau és el camí”  (Mahatma Gandhi)

“La veritat et farà lliure”  (Sòcrates)

(Molts polítics són presoners de les seves mentides)

Vora el prat

El vent escriu amb sensibilitat,
omple tot el prat de petons
grocs i blaus; alhora, despentina
cabells d’herba humida. Llunyans,
altres cabells encara estan blancs
i per les venes de la serralada
corren aigües fredes i desglaçades,
que porten somriure als llavis.
Somriure que, novament amb
el vent, donarà més flors al prat.

“L’estupidesa és infinitament més fascinant que la intel·ligència. La intel·ligència té els seus límits, l’estupidesa no”  (Claude Chabrol)

“La cultura no són les coses que estan en els llocs, sinó la vida que tu saps insuflar a aquestes coses”  (Emili Lledó)

En un instant

La fina pluja enraona
amb la remor del riu.
Més enllà, el ressò del mar
s’empassa el ressò del riu.
I dins l’horitzó, monòton,
un tràfec d’humitat
retorna núvols al cel.
L’arbre de la vida lliura
l’ombra del proppassat,
la disfressa d’un ahir
que resta com a reducte
d’un paisatge d’infantesa,
viscut en aquest instant.

“La salut és personal i intransferible; en el binomi salut-malaltia és la malaltia la que ens fa ser conscients i valorar la mancança de salut. En aquest binomi la percepció negativa de la malaltia està per damunt de la percepció positiva de la salut, ja que no valorem la salut, perquè la donem per sobreentesa”

“El costum és l’hàbit que fa al monjo”

Paraules i flames

A la meva edat, destral en mà,
encara no me n’he cansat
de perseguir i trossejar
paraules de foguera
i encenalls de reialme,
per encendre el foc
on les flames del laberint
faran deturar i defugir
la sageta del malson.
El poc futur que tinc,
que sigui de fermesa.

Imagina-t’ho

Hi ha moltes històries dins d’una Història. I, a vegades, res sembla ser el que és.
                                   _____________

Imagina’t un país on tothom cregués que la seva llibertat acaba on comença la llibertat del seu veí i on el tranuitat lema de “Viu i deixa viure” es canviés pel nou lema de “Viu i conviu”. T’ho imagines?

Imagina’t un país on el cel blau fos el color del sentiment de totes les persones i el verd del prat fos el color de la seva il·lusió. Imagina-t’ho.

Imagina’t un país on la gent sabés apreciar el valor de la semàntica i de l’etimologia de les paraules i comprengués, per exemple, que la paraula amistat deriva de la paraula amor, o que la paraula company deriva del verb compartir. T’ho imagines?

Imagina’t un país on les guerres fossin de paper i les lluites es fessin amb pètals de rosa o amb aigua de colors. I que tingués com a senyera l’Arc de Sant Martí i com a himne nacional l’Himne a l’Alegria. Imagina-t’ho.

Imagina’t que en aquest país els diaris es fessin amb reculls de poesia i el somriure fos el rodolí de la gent. I la literatura i la música fossin la seva màxima aspiració personal. I els esports i els espectacles fossin tots de participació, lliures i gratuïts. T’ho imagines?

Imagina’t, (posa aquí el teu nom), que tu hi vius en aquest país.

T’ho imagines?

Si t’ho imagines, enhorabona, perquè ja coneixes el meu país i el meu món interior.

Per tenir, tinc...

Tinc un vell armari
rebaixat, deslluït
i amb només un calaix.

Tinc un tancat al jardí
antic, arrenglerat
i malparat pels anys.

Tinc un joc de tabac
obscur, força allargat
i molt suau al tacte.

També tinc:
La veu a la branca,
passes per florir i un
mapa-guia de la boira.

I tinc,
la mort ajornada,
el renec exiliat
i una teoria sobre la nit.

I tinc,
com no!, un angle
obert, innombrable
i amb l’adreça del destí.

Per tenir, tinc:
La corda dels segles,
un bocí d’Història
i el para-sol de l’espai.

Per tenir, també tinc:
Una bastida de sentiments,
sense enveja ni vergonya,
i vi de goig sempre a punt.

I, per tenir, tinc...:
la carn damunt dels ossos,
l’esperit a flor d’ànima
i el principi davant la fi.

“El record es pot perdre dins la memòria, no així dins el subconscient que sempre el retorna”

“L’amor cal blindar-lo contra la convivència i rutina diàries”

Sentits de natura

Escolto com creix l’herba,
imagino el soroll que fa el riu
i veig com dansen les fulles;
com una perduda gota d’aigua
busca l’aresta de la branca
per amagar-se rere l’arbre.
Oloro el verd del bosc
i el blau del cel, que s’ofega
amb evocació d’enyorament.
Percebo raigs de sol a la pell
i llençols d’aire al paladar,
mentre li faig el viàtic
a les restes de l’hivern.
Aquest temps és endeví
de sentiments opalins
que, a poc a poc, sorgeixen
per fer-se blancs com anyell;
com l’infant que fa un incís,
per després tornar a jugar.

“El veritable valor de les coses és intrínsec al temps que perduren”

“Tot sovint, la intransigència és la cara d’una moneda on la creu és la por”

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

                                                                       Màrius Torres

(Avui, enlloc de ciutat, cal ficar país, si més no nació)

Les dos Erres (Regeneració-Revolució)

“Per acabar amb un sistema polític corrupte, només hi ha dos camins: Una Regeneració total i absoluta del sistema o bé una Revolució”

Llavors

Llavors,
l’ocell sensual –íntim
i imprecís– s’adscriu
a llum de cataclisme
i a un incipient desig,
objecte de nostàlgia.

Llavors,
l’expressió de triomf
nega el fruit del fenomen
i bleixa núvols de destí.
Aquesta arquitectura és
ruta gòtica d’angoixa.

Llavors,
l’acurat mot resta,
massa feixuc, per lloar
un discurs gris i agressiu,
que colpís el crepuscle
on convergís la tardor.

Llavors,
quedem orfes i el dolç
desmai del plor té tons
discrets, en el senzill recer
d’una cançó d’amor.
El bressol de moltes cases.

“El que faci una bondat que calli, el que la rebi que la conti”    (Lucius Annaeus Sèneca)

“Mentre no s’acabi amb el divorci legislatiu existent: entre el que és ètic i el que és legal, seguirem tenint casos de corrupció i d’evasió de capitals”

Embruix de nit

Plou, amb la peresa de l’absència
i l’incertesa de viure, indefens,
sota el paraigua d’una intensa melangia.

Plou, i enyoro l’amistança de la lluna,
el seu etern sortilegi i seguici d’estels:
pluja, nit i boira, l’embruix de cada nit.

Una mica de didàctica electoral

Quan es fa una consulta electoral, en forma de referèndum, sempre hi ha la maniquea tendència de simplificar el resultat amb un “Sí” o un “No” Així, el pastís estadístic es confecciona només amb els vots emesos, tenint només dos porcions percentuals i es dóna per suposat, una vegada s’ha especificat l’índex de participació, que l'abstenció acata la decisió de la majoria. I això no tindria que ser així.

En primer lloc, hem d’anomenar i definir les cinc opcions possibles: “Sí”, “No”, vot en blanc, vot nul i abstenció.

El “Sí” implica l’acceptació (o resposta positiva) a la pregunta plantejada en el referèndum (la majoria de referèndums persegueixen el “Sí”; són, per tant, de plantejament positiu) El “No” implica la no acceptació (o resposta negativa) a la pregunta formulada. El vot en blanc implica adherir-se o acatar la decisió de la majoria. El vot nul pot ser: fortuït o intencionat. El vot nul fortuït és estrany en un referèndum, no així en altres consultes electorals, sobretot quan les llistes són obertes. El vot nul intencionat (al meu parer antidemocràtic) és fruit de estranyes revenges, frustracions o intencions psicològiques més profundes i negatives. Per últim, tenim l’abstenció, que és l’opció més difícil d’analitzar i d’interpretar. Doncs, és impossible distingir l’abstenció de la persona que (per circumstancies personals) no ha pogut anar a votar, del “passota” polític o l’abstenció de militants i simpatitzants d’un partit polític que opten per l’abstenció, enlloc del “No”, per tal d’evitar que un altre partit (que també vota “No”) aglutini i faci rendibles els seus vots.

Per cert, tot referèndum té una intenció de fort contingut socio-polític i el referèndum pot ser vinculant o no. Sempre he cregut que, si el referèndum no és vinculant, és una pèrdua de temps i de diners. A més a més, el caire democràtic és molt qüestionable; ja que, implica que la veu del govern i dels representants del poble està per damunt de la veu del poble.

Pentagrama

El goig de la llibertat
aleteja entre les fulles,
a contrallum, cercant
l’epicentre d’un sol
tamisat per boira baixa.

La brisa oneja el paisatge,
els meus cabells humits
i el pentagrama de branques,
on s’escriu una cançó
amb gotes d’aigua musical.

“Mai millora el seu ànim el qui canvia només de lloc i no de vida i costums”    (Lucius Annaeus Sèneca)