“És difícil fer justícia a qui ens ha ofès”  (Simó Bolívar)
(Però s'ha de fer)

Riu esquerp

En la fondalada del pensament
hi tinc hoste l’endormiscat desig.
Aquest carreu (llamborda fosca)
esfilagarsa el meu esperit,
esmaperdut per l’encuny de l’enyor.
Guaret on esbanco els meus sentiments,
amb algun que altre xerric emocional.
Després de tot, la rauxa i el malfat
s’esfullen en codolar de riu esquerp
on hi tinc el rai de la meva imaginació.

“La confrontació sempre mereix la pena si la fi i els mitjans són honestos”  (Steven Brust)

“Res tan fútil com vèncer; l’autèntica glòria està en convèncer”  (Víctor Hugo)

Arbre de plaça

Les fulles s’enjogassen
tot caient de l’arbre.
Al rerefons de la plaça
la fullaraca llampurneja
a ritme del descabdell
que li marca el vent.
En el tràfec d’aquesta
petita fronda marronosa,
el solitari i majestuós
arbre de Plaça Major
rubrica la seva longevitat.
Ell catalitza tot l’entorn;
fins i tot, la remor que
encunya la Festa Major
pel daurat mes d’agost.
La resta de l’any és
esbart per a minyons
i mercat el dia de fira.

“El matí de Sant Esteve
els galls ja no cantaran,
amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran”
(Cançó popular)

“Hi ha Nadals blancs, hi ha Nadals verds, però em costa entendre els Nadals de platja i banyador”  (Bon Nadal a tothom)

Una mirada, un somriure

Asseus, creues la mirada
i neix un curt somriure.
Simpatia? Complicitat?
Vull creure que és
el reconeixement de dos
persones desconegudes,
que de tenir prou temps,
i millor ocasió, podrien
fer-se totalment amigues.

(Que aquesta Nit Bona sigui per a tots una Bona Nit)

Full d’Història

Despullo l’escorça
del ressentiment
i emblanquino
la façana de l’esdevenir.
Entremig, la coïssor
que arrossega la ignomínia
del silenci administratiu.
Aquesta empremta és
l’hospici on s’emmiralla
el rastre, orfe, que
esborra l’elemental
sentit comú. El que
hauria de ser bassa,
només és un trist toll.

“Cada vegada que cometo un error em sembla descobrir una veritat que no coneixia”  (M. Maeterlinck)

“L’insensat que reconeix la seva insensatesa és un savi. Però un insensat que es creu savi és, de veritat, un insensat”  (Sidhartha Gautama)

República de cristall

(Malgrat tot, de nou cal publicar aquest poema)

La democràcia té un riu sec,
nomenat règim democràtic,
on mort de set la societat civil.

Mentre, els partits polítics
s’ofeguen en el riu impúdic
de llistes tancades i bloquejades.

És l’endogàmia que guilla
la cadència d’un taüt cínic,
dins la tomba que embolcalla
tot complex de culpa.

“El dubte és un incentiu per a la veritat”  (Hosea Ballou)

“La veritat triomfa per ella mateixa, la mentida necessita sempre complicitat”  (Epítenon de Frígia)

Nit de Castellers

(Als Castellers de Terrassa)

La intimitat de la rotllana
n’és la brúixola per al
cap de colla. Muts,
tothom absort, amb
mirar fix, fins que
la gralla trenca el silenci
amb el seu so expectant.
L’alè contingut
humiteja d’emoció
en ulls i somriures,
fins arribar a l’esclat;
l’ovació que eixorda
tota la Plaça Vella.
Aleshores, és quan
em vaig sentir
més català que mai.

“La ignorància afirma o nega rotundament, la ciència dubta”  (Voltaire)

“Segons anem adquirint coneixement, les coses es fan més misterioses”  (Albert Schweitzer)

N’he comprat un altre

Recullo el poemari,
és tot un ritual:
fullejo i compto
quants poemes porta.
Llegeixo contraportada
i ressenya. Fico dins
el meu punt de llibre,
el que sempre utilitzo
encara que en tingui mil.
Després, agafo el poemari
com una padrina agafaria
amb força el seu missal,
tot anant a l’església.
Surto al carrer, perquè
el sol il·lumini les emocions
i sentiments que els poemes
contenen i així, junts, surtin
a la llum. Gràcies, germà!
Que els teus i els meus
sempre es trobin camí de l’èter.

“Quan un home neci fa alguna cosa que l’avergonyeix, sempre diu que està complint amb el seu deure”  (G. Bernard Shaw)

“La vergonya de confessar el primer error fa cometre molts altres”  (Jean de la Fontaine)

Trau de pedra

El cel fosqueja en el fondal de l’horitzó.
Pel llarg ombradís del contramurat,
un brivall puja damunt el pedrís
i ressegueix els correus, fins trobar
un forat, un trau de bastiment,
on hi té amagat “el seu tresor”
La llauna de codony està força rovellada
i el seu contingut fa un fregadís somort.
Li costa obrir-la. L’encantella amb
una petita navalla de pescador.
Dins, la baldufa grossa i la petita,
bales de vidre i fang, i els cromos
que van sobrar de la col·lecció.
Treu un clip daurat de la butxaca
i fica el nouvingut dins la llauna.
Un sospir de satisfacció i, camí de casa,
fa l’esglai de la victòria.
El Joan, demà, el trobarà a faltar.

“La música és l’harmonia del cel i de la terra”  (Yuel-Ji)

“L’amor no té cura, però és l’única cura per a tots els mals”  (Leonard Cohen)

El jardí de l’Arnau

Una a una cauen les fulles,
bateguen amb la lleugeresa
de la gravetat, bressolades
per una boira lleidatana.
Lliures del suport de la branca
aterren i es dipositen a la gespa.
Allí, encatifen la nova tardor
amb un emmelat mantell groc.

Absort, miro el seu vaivé,
música silenciosa de rerevera,
rumb i brúixola de la meva vida.
Avui, més que mai, gaudeixo
d’aquesta “altra primavera”,
inici del proper hivern
i portal de la meva existència.

El fet intrínsec de la drogoaddicció

S’han establert moltes analogies entre estudis psicològics i sociològics sobre el comportament del drogoaddicte: personalitat del subjecte, influencies socials (de grup i tribals), context familiar, entorn laboral, etc. De fet, no hi ha una sola causa aïllada en la pauta del seu comportament; encara que, si podríem parlar d’una sementera on s’afavoreix, creix i es desenvolupa la drogoaddicció. Aquesta sementera és la immaduresa. “Per se”, el drogoaddicte té una personalitat dèbil i immadura, amb una llavor d’irresponsabilitat i una altra d’ignorància, ambdues regades amb l’aigua del plaer i el narcisisme. Alguns autors van més enllà i busquen dins aquesta personalitat traumes d’infància o complexos d’Edip i Electra encara no resolts. Tot això genera una inseguretat que s’intenta contrarestar amb una actitud prepotent, aconseguint una precària estabilitat, la qual s’anirà diluint en el temps a mesura que vagin sorgint problemes i malalties de salut, fruit d’un estil de vida força autolític que coarta, condiciona i escurça els seus anys de vida.

Aquesta immaduresa també comporta no respectar-se a un mateix i, per tant, tampoc respectar als demés, la prioritat és un plaer totalment endogàmic. Així, en aquests comportaments és típic confondre llibertat amb llibertinatge o confondre la lliure elecció amb una supeditació (i fins i tot esclavització) a la seva addició. A la llarga, el plaer deixa de ser esporàdic, per convertir-se en una fi en si mateix (la manifestació més evident la tenim en l’ansietat creixent) Sortir d’aquesta situació és força complicat, doncs també tenim la supeditació física de l’habituació, tolerància i abstinència. Cal, doncs, canviar patrons de conducta i comportament, reeducant a la persona perquè surti del seu context emocional vers el camí racional de la reflexió (immaduresa i irreflexió sempre van juntes) I tot això cal fer-ho abans que es produeixi el deteriorament neuronal que totes les drogues provoquen, evitant la cronicitat a curt o llarg termini (depèn del tipus de droga) que fa irreversible aquesta situació i poc efectiva o inútil qualsevol actuació terapèutica.

Per últim, una reflexió final per no caure en paranys de caire polític-progressista, de caire socio-enrrollat o de caire socio-sanitari: “Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament” Qui determina en primer lloc una droga és la química orgànica (apartat alcaloides) i en segon lloc la relació d’addiccions que té establerta l’O.M.S. Fora d’aquest context, només són ganes de tergiversar i manipular l’opinió pública per part dels bocamolls de torn.

Roderes d’esperit

En el joncar de la memòria,
tinc l’atzucac cogitació
–de bell antuvi– que albira
i sovinteja la melangia,
l’horabaixa de l’esperit.
Mentrestant, el parrup de
coloms, passatgers de pau,
cerquen una nova olivera
en el sorrut bancal
de la incomprensió.
Hi ha rostolls d’opinions
i el mormol d’una veu,
escadussera, cansada
de tanta cridòria, que
fa ulls clucs al rebombori
d’una xicalla, sense cap
brot en el seu devenir.

“Un fracassat és un home que ha comès un error i no és capaç de convertir-lo en experiència”  (Hubrard)

“La dignitat de l’home requereix que actuï, segons la seva lliure elecció, sense cap coacció externa”  (Pau VI)

El que “es porta”

Ara, el que “es porta”
són pantalons pirata
de poesia urbana;
un “o sea” de reglament
i un “para nada” tot nu.
 
No es porta
ni el romanticisme
floral de mitjanit,
ni cava per a la mentida
amb espelmes de desig.

El que “es porta” és
ombra d’ulls blava
en les emocions,
mojitos de silicona
i diadema d’ulleres de sol.

Tampoc es porta
somriures de poesia
o romeries de sentiments.
Ni flor per a un dia
ni flor a l’entrecuix.

Ara, el que “es porta” és
pareo de banalitat,
color fúcsia, l’efímer
goofre del moment
i un dolç i curt “fins aviat”

“Els fanatismes que més hem de témer són aquells que poden confondre’s amb la tolerància”  (Fernando Arrabal)

“Cadascú mostra el que és amb els amics que té”  (Baltasar Gracián)

Del vint al dos, vint-i-dos

Descabdello el somriure,
aquell que tenia fermat
en el castell de sorra
a la platja de l’oblit.
O..., potser, era un mas blau?
El mas de la decepció,
on hi amago els records
de segona mà, de rebaixes.

Aquest estiu fila tardor
-dia sí, dia no-,
i fila primavera
-dia parell, dia senar-.
En canvi, els meus sentiments
sempre són senars. És a dir,
sempre porten vesta
i rosari de desenganys.

Bo!, collita tot l’any.

“La política és la conducció dels assumptes públics per a profit dels particulars”  (Ambrose Bierce)

“Tot el que som és el resultat del que hem pensat; està fundat en els nostres pensaments i està fet dels nostres pensaments”  (Sidhartha Gautama)

L’amulet

He pagat penyora
a l’ombra del record,
a l’ocell del silenci
i al ganyol de la nostàlgia.
Porto llàgrimes difuntes
brodades en insomni d’enigma
i en màgia d’ingenuïtat.
Em sento transparent
com aigua de pluja
i em sento suc de taronja,
encara que li manca sucre,
per gaudir la serenor d’ànim,
quan aquest enfila el vaivé del cor.
Per això, amago la meva pena
rere l’amulet de la nit
i rere el tresor d’un somriure.

“El delicte dels que ens enganyen no està en l’engany, sinó que ja no ens deixen somiar que no ens enganyaran mai”  (V. R. Iriarte)

“Si els homes, una vegada que han trobat la veritat, no tornessin a retòrcer-la, em donaria per satisfet”  (J. W. Goethe)

Dinar a Terrassa

La llum tardoral fa pessigolles
als maons de l’arc escarser.
Les paraules rodolen, laxes,
de taula en taula, per aquest
entorn fabril i modernista;
i es creuen com cotxes a cruïlla,
atapeïda pel trànsit d’hora punta,
on el restaurant emplata
cuina de sacrifici gastronòmic.
Aquesta terra –que ja ho porta
al nom– escampa, amb silenci,
el seu horitzó fins als dentats
de l’estimada Montserrat.
Aquí, hi tinc part del cor ficat,
que se l’endugué la meva filla,
ara fa un parell d’anys.

“Refugiar-se en l’intel·lecte, també pot ser símptoma de senectut”

“ L’art no reprodueix allò que és visible, sinó que fa visible allò que no sempre ho és”  (Paul Klee)

Temporal

Desangelat i alacaigut,
veig com la lluna creixent
arrossega, amb la seva llum,
la xarxa d’una tempesta de neu.
Immòbil, i sense latitud,
miro les dunes que genera
un vent altiu i rígid,
que porta l’aurèola del glaç
i el xivarri i desgavell
de qualsevol mainada.

(Vent de Nord, Vall de Benasc)

“Viu com si esperessis arribar als cent anys, però estiguis llest per morir demà”  (Anònim)

“El dolor és inevitable però el patiment és opcional”  (Sidhartha Gautama)

La boira

Els quadres monocromàtics
que ens pinta la boira,
són una gamma de grisos
extensa i impressionista;
des de l’enfosquida fumassola
(aquesta boira terrera
que ens arrapa l’alè),
fins la boira encelada
que dóna algun respir.
Entre elles hi tenim:
la pixanera, la neula,
la gèlida gebradora;
la calitja o boirina,
la broma i la boirassa,
el bromall i el lleuger
fumejar d’un fumerol.

Ser lleidatà, quasi és
ser un perit en boires.

“El bon mestre arriba només quan el deixeble està preparat”  (Proverbi sufí)

La navalla d'Ockham

“A igualtat de condicions, l’explicació més senzilla sol ser la més probable”  (Guillem d’Ockham, frare franciscà)

Fill de la boira

Envernisso el cel
de gris entelat,
amb desig melangiós
perquè torni la tardor
i l’hivern del meu record.

Vaig venir en nit de boira,
branques gebrades i gespa
regalimant llum d’estels,
llum de desenganys.

Sóc lleidatà, sóc fill de boira.
I la mare em bressola amb
l’amarguesa del seu silenci.
Ella difumina el grisenc
d’aquesta nova llum,
perquè no em desperti.

I la mare m’acarona
amb mà freda; perquè,
tot sovint, ens oblidem
que la mort ens envolta.

“El bé i el mal no estan a la balança de la religió, estan a la balança de cada persona”

“La lògica, donat el mal ús que d’ella es fa, seveix més per perpetuar els errors que per conduir a la veritat”   (Francis Bacon)

Dibuix d’un desencís (II)

El sol nolieja
una boira bruna
amb un parell de
núvols a vela plena.
Xiula i xiuxiueja
l’ocell més feliç,
el rossinyol d’entorn.
La pell, temperada
per setze graus, enfila
un bosc de pèl moixí.
El somriure, esquinçat
pel desencís, fa palesa
d’una ànima decebuda,
que, amb cura, retalla
cada nou contrallum
per a cada nou destí.

“Com no sabia que era impossible, ho vaig fer”  (Albert Einstein)

“Els que renuncien són més nombrosos que els que fracassen”  (Henry Ford)

UNA ESQUERDA A L'ÀNIMA

Foc a terra
(A totes les infermeres i infermers)

La suau carícia de la flama
que llepa l’escorça del tronc,
em porta un record d’agraïment.
Diuen, que el meu ofici
també n’és un art. Però...,
em sento com el vidrier,
que ha d’anar en compte
de no tallar-se, de no ferir
susceptibilitats i sentiments.
Les espurnes fan un cel
al fons de la xemeneia.
El firmament de la salut
també està ple d’estels
que, tard o d’hora, s’apaguen.
No som capaços d’admetre
que som finits, com el foc,
com la brasa que ens escalfa.
Això, ens crea neguit i ansietat;
ja que, les nostres cendres són
les arrels per tornar al més enllà.
(I..., l’esquerda ja ha cicatritzat)

“Què és un poema? Un poema és tot allò que vol que sigui el poeta”

“No és meva la mà que es retalla fosca en la febrosa blancor del camí”  (Francesc Pané)

Dibuix d’un desencís (I)

Estic absent,
l’inoportú pensament
–indefinit per meandres
com tortell de Reis–
m’entortolliga amb
la sentència del dubte.
Farcit per plecs d’incògnita,
la falsa elegància se’n va,
fugissera, pel carreró de
la inoportuna oblidança.
Passa a passa, gest a gest,
batec a batec, em faig
addicte a l’esmorteït oblit.
Sí, estic absent
i una mica histriònic.

“Sóc vaixell de paper que tragina paraules”  (Rosa Fabregat)

“Les hores més serenes ja s’han escantellat”  (Jordi Pàmias)

Temps de tardor

Aquest temps n’és de tardor.
El sol acomiada núvols
per entre ones d’enyor,
amb pàl·lid reflex
de gavines afamades,
en la sorra de vora mar;
doncs el cel pot esperar.
El cel i una nova cançó
que entronqui passat i futur.

“Cal una certa franquesa, una certa despreocupació a l’hora d’escriure un poema”  (Joan Margarit)

“Allò que només puc dir en veu molt baixa ressona temps enllà, a ple misteri”  (Martí i Pol)

Llum de tardor

Cauen les primeres fulles,
sotmeses al vaivé de les seves ales.
Amoroses, encatifen el terra
de colors grocs, daurats, marrons
i vermellosos, on petjades de
passos remouen aquesta sorra.

Els arbres obren clarianes,
petites finestres a cel obert,
per on penetra la llum de tardor
a l’etèria casa de l’ocell.

Cada any el mateix record,
nostàlgia perfumada per
gaudir la llum de tardor,
la llum de la meva tardor.

“Només els ineptes perseveren en l’error”  (Cicerone)

“La incompetència és tant o més nociva quan major sigui el poder de l’incompetent”  (Francisco Ayala)

Passes de lladre

(A un ex-amic, que s’estimà més fer pau
amb la mentida que guerra amb la veritat)

El gotim d’un tany gòtic
tanca el temps dins el taüt
d’un estilitzat rellotge de paret.
Fora, roselles i blat verd
fan retret a la primavera,
que surt del tanatori d’hivern
i mossega el bressol de cada finestra,
amb el ball de la seva llum.
Sense màcula, el meu esperit,
trèmul i descarat, s’endinsa
per l’illa de la realitat;
on gemeguen les passes perdudes
d’un lladre d’il·lusions.

Maleïda sigui la seva garjola,
maleït sigui el seu tarannà.

“Mai oblido una cara, però amb la seva faré una excepció”  (Groucho Marx)

“Si no lluites per acabar amb la corrupció, acabaràs formant part d’ella”  (Joan Baez)

El darrer nàufrag

El gruix de la sorra
s’omple de bombolles,
ancorades per l’escuma
que sargeix el sanglot del mar
com si fos sospir de realitat.
Al fons, els raigs del capvespre
tanquen un hivern de disseny:
     –orfe de tota ombra,
     –ple de fum de boira
     –i amb ànim de solitud.
El trencall del penya-segat
em duu fins una cova;
on, invisible, surt l’enyor
lànguid i aventurer
d’un nàufrag errant.
Enllaço aquest moment
–fent travessa al destí–
amb llàgrimes d’una palmera
que ja porta el polsim de la nit.

“Tinc el suficient grau d’intel·ligència com per sortir de la rutina social. I tinc el suficient grau d’estupidesa com per no fer-ho”

Que algú m’ho expliqui!

“Entenc com es fa un estat federal dins d’una república, però no entenc com es pot fer dins d’una monarquia”
(Dedicat al Sr. Pedro Sánchez)

Anar de mena

Aguaito el paradigma del destí,
aquest filferro prim i barroer
que es cern sobre nosaltres,
com voltor descrivint cercles.
Ja no es pot anar de mena
ni ser sectari d’una façana,
les vicissituds de la vida
fan labor de sapador
i saquegen tota selecció.
Una anella de xifres és estola
i referència, on es gronxa
el cromosoma de la sang.
Encara no sé què és pitjor:
si morir per la ciència
o tenir que conviure amb ella.

“La persona intel·ligent multiplica els èxits de l’altre i el talòs els hi resta importància”  (J. L. Iborte Baqué)

“¿Per què li’n diem salut, quan en realitat estem parlant de malaltia?”

Una finestra al nord

Passejo per un indret lacònic,
tan sols hi veig
falgueres i cama-secs.
L’horitzó sembla un envà,
perdut cap al migdia.
Absent, em capgiro
i amb els meus dits faig
una finestra a l’espai,
per on pugui entrar
el vent que ve del nord.

El secret (II)

- La llei de l’atracció és una llei de la naturalesa. És tan imparcial com la llei de la gravetat.

- No pots experimentar res a menys que ho invoquis mitjançant pensaments repetits.

- Per saber què estàs pensant, preguntat com et sents. Les emocions són valuoses ferramentes que ens diuen a l’instant el que estem pensant.

- És impossible sentir-nos malament i tenir pensaments positius al mateix temps.

- Els teus pensaments determinen la teva freqüència i et diuen, immediatament, en quina freqüència et trobes. Quan et trobes malament, estàs en la freqüència d’atraure més coses negatives. Quan et trobes bé, atraus amb força més coses bones.

- Els recursos són records agradables, la naturalesa o la teva música favorita, poden ajudar-te a canviar els teus sentiments i la teva freqüència en un instant.

- El sentiment de l’amor és la freqüència més alta que pots emetre. Quan més amor sentis i emetis, major és el poder que estàs utilitzant.   (Rhonda Byrne)

(Record significa: “Tornar al cor” Record, música, naturalesa, emocions i falta sentiments. Ja que, l’emoció és puntual, el sentiment perdura en el temps. Així doncs, fiquem emocions als sentiments)

Ràfecs

A la sementera de la memòria
hi he plantat dreceres de llibertat;
doncs, novament, la melangia
feia trencadissa de missatger,
amanyagant el misteri de l’oblit.
Les petjades de l’exili són
camí renovat per al demà,
un afany del destí
i fugaç sarment d’estel.
Encara sóc capaç d’abraçar
l’ànsia i els versos del passat,
de batejar la meva rendició
i de capbussar-me, sense por,
dins la camàndula d’un avui.
La mirada és la meva revolta,
el crit transcendent que fuig
de la dispersió i ulls de dolor,
en un món enterbolit
per la ganyota d’un somni.

“No he comès cap delicte, el que he fet és no complir amb la llei”  (David Dinkins)

“És un delicte i una covardia cedir el pas als indignes”  (Epícteto)

El malson del guru

Dins el paraigua del desengany
es troba l’ignorant menyspreu,
que furga en el morbós buit.

Tinc que fruir la meva pena
i despullar-me de tot vici,
per tal d’alleugerir
aquesta escorça que m’ofega.

De nit, lluny, somio
que sóc un guru mitològic,
un escombriaire de l’existència
o, tal vegada, l’efluvi màgic
que es desfà amb llum d’albada.

Prem(is)sa

“La premsa té una premissa inqüestionable, encara que aquesta premissa pugui ser qüestionada: El compromís amb la veritat. Si més no, amb la veracitat. I aquí no valen subterfugis de línies editorials, fonts d’informació, omissions o reserves mentals. La notícia ha de ser veraç i asèptica”

El secret (I)

- El gran secret de la vida és la llei de l’atracció.

- La llei de l’atracció diu: “El que és semblant atrau allò que és semblant” Així, quan tens un pensament, també estàs atraient pensaments semblants.

- Els pensaments són magnètics i tenen una freqüència. Quan penses, els pensaments són enviats a l’Univers i atrauen, magnèticament, a totes les coses que estan en la mateixa freqüència. Tot el que enviem retorna al seu origen: Tu.

- Ets com una torre humana de transmissió, que transmet una freqüència amb els seus pensaments. Si vols canviar alguna cosa de la teva vida, canvia la freqüència, canviant els teus pensaments.

- Els teus pensaments actuals estan creant la teva vida futura. Allò en el que tu més pensis o enfoquis, és el que es manifestarà en la teva vida.

- Els teus pensaments es converteixen amb objectes.   (Rhonda Byrne)

(Sempre he pensat que els pensaments tenen freqüència telepàtica i que la força del pensament també és la força de la voluntat i de la determinació)

Caòtic

Em falta constància,
ho reconec, i una mica d’encert,
per poder enaltir l’himne
i l’entorn de la lloança.
La novetat ja no és eferent
i el temor, encara que simbòlic,
rodola pel meu pensament.
No goso escanyar l’instint
ni el conjunt de qüestions
de les quals en sóc emissari.
Però..., com eixugar i engalzar
la mancança de recursos?
Quin abric i quina almoina
poden donar seguretat?
Sense pau –diguem-li estabilitat–
i sense glòria –diguem-li saber–,
no puc donar-me, encara,
totalment per satisfet.

“Les mentides més cruels són dites en silenci”  (Robert L. Stevenson)

“Una mentida no tindria sentit si la veritat no fos percebuda com a perillosa”  (Alfred Adler)

Sospita

L’entelèquia porta cendra,
el foc crema en el servei,
on s’ennuega la traïció.

Sóc fidel a la meva nissaga
i al misteri del seu discurs.
Em sento becari de bandoler,
doncs no tinc prou erudició.

La meva sospita ratlla
amb el protocol de la paranoia;
ja que, torno a ser
una peça més de l’engranatge.

“El que menteix ha de tenir bona memòria”  (Quintilià)

“Amb una mentida es pot anar molt lluny, però sense esperança de tornar”  (Proverbi jueu)

Entrenyorat

Pateixo la droga de l’enyor,
mentre capto el precepte
mai escrit de l’amor;
el dret fugisser i díscol
de l’art amatori.
Tinc una tatxa al cor
i l’esperit esguerrat,
que utilitzo per fugir
a un espai ple d’estels,
on faig recerca d’un temps
que esquitxa la meva vida
com l’espècia dóna
gust i sabor als aliments.

Una mica de mi, no em pertany,
dropeja com joguina
a l’aparador de la botiga,
fins que algú se l’emporti
a la gespa del reclam.
Una mica de mi, tragina
la malenconia que esmicola
l’empedrat de dies
i molt tots els minuts,
fins tornar a gaudir
del seu etern somriure.

“És una enorme desgràcia no tenir talent per parlar bé, ni la saviesa necessària per tancar la boca”  (Jean de La Bruyère)

“Amb el coneixement s’acreixen els dubtes”  (J. W. Goethe)

L’ombra del sentinella

Mai podré desar
l’absència de tristor o de goig.
Tampoc puc brandir
l’esquinç de la meva lentitud
ni endur-me’n la tèbia raó,
que: ara trenca amb udols,
ara s’acull a l’efímer afalac.
Tinc la lliçó mal apresa
i –sense cap llicència
per ajornar el meu fat–
el retorn al torricó
em crea aparença i reflex:
l’ombra d’un sentinella
que esgarrapa temps a la nit
i pinzellades a l’esperit.

“La primera màxima de tot ciutadà ha de ser la d’obeir les lleis del seu país”  (Descartes)
(I el nostre país és Catalunya)

“Totes les comparacions són odioses”
“Però per odioses que siguin les comparacions, a vegades no queda cap més remei que fer-les”

Primavera d’hivern

La feraç rerevera
duu encenall de fulles
fins la drecera del bosc,
per on pul·lulen
tota mena d’insectes.
Em sento passatger
d’entorn i m’enfilo
a la drassana de pedres,
per percebre la claraboia
que, sense vitralls, transmet
la llum blava del cel.

“Si a Madrid diguessin de Galícia tot el que diuen de Catalunya, jo em faria independentista gallec”  (Fernando Onega, periodista)

“L’únic necessari perquè el mal triomfi és que els homes de bé no facin res”  (Edmund Burke)

“El millor per ser enganyat és considerar-se més llest que els demés” (La Rochefoucauld)

A cau d’orella

Sota el rafal de la notícia,
somica un rum-rum
per tots els passadissos,
com canard de diari groc.
Sempre hi ha gent que té
set déus ben resats
i pot somriure davant
un xiu-xiu, desfent-se
del “a cau d’orella”
Qui tingui aquesta sort,
que procuri conservar-la.

“La violència és l’últim recurs de l’incompetent”  (Isaac Asimov)

“L’absolució del culpable és la condemna del jutge”  (Publio Siro)

Una esquerda a l’ànima

Tard, he filat la fibra
del meu esperit,
per tal de desfer
i refer el seu entramat,
l’hàbit espiritual
que duu el monjo.
Em surt un ànim rústec,
però amb essència,
on aquesta saba
encunya la Sagrera
que abasta i conquereix
tot aquest esdevenir.
(I l'esquerda ja ha cicatritzat)

Entiema o sofisma?

Cada cop que hi ha una campanya electoral no deixa de sorprendre’m l’habilitat manipuladora que tenen alguns polítics, que són capaços de fer-nos empassar un sofisma com si fos un entiema.

L’entiema (o sil·logisme truncat) és un sil·logisme on s’ha suprimit alguna premissa o alguna conclusió per considerar-la obvia o per estar ja implícita en el seu enunciat. Per tant, si no existeix tal sil·logisme o l’enunciat parteix d’una premissa falsa, aleshores ens trobem amb un sofisma; és a dir, amb un plantejament fals que té l’aparença d’autenticitat.

Si us plau, Srs. polítics, no continueu ofenen la intel·ligència de l’electorat. I, d’una vegada per totes, deixeu-nos ser electors i no sols votants. Si, és clar, això implica llistes obertes i desbloquejades, premissa inqüestionable en una autèntica democràcia.

Els Gorgs

Terra rogenca i vinatosa,
encerclada per tota la gamma
de verds, que ens són oferts
fins arribar a la petita molsa.

Cingles que emmurallen
la muntanya, arbres sentinelles
que guaiten i defensen el riu
des de les roques del merlet.

Més enllà, la tènue boirina
juga i acarona un sol d’estiu
un xic mandrós i tardoral,
tot buscant un lloc on dormir.

Gorgs del joiós riu Siurana
que serpentegeu des d’un temps
llunyà, inconegut i melangiós,
dóna’ns la pau de les teves aigües.

(La Febró, 5 de setembre de 2015)

“Els homes creuen que les dones són pitjor que ells i les dones creuen que són pitjor els homes; però ambdós s’equivoquen”  (Noel Clarasó)
(O ambdós tenen raó)

“La feblesa d’una persona neix quan no assumeix i controla les seves debilitats i limitacions”

Brindis d’amistat

(Als nous amics)

Vine a brindar
amb cava de vella amistat
i recordarem un poble
rere el mar, rere...
la muntanya de Montserrat.

Vine a cantar
amb ocells de llibertat
dins un bosc fraternal
i exalçar la llum en
ulls de nous amics.

I vine a brindar
pels somriures de goig,
fins que la tardor ens faci
adreçar el caliu del foc,
que encenem cada dia
amb la flama de l’amor.

Onze de setembre de 2015

“Fer dependre la Justícia de les convencions humanes és destruir la moral”  (Ciceró)

(O de les convencions polítiques)

Pacte diabòlic

L’àngel de les tenebres
m’ha temptat, m’ha fet ratlla,
doncs la creu ja la duia.
El meu dimoni
no és pas un monstre,
és més aviat un barrufet
entremaliat, gens hostil
i prou trempat.
M’ha ofert canviar
sort –i molta fortuna–
per anys de vida.
Déu n’hi do!
Amb quina imaginació
germinen alguns somnis.

“Sense l’home no hi ha idees. Sense l’home no hi ha Déu”  (Conxa Alòs)
(Ergo, Déu és una idea? La Conxa Alòs, 1964, no va saber o no va voler tancar el sil·logisme?)

“No hi ha secret amagat que no pugui ser trobat, ni hi ha veu tan apagada que no es pugui escoltar”  (Steven Roger)

Mig segle (i més)

Ara que el temps m’ha dit
que és un maqui de la lliça,
sense cap mena de reressaga
ni una prudent avantguarda;
ara que em diu que és
notari i llibreter del meu llenguatge.
Ara, me n’adono que porto
més de mig segle a l’esquena
i segueixo sent un estrany,
ple de pols i parracs,
com rodamón que té
per camí a la paraula.

“Procura estimar mentre visquis; en el món no s’ha trobat res millor”  (Maksim Gorki)

“L’edat és un fet circumstancial”  (M. J. Jové)

Subtil percentatge

Qualsevol dia,
tinc que fer recompte,
sense planys ni lloances,
a l’ombra d’una margarida;
tant se val si em diu que “Si”
com si em diu que “No”,
el percentatge sempre serà
el mateix, del cinquanta per cent.
I aquí, no s’hi poden afegir
ni subtils dubtes
ni amples temences.
Ja se sap, els números
sempre són igual de freds.

“No hi ha res com respirar en verd”

“A les famílies, només hi ha dos classes de persones: les que donen feina i les que treuen feina”

Vidents

De vegades, esbronco
la visió del propi jo,
som com un duet,
encoratjat i lapidari.

El nostre connubi
assumeix un duel
dins l’espill de
la premonició:
el fantasieig d’un futur
que ell viu com a vident
i jo com a pronòstic.
Sigui com sigui, ens toca
resoldre cada nou vaticini.

“Les falsedats no sols s’oposen a la veritat, sinó que tot sovint es contradiuen entre elles”  (Voltaire)

“Les incongruències en els homes són, generalment, un testimoni de la seva immaduresa”  (Ed Cole)

(D'això en són experts alguns polítics)

“No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure
si no li ho donen s’ho pren”  (Jaume Collell)

“Que ningú li digui el que té que fer a algú que ja ha decidit quin ha de ser el seu destí”  (Proverbi àrab)

“A Espanya es pensa poc, però s’opina molt”  (Luis Landero)

Vidrim

A peu de carretera,
veig la trencadissa de vidres
d’un altre accident de trànsit.
Tot aquest vidrim em recorda
els “bocins” de vida que,
cada cap de setmana,
es perden en un lacònic
comunicat de xifres oficials.

“Els patrons de la naturalesa no estan aquí per adoptar-los, són pistes fonamentals per veure les regles que governen els processos naturals”  (Ian Stewart)

“La família és com el bosc. Si estàs fora d’ell, només veus la seva densitat. Si estàs dins, pots veure que cada arbre té la seva pròpia posició”  (Proverbi africà)

Raier de paràgrafs

Estic eufòric,
esquívol però eufòric.
I estic abstemi
del parany del taüt
i del fardell dels condemnats;
he esborrat l’encaix de l’enveja
i el rastre que deixa el caprici.
Sí, estic eufòric
i riu avall surten
els estimulants paràgrafs
d’una nova narració,
encara que no tingui títol.
Però..., em fa por
trencar aquest parèntesi,
no es doni el cas que
se m’escapi el seu domini.

“La salut és senzilla, és qüestió de sentit comú. El que si és complicada, és la malaltia”

“No aprendràs parlant, aprendràs escoltant; sigui per activa o sigui per passiva”

M’agradaria

M’agradaria que...
les teves dolces paraules
fossin com la fina pluja,
la que cau sobre el meu cos
assedegat i ple d’enyorança.

M’agradaria que...
el temps fos reversible
i poder gaudir novament
de nits sense fi, les que estan
fora d’edat, temps i espai.

M’agradaria que...
revivint el passat, es forgés
el futur que vam planificar,
tot estimant amb cors blaus
de margarides modernistes.

M’agradaria..., agradar-te.

“Desgraciat és el que per tal es té”  (Sèneca)

“La felicitat és dels que es basten a ells mateixos”  (Aristòtil)

Arriscat

Ençà, desig encès,
ardent prodigi
i voluptuós progenitor.
Ací, deix el gest
i s’estavella la rialla.

I em resta l’horitzó
on minva la llum
d’un sol rogenc.

“La millor universitat són els llibres. I els millors professors són: l’observació, el sentit comú, la deducció, la lògica i el raonament”

“La crítica és indulgent amb el corb, però inexorable amb els coloms”  (Juvenal)

L’últim sopar

Poc més d’una hora,
a dos quarts d’ànima
i amb aperitius d’esperit.
Estovalles de paciència,
coberts i plats de disseny,
aigua de pluja, vi d’enginy
i cava de reserva, reservada.
De primer plat..., tènue llum
d’albada i llum d’espelma.
De segon perfum suau
i profund, sense definir.
I de postres músic amb
fruits secs d’indolència
i moscatell de vell marí.
Infusions de serralada,
sense fum ni “xupito”,
i a les dotze a dormir.

“Pot succeir el que sigui, sempre hi ha algú que ho veia venir”  (Fernandel)

“El secret d’avorrir a la gent consisteix en dir-ho tot”  (Voltaire)

Enganyifa

Cavil·lo –enfonsat pel
ressò de la distància–,
el volteig del pensament,
com clivell a la fusta.
Estic rondinaire,
amb mi mateix
i amb el destí,
com un busca-raons
assentant càtedra davant
el taulell de l’existència.
Em cal arrodonir l’engany
i creure’m que..., encara
tindré bona ventura.

“Cal anar molt en compte amb els pseudointel·lectuals de les frases fetes”

“Allí on reina la lucidesa, l’escala de valors resulta inútil”  (Albert Camús)

L’ombra de la nit

La nit, què llarga és la nit!
Rera seu s’hi troba
l’ombra de la bellesa,
les subtils petjades d’amor.
El somriure de la nit
obra porta a la imaginació
amb clau de complicitat.
I, amb un altre somriure,
resta el desig a l’ombra
de totes les ombres: La nit.

“L’amistat és el port de la vida”  (Demòfil)

“La bellesa del cosmos no procedeix solament de la unitat en la varietat, sinó també de la varietat en la unitat”  (Umberto Eco)

Sotrac

L’ensurt és un brogit,
un cèrcol que empresona
el precari estat d’ànim.
Aquest roda-soques
em fa el camí enclí,
per dur-me fins a la por,
amb commoció de dolor
i manifestació de dol.

Viure, en alguna manera,
és aprendre a dir adéu.

“Quanta menys gent et llegeix, més escriptor de minories ets” (-, +)

“Totes les religions (monoteistes) són bones i totes són dolentes. Són bones en la mesura que canalitzen l’espiritualitat de les persones. I són dolentes perquè totes són endogàmiques, restrictives i ritualistes (algunes fins i tot fanàtiques)”

Catalans de la Catalunya Nord

Tant com me quedarà
 
Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà una gota de sang,
jo te cantaré, dolça terra ferida,
jo te cantaré, amb els sanglots d’un amant.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu,
jo te cantaré, dolça pàtria ferida,
jo te cantaré, malaguanyat país meu.

M'és igual si ja mil poetes,
m'és igual si ja mil pintors,
han contat tes amoretes,
han glorificat tos colors.

Amorosos de Cotlliure,
embadalits del Canigó,
alabant el plaer de viure
sota el cel blau del Rosselló.

Banyant l'ufanosa Albera
dins l'ona calma d'Argelers
i fent ser l'aspra Corbera
guardiana del Barcarès.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà una gota de sang,
jo te cantaré, dolça terra ferida,
jo te cantaré, amb els sanglots d’un amant.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu,
jo te cantaré, dolça pàtria ferida,
jo te cantaré, malaguanyat país meu.

M'és igual si ja mil poetes,
m'és igual si ja mil pintors,
han contat tes amoretes,
han glorificat tos colors.

M'és igual si ja mil teles
s'han emprat del Castellet,
I si les teves esteles
ja han ballat dins d'un sonet.

Si mil cops la tramuntana
ha fet sarau tota una nit;
si s'ha pintat la sardana
com un ball d'amor infinit.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà una gota de sang,
jo te cantaré, dolça terra ferida,
jo te cantaré, amb els sanglots d’un amant.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu,
jo te cantaré, dolça pàtria ferida,
jo te cantaré, malaguanyat país meu.

M'és igual si la ginesta
ja ha llorejat mil cançons;
si els esclats de nostra festa
il·luminen els horitzons;

si se sap que la bandera
que jo tinc arrelada al cor,
sola, última i primera,
va ser feta de sang i d’or.

M'és igual si ja mil poetes,
m'és igual si ja mil pintors,
han contat tes amoretes,
han glorificat tos colors.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu,
jo te cantaré, dolça pàtria ferida,
jo te cantaré, malaguanyat país meu.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu...

                                                  Lletra Joan Cayrol
                                                  Música Jordi Barre A.C.S.
                                                  (cantada amb més de 90 anys)

“Una bona consciència no té por a cap testimoni”  (Sèneca)

“Res non verba” “Fets, no paraules”  (Cató el Vell)
(Altres, amb ironia, ho tradueixen com “Les vaques no parlen”)

Eufemisme

Endreço l’estoig dels desigs,
doncs hi tenia esquitx
de serradures i polsim
dels llapis de colors.
Dubto, davant l’esforç
i un potser..., com a
penyora d’alè i d’esperit.

“No és la majoria la qui té la raó, és la minoria amb el seu estil de vida correcte”

“Si la comunicació pot ser dolorosa, la incomunicació encara ho pot ser molt més”  (Arranz)

Orenetes

Quan les orenetes
s’apleguen per marxar,
senyalant l’arribada
de la tardor, altres orenetes
–record, enyor i melangia–
revenen cada any per
senyalar-me la rerevera.

Per això, avui vull
parlar-te molt suau,
a cau d’orella, perquè
els nostres cors estan
junts i no necessiten
gaires paraules. Perquè
també hi ha orenetes
com petons de paper
i petons de silenci,
petons que mai
s’emportarà el vent.

Petons que només
se’ls pot endur
la llum del teu mirar.

“Un home que no té resolt el seu complex d’Èdip o una dóna que no té resolt el seu complex d’Electra, mai podran tenir una parella estable”

“La companyonia no tan sols s’ha d’exercir de forma transversal, també cal exercir-la de forma vertical”

Si fa o no fa

Un rajolí d’aigua esbocina
la pols del finestró. Rere seu,
un rajolí de llum borrufa
el tènue arc de Sant Martí,
com el fractal d’una papallona.

Mentre, la flaire a
terra mullada, ginesta
i timó, em donen
el deler d’estar en
un petit i efímer paradís.

“Quan fem alguna reverència profunda a algú, donem sempre l’esquena a un altre”  (Abat Galiani)
(La meva solidaritat amb el poble grec)

“Quan tots els odis han sortit a la llum, totes les reconciliacions són falses”  (Anònim)
(La meva solidaritat amb el poble grec)

Duet de poemes

Quan anem pel perllongat
carrer del remordiment,
que la incomprensió
no ens apagui el dolç
foc del record, l’eterna
flama del Canigó, aquella
amb la que sempre encenem
la foguera de Sant Joan.

Avui, ja podem flotar
d’amunt de núvols de cotó,
en aquest cel que té el sol
com a botó de l’horitzó.
I podem posar de fit a fit
els nostres ulls, com si fos
l'últim dia de la fi del món,
però mai la fi del nostre món.

“Quan dos elefants lluiten, és l’herba la que pateix”  (Proverbi africà)

“Què sobreres que són les paraules, quan lligams ben ferms ajunten pensaments”  (Mercè Rodoreda)

Fer veta

Descalç,
per la sorra de la vànova,
rondino l’enigmàtic ganxet,
fins arribar al serrell.
Quant temps constreny
aquest entramat de fils?

Jaient,
–damunt d’ella–
tanco les parpelles
i, fugaç, m’endinso
en el dens cobrellit
del meu pensament;
on –i suposo que em cal–
també hi tinc que fer veta.

“A la vida humana només uns pocs somnis es compleixen, la majoria es ronquen”  (Enrique Jardiel Poncela)

“A la fàbrica es fan cosmètics, a la botiga es ven esperança”  (Charles Revlon)

Des de la vall (del poeta)

Tinc la xarxa
plena de mots
a la perpètua
platja de l’amor,
sota el penya-segat
on s’hi troba
un far d’assossec.

Des de la vall,
amb borinor
i retruc de tempesta,
una nimfa feta llamp
em fa recordar
un altre llamp
que, dins la mar,
es torna sirena.

“A mi doneu-me el superflu, que el necessari tothom ho pot tenir”  (Oscar Wilde)

Vida econòmica

Per no tenir ensurts econòmics (i sempre i quan es pugui realitzar) és aconsellable fer aquest repartiment dels nostres ingressos nets:

Un 33 % per viure.
Un 33 % per estalviar.
Un 33 % per divertir-se.
L’1 % restant, on es vulgui.

(Aquest patró només és orientatiu i cadascú sap el que pot fer i el que no amb la seva economia. Òbviament, en època de crisi s’ha de modificar o eliminar algun percentatge per incrementar el percentatge per viure)

Somni d’estiu

(D’un altre segle)

A l’horitzó, surt l’ungla
d’una lluna minvant.
Miola una baralla
de gats assilvestrats
entre bocins de messes,
d’or blat i ordi punxut.
I enmig, l’erm de pedres
on sempre entrepussa
el novell messeguer.

“El destí té dos maneres de ferir-nos: Negant-se al nostre desig i complint-lo”  (Henry Fr. Amiel)

“Per molt que matinis, abans s’haurà llevat el teu destí”  (Proverbi africà)

"Estic de vacances, però el cor no en fa mai, sempre batega amb el seu tic-tac"

Paraules perdudes

Queda el retorn de
paraules perdudes.
Queda el poema de
l’amor estimat i somiat.
La llum blanca de
(tant se val quin)
qualsevol estel.
N’és la nostàlgia,
però també n’és
necessitat de tornar
a recordar, a viure
un temps, un territori
i una nova il·lusió.

El sentiment trenca
amb el temps i l’espai,
mentre l’emoció queda
perduda amb la seva
data de caducitat.

“Ira és la multiplicació de voler i no voler”  (Ramon Llull)

“És fàcil viure amb els ulls tancats, interpretant malament tot el que es veu...”  (John Lennon)
(Dedicat a tots els polítics intransigents)

Foll i maldestre

Estic força amoïnat,
el dubte em xucla la sang
i em rosega l’ànima.
Foll i maldestre,
per aquesta basarda
d’ensonyament,
esculpeixo les flames
que em donen calor.

Mentre,
faig un glop innocu
del flascó de l’enyor,
per esmunyir la vergonya
cap a l’escletxa del mirall
de les paraules perdudes.

Malaltissa vanitat
que cada nit miola
el secret narcisista
d’un desfici dins
la platja d’estrassa:
desert i miratge
d’aquest foll amant.

“La deliberació és treball de molts. La decisió, d’un sol”  (Charles de Gaulle)

“No s’ha de canviar de cavall per passar el riu”  (Proverbi argentí)

Sempre Blau

Aquell vent que vàrem gaudir
al capvespre de la nostra vida,
quan l’estiu fugia, tot content,
per retrobar-se amb els companys
a l’escola del nostre avenir.

Màgica lluna,
encatifada amb
núvols d’edredó.
El cuc a amagar
de l’última nit,
de l’últim estiu;
recer d’emocions,
aixoplugades per
nous sentiments,
amb nous amics,
amb nous somriures.

I a l’horitzó, com sempre,
els dos eterns blaus:
Blau al cel i Blau marí;
com aquest cansat cor:
Blau al cor i Blau a l’esperit.

La cultura de la incultura

“Els que volen trencar amb tot, també trenquen amb la cultura. Aleshores, conformen una cultura a partir d’aquesta, la seva incultura”

“Un llibre obert és un cervell que parla; tancat un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora”  (Proverbi hindú)

Alquimista sense testament

Ambdós enuigs hi són
dins l’embruix i encanteri
d’aquest alquimista.
Un enuig és neolític,
estroncat en el temps,
perdut per les corbes
dels mals pensaments.
L’altre, enuig d’ensurt,
em trosseja el son
a esguard de boira
d’alguna vesprada,
quan regalimen estels,
com si aquests fossin
gotes de fina pluja;
però, tots ells són
òrfens de batecs,
encara que no de llum.

“Tothom creu en tot allò que vol creure, però l’important no és aquesta creença, l’important és la fe que ens porta a la creença”

“L’estúpid ni perdona ni oblida, l’ingenu perdona i oblida; i l’intel·ligent perdona, però no oblida”  (Thomas Szasz)

Creu de Terme

El baf d’un cavall negre
s’integra dins la boira.
Al fons de l’horitzó,
i per damunt del bosc,
es veu com el castell
reté l’últim raig de sol,
com si fos l’últim raig
d’esperança.
                      Pel cel
ja vola la mitja lluna i,
amb ella, el dolorós
record d’una Palestina
on la creu roja del templer
també era roja de sang.
Sang d’infidels que a ell
li deien, també, infidel.
La llum de la lluna cau
sobre la Creu de Terme
i, aleshores, el templer
plora pel seu amor perdut.

“La demoscòpia descansa en l’errònia presumpció que les persones, en general, tenen una opinió”  (Totó)

“Els ordenadors són inútils, només poden donar-te respostes”  (Pablo Ruiz Picasso)

Línia a l’infinit

Creuar el cel, endinsant-se
dins la posta de sol, arranjant
l’horitzó vermell i neguitós,
prop d’unes ones que volen
fregar les palmeres genuflexes,
resant l’eterna oració del temps.

I tot això queda embolcallat
per l’impetuós Mestral, el mateix
que ens acarona amb vell regust de sal
i amb nou i renovat regust d’enyor.
Lluny ens queda aquest horitzó
i més lluny ens queda aquest record.

“Les cadenes emocionals són les més difícils de trencar”

“On acaba l’optimisme i on comença la irresponsabilitat?”

Equilibri

Pendent de tot, de tot allò
que n’és vital: la sortida
del sol, l’esclat de la flor
quan s’espolsa la rosada;
el cant-xiulet del rossinyol,
que convida al gall a ficar
el seu kikiriki en hora.

A l’horitzó, les muntanyes
trenen cabells blancs
de cara al sol i al vent
fuetejat de la Tramuntana.
L’ànima, la vella amiga,
torna a regalimar llàgrimes
a dos galtes, meitat d’alegria,
meitat de tristor. Buscant
l’equilibri entre primavera
i tardor.
              Sí, l’equilibri és
harmonia, pau d’ànima,
pau d’esperit i pau d’amor.

“Felicitat no és fer el que un vol, sinó estimar el que un fa”  (Jean Paul Sartre)

“Per a Adam, el paradís era on estava Eva”  (Mark Twain)

Univers de paper

Tota la meva veu està
escrita en un paper,
és el full perdut
on hi tinc els records
de quan érem joves.

Ja no queden estels
ni somriures per comptar,
se n’anaren amb el vent
i camí de l’Empordà.

“Si els déus decideixen fer-te heroi, el millor que pots fer és resignar-te i claudicar”

“Jo no sé si Déu existeix, però si existeix, sé que no li ha de molestar el meu dubte”  (Mario Benedetti)

L’ametller de Montfalcó

L’albada té un fat
on empresona el somort
brunzit del record.
Tothora, el foll desig
de l’enyor reté el destí,
dins l’emmurallat horitzó.

El ventijol acarona
l’ametller nuós,
arbre de nissaga
que somriu, recer
i murmuri d’abelles.
Amb aquest encís
enforno l’ànima
i la benaurança
que deleix i captiva
amb cada nova paraula.

“L’home mai podrà superar a la naturalesa, només pot seguir copiant-la”

Punt de pau

“Un punt de pau és un lloc específic, on trobem una tranquil·litat i benestar fora del que ens és habitual, que ens dóna un estat d’assossec i percepció especials. Cadascú té i troba els seus propis punts de pau”

Dia sense ombres

Boira i núvols,
i per una clariana
un sol esvaït com
el vel de Fàtima.

Línia infinita,
recta real de ferro
–com el pensament–
encreuada en aquest
dia sense ombres.

És l’últim reflex
de l’espill del passat:
la por a tenir por.
I la subtil reflexió
d’un dia sense color:
mai donar la passa
de l’ansietat a l’angoixa.

“M’és més fàcil dir el que no sóc que el que sóc”

“L’astúcia d’aquell que no té astúcia és la paciència”  (Proverbi àrab)

Ull de serp

(A la iaia Rosalia, que sempre em deia:
“El català no es parla, el català s’enraona”)

El penya-segat és sobri,
només farcit pel granit
que obra el portell a un riu
esparverat per pluja i vent.
Estabornit de fred,
aguaito el pont del diable
i el seu etern precipici
atapeït d’ulls de serp,
que miren com s’esquinça el riu.
Llunyà, retrona el llamp,
l’efusiu aplaudiment, com
cloenda en nit d’estrena.

“Només un 20% de la població pensa amb el cap, el 80% ho fa amb el cor, de forma emocional i fins i tot visceral. A més a més, solen confondre emocions amb sentiments, la qual cosa ens assenyala el grau d’immaduresa que té aquesta societat”

“La majoria de les nostres equivocacions a la vida neixen quan enlloc de pensar, sentim, i quan hem de sentir, pensem”  (J. Churton Collins)

Sense avidesa

Una poció d’escuma reviu el xiscle
i el bram de la por. Sentinella poruc,
veig l’orla de pols i l’aspre fum
de la incomprensió. Balb, però amatent,
li faig un mos al sentit comú,
un glop a la lògica i m’eixugo els llavis
amb un raonament.
                                I deixo l’avidesa
al ras i al fred del qui no té temps.

“Tenim un sistema sanitari tan incongruent, que és capaç de “premiar” al qui no fa els deures (*) i de “castigar” al qui si els fa”  (* Qui diu deures, diu estil de vida)

“Per sever que sigui un pare jutjant a un fill, mai és tan sever com un fill jutjant a un pare”  (Enrique Jardiel Poncela)

Límit i realitat

(A Paulo Coelho, més filòsof que mag)

Surt el sol (per obligació),
supeditat al gir de la Terra,
a la seva formació esfèrica.
El pensament també gira
en un espai infinit,
dins un món finit.
¿Quina realitat assolim:
la nostra, la dels altres
o, potser, la de la natura?
Llindar d’aquest límit
on cadascú determina
quin és el seu territori
i quina llavor i sembra.
Res queda per fer quan
tornem a reclamar, aquesta,
la nostra realitat. Límit que
no fa falta que sigui real,
malgrat que li’n diem realitat.

“Jo sóc una part de tot aquell que he trobat en el camí”  (Alfred Tennyson)

“No surtis fora de tu, torna a tu, a l’interior de l’home habita la veritat”  (Sant Agustí)

Esperit de vi

Dels fogons a taula,
del polsim de cendra
a les molles de pa.
El tic-tac recorrent
i rebotant les parets
fins l’obert finestral,
per on entra la primera
llum i el cant del gall;
al menys, fins Sant Esteve.
El tassó fumeja llet,
munyida dos hores abans.

Em faig un petit tall
–Iaia!, deixa’m alcohol.
–Què és alcohol?,
 es diu esperit de vi!

Dins la fonètica catalana,
i en el diari esdevenir
de la gent senzilla,
quanta poesia hi tenim!

“I quin problema hi ha en ser un intel·lectual sense càtedra?”
(En el meu cas, no gaudir de l’enriquiment que et donen alumnes i docència)

“Els núvols són rius que ja coneixen el mar”  (Paulo Coelho)

Record de capvespre

L’entremaliat sol gateja
per entre núvols i tassons,
cafè amb llet pel matí,
gris en el temps i mor
dins el taüt del rellotge.

És hora de tornar a lluitar
i donar-li a cada hora
el temps que necessita:
llum cap a l’amor (i dolor)
i llum pel sol que sempre
deixa l’últim record
dins l’última posta de sol.

“Encant és el que tenen alguns fins que comencen a creure-s’ho”  (Simone de Beauvoir)

“És més fàcil canviar el curs d’un riu que el caràcter d’un home”  (Proverbi xinès)

Espai Vital

(Superfície que cada persona necessita, en el seu entorn, per poder desenvolupar-se com ésser individual)

I
Llum fluorescent, melodia
anodina, silenci expectant.
El xerric precedeix el metro,
falten portes, falten seients
i sobra..., el calor humit
apegalós i massa quotidià.
A la sortida: Espai Vital.

II
Les portes es reobren.
S’entra (reclús de rellotge)
espatlla amb espatlla,
colze contra colze.
S’encén la filera de botons.
“Pes màxim 1.000 Kg.”
El despatx: sense Espai Vital.

III
Hora punta, centre comercial,
passadissos massa estrets,
prestatges tothora atapeïts.
Subordinats al consum,
compra necessària i sobrera;
llargues cues a la caixa.
Fora: il·lusió d’Espai Vital.

IV
Nit tranquil·la i festiva,
concert desitjat, percaçat.
Proselitisme musical
que floreix fins l’albada
entre crits i aplaudiments.
Ulls vermellosos i pel cel:
molt Espai Vital.

V
Diumenge, dinar familiar,
taula i cadires resten magres.
Regals, riures, bon cava
i molta connivència.
Vells records d’infantesa
per cadascuna de les lleixes:
l’Espai Vital perdut.

VI
Assegut, capbaix,
amb l’abric a una mà
i l’analítica a l’altra.
La sala d’espera plena
d’estossecs, d’esternuts
i de pors imprecises.
En ment: l’Espai més Vital.

Jornada de reflexió

“Les crisis es produeixen quan el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer”  (Bertolt Brecht)

“Pot faltar-nos terra on viure, però no on morir”  (Tàcit)  (La meva solidaritat a tots aquells que han de fugir d’una guerra, de totes les guerres)

Jocs malabars

Sostinc el meu silenci,
joc malabar i sospir
que enamora, senyorejant
l’aroma de la temprança.
Orat per l’embriac
del sobtat perfum,
cancell d’ànima afligida.
Fidel i amatent,
albiro l’erm del passat,
quan el bramul del mar
desgavellava la sorra
i esquinçava el pensament.
Com capgirar el record?
Sóc penell o sóc sageta?
I la perenne ventada
esmicola el meu sembrat.

“La resignació és un suïcidi quotidià”  (Honoré de Balzac)

“Tot el món es queixa de la seva memòria, però ningú de la seva intel·ligència”  (La Rochefoucauld)

Res de res

Em surt dedins,
és un brunzit vespertí,
instant que m’encercla,
un xic atrevit i un tant exòtic.

Sí, em surt dedins,
com lànguid auguri,
tal vegada fal·laç
i tot sovint obsessiu.

Sí, em surt de molt endins:
el rebuig que tinc
a l’estupidesa que,
freqüentment, lliura
tota la raça humana.

“És molt curiós, i significatiu, que el nacionalisme espanyol critiqui i censuri el nacionalisme català; ideològicament, és el mateix”

“Una societat que no valora el silenci, és una societat immadura i mal educada”

Fronda de llop

La màscara ingràvida de llum
entra pel llindar del sotabosc,
com papir daurat on s’escriu
la mortal condició humana.
Cada arbre n’és ploma de cigne
que fuig de l’udol: llop fa un segle,
vent de port que ganyola la melangia.
“Candilejas” inaccessibles,
canelobres i copes d’arbre on
enardir el cos i fer èbria l’ànima.
D’aquesta manera, puc lliurar
un núvol missatger a l’horitzó
i tornar a surar la lluna de matinada.

“No hi ha home més infeliç que aquell per a qui la indecisió s’ha fet costum”  (Heinrich Heine)

“Si no saps on vas, al menys has de saber d’on vens”  (Proverbi africà)

Aroma de somni

Aquell pou negre, l’abisme,
quan dormim i no sabem
si és miratge de llac
–mutació de desengany–
o si és l’embriaguesa
que agonitza abans
del despertar. Llavors,
–amb foscant d’ignorància–
enlairem el nostre àngel,
la fragància del dubte.
Alhora, per gravetat,
s’esvaeixen l’espectre
de la mort i el calze
on, cada dia, bevem
totes les angoixes.
(Altre poema d'alquimista)

“Si m’haguessin fet objecte seria objectiu, però em van fer subjecte”  (José Bergamín)
(Per tant, sóc subjectiu)

“Primer cal buscar el significat de les paraules (etimologia i semàntica), després el context on es troben (expressió sintàctica) i, per últim, la intenció de l’autor (llegir entre línies)”
(Encara podríem parlar d’adepte iniciàtic, per assolir una comprensió total)

Hermètic i letal

El punt blau d’una mirada
dorm a la constel·lació d’Ariadna,
on petjades blanques d’infinit
remouen l’aigua dessagnada
en lluites d’antics i altius déus.
Cec, per absorbir tanta llum,
mullo els llavis amb rosada,
abans de zumzejar paraules
que són predi i al·legoria d’Hermes:
L’oració que implora pietat
per tal de no exiliar-se,
altra vegada, a la terra d’Hades
on decorre l’etern riu de Leteo;
aquell que tot guerrer, tard
o d’hora, l’ha de travessar.
(Aquest és un poema d'alquimista)

“Hi ha coses que són tan importants que les persones les han d’aprendre totes soles”  (Paulo Coelho)

Sil·logisme de sentit comú

“De dalt a baix, la naturalesa ens ha ficat primer el cap, davall el cor, més avall l’estómac i per últim el sexe. Trencar aquest ordre, significa anar contra natura i a la curta o a la llarga la natura ens pot passar factura”

Record al record

Recorda’m que recordar
és tornar a viure.
I recorda’m, recordant,
els llocs on vam conviure.
També, recorda-te’n
de totes les paraules
i carícies gaudides.
No deixis que el temps
ens prengui tot allò nostre.
Recorda i recorda-te’n.

“La filosofia és una taula amb quatre potes: observació, pregunta, especulació (filosòfica) i reflexió deductiva. Posar una altra pota, com pot ser el cas de la religió, només s’aconsegueix que la taula trontolli”

“L’home comença a descobrir el sentit de la vida quan planta arbres a l’ombra dels quals sap que mai s’asseurà”  (Elton Trueblood)

La llista

La memòria em fa marrada,
la tinc plena d’espícules.
Ho anoto tot, no sóc re
sense l’agenda, sense un paper.
Sovint, faig llistes per recordar-me’n
de tot allò que tinc pendent:

– Ignorar el desamor.
– Descabdellar el destí.
– Renovar el batec del cor.
– Atendre a l’inoportú.
– Parodiar a la sort.
– Somriure.
– Donar sense rebre.
– Esmunyir-me a la muntanya.
– I creure’m que...,
  encara puc tornar a ser feliç.

“És una llàstima que una organització de la societat civil tingui que entrar en política per fer front i solucionar desigualtats, greuges i problemes que han generat els polítics històrics. En aquest sentit, els ciutadans perdem uns representants vàlids i està per veure si guanyem uns polítics vàlids”

“Tothora, és bo tancar el cercle, encara que el cercle sempre estigui buit”

Darrer dia d’abril

Novament, surt el sol
entre núvols de nostàlgia,
amb la malenconia que
se sent, quan un no pot
estar, tothora, al costat
de les persones estimades.

“La pitjor covardia és saber el què és just i no fer-ho”  (Yves Montand)
(Dedicat a tots els polítics que amb el seu silenci són còmplices de la corrupció. Menys aferrar-se a la legalitat i molta més ètica)

“Un got de vi mig buit també és un got de vi mig ple, però una mentida a mitges de cap manera és una veritat a mitges”  (Jean Cocteau)
(Dedicat a tots els polítics que amb el seu silenci són còmplices de la corrupció. Menys aferrar-se a la legalitat i molta més ètica)

“Si hagués una sola veritat, no es podrien fer cent llenços sobre el mateix tema”  (Pablo Ruiz Picasso)

(La veritat no té matisos. Per tant, solament podem considerar una veritat, penso que Picasso es referia a la realitat o, si més no, a la veracitat)

Modern–istme

Va i bé l’oreneta,
fregant terrats i teulades,
passant a gual carrers
a ritme de xiulet i ona
tèrmica. El tebi sol
la investeix com cicerone,
que puntejarà tot aquest
modernisme català
de ciutat que té arrelada
la terra en el propi nom:
terra de Terrassa; on eix
aquest istme modernista.

“Abans, la música acompanyava a una veu. Ara, és la veu la que acompanya a una música”

“La televisió és l’espill on es reflexa la derrota de tot el nostre sistema cultural”  (Federico Fellini)

Cors de margarida

(I cors de rosa i cors de llibre)

Arrecerats pel catenari
arc de Jujol, i amb
el somriure de la nostra verge,
he trobat cors de margarida
d’or, sang i cel en els vitralls.
Tot estant, el teu palmell
s’ha perdut pel bosc, on
els cabells senten el teu amor.  (Sant Jordi 2015)

“L’home que no sap somriure, no hauria d’obrir botiga”  (Proverbi xinès)

“Recorda: el dia que vas néixer tots reien mentre tu ploraves. Viu de forma que, quan moris, tots plorin mentre tu rius”  (Proverbi persa)

Espigant llum d’albades

Prenc la llum a punta d’alba,
per esvair les ombres del somni.
Llàntia que il·lumina l’espill
on l’allongat pas del temps
ha deixat arrugues de foscor,
que dibuixen la suau imatge
d’una maduresa que porta
el tranquil preludi, i fàcil
somriure, d’un avi a la cerca
dels seus néts.
                         Al captard,
la llum tornarà a esvair-se
com boira eròtica i sensual,
quan es deixa seduir pel sol
de nova albada, perquè jo pugui:
tornar a espigar la seva llum.

“El nostre cap és rodó per permetre al pensament canviar de direcció”  (Francis Picabia)

“La seva bellesa era gran. El seu intel·lecte considerable. Era tot el demés el que li faltava”  (Stel Pavlou)

Despentinat

El vent em despentina les idees
i renego d’ell. Em fa arrecerar
les brases del misteri, el caliu
on tragino matines d’amor.

Tossut, assereno l’esperança
i el mestratge de l’averany,
amb xiuxiueig de fulls
de llibres per endreçar.

El frescal de la font,
on apaivago la meva set,
té molsa d’enyorança
i perenne frec de record.

“Només conec una afició que tothom accepta: la música”

“En cap lloc pot trobar l’home un recolliment més tranquil i menys agitat que en la seva pròpia ànima”  (Marc Aureli)

Cap al sud

Sempre fa més sol al sud,
encara que la nit sigui llarga
i la pluja beneeixi cada somni.

Cap al sud, les profecies
tenen més versemblança,
perquè estan obertes
a la llum, a tothom.

El sud té ànima de festa
i cos brunyit per sol i ones,
dins el laberint de cada platja,
arbre, pedra o arena.

Al sud, les paraules fan migdiada,
amb coixins de colors, perquè
puguem tornar a utilitzar-les.

El sud és..., el sud del nord.

“Quan més planifiqui l’home la seva forma de procedir, més fàcil li serà a la casualitat trobar-lo”  (Friedrich Düerenmatt)

“Tots els dies augmento la llista de les coses que no parlo mai. El més filòsof és aquell que té la llista més llarga”  (Chamfort)

Lluna d’abril

La lluna d’abril està
vinsada com el marbre
i és tèbia, camí del mes de maig.

La lluna d’abril és pròdiga
amb solituds i enamorats,
que fugen de la rutina
i de l’insomne del desterrat.

La lluna d’abril té
monopoli de primavera,
vers de cirerer florit
i poema d’espai obert.

La lluna d’abril és...,
i serà, la meva lluna.

“La poesia en el fons no deixa de ser un compendi de filosofia i metafísica. I en la forma té l’estructura que li donen ritme i melodia”

“Tu que has vist el meu greuge, defèn ara la meva causa”  (Jeremies)

A cada instant

Cada instant
–en ple bull de fantasia–,
quan l’ombra del passat
rep sol d’esperança,
per omplir aquest pou
d’il·lusió, enardida
per la veu, sota pluja d’abril.

Som la part més finita
del paradís, on roman
la quietud d’Adam
o, potser, el neguit
caïnita del desterrat.

Som pols de desert
i aiguaneix de muntanya.
La llum d’una tenebra
o la tenebra del sol.
Tot és i tot queda,
tot viu per morir
i tot mor per viure.

El comiat ja és
el principi del retrobament.

“Una vegada acabat el joc, rei i peó tornen a la mateixa capsa”  (Proverbi italià)

“Convé tractar l’amistat com els vins i desconfiar de les mescles”  (Colette)

Surt el sol (a muntanya)

Em cau la lluna,
rere la carena,
amb parsimònia
de temps estàtic
i tebiesa d’esperit.

La rosada floreig
petonejada pels
primers raigs de sol;
tendresa tardoral
que enfila el dia.

L’esparavec matina
i estarrufa les plomes
amb l’aire d’orient,
un xic humit per
l’obaga endormiscada.

El meu esperit ressorgeix
amb llençols d’enyorança
i lleganyes de record.
Torno a l’esperit atlàntic
i al meu cor mediterrani.

“El reconeixement ens és tan necessari com l’aigua i d'aigua no bebem tanta com caldria”

“Tots els homes estem fets del mateix fang, però no del mateix motlle”  (Proverbi mexicà)

“Tempus fugit”

El temps,
poc més que un plor,
que amaga la saviesa
del tendre nadó.

El nadó,
que enyora, com monjo,
el claustre matern,
la seva font de vida.

Cada cop,
temps fugit, que sempre
el podem refer amb
subtileses i anys de pau.

“L’important no és ser bon polític o bon mecànic o bon metge o bon..., l’important és ser bona persona”

“Tots som aficionats. La vida és tan curta que no ens dóna temps per a més”  (Charles Chaplin)

Clan-destí

El passadís angost d’una pietat,
que porta el sudari de la lluna,
congelada al pueril hivern del tedi.
L’almoina del profeta pot ser
el destí del clan o, potser, és
el delator clandestí de la ignorància.

“Hi ha que jutjar a un home, segons el seu infern”  (Marcel Arland)

Dilema ètic

“Molts professionals de la salut no acaben de comprendre del tot la diferència entre administrar un fàrmac amb el fi d’accelerar la mort i la d’administrar-lo encara que aquest pugui accelerar la mort”  (RN, CCRN, BSN, New York)

Petons nus

Els atributs del mar
(el mar del crepuscle)
pernocten com infants,
amb màgia de petons nus.
Càndida infantesa
que inaugura el calfred
d’adolescència
i el seu cel d’atzar:
La nit de brasa
del primer enamorat.

“L’educació és l’estructura del nostre edifici personal; la cultura és la decoració, l’estètica de la intel·ligència”  (Enrique Rojas, psiquiatra)

“No hi ha en el món cosa més cara que la que amb precs es compra”  (Fra Antoni de Guevara)

Mite, enyor i fita

El degoteig del seu mirar
m’incita com obscur perfum,
com puixança d’escuma.
Sóc profà i malfeiner
a esguard d’una senyera:
el destí que s’ondula
a lloms del mar del mite.
Torno a percaçar l’enyor,
la fita de la meva ànima
que, confusa, tremola fugaç
entre el deler i l’angoixa.

“Arriba un moment a la vida que necessitem tenir un interlocutor vàlid i si no el tenim, el millor que podem fer és quedar-nos callats”

“Un territori on la majoria de la gent és autòcrata, ser demòcrata és senzillament esgotador”

Dia Mundial de la Poesia

Demano la veu per
Insuflar la paraula
A tots els mars i vents.

Pujar al cim de l’etern verb,
Ondejar la senyera dels mots,
Èmfasi dels nostres segles i
Somni de tots els poetes:
Imaginar un món millor
Al costat dels éssers estimats.
(21 de març de 2015)

“On hi hagi ancians sigueu sobris en paraules”  (Eclesiastès)

Sant Josep

“Avui, per a mi, és tan important celebrar el Dia del Pare com el Dia de l’Avi”

Dos que en fan tres

L’illa Blanca
(Filla Blanca)

Blanca arena bressolada pel
sol mediterrani, d’on surt
el coure del teu somriure.
No hi ha núvols dins el teu
cel nítid, farcit d’optimisme,
on retrobo, tot sovint, el meu record.

Comiat
(Néta Lia)

A cada comiat s’atura el rellotge
i surt la intemporalitat espai-temps,
fins que es torna a materialitzar
amb un nou retrobament.

I tres
(Nou fill)

Gràcies Xavi per atendre-me-les per mi
amb la teva paciència i somriure.
Si us plau, no canviïs mai.

“Confondre espiritualitat amb religió és el primer pas del fanatisme religiós”

“El buit és totpoderós, perquè ho pot contenir tot”  (Okakura Kakuzo)

La mentida

Hi ha tantes maneres de mentir...
 
Mentida d’acció,
mentida d’omissió,
mentida de reserva mental.
Mentida.

Mentida per veritat a mitges,
mentida per complicitat,
mentida per compassió,
Mentida.

Mentida malgrat el Pare Nadal,
mentida malgrat els Reis Mags,
mentida malgrat el “ratoncito Pérez”
Mentida.

Mentida contra el nen petit,
mentida contra la il·lusió,
mentida contra l’esperança.
Mentida.

Sempre és mentida:
mentida, falsedat, falsia;
invenció, ficció, faula;
farsa, falòrnia, obrepció.
Renunci, farfolla, bòfia;
bola, butllofa, enganyifa;
garrofa, nyepa, guatlla.
Sí, sempre són mentida.

Tothora és mentida:
engany, frau, dol;
superxeria, matràfola, impostura;
badòmia, encerada, ensarronada.
Enredada, engalipada, subrepció;
entabament, bluf, innocentada;
estel·lionat, tupinada, delusió.
Sí, sempre són mentida.

Constantment és mentida:
falsificació, estafa, ensibornament;
seducció, suggestió, impostura;
martingala, maula, estratagema.
Trafica, trampa, parany;
truc, trapelleria, putada;
fingiment, simulació, perfídia.
Sí, sempre són mentida.

Mentida entre autors,
mentida entre creadors,
mentida entre el públic.
Mentida.

Mentida vers les expectatives,
mentida vers les promeses,
mentida vers als pactes.
Mentida

Mentida amb suport social,
mentida amb immaduresa,
mentida amb manipulació.
Mentida.

Mentida sota l’oblit,
mentida sota el bloqueig mental,
mentida sota l’amnèsia.
Mentida.

...i només una manera de dir la veritat.

“Quan l’home lluiti tant pel seu currículum humà com pel seu currículum professional, la humanitat farà un pas de gegant”

“Sempre tindran la meva consideració totes aquelles persones que tenen la capacitat d’emocionar-me”

Dualitats

Un prec a llum de lluna
i un altre amb rodolí.
Una finestra enreixada
i l’altra a l’últim pis.
Un vaixell amb xemeneia
i un altre sense pintar.
Una noia rossa, altra morena.
Una nena negra, altra xinesa.
Un infart de miocardi
i un afamat sense colesterol.
Un continent "ple" d’euros
i un altre sense gota d’aigua.
Una pregària amb sol
i un suïcida a la mesquita.

Poc o molt, hem de viure.

“Feu fora els prejudicis per la porta, tornaran a entrar per la finestra”  (Frederic II de Prússia)

La premonició de Jaume Perich

“La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics coneguts. Però és perfectament possible empitjorar-la”  (Jaume Perich)

Gènesis encadenades

Gènesi Blava
I molt a prop
sorgiren arbredes,
on niaren aus
i també sentiments.
Cada nou horitzó
era un nou jorn
per caminar i...
per estimar:
Reflectir el sol
i la lluna i...
tots els estels.

Gènesi Verda
Queda el silenci
de les boques tancades
i les llàgrimes
dels ulls perduts;
la terra renegada
–d’on sorgiren
aquestes arbredes–
treu el verd del prat
i la veu del silenci.

Gènesi Humana
I la veu trencà el silenci.
I la mà trencà la natura,
generació rere generació,
ensurt rere ensurt:

     Per l’aire somnis,
     per la terra suor
     i pel mar la tendresa
     de cada nova generació.

Gènesi de la Gènesi
Vàrem morir
per tornar a néixer.
Vàrem odiar
per tornar a estimar
la nova Gènesi i gestar
tot allò inherent a l’home.

Estacions agràries

- Primera Vera (Primavera)
- Vera (Estiu)
- Rerevera (Tardor)
- Sense Vera (Hivern)

(Vera: conjunt de fruits que dóna la terra en una estació. De fet, vera és la faixa de terra que està prop de l’aigua)