“Els que busquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la”  (Santiago Rusiñol)

Temps de cera

Tot té una fi i, per tant,
un comiat. Enllà! un gest
de reconeixement. Ençà!,
desimbolt i acollidor,
la remembrança afable o,
potser, la força inesperada.

Bufada que se’n duu tot
allò que li pertany, fins
quedar-se talment nu.
Aleshores, resten solcs
de pell afeixuga; dinastia
perpètua i estremida.

I queda en l’ambient
una mena de predicció
apocalíptica: “Som una
espècie en vies d’extinció”.
Malgrat tot, cada espelma
encara ens dóna el seu temps.

“Les dos filles predilectes de la Filosofia són l’Ètica i les Matemàtiques”

“L’Univers és savi i apunta les hores extres”  (El Koala)

El camí del riu

Els tolls clapegen
el camí de terra batuda.
Les sisques emmurallen
la ribera, per preservar
la intimitat del riu
i l’eròtica sensualitat
de l’ànec de coll verd,
gavina i bernat pescaire;
que dropegen pel llit del riu.

Tota aquesta pau
és beneïda per un sol
lluent, que vigoritza
l’esperit dels caminants,
enllaçats amb mans
i somriures. Sí,
aquest inici d’hivern
segueix sent temps de tardor.

“Mai he tingut la necessitat de viatjar i visitar regions llunyanes com la Patagònia o els Fiords Noruecs. En canvi, si tinc la imperiosa necessitat d’explorar l’inabastable món interior que tinc”

“Al bon dia fica’l a casa”  (Miguel de Cervantes)

Climatologia

De la seductora boira al frenètic vent,
dels agrisats carrers a l’esclat de llum.
I que el cor torni a assaborir un poema
fet fotografia o una fotografia feta poema.
Vers, verb, que vol gaudir de vida plena,
que fa del temps un lloc de trobada i,
a l’eteri espai, l’aixopluc d’ànimes bessones.

“Només hi ha tres coses en el món: una és llegir poesia, una altra és escriure poesia i la millor de totes és viure poesia”  (Rupert Brooke)
(La quarta seria: primer viure la poesia i després escriure-la)

“La pintura és poesia silenciosa, i la poesia és pintar amb el regal de la paraula”  (Simònides De Ceos)

La llum del campanar

Trossos de boira tentinegen
dalt del campanar, riuen
amb carantoines i pessigolles
que el musell del sol els hi fa
des del cancell de la carena,
mentre la nit li brandeix un retret.

L’eixida campana regalima
humitat, reflectint la llum
quan batega el badall i l’eco
del primer toc d’oració;
gatejant, com bon captaire,
tots els racons de la plaça.

Tanmateix, i al mateix ritme,
batega el cor amb el badall
del record. No hi ha major
felicitat que aquesta felicitat
estàtica, intemporal; cantarella
que fresa la rella de la vida.

“Quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la de seguida”  (Pablo Ruiz Picasso)

“Ara que s’està acabant una etapa de la meva vida, necessito trobar un nou camí, més tranquil i seré”

Incògnita

Forfollo, entre tots els colors,
per trobar l’encís del destí;
per copsar d’aquesta gamma,
la bruna i dissortada tenacitat
que s’enlaira en quotidiana
salutació, goig d’un fervor
al·legòric amb veu trèmula
i farcida evocació emocional.
Aquesta voluble intuïció té
caire de fou i engendra proïsme,
model de melangia quan glossa:
joia infal·lible, vehement afany,
exòtica abundor i trossejat anhel,
que s’abilla com una bruixa
per tal d’esbrinar la seva sort.

“La consciència de la mort és directament proporcional a l’edat o a la gravetat d’una malaltia”

“Jo sé que visc entre dos parèntesis”  (Octavio Paz)

Malendreços

Encara em queda seny
per a aquest joc –ni oblit
ni angoixa–, on captivar
entrenyor, quasi furtiu,
d’una actitud provocativa
que vol tornar a mi.
Impel·lit per l’esclat
del gest que mantinc,
atzucac i amb cert plaer.
No sóc pas original,
gairebé és frase feta
que tothom pot fer-ne
ús i abús. Sí, potser és
compromís per brandar
i vèncer, sense espill,
el rec rere el qual tinc
parapetat el privilegi
d’estar encara lúcid.
Aquest reducte d’enyor
és parany de fortalesa
i calaix de malendreços.

“Les ments són com els paracaigudes: només funcionen quan estan obertes”  (Lema d’una empresa)

“Amics veritables són aquells que venen a compartir la nostra felicitat quan se’ls crida i la nostra desgràcia sense cridar-los”  (Demetrio de Falera)

Terrissa modernista

Pel recer dels porxos, ullal de
plaça enllaçada a carreró rovellat
i a lloses xopes i llefiscoses,
es troba la botiga de les terrisses;
on bruixots d’argila pasten
l’espectre de la terra: planura
ferrenya, tartera transgènica
aglutinada com polpa de taronja.
Encuny abnegat, rastell d’hores
que s’esdevé estendard artesà:
aquí, arrissats; allà, clarianes;
més enllà, uns gerros esvaïts i,
per tot arreu, bafor a terra mullada.
Cap melòman podria distingir un so
dins d’aquest terrabastall; no obstant,
d’aquesta remor, d’aquest averany,
surt lírica de terrissa modernista,
ressò ingràvit on s’emmiralla
la cultura d’ara fa un segle.

“El més important que vaig aprendre a fer després dels quaranta anys, fou a dir No! quan és que No!”  (Gabriel García Márquez)

“El més important que vaig aprendre a fer després dels cinquanta anys, fou a dir Prou! quan cal dir que Prou!”  (Jesús Garcia Boadella)

Engrunes

(A un poeta de primera divisió que
menysté els poetes de segona divisió)

Dins del desmanegament
del món sintàctic, surt,
com ràfega, un polimàtic
per esquarterar els versos.
Aquest maldestre enclusa,
voreja i sangoneja, burxant
dins la clivella de l’esperit.
I doncs! Amb quin dret
s’ha fet captaire d’engrunes?

“Totes fereixen, l’última mata”  (Inscripció en un rellotge de sol)

“La imaginació consola als homes del que no poden ser. L’humor els consola del que són”  (Winston Churchill)

Altre Nadal

(Per Nadal un pas de pardal i per
Reis tonto és qui no ho coneix)

A poc a poc,
el Nadal surt de festes
i el dia s’allarga
esgarrapant-li minuts a la nit.

A poc a poc,
surto d’un paradís
de festa i felicitat
per tornar a la grisa
i boirosa quotidianitat,
la realitat que et relega
a ser un més dins
l’engranatge del sistema.

Però..., ja tot és diferent,
l’amor ho canvia tot,
l’amor trasbalsa el cor
i, a poc a poc, enforteix
l’ànima, on combrega
el misteri de l’enamorat.

“Nit de Reis, nit d’il·lusió. Tornar a ser nens per un dia, per una setmana, per un mes; per un any i per tota una vida”

“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. És per això que tot el món opina”  (Josep Pla)

El seny més foll

La fita d’aquest idealista
s’omple d’alegria, amb
seductor coixí de colors
i dins un cor efusiu. Foll,
dins monotonia de multitud,
enlairo la màgia de la veritat,
com si fos esglai de pirata,
que té llamins de rom d’oblit
i tot el temps per penedir-se’n.
O, potser, sóc un espectre
que dóna tombs, confós,
demanant perdre la carícia
de la por i el MIM(*) tirànic
del perquisidor. Per tal que,
la soca de l’enveja no esclafi
les arrels de llibertat. Cauen
juntes gota i gra, de la unió
naixerà l’espiga que s’atorga
–amb un bes– junt a la rosa de
Sant Jordi. Estic obert i vinclo
tot allò que tinc per celebrar:
el vol d’una mirada i el somni
d’un somriure. Tinc que ficar
més seny a les meves paraules
i, així, puc tornar a enfollir
amb la pròxima copa de cava.
(*)MIM: Acrònim de Mediocre, Immadur i Manipulador.

“Els homes són com els vins: l’edat agria els dolents i millora els bons”  (Ciceró)

“Any Nou, inici de propòsits i d’il·lusions. Tornar a creure que allò que volem i desitgem es farà realitat. Cal, doncs, una mica de força de voluntat, una mica més de perseverança i un bon pessic de sort”