“Un llibre obert és un cervell que parla; tancat un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora” (Proverbi hindú)
dimarts, 30 de juny del 2015
dilluns, 29 de juny del 2015
Alquimista sense testament
Ambdós enuigs hi són
dins l’embruix i encanteri
d’aquest alquimista.
Un enuig és neolític,
estroncat en el temps,
perdut per les corbes
dels mals pensaments.
L’altre, enuig d’ensurt,
em trosseja el son
a esguard de boira
d’alguna vesprada,
quan regalimen estels,
com si aquests fossin
gotes de fina pluja;
però, tots ells són
òrfens de batecs,
encara que no de llum.
dins l’embruix i encanteri
d’aquest alquimista.
Un enuig és neolític,
estroncat en el temps,
perdut per les corbes
dels mals pensaments.
L’altre, enuig d’ensurt,
em trosseja el son
a esguard de boira
d’alguna vesprada,
quan regalimen estels,
com si aquests fossin
gotes de fina pluja;
però, tots ells són
òrfens de batecs,
encara que no de llum.
diumenge, 28 de juny del 2015
dissabte, 27 de juny del 2015
divendres, 26 de juny del 2015
Creu de Terme
El baf d’un cavall negre
s’integra dins la boira.
Al fons de l’horitzó,
i per damunt del bosc,
es veu com el castell
reté l’últim raig de sol,
com si fos l’últim raig
d’esperança.
Pel cel
ja vola la mitja lluna i,
amb ella, el dolorós
record d’una Palestina
on la creu roja del templer
també era roja de sang.
Sang d’infidels que a ell
li deien, també, infidel.
La llum de la lluna cau
sobre la Creu de Terme
i, aleshores, el templer
plora pel seu amor perdut.
s’integra dins la boira.
Al fons de l’horitzó,
i per damunt del bosc,
es veu com el castell
reté l’últim raig de sol,
com si fos l’últim raig
d’esperança.
Pel cel
ja vola la mitja lluna i,
amb ella, el dolorós
record d’una Palestina
on la creu roja del templer
també era roja de sang.
Sang d’infidels que a ell
li deien, també, infidel.
La llum de la lluna cau
sobre la Creu de Terme
i, aleshores, el templer
plora pel seu amor perdut.
dijous, 25 de juny del 2015
dimecres, 24 de juny del 2015
dimarts, 23 de juny del 2015
Línia a l’infinit
Creuar el cel, endinsant-se
dins la posta de sol, arranjant
l’horitzó vermell i neguitós,
prop d’unes ones que volen
fregar les palmeres genuflexes,
resant l’eterna oració del temps.
I tot això queda embolcallat
per l’impetuós Mestral, el mateix
que ens acarona amb vell regust de sal
i amb nou i renovat regust d’enyor.
Lluny ens queda aquest horitzó
i més lluny ens queda aquest record.
dins la posta de sol, arranjant
l’horitzó vermell i neguitós,
prop d’unes ones que volen
fregar les palmeres genuflexes,
resant l’eterna oració del temps.
I tot això queda embolcallat
per l’impetuós Mestral, el mateix
que ens acarona amb vell regust de sal
i amb nou i renovat regust d’enyor.
Lluny ens queda aquest horitzó
i més lluny ens queda aquest record.
dissabte, 20 de juny del 2015
Equilibri
Pendent de tot, de tot allò
que n’és vital: la sortida
del sol, l’esclat de la flor
quan s’espolsa la rosada;
el cant-xiulet del rossinyol,
que convida al gall a ficar
el seu kikiriki en hora.
A l’horitzó, les muntanyes
trenen cabells blancs
de cara al sol i al vent
fuetejat de la Tramuntana.
L’ànima, la vella amiga,
torna a regalimar llàgrimes
a dos galtes, meitat d’alegria,
meitat de tristor. Buscant
l’equilibri entre primavera
i tardor.
Sí, l’equilibri és
harmonia, pau d’ànima,
pau d’esperit i pau d’amor.
que n’és vital: la sortida
del sol, l’esclat de la flor
quan s’espolsa la rosada;
el cant-xiulet del rossinyol,
que convida al gall a ficar
el seu kikiriki en hora.
A l’horitzó, les muntanyes
trenen cabells blancs
de cara al sol i al vent
fuetejat de la Tramuntana.
L’ànima, la vella amiga,
torna a regalimar llàgrimes
a dos galtes, meitat d’alegria,
meitat de tristor. Buscant
l’equilibri entre primavera
i tardor.
Sí, l’equilibri és
harmonia, pau d’ànima,
pau d’esperit i pau d’amor.
divendres, 19 de juny del 2015
dimecres, 17 de juny del 2015
Univers de paper
Tota la meva veu està
escrita en un paper,
és el full perdut
on hi tinc els records
de quan érem joves.
Ja no queden estels
ni somriures per comptar,
se n’anaren amb el vent
i camí de l’Empordà.
escrita en un paper,
és el full perdut
on hi tinc els records
de quan érem joves.
Ja no queden estels
ni somriures per comptar,
se n’anaren amb el vent
i camí de l’Empordà.
dimarts, 16 de juny del 2015
dilluns, 15 de juny del 2015
diumenge, 14 de juny del 2015
L’ametller de Montfalcó
L’albada té un fat
on empresona el somort
brunzit del record.
Tothora, el foll desig
de l’enyor reté el destí,
dins l’emmurallat horitzó.
El ventijol acarona
l’ametller nuós,
arbre de nissaga
que somriu, recer
i murmuri d’abelles.
Amb aquest encís
enforno l’ànima
i la benaurança
que deleix i captiva
amb cada nova paraula.
on empresona el somort
brunzit del record.
Tothora, el foll desig
de l’enyor reté el destí,
dins l’emmurallat horitzó.
El ventijol acarona
l’ametller nuós,
arbre de nissaga
que somriu, recer
i murmuri d’abelles.
Amb aquest encís
enforno l’ànima
i la benaurança
que deleix i captiva
amb cada nova paraula.
dissabte, 13 de juny del 2015
divendres, 12 de juny del 2015
Punt de pau
“Un punt de pau és un lloc específic, on trobem una tranquil·litat i benestar fora del que ens és habitual, que ens dóna un estat d’assossec i percepció especials. Cadascú té i troba els seus propis punts de pau”
dijous, 11 de juny del 2015
Dia sense ombres
Boira i núvols,
i per una clariana
un sol esvaït com
el vel de Fàtima.
Línia infinita,
recta real de ferro
–com el pensament–
encreuada en aquest
dia sense ombres.
És l’últim reflex
de l’espill del passat:
la por a tenir por.
I la subtil reflexió
d’un dia sense color:
mai donar la passa
de l’ansietat a l’angoixa.
i per una clariana
un sol esvaït com
el vel de Fàtima.
Línia infinita,
recta real de ferro
–com el pensament–
encreuada en aquest
dia sense ombres.
És l’últim reflex
de l’espill del passat:
la por a tenir por.
I la subtil reflexió
d’un dia sense color:
mai donar la passa
de l’ansietat a l’angoixa.
dilluns, 8 de juny del 2015
Ull de serp
(A la iaia Rosalia, que sempre em deia:
“El català no es parla, el català s’enraona”)
El penya-segat és sobri,
només farcit pel granit
que obra el portell a un riu
esparverat per pluja i vent.
Estabornit de fred,
aguaito el pont del diable
i el seu etern precipici
atapeït d’ulls de serp,
que miren com s’esquinça el riu.
Llunyà, retrona el llamp,
l’efusiu aplaudiment, com
cloenda en nit d’estrena.
“El català no es parla, el català s’enraona”)
El penya-segat és sobri,
només farcit pel granit
que obra el portell a un riu
esparverat per pluja i vent.
Estabornit de fred,
aguaito el pont del diable
i el seu etern precipici
atapeït d’ulls de serp,
que miren com s’esquinça el riu.
Llunyà, retrona el llamp,
l’efusiu aplaudiment, com
cloenda en nit d’estrena.
diumenge, 7 de juny del 2015
dissabte, 6 de juny del 2015
divendres, 5 de juny del 2015
Sense avidesa
Una poció d’escuma reviu el xiscle
i el bram de la por. Sentinella poruc,
veig l’orla de pols i l’aspre fum
de la incomprensió. Balb, però amatent,
li faig un mos al sentit comú,
un glop a la lògica i m’eixugo els llavis
amb un raonament.
I deixo l’avidesa
al ras i al fred del qui no té temps.
i el bram de la por. Sentinella poruc,
veig l’orla de pols i l’aspre fum
de la incomprensió. Balb, però amatent,
li faig un mos al sentit comú,
un glop a la lògica i m’eixugo els llavis
amb un raonament.
I deixo l’avidesa
al ras i al fred del qui no té temps.
dijous, 4 de juny del 2015
dimecres, 3 de juny del 2015
dimarts, 2 de juny del 2015
Límit i realitat
(A Paulo Coelho, més filòsof que mag)
Surt el sol (per obligació),
supeditat al gir de la Terra,
a la seva formació esfèrica.
El pensament també gira
en un espai infinit,
dins un món finit.
¿Quina realitat assolim:
la nostra, la dels altres
o, potser, la de la natura?
Llindar d’aquest límit
on cadascú determina
quin és el seu territori
i quina llavor i sembra.
Res queda per fer quan
tornem a reclamar, aquesta,
la nostra realitat. Límit que
no fa falta que sigui real,
malgrat que li’n diem realitat.
Surt el sol (per obligació),
supeditat al gir de la Terra,
a la seva formació esfèrica.
El pensament també gira
en un espai infinit,
dins un món finit.
¿Quina realitat assolim:
la nostra, la dels altres
o, potser, la de la natura?
Llindar d’aquest límit
on cadascú determina
quin és el seu territori
i quina llavor i sembra.
Res queda per fer quan
tornem a reclamar, aquesta,
la nostra realitat. Límit que
no fa falta que sigui real,
malgrat que li’n diem realitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)