“És difícil fer justícia a qui ens ha ofès”  (Simó Bolívar)
(Però s'ha de fer)

Riu esquerp

En la fondalada del pensament
hi tinc hoste l’endormiscat desig.
Aquest carreu (llamborda fosca)
esfilagarsa el meu esperit,
esmaperdut per l’encuny de l’enyor.
Guaret on esbanco els meus sentiments,
amb algun que altre xerric emocional.
Després de tot, la rauxa i el malfat
s’esfullen en codolar de riu esquerp
on hi tinc el rai de la meva imaginació.

“La confrontació sempre mereix la pena si la fi i els mitjans són honestos”  (Steven Brust)

“Res tan fútil com vèncer; l’autèntica glòria està en convèncer”  (Víctor Hugo)

Arbre de plaça

Les fulles s’enjogassen
tot caient de l’arbre.
Al rerefons de la plaça
la fullaraca llampurneja
a ritme del descabdell
que li marca el vent.
En el tràfec d’aquesta
petita fronda marronosa,
el solitari i majestuós
arbre de Plaça Major
rubrica la seva longevitat.
Ell catalitza tot l’entorn;
fins i tot, la remor que
encunya la Festa Major
pel daurat mes d’agost.
La resta de l’any és
esbart per a minyons
i mercat el dia de fira.

“El matí de Sant Esteve
els galls ja no cantaran,
amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran”
(Cançó popular)

“Hi ha Nadals blancs, hi ha Nadals verds, però em costa entendre els Nadals de platja i banyador”  (Bon Nadal a tothom)

Una mirada, un somriure

Asseus, creues la mirada
i neix un curt somriure.
Simpatia? Complicitat?
Vull creure que és
el reconeixement de dos
persones desconegudes,
que de tenir prou temps,
i millor ocasió, podrien
fer-se totalment amigues.

(Que aquesta Nit Bona sigui per a tots una Bona Nit)

Full d’Història

Despullo l’escorça
del ressentiment
i emblanquino
la façana de l’esdevenir.
Entremig, la coïssor
que arrossega la ignomínia
del silenci administratiu.
Aquesta empremta és
l’hospici on s’emmiralla
el rastre, orfe, que
esborra l’elemental
sentit comú. El que
hauria de ser bassa,
només és un trist toll.

“Cada vegada que cometo un error em sembla descobrir una veritat que no coneixia”  (M. Maeterlinck)

“L’insensat que reconeix la seva insensatesa és un savi. Però un insensat que es creu savi és, de veritat, un insensat”  (Sidhartha Gautama)

República de cristall

(Malgrat tot, de nou cal publicar aquest poema)

La democràcia té un riu sec,
nomenat règim democràtic,
on mort de set la societat civil.

Mentre, els partits polítics
s’ofeguen en el riu impúdic
de llistes tancades i bloquejades.

És l’endogàmia que guilla
la cadència d’un taüt cínic,
dins la tomba que embolcalla
tot complex de culpa.

“El dubte és un incentiu per a la veritat”  (Hosea Ballou)

“La veritat triomfa per ella mateixa, la mentida necessita sempre complicitat”  (Epítenon de Frígia)

Nit de Castellers

(Als Castellers de Terrassa)

La intimitat de la rotllana
n’és la brúixola per al
cap de colla. Muts,
tothom absort, amb
mirar fix, fins que
la gralla trenca el silenci
amb el seu so expectant.
L’alè contingut
humiteja d’emoció
en ulls i somriures,
fins arribar a l’esclat;
l’ovació que eixorda
tota la Plaça Vella.
Aleshores, és quan
em vaig sentir
més català que mai.

“La ignorància afirma o nega rotundament, la ciència dubta”  (Voltaire)

“Segons anem adquirint coneixement, les coses es fan més misterioses”  (Albert Schweitzer)

N’he comprat un altre

Recullo el poemari,
és tot un ritual:
fullejo i compto
quants poemes porta.
Llegeixo contraportada
i ressenya. Fico dins
el meu punt de llibre,
el que sempre utilitzo
encara que en tingui mil.
Després, agafo el poemari
com una padrina agafaria
amb força el seu missal,
tot anant a l’església.
Surto al carrer, perquè
el sol il·lumini les emocions
i sentiments que els poemes
contenen i així, junts, surtin
a la llum. Gràcies, germà!
Que els teus i els meus
sempre es trobin camí de l’èter.

“Quan un home neci fa alguna cosa que l’avergonyeix, sempre diu que està complint amb el seu deure”  (G. Bernard Shaw)

“La vergonya de confessar el primer error fa cometre molts altres”  (Jean de la Fontaine)

Trau de pedra

El cel fosqueja en el fondal de l’horitzó.
Pel llarg ombradís del contramurat,
un brivall puja damunt el pedrís
i ressegueix els correus, fins trobar
un forat, un trau de bastiment,
on hi té amagat “el seu tresor”
La llauna de codony està força rovellada
i el seu contingut fa un fregadís somort.
Li costa obrir-la. L’encantella amb
una petita navalla de pescador.
Dins, la baldufa grossa i la petita,
bales de vidre i fang, i els cromos
que van sobrar de la col·lecció.
Treu un clip daurat de la butxaca
i fica el nouvingut dins la llauna.
Un sospir de satisfacció i, camí de casa,
fa l’esglai de la victòria.
El Joan, demà, el trobarà a faltar.

“La música és l’harmonia del cel i de la terra”  (Yuel-Ji)

“L’amor no té cura, però és l’única cura per a tots els mals”  (Leonard Cohen)

El jardí de l’Arnau

Una a una cauen les fulles,
bateguen amb la lleugeresa
de la gravetat, bressolades
per una boira lleidatana.
Lliures del suport de la branca
aterren i es dipositen a la gespa.
Allí, encatifen la nova tardor
amb un emmelat mantell groc.

Absort, miro el seu vaivé,
música silenciosa de rerevera,
rumb i brúixola de la meva vida.
Avui, més que mai, gaudeixo
d’aquesta “altra primavera”,
inici del proper hivern
i portal de la meva existència.

El fet intrínsec de la drogoaddicció

S’han establert moltes analogies entre estudis psicològics i sociològics sobre el comportament del drogoaddicte: personalitat del subjecte, influencies socials (de grup i tribals), context familiar, entorn laboral, etc. De fet, no hi ha una sola causa aïllada en la pauta del seu comportament; encara que, si podríem parlar d’una sementera on s’afavoreix, creix i es desenvolupa la drogoaddicció. Aquesta sementera és la immaduresa. “Per se”, el drogoaddicte té una personalitat dèbil i immadura, amb una llavor d’irresponsabilitat i una altra d’ignorància, ambdues regades amb l’aigua del plaer i el narcisisme. Alguns autors van més enllà i busquen dins aquesta personalitat traumes d’infància o complexos d’Edip i Electra encara no resolts. Tot això genera una inseguretat que s’intenta contrarestar amb una actitud prepotent, aconseguint una precària estabilitat, la qual s’anirà diluint en el temps a mesura que vagin sorgint problemes i malalties de salut, fruit d’un estil de vida força autolític que coarta, condiciona i escurça els seus anys de vida.

Aquesta immaduresa també comporta no respectar-se a un mateix i, per tant, tampoc respectar als demés, la prioritat és un plaer totalment endogàmic. Així, en aquests comportaments és típic confondre llibertat amb llibertinatge o confondre la lliure elecció amb una supeditació (i fins i tot esclavització) a la seva addició. A la llarga, el plaer deixa de ser esporàdic, per convertir-se en una fi en si mateix (la manifestació més evident la tenim en l’ansietat creixent) Sortir d’aquesta situació és força complicat, doncs també tenim la supeditació física de l’habituació, tolerància i abstinència. Cal, doncs, canviar patrons de conducta i comportament, reeducant a la persona perquè surti del seu context emocional vers el camí racional de la reflexió (immaduresa i irreflexió sempre van juntes) I tot això cal fer-ho abans que es produeixi el deteriorament neuronal que totes les drogues provoquen, evitant la cronicitat a curt o llarg termini (depèn del tipus de droga) que fa irreversible aquesta situació i poc efectiva o inútil qualsevol actuació terapèutica.

Per últim, una reflexió final per no caure en paranys de caire polític-progressista, de caire socio-enrrollat o de caire socio-sanitari: “Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament” Qui determina en primer lloc una droga és la química orgànica (apartat alcaloides) i en segon lloc la relació d’addiccions que té establerta l’O.M.S. Fora d’aquest context, només són ganes de tergiversar i manipular l’opinió pública per part dels bocamolls de torn.

Roderes d’esperit

En el joncar de la memòria,
tinc l’atzucac cogitació
–de bell antuvi– que albira
i sovinteja la melangia,
l’horabaixa de l’esperit.
Mentrestant, el parrup de
coloms, passatgers de pau,
cerquen una nova olivera
en el sorrut bancal
de la incomprensió.
Hi ha rostolls d’opinions
i el mormol d’una veu,
escadussera, cansada
de tanta cridòria, que
fa ulls clucs al rebombori
d’una xicalla, sense cap
brot en el seu devenir.

“Un fracassat és un home que ha comès un error i no és capaç de convertir-lo en experiència”  (Hubrard)

“La dignitat de l’home requereix que actuï, segons la seva lliure elecció, sense cap coacció externa”  (Pau VI)

El que “es porta”

Ara, el que “es porta”
són pantalons pirata
de poesia urbana;
un “o sea” de reglament
i un “para nada” tot nu.
 
No es porta
ni el romanticisme
floral de mitjanit,
ni cava per a la mentida
amb espelmes de desig.

El que “es porta” és
ombra d’ulls blava
en les emocions,
mojitos de silicona
i diadema d’ulleres de sol.

Tampoc es porta
somriures de poesia
o romeries de sentiments.
Ni flor per a un dia
ni flor a l’entrecuix.

Ara, el que “es porta” és
pareo de banalitat,
color fúcsia, l’efímer
goofre del moment
i un dolç i curt “fins aviat”

“Els fanatismes que més hem de témer són aquells que poden confondre’s amb la tolerància”  (Fernando Arrabal)