“Tota justícia que tarda és injustícia”  (Marcel Schwob)

“L’insult deshonra a qui l’infereix, no a qui el rep”  (Diògenes)

De vora a vora

Vora mar, fistonegen
les meves ninetes,
refulgides de blau
i afuades pel vent.

Vora amor, fibla
el neguit, tendre,
d’aquest rodamóns.

Vora riu, l’atzar
i borrall de boira.

I vora teu, amor.

“Cada dia sabem més i entenem menys”  (Albert Einstein)

“En aquest país no tenim visió ni de present ni de futur, només tenim visió de passat”

Línia recta

Com cigonya viatgera
he vinclat al mapa
tres poblacions segarrenques:
Sanahuja, Guissona i Cervera.
Em surt una línia recta perfecta.
Fent cabòria d’aquesta,
curosa casualitat? causalitat?
també vinclo el retruc
de tres tenors poètics:
Margarit, Pàmias i Fabregat.

   Al Joan, dir-li
   la delectança
   misericordiosa
   de tota nostàlgia.

   En Jordi, que em
   sento reflectit dins
   les lloses mullades
   del seu Carrer Major.

   I a la Rosa, parafrasejo,
   “Une rose pour en jour
   et la Rose pour toujours”

M’he envescat en el poema
i, per tant, demano disculpes
per niar aquest vel·leïtós
i perbocat agosarament.

“El pensament corromp la llengua i el llenguatge també pot corrompre el pensament”  (George Orwell)

“O ets part de la solució, o ets part del problema”  (Eldridge Cleaver)

Rumb de vida

L’ànima de la ment
irromp, sense escrúpols,
en el vaporós museu
de les petites manies,
de tots aquells que creuen
controlar la situació.
Innocent biblioteca on
s’esbufeguen els fulls
de la meva gent, en el
llibre de la meva terra.

Sóc orfebre de senders,
rumbs de vida, i l’essència
de l’esperit ja pot onejar
pampallugues de vents
en la brúixola del destí.

Sia com sia, hom podem
transgredir els senders
i anar, pel dret, a la carena.
L’important sempre serà
que el rumb de la vida
sigui el nostre propi rumb.

“No tinguis en el teu poder ni cinc minuts les accions que no vulguis guardar més de cinc anys”  (Warren Buffet)

“La confidència descobreix qui era o no digna d’ella”  (André Maurois)

Boira emmirallada

La boira s’esfilagarsa
amb parracs desesmats
del reialme lleidatà.
Després, tornassolada
per sol ixent, defuig
de la plana, embarcada
en el vent de mestral
que la duu riu avall.

Als encontorns dels joncs
s’empresonen els ànecs
amb enreixat d’admiracions,
on, una altra vegada,
s’emmirallarà la boira
com cada capvespre.

“La mesura de l’amor és estimar sense mesura”  (Sant Agustí)

“Quan un home s’asseu durant una hora amb una dona bonica, sembla que ha estat només un minut. Però deixa’l que s’assegui durant un minut damunt una estufa calenta i li semblarà més d’una hora. Això és la relativitat”  (Albert Einstein)

Sospir de temps

Quan sacsejo el clarobscur
de la incertesa (interstici
entròpic que entapissa el
temps clònic de la ment),
quina pot ser la qüestió?
El verí de la introspecció
m’obrirà la fina escletxa
de l’autoanàlisi? Itinerari,
sedàs de patiment, pòsit
i trajectòria abstracta on
escreix el relleu del biaix
de cada nova vivència.

Tot plegat, un sospir de temps.

A qui correspongui

En menys de 24 hs. he estat a punt de ser atropellat en dues ocasions. La primera a la vorera lateral del mercat Ronda-Fleming. La segona a un pas de vianants al carrer Sant Hilari a l’extrem que dóna a Rovira Roure.

Fa temps que veig un cartell institucional sobre l’increment dels atropellaments a vianants, el cartell ens diu que quasi el 70 % dels atropellaments de Lleida (em nego a anomenar-los accidents) és produeixen en un pas de vianants i el cartell fa menció a la “tolerància i prevenció” i a l’excés de velocitat com a causa principal. Permeteu-me que faci l’oportuna rectificació al contingut d’aquest cartell:

En més d’una ocasió ja he dit que una vegada és tolerància i que dues vegades és permissivitat. També he dit que les pitjors lacres d’una democràcia són la impunitat i el greuge comparatiu. Sigui com sigui, tant tolerància com permissivitat mai són responsabilitat dels ciutadans, sempre són responsabilitat dels polítics, de les normes i lleis que ells mateixos aproven; lleis i normes que es poden fer complir amb contundència o amb prou permissivitat. Així mateix, la impunitat és responsabilitat directa dels polítics (tant els gestors com els opositors); ciutadans i societat civil no podem passar-nos la vida posant denúncies, són els polítics i els diversos estaments policíacs els que han d’actuar i d’ofici, és per això que els paguem amb els nostres impostos. Sí, faig requeriment i denúncia per la permissivitat i impunitat creixents que hi ha dins la circulació a la ciutat de Lleida. I per a mostra un botó, dia a dia veig com cada vegada hi ha més conductors que passen amb el semàfor vermell, amb total impunitat. El “record” l’ostenta la cruïlla de Ronda amb Rovira Roure, on fins a cinc cotxes s’han quedat clavats per passar el semàfor amb vermell, mentre passàvem els vianants i els altres cotxes feien un concert de clàxon per tenir el pas barrat.

No, no estic gens d’acord que la causa dels atropellaments a vianants sigui un excés de velocitat, això és només la conseqüència. El fet causal (que no casual) és la conducció agressiva que, en la major part dels casos, ve determinada pel consum d’alcohol i drogues del conductor. No, no n’hi ha prou en fer controls les matinades dels dies festius, s’han de fer controls d’alcoholèmia i drogues tots els dies de la setmana i, de forma aleatòria, les 24 hs. del dia.

Per altra banda, heu de pensar que els ciutadans cívics no necessitem cap campanya publicitària de reforç positiu i els ciutadans incívics ni se la miren i, fins i tot, alguns se’n foten. Per tant, aquestes campanyes publicitàries són inútils i una pèrdua de temps i diners. Prova del que dic, és que malgrat aquesta campanya no han baixat els atropellaments; si més no, s’han incrementat. Per què? perquè el consum d’alcohol i drogues també s’ha incrementat i els comportaments negatius no es canvien amb reforç positiu, si es poden canviar amb reforç negatiu. I el millor reforç negatiu que hi ha és la cartera, és a dir la sanció, que tindria que incrementar-se en cas de reincidència.

També cal pensar que totes les drogues (siguin legals, il·legals o medicaments) a la curta o a la llarga produeixen un deteriorament neuronal. I és el temps el que marca la diferència entre una droga dura i una droga tova, no pas el deteriorament neuronal que, a la curta o a la llarga, pot ser el mateix. Ah! i aquestes persones també condueixen, amb el perill implícit que això comporta.

Ignoro si tindreu en compte aquest escrit, però deixeu-me dir-vos una última cosa: La prevenció passa per fer una actuació que ha de ser efectiva, sistemàtica i perdurable en el temps. Vosaltres decidiu quina Lleida voleu, si actueu “a priori” i amb contundència o si voleu seguir fent les coses “a posteriori” i sempre darrere de les estadístiques de trànsit. Jo, mentrestant, fart d’aguantar aquesta diària situació d’incivisme creixent, m’estic plantejant (molt seriosament) deixar Lleida, la meva ciutat des de fa més de seixanta anys.

Quan fruita l’esperit

De bat a bat,
(debat a debat)
xop el pensament
amb l’angúnia
d’un ràfec fred;
gespa humida
on esculpeixo
escacs de mots.
Fressa agosarada
d’imaginació on
faig un petit incís
per emmirallar
el  lleuger tentinejar
i prodigi de la meva
fugissera creació.

“La recompensa es troba en l’esforç... Un esforç total és una victòria complerta”  (Mahatma Gandhi)

“La pitjor derrota d’una persona és quan perd el seu entusiasme”  (Arnold H. G.)

Somnis de cartró pedra

El temps de folgar
resta en el flascó
del delit amarg,
o potser agredolç,
que tot desgavell
i disbauxa fa, trencant
l’ascètica rutina.
Sempre fem segrest
tant de somnis de nit,
com de somnis de dia.
I, cada vesprada,
podem surar per aquest
aiguabarreig capritxós;
interludi rondinaire
de faraònica pel·lícula
on els somnis són,
somnis de cartró pedra.

“El càstig del culpable és no ser absolt per la seva pròpia consciència”  (Juvenal)

“La finalitat del càstig és assegurar-se que el culpable no reincidirà en el delicte”  (Beccaria)

Temps al temps

El temps de la vida
gateja i s’amara.
El temps de l’amor
serva cada il·lusió.

El temps de la llum
fa esguard de professor
i el temps de la nit
se’n va lluny, punteig
per al temps del sol.

El temps de la foscor
fa bressol de llàgrimes
per al “Tempus Fugit”
o per fugir del temps.

Mal temps i desvetlla
en temps de tempesta
o quan temptem al temps.

Esperonar més temps,
guarir de massa temps,
del temps perdut
o del temps escapat.

Desert per trobar temps,
tot el temps, a la recerca
de temps, indret de temps.

I quan no tinc temps,
dóna’m el meu temps.
Per molts anys, per molt temps.
“D’un temps, d’un país”

Tempus, tempore.

“A la batalla es coneix al soldat, només a la victòria es coneix al cavaller”  (Jacinto Benavente)

“Hem de respectar als vius; als morts només els hi devem la veritat”  (Voltaire)

Esforç físic, esforç psíquic

Pedalejo amb força,
bessons i quàdriceps
s’agombolen al ritme
dels pedals. El pensament
(captaire melangiós)
sembla el reble d’un
mal poema. Ell, també
tindria que agombolar-se
a l’esma d’aquest
maldestre escriptor,
assedegat de quilòmetres,
en el comptador de la bici,
i de mots i paraules en el
comptador de la vida.

“És evident que la Humanitat ha conegut homes summament savis, la qual cosa no significa que tota la Humanitat sigui sàvia”  (Louis Charpentier)

“Les persones que menyspreen la cultura, l’únic que fan és ficar en evidència la seva incultura”

Feixisme de gènere

El braille mental de la societat
mor en el dualisme maniqueu de gènere:
l’home masclista, la dona feminista.
¿Quina hormona s’ha instal·lat en
la neurona obsoleta, que horroritza
i no dóna equilibri: masculinisme per
feminisme i femellista per masclista?
Fer-se víctima, sense ser-ho, és
la manipulació més perversa i cruel.
Rere el masclisme quasi sempre hi ha droga.

¿Quan ens espelletarem d'aquest complex de culpa?
¿O tenim que seguir demanant perdó pel fet de ser homes?