Altre joglar

Porto la tonsura dels Boadella
i la grollera intel·lectualitat
dels políticament incorrectes.

Porto urpes amb guants de pell
i la follia de la sinceritat, junt
a la rauxa i planura utòpiques.

Avui, més foll que mai, obro
finestra al triomf, per endevinar
quin ídol sóc i on tinc el ceptre
del reialme de la meva raó.

“El preu de la victòria és la responsabilitat”  (Winston Churchill)

Filat frívol

Un calmós atzar m’agombola
la nuesa de la meva solitud,
per marcir el record prohibit:
primer, cel rogenc; després,   
nit closa i, enmig, el voral
del desengany. Insomne, com viatger
fantasmagòric, albiro la dèria
escadussera d’escollir un enyor,
entre el bosc de garrics que hi tinc
a la fondalada de la memòria.
Mai podré dissoldre l’enfilall
d’aquest filat de frivolitats,
l’entelada teranyina del passat.

“Incórrer en el pecat del silenci, quan s’hauria de  protestar, fa còmplices i covards als homes”  (Chou en Lai)

“La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci”  (Cicerone)

La nostra Justícia

Quan era estudiant, a classe de medicina legal, li vaig qüestionar al professor que considerava que la llei no era igual per a tothom. Escandalitzat, el professor em va replicar dient-me que sí, que la llei era igual per a tothom. Aleshores, vaig dir-li que l’aplicació de la llei no és igual per a tothom. Llavors em va dir: “Ara sí, ara estic totalment d’acord amb vostè” És trist tenir que constatar aquest fet, com és trist tenir que sentir a un prestigiós jutge dir: “Tenemos una legislación de roba gallinas” O, igualment, quantes vegades hem sentit dir als advocats: “El juicio irá en función del juez que nos toque en suerte”

En una altra ocasió, a un acreditat jurista li vaig sentir dir: “En un estado de derecho no hay nada por encima de la ley” Poc temps després, el mateix jurista (i sense tremolar-li la veu) era capaç de dir: “Una ley no puede contemplar todos los supuestos éticos” Aleshores (aplicant el sil·logisme aristotèlic), resulta que l’Ètica està per damunt de la llei; la qual cosa és força evident i no sé si li quedarà prou clar a l’acreditat jurista.

I dit tot això, cal preguntar-se, ¿quina mena de Justícia tenim si hi ha diferències alhora d’aplicar la llei o alhora d’interpretar-la? ¿Tenim una Justícia interessada, que vetlla més pels interessos econòmics i polítics que pels interessos ciutadans? ¿Quan tindrem una democràcia on es legisli pensant i afavorint a tota la població? ¿Quan tindrem una democràcia on el Poder Judicial sigui realment independent i no siguin elegits els seus alts càrrecs a proposta de partits polítics?

M’agradaria que a la Justícia li traguessin la bena dels ulls, perquè veges la realitat del país i que la seva balança estigués molt equilibrada i en horitzontal, no torta com ara.

“Una cosa no és justa pel fet de ser llei, sinó que ha de ser llei pel fet de ser justa”  (Montesquieu)

“Onsevulga que trobi una criatura vivent, trobo ànsia de poder”  (Friedrich Nietzsche)

Ora de jovença

L’aiguabarreig adolescent
es fonia dins el seu laberint,
entre la nimfa del desig
i l’ocellot de la mort.
El garbí trenava enyorances
amb flibades al cor i xerrics
impetuosos.
                    Prop la barana
del finestral, el parrup
polsegós del record era
a l’aguait de l’encantament
i biaix d’una faldilla escocesa.
Després, un pensament empostissat
resseguia, de reüll i a cel obert,
el ressòl, quan esborrava
les seves tendres petjades.

“La veritat mai fa mal a una causa si és justa”  (Mahatma Gandhi)

“Pots enganyar a alguns tot el temps, però no pots enganyar a tothom tot el temps”  (Abraham Lincoln)

Molsa d’escorça

Per l’entrellat de la meva meditació,
esmolo la trèmula singladura
d’un timoner d’estramps;
quan s’encrespa el maldestre
mar de l’enyorança. El temps,
maltempsat, esbatana el desig
d’aquest pregoner d’epítoms
i l’esclat hiperònim i deleitós,
on bull el meu instint més foll.
La tenebra de l’atzar,
nuvolada d’estiu, escantella
amb pedrís d’equívocs
la molsa de la meva escorça.

Sóc, doncs, arbre de bones arrels.

“La llegenda és a la Història, com el morb és a la veritat d'un context social”

“Els hi diuen accidents, perquè els culpables se sentin millor”  (Anònim)

Porpra de crepuscle

Aquesta fosca és massa fosca.
El bran abillat del record
eixarreeix la pols de memòria,
malmena el repòs d’anys,
quan la gibrella del subconscient
bressa i blanda el sotsobre
d’un succés fosc, hermètic.
Signo l’esbós del perdó
en el sòl de la meva ànsia
i amb el tany d’un “per això”

Ara, esmerço l’embolcall
de l’esdevenir amb fi pinzell
d’ironia -i amb el seu trop-
i amb la terrosa dèria que n’és
frontissa de diccionari.

“No resoldre els problemes és garantir un problema major”  (Joaquín Almunia)

Prepotència endogàmica

Quan s’encunya un concepte, cal tenir molt present el significat de les paraules que s’utilitzen per expressar-lo. I, sens dubte, el millor camí per fer-ho és mitjançant l’etimologia de les paraules que emprem. Més tard, s’haurà de lligar la significació de totes aquestes paraules, per tal d’establir la definició del concepte. Així doncs, fem-ho d’aquesta manera:

S’entén per prepotent, aquella persona que té un poder superior o és molt poderosa. No obstant, socialment també s’utilitza prepotent per definir a aquella persona que es creu superior sense ser-ho.

L’endogàmia estableix el matrimoni entre membres d’un mateix grup o clan. Aquí també ens trobem amb una interpretació social, que utilitza la paraula endogàmia per determinar un grup, secta, tribu o clan, molt tancat en ell mateix, en les seves idees o estil de vida; aïllant-se i rebutjant tot allò que ve de fora i és extern al grup.

Si lliguem les dos definicions tenim que la prepotència endogàmica determina el poder superior que es deriva d’un matrimoni endogàmic. Ara bé, si apliquem la interpretació social, la prepotència endogàmica l’hem de definir com: “La superioritat real o fictícia d’un grup respecte a la resta de la societat, sent aquest grup rebec a l’entrada de tot allò que ve de fora i no forma part del grup” Us sona aquesta música? Sigui música política, religiosa, social o familiar? I dic música, perquè cada grup amb prepotència endogàmica fica la seva pròpia lletra.

(Aquest article està dedicat a: Sr. Rajoy, Sr. Sánchez, Sr. Iglesias i Sr. Rivera)

“Fugint no se soluciona el problema, encara que fugint es deixi de tenir el problema”

“Quan es plantegi un problema o disjuntiva empresarial, no defensis a la teva empresa, defensa la tasca que estàs realitzant”

Cua de sargantana

Un clam traís el pestell
de la fidelitat. L’espinada,
parany delerós, escreix
el rocam clarobscur
de la icona narcisista,
on es gronxa la immaduresa;
aclofant clapes escèptiques
del seu propi evangeli. I,
d’aquesta buidor, només
en veiem la cua de la sargantana.

“Un no pot dir que alguna cosa és i no és a la vegada, respecte al mateix tema”  (Aristòtil)

“Entre dos homes iguals amb força, el que té raó és el més fort”  (Pitàgores)

Crepuscle de primavera

Cada núvol amb la seva llum,
cada clariana amb la seva lluïssor
fent tapís al cel de primavera.
Abril de lluna plena, fredor d’hivern;
l’esperit surant entre ones de record
i mestral gèlid.
                        Què llunyana queda
la tèbia mà de la comprensió,
els dits suaus de les carícies
i la complicitat dels somriures.
Resto presoner, garjola d’enyor,
amb el carceller dels dubtes. Altre cop,
el cor li diu adéu al pensament.

El sol ponent lluca per una clariana
i li prego que no marxi, no vull que
la nit torni a revifar una altra nit:
la nit de nits, la nit sense fi.

“A vegades, el silenci és la pitjor mentida”  (Miguel de Unamuno)

“Qui no estigui segur de la seva memòria ha d’abstenir-se de mentir”  (M. de Montaigne)

Peter Pan mediterrani

Com Nens Perduts
–entre un bosc de cases
i el bosc de l’oblit– i seguint
rastre a la Campaneta del Mai Més,
juguem a pronosticar el destí.

Peter Pan (clau de volta de la
immortalitat) vesteix de blau,
fa mimetisme camaleònic
amb cel i mar mediterranis.

Aleshores, els Nens Perduts
no podem veure’l, però ell hi és.
Aquesta és la raó, perquè sempre
tornem als blaus, al cel i mar
de la mare Mediterrània.

“A les coses necessàries, la unitat; a les dubtoses, la llibertat; i en totes, la caritat”  (Sant Agustí d’Hipona)

“La inflació és un impost que s’aplica sense que s’hagi legislat”  (Milton Friedman)

Calendari d’estiu

L’ocell xiula.
El riu s’angoixa.
El foc està embadalit.
La terra s’ofega (de calor)
La lluna tremola.
El record trontolla.
I el setè dia, silenci.

El vent fa teràpia.
El mar..., també.
Els arbres festegen.
Les pedres s’avergonyeixen.
El sol s’enamora.
Un altre record m’empresona.
I el catorzè dia, plou.

Un borinot rondina.
La claveguera va farcida.
La gent torna a la platja.
Els núvols..., s’ho pensen.
L’estrella polar torna al nord.
El tercer record m’enyora.
I el vint-i-un dia, fa fred.

L’herba té grip
i sua la rosada.
Un esquirol s’enfila.
La llum perd color.
Esclata el primer bolet.
L’últim record, l’últim petó.
I el vint-i-vuitè dia, depressió.

Manquen tres dies
per fer-ne trenta-un
i ja s’acaben les vacances.

“La violència no és sinó una expressió de la por”  (Artur Graf)

“Els mitjans violents només ens donarien una llibertat violenta”  (Mahatma Gandhi)