“El veritable significat de les coses es troba al tractar de dir les mateixes coses amb altres paraules”  (Charles Chaplin)
(Bon Cap d'Any)

El vent grata l’ametller

Des del guaret de l’espona,
un conill ensuma
vent Seré, perfumat
per farigola i romaní.

Més enllà, el sol
festeja a la carena
camí del capvespre.

Com deessa grega,
un ametller florit
es lliura al vent,
com es lliuren
els pensaments
davant de cada destí.

“Hi ha una cosa tan inevitable com la mort i és la vida”  (Charles Chaplin)

Aixeco la persiana...

Aixeco la persiana, perquè pugui entrar la llum.
Enretiro la cortina, perquè pugui entrar la llum.
Tanco els ulls, perquè pugui entrar la llum.

                                                   Gemma Gorga

“La poesia és més filosòfica que la història”  (Aristòtil)
(Totalment d'acord)

Un segon infinit

Un segon de temps infinit,
on podem recollir totes
les ones de l’esperit
i reflectir-les com paraules,
enllaçades pel pensament.

Un temps infinit -dins
el segon- com zenit
que genera l’entropia,
el big-bang de l’espai
d’energia condensada.

I l’expansió de paraules
-de tot aquest pensament-
i per tots els segles,
des de l’alfa fins l’omega.
Així he viscut aquest segon.
(Bon Sant Esteve)

Bon Nadal 2017

Tot venint de l’horitzó,
em va semblar veure
un estel lluent, que duia
missatge de Pau i Amor
per a totes les persones.
Sant Nicolau, el Pare Noel
i els Reis Mags ho certifiquen.

Les branques d’aquest arbre
us abracen. Sigueu feliços!

“El destí no juga amb la casualitat, juga amb la causalitat”

I com estimo aquesta vida,
sé que també estimaré la mort.
El nen plora quan
la mare el retira
del mugró dret,
per trobar de seguida consol
al mugró esquerra.

                   Rabindranath Tagore

“Només tinc la paraula per adreçar-me a tu. Si us plau, atén-la!”

Equilibri (II)

Nou dia, nou pes, feixuc,
d’un jorn carregat de feina
i, com no!, d’esperança.

Ets el meu renovat equilibri,
balança en la meva vida
que sempre fa bon pes;
quan lluen tons ulls de pau
i guarneixes un somriure
que contagia a mon somriure.

Mimetisme d’amor
i simbiosi de complicitat.

“No esperis que et toqui el torn per parlar; escolta de veritat i seràs diferent”  (Charles Chaplin)

Com un llibre

Perdut,
abandonat entre fileres estranyes,
ostatge de congèneres fortuïts que entenen
un altre idioma,
víctima de l’atzar d’un bibliotecari burleta o
una mà inexperta,
sol i eludit,
fins que algú em trobi.

                                            Diego Valverde

“Vinc a Lleida perquè algun socialista ha de demanar perdó i els que ho haurien de fer, no ho faran”  (Ernest Maragall)

Considerar el desastre

Noliejo el vaixell de la imaginació
a tot velam emocional, per surar
l’extens mar blau d’amor i pau.

Dies parells ho considero (con-sidero);
és a dir, estic a favor dels astres.
Dies senars valoro el desastre (des-astre);
és a dir, estic en contra els astres.

Entre els dos (diuen) hi ha el destí.
Quin destí? Si sóc jo!, mirant el cel,
i estic a l’agulla de la balança astral.

“La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”  (Montserrat Roig)

Espai Orfeó

Ves-hi i trobaràs
música, cultura
i compromís social.
Allí el temps s’atura
per crear emocions
i forjar sentiments.

Espai Orfeó,
espai d’il·lusió,
on portes els somnis
i et fan una cançó.

Trobaràs llum de sol
i el recer de la lluna,
que sempre et duran,
sense defallir mai,
a la porta del cor
pel camí de l’amor.

Espai Orfeó,
espai d’il·lusió,
on portes els somnis
i et fan una cançó.

Torna-hi i trobaràs
bon caliu català,
on el públic participa,
tot agermanat, per fer
aquest temps i espai:
L’Espai de l’Orfeó.

Espai Orfeó,
espai d’il·lusió,
on portes els somnis
i et fan una cançó.

“Que altres es jactin de les pàgines que han escrit; a mi m’enorgulleixen les que he llegit”  (José Luis Borges)

L’ocell de l’Empordà

L’accent el tinc al cor,
és deliri de Tramuntana,
la suau carícia d’un atzar
feta veu i joia d’un país.

Quan hi penso, em tremola la veu,
la que exhalo quan respiro, aquella
que n’és l’alè familiar de la carn
i l’etèria poesia de la meva ànima.

Cap port pot aturar-me
ni cap por derrotar-me.
Tot sovint, aquest ocell
cerca sang de l’Empordà.

El pas del temps

Tinc por de no poder viure
tot allò que vull viure;
no tenir temps per estimar
tot allò que vull estimar;
no poder omplir amb més records
el meu record, quan se m’escolen
com aigua a les mans.

Només sóc un ràfec de vent
que ha pogut moure
algunes ones i branques de pi.

“Tinc quelcom de Gustavo Adolfo Bécker i de Màrius Torres. Es veu que el pulmó agermana”

Nostàlgia

Cent anys han passat sense veure la teva cara
enllaçar la teva cintura
detenir-me en els teus ulls
preguntar a la teva clarividència
apropar-me a la calor del teu ventre.

Fa cent anys que a una ciutat
                una dona m’espera.

Estàvem a la mateixa branca, a la mateixa branca.
Vam caure de la mateixa branca, ens vam separar.
Cent anys ens esperen
                 cent anys de camí

Fa cent anys que en la penombra
                 corro rere d’ella.

                                              Nâzim Hikmet

“Què és una Musa? L’excusa del poeta per idealitzar a la dona”

La llum de Caravaggio

“Caravaggio, amb el seu art senzill, va començar la pintura moderna”  (Paul Valéry)

M’agrada el romànic.
M’agrada el modernisme.
Però, la maleïda metafísica
em fa ser una mica abstracte.

Tothom parla de la seva llum
i on hi ha llum hi ha ombra.
Sí, la vida és un clarobscur.

Anar del manierisme al naturalisme,
amb la seva lascívia, captaires
i prostitutes fetes bíbliques.

Orgullós i tossut, pots caure
dins la baralla de l’esquizofrènia,
la que flagel·la a la depressió.

Ho sento!, sóc d’espais oberts,
amb més llum que ombres;
per tant, em quedo els edificis.
Bona estada Caravaggio!

“Els diners no poden comprar la vida”  (Bob Marley)

D’una riba a l’altra...

D’una riba a l’altra,
els morts, com un riu,
van regant els arbres,
la terra, el món:
el viure hi germina,
pàgina fecunda,
natura feraç.
Trenats dir i ser.

Josep M. Sala-Valldaura

“Lladres!, m’heu robat la tranquil·litat i el somriure. M’heu robat la il·lusió i m’heu furtat una democràcia”

Els meus ulls

Si et veiessis amb els meus ulls,
sabries el que veig, el que sento.

Com la marinada acarona la sorra,
la meva mirada ho fa al teu rostre.
Com la marinada bressola la vinya,
la meva mirada ho fa als teus cabells.

Si et veiessis amb els meus ulls,
sabries perquè tant t’estimo Amor.

“Juguem a ser feliços, perquè la realitat no ens agrada i creiem que la vida és tot pau i amor”

Quan som a quatre ulls
jo et veig els ulls
i consultes l’hora en cadascun dels dos rellotges
minúsculs de sorra ingràvida
que hi ha girant sobre si mateixos just al mig de
cadascun dels teus globus oculars
i tu em veus els ulls
i em fas l’ull viu
i em veus i em beus l’enteniment.

                              Muriel Villanueva

“Sense diàleg no hi ha democràcia”

Acceptar el temps

M’engoleix la rutina
amb un rosari d’instants
que fugen com fuig la vida.

A la llum li segueix la foscor
i altra vegada li segueix
la claror d’una nova llum.

Tinc paraules per reparar
al costat mateix del diccionari,
que tinc a l’abast de la mà.

A vegades fa mal escriure,
perquè has de sortir
del recer de les entranyes.

Cada senyal, cada matís
m’omplen de plenitud,
però també em fan patir.

És estrany tenir només
per company al temps,
mantenir la seva veu

i començar a acceptar
el seu afamat procés
i un veredicte tirànic.

“Si no fos perquè la mentida sempre acaba guanyant, m’atreviria a arriscar la vida a defensar la veritat”  (Marta Alòs)
 (Gràcies Marta, perquè la sinceritat també forma part de la veritat)

No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

                                       Miquel Martí i Pol

Pintades als dos Arenys

En el vell carret d’en Quel·la
desitjava de pujar
pel camí del cementiri
que domina tot el mar.

Salvador Espriu (Arenys de Mar)

“Veig més morts al carrer que al cementiri”  (Arenys de Mar)

“No critiquis a l’home, si no coneixes les penes que amaga”  (Arenys de Mar)

“Amb petons, no amb raons”  (Arenys de Munt)

La teva veu

Fes sentir la teva veu,
si no vols morir en
el teu propi silenci.
Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.

Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.

(A totes les dones que no són lliures)

“Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra”  (Jesús de Natzaret)

Llibres

Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda,
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres!

                                             Narcís Comadira

• “La patètica i operística cursa de braus, últim reducte d’una era bàrbara i passada, encara deshonra la nostra civilització”  (Desmond Morris)

Cel mal pintat

Aquest cel està mal pintat,
tots els núvols, grisos,
els han fet amb pinzellades grolleres
i el poc blau que es veu
està esvaït; ni tan sols
hi haurà l’excusa d’una tronada.

Aquest cel ha patit una fallida
de sol mediterrani que, sembla,
també se n’ha anat de vacances.

“Cada persona és un món i hi ha móns que val la pena descobrir-los”

Aquesta és la vall de les llàgrimes i de les complaences
de les repeticions i les interrupcions
dels trencaments i dels tancaments
de les obertures i dels aperduaments
de les eclosions i les culminacions i els èxtasis

costa imagina com s’ho fan els de l’altra vall
els de l’altra contrada.

                                                              Josefa Contijoch

“Els pobres no tenen el monopoli del patiment”  (Tahar Ben Jelloun)

“Hi ha cors que sempre bateguen al compàs de la mateixa música, d’una orquestra on la partitura és la nostra forma d’entendre i viure la vida”

Mirades fent camí

No ho saps? No ho veus!, però
portem el mateix camí on,
tard o d’hora, sempre ens trobem.

A desgrat d’estar cadascú a la seva riba,
tenim espona comuna, ens acarona
idèntica llum i escoltem el mateix piular
d’un ocell que germina l’arbre de la vida.

Tremola una pàgina de l’existència, fugint
d’aquesta boira espessa, perquè els nostres ulls
es fitin i puguin trenar... noves mirades.

Magnum 155

Ho reconec, he ficat al meu televisor el 155 i em surt un missatge que diu: “Canal no válido”. Bé, es veu que la Constitució té més canals que el meu televisor, encara que allí li’n diuen articles.

¿Us recordeu de les pel·lícules de “Harry el sucio” i la seva Magnum 44?, el revòlver més gran i potent. Doncs bé, amb l’article 155 passa el mateix, és l’article més gran (ample d’interpretació) i el més potent. El Magnum 155 ja s’ha disparat i es veu que la cosa ha anat tan bé (pel qui el dispara, és clar), que no els hi ha costat res tornar-lo a desenfundar en dos o tres autonomies més. Amb un avís del tipus: Atenció!, que aquí el sheriff sóc jo. ¿O no us sembla quan el Sr. Mariano Rajoy treu pit dient: “Las elecciones de Catalunya las he convocado yo” i ho va fer just després de disparar la Magnum 155?

I jo pregunto, quan punyetes ens asseurem a dialogar? El dia 22 de desembre? Doncs no. El 22 de desembre la gent estarà per la loteria i per les Festes de Nadal que prou falta ens fan.

Biblio-jubilats

Obre el diari
però mai cap llibre.
Es queixa de
la manca de respecte
però no és capaç
d’apagar el mòbil
a la biblioteca
(hemero-diari-teca)

S’han jubilat...
de masses coses.

“Les ments més profundes de tots els temps han sentit compassió pels animals”  (Friedrich Nietszche)

Love story

Heus ací el canemàs d’una setmana
sense història escrita
amb les venes dels seus neons
vermells a punt de rebentar
a la casa de les cases.

Noies de preu a cap preu.

És una pena
però he fet pana.

                        Josep Domènech

“Si amb la teva intel·ligència no ets capaç de sortir de la teva estupidesa, potser és..., perquè realment ets un estúpid”

Passió

(I amb el somriure, la revolta – Lluís Llach)

Sóc un llàtzer insistent
i tinc la revolta com a projecte.
Avorrit de tanta indiferència,
de tantes cròniques absurdes
que sempre em deceben,
mentre la silent malícia
es va dipositant, a poc a poc,
com pols damunt els mobles;
dic adéu! a la companya passió.
Me’n torno a buscar refugi
dins les pàgines d’un bon llibre.

“No sé. I per no saber, no entenc. No entenc la incomprensió, no entenc la prepotència, no entén la intransigència i no entenc que no se’ns entengui”

(La justícia espanyola segueix generant greuges comparatius)

Ulls de cendra

Ulls de cendra,
com si el foc de l’esperit
s’acabés d’apagar; quan
la nit és més freda
i la veu surt tremolosa.

Ulls de cendra,
d’un dimecres de quaresma,
quan la religió fuig
de tots els pensaments,
com fuig la pols amb el vent.

Sense temps,
tornar a sentir, a viure,
tots aquells sentiments
que teníem endreçats,
qui sap on, qui sap quan.

Ulls de cendra,
de mirada anhelant, veu dolça
que reclama, amb somriures,
totes les nostres enyorances
amb criteri i anhel de destí.
(Perquè el destí de Catalunya és el nostre destí, Nou-N, Nou-Judici)

“És casi impossible fer un bon diàleg a través de les xarxes socials; ja que, no deixa de ser un intercanvi de monòlegs”

El sol de l’esperit

Aquest és el mateix sol de muntanya.
Aquest és el mateix sol de platja.
Per què, doncs, aquest sol no és
el sol del meu esperit?

Faig drecera per eludir
un entorn que se cau
de pura estupidesa.
Torno a noliejar la imaginació,
la lliuro als quatre vents i,
d’aquesta manera, omplo les veles
d’aquest etern vaixell,
fins que cruixi la fusta;
feta amb arbres de muntanya
i assecada amb sol de platja.

Aquest sí, és el sol del meu esperit.

(Dedicat als "demòcrates" que només són demòcrates teòrics)

El nostre amor
té forats al sostre,
no és un amor sense casa,
és un sac de ciment per obrir
pols a la cara.

                   Mireia Vidal-Conte

“Capficar-se en el present és un error, perquè el present no existeix; el que acabes de llegir, ja és passat. Per tant, busca les teves arrels en el passat i procura preveure el teu futur”

Petons de sal

Oloro l’aire humit
mediterrani, mentre
el sol acarona la meva pell.

Els teus ulls, sortits
d’un món verd,
em miren per donar-me
la pau. La pau que
sempre em dónes
i que busco després
de cada combat.
I així, el meu agraïment
floreix en petons de sal.

“La justícia només és justa quan és ètica i equitativa”

Escrits a la pell

M’alço en nom propi i de ningú més.
La meva història és breu
com els mots que ara enfilo;
els imagino, els penso, els dic,
els escric, els rento i els estenc al món,
clars com la inquietud de primavera.

Després, aquí els llegiu.

                                                 Helena Porteros

Masses errors de càlcul

Pensar que el pacifisme s’imposaria a les actituds autoritàries, ha estat un error de càlcul. Pensar que el pacifisme català tenia el monopoli del pacifisme, ha estat un error de càlcul. Pensar que el pacifisme generaria la simpatia i mimetisme del pacifisme europeu, ha estat un altre error de càlcul.

Pensar que amb l’ètica es pot guanyar una legislació, ha estat un error de càlcul. Pensar que les democràcies europees qüestionarien la democràcia espanyola, ha estat un error de càlcul. Pensar que amb la política es pot conduir i reconduir una situació, ignorant el poder fàctic econòmic, ha estat un error de càlcul. Pensar que algun dia pot haver-hi uns Estats Units d’Europa (EUE), no sols és un error de càlcul, és una autèntica ingenuïtat; les monarquies europees no toleren repúbliques.

Pensar que votant es resol el problema, no sols és un error de càlcul, és un error històric. Pensar que el diàleg s’ha de fer al congrés o al senat, és un altre error; el diàleg s’ha de fer en una taula neutral de diàleg i negociació amb data i hora.

Pensar que vivim en una democràcia participativa és el pitjor dels errors, vivim en una autèntica i genuïna partitocràcia; només volen als ciutadans fent cua a les urnes i les urnes es fiquen quan ells diuen. I els partits nascuts o que incorporen a gent de la societat civil, acaben sent testimonials. No, no vivim en una societat que entengui la democràcia com una filosofia de vida, la filosofia de vida de la nostra societat està basada en l’oci. Continua sent vàlida la màxima romana de “pa i circ”, ara podem dir “pa, futbol i oci”

“A partir de certa edat, el més important és la dignitat. I quina edat és aquesta? Doncs, cadascú decideix l’edat que és”

El camí de la lluna

A la sorra, prop del mar,
veig la llum blanca
amb tocs grocs,
d’una lluna plena
que fantasieja
la meva imaginació,
obrint camí al nou estiu.
És el camí de la lluna
que il·lumina les ones
per portar-me a l’horitzó:
aquell de la meva infantesa,
aquell de la meva il·lusió.

“La superstició és la religió de les ments dèbils”  (Edmund Burke)

Curtcircuit

El temps ho cura tot:
el mal d’amor,
el mal d’amic i
el mal d’alçada.

Quina poca memòria, amor.
(Quanta poca substància...)

Cinc anys?
Són no res i és una vida.
Són el passat amortallat de nostàlgia.
Ara ja ni me’n recordo.
L’oblit talla l’aire.
S’han fos els ploms de la memòria.

                              Gemma Casamajó

“La força és la diplomàcia dels dèbils”  (Ferran Mascarell)

Lluny

Estic lluny.
La tristesa no se’n va.
La distància mitiga el dolor
però no hi ha aigua que l’apagui.

Estic lluny, Catalunya,
i no per això estic menys trist.
Ens diuen idealistes?,
de quina realitat parlem?

Lluny, enyores
la llarga lluita del passat,
el present indòmit i tossut
i un futur molt incert.

Estic lluny, Catalunya,
i el teu futur de segles és
el futur del nostre poble,
i també és el meu futur.

Beseit, 24 d’octubre de 2017-10-25

Penombra

La revolta -maquillada
amb el cosmètic escepticisme-
té per acòlit el deler
i com auguri el clam
emboirat de la submissió.

Enguany, pel pedregós
camí de l’excrescència,
esmicolo alguns records;
mentre glopejo vent
amb l’admonició del nord.

Com dialogar?

Quan fracassen o no hi ha arguments i cal justificar-se davant una societat (que és més emocional que racional), ¿què millor manera de fer-ho que justificar-se amb la Constitució i judicialment, el que no s’ha pogut justificar políticament?

De tots és sabut que el poder corromp i que no hi ha camí millor, per justificar una corrupció democràtica, que “el camí legal” Sí, qui gestiona la fiscalia gestiona el poder judicial. Els jutges són molt més propensos a acceptar les tesis d’un fiscal que les tesis d’un advocat defensor. Cap sistema judicial és perfecte, però que Espanya estigui en el número 58 del rànquing mundial de falta d’independència del poder judicial, diu molt.

En un partit, mirar-se la grada dels seguidors és fàcil, el més difícil és admetre els plantejaments de l’equip adversari. Mentre uns venerin a la deessa Constitució i altres venerin la veu democràtica del poble, el diàleg es fa difícil, per no dir impossible.

A més a més, aquest ja està sent un problema europeu, perquè: “alguna cosa li està passant a Europa, quan els seus líders donen suport a Rajoy, mentre la premsa dóna suport al poble català”

“Trobo la televisió molt educativa. Cada vegada que algú l’encén, em retiro a una altra habitació a llegir un llibre”  (Groucho Marx)

La gestió de la por

Tinc veu i vull expressar-me.
Tinc dret a vot i vull votar.

És incomprensible que
polítics, premsa i tertulians
juguin a la dialèctica del gat
i el ratolí per justificar-se,
la seva immaduresa ofèn
la nostra intel·ligència.

Volem ètica, volem democràcia
i volem una constitució
que respecti aquesta ètica
i el poder del poble (democràcia)

No volem un estat representatiu,
volem un estat participatiu.
Avui, més que mai, exigim
llistes obertes i desbloquejades.

Perquè som ciutadans i demòcrates,
reclamem el nostre dret a veu i vot;
no cada quatre anys, sinó cada vegada
que sigui necessari. Sí, volem votar.

Tot fet, tot per fer

Aquests més d’octubre veig amb tristesa, ràbia i impotència com tothom que té una responsabilitat s’enroca: els polítics que juguen amb blanques i els que juguen amb negres, els juristes estrictament constitucionals i els juristes estrictament ètics, el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol; la societat civil catalana i la societat civil espanyola, els tertulians racionals i els tertulians emocionals, els que volen dialogar i els que fiquen excuses per no dialogar; els demòcrates que només volen ser representatius i els demòcrates que volen ser participatius, els que diuen ser monàrquics i els que diuen ser republicans, les empreses que tenen por i les empreses que diuen que no tenen por; i un etcètera tan llarg com vulgueu.

I el poble? Com sempre, el poble segueix sent els peons de totes aquestes partides d’escacs. Ah! I tant blanques com negres juguen la partida en nom de la democràcia. Maleïts sigueu! Hipòcrites!

No dubtis

No ho dubtis, truca.
La meva porta
sempre està oberta.
Truca i entra.

La meva casa és senzilla,
amb l’austeritat del templer
i el sentit comú d’un pensador.

Hi ha poesia a les parets,
poesia musical d’època
i poesia d’amor a l’ambient.

I també hi trobaràs:
el silenci filosòfic que
que la vida dóna per viure.
Sí, no ho dubtis i entra.

Amor núm. 1 en do menor

Seduiré la infantesa
i li robaré el nen que fores,
que mai va marxar del tot.

                      Gemma Casamajó

“No riure de res és de beneits, riure’s de tot és d’estúpids”  (Groucho Marx)

Torna-m’ho a dir

Torna’m a dir
el que em vas dir
el primer dia.

Torna’m a dir
què penses, què estimes;
mentre em mires als ulls
i ofrenes les teves mans
per rebre les meves.

Torna-m’ho a dir,
Amor, que avui
el meu cor ha perdut
el temps i està
com el primer dia.

“Vaig venir a Estats Units, perquè vaig escoltar que en aquest país existia una gran, gran llibertat. Vaig cometre un error elegint Estats Units com una terra de llibertat, i és un error que en el balanç de la meva vida ja no puc compensar”  (Albert Einstein)

Encisada

Encisada,
transites la doble avinguda
del plaer
per arribar
exhausta,
al recer del tronc.

Mai
un cau fou tan dur
i tendre
a la vegada.

Àngels Cardona

“Un home intel·ligent és aquell que sap ser tan intel·ligent com per contractar gent més intel·ligent que ell”  (John Fitzgerald Kennedy)

Remolins de silenci

El riu de les paraules
està sec. La balma del canyissar
oneja al captard,
amb l’encís del vent
i els seus remolins de silenci.

(A tots els polítics que es neguen a dialogar)

Covards

Ho tenim tot previst i calculat.
Fins i tot, la ignorància,
sobretot els graus d’ignorància.
Ens malfiem dels optimistes,
dels indiferents, benaurats,
dels qui són massa amics
i ens poden furtar l’íntim,
en qualsevol revolt del camí.
Hem envellit i l’avarícia
ens fa covards, miserables covards.
                                          Josep Borrell

“Sempre és millor la força dels arguments que l’argument de la força”  (Donald Tusk, president del Consell Europeu)

Albada

Despunta el dia.
Rapinyant els desitjos,
                                     la garsa vola.

                                  Pere Pena

“No és el mateix la pèrdua d’una persona que ja no hi és, que la pèrdua d’una persona que encara hi és”

Escena

Una parella jove és a la barra.
Ella du els llavis molt pintats, les mans
amb ungles llargues i ben perfilades.
Ell és àgil i fort, amb un fons de tendresa
i ulls negres d’esparver. S’estan mirant
i parlen en veu baixa. Cada pausa
s’acaricien amb un llarg somriure.

De la barra a les taules hi ha unes passes.
Allí asseguts hi ha una parella
-una vella i un vell- que estan callats
sense mirar-se. A fora, una ambulància
passa com la trompeta del Judici.

                                                   Joan Margarit

“És absurd fer-se masses il·lusions”  (Màrius Torres)

“M’agradaria que abans de sortir al carrer se’ls hi fes un test d’alcohol i drogues als antidisturbis. No, no és gens normal alguns dels seus comportaments”

Com sempre dic: “No es defensa a les persones, es defensa la veritat”

Quan bufa l’atzar

Quan bufa l’atzar,
ens trobem a lloure
del destí, al caprici
de la seva vanitat.

(Menys policia i més poesia)

“Veritablement l’home és el rei dels animals, ja que la seva brutalitat supera a la d’aquests”  (Van Gogh)

Vergonya!!!

El rei va fer un discurs on:

1- No va fer cap esment a les víctimes de l’1-O

2- No va parlar en cap moment de diàleg.

3- Dóna la culpa a polítics, sense entendre que a Catalunya és el poble qui mana.

4- Va fer el mateix discurs que la Soraya Sáez de Santamaría, sense tenir en compte que avui la reprovaran al congrés de diputats.

Majestat, gràcies per fer-me sentir cada vegada més republicà!

PETITS POEMES DE TARDOR

Buscar o no buscar
 
Em passo la vida
fugint, viatjant.
Tinc la il·lusió que
estic buscant
i el desencís
de no trobar.

Temps mort

Vaig al tanatori,
on la mort
té el seu temps.
Estic allí,
tranquil, esperant,
fent... temps mort.
(A la memòria de l’home de la Iolanda)

Comiat

Veig
i escolto.
Miro
i sento.
En tinc prou?
Adéu-siau! Amor.

Fil d’or

Em cites
i accepto.
Revalides
la nostra amistat
i aprovo. Sí,
el fil d’or
mai es trenca.
(De nou, gràcies Pere)

On ets?

Per estimar
tot allò
que jo estimo.
I per odiar
tot allò
que jo odio.

“Perdona sempre al teu enemic. No hi ha res que l’enfurismi més”  (Oscar Wilde)

On vas Catalunya?

“Bastim murs que ens preservin de tota estrangeria”  (Miquel Martí i Pol)

La clau del temps
tanca porta i deixa
fora les mirades
i petjades de la lluita:
la Terra d’Acollida
ja no és Terra Promesa.

La llei del seny
ha de trencar la rutina,
sense decebre ni defallir
el pas dels anys.

Solc rere solc,
s’ha de capgirar el territori,
que l’or torni a ser groc
i la sang vermella,
per ondejar preguntes
que varen fer els nostres avis.

Som on som i amb vent de cara.
Dempeus, ens toca girar full,
per fer la mateixa plana.

“Tots els teus somnis es poden fer realitat si tens el coratge de perseguir-los”  (Walt Disney)

Ploro

Ploro,
tot mirant l’horitzó,
on el cel es fa mar
o el mar es fa cel.

Ploro,
per tots els amors
(els meus, els teus)
que hem estimat.

Ploro,
per tot allò que ve,
per tot el que no torna
i pel record perdut.

Ploro,
amb aquesta pluja,
que també plora, per
una terra assedegada.

Ploro,
perquè l’aigua és
el bé més valuós,
la vida més valuosa.

Ploro,
per tu, ploro per mi.
Ploro a Catalunya,
la terra incompresa.

Ploro,
quan estic trist,
quan estic content
i quan m’emociono.

Petons de vellut

Comença el fred. La tardor té ganes.
Durant el dia..., com aquell;
la nit ja és una altra cosa,
em falta escalfor al cos, al cor,
i tendresa. Seria bo tenir
uns bons petons de vellut.

“L’amor no mira amb els ulls, sinó amb l’ànima”  (William Shakespeare)

Empeltant paraules

Adés, en el tritlleig
de la conversa, s’ha
corgelat la porpra
del meu esperit.

I per la fornal dels mots
trempa el metall
de l’ànima escantellada.

Petit joiell encastat
com reg en arbre fruiter,
on, més tard, hem d’empeltar
les nostres paraules.

“Vaig Malgastar el temps, ara el temps em malgasta a mi”  (William Shakespeare)

Cançó

Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d’aigua.

Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l’aire,
conèixer tots els camins
i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda

                    Miquel Martí i Pol

“En els boscos i serres els animals no embruten, els homes sí. Preguem es comportin com els animals”

(Cartell a l’entrada del camí de La Saleta, Benasc)

El sol no pot...

Llavis de poesia
dins una cara de tardor
i perfum de petons
en el flascó dels somnis.

Sura la imaginació
pel llit del desig,
quan el sol no pot
ni amb la lluna,
ni amb la nit.

Llàgrimes de tardor

Queda temps per obrir
porta al pensament
i fruir la propera emoció,
quan aquesta llavor
neix, creix i ens dóna
botí de sentiments.
Cruïlla per a mirades
i tímids somriures
–plens de silencis–,
entre llargs passadissos
farcits de terrassans.

“L’amor per totes les criatures vivents és el més noble atribut de l’home”  (Darwin)

“Seràs el que hagis de ser o no seràs re”  (Sant Martí)

Benvinguda tardor

Benvinguda siguis tardor,
fa un any que t’espero.
Com sol·lícit amant,
enyorava la teva pau
temperada de capvespre,
amb tamisada llum,
on es bressolen
les últimes orenetes.

Al teu reclam,
es despullen els arbres
per encatifar la riba del riu
que ens ha vist néixer.

Benvinguda siguis tardor,
perquè m’alliberes del temps
que ha estat el recull de fulls
de la meva trèmula vida.

“Si només penses en present i no penses en futur, el futur se t’escaparà”

“Una nació que gasta més diners en armament militar que en programes socials s’atansa a la mort espiritual”  (Martin Luther King)

Els tres problemes

Fa massa temps que escolto “El problema Catalunya” Al meu parer no és el problema Catalunya, és el problema de la feble democràcia que tenim. I, de fet, no podem parlar només d’un problema, s’ha de parlar de tres problemes, que són:

PROBLEMA 1: El nacionalisme català ha decidit enfrontar-se al nacionalisme espanyol.

PROBLEMA 2: Espanya no es pot permetre el luxe de perdre el 20 % del producte interior brut que aporta Catalunya i, a la vegada, Catalunya ja no pot aguantar més l’asfixia econòmica i d’infraestructures que pateix.

PROBLEMA 3: La Constitució està per damunt de l’Ètica i la Democràcia? ¿O és la Democràcia i l’Ètica les que estan per damunt de la Constitució? Quantes vegades hem sentit als juristes allò de: “En un estat de dret no hi ha res per damunt la llei” I, acte seguit, els mateixos juristes ens diuen: “La llei no pot contemplar tots els supòsits ètics” Aleshores, en què quedem? No tindríem que aplicar el sil·logisme aristotèlic i que prevalgués l’Ètica? Com diu el catedràtic Sánchez Cuenca, el referèndum pot ser tan anticonstitucional com es vulgui, però no és antidemocràtic. I podem concloure, prohibir el referèndum si és democràtic?

No sé si aquest és l'ordre de prioritat de les preguntes, això li correspon decidir-ho als polítics responsables.

Esborrany

Amb parsimònia, ressegueixo
la tramoia d’una recança,
foragitada per l’efímera tarda,
on sols vorejar el refugi,
cínic, de la suficiència;
allà on s’esquartera l’ànima,
a plena intempèrie.

“No hi ha més que tres esdeveniments importants a la vida: néixer, viure i morir. No sentim el primer, patim la mort i ens oblidem de viure”  (Jean de la Bruyère)

“La gent se’n riu de mi, perquè sóc diferent i jo me’n ric d’ells, perquè tots són iguals”  (Kurt Cobain)
(En el detall està la diferència)

Mal averany

Polítics sense ètica
(i com si fos religió)
fan rituals. Un repetit
mantra a la seva creença.
Per por?  Per superstició?
Volen allunyar-se
de la mala astrugància,
espantar mals esperits
i recollir-se en tradició
-la seva tradició- de
màgia negra política
que incideix la realitat,
promovent mala sort
i malediccions legals
a tots aquells que gosen
defensar, protegir i
promoure la democràcia.
(Un polític al qui no li preocupen els ciutadans, que només li preocupa la llei,
no és un polític demòcrata)

11 de setembre de 2017

Vençut

Vençut,
l’arc, tensat, té
la fletxa per sortir.
La seva solitud
només l’entén
l’aire que l’envolta.

Vençut,
la fletxa farà diana
i el seu encert
serà el seu comiat.

Sí, estic vençut
i sense cap mena
d’esperança.

“Moriré lliure perquè he viscut sol. Moriré sol, perquè he viscut lliure”  (Erasmo de Rotterdam)
(Malgrat tot, a mi m'agradaria morir en braços d'éssers estimats)

“Alguna cosa no va bé en una societat que va en cotxe al gimnàs, per muntar en una bicicleta estàtica”  (Bill Nye)
(El que puguis fer en espais oberts, no ho facis en espais tancats)

Tot mirant el mar

Aquesta flaire, fresca,
sembla més de tardor
que de marinada.

A l’horitzó llunyà,
el sol s’estira i...
comença a badallar.

Sant Feliu post-romànic,
Guíxols ibèric; i jo,
buscant les meves arrels,

d’un Boadella català,
potser grec ampurià
o, fins i tot, italià.

La mediterrània
sempre retorna a mi
i em fa de nou somiar.

Punyir l’enyor...

...dels fets inconcrets
i d’una existència
amb més esdeveniments
que vivències.

Punyir l’enyor quan
la veu no surt
i les salades llàgrimes
ja coneixen el camí.

Punyir l’enyor per tornar
a una llum d’albada
o a una nit d’amor.
Prop, molt a prop,
d’un rellotge aturat.

Punyir l’enyor,
si és que es pot
punyir l’enyor.

“La paraula progrés no té cap sentit mentre hagi nens infeliços”  (Albert Einstein)

“Educació és el que queda després d’haver oblidat el que s’ha après a l’escola”  (Albert Einstein)

Un arbre al bell mig del cel

Allà on hi ha arrels,
tu hi tens fulles i branques.
Allà on hi són les fulles,
tu hi tens arrels.

Espill invertit
que retornes a la Terra
la imatge quimèrica
de cara verda i cabells
eriçats per arrels.

No ets tangible.
No et mulles.
Miratge en cada núvol
i vana il·lusió
a cada posta de sol.

Al bell mig del cel,
hi tinc un arbre.
Al bell mig del cel,
tots hi tenim un arbre.

“Qui no aprecia la vida no la mereix”  (Leonardo da Vinci)

“Tot el puguis fer en espais oberts, no ho facis en espais tancats”

Avet negre, avet roig

Recer de camí
per on tomba
l’aigua freda
de la gelera.

Prop, la tartera
comanda altre rierol.
Al capdavant, l’avet negre;
a la seva rereguarda,
l’avet roig, on saltirona
un esquirol inquiet,
que retorna al bosc
amb els últims raigs
d’un sol ferit
pel vol del voltor.

Tot és silenci
en aquesta pau.

A més de dos mil metres,
la muntanya torna a tenir
la gènesi del primer dia.

“El món és bonic, però té un defecte anomenat home”  (Friedrich Nietzsche)

Comitiva d’incertesa

Avui, tinc per interlocutor
un qualitatiu avorriment,
que vulnera l’habitual
disbauxa quotidiana.
Aquesta nadiua incertesa
gaudeix de bon seguici
(grotesc i una mica miop),
que contribueix a compartir
el minúscul i esquifit estímul;
referència que és illa, dins
el desert d’un projecte.
Goig per un compromís
i oasi clos de lleial esforç.
Si més no, les petjades
són escarni d’envelliment.

“El dia que siguis capaç de plorar d’impotència davant una injustícia, aquell dia serem companys”  (Ernesto “Che” Guevara)

“He comès el pitjor pecat que un pot cometre. No he sigut feliç”  (Jorge Luis Borges)
(L’altre pecat és no poder ser feliç de forma continuada)

L’amor en el desamor

“Estar enamorat pot arribar a ser l’estat ideal de l’idealista”
Mentre això no passi, des de la falta d’amor (o desamor) faig amor. I així:

Estimo la poesia,
la seva insolència crítica,
la incògnita de cada vers
i el seu simulacre de felicitat.

Estimo la música,
la cadència poètica de notes,
ritme de nit, lluna i estels,
amb melodia de firmament.

Estimo la fotografia,
la seva poesia plàstica,
el satèl·lit cromàtic que
l’envolta de llum i color.

Estimo els espais oberts,
on s’aplega la natura
i els éssers fills seus:
la poesia primigènia.

I estimo, perquè estimar
és, i serà, poesia del cor
i balança per equilibrar
la raó de la racionalitat.

“Fa falta tota una vida per aprendre a viure”  (Sèneca)

Ferits d’amor

No puc oblidar-me,
quan front per front
robàvem l’alè amb petons
i després inspiràvem
a tot pulmó, fent donatiu
a la nostra llum de felicitat.

Tota passió comporta
l’espectre del temor:
l’eventual pèrdua d’amor.
La crida, lluitar tot sovint
sense armes i la crueltat de
lliurar la pietat com almoina.

Sempre justifiquem el passat,
serfs de ferides de guerra
que ens encadenen a la vida,
a viure la propera senilitat,
aquella que ha d’il·luminar-nos
el camí, per poder morir en pau.

“El silenci en una societat sempre ha estat sinònim d’injustícia”
(Pintada al poble abandonat d’Aramunt Vell)

Renúncia

El tedi de la vida
–subtil escenari on
es forja l’estoïcisme–
sobreviu, amb feines,
la intempèrie onírica
d’allò que és fictici;
fins que el fracàs,
o una temptació,
fan adonar-nos que
tot és irrellevant.
Aleshores, l’amargor
i la tenacitat desvetllen
el contingut, sobrer,
d’entrar o sortir de
la cabana de l’amor.
Dins per pidolar,
fora fred de cel ras.
Al capdavall, queda
l’aprenentatge per
poder fer la renúncia.

“No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins i tot amb la meva vida el dret que tens a dir el que penses”  (Voltaire)

Disset, del disset a les disset

Estic orgullós de ser català,
orgullós de Barcelona,
Cambrils, Ripoll i Alcanar.

Gràcies a tots per compartir
el nostre dolor i llàgrimes.
I gràcies per dir: “No tinc por”

La pau

És igual que siguis
home o dona,
vell o jove,
obrer o pagès,
soldat, estudiant o comerciant,
és igual quina sigui
la teva tendència política o religiosa;
Si et pregunten quina és la cosa
més important per a la humanitat,
respon
primer,
després
sempre:
la Pau

Lu Tien Min

(Tots som Barcelona)

El plany del follet

Sota la paperassa
del primer calaix
surt, poruc, l’escriny
on hi tinc el Manairó,
faisó de Martinet
del Pirineu lleidatà.
 
Capçot, em fita,
creu que l’he traït,
que l’he oblidat
en els encontorns
de la memòria;
on se sol ensorrar
el propòsit d’Any Nou.
 
¡Com oblidar-me
de la seva xerrameca
i perbocada ganyota!
Tanco l’estoig, mentre
el seu etern averany
em fiblarà l’esperit
fins al proper any.

“Quan un home mata a un tigre li’n diuen esport, quan un tigre mata a l’home li’n diuen ferocitat”  (Georges Bernard Shaw)

La meva piràmide de Maslow

Necessito:
respirar en verd i blau,
beure aigua de lluna i gebre,
alimentar-me amb el diccionari,
dormir amb els meus somnis
i que l’amor em sigui prou fidel.

Necessito la seguretat:
gaudint l’esport i espais oberts,
de tenir recursos per viure i somiar,
que la salut em sigui tothora lleial,
d’engrandir la propietat intel·lectual,
de llaurar, regar i adobar ètica i moral,
i que família i amics estiguin a l’abast.

Necessito:
afectivitat, estimar i ser estimat,
rebre tot l’afecte que jo puc donar
i que el fantasma de la sexualitat
assumeixi els anys transcorreguts.

Necessito el reconeixement:
i no ser tan crític a mi mateix, tenint
alguna confiança amb la humanitat,
gaudint de cada èxit i de cada fracàs
i respectar encara que no em respectin.

Necessito autorealitzar-me:
tenint una sòlida moral espiritual,
amb l’arquitecte de la creativitat,
l’espontaneïtat i sense prejudicis
i resoldre problemes, acceptant els fets.

Necessito:
“Que la gent deixi de defensar
a altres persones i que accepti
que només es defensa la veritat”

Necessito...: que vulguis llegir-me.
Gràcies.

“De tots els animals de la creació l’home és l’únic que beu sense tenir set, menja sense tenir gana i parla sense tenir res que dir”  (John Steinbeck)

Espill de solitud

M’engrapo en el malson,
l’evocació bituminosa
que n’és vorera pel cervell,
per on llisca el deler.
Vinclo espurnes de records,
per revifar l’espelma
que trenca la sinuosa
penombra, on batega
el hieràtic rellotge,
al compàs del tic-tac
del cor. Faixó de pànic.

Tinc totes les finestres
amb estors  atapeïts,
perquè no em vegin
i, sobretot, per no veure.
També sóc furtiu, aguait
d’enyorances i esdevenir,
on es reclou la por,
que percep l’esperit
d’un cos que, cada dia,
emergeix amb nova xacra.

“Cap persona mereix les teves llàgrimes, i qui les mereixi no et farà plorar”  (Gabriel García Márquez)

Reguitzell d’afanys

Amb tombarella escèptica
(de plantejament existencial),
intento conrear amb serenor
el sobrecor espiritual que
fendeix el llenç de tota
mediocritat. Astorat per
balder esglai de sorpresa
(llampec d’experiència),
al menystenir la íntegra
síntesi de la coherència.
Dedins, i contemplatiu,
albiro l’etern misteri
de l’estupidesa humana.
Rebuig i fàstic, tedi i rutina
són, de bell antuvi, recurs
per esperonar la imaginació
i fugir de la grollera
escletxa de morbositat.

“Dins el Vaticà tot està folrat d’or i a fora els pibes s'estan morint de gana”  (Diego Armando Maradona)

Un pessic de temps III

Llavors, per dir-t’ho,
em converteixo en pluja.
Embolico en cada gota
una paraula d’amor,
aixoplugant-me sota
el paraigües de l’enyor.

Hores d’ara, estimo,
en un pessic de temps,
l’aventura més arriscada,
on les nostres aures i pells
s’agermanaren, en nits
on mai va sortir el sol.

Després de tot, sóc jo,
perdut en aquell temps,
buscant el teu somriure
dins el mirall del somni,
on naufraga la timidesa
i es fa orfe el meu amor.

“Em vaig quedar sol al centre del món. Quiet”  (Raimond aguiló)

Claustre

Frega la lluna plena
cada arcada, cada
columna a cel obert.

La nit no té presa,
li dóna protagonisme
al crepuscle. Ella,
més tard, ja regnarà
en llarga nit d’estiu;
fins que un altre
crepuscle l’acomiadi
per tornar l’endemà.

La petita Júlia
(ves per on) anomena
a “Romeo” Sí, potser
aquesta lluna plena és
la lluna de Shakespeare.

                         (Gràcies Júlia)

“El que més cansa d’un treball és fer veure que treballes. I sóc prudent”  (Raimond Aguiló)

La socialització de la presó

Ara, s’ha ficat de moda que els corruptes i delinqüents de guant blanc, quan surten de presó, facin una roda de premsa, en la que fan un agraïment exprés als presos comuns del mòdul que han estat internats.

Si no recordo malament, el primer en fer-ho va ser el Mario Conde. Des d’aleshores, quasi tots ho fan, amb les càmeres de televisió enfocant la porta del centre penitenciari. Sí, sembla que la presó és un bon lloc per socialitzar-se i relacionar-se amb gent d’estrats socials més baixos i que mai es produeix en la societat civil. La privació de llibertat en un espai limitat unifica i agermana als que són residents d’unes normes i disciplina que són comunes. Salvant les distàncies, passava el mateix quan es feia la “mili”, desapareixien les classes socials i, en alguna mesura, tothom era exactament igual.

M’agradaria saber si aquesta socialització perdura en el temps i, ja en la llibertat del context social, aquest agraïment es converteix en alguna cosa més que paraules.

A bell ull

Cada nova temptativa té
un compendi d’actituds
–estètiques i reiteratives–,
per descriure la dimensió
que cada qüestió fa, atiar
la torxa que il·lumina
la cova del discerniment;
encara que sigui inassolible
una estètica per commoure
i apaivagar el nostre esperit.
Però, sempre és millor això
que la caòtica inanició amb,
o sense, l’eròtica d’angoixa,
progenitora del caràcter cínic
que és inherent a la paranoia
i a la seva ànima escardalenca.

“Quan em van preguntar sobre alguna arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica jo vaig suggerí la millor de totes: La pau”  (Albert Einstein)

Farcellets de somnis

Sóc un somiador. Somio
un univers millor:

On el cercle de la vida
sigui perfecte, l’avui
igual com serà demà.
Sense antigues històries
de terres fragmentades.
El món zero, l’hora zero
de creació, de redempció.

Somio la pausa, l’instant,
la galàxia impalpable que
obre com clau d’esperança.
El món on tots els deserts
són de molsa, endinsada
amb arrels inabastables
i enlairada dintre el brancam.

Somio un món on la nit
no estigui empaitada
per llum freda, artificial
i amarga. On el nou dia
-obert a núvols i pluja-
no se’ns mori sense avisar,
tancant farcellets de somnis.

Somio que somio, que ja...
no sóc un somiador.

“Recordar és fàcil per al que té memòria. Oblidar-se és molt difícil per al qui té cor”  (Gabriel García Márquez)

Cor empeltat

Nou jorn
En el cor tinc empeltada
una branca d’esperança,
d’on neixen nectarines que,
dia a dia, ofreno al destí.

Matí
Pujo a l’autobús turístic
quan el Sol és fa templer,
hereu de la mare Terra
i hereu del pensament.

Tarda
Quan la Lluna es fa pubilla
baixo del carruatge. Busco
els Gegants i Capgrossos
i el folk de Xavier Baró.

Nit
La nit (que llarga és la nit!)
em cerca, Fada de Ventafocs;
que la vida només és un conte
i els contes se’n van al cor.

“Si no lluites contra l’estupidesa, tard o d’hora acabaràs sent un estúpid”

Més enllà de la cortesia (Gràcies Francesc)

No hi ha cap malentès en la mirada
ni en el somriure, façana de persona
que porta feina i món pels passadissos.
Sempre he pensat que la paraula lliurada
és la moneda més preada i valuosa
i la cortesia el banc on està dipositada.
Però, més enllà d’aquesta cortesia
hi trobem tot allò que és intangible,
que ens fa més humans i més persones.
Així doncs, Francesc, deixa’m oferir-te
aquest modest poema, finestra oberta
per on sempre surt la llum de casa meva
i que l’he escrit gràcies a l’estilogràfica
delicada i gràcil de la teva consideració.

“Amb el temps el vi es pot agrejar. Però si el vi és bo, el vinagre també serà bo”

La meva illa

La meva illa està voltada
d’aigua salada d’incomprensió.
Voltada de taurons prepotents
portadors d’arrogància i mort.

L’aigua està farcida de roques,
d’algues interrogants i admiratives,
per on circulen meduses agressives
que piquen per picar i neden per nedar.

Emperò, la meva illa és força rica:
de tots els sols de primavera i tardor,
d’altes palmeres d’esperit enlairades
i arena fina d’enteniment i comprensió.

A la meva illa brolla aigua filosòfica
que nodreix la terra de la Lògica,
on germinen flors de raonament
i lluquen els arbres de les idees.

La meva illa és diminuta i llunyana
de qualsevol mar, oceà o continent,
fora de rutes turístiques i comercials.
Però segueix sent, una illa de sentit comú.

Les persones s’estan extingint
i a penes ningú ho està notant,
doncs es pensa que per ser home
basta tenir un aspecte humà.

                                              Pedro Jaén

Auguri

Dins un cor clivellat
dorm el gel i la lluna
    clapoteja.

Hivern als ulls porucs
    del vident.

                      Jaume Pont

L’alambí

Les intrincades figures de les arcades del claustre de la Seu Vella recorden un alambí.

Gota a gota destil·lo
un pensament rere l’altre.
La idea va creixent
a mesura que surten
les paraules per definir
aquest destil·lat cerebral.

Sóc fill del temps,
també ho sóc de la boira;
mai ho he estat de l’entorn,
malgrat que ell m’aculli.

Temps, segon a segon,
dia rere dia, viscuts,
anys que conforten
i volen ser: La veu,
el recorregut de l’alambí.  (Claustre de la Seu Vella)

“Tan aberrant com un polític robi és que un literat plagi”  (Ignacio Sánchez-Cuenca)

“Som un país de golfos i gilipolles. Per cada golfo, 100.000 gilipolles”  (Arturo Pérez Reverte)

Entorn de solitud

Flux de gent en l’entorn
que determina anades
i tornades pel passadís
de cada circumstància
personal, incedible.
I el silenci es trenca,
amb veu metàl·lica
de megafonia: nom
i porta d’entrada.
La resta, soroll i frec
de passes. Més soroll
i frec de diaris que
constitueixen murallats
per a cada pensament.
Pel seu damunt, s’guaita
l’explanada de cadires,
alineades com exercit
a punt de fer el setge.
Tot plegat, estem parlant
de salut o, millor dit, gent
amb la seva malaltia.

“Tots els genis tenen geni i mal geni”
(Et pots quedar amb un, amb l'altre o amb els dos)

“Anar contra natura a la curta o a la llarga sempre porta conseqüències”

(I, nosaltres, també som natura)

El pensament incorrecte de “l’intel·lectual correcte”

Establir la forma de pensar d’una persona no resulta fàcil, cadascú exposa i argumenta el seu pensament, segons els seus principis que moltes vegades estan supeditats (quan no contaminats) a creences, emocions i sentiments. Però de la mateixa manera que cada edifici del pensament pot ser diferent, els fonaments han de ser iguals, si més no pareguts; ja que en tots ells hi tenim la càrrega que han de suportar per construir l’edifici i aquesta és pareguda en tots els pensaments. Per elegant que sigui l’edifici, el fonament ha de ser sòlid. En cas contrari, tard o d’hora, aquest pensament s’ensorra.

El fonament serà un bon fonament, si partim d’un pensament racional on predomini un bon criteri, fruit d’una especulació[1] filosòfica que humilment estableixi “el que un sap” i “el que un no sap”. Tot altre pensament no deixa de ser pensament emocional o, fins i tot, visceral. Som una societat on opinar és (després del futbol) l’esport nacional. Dóna igual si aquesta opinió té fonament o no, si un parla amb la solvència deguda o parla per parlar; si l’opinió exposada està verificada, contrastada i documentada o si no ho està; el que importa és que l’opinió estigui ben guarnida de forma, que tingui un embalatge bonic per a regal i que s’ofereixi aquest regal com a tal, i de forma apropiada, a la persona que rep l’opinió. Voleu una manipulació emocional més subtil?

El pensament incorrecte és gestionat des de: el victimisme, com hipotètic greuge comparatiu[2], dins la subjectivitat quan es critica la partició-escissió d’una part, en detriment del tot, presentant una majoria territorial com si només fos una minoria estatal, etc. Tot plegat, podem veure com el pensament incorrecte surt des del subconscient, esgrimint una falsa raó, totalment emocional i inconsistent, però és la que al cap i a la fi triomfa, en una societat on la base social és regida per la immaduresa individual i col·lectiva. En canvi (ves per on), a Catalunya només sabem gestionar el seny. És, doncs, la prepotència centralista front el desenvolupament polític d’un territori perifèric (ja se sap, el melic central ha de ser més gran que el melic perifèric). Ah! i no ens oblidem del tòtem sagrat de la constitució, que determina que és constitucional (legal) o no ho és (per tant, il·legal); obviant i oblidant-se, intencionadament, del que és democràtic o no ho és. No!, de cap de les maneres! ningú pot anar-se’n de la reserva índia establerta i delimitada. ¿Com pot ser que el que és legal i democràtic en uns països, aquí resulta que és inconstitucional i antidemocràtic? La demagògia manipulativa no té límits, la constitució es veu que sí, malgrat que tots els juristes reconeixen que cap llei pot contemplar tots els supòsits ètics. Aleshores..., que fem?, que és primer la constitució o l’Ètica? Els que tenim una base filosòfica, psicològica i un sentit comú a prova de bombes ho tenim clar, primer és l’Ètica que qualsevol llei o constitució que l’està anul·lant, tant a ella com a la democràcia de la qual emana.

Sí, resulta sorprenent que els criteris polítics es fiquin a taula basant-se en la guarnició (forma) i no són servits amb un bon tall (contingut), que satisfaci la proverbial fam democràtica que té Catalunya. Tertulians, polítics caducats o en exercici, periodistes i opinadors no deixen de ser persones amb les seves creences, sentiments i emocions. Aleshores, no ens ha de sorprendre que el seu pensament estigui contaminat i sigui més emocional que racional, màxim quan molts d’ells tenen a la butxaca carnet de partit o treballen per algun grup empresarial amb vinculació simbiòtica amb un partit polític. Obediència deguda i favors reconeguts estan a l’ordre del dia.

S’ha perdut l’intel·lectual filosòfic i en el seu lloc trobem: “polítics d’aparador”, sociòlegs, politòlegs, escriptors i periodistes especialitzats en... la (seva) política que, com no!, volen que sigui la nostra política. Cal, doncs, fer un gir de 180 graus i tornar al pensament racional i filosòfic clàssic, començant pel Sòcrates, Aristòtil, Plató i Jenofont i acabant pel Sèneca. I, més tard, podem continuar amb Shidharta i Confuci. És a dir, cal que retornem al pensament filosòfic pur.

---

[1] Degut a la especulació immobiliària, la paraula especulació té connotacions pejoratives, però el cert és que filosòficament té una concepció positiva i significa sospesar els pros i contras d’un pensament.

[2] Dins un fals greuge comparatiu trobem una de les mentides més fines: la reserva mental.

Esguard polític

Tostemps que un dilema desarranja
la intuïció de la societat civil,
el polític busca trencall per donar
orientació diagnòstica. Pròdrom confessional
i retorn a l’estança mòrbida,
on l’hostatge d’opinió agnòstica brolla,
per poder maquillar la malaltia:
Traduir un règim democràtic
com si fos fal·laç democràcia.

“Suposar que les fronteres estatals han d’estar blindades pels segles dels segles front a l’exercici de la democràcia, implica una discriminació cap a aquelles nacions que, per motius històrics, no han arribat a assolir naturalesa estatal i, no obstant, volen constituir-se com a estat”  (Ignacio Sánchez-Cuenca)

La llum groga

Temorenc, fico el cap
com peix a l’esquer
de l’ham científic.
A petits trets, però
de continus, comença
la lluïssor groga;
fistó interminable
de la resignació.

De tant en tant,
la gassa reparadora
s’emporta llàgrimes,
mentre copso punys i alè.
Aquest tractament
es fa llarg, incòmode,
com maleït estalzí de
llum de làser groga.

Però, queda el consol
(gasiu consol) de fugir
d’una possible operació
de despreniment de retina.

“No es defensen les persones, es defensa la veritat”

(Família, amistat, immaduresa; prepotència, correligionari religiós o polític, vergonya i la por són els factors determinants, perquè sempre s’estigui defensant a les persones, enlloc de defensar la veritat)

“L’amistat és com una planta, si la regues massa s’ofega, si la regues poc s’asseca”

Lleida

Boira a l’hivern;
boira a l’estiu,
calitja de 40 graus.

Qüestió de sentit comú

“Es poden afirmar moltes coses sobre un projecte secessionista: que no és solidari, que és empobridor, que tindria efectes econòmics negatius, que és inconstitucional, etc. Però, realment pot dir-se que és antidemocràtic? (Ignacio Sánchez-Cuenca)

La democràcia està basada en la llibertat i el vot; per tant, votar mai pot ser antidemocràtic. Per molt inconstitucional que es vulgui presentar i declarar una votació, mai serà antidemocràtica. En canvi, voler impedir sigui com sigui aquesta votació, si és antidemocràtic. I si una constitució diu que una votació és inconstitucional, aquesta constitució té un problema democràtic greu i cal canviar-la quan abans millor. Màxim quan la pròpia constitució en l’article 117.1 diu: “La justicia emana del pueblo” Cosa que molts polítics no volen acabar d’acceptar.

El problema radica en aquest règim democràtic que patim, on ens deixen ser votants, però mai ens deixen ser electors. L’elecció només està reservada per als polítics i els seus partits, ells decideixen i en nom de tots els ciutadans. Doncs ho sento, jo no vull una democràcia representativa, vull una democràcia participativa, on pugui elegir votant. No, als polítics no els interessa que es facin referèndums, perquè perden el seu protagonisme en favor del protagonisme dels ciutadans. Amb la qual cosa, la democràcia se’n va en orris.

Per altra banda, resulta paradoxal, o sospitós, que els que ataquen aferrissadament contra el nacionalisme català, no tenen res a dir contra el més que reaccionari nacionalisme centralista espanyol. Negar el fet històric de “Los pueblos de España”, malgrat estar recollit en la constitució, això resulta que no és inconstitucional. Com tampoc és inconstitucional no acatar les resolucions del Tribunal Constitucional, esperant que el temps faci les oportunes prescripcions legals. Sí, són autèntics tahúrs de la política. Ells sempre reparteixen les cartes.

“Blau ha estat un dels meus pseudònims. Ara, el veig i em sembla que torna a estar vigent en el cel, en el mar, en llacs i rius i en cada gota d’aigua que em mulla”

“Els excessos, les burrades, les extravagàncies no sols no debiliten a l’intel·lectual, sinó que fins i tot contribueixen a marcar encara més la seva idiosincràsia en el món de les lletres”  (Ignacio Sánchez-Cuenca)

(Són pocs els intel·lectuals que tenen una bona base filosòfica que els sustenti i un sentit comú per damunt de les convencions socio-intel·lectuals. Normalment, viuen fora d’aquesta realitat en el seu món. I tot gràcies als snobs, pseudo-progres i aduladors que sempre els hi aplaudeixen les seves gràcies i ocurrències)

Pèrdues de temps

(Pèrdues en el temps)

En l’albor del temps
–i no va estar escrit
en els Comentaris–,
la paraula de Castor
va ser llum per a Sarah.
Amb ella, creà Lash
(més endavant Lasha)

Sense brindis al sol
ni càntics a la lluna,
sorgir el primer
“primus inter paris”
Però, l’home encara
no estava preparat
per lluitar, amb ell
mateix i la seva rauxa.

Cada paradís eixorda
el pensament, durant
uns quants segles.
Després, el dubte
fa néixer la ironia
i, com no, l’estultícia.

“Per fer un bon producte es necessita una bona matèria prima. Aquí, mai podrem tenir una bona democràcia, perquè la matèria prima que tenim és autocràtica”

La llibertat és...

En la filosofia: La raó.

En l’art: La inspiració.

En la política: El dret.

                      Víctor Hugo

Temps, t’acarono

La mà, tothora oberta,
acarona l’aire,
l’aigua i la llum.

No tinc presa
i puc, com no!,
acaronar el temps.

"La majoria de silencis diuen més que les paraules"

Sorbet de sentit comú

Mira, observa, dubta i pregunta.
No t’ho creguis tot, analitza i aprèn,
la teva felicitat depèn de tu:
del poc o molt que saps i creus.
Que ningú et digui que has de fer.
Sigues tu, creu amb tu. I busca qui,
sent com tu, sigui diferent i et faci feliç.
La vida és tot allò que ens passa,
però també és el que creiem i estimem.

Ara

Ara que tot és.
Ara que tot
ho tenim per fer.
Ara és quan més
hem de creure
i més hem d’estimar
la nostra Terra.

Molt més que mala educació

¿Què podem esperar d’un país que cada any abandona a més de cent mil gossos?

¿Què podem esperar d’un país on es consumeixen el 25 % de totes les drogues il·legals d’Europa?

¿Què podem esperar d’un país, el primer d’Europa, que té instaurades més de cinc-centes màfies?

¿Què podem esperar d’un país amb la corrupció més alta de tota Europa?

¿Què podem esperar d’un país que és, després de Japó, el país més sorollós del món?

¿Què podem esperar d’un país amb rècord d’accidents mortals de trànsit d’Europa?

¿Què podem esperar d’un país amb l’índex de fracàs escolar més alt d’Europa?

¿Què podem esperar d’un país on els turistes vénen a fer allò que no els està permès fer al seu país?

Només podem esperar que el temps i la democràcia el facin canviar.

“De l’autosuficiència a la prepotència només hi ha un pas”

“No s'han de defensar les persones, s'ha de defensar la veritat”

Pors

Les meves pors
les tinc arrenglerades
a les lleixes del saló,
sempre al meu abast
i a punt per llegir-les.

Sweet Caroline

Vaig recuperant els LP’s;
gira el plat i gira el passat
amb mirada enterbolida.
De la mà de Violeta Parra,
torno al carrer dels disset.

Més tard, torn pels cassettes,
i de la mà de Neil Diamond,
m’endinso en velles cançons
ensucrades: Sweet Caroline,
Sugar... Sí, recupero arrels,

els anells d’aquest arbre són
prou grans i ferms, sostenint
el brancam de tota una vida,
on acullo els meus ocells: amor,
poesia, música i fotografia.

Al cap i a la fi, Amor i Poesia.

Fang

Trepitjo terra humida
(la teva Carles Sabater)
L’empremta de la petjada
queda com pas de vida,
compàs musical melodiós.
Boig, o mig foll, fent camí,
on el cor també és de fang
que l’amor no em trepitja.
Quina empremta em queda?

Eco del passat

No puc tenir cap més desig,
que ser la veu del passat.
Aquella que tothora buscava
en l’eco de cada muntanya.

Fil al pensament

En el meu cervell
tinc un fil d’Ariadna.
Sovint el busco
a les palpentes,
per sortir del laberint
filosòfic del pensament
i retrobar, a la sortida,
l’origen on neix l’amor.

Rellotge de sol

Sóc rellotge
els dies de sol
i vareta rodejada
per dotze xifres
els dies núvols.

Estic obert
als quatre vents,
a la pluja,
al sol ardent
i a la lluna.

No trobo temps
per mesurar
ni els minuts
ni els segons,
només les hores.

Sóc rellotge
que senyala
anhels, somnis
i tot un seguit
de dies per viure.

Gira-llunes

Un terreny de gira-sols,
amb branques encreuades,
s’obra per damunt el mar i
el sorral que emmotlla la platja.

Arran d’aigua, contemplo
les tímides bombolles com
giravolten curoses i porugues,
són tènues vibracions de nit,

són... les meves gira-llunes.

On ets?

Tu!, on ets?
On ets quan tinc fred;
quan les llàgrimes
brollen soles, perquè
no brollen les paraules.

Tu!, on ets?
Quan la nit és més fosca
o quan la beneïda pluja
em convida a compartir
paraigües i somriures.

Tu!, on ets?
Quan surto de casa
per buscar-te, per trobar-te.
Com és el teu rostre?
Per quin carrer camines?

Tu!, on ets?
Dóna’t a conèixer!,
parla’m!, somriu-me!
No tinguis reguard de fer-ho,
tranquil·la, jo sóc més poruc.

Camí de les fonts

L’aigua rodola
entre records,
on sempre et trobo.
La teva veu juga
al vent de Ponent.

Una a una veig
com les fonts
voregen la vereda.
Surto pel trencall
i surto dels records.

Mítica recerca

Amb una subtil mirada,
poso màxima distància
a l’assaig de nostàlgia.
Ja que no puc sadollar
l’absència, em capfico
fins a la feble obsessió.
Ridícul esforç, escull
de nàufrag i bagatge
per a una vàcua intuïció
que, a les palpentes,
fa naufragi de l’encís.
Al capdavall, aquesta
aparença té vexació
de gratitud. La joia,
mutada, de la dialèctica.

“Tots els tractats mèdics diuen que les drogues d’inici sempre són tabac i alcohol. Jo no estic d’acord, la droga d’inici sempre és la cafeïna i es fa en forma de cafè o de beguda de cola”

Segueixo dubtant

Com és que tothom ho sap tot i sap de tot?

Els que només sabem observar i tenir el suficient sentit comú per trobar les preguntes correctes i adients, sense capficar-nos en les respostes, ens passem la vida dubtant i sospesant els pros i contres de les coses, les que determinen un equilibri dins la balança del pensament. Tot sovint, veiem aquesta societat que es mou en el mar irreflexiu de la immaduresa, que només sap absoldre la culpa, fugint de la responsabilitat d’admetre-la. Una culpa que sempre és d’altres persones, de les circumstàncies o és fruit de la mala sort.

I aquesta societat segueix fugint quan (mitjançant l’evasió) es refugia amb: tabac, alcohol, drogues; medicació, menjar i sexe. Com a guarnició hi podem ficar la música i, fins i tot, l’esport. Bé, l’esport que altres fan i que la majoria només se’l mira, alabant els nous gladiadors del circ esportiu i mediàtic.

No, ja no es busca la responsabilitat de la causa, dels comportaments, es busca disculpar les conseqüències d’aquest comportament. D’aquesta manera, sempre anem rere dels “a posterioris” i mai fem una saludable prevenció amb els “a prioris” En definitiva, torno a dubtar d’aquesta societat decadent, aferrada a la tecnologia i al plaer, preocupada per la crisi econòmica i, no obstant, gens preocupada per una crisi de valors ètics i morals molt pitjor, que ens porta a ser el país a la cua d’Europa o, si voleu, ser el primer país d’Europa en quasi tots els rànquings negatius que (i tanco el cercle, tornant al principi) tenen com a comú denominador el tren de la immaduresa, tren que arrossega els vagons de la incultura, la prepotència i de la mala educació.

No, no sóc pessimista, sóc realista. Les que si són pessimistes són totes les estadístiques europees on sortim.

Desgavell d’estramps

Faig conreu d’idees
per venerar un foli
blanc. La ploma grimpa
tot sacsejant l’enginy.
El xipolleig d’un rodolí
(aigua d’Auca) recorda
l’inici poètic del temps.
Tant del saió com
del guaret surten
uns quants expletius
i, potser, una retronxa
innecessària i assonant.
Finalment, entrelluca
una tornada pleonàstica
amb un xip-xap feixuc.
Tot plegat, un balder
esborrany que congrio
per temperar l’esperit.

“El fracàs és una gran oportunitat per començar de nou amb més intel·ligència”  (Henry Ford)

La saviesa del poeta

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

Màrius Torres

Selva d'Ansils

L'estret camí serpeja
pel frondós bosc.
Una dotzena de rierols
el pentinen muntanya avall.
El sol festeja les fulles
i les vaques remugen,
perquè algú ha trencat
el silenci de la seva pau.
Veig, escolto, sento i entenc,
formo part de la natura,
només sóc urbanita per...
un fet circunstancial.
(Benasc, 12+1 de juny de 2017)

Cançó d’Amor i Natura

Cada vegada que respiro verd,
entre columnes de bosc,
somio que la mare natura
ens durà a un món millor.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

I els núvols pel mar del cel
suren música de Ponent,
on hi tinc les meves arrels,
que sempre viatgen amb mi.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

Torno a reviure i riure,
fent del somni un nou Amor,
que encara em borbolla la sang
per fer aquest poema-cançó.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

“Vaig buscar un altre món lluny del sol a les estrelles”  (Los Pekenikes)

Argollada per les ones

El sol esquinça l’horitzó,
diluint els seus raigs,
on esmorza el mar.
Tèbia platja d’evocació,
tebi amor d’un estiu;
atalaia d’il·lusions,
nous amics i somriures.
Perduda la seva mirada,
a les ones queda atrapada.

“Estar captiu no és la qüestió, la qüestió és no rendir-se”  (Nazim Hikmet)

“L’amenaça és l’arma de l’amenaçat”  (Leonardo Da Vinci)

Temps de temença

Encalçat pels seixanta,
m’embolcallo, espaordit,
en el panteix del dubte.
Pòsit que enlluerna
el cafè de la vetlla,
quan faig un tastet
a la vel·leïtosa fidelitat.

Lleugera i dissortada
sinceritat que xucla
el perill on sempre
s’acull la complicitat.
Mentre, a cua d’ull,
remugo i folgo temps,
per esfumar, de nou,
les meves temences.

“Els millors somriures són els que ningú entén”
(Pintada feta en un pas de vianants de Cap Pont”

A fer punyetes

M’he cansat d’escoltar l’erudició de la pedanteria, la suficiència d’una petulància que no és res més que l’envaniment dels creguts de torn, quan plantegen tesis que només són hipòtesis ingènues, puerils, pseudo-intel·lectuals o pseudo-científiques. I ho fan amb falsa modèstia i falsa humilitat, per encobrir el seu conscient acadèmic prou desvalgut i anodí, sense adonar-se’n que els hi traís el seu subconscient immadur, mediocre i sense el més elemental sentit comú.

A fer punyetes sofistes! Me’n vaig amb el Sòcrates, Shidharta i Confuci que no tenien cap títol universitari ni cap càtedra ni cap màster, però que són els únics que van assolir l’autèntic coneixement.

Prima-fera

Aquest juny maigeja.
Fins i tot, encara,
porta pluja d’abril:
aigües mil que emplenen
embassaments i carreteres
a vessar-vessar.

L’economia també maigeja
i l’índex, a contra gràfica,
li fa la competència
al preu de l’or negre.

S’especula amb economia,
s’especula amb política.
Cal concebre que
les vacances de juliol
ens temperin l’ànim.

Travallengua

Si creus que creure,
en aquesta creença,
és com donar el teu amor
i estimar al ser estimat;
ja pots distingir el distint
d’aquesta distinció.

Si pots creure que
el teu credo és el meu
i que ell ens porta
de l’amistat a l’amor,
i de l’amor a l’amistat;
ja tens desxifrat l’enigma
del enigmàtic amor.

Si creus, en aquesta creença,
i estimes l’amistat, com
amic que ets de l’amor,
veuràs que el credo és més
que un credo i desxifraràs
l’enigma d’aquest amor.

Si creus que aquestes roses
no sols són roses i que són
roges per la passió. Llavors,
dóna’ls-hi també els colors
blanc, rosa, groc, fúcsia i blau.

     Si creus, creu.
     Si estimes, estima.
     I, creient, et creuran.
     I, estimant, t’estimaran.

Callar (autor desconegut)

Callar les qualitats pròpies és...                Humilitat.

Callar les bones obres del proïsme és...    Enveja.

Callar per no ferir la susceptibilitat és...   Delicadesa.

Callar els defectes propis és...                  Prudència.

Callar els defectes aliens és...                   Caritat.

Callar les paraules inútils és...                  Saviesa.

Callar per escoltar és...                             Educació.

Callar a temps és...                                   Discerniment.

Callar junt al que pateix és...                   Solidaritat.

Callar quan s’ha de parlar és...                Covardia.

Callar davant el fort és...                         Subjugació.

Callar davant el dèbil és...                       Magnanimitat.

Callar davant la injustícia és...                Complicitat.

Callar quan t’humilien és...                     Caminar en la veritat.

Callar en els moments de dolor és...        Virtut.

Callar davant la injúria és...                     Fortalesa.

I callar per estimar millor és...                 Santedat.

“La mentida mai és innocent”  (Albert Camús)

“Ens ho estan fotent tot per la cara. I és la gent que es rebel·la la que et sembla rara?”
(Pintada a l’avinguda Pearson)

La cançó de la por

“La por pot ser ocasional, la covardia és permanent”

La por saqueja la pau,
dóna... submissió,
     oprimeix,
     col·lapsa,
     esclavitza
amb idees imposades
i força la rendició
sense lluita.

La por ens inhabilita,
sense resposta... davant
la injustícia, amb la
voluntat subjugada.

La por juga a cuc a amagar
amb les emocions,
     s’aprofita
     de la ignorància,
     de la covardia,
és còmplice del terror
i de la por a tenir por,
la temuda ansietat.

“Tots els tractats mèdics diuen que les drogues d’inici sempre són tabac i alcohol. Jo no estic d’acord, la droga d’inici sempre és la cafeïna i es fa en forma de cafè o de beguda de cola”

“L’única cosa que m’impressiona d’una persona és la seva humanitat”

“El problema dels poetes és que som persones transcendents”