La cançó de la por

“La por pot ser ocasional, la covardia és permanent”

La por saqueja la pau,
dóna... submissió,
     oprimeix,
     col·lapsa,
     esclavitza
amb idees imposades
i força la rendició
sense lluita.

La por ens inhabilita,
sense resposta... davant
la injustícia, amb la
voluntat subjugada.

La por juga a cuc a amagar
amb les emocions,
     s’aprofita
     de la ignorància,
     de la covardia,
és còmplice del terror
i de la por a tenir por,
la temuda ansietat.

“Tots els tractats mèdics diuen que les drogues d’inici sempre són tabac i alcohol. Jo no estic d’acord, la droga d’inici sempre és la cafeïna i es fa en forma de cafè o de beguda de cola”

“L’única cosa que m’impressiona d’una persona és la seva humanitat”

“El problema dels poetes és que som persones transcendents”

També sóc

També sóc,
el matí sense albada
la roca que plora el mar,
el cranc que té fred
i la sorra buscant el sol.

També sóc,
la nit que ho envolta tot,
els arbres d’ahir i avui,
les flors de tots els demàs
i que estan per néixer.

També sóc,
l’ombra quan hi ha sol,
la pluja quan hi ha núvols,
el vent que t’acarona
i la petita veu d’infant.

“Que el camí sigui camí,
perquè la vida sigui vida”

(Gràcies Raimon per aquests
cinquanta anys que ens has regalat)

Redempció

Tinc la veu encallada
en el marge del temps
i en l’espona de l’espai.

Sí, estic varat en l’elogi
que entrelluca esquiu,
rovellat i sempre sardònic.

Deslligo, remugo i defujo
de l’alè groc del sofre,
del meu infern llunyà.

Xisclant, reclamo el cel,
les ones blaves del triomf,
no ser dipositari del fracàs.

Espetego com tro de primavera:
que una dona em redimeixi
i m’entauli l’amor amb vi!

Degotim de versos

Procuro tenir les mans obertes,
però pels dits se m’esmuny el temps;
quan recullo la xarxa de pensaments,
camí de la meva memòria. Camí tebi
fet de llesques gruixudes de records.

Vull afinar les meves cordes de petons,
per musicar, de nou, la vibració del cor,
perquè aletegi la germana papallona
o cavalqui l’ocell del cercle de la vida.
Hi ho faig trèmul, amb un tel a la veu.

Aquest degotim poètic, aquest desgranar
de versos mal tensats, com grans de raïm
o xarrup de nou vi, ficat en copa de cava;
mentre floreixen unes galtes d’emoció.
Tot plegat, baules en l’escletxa del record.

(“D’un temps, d’un país”, Raimon)

Sense pluja

Es va estroncar la font,
el calze on neix cada riu.
L’aigua deixà de ser tinta,
no podia escriure en el bosc.

    La terra s’esquarterà
    com llom de cocodril.
    El poc llim que queda
    és pols per a la ventada.

    Som serfs de la natura,
    del desig estèril d’aigua.
    Faedors de la supèrbia,
    només engendrem comiats.

I encara tenim pretextos
al negar el canvi climàtic,
com si ens fos aliè o anècdota,
que el temps sempre s’endurà.

“Som el que no érem
i serem el que no som”

El Casal dels Somnis

El vell Casal dels Somnis
s'està davant l'església,
davant el Casal dels Esperits.

El Casal és cafè i bar cada jorn
i vermut els diumenges i Festes
Majors o dia de fira i mercadet.

Allí, hi trobes tots els somnis,
el que somia un nou tractor o el que
té la certesa de guanyar la Grossa.

I només ens queda el somiador,
aquell que diu que és poeta,
per vocació i per necessitat...

d'atenció i de reconeixement.
Els maliciosos diuen que no hi és tot,
que sempre serà un somiador.

(Sóc poeta, perquè sóc un somiador)

"Ahir conferència. Avui descans i respirant en verd. Sóc d'espais oberts, sóc fill de la natura"

Diuen

Diuen que totes les fades
tenen una vareta màgica
i que totes les bruixes
una escombra voladora.

Diuen que tots els nens
són petits follets baixets
i que tota la gent gran
són (som) iaios o avis.

Diuen que les orenetes
sempre tornen al mateix niu
i que les cigonyes blanques
abans també ho feien.

Diuen que una ràfega de vent
pot emportar-se totes les fulles
i que tots els afluents i rius
sempre acaben arribant al mar.

Diuen..., què ens diuen?
Que el temps ho cura tot?
El que no diuen són les cicatrius
que el temps sempre ens deixa.

Pinzellada

Esmicolo el contingut del diàleg.
De cada fragment, pago penyora,
és el desfici de l’eloqüència,
dins el regateig del triomf.
I, potser, una tremolor anímica
de la que no vull fer esment.

Aleshores, és quan enceto
els sagrats elements, referències
anònimes que sempre van amb mi,
amb el regateig de l’enyor.
Al cap i a la fi, una breu
pinzellada per esmolar el futur.

Confrontació

Sóc un pròleg de mi mateix,
un somni oníric en una lírica surrealista.
Sovint, acarono l’esforç, els esquerdills
del llenguatge, tot pentinant cada foli
amb la meva trèmula escriptura.

No sóc homogeni, no tinc dicció,
només espigolo els meus espais oberts
per desinhibir-me. Tal vegada,
el públic aculli aquest projecte:
i, així, puc escriure l’amor com a epíleg.

Sal marina

Posa sal a la teva fe
i, fins i tot, a l’esperança.
Retroba la il·lusió del passat,
quan el capvespre recull
l’heterònom pensament,
mentre la marinada copsa
i bressola cabells i antull.
Que el reflex de l’aigua
sigui el reflex dels ulls,
tostemps enyorats, estimats.
Sí, posa sal (i sol) a la vida
i, de bell nou, torna a somiar.

“Sóc un estudiós del coneixement de la naturalesa humana, de llegir el subconscient de les persones i del llenguatge no verbal. I tot això, de què em serveix?”

“Hi ha dos classes de persones: les que li donen molta importància al sexe i les que no li’n donen cap. I les dos s’equivoquen”

Dedicatòria del poemari Intimitats

“Diuen que els poetes som com infants,
segurament tenen raó:
encara que ja som grans,
continuem de cor amb emoció”

                                          Josep Eritja

Escamotejant

Un traç històric.
Tossut miratge
a l’espill de la pena.
Reflex de lluna,
bri d’embruix
i un floc de goig.
Pluja de perfum,
indigne misteri
i suïcidi de l’èxtasi.

Sord, embolcallo
el tast del desig
amb molsa-memòria.
Resta un dibuix, fet
i escarnit a l’atzar;
interrogant de saviesa,
voraç àmbit quotidià;
moll clos i avorrit udol
d’aquest vaixell escorat.

“Construir els “a prioris” a partir dels “a posterioris” és el mateix que resseguir un riu corrent amunt. Tard o d’hora, t’equivocaràs i resseguiràs algun dels seus rius afluents”

(Dedicat a C.C.V.)

Regal fora de temporada

“De tant en tant, és bo fer un regal fora de temporada. L’amor també s’ha d’expressar sense que hagi una data assenyalada que ens obligui a fer-ho”

Antifaç

El món, enfarinat de pols,
encara vibra amb daus de mort,
vol un miracle, despertar
i espolsar-se el tel de Llàtzer.

Dante no ens va brodar
cap futur, cap batalla;
ens deixà a la cruïlla,
on sotgem l’eternitat.

Opto per treure’m l’antifaç,
vull estar nu i així sóc:
boig o amb esma, alliberat
o amb flama de passió.

“Adéu, Divina Comèdia adéu”

Repicant el teclat

De sobte ho veig clar,
m’ho diu el diàleg de la distància;
el miracle de la gravetat
quan premo les tecles
i fico les neurones afilerades
al foli virtual de l’ordinador.

Sí, són paraules-neurones que,
amb el seu vaivé, empenyen
i fan fora exèquies emocionals,
les que vàrem dibuixar i retocar
als fulls del llibre de la vida-amor:
totes les pàgines senars per a mi,
totes les pàgines parelles per a tu.

Aquest llampec és esquela
d’un antic infern no viscut,
però no per això més vell.
Tens raó, quan tot trontolla,
cal obrir agenda a l’eterna amistat.

La filosofia del sentit comú

Etimològicament, filosofia prové del grec antic i literalment significa: “amant del saber” Però avui en dia la paraula filosofia s’utilitza en un sentit més ampli i la seva significació s’emmarca com una ciència que busca donar explicació al coneixement de qualsevol disciplina. Per explicar-ho d’una forma més planera, podem posar d’exemple a un cirurgià i a un mecànic; la filosofia d’actuació és pareguda, encara que les característiques i la complexitat del cos humà diferencien l’actuació d’un cirurgià de la d’un mecànic.

No obstant això, podem dir que malgrat l’evolució semàntica de la paraula, l’essència filosòfica no s’ha perdut i seguim tenint la pregunta com a eina especulativa (1) Filosòficament, l’important no són les respostes o trobar respostes, sinó plantejar correctament les preguntes.

El sentit comú (2) , i segons la filosofia aristotèlica, és un sentit general vinculat a tots els altres sentits, que unifica i coordina l’experiència sensible tant externa com interna. A més a més, el sentit comú també s’entén com la facultat de la persona a l’hora de raonar un judici, sense caure ni en l’escepticisme ni en el dogmatisme. Per tant, podem dir que el sentit comú és realista, no veu el got mig ple com l’optimista ni veu el got mig buit com el pessimista; constata que la meitat baixa del got està plena i que la meitat més alta del got està buida.

Fent una unificació conceptual de les dos definicions, estableixo la filosofia del sentit comú com: “Un camí per plantejar l’explicació del coneixement a través de preguntes correctes i per fonamentar un judici que sigui realista”

Aquest camí de preguntes l’estructuro de la següent manera: Observació ? Sentit comú ? Lògica ? Raonament. Fet aquest camí estrictament filosòfic, arribem al llindar o cruïlla d’altres opcions i estem en condicions de poder afrontar correctament aquestes opcions que se’ns ofereixen. Per exemple: el camí de la creativitat (literària, plàstica, etc.), el camí de la tècnica (mecànica, quirúrgica, de laboratori, etc.), el camí de la metodologia científica (en totes les seves vessants), etc.

Malgrat que aquesta exposició pugui semblar complexa, puc assegurar-vos que les persones amb un bon sentit comú desenvolupen aquest camí filosòfic de manera natural i, fins i tot, intuïtiva. Dins nostre, tots tenim la concepció del que està bé (el que és correcte) i del que està malament (el que és incorrecte) i un sistema d’alarma que ens avisa quan alguna cosa ens pot ser estranya o arriscada. Altra cosa és, si no en fem cas o si el sentit comú el tenim afeblit pel consum de substàncies pernicioses que alteren els nostres sentits. Ja que, si aquestes substàncies alteren els nostres sentits (interns i externs), també alteren el sentit comú, per ser el sentit que unifica i coordina els altres. Així doncs, sentits alterats per substàncies tòxiques és igual a sentit comú alterat.

(1) La paraula especulació significa sospesar (pros i contras) És, doncs, una paraula positiva. Encara que, i per culpa de l’especulació immobiliària, aquesta paraula avui té connotacions pejoratives.

(2) Segueix sent més vàlid que mai el vell aforisme que diu: “El sentit comú és el menys comú de tots els sentits”

“Jo dormia i somiava que la vida era alegria.
Vaig despertar i descobrí que la vida era servei.
I servint vaig descobrir que el servei era alegria”
                                                                                              (Rabindranat Tagore)

Pacte

Sense cap motiu
l’albada fa vigília,
té pressa per enfilar
un urgent nou dia.

Un impuls somort
–com úter de poesia–,
em fa renegar de
la fada de la nit.

Qüestió de forma,
d’oxigen, d’esfera;
de cercle, quan trec
bitllet per poder viure.

“El teu somriure, el meu taló d’Aquiles”

(Pintada d’una paret d’Alacant”

Les golfes

Barrino una sentència,
escardant un còctel de noms;
qüestió erràtica i obsessiva
d'una efímera filosofia
que tinc a dalt, a les golfes:
barreja d'orca lucidesa
i soroll bleix de sentit comú.

Embadalit...

...davant els penjolls
i l'enganyosa bijuteria
de les casetes del passeig.
Mentre sento el suau alè
de la marinada i la flaire
a gas-oil dels vaixells. Intrigat,
se m'escola una idea estèril,
eixorc pensament de la vacuïtat.

Anàlisi

Fart de tanta xerrameca
surto del parany de l'esperit
i de l'àcida crossa de la tristesa.
Ara, estic àvid per tornar
a ensumar la feliç rutina.

"En el detall està la diferència"

“Projectar les nostres culpes cap als altres, com si fossin culpes seves, és un recurs exculpatori fals i propi de persones immadures i neuròtiques”
(En aquests casos, és bo “llegir” el subconscient, ja que aquest no menteix mai)

Maig: un raig, un somni

No puc concebre la vida...
sense llegir,
sense respirar
o sense escriure.

Cada matí,
surt un raig:
dia de maig,
dia de pluja.

I cada vespre,
surt un somni:
nit diària,
angoixa alliberada.

No puc comprendre la vida...
sense música,
sense il·lusió
o sense tornar a escriure.

I ja torna el raig,
perquè és...
un nou dia de maig.

El meu hort

El meu hort és l’escriptura,
en ell hi tinc plantats:
noms, mots i paraules;
articles i pronoms embrancats,
arrenglerats cavallons de verbs;
planters d’adverbis i conjuncions
i un arbre de preposicions.

Aixada d’estilogràfica en mà,
entrecavo aquí i allà
i arranco les males herbes
de paraules descregudes,
tot mirant-me interrogants,
admiracions i punts suspensius.

El meu hort es rega amb
la sèquia dels diccionaris
i, de vegades, el puc abonar
amb poemaris d’altra gent.
El meu hort no és un gran hort,
però em dóna collita suficient
per a la meva taula i per a tot l’any.