Avet negre, avet roig

Recer de camí
per on tomba
l’aigua freda
de la gelera.

Prop, la tartera
comanda altre rierol.
Al capdavant, l’avet negre;
a la seva rereguarda,
l’avet roig, on saltirona
un esquirol inquiet,
que retorna al bosc
amb els últims raigs
d’un sol ferit
pel vol del voltor.

Tot és silenci
en aquesta pau.

A més de dos mil metres,
la muntanya torna a tenir
la gènesi del primer dia.

“El món és bonic, però té un defecte anomenat home”  (Friedrich Nietzsche)

Comitiva d’incertesa

Avui, tinc per interlocutor
un qualitatiu avorriment,
que vulnera l’habitual
disbauxa quotidiana.
Aquesta nadiua incertesa
gaudeix de bon seguici
(grotesc i una mica miop),
que contribueix a compartir
el minúscul i esquifit estímul;
referència que és illa, dins
el desert d’un projecte.
Goig per un compromís
i oasi clos de lleial esforç.
Si més no, les petjades
són escarni d’envelliment.

“El dia que siguis capaç de plorar d’impotència davant una injustícia, aquell dia serem companys”  (Ernesto “Che” Guevara)

“He comès el pitjor pecat que un pot cometre. No he sigut feliç”  (Jorge Luis Borges)
(L’altre pecat és no poder ser feliç de forma continuada)

L’amor en el desamor

“Estar enamorat pot arribar a ser l’estat ideal de l’idealista”
Mentre això no passi, des de la falta d’amor (o desamor) faig amor. I així:

Estimo la poesia,
la seva insolència crítica,
la incògnita de cada vers
i el seu simulacre de felicitat.

Estimo la música,
la cadència poètica de notes,
ritme de nit, lluna i estels,
amb melodia de firmament.

Estimo la fotografia,
la seva poesia plàstica,
el satèl·lit cromàtic que
l’envolta de llum i color.

Estimo els espais oberts,
on s’aplega la natura
i els éssers fills seus:
la poesia primigènia.

I estimo, perquè estimar
és, i serà, poesia del cor
i balança per equilibrar
la raó de la racionalitat.

“Fa falta tota una vida per aprendre a viure”  (Sèneca)

Ferits d’amor

No puc oblidar-me,
quan front per front
robàvem l’alè amb petons
i després inspiràvem
a tot pulmó, fent donatiu
a la nostra llum de felicitat.

Tota passió comporta
l’espectre del temor:
l’eventual pèrdua d’amor.
La crida, lluitar tot sovint
sense armes i la crueltat de
lliurar la pietat com almoina.

Sempre justifiquem el passat,
serfs de ferides de guerra
que ens encadenen a la vida,
a viure la propera senilitat,
aquella que ha d’il·luminar-nos
el camí, per poder morir en pau.

“El silenci en una societat sempre ha estat sinònim d’injustícia”
(Pintada al poble abandonat d’Aramunt Vell)

Renúncia

El tedi de la vida
–subtil escenari on
es forja l’estoïcisme–
sobreviu, amb feines,
la intempèrie onírica
d’allò que és fictici;
fins que el fracàs,
o una temptació,
fan adonar-nos que
tot és irrellevant.
Aleshores, l’amargor
i la tenacitat desvetllen
el contingut, sobrer,
d’entrar o sortir de
la cabana de l’amor.
Dins per pidolar,
fora fred de cel ras.
Al capdavall, queda
l’aprenentatge per
poder fer la renúncia.

“No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins i tot amb la meva vida el dret que tens a dir el que penses”  (Voltaire)

Disset, del disset a les disset

Estic orgullós de ser català,
orgullós de Barcelona,
Cambrils, Ripoll i Alcanar.

Gràcies a tots per compartir
el nostre dolor i llàgrimes.
I gràcies per dir: “No tinc por”

La pau

És igual que siguis
home o dona,
vell o jove,
obrer o pagès,
soldat, estudiant o comerciant,
és igual quina sigui
la teva tendència política o religiosa;
Si et pregunten quina és la cosa
més important per a la humanitat,
respon
primer,
després
sempre:
la Pau

Lu Tien Min

(Tots som Barcelona)

El plany del follet

Sota la paperassa
del primer calaix
surt, poruc, l’escriny
on hi tinc el Manairó,
faisó de Martinet
del Pirineu lleidatà.
 
Capçot, em fita,
creu que l’he traït,
que l’he oblidat
en els encontorns
de la memòria;
on se sol ensorrar
el propòsit d’Any Nou.
 
¡Com oblidar-me
de la seva xerrameca
i perbocada ganyota!
Tanco l’estoig, mentre
el seu etern averany
em fiblarà l’esperit
fins al proper any.

“Quan un home mata a un tigre li’n diuen esport, quan un tigre mata a l’home li’n diuen ferocitat”  (Georges Bernard Shaw)

La meva piràmide de Maslow

Necessito:
respirar en verd i blau,
beure aigua de lluna i gebre,
alimentar-me amb el diccionari,
dormir amb els meus somnis
i que l’amor em sigui prou fidel.

Necessito la seguretat:
gaudint l’esport i espais oberts,
de tenir recursos per viure i somiar,
que la salut em sigui tothora lleial,
d’engrandir la propietat intel·lectual,
de llaurar, regar i adobar ètica i moral,
i que família i amics estiguin a l’abast.

Necessito:
afectivitat, estimar i ser estimat,
rebre tot l’afecte que jo puc donar
i que el fantasma de la sexualitat
assumeixi els anys transcorreguts.

Necessito el reconeixement:
i no ser tan crític a mi mateix, tenint
alguna confiança amb la humanitat,
gaudint de cada èxit i de cada fracàs
i respectar encara que no em respectin.

Necessito autorealitzar-me:
tenint una sòlida moral espiritual,
amb l’arquitecte de la creativitat,
l’espontaneïtat i sense prejudicis
i resoldre problemes, acceptant els fets.

Necessito:
“Que la gent deixi de defensar
a altres persones i que accepti
que només es defensa la veritat”

Necessito...: que vulguis llegir-me.
Gràcies.

“De tots els animals de la creació l’home és l’únic que beu sense tenir set, menja sense tenir gana i parla sense tenir res que dir”  (John Steinbeck)

Espill de solitud

M’engrapo en el malson,
l’evocació bituminosa
que n’és vorera pel cervell,
per on llisca el deler.
Vinclo espurnes de records,
per revifar l’espelma
que trenca la sinuosa
penombra, on batega
el hieràtic rellotge,
al compàs del tic-tac
del cor. Faixó de pànic.

Tinc totes les finestres
amb estors  atapeïts,
perquè no em vegin
i, sobretot, per no veure.
També sóc furtiu, aguait
d’enyorances i esdevenir,
on es reclou la por,
que percep l’esperit
d’un cos que, cada dia,
emergeix amb nova xacra.

“Cap persona mereix les teves llàgrimes, i qui les mereixi no et farà plorar”  (Gabriel García Márquez)

Reguitzell d’afanys

Amb tombarella escèptica
(de plantejament existencial),
intento conrear amb serenor
el sobrecor espiritual que
fendeix el llenç de tota
mediocritat. Astorat per
balder esglai de sorpresa
(llampec d’experiència),
al menystenir la íntegra
síntesi de la coherència.
Dedins, i contemplatiu,
albiro l’etern misteri
de l’estupidesa humana.
Rebuig i fàstic, tedi i rutina
són, de bell antuvi, recurs
per esperonar la imaginació
i fugir de la grollera
escletxa de morbositat.

“Dins el Vaticà tot està folrat d’or i a fora els pibes s'estan morint de gana”  (Diego Armando Maradona)

Un pessic de temps III

Llavors, per dir-t’ho,
em converteixo en pluja.
Embolico en cada gota
una paraula d’amor,
aixoplugant-me sota
el paraigües de l’enyor.

Hores d’ara, estimo,
en un pessic de temps,
l’aventura més arriscada,
on les nostres aures i pells
s’agermanaren, en nits
on mai va sortir el sol.

Després de tot, sóc jo,
perdut en aquell temps,
buscant el teu somriure
dins el mirall del somni,
on naufraga la timidesa
i es fa orfe el meu amor.

“Em vaig quedar sol al centre del món. Quiet”  (Raimond aguiló)

Claustre

Frega la lluna plena
cada arcada, cada
columna a cel obert.

La nit no té presa,
li dóna protagonisme
al crepuscle. Ella,
més tard, ja regnarà
en llarga nit d’estiu;
fins que un altre
crepuscle l’acomiadi
per tornar l’endemà.

La petita Júlia
(ves per on) anomena
a “Romeo” Sí, potser
aquesta lluna plena és
la lluna de Shakespeare.

                         (Gràcies Júlia)

“El que més cansa d’un treball és fer veure que treballes. I sóc prudent”  (Raimond Aguiló)

La socialització de la presó

Ara, s’ha ficat de moda que els corruptes i delinqüents de guant blanc, quan surten de presó, facin una roda de premsa, en la que fan un agraïment exprés als presos comuns del mòdul que han estat internats.

Si no recordo malament, el primer en fer-ho va ser el Mario Conde. Des d’aleshores, quasi tots ho fan, amb les càmeres de televisió enfocant la porta del centre penitenciari. Sí, sembla que la presó és un bon lloc per socialitzar-se i relacionar-se amb gent d’estrats socials més baixos i que mai es produeix en la societat civil. La privació de llibertat en un espai limitat unifica i agermana als que són residents d’unes normes i disciplina que són comunes. Salvant les distàncies, passava el mateix quan es feia la “mili”, desapareixien les classes socials i, en alguna mesura, tothom era exactament igual.

M’agradaria saber si aquesta socialització perdura en el temps i, ja en la llibertat del context social, aquest agraïment es converteix en alguna cosa més que paraules.

A bell ull

Cada nova temptativa té
un compendi d’actituds
–estètiques i reiteratives–,
per descriure la dimensió
que cada qüestió fa, atiar
la torxa que il·lumina
la cova del discerniment;
encara que sigui inassolible
una estètica per commoure
i apaivagar el nostre esperit.
Però, sempre és millor això
que la caòtica inanició amb,
o sense, l’eròtica d’angoixa,
progenitora del caràcter cínic
que és inherent a la paranoia
i a la seva ànima escardalenca.

“Quan em van preguntar sobre alguna arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica jo vaig suggerí la millor de totes: La pau”  (Albert Einstein)

Farcellets de somnis

Sóc un somiador. Somio
un univers millor:

On el cercle de la vida
sigui perfecte, l’avui
igual com serà demà.
Sense antigues històries
de terres fragmentades.
El món zero, l’hora zero
de creació, de redempció.

Somio la pausa, l’instant,
la galàxia impalpable que
obre com clau d’esperança.
El món on tots els deserts
són de molsa, endinsada
amb arrels inabastables
i enlairada dintre el brancam.

Somio un món on la nit
no estigui empaitada
per llum freda, artificial
i amarga. On el nou dia
-obert a núvols i pluja-
no se’ns mori sense avisar,
tancant farcellets de somnis.

Somio que somio, que ja...
no sóc un somiador.

“Recordar és fàcil per al que té memòria. Oblidar-se és molt difícil per al qui té cor”  (Gabriel García Márquez)

Cor empeltat

Nou jorn
En el cor tinc empeltada
una branca d’esperança,
d’on neixen nectarines que,
dia a dia, ofreno al destí.

Matí
Pujo a l’autobús turístic
quan el Sol és fa templer,
hereu de la mare Terra
i hereu del pensament.

Tarda
Quan la Lluna es fa pubilla
baixo del carruatge. Busco
els Gegants i Capgrossos
i el folk de Xavier Baró.

Nit
La nit (que llarga és la nit!)
em cerca, Fada de Ventafocs;
que la vida només és un conte
i els contes se’n van al cor.