“A partir de certa edat, el més important és la dignitat. I quina edat és aquesta? Doncs, cadascú decideix l’edat que és”

El camí de la lluna

A la sorra, prop del mar,
veig la llum blanca
amb tocs grocs,
d’una lluna plena
que fantasieja
la meva imaginació,
obrint camí al nou estiu.
És el camí de la lluna
que il·lumina les ones
per portar-me a l’horitzó:
aquell de la meva infantesa,
aquell de la meva il·lusió.

“La superstició és la religió de les ments dèbils”  (Edmund Burke)

Curtcircuit

El temps ho cura tot:
el mal d’amor,
el mal d’amic i
el mal d’alçada.

Quina poca memòria, amor.
(Quanta poca substància...)

Cinc anys?
Són no res i és una vida.
Són el passat amortallat de nostàlgia.
Ara ja ni me’n recordo.
L’oblit talla l’aire.
S’han fos els ploms de la memòria.

                              Gemma Casamajó

“La força és la diplomàcia dels dèbils”  (Ferran Mascarell)

Lluny

Estic lluny.
La tristesa no se’n va.
La distància mitiga el dolor
però no hi ha aigua que l’apagui.

Estic lluny, Catalunya,
i no per això estic menys trist.
Ens diuen idealistes?,
de quina realitat parlem?

Lluny, enyores
la llarga lluita del passat,
el present indòmit i tossut
i un futur molt incert.

Estic lluny, Catalunya,
i el teu futur de segles és
el futur del nostre poble,
i també és el meu futur.

Beseit, 24 d’octubre de 2017-10-25

Penombra

La revolta -maquillada
amb el cosmètic escepticisme-
té per acòlit el deler
i com auguri el clam
emboirat de la submissió.

Enguany, pel pedregós
camí de l’excrescència,
esmicolo alguns records;
mentre glopejo vent
amb l’admonició del nord.

Com dialogar?

Quan fracassen o no hi ha arguments i cal justificar-se davant una societat (que és més emocional que racional), ¿què millor manera de fer-ho que justificar-se amb la Constitució i judicialment, el que no s’ha pogut justificar políticament?

De tots és sabut que el poder corromp i que no hi ha camí millor, per justificar una corrupció democràtica, que “el camí legal” Sí, qui gestiona la fiscalia gestiona el poder judicial. Els jutges són molt més propensos a acceptar les tesis d’un fiscal que les tesis d’un advocat defensor. Cap sistema judicial és perfecte, però que Espanya estigui en el número 58 del rànquing mundial de falta d’independència del poder judicial, diu molt.

En un partit, mirar-se la grada dels seguidors és fàcil, el més difícil és admetre els plantejaments de l’equip adversari. Mentre uns venerin a la deessa Constitució i altres venerin la veu democràtica del poble, el diàleg es fa difícil, per no dir impossible.

A més a més, aquest ja està sent un problema europeu, perquè: “alguna cosa li està passant a Europa, quan els seus líders donen suport a Rajoy, mentre la premsa dóna suport al poble català”

“Trobo la televisió molt educativa. Cada vegada que algú l’encén, em retiro a una altra habitació a llegir un llibre”  (Groucho Marx)

La gestió de la por

Tinc veu i vull expressar-me.
Tinc dret a vot i vull votar.

És incomprensible que
polítics, premsa i tertulians
juguin a la dialèctica del gat
i el ratolí per justificar-se,
la seva immaduresa ofèn
la nostra intel·ligència.

Volem ètica, volem democràcia
i volem una constitució
que respecti aquesta ètica
i el poder del poble (democràcia)

No volem un estat representatiu,
volem un estat participatiu.
Avui, més que mai, exigim
llistes obertes i desbloquejades.

Perquè som ciutadans i demòcrates,
reclamem el nostre dret a veu i vot;
no cada quatre anys, sinó cada vegada
que sigui necessari. Sí, volem votar.

Tot fet, tot per fer

Aquests més d’octubre veig amb tristesa, ràbia i impotència com tothom que té una responsabilitat s’enroca: els polítics que juguen amb blanques i els que juguen amb negres, els juristes estrictament constitucionals i els juristes estrictament ètics, el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol; la societat civil catalana i la societat civil espanyola, els tertulians racionals i els tertulians emocionals, els que volen dialogar i els que fiquen excuses per no dialogar; els demòcrates que només volen ser representatius i els demòcrates que volen ser participatius, els que diuen ser monàrquics i els que diuen ser republicans, les empreses que tenen por i les empreses que diuen que no tenen por; i un etcètera tan llarg com vulgueu.

I el poble? Com sempre, el poble segueix sent els peons de totes aquestes partides d’escacs. Ah! I tant blanques com negres juguen la partida en nom de la democràcia. Maleïts sigueu! Hipòcrites!

No dubtis

No ho dubtis, truca.
La meva porta
sempre està oberta.
Truca i entra.

La meva casa és senzilla,
amb l’austeritat del templer
i el sentit comú d’un pensador.

Hi ha poesia a les parets,
poesia musical d’època
i poesia d’amor a l’ambient.

I també hi trobaràs:
el silenci filosòfic que
que la vida dóna per viure.
Sí, no ho dubtis i entra.

Amor núm. 1 en do menor

Seduiré la infantesa
i li robaré el nen que fores,
que mai va marxar del tot.

                      Gemma Casamajó

“No riure de res és de beneits, riure’s de tot és d’estúpids”  (Groucho Marx)

Torna-m’ho a dir

Torna’m a dir
el que em vas dir
el primer dia.

Torna’m a dir
què penses, què estimes;
mentre em mires als ulls
i ofrenes les teves mans
per rebre les meves.

Torna-m’ho a dir,
Amor, que avui
el meu cor ha perdut
el temps i està
com el primer dia.

“Vaig venir a Estats Units, perquè vaig escoltar que en aquest país existia una gran, gran llibertat. Vaig cometre un error elegint Estats Units com una terra de llibertat, i és un error que en el balanç de la meva vida ja no puc compensar”  (Albert Einstein)

Encisada

Encisada,
transites la doble avinguda
del plaer
per arribar
exhausta,
al recer del tronc.

Mai
un cau fou tan dur
i tendre
a la vegada.

Àngels Cardona

“Un home intel·ligent és aquell que sap ser tan intel·ligent com per contractar gent més intel·ligent que ell”  (John Fitzgerald Kennedy)

Remolins de silenci

El riu de les paraules
està sec. La balma del canyissar
oneja al captard,
amb l’encís del vent
i els seus remolins de silenci.

(A tots els polítics que es neguen a dialogar)

Covards

Ho tenim tot previst i calculat.
Fins i tot, la ignorància,
sobretot els graus d’ignorància.
Ens malfiem dels optimistes,
dels indiferents, benaurats,
dels qui són massa amics
i ens poden furtar l’íntim,
en qualsevol revolt del camí.
Hem envellit i l’avarícia
ens fa covards, miserables covards.
                                          Josep Borrell

“Sempre és millor la força dels arguments que l’argument de la força”  (Donald Tusk, president del Consell Europeu)

Albada

Despunta el dia.
Rapinyant els desitjos,
                                     la garsa vola.

                                  Pere Pena

“No és el mateix la pèrdua d’una persona que ja no hi és, que la pèrdua d’una persona que encara hi és”

Escena

Una parella jove és a la barra.
Ella du els llavis molt pintats, les mans
amb ungles llargues i ben perfilades.
Ell és àgil i fort, amb un fons de tendresa
i ulls negres d’esparver. S’estan mirant
i parlen en veu baixa. Cada pausa
s’acaricien amb un llarg somriure.

De la barra a les taules hi ha unes passes.
Allí asseguts hi ha una parella
-una vella i un vell- que estan callats
sense mirar-se. A fora, una ambulància
passa com la trompeta del Judici.

                                                   Joan Margarit

“És absurd fer-se masses il·lusions”  (Màrius Torres)

“M’agradaria que abans de sortir al carrer se’ls hi fes un test d’alcohol i drogues als antidisturbis. No, no és gens normal alguns dels seus comportaments”

Com sempre dic: “No es defensa a les persones, es defensa la veritat”

Quan bufa l’atzar

Quan bufa l’atzar,
ens trobem a lloure
del destí, al caprici
de la seva vanitat.

(Menys policia i més poesia)

“Veritablement l’home és el rei dels animals, ja que la seva brutalitat supera a la d’aquests”  (Van Gogh)

Vergonya!!!

El rei va fer un discurs on:

1- No va fer cap esment a les víctimes de l’1-O

2- No va parlar en cap moment de diàleg.

3- Dóna la culpa a polítics, sense entendre que a Catalunya és el poble qui mana.

4- Va fer el mateix discurs que la Soraya Sáez de Santamaría, sense tenir en compte que avui la reprovaran al congrés de diputats.

Majestat, gràcies per fer-me sentir cada vegada més republicà!

PETITS POEMES DE TARDOR

Buscar o no buscar
 
Em passo la vida
fugint, viatjant.
Tinc la il·lusió que
estic buscant
i el desencís
de no trobar.

Temps mort

Vaig al tanatori,
on la mort
té el seu temps.
Estic allí,
tranquil, esperant,
fent... temps mort.
(A la memòria de l’home de la Iolanda)

Comiat

Veig
i escolto.
Miro
i sento.
En tinc prou?
Adéu-siau! Amor.

Fil d’or

Em cites
i accepto.
Revalides
la nostra amistat
i aprovo. Sí,
el fil d’or
mai es trenca.
(De nou, gràcies Pere)

On ets?

Per estimar
tot allò
que jo estimo.
I per odiar
tot allò
que jo odio.

“Perdona sempre al teu enemic. No hi ha res que l’enfurismi més”  (Oscar Wilde)

On vas Catalunya?

“Bastim murs que ens preservin de tota estrangeria”  (Miquel Martí i Pol)

La clau del temps
tanca porta i deixa
fora les mirades
i petjades de la lluita:
la Terra d’Acollida
ja no és Terra Promesa.

La llei del seny
ha de trencar la rutina,
sense decebre ni defallir
el pas dels anys.

Solc rere solc,
s’ha de capgirar el territori,
que l’or torni a ser groc
i la sang vermella,
per ondejar preguntes
que varen fer els nostres avis.

Som on som i amb vent de cara.
Dempeus, ens toca girar full,
per fer la mateixa plana.