Acceptar el temps

M’engoleix la rutina
amb un rosari d’instants
que fugen com fuig la vida.

A la llum li segueix la foscor
i altra vegada li segueix
la claror d’una nova llum.

Tinc paraules per reparar
al costat mateix del diccionari,
que tinc a l’abast de la mà.

A vegades fa mal escriure,
perquè has de sortir
del recer de les entranyes.

Cada senyal, cada matís
m’omplen de plenitud,
però també em fan patir.

És estrany tenir només
per company al temps,
mantenir la seva veu

i començar a acceptar
el seu afamat procés
i un veredicte tirànic.

“Si no fos perquè la mentida sempre acaba guanyant, m’atreviria a arriscar la vida a defensar la veritat”  (Marta Alòs)
 (Gràcies Marta, perquè la sinceritat també forma part de la veritat)

No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

                                       Miquel Martí i Pol

Pintades als dos Arenys

En el vell carret d’en Quel·la
desitjava de pujar
pel camí del cementiri
que domina tot el mar.

Salvador Espriu (Arenys de Mar)

“Veig més morts al carrer que al cementiri”  (Arenys de Mar)

“No critiquis a l’home, si no coneixes les penes que amaga”  (Arenys de Mar)

“Amb petons, no amb raons”  (Arenys de Munt)

La teva veu

Fes sentir la teva veu,
si no vols morir en
el teu propi silenci.
Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.

Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.

(A totes les dones que no són lliures)

“Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra”  (Jesús de Natzaret)

Llibres

Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda,
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres!

                                             Narcís Comadira

• “La patètica i operística cursa de braus, últim reducte d’una era bàrbara i passada, encara deshonra la nostra civilització”  (Desmond Morris)

Cel mal pintat

Aquest cel està mal pintat,
tots els núvols, grisos,
els han fet amb pinzellades grolleres
i el poc blau que es veu
està esvaït; ni tan sols
hi haurà l’excusa d’una tronada.

Aquest cel ha patit una fallida
de sol mediterrani que, sembla,
també se n’ha anat de vacances.

“Cada persona és un món i hi ha móns que val la pena descobrir-los”

Aquesta és la vall de les llàgrimes i de les complaences
de les repeticions i les interrupcions
dels trencaments i dels tancaments
de les obertures i dels aperduaments
de les eclosions i les culminacions i els èxtasis

costa imagina com s’ho fan els de l’altra vall
els de l’altra contrada.

                                                              Josefa Contijoch

“Els pobres no tenen el monopoli del patiment”  (Tahar Ben Jelloun)

“Hi ha cors que sempre bateguen al compàs de la mateixa música, d’una orquestra on la partitura és la nostra forma d’entendre i viure la vida”

Mirades fent camí

No ho saps? No ho veus!, però
portem el mateix camí on,
tard o d’hora, sempre ens trobem.

A desgrat d’estar cadascú a la seva riba,
tenim espona comuna, ens acarona
idèntica llum i escoltem el mateix piular
d’un ocell que germina l’arbre de la vida.

Tremola una pàgina de l’existència, fugint
d’aquesta boira espessa, perquè els nostres ulls
es fitin i puguin trenar... noves mirades.

Magnum 155

Ho reconec, he ficat al meu televisor el 155 i em surt un missatge que diu: “Canal no válido”. Bé, es veu que la Constitució té més canals que el meu televisor, encara que allí li’n diuen articles.

¿Us recordeu de les pel·lícules de “Harry el sucio” i la seva Magnum 44?, el revòlver més gran i potent. Doncs bé, amb l’article 155 passa el mateix, és l’article més gran (ample d’interpretació) i el més potent. El Magnum 155 ja s’ha disparat i es veu que la cosa ha anat tan bé (pel qui el dispara, és clar), que no els hi ha costat res tornar-lo a desenfundar en dos o tres autonomies més. Amb un avís del tipus: Atenció!, que aquí el sheriff sóc jo. ¿O no us sembla quan el Sr. Mariano Rajoy treu pit dient: “Las elecciones de Catalunya las he convocado yo” i ho va fer just després de disparar la Magnum 155?

I jo pregunto, quan punyetes ens asseurem a dialogar? El dia 22 de desembre? Doncs no. El 22 de desembre la gent estarà per la loteria i per les Festes de Nadal que prou falta ens fan.

Biblio-jubilats

Obre el diari
però mai cap llibre.
Es queixa de
la manca de respecte
però no és capaç
d’apagar el mòbil
a la biblioteca
(hemero-diari-teca)

S’han jubilat...
de masses coses.

“Les ments més profundes de tots els temps han sentit compassió pels animals”  (Friedrich Nietszche)

Love story

Heus ací el canemàs d’una setmana
sense història escrita
amb les venes dels seus neons
vermells a punt de rebentar
a la casa de les cases.

Noies de preu a cap preu.

És una pena
però he fet pana.

                        Josep Domènech

“Si amb la teva intel·ligència no ets capaç de sortir de la teva estupidesa, potser és..., perquè realment ets un estúpid”

Passió

(I amb el somriure, la revolta – Lluís Llach)

Sóc un llàtzer insistent
i tinc la revolta com a projecte.
Avorrit de tanta indiferència,
de tantes cròniques absurdes
que sempre em deceben,
mentre la silent malícia
es va dipositant, a poc a poc,
com pols damunt els mobles;
dic adéu! a la companya passió.
Me’n torno a buscar refugi
dins les pàgines d’un bon llibre.

“No sé. I per no saber, no entenc. No entenc la incomprensió, no entenc la prepotència, no entén la intransigència i no entenc que no se’ns entengui”

(La justícia espanyola segueix generant greuges comparatius)

Ulls de cendra

Ulls de cendra,
com si el foc de l’esperit
s’acabés d’apagar; quan
la nit és més freda
i la veu surt tremolosa.

Ulls de cendra,
d’un dimecres de quaresma,
quan la religió fuig
de tots els pensaments,
com fuig la pols amb el vent.

Sense temps,
tornar a sentir, a viure,
tots aquells sentiments
que teníem endreçats,
qui sap on, qui sap quan.

Ulls de cendra,
de mirada anhelant, veu dolça
que reclama, amb somriures,
totes les nostres enyorances
amb criteri i anhel de destí.
(Perquè el destí de Catalunya és el nostre destí, Nou-N, Nou-Judici)

“És casi impossible fer un bon diàleg a través de les xarxes socials; ja que, no deixa de ser un intercanvi de monòlegs”

El sol de l’esperit

Aquest és el mateix sol de muntanya.
Aquest és el mateix sol de platja.
Per què, doncs, aquest sol no és
el sol del meu esperit?

Faig drecera per eludir
un entorn que se cau
de pura estupidesa.
Torno a noliejar la imaginació,
la lliuro als quatre vents i,
d’aquesta manera, omplo les veles
d’aquest etern vaixell,
fins que cruixi la fusta;
feta amb arbres de muntanya
i assecada amb sol de platja.

Aquest sí, és el sol del meu esperit.

(Dedicat als "demòcrates" que només són demòcrates teòrics)

El nostre amor
té forats al sostre,
no és un amor sense casa,
és un sac de ciment per obrir
pols a la cara.

                   Mireia Vidal-Conte

“Capficar-se en el present és un error, perquè el present no existeix; el que acabes de llegir, ja és passat. Per tant, busca les teves arrels en el passat i procura preveure el teu futur”

Petons de sal

Oloro l’aire humit
mediterrani, mentre
el sol acarona la meva pell.

Els teus ulls, sortits
d’un món verd,
em miren per donar-me
la pau. La pau que
sempre em dónes
i que busco després
de cada combat.
I així, el meu agraïment
floreix en petons de sal.

“La justícia només és justa quan és ètica i equitativa”

Escrits a la pell

M’alço en nom propi i de ningú més.
La meva història és breu
com els mots que ara enfilo;
els imagino, els penso, els dic,
els escric, els rento i els estenc al món,
clars com la inquietud de primavera.

Després, aquí els llegiu.

                                                 Helena Porteros

Masses errors de càlcul

Pensar que el pacifisme s’imposaria a les actituds autoritàries, ha estat un error de càlcul. Pensar que el pacifisme català tenia el monopoli del pacifisme, ha estat un error de càlcul. Pensar que el pacifisme generaria la simpatia i mimetisme del pacifisme europeu, ha estat un altre error de càlcul.

Pensar que amb l’ètica es pot guanyar una legislació, ha estat un error de càlcul. Pensar que les democràcies europees qüestionarien la democràcia espanyola, ha estat un error de càlcul. Pensar que amb la política es pot conduir i reconduir una situació, ignorant el poder fàctic econòmic, ha estat un error de càlcul. Pensar que algun dia pot haver-hi uns Estats Units d’Europa (EUE), no sols és un error de càlcul, és una autèntica ingenuïtat; les monarquies europees no toleren repúbliques.

Pensar que votant es resol el problema, no sols és un error de càlcul, és un error històric. Pensar que el diàleg s’ha de fer al congrés o al senat, és un altre error; el diàleg s’ha de fer en una taula neutral de diàleg i negociació amb data i hora.

Pensar que vivim en una democràcia participativa és el pitjor dels errors, vivim en una autèntica i genuïna partitocràcia; només volen als ciutadans fent cua a les urnes i les urnes es fiquen quan ells diuen. I els partits nascuts o que incorporen a gent de la societat civil, acaben sent testimonials. No, no vivim en una societat que entengui la democràcia com una filosofia de vida, la filosofia de vida de la nostra societat està basada en l’oci. Continua sent vàlida la màxima romana de “pa i circ”, ara podem dir “pa, futbol i oci”