Sé que voles encara que no et vegi,
miro els teus ulls de primavera
i sé que ara vius més lluny
i que no tornaràs.
Però encara somio que un matí vindràs
perfumada de gessamí.
Trucaràs a la porta
i sabré que ets tu.
Vindràs
amb el teu vestit vermell.
Riurem.
Esperarem la lluna
molts vespres.
I al nostre balcó
sempre serà primavera.
Joan Rovira
dilluns, 31 de desembre del 2018
diumenge, 30 de desembre del 2018
dissabte, 29 de desembre del 2018
Reviure
Mot rere mot,
certifico l’escalf
de les paraules.
Mot per mot,
fico llenya al foc
i, fil per fil,
refilo ton somrís,
amb encaixada
de sentiments.
De cap a cap,
torno a sentir
com l’amor
em fa reviure.
certifico l’escalf
de les paraules.
Mot per mot,
fico llenya al foc
i, fil per fil,
refilo ton somrís,
amb encaixada
de sentiments.
De cap a cap,
torno a sentir
com l’amor
em fa reviure.
divendres, 28 de desembre del 2018
dijous, 27 de desembre del 2018
Dia de dosos
Sentir el teu somriure,
perquè no puc veure’l.
Saber que estàs,
com sé que ets.
I lliurar al vent
tots els poemes,
perquè “floreixin”
com fulles despreses per tardor.
Sempre hem gaudit la foscor
de l’altra primavera, rerevera
d’aquest record i d’aquest futur,
que ambdós voldríem fos
modernisme del nostre temps
i arquitectura per a un món millor.
perquè no puc veure’l.
Saber que estàs,
com sé que ets.
I lliurar al vent
tots els poemes,
perquè “floreixin”
com fulles despreses per tardor.
Sempre hem gaudit la foscor
de l’altra primavera, rerevera
d’aquest record i d’aquest futur,
que ambdós voldríem fos
modernisme del nostre temps
i arquitectura per a un món millor.
dimecres, 26 de desembre del 2018
dimarts, 25 de desembre del 2018
BON NADAL
És l’esperit de la Pau,
quan veig el teu somriure
i la llum del teu mirar
un estel fins a Betlem.
Mentre em dónes la mà
en aquest nou Nadal,
junts quan caminem
i junts quan estimem.
És Nadal en el cor,
content de tornar a veure’t,
a cada abraçada i petó
per dir-te: Bon Nadal.
quan veig el teu somriure
i la llum del teu mirar
un estel fins a Betlem.
Mentre em dónes la mà
en aquest nou Nadal,
junts quan caminem
i junts quan estimem.
És Nadal en el cor,
content de tornar a veure’t,
a cada abraçada i petó
per dir-te: Bon Nadal.
dilluns, 24 de desembre del 2018
diumenge, 23 de desembre del 2018
La vida
Al cap i a la fi, què és la vida?
La vida és un recull de records
i una agenda plena de futurs.
La vida és sentiment de llibertat
i la llibertat dels sentiments.
La vida és l’espai infinit,
la llum quan fa camí
i els estels que neixen
per enaltir l’esperit.
També és: El pa a taula.
El vi a la bota.
El sol d’albada.
La lluna de capvespre.
La petjada al camí
i el foc a cada llar.
La vida és viure: Sentir, estimar i gaudir amb
les persones sentides, estimades,
quan gaudim la seva companyia.
La vida també és lluita: Contra la malaltia,
contra la ignorància
i contra la incomprensió.
Però, sobretot, la vida és: La felicitat de viure
i compartir aquesta felicitat
amb la persona estimada.
Quan puguis, vols compartir vida amb mi?
La vida és un recull de records
i una agenda plena de futurs.
La vida és sentiment de llibertat
i la llibertat dels sentiments.
La vida és l’espai infinit,
la llum quan fa camí
i els estels que neixen
per enaltir l’esperit.
També és: El pa a taula.
El vi a la bota.
El sol d’albada.
La lluna de capvespre.
La petjada al camí
i el foc a cada llar.
La vida és viure: Sentir, estimar i gaudir amb
les persones sentides, estimades,
quan gaudim la seva companyia.
La vida també és lluita: Contra la malaltia,
contra la ignorància
i contra la incomprensió.
Però, sobretot, la vida és: La felicitat de viure
i compartir aquesta felicitat
amb la persona estimada.
Quan puguis, vols compartir vida amb mi?
dissabte, 22 de desembre del 2018
divendres, 21 de desembre del 2018
L’Amor
M’he fet addicte
a la droga de l’amor,
al seu etern encanteri
que brolla fent Tardor
i fent Primavera.
Enrere queden cicatrius que,
si no en tens, és que no has viscut.
Cada arbre, cada escorça,
té cicatrius de lluita i, també,
arrugues de saviesa.
I quan dos arbres s’ajunten,
com a mínim, ja són jardí
d’esperança, d’il·lusió;
ja que, el batec del cor
és el dictat de l’amor.
a la droga de l’amor,
al seu etern encanteri
que brolla fent Tardor
i fent Primavera.
Enrere queden cicatrius que,
si no en tens, és que no has viscut.
Cada arbre, cada escorça,
té cicatrius de lluita i, també,
arrugues de saviesa.
I quan dos arbres s’ajunten,
com a mínim, ja són jardí
d’esperança, d’il·lusió;
ja que, el batec del cor
és el dictat de l’amor.
dijous, 20 de desembre del 2018
A la memòria de Jesús Llinàs
No pensis que he marxat
Si en qualsevol moment
em vols visitar,
únicament imagina
que estic dormint.
Et visitaré a l’alba,
t’abraçaré amb el vent,
et besaré amb pluja i
cantaré per a tu
en silenci.
Mai pensis que he marxat.
Si en qualsevol moment
em vols visitar,
únicament imagina
que estic dormint.
Et visitaré a l’alba,
t’abraçaré amb el vent,
et besaré amb pluja i
cantaré per a tu
en silenci.
Mai pensis que he marxat.
dimecres, 19 de desembre del 2018
Viatge per al futur
M’agradaria ser el destí
i des del moll ficar rumb
a la terra promesa, aquella
on nia el recer de l’amor.
I per reivindicar aquest amor,
em faré pelegrí i rebel a l’edat,
amb pluja fina de melodia
i espurnes de foc a cada vers.
I en el veler, faré interludi amb tu,
gaudint la travessa del viatge;
un senzill però emotiu arpegi
per fer una poesia inoblidable.
M’agradaria que la hipnosi
del nostre mirar fos
ingràvida, quan envernissem
els nostres eterns somriures.
M’agradaria..., fer el viatge junts.
i des del moll ficar rumb
a la terra promesa, aquella
on nia el recer de l’amor.
I per reivindicar aquest amor,
em faré pelegrí i rebel a l’edat,
amb pluja fina de melodia
i espurnes de foc a cada vers.
I en el veler, faré interludi amb tu,
gaudint la travessa del viatge;
un senzill però emotiu arpegi
per fer una poesia inoblidable.
M’agradaria que la hipnosi
del nostre mirar fos
ingràvida, quan envernissem
els nostres eterns somriures.
M’agradaria..., fer el viatge junts.
dimarts, 18 de desembre del 2018
Pluja de paraules (final)
Sóc pluja fina
i, de mica en mica, vull
que les meves paraules
adobin la teva ànima.
Sóc terra fèrtil
i, cavalló a cavalló,
conrearé l’horta
on neix el teu esperit.
I sóc, també, tendresa,
llum blava d’horitzó
que busca la seva lluna
per poder estimar-la.
Sóc vent, que despentina
el teu cabell i remou
(intencionadament) totes
les teves emocions.
Sóc foc, que alimenta,
caldeja i escalfa la llar
on viuen els sentiments,
que són: teus, meus, nostres.
I sóc només un home,
meitat poeta, meitat filòsof,
que té la sort i la felicitat
d’haver despertat el teu interès.
i, de mica en mica, vull
que les meves paraules
adobin la teva ànima.
Sóc terra fèrtil
i, cavalló a cavalló,
conrearé l’horta
on neix el teu esperit.
I sóc, també, tendresa,
llum blava d’horitzó
que busca la seva lluna
per poder estimar-la.
Sóc vent, que despentina
el teu cabell i remou
(intencionadament) totes
les teves emocions.
Sóc foc, que alimenta,
caldeja i escalfa la llar
on viuen els sentiments,
que són: teus, meus, nostres.
I sóc només un home,
meitat poeta, meitat filòsof,
que té la sort i la felicitat
d’haver despertat el teu interès.
dilluns, 17 de desembre del 2018
diumenge, 16 de desembre del 2018
Invencibles
Ara accepto els fracassos
sense anestèsia,
ara no hi ha fam,
ni presa, ni por,
ara surto a la vida
amb roba d’estiu
encara que anunciïn turmenta,
ara tinc en aquest cor
una llum que traspassa el meu pit,
ara tinc penjat del coll
un tros d’amor radioactiu
que porta el teu nom.
Filla,
som invencibles.
Diego Ojeda
sense anestèsia,
ara no hi ha fam,
ni presa, ni por,
ara surto a la vida
amb roba d’estiu
encara que anunciïn turmenta,
ara tinc en aquest cor
una llum que traspassa el meu pit,
ara tinc penjat del coll
un tros d’amor radioactiu
que porta el teu nom.
Filla,
som invencibles.
Diego Ojeda
dissabte, 15 de desembre del 2018
divendres, 14 de desembre del 2018
dijous, 13 de desembre del 2018
dimecres, 12 de desembre del 2018
Silenci
A vegades veig a les fosques, però no veig de dia,
aleshores em castigo, ja res em motiva.
Altres faig el pallasso més del que deuria,
em tiro cap al abisme, i tot es perdia.
I ens vam quedar sense parlar
en un silenci enverinat.
Dóna’m la teva mà si us plau,
vull seguir sempre al teu costat.
Se assequen les paraules, se’m queden buides,
però vull emplenar-les, tornar-les la vida.
Vull pintar amb elles a la teva cara somriures,
vull que t’acaricien i que siguin divertides.
I ens vam quedar sense parlar
en un silenci enverinat.
Dóna’m la teva mà si us plau,
vull seguir sempre al teu costat.
Per la senda del temps la vida se m’anava,
però m’ha despertat la teva mirada dins la meva.
I ja no veig a les fosques i veig clar el dia,
vaig vomitar els meus fantasmes, va tornar la poesia.
I ens vam quedar sense parlar
en un silenci enverinat.
Dóna’m la teva mà si us plau,
vull seguir sempre al teu costat.
Celtas Cortos
aleshores em castigo, ja res em motiva.
Altres faig el pallasso més del que deuria,
em tiro cap al abisme, i tot es perdia.
I ens vam quedar sense parlar
en un silenci enverinat.
Dóna’m la teva mà si us plau,
vull seguir sempre al teu costat.
Se assequen les paraules, se’m queden buides,
però vull emplenar-les, tornar-les la vida.
Vull pintar amb elles a la teva cara somriures,
vull que t’acaricien i que siguin divertides.
I ens vam quedar sense parlar
en un silenci enverinat.
Dóna’m la teva mà si us plau,
vull seguir sempre al teu costat.
Per la senda del temps la vida se m’anava,
però m’ha despertat la teva mirada dins la meva.
I ja no veig a les fosques i veig clar el dia,
vaig vomitar els meus fantasmes, va tornar la poesia.
I ens vam quedar sense parlar
en un silenci enverinat.
Dóna’m la teva mà si us plau,
vull seguir sempre al teu costat.
Celtas Cortos
dimarts, 11 de desembre del 2018
dilluns, 10 de desembre del 2018
Pluja de paraules (inici)
Sóc pluja fina
i, mica en mica, vull
que les meves paraules
adobin la teva ànima.
i, mica en mica, vull
que les meves paraules
adobin la teva ànima.
diumenge, 9 de desembre del 2018
dissabte, 8 de desembre del 2018
L’estany
Quan els ocells, per beure, besen l’aigua,
l’estany es torba pres d’emoció.
El cel que s’hi emmiralla, amb sorpresa,
es veu desfigurat pel tremolor.
Joana Raspall
l’estany es torba pres d’emoció.
El cel que s’hi emmiralla, amb sorpresa,
es veu desfigurat pel tremolor.
Joana Raspall
divendres, 7 de desembre del 2018
dijous, 6 de desembre del 2018
El misteri de l’amor
En el boscatge del misteri,
s’amaga la petjada de l’amor,
la fragància que ens capgira
el laberint de la falsa por:
L’ansietat del somni complert
quan es desxifra aquest misteri:
L’udol d’una confidència,
el bufec innocent de sorpresa
i una fiblada al pit del paradís
perquè esberli la memòria:
Cap flat d’ombra,
cap orgull indolent,
ni xiulet de llençols
ni trets de temptació;
només la tendresa de la persona
i l’alegria de no sentir-se orfe;
ja que, podem tornar a descrostar
tots els sentiments vells i nous.
s’amaga la petjada de l’amor,
la fragància que ens capgira
el laberint de la falsa por:
L’ansietat del somni complert
quan es desxifra aquest misteri:
L’udol d’una confidència,
el bufec innocent de sorpresa
i una fiblada al pit del paradís
perquè esberli la memòria:
Cap flat d’ombra,
cap orgull indolent,
ni xiulet de llençols
ni trets de temptació;
només la tendresa de la persona
i l’alegria de no sentir-se orfe;
ja que, podem tornar a descrostar
tots els sentiments vells i nous.
dimarts, 4 de desembre del 2018
dilluns, 3 de desembre del 2018
diumenge, 2 de desembre del 2018
La catifa groga
“I endarreriré, tant com pugui,
donar-te un petó; perquè...
el primer petó és el millor”
Ho vaig dir sota nit de lluna plena
i damunt una catifa groga que
els arbres ficaren als nostres peus.
Mentrestant, trepitgem amb silenci
el rostoll groc de fulles de tardor
i retardem tant com puguem el petó,
“perquè el primer petó és el millor”
(Dedicat a P.B.J.)
donar-te un petó; perquè...
el primer petó és el millor”
Ho vaig dir sota nit de lluna plena
i damunt una catifa groga que
els arbres ficaren als nostres peus.
Mentrestant, trepitgem amb silenci
el rostoll groc de fulles de tardor
i retardem tant com puguem el petó,
“perquè el primer petó és el millor”
(Dedicat a P.B.J.)
dissabte, 1 de desembre del 2018
divendres, 30 de novembre del 2018
Quan torni el somni...
No, no són necessàries paraules,
tot just es necessita silenci
i comprensió, perquè s’aturi
el dolor. Només així se n’anirà
la pena que ens oprimeix.
________
Si el que més estimem
no ho podem tenir...;
llavors, que n’és la vida?
________
Qui més dóna, més estima.
Lluny queda aquell somni
i, nosaltres, voldríem dormir,
per si torna el somni, somiat.
tot just es necessita silenci
i comprensió, perquè s’aturi
el dolor. Només així se n’anirà
la pena que ens oprimeix.
________
Si el que més estimem
no ho podem tenir...;
llavors, que n’és la vida?
________
Qui més dóna, més estima.
Lluny queda aquell somni
i, nosaltres, voldríem dormir,
per si torna el somni, somiat.
dijous, 29 de novembre del 2018
dimecres, 28 de novembre del 2018
L’edat de la innocència
Perillosa
com una sageta disparada a l’atzar,
trist el teu foc dirigit cap a mi,
no sé deixar morir el risc, només
puc dir que no hi ha capteniment.
Enfonsa’t, doncs, en la carn dèbil
del meu cos,
bronze forjat sense arquetip,
i fes del dol un gaudi abissal.
Tu ets jo, en la distància infinita.
Jordi Solà
com una sageta disparada a l’atzar,
trist el teu foc dirigit cap a mi,
no sé deixar morir el risc, només
puc dir que no hi ha capteniment.
Enfonsa’t, doncs, en la carn dèbil
del meu cos,
bronze forjat sense arquetip,
i fes del dol un gaudi abissal.
Tu ets jo, en la distància infinita.
Jordi Solà
dimarts, 27 de novembre del 2018
dilluns, 26 de novembre del 2018
Hora i quart de crepuscle
Primer, el contorn d’una negra muntanya
que es perfila com si fos un baix relleu,
en el cel gris-blavenc de la primera llum.
Més tard, la tènue llum de l’albada
comença a dibuixar, sense pressa, formes;
aquí una pedra, allà un arbre i, de sobte,
pinta de pàl·lids colors el seu dibuix.
Ho fa amb tot el temps d’una eternitat
i amb l’expertesa de l’artista que,
dia rere dia, pinta el mateix quadre.
Per últim, la muntanya és coronada
amb raigs de sol, que la cobreixen,
fent l’esclat de tota mena de colors,
colors que en són vida, la nostra vida.
que es perfila com si fos un baix relleu,
en el cel gris-blavenc de la primera llum.
Més tard, la tènue llum de l’albada
comença a dibuixar, sense pressa, formes;
aquí una pedra, allà un arbre i, de sobte,
pinta de pàl·lids colors el seu dibuix.
Ho fa amb tot el temps d’una eternitat
i amb l’expertesa de l’artista que,
dia rere dia, pinta el mateix quadre.
Per últim, la muntanya és coronada
amb raigs de sol, que la cobreixen,
fent l’esclat de tota mena de colors,
colors que en són vida, la nostra vida.
diumenge, 25 de novembre del 2018
dissabte, 24 de novembre del 2018
La llegenda del temps
El somni va sobre el temps
flotant com un veler.
Ningú pot obrir llavors
en el cor del somni.
Ai, com canta l’alba, com canta!
Quines plaques de gel blau aixeca!
El temps va sobre el somni
enfonsat fins els cabells.
Ahir i demà mengen
fosques flors de dol.
Ai, com canta la nit, com canta!
Quina espessor d’anemones aixeca!
Sobre la mateixa columna,
abraçats somni i temps,
creua el gemec del nen,
la llengua trencada del vell.
Ai, com canta l’alba, com canta!
Quina espessor d’anemones aixeca!
I si el somni fingeix murs
en la planura del temps,
el temps el fa créixer
que neix en aquell moment.
Ai, com canta la nit, com canta!
Quines plaques de gel blau aixeca!
Federico García Lorca
flotant com un veler.
Ningú pot obrir llavors
en el cor del somni.
Ai, com canta l’alba, com canta!
Quines plaques de gel blau aixeca!
El temps va sobre el somni
enfonsat fins els cabells.
Ahir i demà mengen
fosques flors de dol.
Ai, com canta la nit, com canta!
Quina espessor d’anemones aixeca!
Sobre la mateixa columna,
abraçats somni i temps,
creua el gemec del nen,
la llengua trencada del vell.
Ai, com canta l’alba, com canta!
Quina espessor d’anemones aixeca!
I si el somni fingeix murs
en la planura del temps,
el temps el fa créixer
que neix en aquell moment.
Ai, com canta la nit, com canta!
Quines plaques de gel blau aixeca!
Federico García Lorca
divendres, 23 de novembre del 2018
dijous, 22 de novembre del 2018
Benvingut al somni
Benvingut a la llar
on la primavera neix
al bressol dels sentiments.
Benvingut siguis al jardí
on juga l’estiu, mentre
dia a dia creix el futur.
Somni de filòsof, somni de poeta;
perquè somiar... ens fa lliures.
Benvingut a la tardor,
quan ella vesteix el bosc
amb records i emocions.
Benvingut siguis a l’hivern,
quan la seva neu fa el cim
de totes les nostres il·lusions.
Somni de filòsof, somni de poeta;
perquè somiar... ens fa lliures.
on la primavera neix
al bressol dels sentiments.
Benvingut siguis al jardí
on juga l’estiu, mentre
dia a dia creix el futur.
Somni de filòsof, somni de poeta;
perquè somiar... ens fa lliures.
Benvingut a la tardor,
quan ella vesteix el bosc
amb records i emocions.
Benvingut siguis a l’hivern,
quan la seva neu fa el cim
de totes les nostres il·lusions.
Somni de filòsof, somni de poeta;
perquè somiar... ens fa lliures.
dimecres, 21 de novembre del 2018
dimarts, 20 de novembre del 2018
Si pogués sentir
Si pogués sentir
altra vegada aquell
amor incandescent, que
trenca qualsevol miratge, i
fa que tot torni a tenir
el seu pristi encant.
I estimar-te fos
així de senzill,
com respirar, vora
la mar en calma.
Montserrat Abelló
altra vegada aquell
amor incandescent, que
trenca qualsevol miratge, i
fa que tot torni a tenir
el seu pristi encant.
I estimar-te fos
així de senzill,
com respirar, vora
la mar en calma.
Montserrat Abelló
diumenge, 18 de novembre del 2018
Versos blancs
Ens hem fet...
vassalls de la vida
i serfs de la rutina,
entossudits per viure,
obstinats per gaudir
-al preu que sigui-
el suc de la taronja,
perquè així s’allunya
la pertinaç mort:
Desitgem ser guarits
amb pastilles redemptores,
perquè no volem ser salvats
del nostre nociu estil de vida.
_______
Quan entro per la porta,
m’agradaria que la por
i l’angoixa sortissin
per la finestra:
Pau i tranquil·litat
són la base de la salut.
(Als companys i amics de l’Arnau)
vassalls de la vida
i serfs de la rutina,
entossudits per viure,
obstinats per gaudir
-al preu que sigui-
el suc de la taronja,
perquè així s’allunya
la pertinaç mort:
Desitgem ser guarits
amb pastilles redemptores,
perquè no volem ser salvats
del nostre nociu estil de vida.
_______
Quan entro per la porta,
m’agradaria que la por
i l’angoixa sortissin
per la finestra:
Pau i tranquil·litat
són la base de la salut.
(Als companys i amics de l’Arnau)
dissabte, 17 de novembre del 2018
divendres, 16 de novembre del 2018
Això és la joia
Això és la joia –ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
I això és la mort –tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.
Màrius Torres
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
I això és la mort –tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.
Màrius Torres
dijous, 15 de novembre del 2018
dimarts, 13 de novembre del 2018
Còmplice del silenci
Tant he estimat el silenci
(resseguint l’entrellat del
seu secret) que he acabat
com ell, fusionant-nos,
abraonant el seu reialme
i el seu temps ponderat.
Sóc esclau del seu domini,
encara que el puc trencar
amb música i poesia
o gaudint sorolls de bosc
o escoltant brollar d’ones.
Però, tot això és altre silenci
i caldrà resoldre el seu misteri.
(resseguint l’entrellat del
seu secret) que he acabat
com ell, fusionant-nos,
abraonant el seu reialme
i el seu temps ponderat.
Sóc esclau del seu domini,
encara que el puc trencar
amb música i poesia
o gaudint sorolls de bosc
o escoltant brollar d’ones.
Però, tot això és altre silenci
i caldrà resoldre el seu misteri.
dilluns, 12 de novembre del 2018
Lletraferit
Reculo en el temps, fins...
el dia que vaig empeltar-me
de lletres i paraules
i remugava el seu sentit
quan m’eren reticents.
Anava curt i regatejava
el seu coneixement,
el ventall de possibilitats
a l’hora d’enllaçar-les.
Sí, vaig fer-me serf,
exhumant tradició familiar;
un lletraferit on escriptura
i lectura eren motlle de vida.
Seguint aquest llarg braçal,
va llucar el meu brogit imaginatiu
com joc secret d’escriptor.
Ara, nogensmenys, tentinejo
totes les paraules del diccionari
i esbrino aquell vell secret.
el dia que vaig empeltar-me
de lletres i paraules
i remugava el seu sentit
quan m’eren reticents.
Anava curt i regatejava
el seu coneixement,
el ventall de possibilitats
a l’hora d’enllaçar-les.
Sí, vaig fer-me serf,
exhumant tradició familiar;
un lletraferit on escriptura
i lectura eren motlle de vida.
Seguint aquest llarg braçal,
va llucar el meu brogit imaginatiu
com joc secret d’escriptor.
Ara, nogensmenys, tentinejo
totes les paraules del diccionari
i esbrino aquell vell secret.
diumenge, 11 de novembre del 2018
dissabte, 10 de novembre del 2018
Campanar
Sempre toca l’hora
de les revelacions,
així la poesia
és la paraula retrobada.
Quan escrivim
el vers,
amor o mort, ells o tu i jo,
tornem al principi,
al propòsit d’un món
minuts abans del Mal.
Màrius Sampere
de les revelacions,
així la poesia
és la paraula retrobada.
Quan escrivim
el vers,
amor o mort, ells o tu i jo,
tornem al principi,
al propòsit d’un món
minuts abans del Mal.
Màrius Sampere
divendres, 9 de novembre del 2018
dijous, 8 de novembre del 2018
Cor tou
Quan el cor està tou:
pa de pessic de l’esperit
sortit del forn de la tristesa,
on les llàgrimes gorgollen,
font d’impotència, sense sorgir.
El temps queda buit
dins l’eco del pensament,
amb remolí d’emocions
que no troben camí per sortir
d’aquesta cíclica situació.
pa de pessic de l’esperit
sortit del forn de la tristesa,
on les llàgrimes gorgollen,
font d’impotència, sense sorgir.
El temps queda buit
dins l’eco del pensament,
amb remolí d’emocions
que no troben camí per sortir
d’aquesta cíclica situació.
dimecres, 7 de novembre del 2018
dimarts, 6 de novembre del 2018
Atrevir-se
Atrevir-se, viatjar a la galàxia
que gira en cada u de nosaltres.
Atrevir-se, mirar el forat
negre que hi ha al seu centre
i capbussar-se allí,
on dorm lo dolent,
on les coses dolentes es defensen.
Ben Clark
que gira en cada u de nosaltres.
Atrevir-se, mirar el forat
negre que hi ha al seu centre
i capbussar-se allí,
on dorm lo dolent,
on les coses dolentes es defensen.
Ben Clark
diumenge, 4 de novembre del 2018
Ambigüitat
“El rebel mai guanya, però tampoc perd,
perquè sempre lluita. D’això tracta la rebel·lia,
de persistir en la lluita”
La rebel·lia com brot d’estrès
i l’oblit (dins l’arqueologia
d’una memòria, amagada
en un infant) a les palpentes.
El tedi de la sempiterna rutina
i l’altre estrès -el d’incompetència-
que ens embrolla. Me’n vaig, marxo,
exilio la meva ment, no sigui
que la tebiesa em torni a segrestar.
__________
No sóc partidari d’espais tancats,
ni que siguin grans, ni que siguin
plens de llum..., artificial.
Sóc suïcidi de pensament,
perquè tot pensament mor
en el temps. Però, al menys, penso!
No m’importa l’harmonia de la forma
ni el joc d’escacs de la simpatia,
en tinc prou amb el pou del fons, sense fons.
Ah!, i la meva veu està reciclada,
l’escriptura ben apamada i...
tots els somnis fimbrant la nit.
Sí, encara tinc la bona fe d’escriure poesia.
perquè sempre lluita. D’això tracta la rebel·lia,
de persistir en la lluita”
La rebel·lia com brot d’estrès
i l’oblit (dins l’arqueologia
d’una memòria, amagada
en un infant) a les palpentes.
El tedi de la sempiterna rutina
i l’altre estrès -el d’incompetència-
que ens embrolla. Me’n vaig, marxo,
exilio la meva ment, no sigui
que la tebiesa em torni a segrestar.
__________
No sóc partidari d’espais tancats,
ni que siguin grans, ni que siguin
plens de llum..., artificial.
Sóc suïcidi de pensament,
perquè tot pensament mor
en el temps. Però, al menys, penso!
No m’importa l’harmonia de la forma
ni el joc d’escacs de la simpatia,
en tinc prou amb el pou del fons, sense fons.
Ah!, i la meva veu està reciclada,
l’escriptura ben apamada i...
tots els somnis fimbrant la nit.
Sí, encara tinc la bona fe d’escriure poesia.
divendres, 2 de novembre del 2018
Se’n va
Preguem per l’univers: se’n va.
Acomiadem al viatger que ens deixa
on som. Aquí és la Mort.
Potser, oh sí, jo sóc ell
i romanc en un cantó. ¿I què és
un cantó, sinó el centre fet miques?
Tots nosaltres, visibles peixos
enlluernats, adéu!, li fem a l’amant
de la tenebra mare
que se l’empassa viu.
I ens trobarem a fora,
i jo sóc univers i l’univers se’n va.
Màrius Sampere
Acomiadem al viatger que ens deixa
on som. Aquí és la Mort.
Potser, oh sí, jo sóc ell
i romanc en un cantó. ¿I què és
un cantó, sinó el centre fet miques?
Tots nosaltres, visibles peixos
enlluernats, adéu!, li fem a l’amant
de la tenebra mare
que se l’empassa viu.
I ens trobarem a fora,
i jo sóc univers i l’univers se’n va.
Màrius Sampere
dijous, 1 de novembre del 2018
dimecres, 31 d’octubre del 2018
El somni
Després de tot, l’important
no és aconseguir el somni;
l’important és tenir el somni,
la capacitat etèria per sortir
de l’eterna garjola de la rutina,
que ens empresona, i obrir
el cel per ficar-hi el nostre sol.
no és aconseguir el somni;
l’important és tenir el somni,
la capacitat etèria per sortir
de l’eterna garjola de la rutina,
que ens empresona, i obrir
el cel per ficar-hi el nostre sol.
dimarts, 30 d’octubre del 2018
dilluns, 29 d’octubre del 2018
I res no espero
Al cor
de cada cosa, hi nia el silenci:
tot vol els seu lloc i un espai
de temps. Dedicació i tacte.
Observo,
envoltat de fosca, un estol
d’objectes. Sí, ho sé:
el misteri que m’ordeix dol
i em guanya.
I caic,
i res no espero.
Jordi Solà
de cada cosa, hi nia el silenci:
tot vol els seu lloc i un espai
de temps. Dedicació i tacte.
Observo,
envoltat de fosca, un estol
d’objectes. Sí, ho sé:
el misteri que m’ordeix dol
i em guanya.
I caic,
i res no espero.
Jordi Solà
dissabte, 27 d’octubre del 2018
Els meus espais oberts
(...que el vent de ciutat no em dessagni més...
The boxer – Simon & Garfunkel)
El somni d’una sorra daurada
que amoreja amb les ones,
sota el sol de tots els colors
i guarnida amb roba de festa,
dins un cel blau, en el saló de ball
de l’embruix mediterrani.
L’encanteri del bosc pirinenc
quan avets platejats reflecteixen
el sol i el cant de la cadernera,
sotmesa al fugisser vent del nord
i al renaixent ambient tardoral,
on es bressola la serralada.
La folgada boirina de La Plana,
l’alè de Puf, el drac màgic,
mentre jugàvem i corríem sota
l’aixopluc dels àlbers del riu;
el cuc a amagar i el cuit i parar
de la nostra folla imaginació.
I així, dins un cor franc, és com
es pot gaudir de tants espais oberts
com vides i records hem viscut.
The boxer – Simon & Garfunkel)
El somni d’una sorra daurada
que amoreja amb les ones,
sota el sol de tots els colors
i guarnida amb roba de festa,
dins un cel blau, en el saló de ball
de l’embruix mediterrani.
L’encanteri del bosc pirinenc
quan avets platejats reflecteixen
el sol i el cant de la cadernera,
sotmesa al fugisser vent del nord
i al renaixent ambient tardoral,
on es bressola la serralada.
La folgada boirina de La Plana,
l’alè de Puf, el drac màgic,
mentre jugàvem i corríem sota
l’aixopluc dels àlbers del riu;
el cuc a amagar i el cuit i parar
de la nostra folla imaginació.
I així, dins un cor franc, és com
es pot gaudir de tants espais oberts
com vides i records hem viscut.
divendres, 26 d’octubre del 2018
dijous, 25 d’octubre del 2018
Brodsky
Duies l’exili escrit als ulls, aquell exili
que no cessa, que s’arrapa sense pietat
a les portes de l’ànima. Aquella nit
hi havia més Brodsky en tu que en tots
els seus poemes.
Mireia Companys
que no cessa, que s’arrapa sense pietat
a les portes de l’ànima. Aquella nit
hi havia més Brodsky en tu que en tots
els seus poemes.
Mireia Companys
dimecres, 24 d’octubre del 2018
dimarts, 23 d’octubre del 2018
Torno
Torno a buscar-te,
sense saber si et vaig perdre
o si encara no t’he trobat.
Torno a resseguir les hores
i els espais on s’estan
tots els records viscuts.
Torno a llegir i a escriure
paraules i versos inacabats,
que són els teus, que són els meus.
Torno, perquè retorno
a aquell temps nostre,
pel fet de viure, pel fet d’estimar.
sense saber si et vaig perdre
o si encara no t’he trobat.
Torno a resseguir les hores
i els espais on s’estan
tots els records viscuts.
Torno a llegir i a escriure
paraules i versos inacabats,
que són els teus, que són els meus.
Torno, perquè retorno
a aquell temps nostre,
pel fet de viure, pel fet d’estimar.
dilluns, 22 d’octubre del 2018
diumenge, 21 d’octubre del 2018
Segon diàleg
Sol i terra.
Llum i obra.
Cos a cos.
A la cel·la del pre-infern
(asfíxia en el riu de la por):
Cos-batec.
Hereu-aritja.
Desig blanc.
Pare-màrtir servint l’aigua dels titans.
Ulls-fil d’or amarats d’angoixa fosca.
Execro l’altra dona -que m’has fet.
Cos del temps.
Embolcall equivocat.
Tous de carn de bat a bat mancats d’ordre i de concert.
Ésser nu sense sabata.
Descoratge
ineptitud
fas tentines en la runa sense flama
ets curiosa venjativa del gran buit.
Núria Busquet
Llum i obra.
Cos a cos.
A la cel·la del pre-infern
(asfíxia en el riu de la por):
Cos-batec.
Hereu-aritja.
Desig blanc.
Pare-màrtir servint l’aigua dels titans.
Ulls-fil d’or amarats d’angoixa fosca.
Execro l’altra dona -que m’has fet.
Cos del temps.
Embolcall equivocat.
Tous de carn de bat a bat mancats d’ordre i de concert.
Ésser nu sense sabata.
Descoratge
ineptitud
fas tentines en la runa sense flama
ets curiosa venjativa del gran buit.
Núria Busquet
dissabte, 20 d’octubre del 2018
divendres, 19 d’octubre del 2018
Un crit de tardor
Entre la serralada
i els arbres de la vall,
s’estén una boirina
que badalla amb
els primers raigs de sol.
Un breu ventijol mou
els olors de la nit
i els oferta a tot aquell
que vulgui gaudir-los.
La vista abasta
aquesta pau estàtica,
per dur-la fins al cor,
en un u de setembre,
que, amb força, ja ens fa
el primer crit de tardor.
i els arbres de la vall,
s’estén una boirina
que badalla amb
els primers raigs de sol.
Un breu ventijol mou
els olors de la nit
i els oferta a tot aquell
que vulgui gaudir-los.
La vista abasta
aquesta pau estàtica,
per dur-la fins al cor,
en un u de setembre,
que, amb força, ja ens fa
el primer crit de tardor.
dijous, 18 d’octubre del 2018
dimecres, 17 d’octubre del 2018
L’ADN del vencedor (reflexions)
Reflexió I
A qualsevol contesa, tots els contrincants tenen batalles perdudes i batalles guanyades. El vencedor només neix quan guanya l’última batalla; és a dir, la batalla final.
Reflexió II
Hitler va perdre la guerra. Mussolini va perdre la guerra. Franco la va guanyar i, com a guanyador, va instaurar un règim militar encunyat amb la impronta del vencedor.
Reflexió III
La democràcia espanyola va germinar a partir del dictamen (aleshores institucional) del dictador, que va fer dofí a un príncep amb formació militar. Naixement que, en principi, va tenir el vist i plau dels militars. Mentrestant, la societat civil buscava poder sortir de l’aïllament europeu (en forma d’integració democràtica) i ho va fer redreçant la monarquia franquista com a monarquia parlamentària, eludint i escamotejant la monarquia absolutista que volien els militars.
Reflexió IV
La constitució del 78 va ser un autèntic xantatge emocional, basat en la por i ficant els ciutadans en una disjuntiva: “O votes aquesta constitució o l’alternativa és una altra dictadura militar” (torno a recordar la formació militar del rei). Prova d’això és que, dos anys i mig després, va haver-hi un intent d’alternativa absolutista en forma de cop d’estat, el 23 de febrer de 1981.
Reflexió V
Aquesta constitució té articles que entre ells són contradictoris o, si més no, qüestionables en la seva pròpia redacció. Per exemple: La constitució determina que Espanya és una monarquia parlamentària i, a la vegada, ens diu que el rei és inviolable. En què quedem? ¿La inviolabilitat d’un rei és pròpia d’una monarquia parlamentària o és pròpia d’una monarquia absolutista? No..., no cal contestar la pregunta, deixem-la com a retòrica.
Reflexió VI
Si tenim monarquia és, perquè ho va decidir un dictador i per la por del Sr. Adolfo Suárez a fer un referèndum i decidir democràticament que volia el poble, si monarquia o república. Referèndum que les democràcies europees de l’època li van aconsellar que fes. I no val escamotejar aquest referèndum, dient als ciutadans que ja anava implícit junt a la votació de la constitució. Trileries manipulatives, cap ni una. Aquesta monarquia seguirà sent una imposició franquista i, malgrat que pugui ser legal, mai serà legítima, mentre no estigui ratificada de forma explícita pels ciutadans, mitjançant un referèndum.
Reflexió VII
Aquesta monarquia franquista porta l’ADN del vencedor, només hem de veure com hi ha famílies instaurades al poder, que tant se’ls hi fa dictadura o democràcia, monarquia absolutista o parlamentària, sempre i quan ells estiguin al capdamunt d’aquest poder. I la veritat, tenen una capacitat camaleònica d’adaptació a tot tipus de règim polític. Per què? Perquè el poder mai és polític, el poder sempre és econòmic i el poder econòmic és el que mou els fils del poder polític i aquest, a la vegada, elegeix les altes instàncies judicials. Això sí, ho fan atorgant-se el dret de ser els benefactors del progrés del país i són capaços d’embolcallar-se amb la bandera que convingui.
Reflexió final
Cadascú pot pensar el que vulgui (o el que li interessi), però fa divuit anys que hem canviat de segle i sembla que encara estem arrossegant el llast mental del segle XX. Així doncs, aquell que vulgui tragar, que tragui, siguin gripaus o siguin gats enlloc de conills. Cal tenir-ho clar, en democràcia primer és la legitimitat, després la legalitat. El binomi democràcia i ètica són els que configuren una legitimitat i sempre estaran per damunt de qualsevol constitució, i en democràcia la legitimitat s’efectua votant, no imposant legislacions constitucionals que sempre afavoreixen més als polítics que als ciutadans. Aquesta és la raó, perquè en trenta anys a Espanya només s’han fet 6 referèndums, mentre a Suïssa n’han fet 600; és a dir, 100 vegades més. Més o menys, aquesta diferència concorda perfectament entre la qualitat democràtica que hi ha entre Suïssa i Espanya. En definitiva, és qüestió que la democràcia sigui participativa enlloc de ser una democràcia representativa, que sempre serà paternalista. El problema és que, per sortir d’aquest paternalisme polític, es necessita tenir uns ciutadans amb un bon nivell cultural i una bona educació tant ètica com social. Els tenim?
A qualsevol contesa, tots els contrincants tenen batalles perdudes i batalles guanyades. El vencedor només neix quan guanya l’última batalla; és a dir, la batalla final.
Reflexió II
Hitler va perdre la guerra. Mussolini va perdre la guerra. Franco la va guanyar i, com a guanyador, va instaurar un règim militar encunyat amb la impronta del vencedor.
Reflexió III
La democràcia espanyola va germinar a partir del dictamen (aleshores institucional) del dictador, que va fer dofí a un príncep amb formació militar. Naixement que, en principi, va tenir el vist i plau dels militars. Mentrestant, la societat civil buscava poder sortir de l’aïllament europeu (en forma d’integració democràtica) i ho va fer redreçant la monarquia franquista com a monarquia parlamentària, eludint i escamotejant la monarquia absolutista que volien els militars.
Reflexió IV
La constitució del 78 va ser un autèntic xantatge emocional, basat en la por i ficant els ciutadans en una disjuntiva: “O votes aquesta constitució o l’alternativa és una altra dictadura militar” (torno a recordar la formació militar del rei). Prova d’això és que, dos anys i mig després, va haver-hi un intent d’alternativa absolutista en forma de cop d’estat, el 23 de febrer de 1981.
Reflexió V
Aquesta constitució té articles que entre ells són contradictoris o, si més no, qüestionables en la seva pròpia redacció. Per exemple: La constitució determina que Espanya és una monarquia parlamentària i, a la vegada, ens diu que el rei és inviolable. En què quedem? ¿La inviolabilitat d’un rei és pròpia d’una monarquia parlamentària o és pròpia d’una monarquia absolutista? No..., no cal contestar la pregunta, deixem-la com a retòrica.
Reflexió VI
Si tenim monarquia és, perquè ho va decidir un dictador i per la por del Sr. Adolfo Suárez a fer un referèndum i decidir democràticament que volia el poble, si monarquia o república. Referèndum que les democràcies europees de l’època li van aconsellar que fes. I no val escamotejar aquest referèndum, dient als ciutadans que ja anava implícit junt a la votació de la constitució. Trileries manipulatives, cap ni una. Aquesta monarquia seguirà sent una imposició franquista i, malgrat que pugui ser legal, mai serà legítima, mentre no estigui ratificada de forma explícita pels ciutadans, mitjançant un referèndum.
Reflexió VII
Aquesta monarquia franquista porta l’ADN del vencedor, només hem de veure com hi ha famílies instaurades al poder, que tant se’ls hi fa dictadura o democràcia, monarquia absolutista o parlamentària, sempre i quan ells estiguin al capdamunt d’aquest poder. I la veritat, tenen una capacitat camaleònica d’adaptació a tot tipus de règim polític. Per què? Perquè el poder mai és polític, el poder sempre és econòmic i el poder econòmic és el que mou els fils del poder polític i aquest, a la vegada, elegeix les altes instàncies judicials. Això sí, ho fan atorgant-se el dret de ser els benefactors del progrés del país i són capaços d’embolcallar-se amb la bandera que convingui.
Reflexió final
Cadascú pot pensar el que vulgui (o el que li interessi), però fa divuit anys que hem canviat de segle i sembla que encara estem arrossegant el llast mental del segle XX. Així doncs, aquell que vulgui tragar, que tragui, siguin gripaus o siguin gats enlloc de conills. Cal tenir-ho clar, en democràcia primer és la legitimitat, després la legalitat. El binomi democràcia i ètica són els que configuren una legitimitat i sempre estaran per damunt de qualsevol constitució, i en democràcia la legitimitat s’efectua votant, no imposant legislacions constitucionals que sempre afavoreixen més als polítics que als ciutadans. Aquesta és la raó, perquè en trenta anys a Espanya només s’han fet 6 referèndums, mentre a Suïssa n’han fet 600; és a dir, 100 vegades més. Més o menys, aquesta diferència concorda perfectament entre la qualitat democràtica que hi ha entre Suïssa i Espanya. En definitiva, és qüestió que la democràcia sigui participativa enlloc de ser una democràcia representativa, que sempre serà paternalista. El problema és que, per sortir d’aquest paternalisme polític, es necessita tenir uns ciutadans amb un bon nivell cultural i una bona educació tant ètica com social. Els tenim?
dimarts, 16 d’octubre del 2018
dilluns, 15 d’octubre del 2018
Un port segur
Surto amb bicicleta,
la temperatura és de maig
no pas de juliol. Al MP3, escolto
una cançó de contra-amor,
el comiat d’un present
que neguiteja un futur dubtós.
L’alfals, recentment tallat,
té una forta sentor d’enyor;
quan la nostra vida estava
més arrelada a la terra.
Dalt la riba, un salze desmai
m’encatifa un altre record:
els berenars al seu aixopluc,
en una roda de molí per taula.
Prop d’ell, dins la bassa,
una pollada d’ànecs escriu
versos damunt l’aigua. Acollits,
aquesta vegada, per l’ombra d’un pi.
Què lluny estic de tot això!
i què a prop estic d’aquest record!,
mentre el vaixell de la imaginació
busqui el port segur de la infància.
la temperatura és de maig
no pas de juliol. Al MP3, escolto
una cançó de contra-amor,
el comiat d’un present
que neguiteja un futur dubtós.
L’alfals, recentment tallat,
té una forta sentor d’enyor;
quan la nostra vida estava
més arrelada a la terra.
Dalt la riba, un salze desmai
m’encatifa un altre record:
els berenars al seu aixopluc,
en una roda de molí per taula.
Prop d’ell, dins la bassa,
una pollada d’ànecs escriu
versos damunt l’aigua. Acollits,
aquesta vegada, per l’ombra d’un pi.
Què lluny estic de tot això!
i què a prop estic d’aquest record!,
mentre el vaixell de la imaginació
busqui el port segur de la infància.
diumenge, 14 d’octubre del 2018
dissabte, 13 d’octubre del 2018
Memòria
Algú ha deixat obertes
les finestres de la recança,
i en els passadissos de la memòria
les torxes tremolen a embats
de fred febril i còpules humides.
Ariadna ens espera límit enllà,
ferida enllà, just a la llinda
d’una mar que no pugui acollir platges.
Emprendrem el camí amb un fil trencat,
i recorrerem laberints de gelatina
mentre el Minotaure traça venjances
en forma de mort atroç, o de mals d’estómac.
Mireia Companys
les finestres de la recança,
i en els passadissos de la memòria
les torxes tremolen a embats
de fred febril i còpules humides.
Ariadna ens espera límit enllà,
ferida enllà, just a la llinda
d’una mar que no pugui acollir platges.
Emprendrem el camí amb un fil trencat,
i recorrerem laberints de gelatina
mentre el Minotaure traça venjances
en forma de mort atroç, o de mals d’estómac.
Mireia Companys
divendres, 12 d’octubre del 2018
dijous, 11 d’octubre del 2018
Espai i temps
Poc o molt, ara ocupo aquest espai,
perquè no en tinc cap altre;
per això, tot sovint canvio de lloc,
sense tenir residència fixa,
cap espai és del tot meu
i no tinc cap necessitat de propietat
dels espais oberts que m’omplen.
Poc o molt, estic aquí.
No tinc el temps al meu abast,
per això deixo que el pensament
se’n vagi i busqui el seu lloc,
allà on el temps no compta
i no té necessitat de mirar
el rellotge de les hores perdudes.
perquè no en tinc cap altre;
per això, tot sovint canvio de lloc,
sense tenir residència fixa,
cap espai és del tot meu
i no tinc cap necessitat de propietat
dels espais oberts que m’omplen.
Poc o molt, estic aquí.
No tinc el temps al meu abast,
per això deixo que el pensament
se’n vagi i busqui el seu lloc,
allà on el temps no compta
i no té necessitat de mirar
el rellotge de les hores perdudes.
dimecres, 10 d’octubre del 2018
Cites de l’Arcadi Oliveres Boadella
“La informació com menys filtres passi, millor” (Arcadi Oliveres)
“Qui té el control dels mitjans de comunicació, és qui determina la ideologia que hi ha al darrere” (Arcadi Oliveres)
“Avui ens trobem que les diferències entre un règim opressor i un règim de llibertats són més aparents que reals” (Arcadi Oliveres)
“La democràcia més que en mans del poble és en mans d’aquells que prenen les decisions o, més ben dit, d’aquells que tenen el control sobre els mitjans de comunicació que poden operar sobre la població” (Arcadi Oliveres)
“Com més a prop del ciutadà es trobi la decisió política, més democràtica serà” (Arcadi Oliveres)
(Arcadi, malgrat que tenim el Boadella de segon, veig que portem la impremta Boadella tant de l’Alt Empordà com de l’Alt Urgell. Una abraçada)
dimarts, 9 d’octubre del 2018
Normes del joc
Que quelcom et quedi clar.
No sé si t’estimo
o simplement m’inspires
(que ja és molt dir en aquests atziacs dies),
però a partir de tu, escric,
de cap a peus, t’escric,
mitjançant, per a, i a traves de tu,
em reestructuro, m’edito,
escric.
I ara afegeixo:
Mai t’he esborrat
ni t’he corregit.
Encara que algunes vegades,
en el meu record difuminat,
si t’he repassat.
Santi Balmes
No sé si t’estimo
o simplement m’inspires
(que ja és molt dir en aquests atziacs dies),
però a partir de tu, escric,
de cap a peus, t’escric,
mitjançant, per a, i a traves de tu,
em reestructuro, m’edito,
escric.
I ara afegeixo:
Mai t’he esborrat
ni t’he corregit.
Encara que algunes vegades,
en el meu record difuminat,
si t’he repassat.
Santi Balmes
dilluns, 8 d’octubre del 2018
diumenge, 7 d’octubre del 2018
Rosa de bardissa
Captaire de sol,
la rosa de bardissa
s’amara amb vent
de so primaveral.
Recull d’absència
(quan esgrimim
paraules d’amor)
en l’obrador dels mots:
Com eixorda
el retrò del record!
La rosa de bardissa
no és tan bonica com altres
però té la llibertat
del seu espai obert.
Rosa!, fes-te senyera
en l’atapeïda bardissa
de la nostra vida
i dóna’ns la teva llibertat.
la rosa de bardissa
s’amara amb vent
de so primaveral.
Recull d’absència
(quan esgrimim
paraules d’amor)
en l’obrador dels mots:
Com eixorda
el retrò del record!
La rosa de bardissa
no és tan bonica com altres
però té la llibertat
del seu espai obert.
Rosa!, fes-te senyera
en l’atapeïda bardissa
de la nostra vida
i dóna’ns la teva llibertat.
dissabte, 6 d’octubre del 2018
divendres, 5 d’octubre del 2018
Pau
Pau treballa i estudia,
repassa apunts i llibres
sota el taulell mig d’amagat
d’una petita oficina
on es guanya la vida
amb un contracte temporal.
Pau comparteix la nevera
amb dos companys de feina
i un marroquí mig il·legal
i a l’habitació somia
amb una gironina
que viu al bloc que hi ha davant.
Pau és com la resta,
quan beu molt molesta
les cambreres dels locals.
Però al mateix temps es mou,
vol canviar el món.
Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar.
Pau no espera resignat al terra.
Lluís Gavaldà
repassa apunts i llibres
sota el taulell mig d’amagat
d’una petita oficina
on es guanya la vida
amb un contracte temporal.
Pau comparteix la nevera
amb dos companys de feina
i un marroquí mig il·legal
i a l’habitació somia
amb una gironina
que viu al bloc que hi ha davant.
Pau és com la resta,
quan beu molt molesta
les cambreres dels locals.
Però al mateix temps es mou,
vol canviar el món.
Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar.
Pau no espera resignat al terra.
Lluís Gavaldà
dimecres, 3 d’octubre del 2018
Reliquiari
Ara, ja et tinc.
Aquell petit ble,
avui és tresor
dins cofre daurat,
més prop del cor.
Ara, ja et tinc.
Aquell petit ble,
avui és tresor
dins cofre daurat,
més prop del cor.
Ara, ja et tinc.
dimarts, 2 d’octubre del 2018
dilluns, 1 d’octubre del 2018
Voler
Vull cridar! No en tinc prou amb la paraula!
Vull sortir de la soledat (del desgavell de la recança)
i endinsar-me en la revolta, a cada revolt del camí.
Vull engranar el vent de cara i que el desig del cor sigui
la força de la sang, quan ell traspua el meu pensament.
Vull voler..., obrir el forrellat del futur i sortir de casa.
(1 d'octubre de 2018, 1 d'octubre de 2017)
Vull sortir de la soledat (del desgavell de la recança)
i endinsar-me en la revolta, a cada revolt del camí.
Vull engranar el vent de cara i que el desig del cor sigui
la força de la sang, quan ell traspua el meu pensament.
Vull voler..., obrir el forrellat del futur i sortir de casa.
(1 d'octubre de 2018, 1 d'octubre de 2017)
diumenge, 30 de setembre del 2018
dissabte, 29 de setembre del 2018
Escenari
La grogor dels gira-sols
quan la lentitud dels dies
líquids
cau per no tornar a la vida.
El viratge en el paisatge
de Llum-pedra-pols
perpètua
sense cos que et crucifica.
La quietud del quadre
groc.
La nuesa del poema.
Tot allò que fa
superflu
l’adjectiu.
Núria Busquet
quan la lentitud dels dies
líquids
cau per no tornar a la vida.
El viratge en el paisatge
de Llum-pedra-pols
perpètua
sense cos que et crucifica.
La quietud del quadre
groc.
La nuesa del poema.
Tot allò que fa
superflu
l’adjectiu.
Núria Busquet
divendres, 28 de setembre del 2018
Amor osmòtic
Per nodrir l’esperit, tinc que inspirar-me
i engrescar-me en una nova poesia.
Assolir la gesta en la lliça de l’amor:
Primer ser cabdill, després ser captiu
del cabdill que abans fou captiva.
Trobar aquest equilibri entre triomf i claudicació.
I, així, poder construir millor relació amorosa:
l’amor osmòtic que sempre dóna i sempre rep.
i engrescar-me en una nova poesia.
Assolir la gesta en la lliça de l’amor:
Primer ser cabdill, després ser captiu
del cabdill que abans fou captiva.
Trobar aquest equilibri entre triomf i claudicació.
I, així, poder construir millor relació amorosa:
l’amor osmòtic que sempre dóna i sempre rep.
dijous, 27 de setembre del 2018
dimecres, 26 de setembre del 2018
Paraules al vent
Voldria obrir els calaixos del vent
i ficar-hi les meves paraules,
sota el paraigua de la seva llum.
Voldria nodrir aquesta llar
amb els flams de la soca que
sempre hem emprat per estimar.
Voldria morir sense morir,
per no marxar, per no lacrimar,
i fer jur d’amor amb gonella grega.
Voldria portar roba de festa,
quan, creuant el portal del cel,
rebés el primer bes de benvinguda.
Sí, voldria que les meves paraules,
per sempre més, les guardés el vent.
i ficar-hi les meves paraules,
sota el paraigua de la seva llum.
Voldria nodrir aquesta llar
amb els flams de la soca que
sempre hem emprat per estimar.
Voldria morir sense morir,
per no marxar, per no lacrimar,
i fer jur d’amor amb gonella grega.
Voldria portar roba de festa,
quan, creuant el portal del cel,
rebés el primer bes de benvinguda.
Sí, voldria que les meves paraules,
per sempre més, les guardés el vent.
dimarts, 25 de setembre del 2018
dilluns, 24 de setembre del 2018
Vallclara
Vallclara serva la llum
d’un blau que encisa la terra
i arrupideta a la serra
n’ha pres el verd i el perfum.
Aquí refila el verdum
que engresca la primavera,
aquí el deler s’atempera
dins un efluvi de pau,
que a Vallclara el verd i el blau
juguen a cada espitllera.
Joan Roig
d’un blau que encisa la terra
i arrupideta a la serra
n’ha pres el verd i el perfum.
Aquí refila el verdum
que engresca la primavera,
aquí el deler s’atempera
dins un efluvi de pau,
que a Vallclara el verd i el blau
juguen a cada espitllera.
Joan Roig
diumenge, 23 de setembre del 2018
L’edat del somni
En el breu captard que té
l’incendi del crepuscle,
suro per illes i persones,
dins l’arxipèlag cultural
d’una introspectiva exposició.
És teoria i vida artística:
l’ànima de cada col·loqui
on tots els colors i versos
fan la tècnica del diàleg,
un procés, un viatge d’actitud.
Ancorat en aquest parany,
m’allibero davant la dicotomia
de “rauxa o seny”, cel i terra
fixats a una maneta elèctrica
que no està ni oberta ni tancada.
I des del meu esperit, evoco
aquesta plenitud, amb pupil·la
i mirada, com l’hàlit i vòrtex
d’un somni que n’és etern,
perquè els somnis no tenen edat.
l’incendi del crepuscle,
suro per illes i persones,
dins l’arxipèlag cultural
d’una introspectiva exposició.
És teoria i vida artística:
l’ànima de cada col·loqui
on tots els colors i versos
fan la tècnica del diàleg,
un procés, un viatge d’actitud.
Ancorat en aquest parany,
m’allibero davant la dicotomia
de “rauxa o seny”, cel i terra
fixats a una maneta elèctrica
que no està ni oberta ni tancada.
I des del meu esperit, evoco
aquesta plenitud, amb pupil·la
i mirada, com l’hàlit i vòrtex
d’un somni que n’és etern,
perquè els somnis no tenen edat.
dissabte, 22 de setembre del 2018
divendres, 21 de setembre del 2018
Recordatori
No oblidis:
Pel cor res passa de llarg.
No serveix ficar-li una cinta negra als ulls.
No serveix fer com si no hagués passat res.
L’amor és cec, però el cor té vista d’àliga.
José A. Gómez
Pel cor res passa de llarg.
No serveix ficar-li una cinta negra als ulls.
No serveix fer com si no hagués passat res.
L’amor és cec, però el cor té vista d’àliga.
José A. Gómez
dimecres, 19 de setembre del 2018
Temps màgic
Obro el llibre dels encanteris
que guardo al prestatge del record,
al costat d’un fat musical,
on les notes del pentagrama
copsen l’espill de l’esperit.
Llegeixo un sortilegi, perquè
la fada del temps em reporti
la temptadora màgia de l’amor
i així torni a viure la meva llibertat,
que l’un-i-vers i el pensament em donen.
que guardo al prestatge del record,
al costat d’un fat musical,
on les notes del pentagrama
copsen l’espill de l’esperit.
Llegeixo un sortilegi, perquè
la fada del temps em reporti
la temptadora màgia de l’amor
i així torni a viure la meva llibertat,
que l’un-i-vers i el pensament em donen.
(Dedicat a Aurora Vega)
dimarts, 18 de setembre del 2018
dilluns, 17 de setembre del 2018
diumenge, 16 de setembre del 2018
dissabte, 15 de setembre del 2018
Ara
Ara, quan el prodigi del vent
s’emporta l’angoixa,
com s’enduu la boira
o el soroll de les paraules.
Ara, faig renunci al dubte,
perquè sóc on sóc
i estic on vull estar.
Ja no pertoca temps passats,
amb el seu toc de malenconia.
Tinc un ínfim territori,
però estic dempeus
i, altra vegada, veig
com el mirall de l’espai
no m’emmascara l’enyor,
quan enfilo un propòsit
amb l’agulla apedaçada
de la meva decisió.
Ara, sento la meva veu
quan es vesteix amb un:
Endavant! Sí, encara
tinc molt per fer;
perquè tot és factible
i tot ho puc estimar.
Lloada sigui la meva sort!
s’emporta l’angoixa,
com s’enduu la boira
o el soroll de les paraules.
Ara, faig renunci al dubte,
perquè sóc on sóc
i estic on vull estar.
Ja no pertoca temps passats,
amb el seu toc de malenconia.
Tinc un ínfim territori,
però estic dempeus
i, altra vegada, veig
com el mirall de l’espai
no m’emmascara l’enyor,
quan enfilo un propòsit
amb l’agulla apedaçada
de la meva decisió.
Ara, sento la meva veu
quan es vesteix amb un:
Endavant! Sí, encara
tinc molt per fer;
perquè tot és factible
i tot ho puc estimar.
Lloada sigui la meva sort!
divendres, 14 de setembre del 2018
“A la curta o a la llarga, tots els alcohòlics i drogoaddictes es tornen agressius. Aquesta agressivitat, primer és verbal i més endavant és física. Si voleu lluitar contra la violència de gènere, lluiteu contra alcohol i drogues, que són (amb diferència) els autèntics causants d'aquestes agressivitats, molt més que el masclisme”
dijous, 13 de setembre del 2018
Nova poesia
Algú ho va tornar a dir,
des del seu pontificat,
amb els seus versos, sense
cap pretext, sense llicència,
assentant càtedra dialèctica
més pròpia del segle passat
que de l’actual segle XXI.
El seu intel·lecte no ha girat,
encara, el full de l’anuari;
millor dit, el full del centenari:
cadascú s’expressa com vol!
La poesia és com la pintura:
realista, impressionista, abstracta...
L’evolució està tant en l’estructura
com en la sintaxi gramatical poètica;
la resta..., són paraules de diccionari.
des del seu pontificat,
amb els seus versos, sense
cap pretext, sense llicència,
assentant càtedra dialèctica
més pròpia del segle passat
que de l’actual segle XXI.
El seu intel·lecte no ha girat,
encara, el full de l’anuari;
millor dit, el full del centenari:
cadascú s’expressa com vol!
La poesia és com la pintura:
realista, impressionista, abstracta...
L’evolució està tant en l’estructura
com en la sintaxi gramatical poètica;
la resta..., són paraules de diccionari.
dimecres, 12 de setembre del 2018
dimarts, 11 de setembre del 2018
Focs
On és l’espurna
que va encendre
el foc de l’amor?
I tornarem, perquè
la veu mai s’apaga;
perquè el pensament
no es pot empresonar.
On és l’espurna
que va encendre
un onze de setembre?
I estarem aquí,
envoltats de senyeres,
ondejades pel vent,
el vent de llibertat.
On és l’espurna
que va encendre
l’amor pel nostre país?
L’amor és dins del cor.
(11 de setembre de 2018)
que va encendre
el foc de l’amor?
I tornarem, perquè
la veu mai s’apaga;
perquè el pensament
no es pot empresonar.
On és l’espurna
que va encendre
un onze de setembre?
I estarem aquí,
envoltats de senyeres,
ondejades pel vent,
el vent de llibertat.
On és l’espurna
que va encendre
l’amor pel nostre país?
L’amor és dins del cor.
(11 de setembre de 2018)
diumenge, 9 de setembre del 2018
dissabte, 8 de setembre del 2018
Mitologies
Un poeta, en canvi, ho pot
suportar tot. Amb aquesta convicció
vam créixer. El primer enunciat és
cert, però condueix a la ruïna, a
bogeria, a la mort.
Roberto Bolaño, Enrique Martín
suportar tot. Amb aquesta convicció
vam créixer. El primer enunciat és
cert, però condueix a la ruïna, a
bogeria, a la mort.
Roberto Bolaño, Enrique Martín
divendres, 7 de setembre del 2018
dijous, 6 de setembre del 2018
El viatge
Quan alliberis l’esperit,
has de tenir en compte
el llast del cos. No és
un exercici d’imaginació,
és un exercici d’alliberament.
El cos ha d’estar en harmonia
i actuar com un contenidor,
que s’obre amb alegria.
La llum no és blava, el cel sí.
Resten hores en el pas del temps,
aquelles que es van perdre pel camí.
Convé recuperar-les i no perdre’n més.
has de tenir en compte
el llast del cos. No és
un exercici d’imaginació,
és un exercici d’alliberament.
El cos ha d’estar en harmonia
i actuar com un contenidor,
que s’obre amb alegria.
La llum no és blava, el cel sí.
Resten hores en el pas del temps,
aquelles que es van perdre pel camí.
Convé recuperar-les i no perdre’n més.
dimarts, 4 de setembre del 2018
Oreneta estacional
Tinc l’esperit aspre,
casi tant com la veu;
però encara puc volar,
com una oreneta
que s’aplega per marxar.
Sí, el meu esperit és
oreneta estacional;
ara vaig, ara torno.
Quan vaig, sóc feliç
pel nou retrobament.
Quan torno, l’enyor
em duu el desterrament.
Malgrat tot..., l’amor és
prou fort per aguantar-ho.
(Dedicat a Meritxell Juanós, amb
el meu reconeixement de sempre)
casi tant com la veu;
però encara puc volar,
com una oreneta
que s’aplega per marxar.
Sí, el meu esperit és
oreneta estacional;
ara vaig, ara torno.
Quan vaig, sóc feliç
pel nou retrobament.
Quan torno, l’enyor
em duu el desterrament.
Malgrat tot..., l’amor és
prou fort per aguantar-ho.
(Dedicat a Meritxell Juanós, amb
el meu reconeixement de sempre)
dilluns, 3 de setembre del 2018
diumenge, 2 de setembre del 2018
Construir el silenci
Com expressar el misteri del silenci?
Em sedueix la seva flama com boira opaca,
on l’embruix de la seva llum
ens deixa versos melangiosos.
Al silenci se l’acull i se l’estima
amb tenaç reflexió i esforç mut.
Ja que, n’és clau d’estirp,
dins la nostra agosarada vida.
L’arquitectura de cada silenci
està feta amb l’encuny personal
i la fortalesa de cada esperit.
Sí, cadascú, hem de construir
el nostre silenci. I estimar-lo.
Em sedueix la seva flama com boira opaca,
on l’embruix de la seva llum
ens deixa versos melangiosos.
Al silenci se l’acull i se l’estima
amb tenaç reflexió i esforç mut.
Ja que, n’és clau d’estirp,
dins la nostra agosarada vida.
L’arquitectura de cada silenci
està feta amb l’encuny personal
i la fortalesa de cada esperit.
Sí, cadascú, hem de construir
el nostre silenci. I estimar-lo.
dissabte, 1 de setembre del 2018
divendres, 31 d’agost del 2018
Fill pròdig
Hi ha un amor que retrotrau
a un altre i aquest a la vegada
a un altre
i a un altre més el que queda,
fins que així es va entreveient
el tributari rastre
que acaba en el ventre de la mare.
José Manuel Caballero
a un altre i aquest a la vegada
a un altre
i a un altre més el que queda,
fins que així es va entreveient
el tributari rastre
que acaba en el ventre de la mare.
José Manuel Caballero
dijous, 30 d’agost del 2018
dimecres, 29 d’agost del 2018
Altra dignitat
Quan la vida es torna cendra
(com si fos un somni menut)
en un cel gris i plujós
i a l’espelmosa ànima
hi nia l’horabaixa lleganyosa
d’un abisme amb peus de marbre;
llavors, cal voltejar la memòria
perquè l’ocell de la dignitat
alci el vol, en embranzida de llum.
Quan el balanceig d’una rialla
sigui la sinuosa i aliena ofrena
que tragina sordesa d’absència
i la mudesa de la gebrada nit
faci brollar la sang de les maduixes;
llavors, cal sacsejar l’arbre
perquè les impàvides fulles
jeguin a terra, fent adob
per a la propera primavera.
(com si fos un somni menut)
en un cel gris i plujós
i a l’espelmosa ànima
hi nia l’horabaixa lleganyosa
d’un abisme amb peus de marbre;
llavors, cal voltejar la memòria
perquè l’ocell de la dignitat
alci el vol, en embranzida de llum.
Quan el balanceig d’una rialla
sigui la sinuosa i aliena ofrena
que tragina sordesa d’absència
i la mudesa de la gebrada nit
faci brollar la sang de les maduixes;
llavors, cal sacsejar l’arbre
perquè les impàvides fulles
jeguin a terra, fent adob
per a la propera primavera.
dimarts, 28 d’agost del 2018
dilluns, 27 d’agost del 2018
Contraindicació d’una contraindicació
Provocar el desig i desitjar la teva provocació.
Provocar-te i desitjar-te al mateix temps.
Algoritme de sexe, ritme innat de carn.
Invocar i sortir corrent.
Desitjar, desitjant que no es compleixi el desig.
Santi Balmes
Provocar-te i desitjar-te al mateix temps.
Algoritme de sexe, ritme innat de carn.
Invocar i sortir corrent.
Desitjar, desitjant que no es compleixi el desig.
Santi Balmes
diumenge, 26 d’agost del 2018
dissabte, 25 d’agost del 2018
Dèficits democràtics
(Principals problemes d’una democràcia imperfecta)
1.- Hitler va perdre la guerra. Mussolini va perdre la guerra. Franco va guanyar la guerra. Per tant, els seus “hereus” tenen l’ADN i el patrimoni del vencedor. Espanya va constituir la seva democràcia a partir del tarannà que tenien aquests vencedors, tarannà que s’ha perpetuat amb els seus fills i néts. De forma grollera, es va voler tancar les ferides de la guerra civil (que no estaven curades i encara no ho estan) a cop de constitució i fent el pegat foradat de la reconciliació.
2.- S’instaura una monarquia parlamentària, gestada i promulgada pel dictador, avalada de mala gana pels militars i avalada per la formació militar del futur rei. Després, s’enganya al poble, mitjançant un referèndum constitucional que implícitament deia: “O votes un estat amb una monarquia parlamentària o tindrem un nou règim militar” Naturalment, la gent va votar el mal menor. Si senyors, Adolfo Suárez no va tenir la valentia de fer allò que li reclamaven les democràcies europees: fer un referèndum per veure si el poble espanyol volia una monarquia o volia una república.
3.- La constitució espanyola la van redactar set homes, sense cap dona! Evidentment, aquesta constitució va sortir altament masclista i encaminada a no irritar gaire els sempre vigilants estaments militars, tots ells fidels a Franco.
4.- Emparant-se amb la seva inviolabilitat constitucional, l’anterior monarca va tenir un comportament poc ètic. En democràcia tothom és igual davant la llei i la inviolabilitat reial trenca aquest principi democràtic de la igualtat. Les pitjors lacres d’una democràcia són: impunitat i greuge comparatiu. El rei emèrit va rebassar les dos.
5.- La transició política es va fer des del perdó, enlloc de fer-la des de la fermesa legal democràtica, tal i com ho van fer Alemanya, França i Itàlia. “Una democràcia que només es fonamenta amb la llei i no busca referents basats en l’ètica, no és una autèntica democràcia” Sí, és possible que Espanya sigui un règim democràtic, però encara li falta molt per ser una autèntica democràcia. Hi ha masses privilegis i greuges comparatius.
6.- Durant la transició democràtica, no es va fer cap depuració dins els estaments militars; a tot estirar, es van passar a la reserva algun que altre general. Al no fer aquesta oportuna depuració democràtica, hem tingut que patir (i continuem patint) els pronunciaments militars, tan famosos al llarg de la història d’Espanya.
7.- No ha hagut una transició democràtica dels òrgans judicials. Seguim tenint una justícia masclista i amb una evident tendència a complaure els plantejaments polítics dels partits de la dreta, vinculats directa o indirectament amb el franquisme. La poca regeneració judicial que hem tingut és per via generacional. Això significa una regeneració molt lenta i, fins i tot, controlada per la resta de poders de l’estat. Ja que, la independència del poder judicial no és efectiva al cent per cent. Podem veure els nomenaments de jutges i fiscals (a vegades en forma de proposta) que fa el poder executiu. Això implica la sempre nefasta submissió i obediència deguda que té el nomenat al càrrec vers el qui l’ha nomenat. En cas que el nomenat no ho faci, veiem com alguns cessaments i trasllats de jutges i fiscals vulneren la més elemental ètica i es converteixen en autèntics escàndols.
Per últim, a tots aquells que creuen i alaben la suposada democràcia espanyola, que s’ho facin mirar i que se n’adonin que no són les democràcies europees les que giren al revés d’Espanya, és Espanya la que gira al revés de les democràcies europees. Democràcies que en el seu dia van jutjar crims i criminals de guerra, mentre a Espanya es feia una dubtosa i escandalosa amnistia. I, com sempre dic, a més impunitat, més gosadia.
Així doncs, ¿ara us escandalitzeu del pronunciament que fan generals de la reserva? Ja em perdonareu, però o sou uns ingenus o sou uns hipòcrites.
1.- Hitler va perdre la guerra. Mussolini va perdre la guerra. Franco va guanyar la guerra. Per tant, els seus “hereus” tenen l’ADN i el patrimoni del vencedor. Espanya va constituir la seva democràcia a partir del tarannà que tenien aquests vencedors, tarannà que s’ha perpetuat amb els seus fills i néts. De forma grollera, es va voler tancar les ferides de la guerra civil (que no estaven curades i encara no ho estan) a cop de constitució i fent el pegat foradat de la reconciliació.
2.- S’instaura una monarquia parlamentària, gestada i promulgada pel dictador, avalada de mala gana pels militars i avalada per la formació militar del futur rei. Després, s’enganya al poble, mitjançant un referèndum constitucional que implícitament deia: “O votes un estat amb una monarquia parlamentària o tindrem un nou règim militar” Naturalment, la gent va votar el mal menor. Si senyors, Adolfo Suárez no va tenir la valentia de fer allò que li reclamaven les democràcies europees: fer un referèndum per veure si el poble espanyol volia una monarquia o volia una república.
3.- La constitució espanyola la van redactar set homes, sense cap dona! Evidentment, aquesta constitució va sortir altament masclista i encaminada a no irritar gaire els sempre vigilants estaments militars, tots ells fidels a Franco.
4.- Emparant-se amb la seva inviolabilitat constitucional, l’anterior monarca va tenir un comportament poc ètic. En democràcia tothom és igual davant la llei i la inviolabilitat reial trenca aquest principi democràtic de la igualtat. Les pitjors lacres d’una democràcia són: impunitat i greuge comparatiu. El rei emèrit va rebassar les dos.
5.- La transició política es va fer des del perdó, enlloc de fer-la des de la fermesa legal democràtica, tal i com ho van fer Alemanya, França i Itàlia. “Una democràcia que només es fonamenta amb la llei i no busca referents basats en l’ètica, no és una autèntica democràcia” Sí, és possible que Espanya sigui un règim democràtic, però encara li falta molt per ser una autèntica democràcia. Hi ha masses privilegis i greuges comparatius.
6.- Durant la transició democràtica, no es va fer cap depuració dins els estaments militars; a tot estirar, es van passar a la reserva algun que altre general. Al no fer aquesta oportuna depuració democràtica, hem tingut que patir (i continuem patint) els pronunciaments militars, tan famosos al llarg de la història d’Espanya.
7.- No ha hagut una transició democràtica dels òrgans judicials. Seguim tenint una justícia masclista i amb una evident tendència a complaure els plantejaments polítics dels partits de la dreta, vinculats directa o indirectament amb el franquisme. La poca regeneració judicial que hem tingut és per via generacional. Això significa una regeneració molt lenta i, fins i tot, controlada per la resta de poders de l’estat. Ja que, la independència del poder judicial no és efectiva al cent per cent. Podem veure els nomenaments de jutges i fiscals (a vegades en forma de proposta) que fa el poder executiu. Això implica la sempre nefasta submissió i obediència deguda que té el nomenat al càrrec vers el qui l’ha nomenat. En cas que el nomenat no ho faci, veiem com alguns cessaments i trasllats de jutges i fiscals vulneren la més elemental ètica i es converteixen en autèntics escàndols.
Per últim, a tots aquells que creuen i alaben la suposada democràcia espanyola, que s’ho facin mirar i que se n’adonin que no són les democràcies europees les que giren al revés d’Espanya, és Espanya la que gira al revés de les democràcies europees. Democràcies que en el seu dia van jutjar crims i criminals de guerra, mentre a Espanya es feia una dubtosa i escandalosa amnistia. I, com sempre dic, a més impunitat, més gosadia.
Així doncs, ¿ara us escandalitzeu del pronunciament que fan generals de la reserva? Ja em perdonareu, però o sou uns ingenus o sou uns hipòcrites.
divendres, 24 d’agost del 2018
dijous, 23 d’agost del 2018
dimarts, 21 d’agost del 2018
Destí de pau
Sigui avui, sigui demà,
altre cop que els fets
ens donin la raó a
les degudes paraules.
I si pel camí ens aturem
que sigui per aixecar
al company caigut.
Sigui avui, sigui demà,
cal seguir valents
i tornar a dir-los No!,
amb un ram de flors
a la mà i l’altra estesa
per fer encaix de pau.
altre cop que els fets
ens donin la raó a
les degudes paraules.
I si pel camí ens aturem
que sigui per aixecar
al company caigut.
Sigui avui, sigui demà,
cal seguir valents
i tornar a dir-los No!,
amb un ram de flors
a la mà i l’altra estesa
per fer encaix de pau.
dilluns, 20 d’agost del 2018
diumenge, 19 d’agost del 2018
Dir-ho o no dir-ho
Deixa’m que t’ho digui,
sense dir-t’ho,
així podràs pensar,
el que vulguis pensar.
I, si vols, pregunta.
La millor manera
de no equivocar-se,
malgrat que hauràs
de ficar en evidència
la teva pròpia ignorància.
És per això que t’ho dic,
però sense dir-t’ho.
sense dir-t’ho,
així podràs pensar,
el que vulguis pensar.
I, si vols, pregunta.
La millor manera
de no equivocar-se,
malgrat que hauràs
de ficar en evidència
la teva pròpia ignorància.
És per això que t’ho dic,
però sense dir-t’ho.
dissabte, 18 d’agost del 2018
divendres, 17 d’agost del 2018
dijous, 16 d’agost del 2018
Un-i-vers (II)
No m’agrada ser turista,
sóc viatger. Voldria
romandre a cada lloc,
ser esponja del nou espai
i acomiadar-me del temps.
Sortir de la tenebra
que duu la ignorància.
Observar, pregar i...
estimar el silenci.
Tot és un univers
que es guanya, ordint
tacte i dedicació.
Sóc un i tinc el vers...,
també sóc univers.
sóc viatger. Voldria
romandre a cada lloc,
ser esponja del nou espai
i acomiadar-me del temps.
Sortir de la tenebra
que duu la ignorància.
Observar, pregar i...
estimar el silenci.
Tot és un univers
que es guanya, ordint
tacte i dedicació.
Sóc un i tinc el vers...,
també sóc univers.
dimecres, 15 d’agost del 2018
Tentines pel futur
Sóc hereu del diàleg
i un inepte del concert (o desconcert)
No! No és qüestió d’ordre.
Tinc un desig venjatiu
(nu i prou equivocat),
per considerar-me màrtir
de la literatura acadèmica.
Sóc ésser de tinta, batego
flama de l’exili,
el descoratge buit
de tota esperança,
malgrat que tinc
l’angoixa asfixiada,
dins la cel·la fosca
on resta el meu passat.
Amb pas de nadó vacil·lant,
cerco tentines de futur
dintre del meu esperit. Fora,
queda la runa intel·lectual
d’aquells que ho saben tot.
i un inepte del concert (o desconcert)
No! No és qüestió d’ordre.
Tinc un desig venjatiu
(nu i prou equivocat),
per considerar-me màrtir
de la literatura acadèmica.
Sóc ésser de tinta, batego
flama de l’exili,
el descoratge buit
de tota esperança,
malgrat que tinc
l’angoixa asfixiada,
dins la cel·la fosca
on resta el meu passat.
Amb pas de nadó vacil·lant,
cerco tentines de futur
dintre del meu esperit. Fora,
queda la runa intel·lectual
d’aquells que ho saben tot.
dimarts, 14 d’agost del 2018
Cel rogenc...
(...pluja o vent)
El sol fa el niu
per enllitar-se.
La lluna no hi és,
no té prou fe
per tenir cos
i cor de somni.
Nit de llampecs,
de fulles esteses.
Pluja i vent també
tornen a fornicar
per parir fang verge.
A l’horitzó,
trencat de núvols
que obren la porta
a l’estrella polar,
la que, per fi!,
assenyala el nord.
El sol fa el niu
per enllitar-se.
La lluna no hi és,
no té prou fe
per tenir cos
i cor de somni.
Nit de llampecs,
de fulles esteses.
Pluja i vent també
tornen a fornicar
per parir fang verge.
A l’horitzó,
trencat de núvols
que obren la porta
a l’estrella polar,
la que, per fi!,
assenyala el nord.
dilluns, 13 d’agost del 2018
Presoner de la por
Ets tu? o són els vots?
Et mou l’ètica o et mou
la legislació de conveniència?
No és veu, des de l’àtic polític,
el neguit i preocupacions de la gent.
No és fàcil escoltar els assessors.
No és fàcil mantenir el criteri
i totes les promeses que vas fer.
Se’n diu por?:
Por a l’adversari, al CIS,
a les enquestes dels mitjans.
Por a la resposta social al carrer:
Feministes, jubilats, taxistes...
Por per no estar a l’alçada de...
el partit, de les circumstàncies.
Vigila! que quan tens por
et fas presoner de la por.
Ah! I torna a vigilar!
Por a tenir por, és ansietat.
Et mou l’ètica o et mou
la legislació de conveniència?
No és veu, des de l’àtic polític,
el neguit i preocupacions de la gent.
No és fàcil escoltar els assessors.
No és fàcil mantenir el criteri
i totes les promeses que vas fer.
Se’n diu por?:
Por a l’adversari, al CIS,
a les enquestes dels mitjans.
Por a la resposta social al carrer:
Feministes, jubilats, taxistes...
Por per no estar a l’alçada de...
el partit, de les circumstàncies.
Vigila! que quan tens por
et fas presoner de la por.
Ah! I torna a vigilar!
Por a tenir por, és ansietat.
diumenge, 12 d’agost del 2018
El vaixell de la por
(Quan la democràcia no ho és tot)
Entremig de núvols
surt una flor de llum.
És un espai de cel
o, potser, el reflex
on el mar s’emmiralla.
Poc o molt, el veig.
Un vaixell surant el cel,
record d’infantesa,
quan Peter Pan era
el nostre millor referent.
Al cap damunt, la por
enarbora bandera
i el velam, farcit d’anhels
i esperances, remuga.
No!, el futur no és sòlid.
Entremig de núvols
surt una flor de llum.
És un espai de cel
o, potser, el reflex
on el mar s’emmiralla.
Poc o molt, el veig.
Un vaixell surant el cel,
record d’infantesa,
quan Peter Pan era
el nostre millor referent.
Al cap damunt, la por
enarbora bandera
i el velam, farcit d’anhels
i esperances, remuga.
No!, el futur no és sòlid.
dissabte, 11 d’agost del 2018
Com un naip
Com un naip, la meva mà
està marcada. No sóc jo
qui la fa guanyar, perdre
els seus desafiaments: estima,
parteix el pa, acarona,
recull el llenç de la vanitat,
mesura el rasant de la mort,
accepta el preu
de la vida.
Però no sóc jo
qui la va fer a la seva imatge,
virtut i crim junts
amb idèntiques armes
en la pugna. Davall la seva pell
volca l’atzar
els seus obscurs triomfs, juga
el meu propi cor a desbancar-me.
José Manuel Caballero
està marcada. No sóc jo
qui la fa guanyar, perdre
els seus desafiaments: estima,
parteix el pa, acarona,
recull el llenç de la vanitat,
mesura el rasant de la mort,
accepta el preu
de la vida.
Però no sóc jo
qui la va fer a la seva imatge,
virtut i crim junts
amb idèntiques armes
en la pugna. Davall la seva pell
volca l’atzar
els seus obscurs triomfs, juga
el meu propi cor a desbancar-me.
José Manuel Caballero
divendres, 10 d’agost del 2018
Cites de Mario Benedetti
“Amb cinc minuts en tenim prou per somniar tota una vida, així de relatiu és el temps” (Mario Benedetti)
“Hi ha poques coses tan ensordidores com el silenci” (Mario Benedetti)
“Quan pensàvem que teníem totes les respostes, de sobte, van canviar totes les preguntes” (Mario Benedetti)
“Contra l’optimisme no hi ha vacuna” (Mario Benedetti)
“Després de tot, la mort és només un símptoma de que hi va haver vida” (Mario Benedetti)
“Hi ha poques coses tan ensordidores com el silenci” (Mario Benedetti)
“Quan pensàvem que teníem totes les respostes, de sobte, van canviar totes les preguntes” (Mario Benedetti)
“Contra l’optimisme no hi ha vacuna” (Mario Benedetti)
“Després de tot, la mort és només un símptoma de que hi va haver vida” (Mario Benedetti)
dijous, 9 d’agost del 2018
Canvi climàtic?
Surto amb bicicleta.
L’aire fa olor a incendi,
és diferent, quan és foguera.
A la ràdio ens diuen que
ja ens hem cruspit tots
els recursos naturals,
produïts durant l’any 2018.
La Terra no té estoc,
no té un banc de recursos,
per deixar-los a crèdit
a la immadura humanitat.
La Terra es mor.
La Humanitat es mor.
Mentre, la gent resta feliç
i despreocupada a la platja.
Ells pensen que això no és
el seu maleït problema,
que ho és dels polítics.
Ho va dir Einstein, us ho dic jo:
“L’estupidesa humana és infinita”
L’aire fa olor a incendi,
és diferent, quan és foguera.
A la ràdio ens diuen que
ja ens hem cruspit tots
els recursos naturals,
produïts durant l’any 2018.
La Terra no té estoc,
no té un banc de recursos,
per deixar-los a crèdit
a la immadura humanitat.
La Terra es mor.
La Humanitat es mor.
Mentre, la gent resta feliç
i despreocupada a la platja.
Ells pensen que això no és
el seu maleït problema,
que ho és dels polítics.
Ho va dir Einstein, us ho dic jo:
“L’estupidesa humana és infinita”
dimecres, 8 d’agost del 2018
Cites informàtiques
“Per què s’aprofita Internet Explorer? Per descarregar Firefox” (Anònim)
“El software i les catedrals s’assemblen molt. Primer els construïm, després preguem” (Anònim)
“Els ordenadors no resolen problemes, executen solucions” (Laurent Gasser)
“Déu no contesta; Google sempre, immediatament” (El Tilo de Olivos)
“Es genial treballar amb ordinadors. No discuteixen, ho recorden tot i no es beuen la teva cervesa” (Paul Leary)
“El software i les catedrals s’assemblen molt. Primer els construïm, després preguem” (Anònim)
“Els ordenadors no resolen problemes, executen solucions” (Laurent Gasser)
“Déu no contesta; Google sempre, immediatament” (El Tilo de Olivos)
“Es genial treballar amb ordinadors. No discuteixen, ho recorden tot i no es beuen la teva cervesa” (Paul Leary)
dimarts, 7 d’agost del 2018
Del balcó de casa
Jo m’he quedat a casa
pensant si aquesta nit
una cançó oblidada
et fa tornar a pensar en mi.
Lluís Gavaldà
pensant si aquesta nit
una cançó oblidada
et fa tornar a pensar en mi.
Lluís Gavaldà
dilluns, 6 d’agost del 2018
Cites de Joan F. Mira
“Qui, que no sigui un cretí, s’agrada a un mateix?” (Joan F. Mira)
“Els catalans i els valencians (com deia Winston Churchill dels americans i els anglesos) som dos pobles separats per la mateixa llengua” (Joan F. Mira)
“Una cosa és claríssima: ací només podem ser llevant mirats des de l’altiplà, en perspectiva purament peninsular, continental. Mirats des de la mar, des de qualsevol punt del Mediterrani, som més ponent que ningú” (Joan F. Mira)
“Sovint m’agradaria tornar a ser creient: era tan confortable!” (Joan F. Mira)
“Els catalans i els valencians (com deia Winston Churchill dels americans i els anglesos) som dos pobles separats per la mateixa llengua” (Joan F. Mira)
“Una cosa és claríssima: ací només podem ser llevant mirats des de l’altiplà, en perspectiva purament peninsular, continental. Mirats des de la mar, des de qualsevol punt del Mediterrani, som més ponent que ningú” (Joan F. Mira)
“Sovint m’agradaria tornar a ser creient: era tan confortable!” (Joan F. Mira)
diumenge, 5 d’agost del 2018
Dents serrades
S’ha trencat l’agulla...
Em tremola la recança,
l’atziac destí que tinc
quan escric i encenc
la flama del poema,
que és torxa de passadís.
S’ha trencat el fil...
El record, sense adjectius,
sempre queda difuminat
dins la memòria. Tardor
que esvaís la seva boira,
dins un matí qualsevol.
“Espavil”...
Ferm, serro els dents,
així no em cal dialogar.
Tampoc vull embolcallar
l’error amb l’equivocació.
Aleshores, sóc fora o sóc dins?
Em tremola la recança,
l’atziac destí que tinc
quan escric i encenc
la flama del poema,
que és torxa de passadís.
S’ha trencat el fil...
El record, sense adjectius,
sempre queda difuminat
dins la memòria. Tardor
que esvaís la seva boira,
dins un matí qualsevol.
“Espavil”...
Ferm, serro els dents,
així no em cal dialogar.
Tampoc vull embolcallar
l’error amb l’equivocació.
Aleshores, sóc fora o sóc dins?
dissabte, 4 d’agost del 2018
divendres, 3 d’agost del 2018
T’estim
T’estim a prop
i t’estim lluny
i endins i per fora.
Sóc la brisa suau
que tot ho abasta,
que apaga brases
i encén fogueres
en el verd (o blau)
del teu mirar.
i t’estim lluny
i endins i per fora.
Sóc la brisa suau
que tot ho abasta,
que apaga brases
i encén fogueres
en el verd (o blau)
del teu mirar.
dijous, 2 d’agost del 2018
dimecres, 1 d’agost del 2018
La closca del temps
Vaig girar el cap,
i vaig veure la closca del temps,
un humil vestit
d’escorredissos serrells que escapava.
Vaig obrir els braços per abastar-lo
i no vaig poder fregar ja la seva imatge,
el seu rostre anava al galop
deixant un rastre de pell en la seva estela.
Vaig obrir la mà i, entre els meus dits,
resllicà un cofre d’hores daurades.
Reyes Cáceres
i vaig veure la closca del temps,
un humil vestit
d’escorredissos serrells que escapava.
Vaig obrir els braços per abastar-lo
i no vaig poder fregar ja la seva imatge,
el seu rostre anava al galop
deixant un rastre de pell en la seva estela.
Vaig obrir la mà i, entre els meus dits,
resllicà un cofre d’hores daurades.
Reyes Cáceres
dimarts, 31 de juliol del 2018
dilluns, 30 de juliol del 2018
El gest
A la rotllana dels ulls veig
el gest de la seva mirada,
cariàtide d’aparador, dins
una superfície plastificada.
Hieràtica, damunt la tarima
i pregonant un producte.
Res tinc a veure amb
aquestes ninetes blaves,
envoltades de sol d’estiu
i proclamant les vacances.
Estic lluny d’aquest cel,
arena i palmeres corbades.
I estic molt lluny del gest
de la seva mirada blava.
el gest de la seva mirada,
cariàtide d’aparador, dins
una superfície plastificada.
Hieràtica, damunt la tarima
i pregonant un producte.
Res tinc a veure amb
aquestes ninetes blaves,
envoltades de sol d’estiu
i proclamant les vacances.
Estic lluny d’aquest cel,
arena i palmeres corbades.
I estic molt lluny del gest
de la seva mirada blava.
diumenge, 29 de juliol del 2018
dissabte, 28 de juliol del 2018
Tinc un somni
Tinc un somni
on ningú hi sobra,
perquè tothom estima
i ningú sap odiar.
Tinc un somni,
cada nit el somio:
la gent ja ha après
a pensar amb el cap
i estimar amb el cor.
on ningú hi sobra,
perquè tothom estima
i ningú sap odiar.
Tinc un somni,
cada nit el somio:
la gent ja ha après
a pensar amb el cap
i estimar amb el cor.
divendres, 27 de juliol del 2018
dijous, 26 de juliol del 2018
Bestioles i animalons (i VIII)
(Reencarnacions metafòriques)
El dofí
No vull estar submergit,
sóc mamífer, i necessito
l’aire de la imaginació
per poder sobreviure.
També necessito saltar
per les ones de l’esperit
i fer-ho amb altres dofins,
els germans escriptors.
Comunicar-me amb ells,
perquè, quan convingui,
fixarem el nostre rumb,
dins l’oceà de les lletres.
El dofí
No vull estar submergit,
sóc mamífer, i necessito
l’aire de la imaginació
per poder sobreviure.
També necessito saltar
per les ones de l’esperit
i fer-ho amb altres dofins,
els germans escriptors.
Comunicar-me amb ells,
perquè, quan convingui,
fixarem el nostre rumb,
dins l’oceà de les lletres.
dimecres, 25 de juliol del 2018
Bestioles i animalons (VII)
(Reencarnacions metafòriques)
L’esquirol
Sóc escalador d’arbres
dins el bosc d’idees,
les que configuren
la nostra minsa cultura.
Pujo fins dalt de tot, on
les fulles s’il·luminen,
tot escrivint als fulls
les lletres ja marcides.
Poc o molt, em toca
saltar d’un a altre arbre,
per poder promoure
totes les intel·ligències.
L’esquirol
Sóc escalador d’arbres
dins el bosc d’idees,
les que configuren
la nostra minsa cultura.
Pujo fins dalt de tot, on
les fulles s’il·luminen,
tot escrivint als fulls
les lletres ja marcides.
Poc o molt, em toca
saltar d’un a altre arbre,
per poder promoure
totes les intel·ligències.
dimarts, 24 de juliol del 2018
Bestioles i animalons (VI)
(Reencarnacions metafòriques)
L’isard
La neu m’empeny.
Surto dels meus riscos,
buscant clapes d’herba
al peu de la muntanya.
Riscos de paraules
i herba d’emocions,
per nodrir pensament
i tendres sentiments.
La vida em condueix
per corriols desconeguts
i fora dels meus riscos
només queda l’enyorança.
L’isard
La neu m’empeny.
Surto dels meus riscos,
buscant clapes d’herba
al peu de la muntanya.
Riscos de paraules
i herba d’emocions,
per nodrir pensament
i tendres sentiments.
La vida em condueix
per corriols desconeguts
i fora dels meus riscos
només queda l’enyorança.
dilluns, 23 de juliol del 2018
Bestioles i animalons (V)
(Reencarnacions metafòriques)
La guineu
Al rerefons del mas
s’hi trobava el tossal,
on hi tenia el cau
recol·lectat d’idees.
Algú me’l va foragitar
i vaig sortir a corre-cuita.
Ara, sóc germà del llop
i tan solitari com ell.
Si lluques com a pensador
(vulguis o no), ja ets
maleït filòsof. El peatge:
ser sempre l’etern solitari.
La guineu
Al rerefons del mas
s’hi trobava el tossal,
on hi tenia el cau
recol·lectat d’idees.
Algú me’l va foragitar
i vaig sortir a corre-cuita.
Ara, sóc germà del llop
i tan solitari com ell.
Si lluques com a pensador
(vulguis o no), ja ets
maleït filòsof. El peatge:
ser sempre l’etern solitari.
diumenge, 22 de juliol del 2018
Bestioles i animalons (IV)
(Reencarnacions metafòriques)
La sargantana
Recordo el dia que...;
sí, em vas tallar la cua.
Va passar massa temps
a créixer aquest governall
que serva el meu cos.
Ara (que ja tinc timó),
suraré per les pedres,
buscant calor de sol
i em cruspiré insectes que
durant anys ens han fiblat.
I si aquestes abruptes pedres
no t’agraden, o són llunyanes,
buscarem altres, més adients,
on ningú pugui acostar-se
a criticar o a qüestionar-nos.
La sargantana
Recordo el dia que...;
sí, em vas tallar la cua.
Va passar massa temps
a créixer aquest governall
que serva el meu cos.
Ara (que ja tinc timó),
suraré per les pedres,
buscant calor de sol
i em cruspiré insectes que
durant anys ens han fiblat.
I si aquestes abruptes pedres
no t’agraden, o són llunyanes,
buscarem altres, més adients,
on ningú pugui acostar-se
a criticar o a qüestionar-nos.
dissabte, 21 de juliol del 2018
Bestioles i animalons (III)
(Reencarnacions metafòriques)
La papallona
Tota la meva vida l’he
viscuda entre muntanyes,
casi sempre pentinades
per la freda neu de Pirineu.
En aquest prat sóc reina
(una més) de papallones,
reina voliaina d’herba i flors
a l’estens jardí d’emocions.
Aquí, respirem tranquil·litat,
d’una pau forjada durant segles
i només volem tenir, i sentir,
la felicitat de preservar-la.
La papallona
Tota la meva vida l’he
viscuda entre muntanyes,
casi sempre pentinades
per la freda neu de Pirineu.
En aquest prat sóc reina
(una més) de papallones,
reina voliaina d’herba i flors
a l’estens jardí d’emocions.
Aquí, respirem tranquil·litat,
d’una pau forjada durant segles
i només volem tenir, i sentir,
la felicitat de preservar-la.
divendres, 20 de juliol del 2018
Cròniques d’Itaca (II)
L’estructura d’un estat (independentment que sigui democràtic o autocràtic) sempre és piramidal. A la cúspide de la piràmide hi trobem tots els poders i, dins d’ells, els privilegiats que ostenten aquests poders. Entenent per privilegiats, les persones que tenen uns privilegis que mai tindran la resta de ciutadans. La qual cosa, vulnera el principi democràtic de la igualtat. En aquest sentit, podem definir un axioma no escrit i dir: A més privilegis, menys democràcia.
Fiquem un exemple: els aforats. Hi ha països on ningú està aforat i podem veure que aquests són els països més democràtics. Desprès, tenim països, com Espanya, que tenen milers d’aforats. Curiosament, aquests països solen ser els més qüestionats pels organismes internacionals. I aquest exercici comparatiu el podríem fer, un a un, amb tots els privilegis que ostenten els “gestors” dels poders.
Els privilegiats, quan ostenten el poder, estan emparats per una legislació que, directa o indirectament, ells mateixos han promulgat. Aquesta legislació té com objectiu blindar els seus privilegis i solen dissimular-ho (amb més o menys encert) com si fos una conseqüència lògica de la legislació vigent. Tot aquest conjunt de privilegis legislats (que solen vulnerar el principi democràtic de la igualtat) és el que s’anomena “poder”. En el cas autocràtic, aquest poder normalment és únic; com a molt, pot delegar part del seu poder a organismes o organitzacions fidels al règim. En el cas democràtic, hi ha diversos poders que configuren l’estat i solen donar-se suport entre ells, de forma més o menys encoberta o de forma explícita, sota algun paraigües legal. Això dóna cohesió a l’estat i..., suspicàcia als ciutadans.
En el cas d’Espanya, és escandalosa la corretja de transmissió vehicular que hi ha entre el poder executiu i el poder judicial i sempre es fica l’excusa de la independència entre poders, per justificar fets que són qüestionables des del punt de vista ètic i democràtic. No és d’estranyar que el jutge Llarena estigui preocupat que arribi el dia quatre de setembre, perquè tindrà que declarar davant la justícia d’un país, que ja li ha dit vàries vegades a Espanya que allí el poder judicial és independent. La qual cosa, i de forma indirecta, és una forma de qüestionar la independència judicial espanyola. Hi ha coses que no es poden dir de forma oberta i, per tant, les hem de llegir entre línies.
Però, tornem a la cúspide de la piràmide, on tenim aquests poders. Allí hi ha una altra petita piràmide. La base està conformada pels tres poders clàssics: legislatiu, executiu i judicial. Damunt d’ells es troba el poder del cap de l’estat, que en el cas d’Espanya ostenta el privilegi dels privilegis: la inviolabilitat que té el rei. A la pràctica, això no deixa de ser una autèntica patent de cors i sinó que li preguntin al rei emèrit que ha fet i desfet a nivell personal el que ha volgut, sense cap control per part dels estaments públics. Vist el que hem vist i escoltat el que hem escoltat, cada cop tenen més sentit dos frases que aquí reprodueixo: “Jo no hacía nada sin consultarlo con la Casa Real” (Iñaki Urdangarín) “Si sacsegem l’arbre, cauran tots els nius!” (Jordi Pujol)
Deixo pel final dos poders més. El poder econòmic que no li preocupa quin règim hi ha instaurat, mentre pugui estar al cap damunt del poder polític i judicial, influint en els textos legislatius o en la seva aplicació, per al seu propi benefici. Aquesta és la raó més plausible (com a base de la corrupció), pels polítics que fan el camí del poder polític al poder econòmic, perquè el consideren més sòlid. Per últim, tenim el poder fàctic de la premsa i mitjans de comunicació, que no tenen una ubicació física dins la petita piràmide dels poders (per aquesta raó són fàctics) i que en teoria no es casen amb ningú. A la pràctica s’embolcallen amb la més que discutible línea editorial, prenen partit dins la política i dins l’economia. Siguem realistes, publicitat i subvencions sempre condicionen la “línea editorial”; perquè, tornem a ser realistes, dir línea editorial significa seguir les directrius marcades pel poder econòmic i polític del mitjà. Bé, potser no tots els mitjans; estem veient com periodistes s’independitzen i surten del sistema, creant diaris digitals més o menys independents que tenen l’avantatja de no estar supeditats a l’estructura física, política i financera del mitjà tradicional. En alguna manera, i gràcies a la tecnologia, podem dir que s’ha tornat al principi, a l’essència que tenia el periodisme: Informació i denúncia.
Fiquem un exemple: els aforats. Hi ha països on ningú està aforat i podem veure que aquests són els països més democràtics. Desprès, tenim països, com Espanya, que tenen milers d’aforats. Curiosament, aquests països solen ser els més qüestionats pels organismes internacionals. I aquest exercici comparatiu el podríem fer, un a un, amb tots els privilegis que ostenten els “gestors” dels poders.
Els privilegiats, quan ostenten el poder, estan emparats per una legislació que, directa o indirectament, ells mateixos han promulgat. Aquesta legislació té com objectiu blindar els seus privilegis i solen dissimular-ho (amb més o menys encert) com si fos una conseqüència lògica de la legislació vigent. Tot aquest conjunt de privilegis legislats (que solen vulnerar el principi democràtic de la igualtat) és el que s’anomena “poder”. En el cas autocràtic, aquest poder normalment és únic; com a molt, pot delegar part del seu poder a organismes o organitzacions fidels al règim. En el cas democràtic, hi ha diversos poders que configuren l’estat i solen donar-se suport entre ells, de forma més o menys encoberta o de forma explícita, sota algun paraigües legal. Això dóna cohesió a l’estat i..., suspicàcia als ciutadans.
En el cas d’Espanya, és escandalosa la corretja de transmissió vehicular que hi ha entre el poder executiu i el poder judicial i sempre es fica l’excusa de la independència entre poders, per justificar fets que són qüestionables des del punt de vista ètic i democràtic. No és d’estranyar que el jutge Llarena estigui preocupat que arribi el dia quatre de setembre, perquè tindrà que declarar davant la justícia d’un país, que ja li ha dit vàries vegades a Espanya que allí el poder judicial és independent. La qual cosa, i de forma indirecta, és una forma de qüestionar la independència judicial espanyola. Hi ha coses que no es poden dir de forma oberta i, per tant, les hem de llegir entre línies.
Però, tornem a la cúspide de la piràmide, on tenim aquests poders. Allí hi ha una altra petita piràmide. La base està conformada pels tres poders clàssics: legislatiu, executiu i judicial. Damunt d’ells es troba el poder del cap de l’estat, que en el cas d’Espanya ostenta el privilegi dels privilegis: la inviolabilitat que té el rei. A la pràctica, això no deixa de ser una autèntica patent de cors i sinó que li preguntin al rei emèrit que ha fet i desfet a nivell personal el que ha volgut, sense cap control per part dels estaments públics. Vist el que hem vist i escoltat el que hem escoltat, cada cop tenen més sentit dos frases que aquí reprodueixo: “Jo no hacía nada sin consultarlo con la Casa Real” (Iñaki Urdangarín) “Si sacsegem l’arbre, cauran tots els nius!” (Jordi Pujol)
Deixo pel final dos poders més. El poder econòmic que no li preocupa quin règim hi ha instaurat, mentre pugui estar al cap damunt del poder polític i judicial, influint en els textos legislatius o en la seva aplicació, per al seu propi benefici. Aquesta és la raó més plausible (com a base de la corrupció), pels polítics que fan el camí del poder polític al poder econòmic, perquè el consideren més sòlid. Per últim, tenim el poder fàctic de la premsa i mitjans de comunicació, que no tenen una ubicació física dins la petita piràmide dels poders (per aquesta raó són fàctics) i que en teoria no es casen amb ningú. A la pràctica s’embolcallen amb la més que discutible línea editorial, prenen partit dins la política i dins l’economia. Siguem realistes, publicitat i subvencions sempre condicionen la “línea editorial”; perquè, tornem a ser realistes, dir línea editorial significa seguir les directrius marcades pel poder econòmic i polític del mitjà. Bé, potser no tots els mitjans; estem veient com periodistes s’independitzen i surten del sistema, creant diaris digitals més o menys independents que tenen l’avantatja de no estar supeditats a l’estructura física, política i financera del mitjà tradicional. En alguna manera, i gràcies a la tecnologia, podem dir que s’ha tornat al principi, a l’essència que tenia el periodisme: Informació i denúncia.
dijous, 19 de juliol del 2018
Bestioles i animalons (II)
(Reencarnacions metafòriques)
La gavina
Vaig néixer en el rocam
d’un penya-segat marí,
on rebo la llum quan el sol
aixeca reixa cada matí.
Aquest espadat fica el món
a l’abast de cada vent
(i a les meves febles potes),
vent que flecta les plomes.
Sóc terratinent d’ones
i les abasto com llaurador,
planejant en cada vol,
ficant rumb nou a la vida.
L’amiga boira és per a mi
vella i bella rosada d’amor,
buscant raigs d’inspiració
quan retorna la rerevera.
La gavina
Vaig néixer en el rocam
d’un penya-segat marí,
on rebo la llum quan el sol
aixeca reixa cada matí.
Aquest espadat fica el món
a l’abast de cada vent
(i a les meves febles potes),
vent que flecta les plomes.
Sóc terratinent d’ones
i les abasto com llaurador,
planejant en cada vol,
ficant rumb nou a la vida.
L’amiga boira és per a mi
vella i bella rosada d’amor,
buscant raigs d’inspiració
quan retorna la rerevera.
dimecres, 18 de juliol del 2018
Bestioles i animalons (I)
(Reencarnacions metafòriques)
L’ocell
Vull tornar a ser ocell
i piular damunt la branca
del teu esperit, a l’arbre
que el teu edèn dóna vida.
A vol ras, vull resseguir
les flors d’aquest jardí
i aturar-me a la llosana,
a la finestra coronella
del bessó del teu zodíac.
Allà, el sol naixent em durà
la primavera de primaveres
i podré vetllar el teu somni
amb el bes del teu somriure.
L’ocell
Vull tornar a ser ocell
i piular damunt la branca
del teu esperit, a l’arbre
que el teu edèn dóna vida.
A vol ras, vull resseguir
les flors d’aquest jardí
i aturar-me a la llosana,
a la finestra coronella
del bessó del teu zodíac.
Allà, el sol naixent em durà
la primavera de primaveres
i podré vetllar el teu somni
amb el bes del teu somriure.
dimarts, 17 de juliol del 2018
dilluns, 16 de juliol del 2018
Cròniques d’Itaca
Algunes persones es qüestionen per què a la democràcia espanyola passen coses que, sembla, no passen a altres democràcies europees. L’explicació és ben senzilla, a Europa totes les dictadures van perdre la guerra i tots els dictadors van morir en ella. Espanya n’és l’excepció. Aquí la dictadura va guanyar la guerra i el dictador va morir al llit i de vell.
Per tant, hem d’analitzar les dos situacions a partir de la psicologia del guanyador-perdedor. El guanyador d’una guerra s’imposa en temps de pau amb la mateixa fermesa que ho va fer en temps de guerra. A Europa els perdedors van estar obligats a claudicar i a adaptar-se de forma submisa a les seves respectives democràcies, mentre que a Espanya va ser a l’inrevés i van ser els demòcrates perdedors els que van tenir que adaptar-se i claudicar, de forma tant submisa com humiliant, davant d’un règim autocràtic, nascut de la victòria d’una guerra. Règim autoritari que tenia els seus fonaments amb la fusió militar i religiosa que el mantenia i esperonava. I ho feia amb supèrbia, prepotència i baixa qualitat intel·lectual, que encara perdura en alguns àmbits socio-polítics. Els vencedors no valoren mai la intel·ligència del perdedor, només el sotmeten per al seu propi benefici, perquè l’esclavitud pot ser tan física com intel·lectual o social.
Amb el temps (sort que el dictador no va tenir cap fill home) el règim és va dulcificar, el suficient com per poder assolir una potencial democràcia a la seva mort. Democràcia que s’ha esdevingut imperfecta, perquè encara queda latent l’empremta agressiva i prepotent que sempre té el guanyador; i el pòsit militar que, amb l’excusa de la integritat territorial, vol controlar i imposar la rectitud del seu pensament. En cap moment es valora l’ètica o drets històrics, només es valora una legislació impositiva en forma de constitució. Això es pot comprovar en tots els estaments de l’estat espanyol, començant per la formació acadèmica militar dels membres de la Casa Reial i acabant pel règim militar que regís dins la Guàrdia Civil.
Sí, costarà molt temps esborrar el rastre de totes les referències i privilegis dels que van ser adeptes fidels a la dictadura. En la seva memòria històrica, sempre tindran el pòsit que “ells” van guanyar la guerra.
Per tant, hem d’analitzar les dos situacions a partir de la psicologia del guanyador-perdedor. El guanyador d’una guerra s’imposa en temps de pau amb la mateixa fermesa que ho va fer en temps de guerra. A Europa els perdedors van estar obligats a claudicar i a adaptar-se de forma submisa a les seves respectives democràcies, mentre que a Espanya va ser a l’inrevés i van ser els demòcrates perdedors els que van tenir que adaptar-se i claudicar, de forma tant submisa com humiliant, davant d’un règim autocràtic, nascut de la victòria d’una guerra. Règim autoritari que tenia els seus fonaments amb la fusió militar i religiosa que el mantenia i esperonava. I ho feia amb supèrbia, prepotència i baixa qualitat intel·lectual, que encara perdura en alguns àmbits socio-polítics. Els vencedors no valoren mai la intel·ligència del perdedor, només el sotmeten per al seu propi benefici, perquè l’esclavitud pot ser tan física com intel·lectual o social.
Amb el temps (sort que el dictador no va tenir cap fill home) el règim és va dulcificar, el suficient com per poder assolir una potencial democràcia a la seva mort. Democràcia que s’ha esdevingut imperfecta, perquè encara queda latent l’empremta agressiva i prepotent que sempre té el guanyador; i el pòsit militar que, amb l’excusa de la integritat territorial, vol controlar i imposar la rectitud del seu pensament. En cap moment es valora l’ètica o drets històrics, només es valora una legislació impositiva en forma de constitució. Això es pot comprovar en tots els estaments de l’estat espanyol, començant per la formació acadèmica militar dels membres de la Casa Reial i acabant pel règim militar que regís dins la Guàrdia Civil.
Sí, costarà molt temps esborrar el rastre de totes les referències i privilegis dels que van ser adeptes fidels a la dictadura. En la seva memòria històrica, sempre tindran el pòsit que “ells” van guanyar la guerra.
diumenge, 15 de juliol del 2018
Un altre jorn
A trenc d’alba,
surt el primer sospir,
com una pregària
o com l’alè d’una idea,
que n’és hoste en
el llimbs de la matèria.
Durant el matí,
el ferro porta
la senyal del foc
-i la seva absència-,
l’empremta de metall
que ens fa forts.
Tarda i nit,
en són ofrena d’abril
i escalfor en llençols d’hivern:
ulls i braços d’avui,
i del record i del demà;
per estimar molt a prop.
surt el primer sospir,
com una pregària
o com l’alè d’una idea,
que n’és hoste en
el llimbs de la matèria.
Durant el matí,
el ferro porta
la senyal del foc
-i la seva absència-,
l’empremta de metall
que ens fa forts.
Tarda i nit,
en són ofrena d’abril
i escalfor en llençols d’hivern:
ulls i braços d’avui,
i del record i del demà;
per estimar molt a prop.
dissabte, 14 de juliol del 2018
divendres, 13 de juliol del 2018
dijous, 12 de juliol del 2018
dimarts, 10 de juliol del 2018
Gaudir Gaudí
Retrobar aquell arc catenari
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.
Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.
Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.
dilluns, 9 de juliol del 2018
No t’ho puc dir,
tampoc vull.
Dissimulo molt bé quan ens veiem,
però cada vegada que et veig
els meus traços es tensen
i em converteixo en un iceberg:
tot ho emplena aquesta llum blava
i jo sóc un iceberg.
Em mires, et miro,
parlo amb lleugeresa, em ric
i tu també te’n rius,
però dins em dissol
el teu foc blau
i m’enfonso,
sóc un iceberg
i m’enfonso...
Antonio Calvo
tampoc vull.
Dissimulo molt bé quan ens veiem,
però cada vegada que et veig
els meus traços es tensen
i em converteixo en un iceberg:
tot ho emplena aquesta llum blava
i jo sóc un iceberg.
Em mires, et miro,
parlo amb lleugeresa, em ric
i tu també te’n rius,
però dins em dissol
el teu foc blau
i m’enfonso,
sóc un iceberg
i m’enfonso...
Antonio Calvo
diumenge, 8 de juliol del 2018
dissabte, 7 de juliol del 2018
Auguri
Deixa un lloc a taula
pel nou amic que vindrà;
encara que, potser, sigui
l’amic de sempre,
aquell que està en el teu
passat, present i futur,
perquè ell és intemporal.
Deixa un lloc a taula
i treu el teu millor vi,
que les espelmes de la nit
ja fumegen boira de record.
Deixa’m un lloc a taula,
per gaudir del teu somriure.
pel nou amic que vindrà;
encara que, potser, sigui
l’amic de sempre,
aquell que està en el teu
passat, present i futur,
perquè ell és intemporal.
Deixa un lloc a taula
i treu el teu millor vi,
que les espelmes de la nit
ja fumegen boira de record.
Deixa’m un lloc a taula,
per gaudir del teu somriure.
divendres, 6 de juliol del 2018
Gràcies Quim
Gràcies Quim per aquests cinquanta anys enriquint el llenguatge esportiu.
“Un animal racional que no raona no és una persona”
“L‘ego és un animaló que sempre té gana”
“Escapolir-se de les cometes...”
Joaquim Maria Puyal
“Un animal racional que no raona no és una persona”
“L‘ego és un animaló que sempre té gana”
“Escapolir-se de les cometes...”
Joaquim Maria Puyal
dijous, 5 de juliol del 2018
dimecres, 4 de juliol del 2018
Evolució
Bull la sopa primigènia,
on els microorganismes lluquen
i arrangen la nova vida.
L’alfa surt de la tenebra,
les plantes renoven l’aire:
acreixen oxigen, abaixen
el nitrogen i el anhídrid.
El món vegetal brolla,
el món animal rere seu:
de l’aigua a la terra,
de la terra a l’aire i...,
el planeta segueix girant.
Aigua, oxigen, terra i foc
són el camí de l’evolució;
un camí encara inacabat
que busca la fi d’omega.
on els microorganismes lluquen
i arrangen la nova vida.
L’alfa surt de la tenebra,
les plantes renoven l’aire:
acreixen oxigen, abaixen
el nitrogen i el anhídrid.
El món vegetal brolla,
el món animal rere seu:
de l’aigua a la terra,
de la terra a l’aire i...,
el planeta segueix girant.
Aigua, oxigen, terra i foc
són el camí de l’evolució;
un camí encara inacabat
que busca la fi d’omega.
dimarts, 3 de juliol del 2018
Moneda virtual
Hi ha una moneda virtual que a la seva cara hi porta un “Si” i a la seva creu hi porta un “No”. És una moneda tan nova com antiga, de curs legal tant en filòsofs com en sofistes, tant dins de la tècnica com de la ciència. Aquesta moneda no deixa de ser una dicotomia maniquea, dins una societat insegura i manipuladora. Aquí, tothom pontifica i, aleshores, es treu la moneda per pagar el discurs categòric del “Si” o el discurs categòric del “No”, només cal veure o escoltar les tertúlies de ràdio i televisió, on és més important que prevalgui el narcisisme polític, acadèmic o intel·lectual que el dubte raonable de la veritat. Millor dit, de la veracitat; ja que, la veritat absoluta segurament no la té ningú.
Ai!, que saludable és dir un “No ho sé” o un “Potser” i fer-ho des de la vessant filosòfica que porta a terme la premissa del creixement del pensament humà a partir del dubte. El dubte ha estat el motor del progrés i ha enriquit aquest pensament, mitjançant l’especulació filosòfica.
Estimat lector, si tens i fas ús d’aquesta moneda del “Si” i el “No”, t’aconsello que la guardis al banc de la memòria, és l’únic lloc on potser li trauràs redit; perquè, en el teu dia a dia, surt més a compte la moneda on tant a la cara com a la creu i fiquin “No ho sé” o “Potser”. No tinguis por de dubtar, els grans homes al llarg de la història de la humanitat no han fet altra cosa.
Ai!, que saludable és dir un “No ho sé” o un “Potser” i fer-ho des de la vessant filosòfica que porta a terme la premissa del creixement del pensament humà a partir del dubte. El dubte ha estat el motor del progrés i ha enriquit aquest pensament, mitjançant l’especulació filosòfica.
Estimat lector, si tens i fas ús d’aquesta moneda del “Si” i el “No”, t’aconsello que la guardis al banc de la memòria, és l’únic lloc on potser li trauràs redit; perquè, en el teu dia a dia, surt més a compte la moneda on tant a la cara com a la creu i fiquin “No ho sé” o “Potser”. No tinguis por de dubtar, els grans homes al llarg de la història de la humanitat no han fet altra cosa.
dilluns, 2 de juliol del 2018
La teva fotografia
Em vaig ficar a mirar per dins,
a buscar dins meu.
A la secció de somnis perduts
estaven les nostres fotos presidint la paret.
Vaig anar cap a elles,
vaig despenjar la meva,
la vaig ficar a la meva motxilla
i me la vaig endur.
Tu veuràs que vols fer amb la teva.
Però o te l’emportes aviat
o et dono de baixa
i te la duc a reciclar.
Marwan
a buscar dins meu.
A la secció de somnis perduts
estaven les nostres fotos presidint la paret.
Vaig anar cap a elles,
vaig despenjar la meva,
la vaig ficar a la meva motxilla
i me la vaig endur.
Tu veuràs que vols fer amb la teva.
Però o te l’emportes aviat
o et dono de baixa
i te la duc a reciclar.
Marwan
diumenge, 1 de juliol del 2018
Les cinc emocions
- La natura (en sóc part d’ella)
- La poesia (filla de la filosofia)
- La música (tota?, tota!)
- Els nens (menys de cinc anys o... més)
- L’amistat (sense sexe, espai o temps)
- La poesia (filla de la filosofia)
- La música (tota?, tota!)
- Els nens (menys de cinc anys o... més)
- L’amistat (sense sexe, espai o temps)
Les cinc emocions configuren una mà. La mà que tinc estesa per poder donar-la.
dissabte, 30 de juny del 2018
Mà buida
Per donar la mà...
cal tenir-la buida,
i el balcó del somriure
ben obert al sol
de cada mirada.
No tanquis el cor,
obre el forrellat
i aireja sentiments,
que la vida s’ho mereix
i el teu somriure també.
cal tenir-la buida,
i el balcó del somriure
ben obert al sol
de cada mirada.
No tanquis el cor,
obre el forrellat
i aireja sentiments,
que la vida s’ho mereix
i el teu somriure també.
divendres, 29 de juny del 2018
La muntanya
Un dia vaig decidir pujar una muntanya i en fer el cim, vaig tornar a baixar. Més endavant, en vaig pujar una altra i després una altra...
Un bon dia, vaig decidir pujar la muntanya del meu esperit, vaig fer el cim i aquesta vegada ja no vaig tornar a baixar. Allà dalt em vaig quedar i allí hi faig vida.
Un bon dia, vaig decidir pujar la muntanya del meu esperit, vaig fer el cim i aquesta vegada ja no vaig tornar a baixar. Allà dalt em vaig quedar i allí hi faig vida.
dijous, 28 de juny del 2018
Passatemps (passa el temps)
En un món on bufa el formigó,
en una ciutat esvaïda per la boira
amb el martell d’una tarda d’estiu,
amb el martell d’una tarda d’estiu,
amb un raïm de deures per fer,
dins el bloc transparent de silenci
i, dins, el cor de cristall (de roca)
Un vent sense cap possibilitat d’ombra,
la fina pols de mar damunt els cotxes,
la flama buida d’una foguera
al costat d’un toll d’aigua gebrada.
I la vida segueix sent...
una mena d’etern passatemps.
dimecres, 27 de juny del 2018
dimarts, 26 de juny del 2018
Eren
Eren els teus records tan fràgils
com respirar d’una gasela.
Eren els teus batecs com una lleu veu
de violins bressolats en el foc.
Eren els teus desitjos genets blancs
a lloms d’un núvol adormit
en la sonora nit dels segles.
Eren gasela,
com respirar d’una gasela.
Eren els teus batecs com una lleu veu
de violins bressolats en el foc.
Eren els teus desitjos genets blancs
a lloms d’un núvol adormit
en la sonora nit dels segles.
Eren gasela,
violins,
genets.
Eren.
Reyes Cáceres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)