dimecres, 31 de gener del 2018
dimarts, 30 de gener del 2018
Companys, no és això
No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.
Lluís Llach
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.
Lluís Llach
dilluns, 29 de gener del 2018
diumenge, 28 de gener del 2018
Un bocí de cel
Quan la veu del record
entra per la porta del present,
trontolla el pensament
i la decisió de futur.
Les orenetes no nien
en totes les teulades.
Feliç aquell que les té!
i sap, de cert, quan comença
la nova primavera i quan
s’acabarà el calorós estiu.
Mentrestant, jo seguiré
lliurant encens cap a
un bocí de cel que veig,
entre el ramatge quotidià
del perllongat dia a dia.
entra per la porta del present,
trontolla el pensament
i la decisió de futur.
Les orenetes no nien
en totes les teulades.
Feliç aquell que les té!
i sap, de cert, quan comença
la nova primavera i quan
s’acabarà el calorós estiu.
Mentrestant, jo seguiré
lliurant encens cap a
un bocí de cel que veig,
entre el ramatge quotidià
del perllongat dia a dia.
dissabte, 27 de gener del 2018
Les tres lleis de la robòtica
1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà ni, per inacció, permetre que un ésser humà pateixi mal.
2. Un robot ha d’obeir les ordres donades pels éssers humans, excepte quan aquestes ordres entrin en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, fins que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o segona llei.
Isaac Asimov
divendres, 26 de gener del 2018
dijous, 25 de gener del 2018
Dualisme polític i maniqueu
Vivim en una societat tan maniquea que és relativament fàcil manipular emocionalment a la gent. El plantejament sempre és un missatge dualista de bons i dolents; evidentment, “nosaltres” sempre som els bons i els altres sempre són els dolents. Dins la política (que segurament és la líder en manipulació emocional) ho veiem constantment: o blanc o negre. I ningú es pren la molèstia a diferenciar altres opcions o alternatives. És molt més fàcil simplificar i tenir només dos opcions, buscant el litigi i la confrontació emocional d’aquestes dos opcions.
Faig aquesta llarga introducció per constatar un fet polític que per a mi és fonamental i que, sembla, ningú el té en consideració. Em refereixo a tres conceptes diferents que, normalment, es fiquen dins el mateix sac, per tal de poder fer aquesta confrontació dualista i maniquea que he esmentat, i així poder confrontar-la amb la Constitució. Aquests tres conceptes són: catalanisme, nacionalisme i independentisme.
Quina és la realitat? La realitat és que molts catalanistes i nacionalistes (sense ser independentistes estrictes) voten a partits independentistes. Per què? Perquè una legislació, força qüestionable, els ha ficat en un carreró de direcció única i no veuen cap altra alternativa; és a dir, no se’ls hi dóna cap altra opció política (alhora de votar), davant la sistemàtica negativa al diàleg per part del govern espanyol.
Estem on estem per una manca profunda de tarannà democràtic i només s’està buscant un reforç autoritari davant el que es considera una successió d’humiliacions. Així, les possibles humiliacions personals o polítiques es converteixen en fets antidemocràtics o anticonstitucionals. Sí, és molt més fàcil presentar una querella que dialogar i negociar. Tinguem clar que el camí democràtic només n’és un: dialogar, negociar i pactar. Aquesta és la raó d’aquesta falta de diàleg; ja que, si no hi ha diàleg..., doncs no cal negociar ni pactar. I on ens porta tot això? Ens porta a un reconeixement implícit d’una incapacitat per fer política i, per tant, a una debilitat que es pot considerar, perfectament, com la por a la pèrdua d’autoritat i al rebuig del seu electorat; actitud típica de persones immadures i autoritàries. Instaurar la Constitució com a deessa i enrocar-se amb ella, no sols fica en evidència una fugida a fer un diàleg polític, també fica de palesa la debilitat d’una democràcia que només és representativa i, per últim, una manca d’autoestima de molts polítics que són incapaços de sortir del seu propi parany ideològic.
Per cert, a veure si tenim clar com es va conformar la democràcia i, com no, em remeto als grecs clàssics, que són els pares de la criatura. Primer va ser la Filosofia, d’ella va néixer l’Ètica, aquesta va gestar la Política i la Democràcia i, més tard, els Ciutadans van fer la Constitució. Sí, senyors, la Constitució no és cap deessa, per damunt seva té la Voluntat Popular, la Democràcia, l’Ètica i la Filosofia. Però..., que punyetes saben de filosofia i d’ètica la majoria de polítics?
Faig aquesta llarga introducció per constatar un fet polític que per a mi és fonamental i que, sembla, ningú el té en consideració. Em refereixo a tres conceptes diferents que, normalment, es fiquen dins el mateix sac, per tal de poder fer aquesta confrontació dualista i maniquea que he esmentat, i així poder confrontar-la amb la Constitució. Aquests tres conceptes són: catalanisme, nacionalisme i independentisme.
Quina és la realitat? La realitat és que molts catalanistes i nacionalistes (sense ser independentistes estrictes) voten a partits independentistes. Per què? Perquè una legislació, força qüestionable, els ha ficat en un carreró de direcció única i no veuen cap altra alternativa; és a dir, no se’ls hi dóna cap altra opció política (alhora de votar), davant la sistemàtica negativa al diàleg per part del govern espanyol.
Estem on estem per una manca profunda de tarannà democràtic i només s’està buscant un reforç autoritari davant el que es considera una successió d’humiliacions. Així, les possibles humiliacions personals o polítiques es converteixen en fets antidemocràtics o anticonstitucionals. Sí, és molt més fàcil presentar una querella que dialogar i negociar. Tinguem clar que el camí democràtic només n’és un: dialogar, negociar i pactar. Aquesta és la raó d’aquesta falta de diàleg; ja que, si no hi ha diàleg..., doncs no cal negociar ni pactar. I on ens porta tot això? Ens porta a un reconeixement implícit d’una incapacitat per fer política i, per tant, a una debilitat que es pot considerar, perfectament, com la por a la pèrdua d’autoritat i al rebuig del seu electorat; actitud típica de persones immadures i autoritàries. Instaurar la Constitució com a deessa i enrocar-se amb ella, no sols fica en evidència una fugida a fer un diàleg polític, també fica de palesa la debilitat d’una democràcia que només és representativa i, per últim, una manca d’autoestima de molts polítics que són incapaços de sortir del seu propi parany ideològic.
Per cert, a veure si tenim clar com es va conformar la democràcia i, com no, em remeto als grecs clàssics, que són els pares de la criatura. Primer va ser la Filosofia, d’ella va néixer l’Ètica, aquesta va gestar la Política i la Democràcia i, més tard, els Ciutadans van fer la Constitució. Sí, senyors, la Constitució no és cap deessa, per damunt seva té la Voluntat Popular, la Democràcia, l’Ètica i la Filosofia. Però..., que punyetes saben de filosofia i d’ètica la majoria de polítics?
dimecres, 24 de gener del 2018
dimarts, 23 de gener del 2018
La vida és allò que ens succeeix,
i allò que tu voldries i no és
ja és una altra vida que no vius,
una foscor creixent a les entranyes
que un dia sortirà per engolir-te.
Fes-te un redós on erigir els instants
que escaparan de la voraç rutina.
Només en els matisos hi ha claror.
Només en la claror hi ha plenitud.
Només en la plenitud, tu mateix.
Joan Callau
(Jhon Lenon va dir: “La vida és tot allò que ens passa mentre fem altres plans”
I jo mateix he dit: “En el detall està la diferència”)
i allò que tu voldries i no és
ja és una altra vida que no vius,
una foscor creixent a les entranyes
que un dia sortirà per engolir-te.
Fes-te un redós on erigir els instants
que escaparan de la voraç rutina.
Només en els matisos hi ha claror.
Només en la claror hi ha plenitud.
Només en la plenitud, tu mateix.
Joan Callau
(Jhon Lenon va dir: “La vida és tot allò que ens passa mentre fem altres plans”
I jo mateix he dit: “En el detall està la diferència”)
dilluns, 22 de gener del 2018
diumenge, 21 de gener del 2018
Àngel
Sota el blau d’un pensament
he recollit la força del passat.
Cada port ha estat una llar
i cada mar un nou camí,
on gaudir d’aquest viatge.
Tothom pot sentir la veu
de la nostàlgia, la seva subtil
musicalitat: notes d’enyor;
però, també, joia pel record.
Aquest Àngel sovint planeja
amb guarda de sentiments i,
fins i tot, patrimoni d’emocions.
Aquest Àngel, sense cel, és blau
com el nostre propi pensament.
he recollit la força del passat.
Cada port ha estat una llar
i cada mar un nou camí,
on gaudir d’aquest viatge.
Tothom pot sentir la veu
de la nostàlgia, la seva subtil
musicalitat: notes d’enyor;
però, també, joia pel record.
Aquest Àngel sovint planeja
amb guarda de sentiments i,
fins i tot, patrimoni d’emocions.
Aquest Àngel, sense cel, és blau
com el nostre propi pensament.
dissabte, 20 de gener del 2018
divendres, 19 de gener del 2018
Modus operandi
Quan comença a fer mal
aleshores escric.
Quan porta un temps fent mal
aleshores escric.
Quan deixa de fer mal
aleshores escric.
Quan no fa gens de mal
aleshores escric sobre
quan començava a fer mal,
quan portava un temps fent mal
o quan deixava de fer mal.
Marwan
aleshores escric.
Quan porta un temps fent mal
aleshores escric.
Quan deixa de fer mal
aleshores escric.
Quan no fa gens de mal
aleshores escric sobre
quan començava a fer mal,
quan portava un temps fent mal
o quan deixava de fer mal.
Marwan
dijous, 18 de gener del 2018
Deixem-ho clar
Hi ha cap dubte que els votants de la CUP són republicans? I els votants d’ERC són o no són republicans? I els votants de JuntsxCat són republicans o no? I els votants de Podem també ho són o no ho són? I els votants del PSC són monàrquics o són republicans? Per tant, només ens queda els votants de Ciutadans i del PP com a possibles monàrquics.
Ja va sent hora que tant els polítics de Madrid com els de Barcelona deixin de marejar la pilota entre unionistes i independentistes o entre constitucionalistes i secessionistes; l’essència bàsica està en determinar, democràticament, qui és monàrquic i qui és republicà. I fer això, senyors, sent diu democràcia. No oblidem que la monarquia que tenim no la va elegir el poble, la va instaurar el general Franco amb la frase històrica de: “Todo está atado y bien atado”
Així doncs, tinguem-ho clar, és inqüestionable que la majoria dels catalans són republicans. Altra cosa és que la gent acati la Constitució i que quedi clar que acatar la Constitució no significa ser monàrquic. Em temo que aquesta és la raó de no voler fer un referèndum pactat, per por que la majoria republicana catalana aflori.
Per cert, Sr. Miquel Roca, el seu símil matrimonial no em serveix, entre altres coses, perquè normalment els fills se’ls queda la mare. Vostè, i onze homes més, varen fer una Constitució que va caducar l’1 d’octubre de 2017. Ara convé reformar-la i, aquesta vegada, convindria que fossin sis homes i sis dones. Prou! de manipulacions semàntiques més o menys enginyoses i més o menys afortunades; la democràcia, Sr. Roca, la fem els ciutadans (HOMES i DONES!!!) no la fan els polítics, l’autèntica democràcia no és representativa, és participativa. Sí, Sr. Roca, els ciutadans volem fer més referèndums vinculants i que els polítics acatin d’una punyetera vegada la voluntat dels ciutadans.
Sí, Sr. Roca, la Constitució s’ha de reformar no per donar-li el gust a uns independentistes, s’ha de reformar perquè ho reclamem els ciutadans. I si no ho voleu fer, us teniu que atendre a les conseqüències, perquè els republicans només poden acceptar o una república independent o un estat federal. Insisteixo, la majoria dels catalans són republicans i negar això és negar la realitat.
Ja va sent hora que tant els polítics de Madrid com els de Barcelona deixin de marejar la pilota entre unionistes i independentistes o entre constitucionalistes i secessionistes; l’essència bàsica està en determinar, democràticament, qui és monàrquic i qui és republicà. I fer això, senyors, sent diu democràcia. No oblidem que la monarquia que tenim no la va elegir el poble, la va instaurar el general Franco amb la frase històrica de: “Todo está atado y bien atado”
Així doncs, tinguem-ho clar, és inqüestionable que la majoria dels catalans són republicans. Altra cosa és que la gent acati la Constitució i que quedi clar que acatar la Constitució no significa ser monàrquic. Em temo que aquesta és la raó de no voler fer un referèndum pactat, per por que la majoria republicana catalana aflori.
Per cert, Sr. Miquel Roca, el seu símil matrimonial no em serveix, entre altres coses, perquè normalment els fills se’ls queda la mare. Vostè, i onze homes més, varen fer una Constitució que va caducar l’1 d’octubre de 2017. Ara convé reformar-la i, aquesta vegada, convindria que fossin sis homes i sis dones. Prou! de manipulacions semàntiques més o menys enginyoses i més o menys afortunades; la democràcia, Sr. Roca, la fem els ciutadans (HOMES i DONES!!!) no la fan els polítics, l’autèntica democràcia no és representativa, és participativa. Sí, Sr. Roca, els ciutadans volem fer més referèndums vinculants i que els polítics acatin d’una punyetera vegada la voluntat dels ciutadans.
Sí, Sr. Roca, la Constitució s’ha de reformar no per donar-li el gust a uns independentistes, s’ha de reformar perquè ho reclamem els ciutadans. I si no ho voleu fer, us teniu que atendre a les conseqüències, perquè els republicans només poden acceptar o una república independent o un estat federal. Insisteixo, la majoria dels catalans són republicans i negar això és negar la realitat.
dimarts, 16 de gener del 2018
Poemes en colors
La meva vida és gris
i els meus poemes,
en blanc i negre,
els pinto de colors
per poder fer el meu
arc de sant Martí.
(Però..., per sort, la vida canvia)
i els meus poemes,
en blanc i negre,
els pinto de colors
per poder fer el meu
arc de sant Martí.
(Però..., per sort, la vida canvia)
diumenge, 14 de gener del 2018
dissabte, 13 de gener del 2018
divendres, 12 de gener del 2018
Un far a l’horitzó
El teu somriure és un far a l’horitzó,
per damunt les ones dels teus cabells.
El governall del vaixell és la teva mirada
i no tinc millor brúixola que la teva veu.
Obro els ulls a vela plena per surar,
dins el mar de la imaginació, i ficar rumb
a l’illa d’Itaca on sempre hi trobo port.
per damunt les ones dels teus cabells.
El governall del vaixell és la teva mirada
i no tinc millor brúixola que la teva veu.
Obro els ulls a vela plena per surar,
dins el mar de la imaginació, i ficar rumb
a l’illa d’Itaca on sempre hi trobo port.
dijous, 11 de gener del 2018
dimecres, 10 de gener del 2018
dimarts, 9 de gener del 2018
dilluns, 8 de gener del 2018
Fred al cor
Tinc fred al cor,
no sé com s’hi ha ficat,
s’ha esmunyit per alguna
escletxa, d’aquelles que
mai ens solem recordar.
És un fred fi, subtil, com
el baf gelat de la nevera,
com la boira de novembre.
Tinc fred al cor,
fa dies que el sol no surt,
la beneïda pluja l’amaga
dins dies curts de tardor.
Tinc fred al cor,
que empara la meva
ànima atlàntica, en
detriment d’un cor
mediterrani, d’un
estiu ja esgotat.
Sí, tinc fred al cor
i tinc qui me l’escalfi.
no sé com s’hi ha ficat,
s’ha esmunyit per alguna
escletxa, d’aquelles que
mai ens solem recordar.
És un fred fi, subtil, com
el baf gelat de la nevera,
com la boira de novembre.
Tinc fred al cor,
fa dies que el sol no surt,
la beneïda pluja l’amaga
dins dies curts de tardor.
Tinc fred al cor,
que empara la meva
ànima atlàntica, en
detriment d’un cor
mediterrani, d’un
estiu ja esgotat.
Sí, tinc fred al cor
i tinc qui me l’escalfi.
diumenge, 7 de gener del 2018
dissabte, 6 de gener del 2018
Reis Mags
Per als republicans,
són els únics reis
que es poden acceptar,
perquè són mags
i perquè són ficticis.
Siguem demòcrates
i deixem que tothom
pugui tenir l’opció
a ser el cap d’estat,
siguin dones o homes.
No es bo deixar-ho
en mans d’una família,
ni en el seu destí,
el destí de tot un país.
Melcior, Gaspar i Baltasar
regaleu-nos l’enteniment.
són els únics reis
que es poden acceptar,
perquè són mags
i perquè són ficticis.
Siguem demòcrates
i deixem que tothom
pugui tenir l’opció
a ser el cap d’estat,
siguin dones o homes.
No es bo deixar-ho
en mans d’una família,
ni en el seu destí,
el destí de tot un país.
Melcior, Gaspar i Baltasar
regaleu-nos l’enteniment.
dijous, 4 de gener del 2018
dimecres, 3 de gener del 2018
Namasté
Que el camí vingui al teu encontre,
que el vent bufi sempre a la teva esquena,
que el sol et doni sempre a la teva cara,
que la pluja caigui lentament al teu camp
i fins que tornem a veure’ns...,
que l’univers et tingui
al palmell de la teva mà.
que el vent bufi sempre a la teva esquena,
que el sol et doni sempre a la teva cara,
que la pluja caigui lentament al teu camp
i fins que tornem a veure’ns...,
que l’univers et tingui
al palmell de la teva mà.
dimarts, 2 de gener del 2018
dilluns, 1 de gener del 2018
Bon Any Nou
Que la pau sigui la teva pau.
Que l’anomenat amor sigui
el teu amor i per al teu amor.
Que la il·lusió inundi el teu cor.
I que aquest any sigui el teu any.
Que l’anomenat amor sigui
el teu amor i per al teu amor.
Que la il·lusió inundi el teu cor.
I que aquest any sigui el teu any.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)