“Pocs veuen el que som, però tots veuen el que aparentem”  (Maquiavelo)

(En dono fe)

Compliment de normatives

El catedràtic d’història d’institut, professor Tortosa, quan arribava a la història de Lleida, sempre ens deia: “Lleida, tres vegades immortal i set vegades bruta” Faig aquesta introducció, perquè la cita del professor Tortosa sembla que encara segueix vigent. I és bo saber quin és el patró a seguir quan es du a terme una normativa municipal; ja que, caldria fer tres actuacions:

1.- La normativa ha d'estar ajustada a la seva finalitat.

2.- Hi ha d’haver voluntat política per fer-la complir (en cas contrari, seria millor no fer-la)

3.- Cal ficar els mitjans necessaris perquè aquesta normativa es compleixi (això implica sancionar)

Sense aquests requisits, la normativa municipal només s’esdevé en paper mullat. No hem d’oblidar que la responsabilitat de promulgació i aplicació d’una normativa sempre és política i són els polítics, amb càrrecs de gestió, els responsables del model de ciutat que tenim. Sóc del parer que els comportaments negatius (mala educació i incivisme) cal sancionar-los, perquè aquests comportaments només responen al reforç negatiu, mai responen al reforç positiu d’una publicitat institucional que ni tan sols se la miren. En cas de no sancionar, mai s’aconsegueix corregir aquesta mala educació i incivisme i, a més a més, estem generant impunitat i greuges comparatius; les dos lacres més punyents d’una democràcia.

Deixeu-me ficar un exemple de greuge comparatiu: ¿Per què no es persegueix els conductors agressius (començant per passar-se el semàfor en vermell) amb la mateixa contundència que es persegueix els conductors que no paguen zona blava? I que dir de la contaminació acústica. ¿Com pot ser que un carrer de seixanta metres com és el carrer Teuleries, es donin tantes llicències municipals a pubs? Per cert, ¿no s’hauria d’exigir a aquests locals que posessin cubells de recollida i cendrers a la porta dels seus locals, per evitar la brutícia que generen tots els festius i caps de setmana? Dieu-me mal pensat, però tinc la sospita que alguns polítics només busquen el vot de quantitat, mai el vot de qualitat. I és clar, el vot d’una persona mal educada o incívica val el mateix que el vot d’una persona educada o cívica.

Per altra banda, convindria recordar-li als lleidatans que una de les premisses democràtiques és l’alternança en el poder. Sí, seria bo que el govern municipal socialista estigués una o dos legislatures a l’oposició. Així podrien veure des de l’oposició el que ara, sembla, no volen veure des de l’equip de govern.

Per últim, us dic el mateix que gent de fora de Lleida em diuen a mi: “Quina llàstima que una ciutat tan bonica estigui tan bruta” Si Lleida està bruta no és per culpa del servei de neteja (encara que tot és millorable), és per culpa dels lleidatans que l’embruten i això cal castigar-ho, per la senzilla raó que aquest comportament dins de casa seva no el tenen. No sé vosaltres, però jo ja n’estic més que fart de trepitjar defecacions de gossos. No obstant, deixo al vostre criteri jutjar si Lleida és una ciutat neta i cívica. Una ciutat on es fan complir la normativa municipal i la normativa del codi de circulació.

“Al 2017 Europa estava preocupada pel que passava a Catalunya. Al 2018 Europa està preocupada pel que passa a Espanya”

Sol emboirat

Mai és tard per a la poesia,
on trobem una filosofia
per a la nostra vida, l’esperit
que ens dóna amor a cada vers.

Aquest sol emboirat és nu;
com ho és el nostre pensament
quan exercim la nostra veu.
Poetes! No hem de callar mai!

“Es pot estar a favor o en contra dels nacionalismes, però la realitat ens diu que mentre alguns nacionalismes són pacifistes, altres són bel·licistes”

Tornar pel mateix camí

A vegades,
els meus sentiments cursen ordre
de desnonament al meu pensament
i així em trobo tremolejant al ras,
demanant almoina al meu esperit.

A vegades,
prop l’estació on sempre passa
l’últim tren del destí, camino
per tornar pel mateix camí,
però per l’altra banda.
 
                                     Aleshores,
no sembla que estigui desfent camí;
perquè, si les roselles són noves,
vol dir que hi ha nova primavera.
A vegades, el meu camí n’és camí.

“Una democràcia que cada dia necessita pregonar que és una democràcia, vol dir que no és una democràcia”

No hi ha cant que pugui igualar el teu accent,
quan tu Amor em contes i delires,
revelant la fe del teu content;

tremolo a la teva veu i tremolo si em mires,
i voldria exhalar el meu últim alè
abrasada a l’aire que respires.

                                      Carolina Coronado

“Estic fora de les convencions socials i de l’estupidesa que omple cada minut de la seva vida”

Dos abraçades

Amor,
abraça’m amb branques d’esperit,
que la nit està freda i la lluna encara
no gosa marxar, davant el caliu del sol.

Amor,
per què no tornem als petons de sal,
a les abraçades d’escuma, que tinc
guardades en el record d’avui i de demà.

“Quan Catalunya esternuda Espanya es constipa”  (Editorial elperiodic.com, edició valenciana)

Bucle

I s’escapen els dies i les nits,
s’escapen com els dies que s’escapen,
com la vida secreta que no som
i que voldríem ser, i que s’aprima
mar endins de l’incert, deixant l’estela
que nosaltres seguim per no esvair-nos
en la desesperança que ens assetja.

                                                Joan Callau

“Vigila que el teu món no et deixi veure altres móns”

Tot ho veig

Tot ho veig
des de la llunyania
que et dóna l’horitzó
dels seixanta anys llargs.

Tot ho veig
des del prisma poètic,
filosòfic i psicològic
del sentit comú.

Tot ho veig
amb arrels del passat,
perseverança de present
i esperança de futur.

Tot ho veig
malgrat que no veig bé
i vaig pel llarg camí
de la ceguesa macular.

Tot ho veig.
Tot ho escolto.
Tot ho visc.
Tot ho estimo.
I tot... és tot.

“La teva visió es tornarà clara quant miris en el teu cor. Qui mira fora, somia. Qui mira dins, desperta”  (C. G. Jung)

No sé

No sé quantes cicatrius
s’encabeixen en un cor
ni quantes nits de vetlla
han de florir, perquè
la son torni al seu lloc.

Tampoc sé quantes llàgrimes
s’han de vessar
fins que s’assequi la font.

No sé per què la duresa
d’un amor ha de tornar
al passat, fent mal al present
i esmicolant el futur.

Potser, tot és un somni
i qualsevol dia despertaré
amb un sol radiant.

“Els llibres estan per recordar-nos que beneits i estúpids som”  (Ray Bradbury)

Misteri joiós

Fico la punta de la meva llengua golosa
al centre mateix del misteri joiós
que amagues entre les teves cames torrades
per un sol calentíssim el molt cabró,
ajuda’m a ser millor amor meu,
neteja les meves xacres, allibera’m
de totes les meves culpes i arrasa’m
de nou amb purs pecats originals, ja?

                                                      Oscar Hahn

“Si no hagués males persones, no hauria bons advocats”  (Charles Dickens)

Quan es trenca el silenci

La platja, buida per la tardor,
rep i dóna un perllongat silenci.
Un pescador llença a l’aigua
l’esquer de la seva soledat,
silenci trencat per ones arrissades.
El sol ponent trenca a l’horitzó
la llum i el silenci de cada jorn.
Afamades gavines van trencant
la llarga ombra del penya-segat.
I el vent que trenca el meu silenci
i trenca la meva veu i pensament.

“La innovació és el que distingeix a un líder d’un seguidor”  (Steve Jobs)

Albarracín

Cau la temperatura
a ritme de crepuscle.
L’horitzó, groc taronja,
acarona un llit de núvols,
resseguint tota la serralada.

Riu avall, s’alça l’emmurallat,
anellant l’atapeïda vila,
que té les cases adherides
com si fossin grills culturals;
l’aigua serpeja, fins creuar
per sota el Molí del Gat.

Aquí –on la senyera duu
la creu de Sant Jordi–, també
he percebut el batec del cor.
Aquell batec que només surt
quan la veu es queda curta
i les emocions llargues.

“Moltes vegades la gent no sap el que vol fins que li ensenyes”  (Steve Jobs)

Partitura

La música de les esferes
no la produeix la rotació
dels planetes al cel
sinó el fregament
dels cossos a la terra.

                      Oscar Hahn

“L’absència de proba, no és proba d’absència”  (Carl Sagan)

Tu i jo

Tu i jo,
estem asseguts, arraulits com pingüins
damunt un bloc de gel
que camina a la deriva per un desert
oceà.

Un dia,
quan el gel s’hagi fos,
quan les nostres ànimes congelades de realitat
s’hagin desglaçat
a l’ígnia resplendor del sol que s’apropa,
ens enfonsarem
o volarem!

                                          Rabbe Enckell

“Els déus donen amb una mà i treuen amb l’altra”  (George R. R. Martin)

Dia rere dia

S’afileren amb més son que encert.
Els vehicles marquen la sortida del sol,
segueixen els seus raigs per endinsar-se
dins la ciutat, que badalla de nostàlgia:
s’ha perdut la referència de l’espai obert.
I la gent queda empresonada dins
lleganyosos espais tancats, que no tenen
un mínim d’espai vital, per poder
oxigenar imaginació i pensament.

A les voreres, barbetes aixecades
amb perfil prepotent, entrecella frunzida
de neguits acumulats i alguna que altra
ombra de paret, de depressió reactiva.
Vestits, “segona moda”, del sud-est asiàtic,
amb ulleres de sol per amagar els ulls
d’emocions perdudes i sentiments reciclats.

Cada matí neix el desig (vana oració),
la seva forma de vida, i cada nit fineix,
una mica més punyent, amb el desencant.