“Tots hem sentit l’expressió islamofòbia. Però, no sentim mai la paraula cristianofòbia? Per què?”
(Cal mirar qui és qui i qui fica les víctimes )

Com una dalla

En plena nit el crit d’un corb trenca el silenci,
el vent entra per les esquerdes,
colpeja la finestra
com si unes altes repiquessin als vidres
i travessa les parets de la casa;
les gotes de pluja rellisquen
pels nusos de la persiana.

Un dolor va obrint camins al meu passat.
Compta el temps que em falta,
compta els dies, desgrana les hores,
compta els instants,
gira els fulls del calendari, els mesos de l’any,
tenalla les ombres i el sento
dintre meu com una dalla.

                                                  Isabel Oliva

“Una vegada descobertes, totes les veritats són fàcils d’entendre. La qüestió és descobrir-les”  (Galileo Galilei)

Tal com ho veig

Normalment, la majoria de polítics no solen pensar amb futur, només pensen en present. I segons les circumstàncies, aquest present pot ser massa immediat i, per tant, efímer. Aleshores, com ho fem? A partir de quin criteri? Ho fem des del saber o des del no saber? I si no sabem, ¿per què opinem, deduïm i concloem, enlloc de preguntar? ¿Ens deixem seduir per aquell polític que no sap, però que és el millor aparentant que sap? Masses preguntes i poques respostes. Així doncs, intentem buscar una solució al plantejament d’aquestes preguntes, fent-ho des dels poders de l’estat i tenint cura de les conseqüències socials, polítiques i econòmiques sorgides en qualsevol confrontació política.

Comencem pel poder judicial. No tenim un sol poder judicial, tenim dos poders judicials: Uns jutges i fiscals que accedeixen al seu càrrec per concurs oposició i altres jutges i fiscals que accedeixen al seu càrrec, nomenats per designació del poder executiu. Per tant, i “a priori”, una part important del poder judicial té una dependència directa o indirecta amb el poder executiu, que és qui l’ha anomenat; quedant qüestionada la independència d’aquest poder judicial.

Seguim amb el poder executiu. Podríem dir moltes coses, però no caiguem amb especulacions (més emocionals que racionals) i anem als fets: El president del govern també és president d’un partit polític que està imputat per possible corrupció. President que va dir aquella perla de “Luis sé fuerte”, que governa amb quatre ministres (Català, Montoro, Zoido i Dastis) reprovats per la majoria del congrés de diputats i que encara no ens ha dit si sap, o no sap, qui és M. Rajoy. No hi ha més comentaris, però com sempre dic: “No es defensa a la persona, es defensa la veritat”

Ens queda el poder legislatiu que, en teoria, és el més democràtic, per haver estat elegit pels ciutadans i per votació. No obstant..., aquí ens trobem que aquesta elecció és representativa, no és participativa. Les llistes són tancades i bloquejades, trencant així el principi democràtic de la igualtat; ja que, el primer candidat sempre surt elegit, mentre l’últim candidat no pot sortir elegit mai. A més a més, també és molt important tenir en compte que no és el mateix un diputat que deu el seu escó al seu partit, que el seu escó el degui directament als ciutadans. Així doncs, que cadascú decideixi la seva posició en funció del criteri que tingui del concepte democràcia.

Ep!, i encara ens queda el quart poder: La premsa. Bé, no tota la premsa, alguna premsa que sempre ens diu el que ha de passar, i ho fa abans que portaveus polítics o judicials, i ens ho diu sense cap rubor, canalitzant la majoria de filtracions de resolucions judicials i algun que altre secret de sumari. I tot això amb total impunitat.

Però no us amoïneu i seguiu sent optimistes; perquè, passi el que passi, estem vivint en democràcia. Bé, als menys és el que ells ens diuen.

“Avui, que és el Dia Mundial del Teatre, veiem com alguns polítics segueixen sent actors i actrius del qui els dirigeix”

“Sorprendre’s, estranyar-se, és començar a entendre”  (Ortega y Gasset)

Arquitectura del temps

L’hivern duu un suau secret
-dins la intimitat de la tendresa-
per nodrir i lloar el discurs del temps:

- Les arrels del temps són dòriques,
   com l’escorça del bosc de la paraula.

- L’edifici n’és mescla de totes les llums,
   l’avesat triomf de la mediterrània.

- I la seva frontissa acull el dòcil
   i acurat enigma del missatger.

Que aquest secret de l’hivern
també sigui el nostre secret.

“Una cosa és la força de l’argument i una altra, molt diferent, l’argument de la força”

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum a les tenebres que habitàvem,
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obra escletxes de mel a la ferida,
fonda i roent, que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea, com cap déu, futurs més savis
i funda uns altres móns que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

Marc Granell  (Dia Mundial de la Poesia 2018)

“Cal diferenciar el polític que s’equivoca del polític que menteix”
(Som humans, però hem de ser honestos)

Més que poesia

Sense buscar res, ho he trobat tot.

Seguint la ruta incerta d’una poesia metafísica,
vaig endinsar-me per l’abrupte camí de la filosofia.
I veig un horitzó que li’n diuen futur,
surti el sol o surti pluja. Dins meu també el tinc,
surti la llum o surtin llàgrimes dolces; perquè,
si blau és el cel afora, també és blau el cel a dins.

Mentrestant, deixeu-me ser un catavents de poesia,
al vell mig de la rosa dels meus vents filosòfics.
No tinc gaire més que dir, per a mi o per a vosaltres,
tinc carn damunt els ossos i sensibilitat damunt l’esperit.
I ves per on, sóc lleidatà. Així doncs, vull navegar
per aquests mars, tenint a la Seu Vella per far.

(Dia de la Poesia 2018)

“Claudicar, el que se’n diu claudicar, només ho faig amb nens de menys de cinc anys”
(Ho dic avui que comença la primavera i alguns han de claudicar davant la neu)

Espantaocells de papallones

Quantes errades podem assolir?

Per sortir de l’ensopiment
deixondeixo les neurones liles,
fruit d’una mare amb minves
poètiques i pictòriques:
Tinc retruc d’incomprensió,
conseqüència de la rauxa que
em produeix la prepotència.
Això em fa ser espantaocells,
quan algunes papallones
es volen acostar al meu prat.

Públiques gràcies Quim Monzó
per ser tan asocial com jo;
i, en el meu cas, la culpa la té
l’incivisme i la mala educació.

(Novament, gràcies Crist-Cristina)

“Felicitat no és fer el que un vol, sinó estimar el que un fa”  (Jean Paul Sartre)

Esgarrapades de vent

Esgarrapades de vent
per on surt la vermella
llum del crepuscle;
mentre grisos núvols
s’afileren, tot buscant
els primers estels.

Nit glaçada, desolat
paisatge de planura.
Torna Nadal i tornem,
any rere any, a sentir
les esgarrapades del vent,
com si fóssim tendres infants.

“Jo m’exposo, tu em critiques. Estem en paus”  (Josep Vallverdú)

Al meu estil

Intentaré ser escèptic
o, potser, taxatiu heroi:
Vull ensumar el missatge
com assaig de nàufrag
o com dissertació de dogma.
Sí, em sembla lícit
arrenglerar la meva deriva
entre un mar de paraules,
fullejant un diccionari,
per encabir cada fragment,
cada testimoni que traspua
el meu entreverat cervell.
No tinc estil descriptiu
i, potser, se’m pot titllar
una mica de pagès del lèxic.
Però..., de què us queixeu?,
si m’agrada enarborar
i assaborir totes les paraules.

“No li tinc por a la mort, però no tinc cap pressa a morir. Tinc moltes coses que vull fer abans”  (Stephen Hawking)

(Li van donar poca vida quan va començar la seva malaltia. Ha mort avui amb 76 anys. A.C.S.)

Llegeixo poemes

Llegeixo poemes a l’atzar,
llegeixo quasi sense pensar el que llegeixo.
Quan em trobo un vers trist,
sento a l’ànima com una carícia.
No és que m’alleugeri la tristesa aliena;
es que em sento menys sol.

                                               Angel González

“El capitalisme no es mou ni per interessos socials ni per interessos polítics, només es mou per interessos econòmics”

Poema al vent

Breu pausa primaveral
entre dos borrasques,
que ens dóna una treva
amb sol sedós i temperat,
bressolat, però, per
ventijol insolent i fred.

Aquest vell llangardaix
busca un banc a la llum
i (com estic a Santa
Maria de Palautordera)
quin millor puc elegir
que “el banc de la poesia”

Des d’on l’autor recitava
els seus versos, lliurats
a l’oratge del Montseny
i a qualsevol que el volia escoltar.
Avui, envaint el seu espai, goso
alliberar aquest poema al vent.

(Aquest poema ha estat inspirat per la Cristina.
Gràcies Crist-Cristina)

“Si no t’agrada el que fas, no ho facis”  (Ray Bradbury)
 (Dedicat a B.L.I.)

Diguem que passa el temps, i que sovint
passa de pressa i el perdem com un tren
que ens havia de dur allí o allà.
Diguem que som nosaltres qui passem,
i que passem de llarg tantes vegades,
corredors d’una cursa sense fita.
Diguem el que diguem, ens hem perdut,
i ens hem perdut fa temps, i molt, i massa.
I potser l’única cosa que ens queda
és aprendre l’ofici de trobar-nos.

                                                    Joan Callau

8 de març

Ànim!, que la igualtat ha de ser de tots, vostra i nostra. Dono el meu suport a les meves seguidores i per extensió a totes les dones.

Ànim! i molta força per lluitar junts contra aquesta societat masclista.

“No sabem el que ens passa i això és precisament el que ens passa”  (Ortega y Gasset)
(Dedicat a B.L.I.)

Temps de percepció

Estic més despert que mai,
sense el neguit d’anar a treballar,
dubtant si, amb onze graus,
trec la bicicleta o vaig a caminar.

Les meves cames són fites
kilomètriques i els pulmons
la meva saba, que dóna vida
a un arbre de molts anells.

Tinc pocs entrebancs
i molta nostàlgia, davant
el silenci d’un rellotge imprecís:
enyoro a tots els éssers estimats.

Sóc, doncs, la percepció del temps.

“Quan les circumstàncies canvien, jo canvio d’opinió. Vostè què fa?  (John Maynard Keynes)
(Jo, amb el vostre permís, faig el mateix)

La força de l’amor

Res no és tan permanent
com la força de l’amor,
suporta el xàfec i el vent
entoma el riure i el plor,
fa d’estiu quan és l’hivern
i floreix quan és tardor.
Sempre va a contracorrent
cap allà on el porta el cor.

                            Ferran Palau

(Ferran, de poeta a poeta, gràcies per tot el que ens has donat)

“Carpe diem”

Aprofita aquest dia,
aprofita cada moment
i no el malgastis.
No deixis per a demà
el que pots fer avui.

Viu cada moment
de la teva vida
com si fos l’últim
de la teva existència.

Viu aquest moment,
perquè et faràs vell,
perquè pots morir aviat.

Aprofita el dia
i no confies en demà.

Viu aquest dia!

“Només demano ser lliure. Les papallones són lliures”  (Charles Dickens)

Petit món

Coses intranscendents
esbargides per l’escriptori,
petites coses que configuren
un petit món. I cada cosa
amb el seu record, dies llunyans
que vàrem viure i ara són
al nostre abast. No, no és pas
tan petit aquest, el nostre món.