Aire

L’aire,
prenyat d’Arcs de Sant Martí,
trenca els seus espills
d’amunt la fronda.

Federico García Lorca

“Jo mai em despentino, només m’escabello per dins. Ho vaig heretà de la meva mare”  (María Dolores Pradera)

(A la seva memòria)

“Quan s’exposa un argument i l’interlocutor no està d’acord, un espera que l’interlocutor el rebati amb un altre argument, la qual cosa no sol passar, perquè el noranta per cent de la gent no és racional, és emocional”

Estels

(Gràcies Frederic)

Confeti de llum
esbargit al vestit
negre de la nit.

Zodíac nocturn
que sempre em troba
un nou desig.

Estels o planetes,
estels o sols...,
sou massa lluny.

Al mar i al riu,
en nit de lluna,
no els puc veure.

Foscor de nit,
foscor de muntanya
i el rosari de llum.

Estels al cos,
estels a l’esperit
i estels a l’ànima.

“L’agilitat mental forma part de la gimnàstica neuronal”

Fer la rateta

Llegint poesia,
em brolla poesia.

El reflex de lluna
del Frederic em duu
a la infantesa;
quan agafàvem
el petit espillet
de la bossa de la mare.

Buscàvem finestra
de sol enlluernada
i adreçàvem
el raig de llum
als primers ulls
que passaven.

-Què feu la rateta?,
torna’m el meu espill!
I així, vam descobrir
que la tapa del ColaCao
era igual d’adient
i feia el mateix servei.

Tren 1282

Tinc tres hores i mitja per davant i algunes altres que són de son. Hi ha dos murmuris que em bressolen: el sotragueig del tren i les converses en veu baixa.

Escolto la ràdio. Un periodista vedette exposa notícies de Catalunya; això sí, amb el pòsit de la premsa de Madrid, defuig de tot allò que pugui qüestionar aquesta fràgil democràcia que tenim, quan s’estan vulnerant drets civils bàsics i sistemàticament els ignora o directament els tergiversa. No cal dir-ho, Catalunya és l’ovella negra d’Espanya. Dóna igual si ella també és ovella, Catalunya no és ovella blanca i, a més a més, s’ha sortit del corral.

I així vivim, en aquesta perversió democràtica que ens diu, i sentència, que la majoria sempre té la raó i ens hem d’empassar els gripaus de la prepotència i de la supèrbia, de tot aquell que s’embolica amb una bandera, per poder castigar i humiliar als que s’emboliquen amb una bandera diferent. Quina llàstima!, sempre he pensat que l’Ètica no en té cap de bandera.

Dóna igual el que digui Europa. Nooo!, no és Espanya la que gira al revés d’Europa, és Europa la que gira al revés d’Espanya. Ah!, mentrestant, a prevaricar que són dos dies i quan tinguem temps..., ja canviarem les lleis i les adequarem als nostres interessos polítics.

Sense tornada

Tot queda i tot passa.
El pensament no torna
a sorgir per l’endret
de la memòria. No,
no hi ha camins de tornada.
El cel és el mateix,
la terra no. El present
(el que tenim) se li dóna
compendi de futur.
Anem massa a corre-cuita
i sovint no tenim
temps per reflexionar.
Les decisions d’avui són
els estigmes de demà.

“Les coses importants no tenen excuses”  (Joan Collell i Xirau, Pere Tàpies)

Busco a l’àngel

Busco a l’àngel que viu en ell: no el trobo.
Diu que avui no pot baixar a la terra.
Només tu des de l’alt cim pots afinar els violins de la seva ànima
pel viatge totalment descompassats.
A mi no em queda més que acceptar que la partitura
que estic interpretant
està dirigida per un gran mestre;
saber que només sóc un instrument
que es va modulant en el transcorre de la vida:
la vida que, sent eterna, només està dissenyada per madurar
i convertir-me de petit ocell en merla subtil.
Si no és així, res té sentit.

                                                   Rosa María Vargas

“L’amor no té cura, però és l’única medicina per a tots els mals”  (Leonard Cohen)

Projecte de temps

A ritme de secret, estimo
el subtil misteri d’una mirada,
quan l’inhòspit temps
descobreix la futilitat
d’una pausa, recel maltempsat
en mirall de complaença.

Tossut i discret, encenc
la riquesa d’una vida
a l’abric, circumspecte,
d’un espai. Àmbit d’un no-res
on sempre juga l’amor.
Després de tot, n’és un projecte.

“El problema de molts polítics és que només pensen en present, mai pensen en futur”

Cabina telefònica número 905

Vaig despertar-me aquest matí
sentint-me estupendament
vaig agafar el telèfon
vaig marcar el número del meu treball
que té igualtat d’oportunitats laborals
per informar que avui
no anava a treballar.

Estàs malalt?,
em preguntà el meu cap.

No, li vaig contestar: és que em sento massa bé
per anar a treballar avui,
però si em sento malament demà
estaré allí d’hora.

                                            Pedro Pietro

“El que més costa és anar-se’n a poc a poc, fins i tot amb amor, somrient”  (Vicente Alexandre)

Si abans de caminar
t’adverteixen les ferides,
t’ondegen els tons
del desconsol,
les estances on sempre
seràs un anònim,
et senyalen amb les lleis
els límits del petó i l’hora

ploraràs com les estàtues
quan plou molt.

Álvaro García Romero

“No per recavar molta més informació, s’aconsegueix justificar el que és injustificable. Legal no vol dir legítim i legal no vol dir ètic. Encara ens falta per ser autèntics demòcrates. Bé, alguns més que a altres”

Carta a la Incomprensió

Benvolguda Incomprensió,

En aquest país fa massa temps que no hi ha diàleg. Un diàleg que hauria de ser fluït, sense plantejaments previs i sense prejudicis polítics. Però no!, sempre preval el pensament emocional per damunt del racional i mirant de reüll els votants. Tinc la sensació que estem en campanya electoral continua.

Vivim en un territori on durant anys la nostra divisa ha estat: “Catalunya, terra d’acollida” Però, és clar, això era al segle XX i ara, que quasi portem dos dècades de segle XXI, la divisa n’és una altra: “Catalunya, terra d’integració” Aleshores, Incomprensió jo et pregunto: qui és més culpable, el que planteja fer aquesta integració o el que no vol integrar-se? Perquè penso que una persona s’ha d’adaptar i integrar en el territori on viu i si no vol adaptar-se, té altres territoris on segurament es trobaria molt més a gust i integrat.

Incomprensió, has d’entendre que els termes catalanista, nacionalista català i independentista no són el mateix i no pots posar-los en el mateix calaix. Sí, ja sé que per a tu tot són pomes, però una poma Golden no la pots posar al mateix calaix que una poma Fuji. Ho sento Incomprensió, però a casa nostra aquesta forma de pensar i actuar l’entenem com una manipulació. Deixa’m, doncs, que t’ho expliqui i anem a pams:

El catalanisme és un sentiment que està a l’abast de tothom. Ara bé, no és el mateix un catalanista nascut a Catalunya que un catalanista vingut de fora; és a dir, catalanista integrat. Per exemple, el meu pare va néixer a Madrid, però es va educar a Igualada, en català i durant la República. Ell era, doncs, un catalanista integrat. També has d’entendre que hi ha coses que són inherents a les nostres arrels, perquè sense arrels, o si renunciem a elles, correm el risc de convertir-nos en apàtrides. No oblidem que etimològicament la paraula pàtria significa “la terra dels nostres pares” i, com és obvi, no podem magnificar aquest terme a tot un estat, la terra dels nostres pares és la que és. Jo, particularment, he encunyat el terme “màtria”, que em sembla més adient que pàtria, perquè normalment les mares són les que més ens eduquen.

En quant al nacionalisme català, aquest sempre ha estat subjugat al nacionalisme espanyol, sota la falsa premissa d’una integritat territorial estatal i una Constitució que vol estar per damunt de qualsevol plantejament ètic que se li faci, obligant a viure i conviure a tota una diversitat de pobles i cultures, que són la conseqüència de ser el país d’Europa amb més invasions històriques, tant pel nord de la península, com pel sud. Com deia un catedràtic d’Història: “España és un pastiche de pueblos y culturas” Recorda també aquell president de govern que ens deia que parlava el català a la intimitat. Punyeta!, que l’hagués parlat en públic i ens hagués fet partícip del seu tarannà català!, si és que el tenia, cosa que dubto. Quan es necessiten vots..., els polítics són capaços de dir qualsevol cosa per quedar bé i aconseguir el pacte que necessiten per governar.

Incomprensió, l’enfrontament dels dos nacionalismes ha comportat una radicalització d’interessos polítics i econòmics, i un enroc d’idees en el plantejament polític que en el fons només busca defensar a la monarquia o, pel contrari, desitja tornar a la república. Sigui com sigui, sense diàleg no anem enlloc. Per cert, perquè pugui haver diàleg, cal que els dos interlocutors s’asseguin a parlar, això és la democràcia: dialogar, negociar i pactar. Em temo Incomprensió que hi ha polítics que sistemàticament es neguen a parlar, per la senzilla raó que així no tenen que negociar ni pactar i, mentrestant, van imposant el seu criteri a cop de tribunal. Siguem clars, que un poder executiu delegui la seva responsabilitat en el poder judicial, em sembla una perversió democràtica, digna d’una mediocritat a la qual, malauradament, ja ens tenen acostumats. I la veritat, són patètiques i insultants les excuses que ens fiquen per fer-ho així. Ho sento Incomprensió, però no hi ha terme mig: o s’és demòcrata, o no s’és. Negar el diàleg no entra en el concepte demòcrata.

Ens queda l’independentisme. Mira, això és igual que un matrimoni, quan hi ha una actitud patriarcal i fins i tot masclista, no t’ha de sorprendre que la dona es vulgui divorciar, marxar i fer el seu camí tot sola. Per altra banda, has de pensar que hi ha dos tipus d’independentistes, els que volen un divorci unilateral i directe, i els independentistes que acaten la Constitució per imperatiu legal i, mentrestant, busquen que el divorci sigui negociat i de comú acord, cosa més que desitjable. Ara bé, Incomprensió, no t’equivoquis, acatar una Constitució no significa tornar-se monàrquic d’un dia per l’altre. A més a més, has de pensar que la monarquia espanyola té dos problemes greus insolubles. El primer és que aquesta monarquia la va instaurar un dictador i el segon problema és que als seus reis se’ls hi dóna una formació militar, amb la significació que això comporta i unes implicacions que són determinants a l’hora d’exercir la prefectura de l’estat. Massa sovint, els ciutadans espanyols (que són més emocionals que els catalans) es deixen seduir per tota mena d’uniformes i parades militars, mentre que aquí a Catalunya sempre li hem tingut bastant al·lèrgia a la gent uniformada; tot i que, alguns uniformes hagin canviat de color fins a tres vegades, cosa prou significativa.

Bé, suposo que amb aquesta carta no he aconseguit treure’t el prefix del teu nom i que passis d’Incomprensió a dir-te Comprensió, però al menys ho he intentat.

L’anell i la rosa

Parafrasejo la llegenda
i assigno els personatges:
ni tu pots ser princesa,
ni jo puc ser Sant Jordi.
Potser, sí que tenim a pell
alguna que altra escata,
escata de drac; però, penso,
que el nostre pacífic drac
sempre duu el nom de Paff
i voldrem jugar amb ell
com els nens petits que som.

Puntual, com cada any,
t’ofereixo un nou anell
no és una petició de mà,
és renovat compromís d’amistat.
Alguns mesos més tard, torno
i sóc puntual amb la rosa,
per ser un xic més filòsof,
un xic més poeta i narrador,
d’aquelles paraules que són
el millor de tots els anells
i els versos de la millor rosa.

“És bo viure com un pensa, en cas contrari pensaràs com vius”  (José Múgica)

L’agulla d’or del sol relluís:
la he vist ordir el teler dels núvols,
quan les mares cosien el cuir i les bardisses.

                                                        Artur Balder

“Escriure és sempre protestar, encara que sigui d’un mateix”  (Ana María Matute)
(Sempre he pensat que la ploma és la millor arma per lluitar)

Efímer silenci

L’univers (l’un i el vers)
té vocació musical,
com tempteig de fantasia
i ciència alquímica.

Bussejant per l’espai,
es troba vitalitat d’astres,
la seva fonètica, on
la hipnòtica imaginació
mou la sensibilitat del somni,
com pregària d’etern enyor
o miratge del nostre ànim,
dins d’aquest buit galàctic.

Llavors, l’esperit pot cercar
el seu ritme i la seva melodia
en un fonedís i efímer silenci.

“Amor és el que sento quan algú toca la meva ànima”  (Artur Balder)

Pintada a Vilassar de Dalt

“Al carrer volem sentir-nos lliures, no valentes”
(Aprofito per fer aquest humil homenatge a les germanes feministes i a tots els homes que les recolzem. No, no esteu soles. Lluitem junts contra aquesta societat políticament masclista)

Entrebanc

Cada cop que la vida
ens fica un entrebanc,
floreix la impotència
dins matoll de decepció;
volem fer el de sempre
i no podem. I així,
lluca la frustració
fins que, mica a mica,
ens adaptem, sense ganes,
a la meuca resignació;
que no deixa de ser
una total submissió.

Carta a tots els conductors

Arrel de les declaracions fetes pel ciclista Alberto Contador a una televisió estatal, vull ratificar les seves paraules i solidaritzar-me amb el present escrit:

Sóc aficionat a la bicicleta, l’any passat vaig fer més de 1.400 Km. i cada vegada que surto, surto amb por, igual que l’Alberto Contador i, em suposo, igual que tots els ciclistes. És una autèntica vergonya la irresponsabilitat i el comportament de la majoria dels conductors. El 99 % dels conductors ens avancen sense senyalitzar la maniobra amb els intermitents i, el que és pitjor, només el 50 % dels conductors respecten la distància de seguretat quan avancen a un ciclista i ja posats, hem de dir que els motoristes tampoc respecten la distància de seguretat. Ells volen ser respectats, però ells no respecten els ciclistes. A la carretera els motoristes no són els més dèbils (com ells ens volen fer creure), som els ciclistes. Ho teniu clar senyors motoristes!

Els ciclistes no som respectats ni per conductors de cotxes ni per conductors de motos. La majoria de conductors tenen una actitud de falta de respecte, mala educació, conducció agressiva i de prepotència i tot això amb total impunitat. Com sempre dic: impunitat i greuge comparatiu (per exemple, a un tractor si el respecten) són les dos lacres d’aquesta democràcia socialment dèbil i socialment immadura. Tinguem-ho clar, quan algú no es comporta correctament, vol dir que algú altre ho està permetent. Així doncs, preneu nota responsables de la seguretat vial:

No!, no cal endurir més penes i sancions. El que cal és fer complir el codi de circulació i corregir comportaments, i això es fa sortint a la carretera a sancionar aquests comportaments negatius, que són els que generen accidents. Sí, senyors, cal fer més prevenció i castigar sistemàticament els comportaments agressius i prepotents dels conductors, que moltes vegades són fruit d’alcohol i drogues. Voleu reduir accidents?, doncs retireu més carnets i precinteu cotxes. O, potser, ¿hem de ser mal pensats i creure que ja ens va bé tenir tots els caps de setmana accidents mortals, per poder tenir òrgans i fer trasplantaments els dilluns? Perquè, atenció!, les xifres coincideixen: som el primer país d’Europa amb accidents mortals de trànsit i, a la vegada, som el primer país d’Europa amb donació d’òrgans. Casualitat? Jo no crec en casualitats, crec en causualitats. I aleshores, cal qüestionar, quan parlem d’altruisme de les famílies donants d’òrgans, sinó hauríem de parlar d’un tema d’oferta i demanda. Prova del que dic és que mai veureu control policíac de trànsit en els trams senyalitzats com a concentració d’accidents. El missatge ve a dir-nos: “Jo ja t’he avisat” I se’m pot titllar tant com vulgueu de mal pensat, però les xifres manen i a elles em remeto.

“No sé si és el record el que em rescata o si sóc jo el que rescato al record”

Cinc cèntims

Reconforta veure
que no hem perdut
el nen que portem dins.
Capaços de riure
plegats i contents,
sense cap altre fi.

Descobrir que encara hi ha
princeses i cavallers
i algun que altre drac.
Trobar que la princesa
pot ser reina i el cavaller
pot assolir un reialme.

I tornar pel mateix camí,
perquè és el nostre camí.
Descobrir amb alegria
un nou amic, nova amiga,
que te’n fa cinc cèntims
i, en realitat, t’obre el cor.

“El que domina els altres, és fort; el que es domina a sí mateix és poderós”  (Lao-tsé)

Al solstici de juny

Quan l’estiu agonitza, una mica del seu furor,
potser el més tendre que pot contenir la seva sang,
es conserva encara a la tardor: les fulles
ja somnàmbules, marcides, que cauen amb lentitud,
sense fer soroll, el foc intern de la saba,
la vida, en suma, que haurà de guarir-se
durant l’hivern. Un voldria aturar aquests
instants, com ho va voler fer un home que va somiar
que firmava un pacte gris amb el dimoni.

                                                Jaime Labastida