“Si deixes sortir les teves pors, tindràs més espai per viure els teus somnis”  (Marilyn Monroe)
(A vegades, diem coses que nosaltres mateixos no som capaços de fer)

El gest

A la rotllana dels ulls veig
el gest de la seva mirada,
cariàtide d’aparador, dins
una superfície plastificada.
Hieràtica, damunt la tarima
i pregonant un producte.
Res tinc a veure amb
aquestes ninetes blaves,
envoltades de sol d’estiu
i proclamant les vacances.
Estic lluny d’aquest cel,
arena i palmeres corbades.
I estic molt lluny del gest
de la seva mirada blava.

“Has de tenir en compte que el gran amor i els grans assoliments impliquen grans riscos”  (Dalai Lama)

Tinc un somni

Tinc un somni
on ningú hi sobra,
perquè tothom estima
i ningú sap odiar.

Tinc un somni,
cada nit el somio:
la gent ja ha après
a pensar amb el cap
i estimar amb el cor.

“Veig coses que casi ningú veu. El problema no radica que els altres no les vegin, el problema és pensar que la gent si les veu”

Bestioles i animalons (i VIII)

(Reencarnacions metafòriques)

El dofí

No vull estar submergit,
sóc mamífer, i necessito
l’aire de la imaginació
per poder sobreviure.

També necessito saltar
per les ones de l’esperit
i fer-ho amb altres dofins,
els germans escriptors.

Comunicar-me amb ells,
perquè, quan convingui,
fixarem el nostre rumb,
dins l’oceà de les lletres.

Bestioles i animalons (VII)

(Reencarnacions metafòriques)

L’esquirol

Sóc escalador d’arbres
dins el bosc d’idees,
les que configuren
la nostra minsa cultura.

Pujo fins dalt de tot, on
les fulles s’il·luminen,
tot escrivint als fulls
les lletres ja marcides.

Poc o molt, em toca
saltar d’un a altre arbre,
per poder promoure
totes les intel·ligències.

Bestioles i animalons (VI)

(Reencarnacions metafòriques)

L’isard

La neu m’empeny.
Surto dels meus riscos,
buscant clapes d’herba
al peu de la muntanya.

Riscos de paraules
i herba d’emocions,
per nodrir pensament
i tendres sentiments.

La vida em condueix
per corriols desconeguts
i fora dels meus riscos
només queda l’enyorança.

Bestioles i animalons (V)

(Reencarnacions metafòriques)

La guineu

Al rerefons del mas
s’hi trobava el tossal,
on hi tenia el cau
recol·lectat d’idees.

Algú me’l va foragitar
i vaig sortir a corre-cuita.
Ara, sóc germà del llop
i tan solitari com ell.

Si lluques com a pensador
(vulguis o no), ja ets
maleït filòsof. El peatge:
ser sempre l’etern solitari.

Bestioles i animalons (IV)

(Reencarnacions metafòriques)

La sargantana
 
Recordo el dia que...;
sí, em vas tallar la cua.
Va passar massa temps
a créixer aquest governall
que serva el meu cos.

Ara (que ja tinc timó),
suraré per les pedres,
buscant calor de sol
i em cruspiré insectes que
durant anys ens han fiblat.

I si aquestes abruptes pedres
no t’agraden, o són llunyanes,
buscarem altres, més adients,
on ningú pugui acostar-se
a criticar o a qüestionar-nos.

Bestioles i animalons (III)

(Reencarnacions metafòriques)

La papallona

Tota la meva vida l’he
viscuda entre muntanyes,
casi sempre pentinades
per la freda neu de Pirineu.

En aquest prat sóc reina
(una més) de papallones,
reina voliaina d’herba i flors
a l’estens jardí d’emocions.

Aquí, respirem tranquil·litat,
d’una pau forjada durant segles
i només volem tenir, i sentir,
la felicitat de preservar-la.

Cròniques d’Itaca (II)

L’estructura d’un estat (independentment que sigui democràtic o autocràtic) sempre és piramidal. A la cúspide de la piràmide hi trobem tots els poders i, dins d’ells, els privilegiats que ostenten aquests poders. Entenent per privilegiats, les persones que tenen uns privilegis que mai tindran la resta de ciutadans. La qual cosa, vulnera el principi democràtic de la igualtat. En aquest sentit, podem definir un axioma no escrit i dir: A més privilegis, menys democràcia.

Fiquem un exemple: els aforats. Hi ha països on ningú està aforat i podem veure que aquests són els països més democràtics. Desprès, tenim països, com Espanya, que tenen milers d’aforats. Curiosament, aquests països solen ser els més qüestionats pels organismes internacionals. I aquest exercici comparatiu el podríem fer, un a un, amb tots els privilegis que ostenten els “gestors” dels poders.

Els privilegiats, quan ostenten el poder, estan emparats per una legislació que, directa o indirectament, ells mateixos han promulgat. Aquesta legislació té com objectiu blindar els seus privilegis i solen dissimular-ho (amb més o menys encert) com si fos una conseqüència lògica de la legislació vigent. Tot aquest conjunt de privilegis legislats (que solen vulnerar el principi democràtic de la igualtat) és el que s’anomena “poder”. En el cas autocràtic, aquest poder normalment és únic; com a molt, pot delegar part del seu poder a organismes o organitzacions fidels al règim. En el cas democràtic, hi ha diversos poders que configuren l’estat i solen donar-se suport entre ells, de forma més o menys encoberta o de forma explícita, sota algun paraigües legal. Això dóna cohesió a l’estat i..., suspicàcia als ciutadans.

En el cas d’Espanya, és escandalosa la corretja de transmissió vehicular que hi ha entre el poder executiu i el poder judicial i sempre es fica l’excusa de la independència entre poders, per justificar fets que són qüestionables des del punt de vista ètic i democràtic. No és d’estranyar que el jutge Llarena estigui preocupat que arribi el dia quatre de setembre, perquè tindrà que declarar davant la justícia d’un país, que ja li ha dit vàries vegades a Espanya que allí el poder judicial és independent. La qual cosa, i de forma indirecta, és una forma de qüestionar la independència judicial espanyola. Hi ha coses que no es poden dir de forma oberta i, per tant, les hem de llegir entre línies.

Però, tornem a la cúspide de la piràmide, on tenim aquests poders. Allí hi ha una altra petita piràmide. La base està conformada pels tres poders clàssics: legislatiu, executiu i judicial. Damunt d’ells es troba el poder del cap de l’estat, que en el cas d’Espanya ostenta el privilegi dels privilegis: la inviolabilitat que té el rei. A la pràctica, això no deixa de ser una autèntica patent de cors i sinó que li preguntin al rei emèrit que ha fet i desfet a nivell personal el que ha volgut, sense cap control per part dels estaments públics. Vist el que hem vist i escoltat el que hem escoltat, cada cop tenen més sentit dos frases que aquí reprodueixo: “Jo no hacía nada sin consultarlo con la Casa Real” (Iñaki Urdangarín) “Si sacsegem l’arbre, cauran tots els nius!” (Jordi Pujol)

Deixo pel final dos poders més. El poder econòmic que no li preocupa quin règim hi ha instaurat, mentre pugui estar al cap damunt del poder polític i judicial, influint en els textos legislatius o en la seva aplicació, per al seu propi benefici. Aquesta és la raó més plausible (com a base de la corrupció), pels polítics que fan el camí del poder polític al poder econòmic, perquè el consideren més sòlid. Per últim, tenim el poder fàctic de la premsa i mitjans de comunicació, que no tenen una ubicació física dins la petita piràmide dels poders (per aquesta raó són fàctics) i que en teoria no es casen amb ningú. A la pràctica s’embolcallen amb la més que discutible línea editorial, prenen partit dins la política i dins l’economia. Siguem realistes, publicitat i subvencions sempre condicionen la “línea editorial”; perquè, tornem a ser realistes, dir línea editorial significa seguir les directrius marcades pel poder econòmic i polític del mitjà. Bé, potser no tots els mitjans; estem veient com periodistes s’independitzen i surten del sistema, creant diaris digitals més o menys independents que tenen l’avantatja de no estar supeditats a l’estructura física, política i financera del mitjà tradicional. En alguna manera, i gràcies a la tecnologia, podem dir que s’ha tornat al principi, a l’essència que tenia el periodisme: Informació i denúncia.

Bestioles i animalons (II)

(Reencarnacions metafòriques)

La gavina

Vaig néixer en el rocam
d’un penya-segat marí,
on rebo la llum quan el sol
aixeca reixa cada matí.

Aquest espadat fica el món
a l’abast de cada vent
(i a les meves febles potes),
vent que flecta les plomes.

Sóc terratinent d’ones
i les abasto com llaurador,
planejant en cada vol,
ficant rumb nou a la vida.

L’amiga boira és per a mi
vella i bella rosada d’amor,
buscant raigs d’inspiració
quan retorna la rerevera.

Bestioles i animalons (I)

(Reencarnacions metafòriques)

L’ocell

Vull tornar a ser ocell
i piular damunt la branca
del teu esperit, a l’arbre
que el teu edèn dóna vida.

A vol ras, vull resseguir
les flors d’aquest jardí
i aturar-me a la llosana,
a la finestra coronella
del bessó del teu zodíac.

Allà, el sol naixent em durà
la primavera de primaveres
i podré vetllar el teu somni
amb el bes del teu somriure.

“El concepte democràcia es vulnera i tergiversa cada dia. Per què? Perquè s’utilitza la llei com a referència democràtica, enlloc d’utilitzar l’ètica que és l’essència de la democràcia”

Cròniques d’Itaca

Algunes persones es qüestionen per què a la democràcia espanyola passen coses que, sembla, no passen a altres democràcies europees. L’explicació és ben senzilla, a Europa totes les dictadures van perdre la guerra i tots els dictadors van morir en ella. Espanya n’és l’excepció. Aquí la dictadura va guanyar la guerra i el dictador va morir al llit i de vell.

Per tant, hem d’analitzar les dos situacions a partir de la psicologia del guanyador-perdedor. El guanyador d’una guerra s’imposa en temps de pau amb la mateixa fermesa que ho va fer en temps de guerra. A Europa els perdedors van estar obligats a claudicar i a adaptar-se de forma submisa a les seves respectives democràcies, mentre que a Espanya va ser a l’inrevés i van ser els demòcrates perdedors els que van tenir que adaptar-se i claudicar, de forma tant submisa com humiliant, davant d’un règim autocràtic, nascut de la victòria d’una guerra. Règim autoritari que tenia els seus fonaments amb la fusió militar i religiosa que el mantenia i esperonava. I ho feia amb supèrbia, prepotència i baixa qualitat intel·lectual, que encara perdura en alguns àmbits socio-polítics. Els vencedors no valoren mai la intel·ligència del perdedor, només el sotmeten per al seu propi benefici, perquè l’esclavitud pot ser tan física com intel·lectual o social.

Amb el temps (sort que el dictador no va tenir cap fill home) el règim és va dulcificar, el suficient com per poder assolir una potencial democràcia a la seva mort. Democràcia que s’ha esdevingut imperfecta, perquè encara queda latent l’empremta agressiva i prepotent que sempre té el guanyador; i el pòsit militar que, amb l’excusa de la integritat territorial, vol controlar i imposar la rectitud del seu pensament. En cap moment es valora l’ètica o drets històrics, només es valora una legislació impositiva en forma de constitució. Això es pot comprovar en tots els estaments de l’estat espanyol, començant per la formació acadèmica militar dels membres de la Casa Reial i acabant pel règim militar que regís dins la Guàrdia Civil.

Sí, costarà molt temps esborrar el rastre de totes les referències i privilegis dels que van ser adeptes fidels a la dictadura. En la seva memòria històrica, sempre tindran el pòsit que “ells” van guanyar la guerra.

Un altre jorn

A trenc d’alba,
surt el primer sospir,
com una pregària
o com l’alè d’una idea,
que n’és hoste en
el llimbs de la matèria.

Durant el matí,
el ferro porta
la senyal del foc
-i la seva absència-,
l’empremta de metall
que ens fa forts.

Tarda i nit,
en són ofrena d’abril
i escalfor en llençols d’hivern:
ulls i braços d’avui,
i del record i del demà;
per estimar molt a prop.

“Un poema és una arquitectura i cadascuna de les parts que el componen ha d’estar imbricada en les altres”  (Josep Vallverdú)

Tu i jo estrelles bessones
ballant el tango de l’amant alat,
gira la doble estrella
en un temps llunyà,
tu i jo pols de l’astre enamorat.

                              Antonio Calvo

“L’educació és l’arma més poderosa que pots usar per canviar el món”  (Nelson Mandela)

Gaudir Gaudí

Retrobar aquell arc catenari
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.

Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.

“La gent diu «és la meva època». No!, la teva època és la que vius”

“Ja m’està bé com m’ha sortit la vida” 

 (Josep Maria Espinàs)

No t’ho puc dir,
tampoc vull.

Dissimulo molt bé quan ens veiem,
però cada vegada que et veig
els meus traços es tensen
i em converteixo en un iceberg:
tot ho emplena aquesta llum blava
i jo sóc un iceberg.
Em mires, et miro,
parlo amb lleugeresa, em ric
i tu també te’n rius,
però dins em dissol
el teu foc blau
i m’enfonso,
sóc un iceberg
i m’enfonso...

               Antonio Calvo

“La més gran declaració d’amor és la que no es fa; l’home que sent molt, parla poc”  (Plató)

Auguri

Deixa un lloc a taula
pel nou amic que vindrà;
encara que, potser, sigui
l’amic de sempre,
aquell que està en el teu
passat, present i futur,
perquè ell és intemporal.

Deixa un lloc a taula
i treu el teu millor vi,
que les espelmes de la nit
ja fumegen boira de record.

Deixa’m un lloc a taula,
per gaudir del teu somriure.

Gràcies Quim

Gràcies Quim per aquests cinquanta anys enriquint el llenguatge esportiu.
 
“Un animal racional que no raona no és una persona”

“L‘ego és un animaló que sempre té gana”

“Escapolir-se de les cometes...”

                                                           Joaquim Maria Puyal

“El savi no diu mai tot el que pensa, però sempre pensa tot el que diu”  (Aristòtil)

Evolució

Bull la sopa primigènia,
on els microorganismes lluquen
i arrangen la nova vida.
L’alfa surt de la tenebra,
les plantes renoven l’aire:
acreixen oxigen, abaixen
el nitrogen i el anhídrid.
El món vegetal brolla,
el món animal rere seu:
de l’aigua a la terra,
de la terra a l’aire i...,
el planeta segueix girant.
Aigua, oxigen, terra i foc
són el camí de l’evolució;
un camí encara inacabat
que busca la fi d’omega.

Moneda virtual

Hi ha una moneda virtual que a la seva cara hi porta un “Si” i a la seva creu hi porta un “No”. És una moneda tan nova com antiga, de curs legal tant en filòsofs com en sofistes, tant dins de la tècnica com de la ciència. Aquesta moneda no deixa de ser una dicotomia maniquea, dins una societat insegura i manipuladora. Aquí, tothom pontifica i, aleshores, es treu la moneda per pagar el discurs categòric del “Si” o el discurs categòric del “No”, només cal veure o escoltar les tertúlies de ràdio i televisió, on és més important que prevalgui el narcisisme polític, acadèmic o intel·lectual que el dubte raonable de la veritat. Millor dit, de la veracitat; ja que, la veritat absoluta segurament no la té ningú.

Ai!, que saludable és dir un “No ho sé” o un “Potser” i fer-ho des de la vessant filosòfica que porta a terme la premissa del creixement del pensament humà a partir del dubte. El dubte ha estat el motor del progrés i ha enriquit aquest pensament, mitjançant l’especulació filosòfica.

Estimat lector, si tens i fas ús d’aquesta moneda del “Si” i el “No”, t’aconsello que la guardis al banc de la memòria, és l’únic lloc on potser li trauràs redit; perquè, en el teu dia a dia, surt més a compte la moneda on tant a la cara com a la creu i fiquin “No ho sé” o “Potser”. No tinguis por de dubtar, els grans homes al llarg de la història de la humanitat no han fet altra cosa.

La teva fotografia

Em vaig ficar a mirar per dins,
a buscar dins meu.
A la secció de somnis perduts
estaven les nostres fotos presidint la paret.
Vaig anar cap a elles,
vaig despenjar la meva,
la vaig ficar a la meva motxilla
i me la vaig endur.

Tu veuràs que vols fer amb la teva.
Però o te l’emportes aviat
o et dono de baixa
i te la duc a reciclar.

                                             Marwan

Les cinc emocions

- La natura (en sóc part d’ella)
- La poesia (filla de la filosofia)
- La música (tota?, tota!)
- Els nens (menys de cinc anys o... més)
- L’amistat (sense sexe, espai o temps)

Les cinc emocions configuren una mà. La mà que tinc estesa per poder donar-la.