“Hi ha dos coses que ningú vol admetre: ni la seva ignorància, ni la seva culpabilitat”  (Dedicat a G.M.P.B.J.)

Desolació

Em va “vendre” aquesta paraula
per justificar-se, per poder fugir,
per amagar-se rere un e-mail
i no tenir que afrontar, amb valentia,
el diàleg que se li demanava.
Sí, és una molt mala excusa.
Sense diàleg, tenim incomprensió,
perquè un s’enroca per tenir la raó
i no li dóna a l’interlocutor cap
oportunitat ni el benefici del dubte.
I el que és pitjor, tampoc un mateix
es dóna el benefici d’aquest dubte.
I dit això, “Retourne a le mouton”:
l’únic àrbitre és el temps. Temps al temps.

(Dedicat a G.M.P.B.J.)

“Quan dono menjar a un pobre em diuen sant. Quan pregunto per què un pobre no té menjar, em diuen comunista”  (Hélder Pesoa)

Enginy poètic

N’hi ha d’enginy poètic?

Establir l’hàbit d’escriure,
sense defallir, evitant
el rebuig de la vulgaritat.

Esborrar qualsevol etiqueta,
sense prometre ni amagar
una hemorràgia verborrèica,

buscant el benefici del lector.

Tristesa creativa

“Del segle XX es deia que era el segle de la depressió. Potser des d’aleshores confonem la tristesa amb la depressió, i això s’ha incorporat a la cultura popular. Avui veiem algú trist i no el deixem estar trist”  (Yorokobu)

Puc escriure els versos més trists aquesta nit,
pensar que no la tinc. Sentir que l’he perdut.   (Pablo Neruda)

“La melangia és l’alegria d’estar trist”  (Víctor Hug)

Tango trist
que com un vell lament
sembla que porta el vent.  (Roberto Goyeneche)

“Només si un és un perfecte idiota pot dir-se “crònicament feliç””  (Flaubert)

“La vida és trista. Si és veritat que en un bon conte es concentra tota la vida i si la vida és trista, un bon conte sempre serà un conte trist”  (Franz Kafka)

“No hi ha protagonistes feliços a la literatura, perquè la infelicitat genera conflicte dramàtic. Convé abraçar l’èxtasi melancòlic per fer esclatar la creativitat”  (Maria Guelbenzu)

“No sóc feliç ni punyetera falta que em fa”  (Julio Caro Baroja)

“L’art més poderós de la vida és fer del dolor un talismà que cura. Una papallona renaix florida en una festa de colors!”  (Frida Kahlo)

“L’art de la vida, consisteix en fer de la vida una obra d’art”  (Voltaire)

“Les persones a qui els consumeix alguna cosa, són més interessants que les que estan simplement contentes”  (Bruce Springsteen)

“Rere d’una gran dona hi ha un gran home. Rere un gran home hi ha una gran dona. Rere de qualsevol líder sempre hi trobem un “cervell gris””

No hauríem de morir

No hauríem de morir
sinó estrenar sabates.
Ben mudats
visitaríem les mansions ocultes
del Pare Bord.

Repeteixo: no hauríem de morir
sinó estrenar sabates
un diumenge sense fi
amb la dolça família
d’abans de la guerra. Plegats
aniríem al zoo a donar les gràcies
al gran senyor dels simis, aquell monstre
de l’amor immens.

Hi torno, no hauríem de morir
sinó estrenar sabates, ben llustroses
amb l’oli dels difunts.

               Màrius Sampere

Addiccions

Des de Noè, quan va plantar la primera vinya i va assolir la primera intoxicació etílica, l’home sempre ha caigut en el tèrbol món de les addicions. Hi ha addiccions de tot tipus i per a tots els gusts. Algunes d’aquestes addiccions estan emmascarades en forma d’aficions o sota el subterfugi del “m’agrada molt...”

Però, que hi ha rere una addició? Doncs, molt senzill: una personalitat que se supedita a l’addicció. Els motius d’aquesta supeditació són diversos, des dels que són inherents a la personalitat de l’individu (immaduresa, falta de voluntat, etc.); motius que envolten comportaments socials i familiars (mimetisme, proselitisme, pertinença a un grup, etc.) i també hi ha motius que poden ser per reforçar una actitud personal davant la vida (noves experiències, fugir de la soledat, intentar reafirmar-se en una personalitat que no és la pròpia, etc.)

Començarem per les addiccions a drogues; és a dir, les drogoaddiccions. Cal deixar ben clar que una droga és una droga, sigui legal, il·legal o sigui un medicament. Socialment, només tenen consideració de droga les que són il·legals. Totes les altres drogues són considerades medicaments, vicis o sota el concepte ja esmentat del “m’agrada molt...” Atenció!, que ningú s’enganyi, totes les drogues traspassen la barrera hemato-encefàlica i, per tant, produeixen deteriorament neuronal, afavorint les malalties neurològiques i psicològiques. Totes les drogues (sí, totes) produeixen tolerància, dependència, ansietat i a la llarga agressivitat. Les primeres vegades aquesta agressivitat serà verbal i més endavant serà física. Compte! a considerar la violència masclista només per ella sola, sense ficar en evidència la problemàtica d’alcohol i drogues que hi ha rera de tota violència. A més a més, les drogues també poden produir càncer i altres malalties, quan la droga va associada a components químics que s’ingereixen. Dos apunts: la combustió del tabac porta associada a la nicotina l’alliberament d’una infinitat de productes químics, tots ells perjudicials per a la salut. Segon apunt, el cànnabis castiga els pulmons deu vegades més que el tabac.

Una altra classe d’addicions són les anomenades ludopaties, que poden anar des de màquines escurabutxaques, bingos i loteries a tot tipus d’apostes, jocs d’atzar i d’envit, com per exemple el pòker. En aquest sentit, cal ficar de relleu la proliferació d’aquests jocs per internet que, afavorint l’anonimat, estan generant problemes psicològics i veritables drames humans. Alguns/nes “vedettes” televisives tindrien que tenir més solvència moral i no fer promoció publicitària d’aquests productes, per la responsabilitat que tenen, donada la seva influència mediàtica.

Ara li toca el torn al sexe. Sí!, també hi ha una addicció al sexe, sigui de forma presencial (Espanya és el país d’Europa amb més prostitució) o de forma virtual a través de pel·lícules o d’internet. La curiositat a temes sexuals no té per què ser negativa, altra cosa és quan la persona es fa addicta i no pot passar sense supeditar-se a l’addicció.

Encara que el món de les addiccions és inacabable (exemples: esport, begudes energètiques i ensucrades, algunes d’elles poden incloure una droga en forma d’alcaloide; ingesta compulsiva d’aliments, etc.), acabaré només amb l’addicció al mòbil i a les xarxes socials. Els psicòlegs ja estan ficant aquesta problemàtica en evidència. Problemàtica que no tan sols té repercussions psicològiques, sinó que també hi ha repercussions socials. Un exemple, les estadístiques ja parlen que el 17% dels accidents de trànsit són per culpa de distraccions amb el mòbil. Veiem, doncs, que aquesta addició afavoreix la irresponsabilitat pròpia de persones immadures que no són conscients o “passen” del risc que comporta conduir utilitzant el mòbil. En quant a les xarxes socials, s’estan fent coses que la persona no faria en presència física, eliminant el llenguatge no verbal i desplaçant la comunicació presencial cap a una comunicació supèrflua, deixant a la vista la vulnerabilitat de la persona davant d’autèntics desconeguts. Fiquem un exemple, ¿algú aniria pel carrer ensenyant fotos personals a desconeguts? Doncs això és el que s’està fent a les xarxes socials. Així doncs, molta atenció a confondre anonimat amb impunitat!

Què podem fer? En primer lloc, reflexionar i establir fins a quin punt el nostre comportament ens està fent un bé o ens està fent un mal. La nostra salut física, psicològica i, fins i tot, espiritual, depèn del nostre comportament, ingesta de productes i les anomenades aficions, quan són negatives. I aquest comportament també està supeditat a les nostres addiccions. Una vegada feta la reflexió, cal ficar a la balança els pros i els contres de les nostres decisions, tenir la valentia d’afrontar les nostres limitacions i debilitats, i tenir la força de voluntat d’actuar en conseqüència. Si fent tot això no aconseguim portar una vida física i psicològica saludable; aleshores, hem de tenir la valentia i humilitat de buscar ajuda professional. Creieu-me, val la pena.

Sec

Estic sec, com el riu
que desitja la pluja
per fer el seu cabal.
Brollen paraules,
per aquí, per allà...,
no volen quedar-se.
Tinc plugim de mots,
però no en tinc d’idees.

Estic sec (no pas prim),
recerco per diccionaris
i només trobo el seguici
de conceptes explicitats.

Sí, estic sec com...
aquest final d’hivern.
Tindré que esperar a
la propera primavera
-cosina germana de Tardor-
per veure si volen ploure
gotes d’aigua i de paraules
que assedeguin el meu esperit.

(Musa Persa!, ves per feina)

“Penso, perquè existeixo? o existeixo, perquè penso? Aquesta és la qüestió”

Cal tenir més flors

Ens passem la vida esmolant la falç, sense saber ben bé per què, ni atrevir-nos a fer-la anar. Repetir la història és repetir el neguit de viure-la. Quantes vegades més hem de retornar a la casella de sortida? Poc o molt, seguim somiant i si són truites, doncs això, somiatruites.

Qui vulgui estar a la trinxera que pensi per què està lluitant i que sigui conscient que avui no és pas demà. Qui no vulgui estar a la trinxera, que no es queixi dels qui hi són i que pensi si no hi és per covardia o per una suposada prudència.

Tard o d’hora, les flors es marciran i, o en tenim més a l’abast o en tindrem que plantar de noves. Companys! Si no és això, dieu-me què es.

“Digues-li a una persona que hi ha un milió d’estrelles al cel i et creurà cegament. En canvi, posa un cartell que digui “acabat de pintar” i necessitarà tocar-ho per a comprovar-ho”  (Twitter d’Arclight)

Vuit cometes

Diuen que els matins t’avorrien,
que al llarg del dia despertaves
poc a poc a la vida,
i que en arribar la nit eres un ball
d’inquietuds i cant.

Però conta’m ara què és el que buscaves
cada nit en el cel, Carolina,
miraves cap a fora o cap a dins?

                     Ben Clark

“Quan una constitució, directa o indirectament, permet vulnerar drets humans i drets civils, no és una constitució democràtica”

M’era impossible admetre

M’era impossible admetre
que mai no hi arribaria.

M’hi afanyava cada dia
dins aquell erm on,

a ulls clucs, caminava cap
a un desert encara

més estèril. Humana
com sóc, a la recerca

d’aquell únic camí,
tot i saber-lo inaccessible.

           Montserrat Abelló

“I conqueriré amb silenci el que no puc conquerir amb paraules”

Sense títol

Quan la veu busca
la complicitat de l'amor
ens trobem molt lluny
de poder conquerir
 el castell del desig.

En lliça, el cavaller,
dempeus, s’envolta
amb el seu estendard,
que oneja al vent
per a un nou merlet.

Al castell de les idees,
oneja aquest estendard.

“Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú”  (Bernard Shaw)

Invencibles

Ara accepto els fracassos
sense anestèsia,
ara no hi ha fam,
ni pressa, ni por,
ara surto a la vida
amb roba d’estiu
encara que anunciïn turmenta,
ara tinc en aquest cor
una llum que travessa el meu pit,
ara tinc colgat del coll
un tros d’amor radioactiu
que porta el teu nom.

Filla,
Som invencibles.

         Diego Ojeda

“No ens atrevim a moltes coses perquè són difícils, però són difícils perquè no ens atrevim a fer-les”  (Sèneca)

La gran eufòria

Llença el davantal a l’aire
i se’n va cridant a casa.
Baixa, amor meu.
Baixa, amor meu,
que ja ens tocava.

Surt volant el tap del cava,
i tothom s’abraça a taula.
Baixa, amor meu.
Baixa, amor meu,
que això s’acaba.

S’acaben les hores que mai no acaben,
els dies que despertàvem
temptats de deixar-ho estar,
és com si tot tornés a lloc de cop.

Una dona gran recorda
haver viscut la gran eufòria.
Baixa, amor meu.
Baixa, amor meu,
la vida és nostra.

S’acaben les hores que mai no acaben,
els dies que despertàvem
temptats de deixar-ho estar,
és com si tot tornés a lloc de cop.

                     Joan Dausà

(Toca quan toca i a l'edat que toca)

“Una llengua no mor, perquè no guanyi nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells que la parlen”  (Manuel Sanchís Guarner)

Llampec primaveral

Cel ras, sol lluent:
un llampec de primavera
sobrevola l’ametller.

A l’horitzó,
l’alta muntanya porta
mantellina blanca, resa
als déus dels Pirineus;
i el cant de l’ocell duu
suau pau al paisatge seré.

Estic davant d’ella, integrat
a la natura, que em reviu
(allà pels vuit o nou anys)
la soca i arrel, l’arbre on
el record conviu amb l’enyor
i els indrets al mas dels avis.

Està tornant la primavera,
ve de la mà d’un vell hivern,
que ha estat un mestre dur,
ficant a examen la memòria:
Al cap i a la fi, l’últim hivern
sempre ens sembla el pitjor.

Per això, any rere any,
reclamem la primavera,
perquè n’és més valorada.

“Pensar que només fan poesia els poetes, és tant com pensar que a l’art no hi ha poesia”

Segona fase

No vaig ser prou discret,
resseguint el carrer de
les ombres perdudes.

La pluja no té pressa,
cau recitant salms,
buscant les petjades
tantes vegades trepitjades.

La impaciència de veure’ns,
quan anem (com un catamarà)
agafats de les nostres mans
i agafats del nostre somriure.

Altra vegada, hem de peregrinar
a la font del futur i beure l’aigua
d’il·lusió, d’esperança i d’amor.

Grip amorosa

Ara, passada la convalescència,
escolto la veu lleganyosa del “Bon Dia”,
que em retrotreu a la grip amorosa
viscuda. Foren només uns pocs dies,
però l’alta temperatura ens allunyava;
encara que, la febre ens estava dient
que les nostres defenses eren bones
i estavem lluitant contra el desamor.

Digues-li destí, Verge del Blau,
o els sempre capritxosos déus.
Allà on anàvem, ens trobàvem.
I les nostres enteranyinades mirades
ens deien, el que no deien les paraules.
Per casa, torno a veure dos tovalloles
a l’estenedor del futur i dos tovallons
a la ben parada taula d’aquesta fase I.

Vola Campaneta!, que sóc poeta per tu.

(Final de la fase I)

Cap-a-citat d’am(b)-or

I ara què?, què en faig de
la meva capacitat d’amor!
La congelo? ¿L’esquartero,
com si fos un xai pasqual,
a l’escorxador de la poesia?
¿La filetejo i la fico d’oferta
a la botiga del record i desig
per vendre-la persona a persona?

Si ho dónes tot, et quedes buit.
Si dónes poc, ets un garrepa.
Això del sentiment és com el vent,
mai bufa a gust de tothom
i, a més a més, se’t queda, rodant
la sageta del penell, el que marca
direcció, segons criteri de cada vent.
Sí, cap per a la capacitat, i or per a l’amor.

“Malgrat que la gent no ho entén (o no s’ho creu), jo sempre dic el que penso i sempre penso el que dic”