Camí de les fonts

(Peramola)

L’aigua rodola
entre records,
on sempre et trobo.
La teva veu juga
al vent de Ponent.

Una a una veig
com les fonts
voregen la vereda.
Surto pel trencall...
i surto dels records.

“Hi ha persones que li donen molta importància al sexe. Hi ha persones que no li donen importància al sexe. Les dos estan equivocades”

Selva d’Ansils

L’estret camí serpeja
pel frondós bosc.
Una dotzena de rierols
el pentinen muntanya avall.
El sol festeja les fulles
i les vaques remuguen,
perquè algú ha trencat
el silenci de la seva pau.
Veig, escolto, sento i entenc,
formo part de la natura,
només sóc urbanita per...
un fet circumstancial.

Avinença

Infinita és
l’espardenya de la incultura,
l’estrident monstre
que sotja la raó.

Infinita és
l’estació on s’atura,
i s’allibera,
l’envejable rialla.

I al prat de la consciència,
hi lluquen bolets blancs
com folis que busquen
la tinta per escriure.

“La malaltia, i la seva debilitat, genera la força per seguir lluitant”

El punt del compàs

Després de cada cabòria,
surt la dèria d’escriure,
d’agafar la ploma compàs,
per dissenyar el cercle,
on encabim les idees.

Un cercle com a imatge
de perfecció. Encara que...
alguns ens estimem més
un bon triangle equilàter,
l’estructura més forta

i estable que podem tenir
i que veiem a l’arquitectura
d’una piràmide o d’un pont.
El meu triangle mental és:
filosofia-psicologia-sentit comú.

Diuen que un deixeble troba
el seu mestre, quan està preparat.
Invertint-ho, filosòficament,
un mestre troba el seu deixeble
quan està competentment preparat.

Aleshores, jo, o no sóc mestre,
o altrament no estic preparat.

Per Nadal, tots som nens

Busco dins la boira
l’esperança per viure
i tenir un goig de futur.

Quatre néts catalans,
quatre barres de senyera
i de fons: Els segadors.

Festes de Nadal, obertes
al record d’infància,
als regals i al Tió.

Els Reixos ens porten
paquets de nova il·lusió
i els gaudim com a nens.

Bon Nadal a tothom.

“La llum del cor il·lumina el pensament, perquè estimar està per damunt de qualsevol raó”

Patrimoni de llar

Una franja de llum a l’horitzó.
Un cel despullat i rogenc,
i la pau d’una eternitat.

Pel rostoll, un ocell afamat
escriu el temps d’estiu
a l’abast de la imaginació.

L’autèntic prodigi d’estimar,
assolit per la innocència, fet
quan rau patrimoni de llar.

Esgarrapades de vent

Esgarrapades de vent
per on surt la vermella
llum del crepuscle;
mentre grisos núvols
s’afileren, tot buscant
els primers estels.

Nit glaçada, desolat
paisatge de planura.
Torna Nadal i tornem,
any rere any, a sentir
les esgarrapades del vent,
com si fóssim tendres infants.

“La premsa espanyola és molt cortesana i bavosa”  (Jaime de Peñafiel)

 “Felipe és una bona persona, però un pobre home”  (Jaime de Peñafiel)

Espectador

La boira llisca damunt de l’aigua,
com patinadora a pista de gel.
Arbres i sisques són el públic
que ara aplaudeix, ara somriu,
les figures artístiques i plàstiques.

Em sento petit davant la Natura,
només sóc un espectador més
i m’uneixo amb aquest públic,
que té bastant més criteri que jo.
Aquest paisatge em roba el cor.

Protagonistes

Torna la boira,
torna el record,
d’aquella Lleida
que volia ser ciutat.

Torna el fred
com torna Advent.
Tornen les llums,
torna Nadal.

Torna la il·lusió,
torna l’emoció.
Tornen els nens
a ser protagonistes.

“On s’ha vist que lleis les redactin els delinqüents”  (Alfonso Guerra)

(On s’ha vist un socialista que vagi en contra del seu partit)

Insistència

La meva petjada és...
petita com un pardal
i delicada com...
el tacte d’un infant.

El rostoll de pluja,
patrimoni de peresa,
fuig a cada xiscle
de l’absurda rutina.

Prejudici de cartolina
(desvestit de paganisme)
quan predica el poeta,
amb l’evidència d’insistir.

Esdevenir

A vegades, paraules marcides
volen tornar a revifar, perquè
el seu concepte s’enfila
per damunt del desordre.

El neguit fica límit
com el dring d’un càntic,
que porta el ritme digne
al fondal d’una mirada.

Apamo temps silent,
un tastet d’esdevenir,
que descriu un paisatge,
un rosari de desitjos.

“Els empresaris no són conscients que alguns embalatges dels seus productes són susceptibles de produir un càncer”

Ser

Em canso, estic dèbil.
La meva salut està aparcada
i condicionada a la malaltia.

Lent, vaig al rellentir,
no m’entra ni la primera
i no tinc opció a cap I.T.V.

Em canso, només abasto,
buscar refugi a les neurones,
on l’esperit se m’allibera.

Encara no sé, si tinc futur,
si la meva caducitat
té la data fixada o no.

Però, he estat, sóc i seré
amb sabatilles de trekking
i la ploma a la mà.

Para-noia (o para-noi)

Sóc portaveu anònim,
asilat al diccionari,
on especejo paraules
per forjar un parer
al portell que desafio.

Sobirà o súbdit,
fico al cistell didàctic
un grapat d’idees,
encara que siguin
estranyes i espúries.

“L’aigua és la força motriu de tota la natura”

(Leonard da Vinci)

Fent el camí

I la llum d’albada porta
el color del taronger.
I amaga el sol, color
sembrat a punt de sega.

¿Quina albada em durà
l’esperit de la saviesa?
¿I quin sol m’il·luminarà
el pensament creatiu?

El meu camí és llarg
i ser un bodhidharma
no és cap assegurança.
Segueixo caminant.

Expropiat

A l’íntim horitzó,
on floreix l’estima,
purifico cada gest
per ungir i enfilar
velles paraules d’amor.

No sé qui m’ha expropiat
el ressò d’aquesta recerca,
però el prodigi d’existir,
fa que la meva capacitat
d’estimar sempre retorni.

“Hi ha gent que li agrada posar el punt sobre la i, sense adonar-se’n que la I majúscula no porta punt”

(Gràcies Oriol per inspirar-me aquesta frase)

Erràtic

Des del somort port
del temps perdut,
s’imposa un viatge
fins a la frontera
de cada opinió.

I des de les golfes
de la memòria,
cal netejar teranyines
i veus sorolloses
que en són erràtiques.

Emocions epistèmiques

La psicologia defineix l’emoció com: Un sentiment intens i momentani que commou l’ànim. Cada emoció té el seu context que se supedita a les circumstàncies personals de cada subjecte. Emocionar-se, és un estat d’ànim, però requereix un desencadenant que promogui aquesta emoció. A diferència del sentiment (que pot persistir al llarg del temps), l’emoció té un principi i un final, que és finit en el temps.

L’epistemologia prové del grec episte (coneixement) i logia (tractat). Per tant, l’epistemologia és el tractat o estudi del coneixement. Així doncs, podem definir l’emoció epistèmica com aquella emoció que s’experimenta en el procés d’adquisició d’un coneixement i també de la seva activitat cognitiva o praxi pròpia.

L’any 2012, Pekrun i Stephens, van proposar set emocions epistèmiques: Sorpresa, curiositat, confusió, ansietat, frustració, avorriment i excitació (o entusiasme). Segons interpretem cada emoció, podem constatar que algunes emocions epistèmiques poden tenir un caràcter positiu, mentre que altres poden tenir un caràcter negatiu i, fins i tot, algunes emocions epistèmiques poden ser de caràcter neutre; és a dir, que depenen de la situació personal del subjecte, poden ser interpretades com a positives o com a negatives. La qual cosa, es correspon amb la idea que tots tenim i entenem per sentiment emocional, que cadascú viu i interpreta segons coneixements previs (emocions ja viscudes), escala de valors o l’actitud que adoptem davant els esdeveniments que la vida ens depara. Moltes vegades som el que volem ser i altres vegades som la resposta que donem a aquests avatars que la vida ens depara i condiciona.

El ball del somriure

Tinc un absurd xup-xup
d’idees i pensaments,
que cauen per gravetat,
dins el meu propi monòleg.

Surto d’aquest garbuix,
esgratinyant el diccionari
i m’enfilo, vers a vers, a
l’efímer goig del poema.

Aquest úter emmelangeix
tot escalf intel·lectual.
Mentre busco l’excel·lència,
on balla el meu somriure.

“No s’hi neix de dona; de dona, s’hi arriba a ser”  (Simone de Bauvoir)

La ploma escriptora

I tinc una tarda tranquil·la:
llibre, música i molta poesia.

I tinc un follet que m’alliçona,
perquè diu que és un Menairó.

I tinc la finestra plena de sol,
amb estors de bon somriure.

I tinc les lloses fent camí,
de punta a punta de casa.

I tinc l’escriptori endreçat,
amb paper i ploma a punt.

I tinc la ploma ja als dits,
perquè ella també vol escriure.

Fets o desfets

Hi ha prejudicis
que bressen i infanten
qualsevol privilegi,
per tal d’afalagar
i lloar a l’apoderat.

El llinatge d’un prodigi.
El desgavell del clam.
Una destria de rivalitats.
La buidor de l’espectacle
i el prec secret de la lluita.

La meva presència
demana i cerca pàtria.
Garbella el càntic desmodat,
busca un bocí d’història
i abasta un futur dubtós.

Aquest és el nivell

“És una cantant de color negre...”
(Miqui Puig, El suplement de Catalunya ràdio, 2 de desembre de 2023)

“La maternitat té un efecte humanitzador: tot es redueix a l’essencial”  (Meryl Streep)

Insegur

Enlairo una pregària
com eixerit blat de sega.
Íntim camí cap a la pau,
dolç prodigi, força intens,
que m’apropa al sembrat.

Insegur, allunyo la mirada
cap a el jardí de flors i espines,
les que em lliguen al dolor,
al flonjo parany desficiós,
on un grapat de passes fan camí.

Insegur, em trobo acorralat,
adscrit a un goig antic i secret.
Desconec si sóc amo o serf
en l’encontre, primfilat,
que em porta a sobreviure.

“A dia d’avui, el blog El pensador de la vida ha assolit les seixanta mil visites. Gràcies a totes i a tots per fer-ho possible”

Càsting de tertulians

Avui en dia, per estar ben informat, no n’hi ha prou amb llegir diaris i escoltar les notícies per ràdio o televisió. Cal, també, veure i escoltar les diverses opinions de tertulians. Per què? Perquè no tots són periodistes i sí són experts en algun dels temes que es plantegen a la tertúlia. El seu criteri, se suposa, és professional.

Però no tots aquests tertulians són imparcials en les seves opinions, n’hi ha que estan més interessats en defensar idees polítiques que en debatre amb la seva opinió i, fins i tot, poden arribar a ser autèntics portaveus d’algun partit polític (podem sospitar de la seva militància o afecció al partit polític).

Cal, doncs, fer una mena de càsting, per tal d’esbrinar qui és qui i qui representa a qui. Això no sempre és fàcil, perquè hi ha tertulians que són autèntics mestres del missatge subliminal i de la manipulació. Com fer la tria? Jo només conec una manera i és evitar la influència de plantejaments emocionals, ser espectadors imparcials i processar la informació de manera que sigui el màxim racional possible, sense especulacions ni falses deduccions. Però aquesta actitud, en la societat actual, casi, casi, és una utopia.

El fadrí

Indignat amb notícies
que volen ser benpensants
i que són un reguitzell
de frases manipuladores.

Frases que contaminen
la geografia sociològica
(com vells salms bíblics),
per ressuscitar el terratrèmol

cec, on dorm o somia
la societat de consum.
Mentre, tu et quedes
mussitant com un fadrí.

Lletraferit

No ho tinc clar. A vegades,
em veig com un modest escriba
que fa crònica d’una realitat,
poc apamada i quasi fictícia.
I, a vegades, em sembla ser
com un eclesiàstic escatològic,
alliberat de qualsevol religió
i buscant l’oportuna salvació,
per redimir-se de la seva sort,
amb lloes i pregàries poètiques.
Aterrits, els lletraferits patim
les fiblades de cada frustració,
a les escorrialles convalescents
on volem evocar cada trauma,
doncs som víctimes del nostre relat.

Història d’una Història

El pensament humà va aparèixer a partir de l’amor que els antics grecs tenien per la saviesa. La filosofia (filos, amor; sofia, saber) assentà les bases d’aquest pensament, que duia el pensador per l’autèntic camí del coneixement i que el conduïa fins a la Il·luminació o el Nirvana, segons ho diem a Occident o segons ho diuen a Orient. Però la denominació no defineix el “vestit del monjo”, perquè el monjo és qui escollís el seu vestit: túnica blanca per a Sòcrates, túnica safrà per a Sidharta. Les dos túniques són filosòfiques d’un mateix saber.

Els hereus de Sòcrates: Plató, Aristòtil i Xenofont, varen escriure i transmetre el pensament socràtic, ja que Sòcrates no ho va fer (l’escola socràtica, considerada peripatètica, només era verbal). Després, la filosofia grega va ser assimilada per l’imperi romà amb: Sèneca, Marc Aureli o Ciceró, entre altres. Més tard, la religió es va introduir dins la filosofia (cercant més la moral que l’ètica) amb: Tomàs d’Aquino, Albert el Magne i Sant Agustí; fins arribar a la contemplació de Sant Joan de la Creu o Santa Teresa de Jesús. Amb el culte a la raó, i el rebuig a la religió, sorgí una filosofia “laica” que va prosperar de la mà de: Descartes, Kant fins arribar a Sartre. Tres dels precursors de la filosofia actual.

Però tot això ja és història i els filòsofs actuals, molts d’ells, pateixen de “titulitis” i de controvertits assajos acadèmics, que fan de la filosofia una disciplina poc pragmàtica i molt elitista. Fora de la universitat i la docència, on trobem filòsofs?

Per últim, a més d’un filòsof li recomanaria que llegís el pensament oriental Zen de la mà de: Suzuki, Ikeda o Taisen Desimaru, entre altres. I els recordo que tots pensem; per tant, tots som filòsofs potencials.

La vigília

Estic obligat a escriure,
a estimar el diccionari,
on cada branca em lliga
a les seves paraules.

I esberlo cada pàgina
pel boscam dels mots,
amb un esclat que reneix
quan despullo la rutina.

Deixeu-me, doncs, volar
amb les ales d’aquest repte
i sortir del possible batibull
que ens sol portar la nit.

A poc a poc, tinc que apamar
cada admiració i nou interrogant,
ben endins, pel fondal del cor,
i també abastaré cada vigília.

Tenim futur?

La Naturalesa, generadora de vida, busca la perpetuació de les espècies minerals, vegetals i animals. Utilitza els elements (com volum, pressió i temperatura) per configurar, un a un, cada territori i a la vegada el conjunt de tota la geografia del planeta. I ho fa, mitjançant aquests propis elements, que engendren conseqüències climàtiques, meteorològiques i altres factors, que poden ser decisius per al desenvolupament de la vida. Aquest és un equilibri dinàmic, que la Terra estableix com a llei en l’evolució al llarg dels anys. Però l’home no ha volgut integrar-se en aquest equilibri dinàmic; l’home, amb la seva arrogància, continua creient-se que és “el rei de la creació”. Un títol que ni li concerneix, ni mai li serà legitimitat. De fet, quan l’home trenca aquest equilibri, es genera una mena de caos, una entropia que, mica en mica, ens porta a l’anihilament gradual del planeta, perquè la vida es va fent cada vegada més inviable.

Tot és finit, tot té un principi i una fi, una caducitat, i la humanitat no és cap excepció. Màxim quan aquesta humanitat vol refugiar-se en la tecnologia, per intentar salvar un món que comença a tenir greus símptomes d’agonia. Mentrestant, la Terra no pot fer res més que defensar-se de les sistemàtiques agressions que li fa l’home. I ho fa, mitjançant l’alteració del clima amb fenòmens meteorològics violents i catàstrofes que anomenem naturals (quina ironia). Però l’home no escarmenta, enlloc d’aliar-se amb la Natura per defensar el planeta, busca el seu propi benestar i satisfacció, en detriment de la salvació i regeneració de la Terra. Fins i tot, és capaç de negar el que és una evidència inqüestionable: la destrucció lenta del planeta; de fet, cada vegada és menys lenta. I ho nega, en un intent de fugir del seu complex de culpa, que li està generant un estil de vida autolítica. La salvació de la Terra passa per deixar que la Natura pugui fer adequadament els seus cicles vitals, els que ella determina i estableix com a lleis de vida. I, aquí, l’home no té res a dir, aquí l’home només li queda acceptar-ho i adaptar-se a la Naturalesa.

“Darrera d’un «estic bé», sempre hi ha una mica de dolor”  (Mario Benedetti)

(O un molt de dolor)

Convèncer (com vèncer)

A l’engròs, m’envolto
de pàgines de saviesa,
on trobo sentències
que sobrevolen el vaivé
d’una intricada memòria.

La necessitat d’escoltar
la tempesta de la paraula,
de sostenir l’esperit
amb trons i llampecs,
a preu de diccionari.

Com convèncer?
¿Com desfer el tel
on tenim els dubtes?
I sobretot, ¿com fixar
el retoc per vèncer.

FOMO

(Fear of missing out) 

Les xarxes socials que hi ha per internet, i les noves tecnologies, també engendren nous problemes i patologies. És el cas del FOMO (també anomenat fomofòbia), que està considerat com una patologia psicològica, per a tot aquell que la pateix.

Què és el FOMO? El FOMO és el temor que altres persones puguin estar gaudint d’experiències gratificants, mentre qui pateix el FOMO està absent de les xarxes socials. Això genera una ansietat i un desig d’estar contínuament connectat a internet i a les seves xarxes socials, evitant estar “out” i evitant perdre’s qualsevol notícia o novetat que circulen per aquestes xarxes socials d’internet. És a dir, s’estableix una inquietud compulsiva, perquè no es vol perdre’s cap interacció social, sigui rellevant o no.

El FOMO té el comportament i tics típics de qualsevol addicció, no física però si psicològica; ja que, genera les dos característiques principals de qualsevol addicció: tolerància i dependència. Per tant, cal afrontar la patologia del FOMO des d’una vessant psicoterapèutica. Només així el subjecte té la possibilitat de “desenganxar-se” d’internet. Com diu l’eslògan d’una cadena de televisió “Aixeca el cap”.

Temps, t’acarono

La mà, tothora oberta,
acarona l’aire,
l’aigua i la llum.

No tinc presa
i puc, com no!,
acaronar el temps.

Pors

Les meves pors
les tinc arrenglerades
a les lleixes del saló,
sempre al meu abast
i a punt de ser llegides.

Anàlisi

Anys pactant amb el silenci,
amb crosses intel·lectuals
que només són paraules somiades
o, potser, xerrameca de poeta:
una eternitat per conquerir.

Cal sortir de la còmoda rutina
per trontollar amb la intuïció,
per assolir versos convincents
amb petits pragmatismes i eternes
conviccions que ens enardeixin.

Un bosc de paraules, un bosc d’idees,
que compartim amb el lector,
sense saber el que ell en pensa,
si l’hem convençut. L’anàlisi
que sempre serà nostre i mai seu.

Democràcia, democràcia i democràcia

No conec cap país d’Europa que cada dia tingui la necessitat de dir que és una democràcia, democràcia plena o democràcia consolidada. L’únic país que té aquesta necessitat, és Espanya. Per què? Perquè els polítics que ho diuen, els hi traís el subconscient, volen reafirmar una democràcia que encara està en la seva pubertat i volen fer-nos creure que Espanya ja és una democràcia consolidada i homologada amb les democràcies europees. Estem lluny de ser-ho i davant aquesta situació, no puc per menys que adherir-me a la saviesa popular, que diu: “Dime de lo que presumes y te diré quien eres”.

Les coses, fetes malament, surten malament. Les coses, fetes bé, poden sortir o bé o poden sortir malament. Però a Espanya les coses s’han fet malament. Ens manca el referèndum (aconsellat per democràcies europees) que abans de la constitució, els espanyols devien decidir si volien una monarquia o una república. I vam tenir que acceptar l’única opció possible, una monarquia instaurada pel dictador i controlada per un exercit hereu del franquisme que, a contracor, va acceptar la monarquia parlamentària; ja que, molts militar volien un altre dictador, que fos un autòcrata aferrissat. Així doncs, a la votació només teníem una opció, la monarquia franquista; perquè, sinó l’alternativa podia ser un cop militar. Òbviament, els ciutadans vam votar l’única opció possible.

Quan Espanya serà una democràcia consolidada? Doncs, quan es depurin tots els organismes i estaments de l’estat que segueixen sent el reducte d’una endogàmia postfranquista. Cap partit polític ha tingut la valentia de fer-ho, per por a agitar el vesprer i que aquests estaments es revoltin de forma antidemocràtica. Per tant, temps al temps i mica en mica, i toca educar a la joventut en els valors democràtics, joventut que no ha viscut el franquisme. A Catalunya això ho tenim força clar i ja que es va incomplir la promesa d’un estat federal (alguns parlaven d’estat confederal), Catalunya té tot el dret del món ha decidit el seu futur.

“La gent menteix, perquè no sap que fer amb la veritat”  (Jack Nicholson)

Més humà

Em toca amagar els sentiments,
deslligar records de joventut,
des de la trèmula distància,
on esmolem totes les paraules.

És com un antic entrellat
quan allunyem l’impetuós record,
però que ens empeny a l’instint
per viure el nostre dia a dia.

Penedit, converteixo cada emoció
en un nou estadi de felicitat,
on es perden atzar i oblit.
I això em fa molt més humà.

Sempre i mai

Seria bo que els polítics tinguessin més prudència quan parlen i no sentenciessin amb un vocabulari força prepotent. Seria bo que eliminessin del seu lèxic dos paraules: sempre i mai.

Dir sempre (el “sinònim” alternatiu seria “com no pot ser d’altra manera”) implica la possibilitat de caure en més d’una contradicció i, amb el temps, també caure en el parany d’alguna hemeroteca, que són, pels periodistes independents, els millors àrbitres que hi ha per desprestigiar la credibilitat del polític.

I dir mai, ens passa tres quarts del mateix, perquè quan convé pactar, no hi ha cap “mai” que valgui i el polític s’inhibeix del contingut del seu programa electoral i dels “mais” que ha fet en tots els seus discursos i mítings. D’aquesta manera, el mai es converteix en un fet circumstancial. És a dir, en funció de la conveniència del moment i prescindint de qualsevol escrúpol ètic (la majoria de polítics tenen referències legals, mai referències ètiques).

Mentrestant, els votants (que no electors) tenim que empassar-nos la poca credibilitat que els polítics tenen i tota una corrua de justificacions i manipulacions verbals. Ja se sap, en política la mentida surt gratis.

L’esquema

Si tens un projecte de vida,
encén el teu cor i surt
del laberint del passat. Doncs,
la ressonància del bagatge
potser sigui refugi per al risc.

Aixeca la mirada
que et confereix
l’horitzó del futur
i esmena tant el fracàs
com l’esquema de l’èxit.

Catarsi

Viatjo al centre del cor
per purificar les meves emocions,
mitjançant una catarsi
que neix de l’esperit
i em recorda el fet de viure,
i em recorda el fet d’estimar.

“Una imatge val més que mil paraules”  (Proverbi xinés)

Dubtes

De sobte,
sóc un estrany
davant l’espill.
La meva imatge
reflecteix dubtes
i mancances.

Ulls clucs,
a les palpentes,
es confonen
llum i ombres
i surt el farcell
de neguits i dubtes.

Viatge astral

Necessito escapar d’aquest cos
que m’empresona com una tomba,
al fossar de l’estupidesa humana.

Necessito alliberar l’esperit
de la làpida del patiment,
perquè s’enlairi fins als estels.

Un viatge astral que em retorni
a l’existència on es forma la vida,
on s’agermanen tots els esperits.

Masclisme de baixa intensitat

Tinc la gran sort de provenir d’una família matriarcal. Això fa que tingui una visió força subtil del masclisme, que de forma indirecta i social també he tingut que aguantar, al llarg de més de trenta anys de professió.

Què podem entendre per masclisme de baixa intensitat? I encara més important, per què existeix? El masclisme de baixa intensitat neix de la inseguretat de molts homes, que sense cap raó o argument volen imposar el seu criteri i així reafirmar la seva superioritat, sobretot davant la dona. Tinguem-ho clar, el masclista sempre vol ser l’alfa del clan, ostentar el poder, el control i decidir el que s’ha de fer, sense consultar-lo a ningú i sense buscar el democràtic consens del grup. I ho pot fer amb una enganyosa benvolença que molta gent interpreta com si fos una intencionada bondat paternalista (si hi ha encantadors de serps és..., perquè hi ha serps) que, se suposa, busca aconsellar el que és millor per a tu (manipulació intencionada). Així doncs, la condescendència pot ser o és masclista. El paternalisme familiar, social o laboral pot ser o és masclista. L’adoctrinament ideològic o polític pot ser o és masclista. Arribats a aquest punt, fiquem alguns senzills exemples d’aquest masclisme de baixa intensitat: Asseure’s espatarrat en una fila de butaques, sense tenir en consideració el dos veïns de seient a dreta i esquerra, ho és. Caminar pel mig de la vorera, molestant a la resta de vianants que circulen en les dos direccions, ho és (fixeu-vos que molts d’ells caminen amb ulleres de sol, sense haver sol, i amb la barbeta aixecada). Parar el cotxe davant un pas de vianants per cedir-li el pas a una dona i no fer-ho si és un home, és masclisme. El mateix podem dir si és per cedir el pas en una porta d’accés o dins d’un espai petit. Accelerar el cotxe quan el semàfor està taronja, és incivisme i és masclisme. No fer ús de l’intermitent, és prepotència i és masclisme. Alliçonar o donar consells, sense haver-los demanat, també pot ser masclisme (dependrà de la intenció amb que es faci). Continuo? Després, encara hi ha bocamolls que no volen reconèixer que vivim immersos dins d’una societat que és patriarcal i masclista.

Cadascú pot valorar les actituds i comportaments que es poden incloure dins d’aquest concepte de masclisme de baixa intensitat; però, com ja he dit abans, la majoria de la societat aquestes actituds no les té en consideració i, fins i tot, les disculpa (és més fàcil disculpar que ficar en evidència al masclista). Amb la qual cosa, el masclisme de baixa intensitat no té la consideració de masclisme. Fiquem un altre exemple, les agressions físiques tenen consideració masclista, mentre que les agressions verbals no, i s’emmarquen com si fossin trets del caràcter de la persona. Doncs, preneu nota, casi  sempre primer són les agressions verbals, abans de les agressions físiques i si tinguéssim la valentia d’aturar les agressions verbals, moltes agressions físiques no es produirien. D’on ve aquest masclisme de baixa intensitat? En primer lloc, de la immaduresa personal, cultural i de l’entorn social del masclista (el masclista sempre busca el recolzament d’altres masclistes, se’n diu gregarisme). En segon lloc, de la prepotència (tot alfa és susceptible de ser prepotent) i la majoria de vegades aquesta prepotència està adobada amb drogues, tant legals com il·legals. Per últim, aquest masclisme de baixa intensitat prové d’un seguit de frustracions personals que el masclista és incapaç d’assumir i gestionar.

Reconec que aquest escrit no té tot el rigor acadèmic que caldria, però cal recordar que Sòcrates, Sidharta i Confuci no van passar per cap universitat. També vull recordar que només hi ha un sinònim per a filòsof i és pensador. Em sembla que bé o malament tothom pensa. Pensar és gratis, potser per aquesta raó no se li dóna vàlua, però pensar requereix una dedicació i tenacitat a l’hora de fer-ho. Tenacitat que el gruix de la societat no fa, no vol fer o senzillament passa i s’inhibeix del tema.

Del jo al nosaltres

Quan per ràdio escolto i per televisió veig alguns tertulians que són autèntics narcisistes (el narcisisme poques vegades és democràtic), me n’adono que són incapaços de sortir del seu joisme (jo, jo i jo; a mi, a mi i a mi) per passar al sociològic nosaltres, l’autèntica actitud democràtica i transversal. I dit això, a aquests tertulians m’agradaria preguntar-los on està escrit que les seves neurones són millor que les neurones dels seus oients.

Sí, tenim masses tertulians que són tres E: Egoistes, egocèntrics i egòlatres.

“No es tracta de no caure mai, sinó d’aixecar-se després de cada caiguda”  (Confuci)

Vent de Ponent

De sobte, surt l’interrogant,
l’embruix insòlit i secret,
un assaig de fosca tebior,
on s’adorm el malson.

Mentre, el vent de Ponent
vol aconseguir la simfonia
d’un sentiment arrelat:
la perspectiva de ser lleidatà.

Degotim de versos

Procuro tenir les mans obertes,
però pels dits se m’esmuny el temps;
quan recullo la xarxa de pensaments,
camí de la meva memòria. Camí tebi
fet de llesques gruixudes de records.

Vull afinar les meves cordes de petons,
per musicar, de nou, la vibració del cor,
perquè aletegi la germana papallona
o cavalqui l’ocell del cercle de la vida.
Hi ho faig trèmul, amb un tel a la veu.

Aquest degotim poètic, aquest desgranar
de versos mal tensats, com grans de raïm
o xarrup de nou vi, ficat en copa de cava;
mentre floreixen unes galtes d’emoció.
Tot plegat, baules en l’escletxa del record.

(“D’un temps, d’un país”, Raimon)

“Mai no s’ha de prendre com a veritat, allò sobre el que hi ha dubtes”  (Miguel Servet)

Elements

(Fent quimioteràpia)

Potser sóc Aigua
i flueixo per la vida.

Potser sóc Foc
i t’escalfo el cor.

Potser sóc Terra
i floreixo amb idees.

Potser sóc Aire
i t’elevo fins el cel.

També sóc

També sóc,
el matí sense albada
la roca que plora el mar,
el cranc que té fred
i la sorra buscant el sol.

També sóc,
la nit que ho envolta tot,
els arbres d’ahir i avui,
les flors de tots els demàs
i que estan per néixer.

També sóc,
l’ombra quan hi ha sol,
la pluja quan hi ha núvols,
el vent que t’acarona
i la petita veu d’infant.

“Que el camí sigui camí,
perquè la vida sigui vida”

(Gràcies Raimon per tots
aquests anys que ens has regalat)

“No hi ha res millor que un somni per crear el futur”  (Víctor Hugo)

Sense pluja

Es va estroncar la font,
el calze on neix cada riu.
L’aigua deixà de ser tinta,
no podia escriure en el bosc.

La terra s’esquarterà
com llom de cocodril.
El poc llim que queda
és pols per a la ventada.

Som serfs de la natura,
del desig estèril d’aigua.
Faedors de la supèrbia,
només engendrem comiats.

I encara tenim pretextos
al negar el canvi climàtic,
com si ens fos aliè o anècdota,
que el temps sempre s’endurà.

“Som el que no érem
i serem el que no som”

El casal dels somnis

El vell casal dels somnis
s’està davant l’església,
davant el casal dels esperits.

El casal és cafè i bar cada dia
i vermut diumenges i Festes Majors
o si el dia és de fira i mercadet.

Allí, hi trobes tots els somnis,
el que somia amb nou tractor
o la certesa de guanyar la grossa.

I només ens queda el somiador,
aquell que diu que és poeta,
per vocació i per necessitat...

d’atenció i de reconeixement.
Els maliciosos diuen que no hi és tot,
que sempre serà un somiador.

(Sóc poeta, perquè sóc un somiador)

“... que tot està per fer i tot és possible”  (Miquel Martí i Pol)

Diuen

Diuen que totes les fades
tenen una vareta màgica
i que totes les bruixes
una escombra voladora.

Diuen que tots els nens
són petits follets baixets
i que tota la gent gran
són (som) iaios o avis.

Diuen que les orenetes
sempre tornen al mateix niu
i que les cigonyes blanques
abans també ho feien.

Diuen que una ràfega de vent
pot emportar-se totes les fulles
i que tots els afluents i rius
sempre acaben arribant al mar.

Diuen..., què ens diuen?
Que el temps ho cura tot?
El que no diuen són les cicatrius
que el temps sempre ens deixa.

Atalaia d’horitzó

Altra vegada,
obro calaix a la memòria
i recobro fotos groguenques
d’un minyó entremaliat.

El noi que, llanterna en mà,
resseguia tots els camins
i passadissos del Turó.

Sí, la Seu Vella, a tota hora,
ha estat referent de vida,
al bell mig de cor i ànima.

Ara, entestat en ser poeta,
em falten versos, per on
descloure aquell record:

Aquelles tardes de tardor
que temperaven la Seu Vella
i el meu ànim aventurer.

Torno a resseguir camins,
muralles, baluards i faig fita
davant la Porta dels Apòstols.

I, com sempre, poso fi d’etapa
al capdamunt del Castell del Rei,
la millor atalaia per gaudir
l’horitzó de la nostra ciutat.

Fill de la boira
Jesús Jordi Garcia Boadella
Primer premi poesia Seu Vella
Lleida, octubre de 2023

“La teva vida és la teva història. Escriu-la bé. Edita-la sovint”  (Susan Statham)

Efímer

El món interior
empodera l’esperit
i alimenta cada vers,
on viurà l’entorn
que ens envolta.

Boira i humanitat

Indolent, passejo pel carreró
on s’entela una boira tossuda:
balada incerta lleidatana.

Boira tremolosa i allargassada,
com el balb pensament
que atorrenta el meu esperit.

A vegades, la raó viu de l’atzar
o d’una inesperada follia,
sense cap il·luminació verbal.

Ara, em toca fugir de símbols,
d’himnes i misticismes,
per atiar la meva humanitat.

“A la vida no hi ha res a témer, només a comprendre”  (Marie Curie)

Enyor de Tardor

A l’horitzó, s’amaga el vent
que desdibuixa el camí
d’una acurada quietud.

Un pensament torbador
batega com cor accelerat
que, maldestre, ressegueix
el seguici de la incertesa.

Tanmateix, pugui assolir
el repte perdut, sota
el fresseig de fulles
d’una enyorada Tardor
que s’ha fet de pregar.

Aquest és el nivell (II)

Roger Escapa: “Israel vol obrir un nou forn” (front)

Manel Elías: “Els hi falta aigua, llum i electricitat”

Emili Doménech: “Muchas mensajes”

Iñaki López: “Lo que tenemos que preguntar, muchas preguntas”

Felipe González: “Desajolar a los palestinos”

Sandro Pozzi: “En el sur de la banda” (franja)

(No continuo, no val la pena)

“No estem entrenats per a les caigudes”  (Marc Márquez)

Dolor d’amic (Repicant el teclat)

De sobte ho veig clar,
m’ho diu el diàleg de la distància;
el miracle de la gravetat
quan premo les tecles
i fico les neurones afilerades
al foli virtual de l’ordinador.

Sí, són paraules-neurones que,
amb el seu vaivé, empenyen
i fan fora exèquies emocionals,
les que vàrem dibuixar i retocar
als fulls del llibre de la vida-amor:
totes les pàgines senars per a mi,
totes les pàgines parelles per a tu.

Aquest llampec és esquela
d’un antic infern no viscut,
però no per això més vell.
Tens raó, quan tot trontolla,
cal obrir agenda a l’eterna amistat.

Escamotejant

Un traç històric.
Tossut miratge
a l’espill de la pena.
Reflex de lluna,
bri d’embruix
i un floc de goig.
Pluja de perfum,
indigne misteri
i suïcidi de l’èxtasi.

Sord, embolcallo
el tast del desig
amb molsa-memòria.
Resta un dibuix, fet
i escarnit a l’atzar;
interrogant de saviesa,
voraç àmbit quotidià;
moll clos i avorrit udol
d’aquest vaixell escorat.

“No necessites una espasa per tallar dues flors”  (John Lenon)

Redempció

Tinc la veu encallada
en el marge del temps
i en l’espona de l’espai.

Sí, estic varat en l’elogi
que entrelluca esquiu,
rovellat i sempre sardònic.

Deslligo, remugo i defujo
de l’alè groc del sofre,
del meu infern llunyà.

Xisclant, reclamo el cel,
les ones blaves del triomf,
no ser dipositari del fracàs.

Espetego com tro de primavera:
que una dona em redimeixi
i m’entauli l’amor amb vi!

Aquest és el nivell

García Ferreras: “Burrell” “Mossus” “Fraja de Gaza”

Sandro Pozzi: “Borbamdeando”

Toni Cruanyes: “La sosiedad de la nieve”

José Ma. Aznar: “Algorritmo”

Díaz Ayuso: “Madrid es España y España es Madrid”. La resta de territoris (los del foro) que els bombin.

A Múrcia, van tallar la via de l’AVE i la premsa de Madrid va qualificar l’acte com a protesta veïnal. Van tallar l’AVE a Girona i aquesta mateixa premsa ho va qualificar d’acte de terrorisme.

(No continuo, no val la pena)

“Vagis on vagis, ves amb tot el teu cor”  (Confuci)

Antifaç

El món, enfarinat de pols,
encara vibra amb daus de mort,
vol un miracle, despertar
i espolsar-se el tel de Llàtzer.

Dante no ens va brodar
cap futur, cap batalla;
ens deixà a la cruïlla,
on sotgem l’eternitat.

Opto per treure’m l’antifaç,
vull estar nu i així sóc:
boig o amb esma, alliberat
o amb flama de passió.

“Adéu, Divina Comèdia adéu”

Tic-tac

Recordo el tic-tac
del rellotge de la Iaia,
que trencava el silenci
i la pau de la torre.

Recordo el tic-tac
del rellotge de la Mare
que marcava el ritme
quotidià de la casa.

Recordo el tic-tac
(a cau d’orella)
del primer rellotge
que em van regalar.

Ara, des de l’assossec,
recordo tots els tic-tacs
al rellotge de la cuina
i que em donen pau i llar.

“L’amor no té cura, però és la cura per a tots els mals”  (Leonard Cohen)

La garjola

Si casa meva fos una garjola,
jo seria l’únic presoner
complint condemna, prescrita
per la meva malaltia.

Si casa meva fos una garjola,
demanaria a l’advocat defensor
que presentés un recurs,
davant la jutgessa Vida.

Si casa meva fos una garjola,
postularia commutar la pena,
per tots els anys treballats
amb el pic de la meva ploma.

Si casa meva fos una garjola,
sol·licitaria el meu indult,
basant-me en la innocència
de portar un bon estil de vida.

Si casa meva fos una garjola,
la pintaria de color rosa;
perquè, diuen, és menys agressiu
i convidaria a tothom a ser feliç.

Recapitulant

La part més negativa de la meva vida ha estat la salut tan precària que tinc, el seguici de malalties i intervencions quirúrgiques que he suportat al llarg dels meus setanta anys i que sempre han condicionat i limitat tant el meu ritme de vida, com les meves activitats quotidianes.

La part positiva és casi infinita. Començant per la sort d’haver nascut dins el si d’una família matriarcal, on tant la meva Iaia com la meva Mare van conformar bona part de la meva personalitat. Per continuar, i malgrat ser urbanita de naixement, tinc com a referència quatre pobles (dos a Lleida i dos a Osca) dels quals em sento fill adoptiu. I que dir de la felicitat de ser pare d’una filla que en més de quaranta anys no m’ha defraudat i les poques vegades que hem discrepat ni tan sols les recordo. També és una sort tenir un gendre que allò de fill polític se li escau com anell al dit i, com no, uns consogres que són dignes pares d’aquest fill (l’adjectiu polític, ja és innecessari). Tots ells són autèntics referents de vida. Capítol a part, són els quatre néts, els autèntics punts cardinals de la meva existència i que la seva contagiosa vitalitat m’estimula per activar la meva minvada salut.

Ara toca fer referència a totes les persones que he tingut la sort de trobar al llarg del meu camí. Les quals, amb la seva generositat, m’han donat aigua filosòfica per anar omplint el pou del meu pensament i que, modestament, intento agrair-los-hi publicant escrits, cites i poemes al meu blog El pensador de la vida. I he socialitzat a base de pertànyer a dos grups juvenils, una penya lúdica, quatre grups de teatre; una associació cívica i una altra de poesia, companys d’esquí i muntanyisme, amics i companys professionals, veïns i totes aquelles persones que quan ens trobem fem tertúlia i intercanviem informació i, sobretot, compartim la nostra humanitat.

Podria seguir, però aquí ho deixo, tot congratulant-me de ser una persona molt afortunada i, a la vegada, privilegiada, per haver fet quasi tot el que volia fer o tot allò que m’havia proposat fer. I ho dic, perquè ho tinc que dir, i ho escric, perquè vull deixar constància de la meva sort.

Gent que em coneixeu i em seguiu al meu blog, gent que vaig conèixer o que algun dia coneixeré, a tots vosaltres el meu reconeixement i gratitud. Gràcies.

“Mentre les neurones aguantin, aguantarà el cos”

Convit

Sortint d’un somni hipnòtic,
encara borbollen, desdibuixades,
un desgavell d’idees, que intento
preservar i esborrallar.

Sempre que puc, sóc estricte,
per poder embolcallar-me
dins d’aquesta dimensió,
on retrobo el ressò que fa
tremolar el meu pensament.

Cal percebre aquest instant
com si fos una subtil temptació,
perquè la remor de la fotesa
ens faci esment, ens apropi
i ens convidi a escriure.

Escorça de pell

Tebi i fugaç és el record
que ofereix la tristesa,
quan assoleix la malenconia
on, sense cap recança,
s’amararà cada desig.

Des del turó del somni,
destrio cada imatge
pel prat de la incertesa,
buscant el suau zig-zag
que ens pot donar l’ordre.

Sóc arbre centenari quan
palpo l’escorça de pell
i a la meva branca gronxo
fins últim pensament,
per emergir, altre cop, el record.

“Quan el futur és incert, tenim tendència a refugiar-nos en el passat”

Envellir

Imperceptible i discret,
salpo del port de l’entelèquia,
tot desxifrant l’estela del vaixell,
on conflueix l’escuma blanca
de les petites ones dibuixades
que, a poc a poc, s’esborren.
És l’encant efímer de l’aigua,
una resposta al seu domini:
la cadència i ritme que acull
l’assaig, benvolent, d’envellir.
Un signe de vida i llibertat.

Cançó d’Amor i Natura

Cada vegada que respiro verd,
entre columnes de bosc,
somio que la mare natura
ens durà a un món millor.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

I els núvols, pel mar del cel,
suren música de Ponent,
on hi tinc les meves arrels,
que sempre viatgen amb mi.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

Torno a reviure i riure,
fent del somni un nou Amor,
que encara em borbolla la sang
per fer aquest poema-cançó.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

“Una democràcia que tingui com a referència la llei no és una autèntica democràcia. L'autèntica democràcia té com a referència l'ètica”

Pau per a la vida

Desclouré els meus llavis
per seduir a la nova nit
i descabdellaré el calabruix,
amb brunzit de paraules.

Deixaré de somiar, quan
la bruixa de lluna plena
agiti la seva vareta màgica
pels marges de la nit.

Buscaré la meva papallona
a l’heura florida del paradís
i que la molsa del passat
sigui naixement de Nadal.

I quan el vent sangloti
l’ametller de Montfalcó,
el pi de ribera i la resina,
resaré pel sostre del cel.

Allí, pol·len d’estel fugaç
batejarà aquest poema
i em podrà donar la pau
que tota vida rep i busca.

Llunes

Principia la lluna nova
per la terrassa del cel,
cerca la cova de la nit
i bon coixí per dormir.

La creguda lluna creixent
fa pampallugues de núvol,
amb una xarxa d’estels
i des del niu de l’horitzó.

Al firmament, s’encén ciri
per una lluna plena que
desitja escoltar la remor
i música de pluja de llum.

I ens queda lluna minvant,
la que batega per l’aire,
tot escrivint ombra a l’aigua
de qualsevol riu i ànima.

Quatre llunes, quatre camins,
que, poruc, he de seguir:
lluna d’abril, lluna de tardor,
lluna d’estiu i lluna de Nadal.

“El pitjor que fan els dolents és obligar-nos a dubtar dels bons”  (Jacinto Benavente)

El manyac

M’agradaria ancorar
el meu pensament
en el port segur
del record. Mentre
botzinejo raons
que afrontin el fet

També, m’engrescaria
en un esclat de presagis
que incitin i refacin
el miratge de viure,
sense cap fal·làcia
i com manyac de l’esperit.

Poti-poti

D’una bufada, s’infla la vela
i oneja la senyera pirata.
La brúixola marca el rumb,
perquè la proa cerqui l’illa.

Ens queden tantes coses per fer
que ens aferrem a la vida,
una bona excusa per escapar
de la por, el neguit i l’angoixa.

Una nodrida esquadrilla de coloms
circula pel carrer en contra direcció,
burlant la llum blava intermitent
d’una Guàrdia Urbana de servei.

Encara queden tolls d’aigua
on fondegen flotes de fulles
i branquillons, que van perdre
l’última guerra amb la tronada.

I escric per no tenir que pensar,
i no vull pensar, perquè tot està
per valorar i tot està per decidir,
que l’horitzó sempre serà de futur.

No vull deixar re per l’incert demà
ni espero que arribi aquest demà,
l’avui és prou amic, perquè m’omple,
mentre miro fotos del meu passat.

“Al riu de la vida o estàs al marge dret o estàs al marge esquerra, però no pots estar als dos marges a la vegada”

Pinzellada

Esmicolo el contingut del diàleg.
De cada fragment, pago penyora,
és el desfici de l’eloqüència,
dins el regateig del triomf.
I, potser, una tremolor anímica
de la que no vull fer esment.

Aleshores, és quan enceto
els sagrats elements, referències
anònimes que sempre van amb mi,
amb el regateig de l’enyor.
Al cap i a la fi, una breu
pinzellada per esmolar el futur.

Avui neix

Avui neix la nova tardor.
Altra vegada, com cada any,
renaixeran uns llavis de poesia
dins d’aquesta cara de tardor.

Altra vegada, ulls verd mar
em donaran petons de sal,
mentre el vent de mestral
acarona el camí de la lluna.

Sí, avui neix, la meva tardor.

Vestit, corbata i testosterona

S’atribueix a Parmènides la frase: “La guerra és l’art de destruir els homes, la política l’art d’enganyar-los”. Edmond Thiadière encara va ser més específic i va dir: “La política és l’art de disfressar d’interès general, l’interès particular”. Aleshores, si la política té consideració d’art, hem de pensar (per un elemental sil·logisme) que els polítics són artistes? Artistes de què? Podem respondre a la pegunta de forma positiva, començant perquè són artistes de la retòrica; o podem fer-ho de forma negativa, començant perquè són artistes de la manipulació.

Sigui com sigui, el que si podem constatar és com els polítics tenen cura de la seva imatge, fent d’ella un aparador que ofereixen als ciutadans, en un intent perquè els hi comprem el discurs que embolcalla la seva imatge. En el cas dels homes, ho fan a base de vestit i corbata, encara que alguns d’ells no poden dissimular la testosterona que amaguen rere d’aquest vestit i corbata (no oblidem que la corbata és un símbol fàl·lic). A vegades, aquesta testosterona s’esdevé en brou de cultiu d’un masclisme que jo anomeno masclisme de baixa intensitat i que, malauradament, la majoria de la societat normalment no el té en consideració o, el que és pitjor, el perdona i/o disculpa, tal com ho vam poder constatar a l’inici del cas Rubiales, on només es van posicionar dones; amb un silenci, força sospitós, per part de la majoria d’homes del món de l’esport.

Rara vegada es produeix una agressió física (les agressions sexuals ho són), si primer no ha hagut una agressió verbal. I aquí hi podem incloure els famosos “piropos”, perquè tots ells tenen un rerefons sexual, sigui directe o sigui subliminal. Per tant, encoratjo a totes les dones polítiques que lluitin i tinguin la valentia de denunciar als seus companys de partit, quan aquests facin ostentació d’un comportament netament testosterònic i que fonamenten amb aquest masclisme de baixa intensitat. Estem al segle XXI, no podem permetre situacions que potser es permetien o disculpaven al segle XX, que no ens distreguin ni vestits ni corbates de tots aquells que així emmascaren la seva testosterona i masclisme de baixa intensitat. La democràcia sempre comença i acaba amb el respecte, màxim quan el col·lectiu és més dèbil o minoritari. Com molt bé diu l’Andrea Peláez: “El masclisme són dos paraules: poder i control”. Per tant, si se’ls hi treu el poder, es queden sense el control.

“La creativitat és la intel·ligència divertint-se”  (Albert Einstein)

Regal diari

Compromès amb la vida,
em cal sortir del confort
i acceptar l’infortuni
per emprar el futur.

Mentrestant, a la fondalada,
l’estany de la paraula
em trasbalsa i assenyala
el vell ofici d’escriure.

Cada dia és un regal
que desembolico amb il·lusió,
malgrat que aquest regal
em pugui sacsejar el cor.

Amanida

Amanida de paraules,
emplatades al poema
i a la taula de poesia.

Assaono noms i verbs,
articles i preposicions
amb setrilleres de diccionari.

Amanida de paraules
quan baixa coll avall
de l’escriptor penitent.

Coberts de tinta negra
o de tovenc grafit,
per poder menjar-s’ho.

Amanida de paraules,
amanida d’emocions
i temps per gaudir-lo.

“Allà on s’estima l’Art de la Medicina, s’estima també la Humanitat”  (Plató)

Confrontació

Sóc un pròleg de mi mateix,
un somni oníric en una lírica surrealista.
Sovint, acarono l’esforç, els esquerdills
del llenguatge, tot pentinant cada foli
amb la meva trèmula escriptura.

No sóc homogeni, no tinc dicció,
només espigolo els meus espais oberts
per desinhibir-me. Tal vegada,
el públic aculli aquest projecte:
i, així, puc escriure l’amor com a epíleg.

Incitació

Incito a la memòria
la recerca de graons
de tants llibres
llegits i escrits.

Els ulls afronten
aquesta recerca
i busquen el presagi
on lluca la poesia.

“Aprèn a viure i sabràs morir bé”  (Confuci)

Somnàmbul

Com espaordit somnàmbul,
a les palpentes, pas a pas,
enfilo la llum d’albada.

Sóc com el petit pardal,
ancorat per tots els petons
que fa el xup-xup del vent.

Sense soroll, porto al bec
la llum de lluna i estels,
per a la núvia matinada.

Un pomell de campanes
gronxen el so per l’aire
quan l’innocent i fràgil

riu de cabells del somni,
vol que jo creui l’horitzó
i deixi de ser... somnàmbul.

Al català antic

Al realme de paraula lligent,
tinc host feta, trer a triquet
i la troba ben allisada.
Com una gonella raonal,
trosso la seva gravesa,
asumint el reec del govern,
per emblar la meva honta.

Sóc fraire captaire que fuit
de tot discord i tota frasca.
Assí, des d’aqueixa algorfa,
ondro i oblieixo el malestant.
Malsana sigui la malicieja
que em fa ser troter i fossor,
davant l’hòrreu diva de poetar.

“Cada dia sabem més i entenem menys”  (Albert Einstein)

“Carpe diem”

Aprofita aquest dia,
aprofita cada moment
i no el malgastis.
No deixis per a demà
el que pots fer avui.

Viu cada moment
de la teva vida
com si fos l’últim
de la teva existència.

Viu aquest moment,
perquè et faràs vell,
perquè pots morir aviat.

Aprofita el dia
i no confies en demà.

Viu aquest dia!

Arbre de nit

Cada nit,
lladrucs de gossos
em diuen “Bona Nit”.
Aquest eufemisme
obra porta a la son
i espurneig de somnis.

Gairebé és un guió
de pel·lícula nocturna.
Volves de quimeres,
volves d’emocions,
quan volem guarnir
l’arbre de la nit.

“El masclisme són dos paraules: poder i control”  (Andrea Peláez)

Un segon infinit

Un segon de temps infinit,
on podem recollir totes
les ones de l’esperit
i reflectir-les com paraules,
enllaçades pel pensament.

Un temps infinit -dins
el segon- com zenit
que genera l’entropia,
el big-bang de l’espai
d’energia condensada.

I l’expansió de paraules
-de tot aquest pensament-
i per tots els segles,
des de l’alfa fins l’omega.
Així he viscut aquest segon.

Desig i atzar

A l’horitzó,
un sol incandescent
llença pètals de foc
entremig de núvols,
on s’aixopluga l’oblit
i alguna absència.

Més tard,
el fanal de la lluna
va pintant de sèpia
el quadre del paisatge:
encontorns de pomeres
i alguns camps erms.

S’esquitxa de tinta
l’antic pergamí,
recer de la memòria,
quan es vol teixir
el desig i l’atzar:
ni ansietat ni angoixa.

“Les persones que fan ús i abús de diminutius, és perquè els traís el subconscient”

Pal de paller

Durant uns dies,
la llibreta fa guaret,
fins que l’encarcerada tinta
(de la ploma estilogràfica)
brolla per sortir i llaurar
el camp blanc del quadern.

No sempre saps com fer-ho,
malgrat que una idea
o una paraula rodolin
pel cervell, cercant
afilerar-se amb rengles
que anomenem versos.

Cada dia, és una oportunitat
per escriure i reflectir
tot allò que és, o serà,
una referència de vida:
el pal de paller que pot
conformar l’existència.

Altre dia

Surt el sol, per obligació,
i orenetes afamades
oronegen en formació.
Gent força atrafegada
proposa expectatives
per afrontar el dia.

I la llum escombra
les ombres de la nit,
però respecta els arbres
on s’aixopluguen
coloms i parrups que
són de temporada.

I l’esperit enlaira
la cometa de l’esperança,
amb vent de matinada
i cordill d’empalomar,
que duu la memòria
de l’estimada iaia Rosalia.

Tot plegat, un altre dia.

“Estar malalt són dos telediaris; després, deixes de ser notícia”

Ho torno a preguntar

La meva casa sempre ha estat com el recer d’un guerrer lliurepensador, un palau d’hivern per al refugi del pensament, on puc gaudir de la tranquil·litat necessària que tot pensador requereix per reflexionar i estructurar la seva creativitat. Però, ara, la meva malaltia també em fa veure la meva llar com una mena d’hospital de campanya, on em recupero dels embats de la malaltia i intento recobrar forces per seguir lluitant. Doncs, malgrat guanyar algunes batalles, la victòria només s’assoleix si guanyes la batalla final. En el meu cas, això és una autèntica incògnita, que no sé on ni quan la podré resoldre.

Per aquesta raó, deixo aparcat un futur incert i m’acullo a un present que procuro sigui el més productiu possible, perquè tinc por de no gaudir suficient temps per dir tot allò que vull dir. I el que és més important, d’estimar i fer agraïment a totes les persones que estimo i valoro. Així com, de tots aquells llocs i territoris que m’han fet feliç i han estat referents al llarg de la meva vida. També voldria estimar a persones, llocs i territoris que encara no conec i que puc conèixer en el futur més immediat.

La salut segueix sent el fet decisiu de la nostra vida i el temps el seu millor aliat. Benvolguts lectors, durant els meus trenta anys d’exercici professional, sempre us vaig fer la mateixa pregunta: “Hi ha alguna cosa més important que la salut?”. Tots vosaltres, sense excepcions, em contestàveu que no, que la salut és el més important. Aleshores, us emplaçava amb una altra pregunta: “Què fa vostè per millorar la seva salut?”. Aquí, les respostes solien estar farcides de dubtes i, fins i tot, d’alguna que altra incongruència; fruit d’una realitat social, sovint equivocada, basada més en la malaltia que en la salut.

Així doncs, benvolguts lectors, us torno a emplaçar amb la pregunta: “Què esteu fent per millorar la vostra salut?”. Depenent de la vostra resposta i de la coherència que tingueu a l’hora d’aplicar aquesta resposta, la vostra qualitat de vida estarà més o menys condicionada. Qualitat de vida que espero sigui llarga i fructífera.

“La felicitat s’assoleix quan el que un pensa, el que un diu i el que un fa estan en harmonia”  (Mahatma Gandhi)

Pel firmament

No tots els estels tenen nom
i ningú té la clau del cel.
Les pampallugues dels astres
són les esquelles del ramat,
que pastura per l’herba,
negra, d’aquest firmament.

Som-nàm-bul

Vent i ones gemeguen
i gategen fins la sorra,
amb pampallugues d’alba.

Més enllà, el terra humit
i un laberint d’arbres
empresonen a la lluna.

Cort de corbes d’arpegi
arrissen la trèmula ànima,
dalt el turó de l’amor.

Somnàmbul, el desig
es bressola i gronxa
amb herba de futur.

“Portar un bon estil de vida és una manera preventiva de lluitar contra la malaltia”

No sé

No sé quantes cicatrius
s’encabeixen en un cor
ni quantes nits de vetlla
han de florir, perquè
la son torni al seu lloc.

Tampoc sé quantes llàgrimes
s’han de vessar
fins que s’assequi la font.

No sé per què la duresa
d’un amor ha de tornar
al passat, fent mal al present
i esmicolant el futur.

Potser, tot és un somni
i qualsevol dia despertaré
amb un sol radiant.

Pacte

Sense cap motiu
l’albada fa vigília,
té pressa per enfilar
un urgent nou dia.

Un impuls somort
–com úter de poesia–,
em fa renegar de
la fada de la nit.

Qüestió de forma,
d’oxigen, d’esfera;
de cercle, quan trec
bitllet per poder viure.

“Molts militars, en el món paranoic que vivim, són com perillosos nens petits, jugant als soldadets”

Altre món

A la llunyania,
el Montsec obra porta
a Ares i a Rúbies.

A la meva vora,
arbres fruiters verds,
altres assedegats.

Tot es fa estrany.
Aquest món ja no és
el món que coneixíem.

Temps de goma

Nova analítica,
nova espera,
molt més llarga
del que és normal.

Sentiments contradictoris,
que van i venen, en funció
d’un estat voluble d’ànim
i de la fortalesa del cos.

Nova visita,
nova espera
i el temps que...
sembla de goma.

I el sistema segueix tan
endogàmic com sempre.
I si el criteri no et pot
encabir en un protocol,
ja has begut oli (d’oliva).

“Quan els nostres somnis s’han complert, és quan aprenem la riquesa de la nostra imaginació”  (Ninon de Lenclos)

Simplicitat

Un dia, neix.
La nit, mor.
Una flor, floreix.
La llar, acull.

Un camí, s’acaba.
El vent, torna.
Un ànec, sura.
El riu, se’n va.

Perdo la mirada
per la carena
d’un horitzó,
on s’amaguen
totes les cançons.

Qüestió de vida

S’allargassa la tarda,
jaient per l’horitzó
amb cadència agònica,
com absurda fal·làcia.

Deturo un atzar incert,
per enllaçar l’absència,
on es mou la melodia
que nomena el poema.

Em queda poc recorregut,
per on el paper buscarà
l’esclat de sentiments,
perquè n’és qüestió de vida.

“Les guerres seguiran, mentre el color de la pell sigui sent més important que el color dels ulls”  (Bob Marley)

Inclemències

Onades de pensament
abranden el foc
de la meva solitud.

Hi ha un conflicte
dins l’espai buit
de l’endurança.

Podem descobrir
cada conjuntura
per escrutar-la,

amb ritme meticulós,
i així desxifrar-la
en un jeroglífic absurd.

Novell i incipient,
les clivelles del poema
traspuen inclemències:

Que el temps resoldrà.

Donar exemple

Mai entendré, per què els partits polítics no tanquen les seves negociacions fins a l’últim minut. Aquests partits són conscients del mal exemple que estan donant a la ciutadania?

“La història es repeteix, aquest és un dels errors de la història”  (Charles Darwin)

Qualsevol tarda

S’escurça el dia
no així la calor.
S’escurça la salut,
s’allarguen els anys.

El vent remena
una escudella de fulles,
verdes dalt de l’arbre,
brunes per tot el terra.

La ment remena
un brou d’idees,
on bullen emocions
amb temps de cocció.

Si retrobem un somni,
retrobem una il·lusió;
però, potser, també
una nova frustració.

Aposta de futur

Esquinçada pel temps,
estic sargint una idea,
l’apedaço amb agulla
i fil de sentiments.

I encatifaré versos
al teler de l’amor.
Amor de fill i de pare.
Amor de néts i germans.

Estimar és un acte de fe,
de confiança, i, sobretot,
una aposta de futur.
Vols apostar i jugar-hi?

“Per treballar només cal estar convençut d’una cosa: que treballar és menys avorrit que divertir-se” (Charles Baudelaire)

Paravent

Em cal endreçar
totes les vivències
i conjurar tots els somnis.

Viure i sobreviure,
solitari, confinat
amb la raó i la follia.

Sense aldarulls,
escolto i protegeixo
records i auguris.

I escurçaré distància
cada nou capvespre,
on niï un misteri.

Sóc estrany de mi mateix,
cansat, però insistent,
amb la lluna de paravent.

Spain is diferent

Malgrat tants anys de democràcia, Espanya segueix sense acabar d’adequar-se a criteris i normatives que fa anys són d’ús habitual a les democràcies europees. No faré cap qüestionament polític, però sí, poso en evidència algunes diferències prou quotidianes i significatives que deixen a Espanya en minoria.

1.- Encara que per Espanya passa el meridià de Greenwich (meridià zero), no anem amb l’hora d’Anglaterra, anem amb l’hora d’Alemanya (reminiscència franquista que, sembla,  ningú té la valentia de canviar-la).

2.- A Espanya hi ha autovies (dos carrils) que tenen categoria d’autopistes (les autopistes tenen, com a mínim, tres carrils).

3.- Espanya és l’únic país d’Europa on conviuen el semàfor verd dels vianants amb el semàfor taronja intermitent dels cotxes (amb el risc que això comporta).

4.- La majoria de normatives europees obliguen a bars i restaurants a posar taules i cadires adossades a la paret, per facilitar el pas dels vianants i evitar possibles xocs entre vianants i cambrers (a Espanya tothom fa el que li dóna la gana).

5.- A Espanya només tenen consideració de drogues les que són il·legals (la nicotina és deu vegades més additiva que la cocaïna, ves per on).

6.- A l’any 2012, alguns articles de l’estatut de Catalunya es van retirar per inconstitucionals. Els mateixos articles segueixen vigents als estatuts de Balears i Canàries (es veu que allí si són constitucionals).

7.- La constitució espanyola diu que Espanya és una monarquia parlamentària. També diu que el rei és inviolable. Doncs..., un rei inviolable no és d’una monarquia parlamentària, és d’una monarquia absolutista (una incongruència constitucional).

8.- La votació al congrés dels diputats és amb llistes tancades i bloquejades, la votació al senat és amb llistes obertes i desbloquejades (altra incongruència i greuge comparatiu constitucional).

Bé, ho deixo aquí, estic segur que més d’un lector se li acudiran més incongruències Made in Spain que es poden afegir a aquesta llista de Spain is diferent. Doncs molt bé, la podeu ampliar i allargar tant com vulgueu.

“Els pecats escriuen la història, el bé és silenciós”  (Goethe)

Escrit refet i llunyà

Una mica lacònic,
s’escola un pensament
per entremig de l’escrit,
que busca descobrir
el ressò d’una idea.

Amb pell d’insomni,
s’escarrassa el treball
dins àmbit de plenitud.

Com reposat adàgio,
sota el tendal del caprici
i amb textura transparent,
l’escrit es fa estricte
i queda refet i llunyà.

Consideració

Què se n’ha fet del teu silenci?
Et queden paraules adients?
Para taula de records i posa
coberts i estovalles de festa.
I, sobretot, no deixis de somiar.

“Hi ha gent tan plena de sentit comú que no li queda el més petit racó per al sentit propi”  (Miguel de Unamuno)

(Filosofia i psicologia del sentit comú)

Conquerir el cel

Atardo l’embruix d’un record
que dimensiona cada oblit,
el senyal que ens descobreix
el recel de cada temptació.

Foll per sobreviure al temps,
escruto onades d’ocells
i dunes de núvols, que obren
un cel encara per conquerir.

Tot torna

Torna la veu de la llum,
el parrup del colom
i el xiulet de l’oreneta.

Carrer avall, rodolen
fulles de temporada
i al fons fan el cim.

Torna el cel rogenc,
auguri de canvi de temps:
beneïda pluja, maleït vent.

Tornar per tornar, torno,
perquè no tinc on anar,
perquè tinc molt per estimar.

“L’odi és la venjança d’un covard intimidat”  (George Bernard Shaw)

Sóc (vull ser)

Sóc pluja fina
i, mica a mica, vull
que les meves paraules
adobin la teva ànima.

Sóc terra fèrtil
i, cavalló a cavalló,
conrearé l’horta,
on neix l’esperit.

Sóc vent, despentino
el cabell i remoc
totes les emocions
i el tupí del pensament.

Sóc foc, que alimenta,
caldeja i escalfa la llar,
on viuen sentiments
que són de tothom.

Sóc, també, tendresa,
llum blava d’horitzó,
que busca la seva lluna
per poder estimar-la.

I sóc, només, un home,
meitat filòsof, meitat poeta,
que té la sort i felicitat
d’haver despertat a la llum.

“Muletillas” (falques) d’alguns polítics

En primer lloc, hem de fer distinció entre cita i frase feta. Una cita és una frase que, normalment, porta un contingut filosòfic i que podem citar al seu autor (per això li’n diem cita). En canvi, la frase feta no porta contingut filosòfic, encara que pot tenir una dosi de sentit comú, però desconeixem el seu autor, malgrat que pot ser molt popular. Algunes d’aquestes frases fetes són utilitzades per alguns polítics de forma reiterativa, com autèntiques falques (“muletillas”). Relaciono i comento algunes de les més utilitzades.

1.- Es evidente... Senyors, ho sento, però en política poques coses són evidents.

2.- Blanco y en botella. Expressió, en forma de sentència deductiva, que intenta influir en l’opinió de l’oient.

3.- Un dia histórico. Portem tants dies històrics que cada vegada ens queden menys dies normals.

4.- En democrácia... Atenció! amb els polítics que sempre esmenten la democràcia, perquè els està traint el subconscient.

5.- Línia roja. Aquesta expressió seria més afortunada, dient línia de frontera, perquè la intenció és vetar-li el pas a algú.

6.- No es constitucional... Els polítics que es passen la vida dient el que és constitucional o no és constitucional, apart de ser uns incompetents i no saber fer política (dialogar-negociar-pactar), busquen de forma indirecta la complicitat dels jutges.

7.- Arrimar el ascua a su sardina. Podríem dir remenar les cireres, cosa que s’escau molt a molts polítics.

8.- Marear la perdiz. O embolicar la troca, amb intenció de dilatar en el temps decisions o pactes. En resum, divagar.

9.- Ver las costuras. Veure el llautó, ficar al descobert la intenció amagada d’una persona. Compte!, que aquesta frase a vegades amaga una falsa deducció interpretativa.

10.- Remar en la misma dirección. Expressió força curiosa, una barca només té una direcció, la que assenyala la seva proa.

11.- Luz y taquígrafos. És a dir, transparència i que els taquígrafs facin acta. Estem al segle XXI, convindria reciclar la frase.

Acabo, posant a la vostra consideració la següent reflexió: Fixeu-vos el nivell cultural que tenen els polítics que utilitzen cites en el seu discurs, i esmenten el seu autor, a diferència dels polítics que només utilitzen frases fetes i les van reiterant com a falques. La veritat, és que no hi ha color!

“Pal·liar un problema estructural mitjançant una subvenció, no deixa de ser una almoina institucional que no soluciona el problema ni per al present ni per al futur. El camí per resoldre un problema passa per plantejar correctament el problema i valorar les millors solucions”

Les golfes

Barrino una sentència,
escardant un còctel de noms;
qüestió erràtica i obsessiva
d’una efímera filosofia,
que tinc a dalt, a les golfes:
barreja d’orca lucidesa
i soroll bleix de sentit comú.

Embadalit…

…davant els penjolls
i l’enganyosa bijuteria
a les casetes del passeig;
mentre sento el suau alè
de la marinada i la flaire
a gasoil dels vaixells. Intrigat,
se m’escola una estèril idea,
eixorc pensament de la vacuïtat.

“Si vols ser feliç, siguis feliç”  (León Tolstoi)

Albarracín

Cau la temperatura
a ritme de crepuscle.
L’horitzó, groc taronja,
acarona un llit de núvols,
resseguint tota la serralada.

Riu avall, s’alça l’emmurallat,
anellant l’atapeïda vila,
que té les cases adherides
com si fossin grills culturals;
l’aigua serpeja, fins creuar
per sota el molí del gat.

Aquí –on la senyera duu
la creu de Sant Jordi–, també
he percebut el batec del cor.
Aquell batec que només surt
quan la veu es queda curta
i les emocions llargues.

Anàlisi

Fart de tanta xerrameca,
surto del parany de l’esperit
i de l’àcida crossa de la tristesa.
Ara, estic àvid per tornar
a ensumar la feliç rutina.

“Aprèn a deixar anar. Aquesta és la clau de la felicitat”  (Buda)

La ratlla

Al rerefons del pensament,
hi tenim la ratlla de la prudència
que és tant o més ampla,
segons sigui la saviesa.

Es necessita un horitzó
per encendre la discreció,
que tingui la quietud
i l’embruix de la tendresa.

Emmurallats amb la ratlla,
establim la fi del combat.
S’apaivaguen desig i rancúnia
i quedem al recer de la pau.

Des del terrat

Des del terrat,
el cel el tinc més a prop
i la lluna de la il·lusió
pot vèncer la meuca tristesa.

Des del terrat,
veig passar coloms, cigonyes
i ànecs de coll verd; i, sobretot,
les orenetes de tots els versos.

Des del terrat,
neix el sol amb més força,
quan juga a cuc i amagar
amb les ombres dels carrers.

Des del terrat,
miro La Cerdera, allà on
el sol s’amaga, dia rere dia,
i no sabem ben bé per què.

Des del terrat,
el riu sembla una llarga serp
i els arbres gespa per tallar,
quan els ocells hi van al captard.

Des del terrat,
la meva ànima vola més lleugera
i pot buscar rumb a nous camins
ja sigui per l’horitzó o pel firmament.

El meu terrat és..., el meu terrat.

“Els éssers humans fan la seva pròpia història, encara que baix circumstàncies influïdes pel passat”  (Karl Marx)

La teva veu

Fes sentir la teva veu,
si no vols morir en
el teu propi silenci.

Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.

Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.

Monjo de poesia

La mirada de silenci,
el desert de la cel·la,
desnonat social;
monjo de poesia,
soldat de versos...,
sobrevisc al naufragi
amb rosari de rutines
i misses d’imprecacions.
A prop em queda
l’ombra de la cambra.
Lluny, la llum d’un jardí
i la cendra del seu nom.

“El Senyor ha ordenat que sigueu benèvols amb els vostres pares. Parleu-los amb tendresa i respecte”  (Corà 17:23)

Estic fora

Sóc com sóc,
No hi puc fer més. Però...:

Estic fora del suïcidi.
Estic fora de la vostra soledat.
Estic fora de la meva soledat.
Estic fora del peatge sentimental
i dels quilos i quilos emocionals.

Estic fora de les convencions socials.
Estic fora de l’estultícia humana.
Estic fora de les drogues il·legals.
Estic, també, fora de drogues legals
i de drogues que són medicaments.

Estic fora del governall de la vida.
Estic fora dels edictes de la mort.
Estic fora de la contaminació.
Estic fora de la bagassa tristesa
i, com no, de les pèrfides alegries.

I estic fora d’un món
que està fora d’ell mateix.

Anada i tornada inversa

Poe – Mes
          Poe – Més
                    Sem – Fot
                               Tot – Res
                                        Ser – Tot
                                                  Fot – Sem
                                                            Més – Poe
                                                                       Poe – Mes

“Hi ha dos maneres de viure la vida: una com si res fos un miracle, l’altra és com si tot fos un miracle”  (Albert Einstein)

El camí

Tinc o no tinc?
Estimo o no estimo?
Ric o ploro?
Música o poesia?
O..., tot plegat a la vegada?

Resto en el camí,
buscant companyia
pel viatge de la vida.

No, no és bo fer-ho sol,
sense una bona conversa,
el somriure i calidesa
humanes que ens donen
la referència d’estar vius.

Crepuscles

He trencat el vent
per l’escletxa del record
i he obert l’albada
amb clau de sentiment.

Torno a jugar a: cuit i parar
(en el petit carrer de l’amistat),
als encantats (de la nostra soledat)
i al petit soldadet anglès
(amb peus cansats de caminar)

I he recollit la veu glaçada
de la muntanya, i he recollit
el silenci tòrrid de la platja,
per escriure, altra vegada,
allò que puc escriure:
Un crepuscle de sol lluent,
un crepuscle de lluna clara.

“Fugiu dels optimistes i encara fugiu més dels pessimistes. Ni optimisme, ni pessimisme, sigueu realistes, que el realisme està a l’agulla de la balança. La realitat és la que constata que la meitat del got està plena i que la meitat de dalt està buida”

El meu hort

El meu hort és l’escriptura,
en ell hi tinc plantats:
noms, mots i paraules;
articles i pronoms embrancats,
arrenglerats cavallons de verbs;
planters d’adverbis i conjuncions
i un arbre de preposicions.

Aixada d’estilogràfica en mà,
entrecavo aquí i allà
i arranco les males herbes
de paraules descregudes,
tot mirant-me interrogants,
admiracions i punts suspensius.

El meu hort es rega amb
la sèquia dels diccionaris
i, de vegades, el puc abonar
amb poemaris d’altra gent.
El meu hort no és un gran hort,
però em dóna collita suficient
per a la meva taula i per a tot l’any.

El pensador de la vida

No sóc ni millor ni pitjor que qualsevol altra persona. Malgrat que em van batejar com El pensador de la vida, amb el temps m’he adonat que tant o més important és pensar, com és reflexionar. Ficaré un exemple molt senzill. Descartes es va fer famós amb la frase: “Penso, aleshores existeixo”. Aquest és el pensament, però fruit de la meva reflexió, crec que la construcció de la frase seria millor fer-la a l’inrevés: “Existeixo, perquè penso”.

Quan un, dins el món científic i tecnològic, planteja l’humanisme com eix vertebral de les Ciències de la Salut, s’emporta una sorpresa al constatar que la majoria de la gent no està per la labor. Molts bons professionals de la salut (potser per la feblesa filosòfica d’un sistema sanitari imperfecte) acaben per refugiar-se dins de protocols que estan estandarditzats (avui en dia, tot està protocol·litzat) i no volen plantejar-se la disjuntiva, casi maniquea, entre protocol i criteri professional o entre malaltia i malalt. No els critico, entenc que amb la gran quantitat de denúncies que es poden produir (fundades o no), el protocol és un bon refugi, per afrontar qualsevol eventualitat judicial. Ja que, la competència passa a ser del responsable del protocol; és a dir, del sistema sanitari. Però, és clar, amb aquesta pragmàtica forma d’actuar, poc o molt es dilueix el criteri professional. Al llarg de la meva vida professional, en un parell d’ocasions, em vaig veure obligat a dir-li a dos directius: “Jo no he estudiat una carrera universitària, perquè un protocol em digui com he de treballar”. Un dels directius ho va entendre a la primera. L’altre anava dient que el Jesús estava en contra dels protocols. Quan vaig tenir ocasió, a aquest directiu el vaig tenir que corregir, dient-li: “Jo no estic en contra de cap protocol, estic en contra que un protocol estigui per damunt del meu criteri professional”. I sí, ens vam entendre. Al pas que anem, en un futur no gaire llunyà, criteri professional i protocol quedaran unificats sota la figura d’un robot mecanitzat. Un robot no deixa de ser un ordinador articulat i ensinistrat i, com tots sabem, els ordinadors no s’equivoquen, els programadors informàtics sí. Sempre acabarem morint amb la intel·ligència, eficiència i eficàcia d’un professional informàtic. Caldrà saber si els errors humans no es convertiran en errors informàtics i això també resarà per a tots aquells robots que fabriquen altres robots. Ficant-hi una mica d’ironia, i amb permís de l’Aristòtil, no deixa de ser un sil·logisme tecnològic.

Només hi ha un sinònim per a filòsof i és pensador. Se suposa que tots pensem. Per tant, tots som filòsofs potencials, tan sols cal afegir-hi el factor determinant: la reflexió. Ara bé, podem pensar amb el cap (pensament racional) o podem pensar amb el cor (pensament emocional). Sempre he defensat aquest camí: Primer pensar amb el cap, després reflexionar i a l’hora d’actuar ficar-hi el cor. La naturalesa, que és més sàvia que tots nosaltres, ha posat a dalt de tot el cap, davall el cor, davall l’estómac i davall el sexe. Ho podem traduir com: primer pensament i reflexió, després sentiments i emocions, després supervivència i plaer primari i, per últim, reproducció i plaer secundari. Si us plau, no vulgueu alterar el savi ordre que la naturalesa ha establert.

Al meu blog, davall del honorífic títol de El pensador de la vida, hi tinc ficat: Filosofia i psicologia del sentit comú. Disciplina que, modestament, fa anys vaig “inventar” i que porto una cinquantena d’anys treballant. Només intento aportar el meu petit gra de sorra, per millorar una mica, filosòficament parlant, aquesta societat tan immadura que vivim i patim. Aquesta disciplina és un triangle equilàter, on a dalt de tot està la filosofia (la mare de totes les ciències), la filosofia em porta a la psicologia i aquesta em porta al sentit comú. Per tancar el triangle, i tornar a la filosofia, m’acullo a l’escola aristotèlica que defineix el sentit comú com: “El sentit comú és aquell sentit que coordina els sentits externs (vista, oïda, etc.) amb els sentits interns (percepció, intuïció, etc.)”. D’aquesta manera, el sentit comú es converteix en agulla de balança i àrbitre equitatiu de la realitat. A tot això, es necessiten canals de comunicació per expressar qualsevol pensament. Jo utilitzo la poesia, articles divulgatius (dieu-li cartes al director), cites i preguntes retòriques. No sóc un bon escriptor, ni potser un bon docent, però em nego que el meu pensament es perdi.

Vull acabar aquest article (dieu-li carta al director), demanant disculpes per si aquest escrit m’ha sortit massa narcisista, però com diu el meu admirat i estimat Josep Vallverdú: “Jo m’exposo, tu em critiques, estem en pau”.

Jesús Jordi Garcia Boadella

“No intentis curar el mal per mitjà del mal”  (Heròdot de Halicarnàs)

A boca de nit

El sol badalla per l’horitzó
i des del turó la nit l’embolcalla
en el llit de llençols negre setí.

Ara, davant l’amor, parpellejo
com un inexpert nouvingut,
desorientat i a boca de nit.

La meva incertesa flameja, és
l’oratge d’un temps ja viscut,
que vol tornar novament a l’inici,

perquè ja ha esmolat el seu final.
Dins nostre, tots portem un cercle
on l’alfa i l’omega sempre s’ajunten.

Demo-cràcia

Sí, a vegades penso que tenim una demo de democràcia, que els polítics ens acaramel·len amb el joc, però sense deixar-nos ni comprar el joc, ni poder jugar-hi i, així, tampoc ens han de donar la garantia de qualitat, obligatòria a la Comunitat Europea. Comunitat Europea que és una comunitat d’estats, enlloc de ser una comunitat de ciutadans. Malgrat tot, els partits polítics fan ús d’aquesta demo com si ja fos el joc definitiu. I nosaltres (prou estúpids) el mirem i fem travesses (li’n diem votacions), per veure qui serà el guanyador del joc.

Algú va dir allò que la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics. El que no ens va explicar, quants tipus de democràcies hi ha, la de partits (partitocràcia), la de districtes (representació ciutadana), la dels autòcrates camuflats (autòcrates de sufragi), la de...  Millor que surti d’aquest jardí que té molta terra i poques flors.

Parlant de flors...: “No és això, companys, no és això”

“Menysprea a l’home orgullós que s’avergonyís de vessar llàgrimes”  (Alfred de Musset)

Oasi madur

Encara no llangueixo,
absort en les meves idees.
Encara no sóc esquívol eremita
ni balancejo el litigi del meu ofici.

Tampoc sóc súbdit ni serf;
si més no, esclau del temps.
Encara tinc l’encant de l’encanteri,
on copso la nuesa del tàlem
i el sospir expert de l’amatent.

Tampoc abdico de la sensibilitat,
enardint la meva quimera de joventut
per damnar tota una vida,
recollida en la meva maduresa:
“Un oasi amb tan sols una alzina”

Reflexió a Borredà

Un entrellat de cicatrius
com una xarxa al sol,
sense el peix de cada dia
ni el marisc de festa.

La teranyina del temps
on s’empresonen records
que engolirà la feixuga
aranya de la vida.

Tinc el bordó a punt
i les xiruques netes;
allà on porti el camí,
allà aniré, content!

Sóc una mica més savi,
per què sóc una mica més vell?
o per què sóc... Qui sóc?

“Les persones molt observadores corren el risc que les etiquetin de controladores”

Benvinguts!

Tic-tac, no és l’hora.
Bub-bub, al cor tampoc.
Per fora, el xop-xop
de gruixudes gotes.
Tomba que tomba
pluja d’hivern.
Tomba que tomba
pluja d’estiu.

Tic-tac, ja és l’hora,
cal afanyar-se i veure
si tots serem puntuals.
Bub-bub, batega el cor
amb ansietat emocional.
Fora, el xop-xop, ara
és un xaf-xaf de tolls.
Benvinguts! estimats néts.