Malendreços

Encara em queda seny
per a aquest joc –ni oblit
ni angoixa–, on captivar
entrenyor, quasi furtiu,
d’una actitud provocativa
que vol tornar a mi.
Impel·lit per l’esclat
del gest que mantinc,
atzucac i amb cert plaer.

No sóc pas original,
gairebé és frase feta
que tothom pot fer-ne
ús i abús. Sí, potser és
compromís per brandar
i vèncer, sense espill,
el rec rere el qual tinc
parapetat el privilegi
d’estar encara lúcid.
Aquest reducte d’enyor
és parany de fortalesa
i calaix de malendreços.

Incògnita

Forfollo, entre tots els colors,
per trobar l’encís del destí;
per copsar d’aquesta gamma,
la bruna i dissortada tenacitat
que s’enlaira en quotidiana
salutació, goig d’un fervor
al·legòric amb veu trèmula
i farcida evocació emocional.

Aquesta voluble intuïció té
caire de fou i engendra proïsme,
model de melangia quan glossa:
joia infal·lible, vehement afany,
exòtica abundor i trossejat anhel,
que s’abilla com una bruixa
per tal d’esbrinar la seva sort.

“Si no actues com penses, acabaràs pensant com actues”  (Blaise Pascal)

La calaixera

Era tot un referent, fet i fet
el clam ineluctable d’una
memòria, on s’encabien
les frisances del passat.

Prop, ressol de vidrieres
i jocs de mans amb llum
d’aiguabarreig, irisada,
on el parany del temps
sobtava privilegi de record.

Cada calaix: globalització
d’un món petit, endreçat
com auster quarter de
pertinències. El ramat
de roba en estabilitat
incerta i més incert ús.

I d’amunt, percaçades,
la residència de figuretes
i procaç estesa de retrats,
com llegenda de sentiments.

Massa món viscut, des de
la penúria de poble fins a
l’opulència de Dresde.
Davant aquella calaixera,
sempre vaig sentir-me com
un capçot de l’esperança.

Engrunes

Dins del desmanegament
del món sintàctic, surt,
com ràfega, un polimàtic
per esquarterar els versos.

Aquest maldestre enclusa,
voreja i sangoneja, burxant
dins la clivella de l’esperit.
I doncs! Amb quin dret
s’ha fet captaire d’engrunes?

“Un és amo del que calla i esclau del que diu”  (Sigmund Freud)

Una porta que grinyola

Com desferra impressionista,
clareja un cel eixut i resignat
amb blanc i negre de núvols
i pol·lució. Acluco els ulls per
mirar l’hora –des de plenitud
de temps i anys–, l’inhòspit
sentiment de sentir-me com
disminuït que s’esmuny del jaç.

Em llevo, tan majestuós com puc,
des d’un matalàs aclofat per
molls fluixos. Qui pogués ser
serraller del temps, recular
uns quants anys, per tal
d’endreçar el bloc de la vida
i els xiribecs del nostre cos.

Faig armistici amb les xacres
i, compassant els passos,
obro la porta de la cambra.
Aquesta porta també grinyola!