“Podem ser científics de la paraula? I podem ser literaris de la ciència?”

Darrer dia d’abril

Novament, surt el sol
entre núvols de nostàlgia,
amb la malenconia que
se sent, quan un no pot
estar, tothora, al costat
de les persones estimades.

No morir mai

(Inspirat al poble d’Albesa)

Viure en un poble petit,
sota el paraigua de la lluna,
sense convencions socials.

Abraonar la ingenuïtat del paisatge,
assaborir-lo com una obra d’art.
Sentir la tendresa de nou i compartir-la.

No morir mai: ni de dolor, ni de plaer,
només abraçant aquest present;
sense enyor pel passat, sense pressa pel futur.

Sí, així, molt tranquil, en un poble tranquil
i no morir mai, perquè ja tens aquest cel.

“Casi tots els poetes són filòsofs. Llàstima! que els filòsofs no siguin també poetes”

Temps de cera

Tot té una fi i, per tant,
un comiat. Enllà! un gest,
ençà! desimbolt i acollidor.
Remembrança afable o
potser força inesperada.
Bufada que se’n duu tot
allò que li pertany, fins
quedar-se talment nu.

Aleshores, resten solcs
de pell afeixuga; dinastia 
perpètua i estremida.
I queda en l’ambient
una mena de predicció
apocalíptica: “Som
espècie en vies d’extinció”.

Malgrat tot, cada espelma
encara dóna el seu temps.

Xenofòbia

Cadascú n’és fotocòpia
d’un mateix, un ardit,
mesquí i frívol, que
ens empastifa de tinta
quan passem l’erm
de vergonya. Epopeia
asèptica que ens colpís
amb el fet intercultural.
I, llavors..., ¿on queda
el nostre gest acoblat
i el fonema mal entès?

“El veritable deixeble és aquell que supera al mestre”  (Aristòtil)