Ara mateix, trepitjo tolls
de nostàlgia, mentre
una boira juganera
m’empaita, fent-me
carantoines al clatell.
Supervivent del record
i esclau de la temença,
m’empasso la rancúnia,
no fos que m’esquitxes
amb la seva obstinació.
En aquest místic naufragi
faig palesa de rebel·lia:
Despullo la meva ànima
i cerco aquest paradigma
de veritat. Així, incòmode,
copso la meva nuesa per
beure-me-la d’un sol glop.
(Fent quimio)
He deixat llibres per llegir
i boscos per caminar; doncs,
el temps que em queda,
el dedicaré a estimar
i, com no!, a poetejear.
No hi ha forma que els déus
abdiquin de la seva rauxa,
em sento com un gargot
sotmès al seu obscur,
voraç i luxuriós judici.
La seva desmesura és
digna d’integrar-la
en el secret del silenci
i reciclar-la per a millor ofici.
La seva actitud –tràgica
i patètica– és l’eclèctica
de la impietat. No és
estrany que tinguin
com recompensa l’oblit.
El passatge era curt;
ara terra, ara fang.
Pel riu, els arbres feien
un parèntesi tardoral
per lloar a Sant Martí.
Treva que les fulles aprofiten
per emplenar-se de colors,
enganys i desenganys.
En tots els jocs corríem:
acuit i parar, a cuc amagar...
Absents, a les palpentes,
buscàvem pels racons foscos;
mentre el carrer reflectia al sol
l’atziac propòsit d’arrenglerar
els deures per l’endemà.
Humiteja la boira amb
monotonia feixuga, sucant
carrers i regalimant arbres.
Seduït per aquest escenari,
esmolo la meva existència
per tal d’arranar les bardisses
que em sotraguen l’ànima.
Em queda l’heura i colpir
les gleves, percebre el destí,
ignot i tossut, a fi que em sigui
cent per cent assequible.
