A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit cent noranta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

Final d’estiu

Penjats d’un cel oxigenat
es troben núvols blancs,
com vellons de llana, esquilats
i esbargits per un déu destraler;
el cor s’obre davant d’aquest cel,
identificant els colors blau i blanc:
Blanc que dóna puresa a l’esperit
i blau per tal d’alliberar-lo.

El reflex del sol s’esmuny,
juganer, per entre els núvols,
tafureja a cuc a amagar
amb arbres, plantes i flors.
La muntanya sembla somriure
davant d’aquesta cridòria,
convidant a gaudir de l’entorn;
agraeixo aquest enigmàtic convit
i em sento integrat dins d’ell,
dins aquest final d’estiu
que revifa la mare naturalesa.

A trenc d’alba

A trenc d’alba,
la gavina esmussa el silenci,
llit de mar en calma,
coixí de sorra daurada.

L’horitzó n’és...,
canvi de color,
altre cel. Blau i verd
sempre estan junts:
al mar, a la muntanya.

Descalç, per l’arena,
percep l’ànima d’aigua,
l’essència de vida;
quan l’esperit es fa
carn i hàlit d’existència,

quan la veu es perd
entremig del pensament,
buscant enyor de paraula,
viratge de contingut
que ens dóna tranquil·litat.

Després, vindran dies de joia,
jocs i somriures d’infant;
fars i llums de mirada
i sospirs de gent enamorada.
Entretant, sojorno a trenc d’alba.

“Mai discuteixis amb algú que el seu televisor és més gran que la seva biblioteca”  (Emilia Clarke)

Estiu a Ponent

El sol ha obert
la porta del dia,
damunt la plana
de terra eixuta.

El Segre llisca,
sense fer soroll,
com un pensament
que busca ombra.

La Seu Vella mira
des del seu silenci,
mentre l’horta respira
calor i memòria.

Als camins de Ponent
la llum s’allarga,
i cada arbre n'és
un vell testimoni.

Ha arribat l’estiu,
amb pols a la pell
i veu de cigala,
entre fruiters cansats.

Camino lentament,
prop del riu i el temps,
amb la mirada plena
de cel i horitzó.

I, malgrat la calor,
encara batega
un foc de vida dins
l’ànima de Lleida.

(Poema fet per la IA a partir de la meva poesia)

Revetlla

La nit s’encén
amb llengües de foc,
i el cel tremola
amb veu de pólvora.

Sant Joan arriba
amb olor d’herbes,
cendra als dits
i desig als ulls.

Tot el que fou vell
crepita una estona,
abans de tornar-se
pols de memòria.

Hi ha qui salta flames,
hi ha qui demana sort,
hi ha qui calla i mira
com crema el passat.

La nit és curta,
però prou intensa
per obrir camins
dins la foscor.

Demà, la llum
tindrà un altre nom,
i nosaltres, potser,
una mica menys de por.

(Poema fet per la IA a partir de la meva poesia)

Farcell de dubtes

La meva poesia
envellís amb mi
i amb la sageta
del nord i temps.

La corda va plena
de nusos i versos
que cal explorar
per meditar-los.

En aquest assaig,
no hi ha cap homenatge
que pugui esborrar
el farcell dels dubtes.