El sol ponent s’aplega
amb els últims núvols,
s’acaronen fins a l’horitzó,
on un plec de llum els ensorra,
tot creuant el serral,
junt al castell dels templers.
Deixa una estela per obrir-li,
plena de goig, la porta a la nit
i a uns estels de mes d’agost
que recorren el cel
com a llàgrimes de Sant Llorenç.
Dins la tramoia del temps,
cap al fons, em surt el rostre
ingenu i dòcil d’un nen que,
contemplatiu i expectant,
ressegueix el trajecte dels jugadors,
adossats a la paret
i amb els braços en creu;
hi ha certa solemnitat
en els encantats que paren,
no exempta d’enveja.
Sortosament, però decebut,
la meva curta edat sempre
em salvava de parar;
a mi, i a un altre, ens deien
que érem de sucre.
Hi ha somnis que
no cal desxifrar-los,
són inclemències de l’esperit,
porten nit i porten vigília;
no són pas sinistres,
però fan plaçada;
no són pas tèrbols,
però fan suficient corrua
com per endinsar-se en el passadís
que ens duu a la porta de llum.
L’òpal on, diuen, hi ha
el nucli d’entrada al més enllà.
L’oracle consuetudinari del cel
parodia l’espill, aliè i enigmàtic,
fent sentència d’un temps de bonança
que li encaixa com un adàgio.
Entre cel i terra,
em queda el passadís de l’enyor
a l’abric d’un misteri de vida,
auguri que eixorda la manca d’imatges
dins la tramoia del nostre destí.
