L’arc catenari

Anella a anella faig la cadena,
fins tenir la corba de la il·lusió
i pedra a pedra queda arquejada,
amb el teu somriure modernista.
I amb la trencadissa: L’art de natura,
la subtil inquietud impressionista,
com experimentació empírica
d’un codi estilista i de fantasia.
El teu cabell sedós, ple d’ones còniques,
es torna en metodologia lògica,
que forja l’estructura de l’arc funcional:
L’afany psicològic de Gaudí.
Després, per aquest arc catenari,
surt tota la llum del teu mirar,
com lluent reflex del teu cos
helicoïdal, sinuós i aerostàtic.
Les funícules dels sentiments
indaguen dins el sentit espacial,
enaltint l’etern amor. Ja que,
“Originalitat és tornar a l’origen”.

I l’origen n’és l’amor.

(Gaudí 2`o02)

“Fes-te’n aquí, fes-te’n allà,
que em fas nosa, que em fas nosa.
Fes-te’n aquí, fes-te’n allà,
que em fas nosa per ballar”

(Cançó popular catalana)

“No li eviteu als vostres fills les dificultats de la vida, ensenyeu-los més aviat a superar-les”  (Louis Pasteur)

Sota zero

Cau el termòmetre,
se’n va rere l’hivern,
vacances blanques.

S’ajornen primavera
i els poms de núvia
d’ametllers florits.

Cau el termòmetre,
febrer es fa desembre,
repta a duel –en lliça
d’honor de calendari–
a cada sol, dia i nit.

Cau el termòmetre
i cau la lluna plena,
que fita a l’almanac
amb pensament agrari.

Cau el termòmetre
i cau el nostre ànim.

Un tros d’infinit

Em capbusso per ponent,
amb reducte d’alè. Traç
d’ombra i esforç, embat
on forado la remembrança
per sembrar-hi la llavor
d’altra il·lusió perduda.
Sóc pols orgànic, fang
i aiguamoll, pentagrama
infinit del no-res. Esperono
el límit del crit, la ferida
del moment, mentre veig
com onades d’escuma
aixopluguen sorra per al
paradís promès.
                           Llavors,
de puntetes i a les palpentes,
retrobo un socorregut silenci,
tot fent el camí del més enllà,
que n’és clau de volta del destí.

“Aprendre sense reflexionar és malgastar energia”  (Confuci)

Pau d’esperit

(Rebent la quimio 42)

Enfilo camí entre
pedres de riu, mentre
la madona pluja
em fa pessigolles.

Per una clariana,
cauen els darrers
raigs d’un sol rogenc.
Aquest dia, ja és...
finit i poc aprofitat.

Demà, ferm, encetaré
una renovada il·lusió,
perquè ella em doni
l’adient pau d’esperit.