“Casi tots els poetes són filòsofs. Llàstima! que els filòsofs no siguin també poetes”

Temps de cera

Tot té una fi i, per tant,
un comiat. Enllà! un gest,
ençà! desimbolt i acollidor.
Remembrança afable o
potser força inesperada.
Bufada que se’n duu tot
allò que li pertany, fins
quedar-se talment nu.

Aleshores, resten solcs
de pell afeixuga; dinastia 
perpètua i estremida.
I queda en l’ambient
una mena de predicció
apocalíptica: “Som
espècie en vies d’extinció”.

Malgrat tot, cada espelma
encara dóna el seu temps.

Xenofòbia

Cadascú n’és fotocòpia
d’un mateix, un ardit,
mesquí i frívol, que
ens empastifa de tinta
quan passem l’erm
de vergonya. Epopeia
asèptica que ens colpís
amb el fet intercultural.
I, llavors..., ¿on queda
el nostre gest acoblat
i el fonema mal entès?

“El veritable deixeble és aquell que supera al mestre”  (Aristòtil)

Malendreços

Encara em queda seny
per a aquest joc –ni oblit
ni angoixa–, on captivar
entrenyor, quasi furtiu,
d’una actitud provocativa
que vol tornar a mi.
Impel·lit per l’esclat
del gest que mantinc,
atzucac i amb cert plaer.

No sóc pas original,
gairebé és frase feta
que tothom pot fer-ne
ús i abús. Sí, potser és
compromís per brandar
i vèncer, sense espill,
el rec rere el qual tinc
parapetat el privilegi
d’estar encara lúcid.
Aquest reducte d’enyor
és parany de fortalesa
i calaix de malendreços.

Incògnita

Forfollo, entre tots els colors,
per trobar l’encís del destí;
per copsar d’aquesta gamma,
la bruna i dissortada tenacitat
que s’enlaira en quotidiana
salutació, goig d’un fervor
al·legòric amb veu trèmula
i farcida evocació emocional.

Aquesta voluble intuïció té
caire de fou i engendra proïsme,
model de melangia quan glossa:
joia infal·lible, vehement afany,
exòtica abundor i trossejat anhel,
que s’abilla com una bruixa
per tal d’esbrinar la seva sort.

“Si no actues com penses, acabaràs pensant com actues”  (Blaise Pascal)