Dins el paraigua del desengany
es troba l’ignorant menyspreu,
que furga en el morbós buit.
Tinc que fruir la meva pena
i despullar-me de tot vici,
per tal d’alleugerir
aquesta escorça que m’ofega.
De nit, lluny, somio
que sóc un guru mitològic,
un escombriaire de l’existència
o, tal vegada, l’efluvi màgic
que es desfà amb llum d’albada.
Qualsevol dia,
tinc que fer recompte,
sense planys ni lloances,
a l’ombra d’una margarida;
tant se val si em diu que “Si”
com si em diu que “No”,
el percentatge sempre serà
el mateix, del cinquanta per cent.
I aquí, no s’hi poden afegir
ni subtils dubtes
ni amples temences.
Ja se sap, els números
sempre són igual de freds.
He viscut terra de muntanya,
terra d’avets i llacs.
He viscut terra marinera,
terra d’ones i arena mullada.
M’he empeltat amb el territori,
amb el seu missatge històric
i, encara, puc ser rebel
amb els cognoms del país.
Ploro per la pèrdua
i neixo cada primavera,
amb cada bri d’herba
i amb cada flor de camp.
A la nissaga poètica
(pel claustre del monestir)
els versos s’afileren
per conrear cada vocable.
Només puc ser monjo,
sense brides, sense menar
aquest espai, aquest regne,
bressol d’un país literari.
Hi ha poca llum,
la matinada ha quedat
endormiscada, el matí
s’embolcalla de gris.
El meu esperit i ànim
s’acull a aquest temps:
poca claredat, humitat
i frescor de tardor.
Van caient fulles
d’arbres quasi nus,
que broden el terra
amb catifa groga.
Altra tardor
de colors suaus.
Altra tardor
al cor i a l’ànima.
