Avui,
un viarany ha pledejat amb mi,
ensenyorit per la neu,
m’ha fet litigi per transgredir
els límits de la natura:
Dunes de neu, túniques de gel
i masses de fang damnaven els meus peus,
doncs havia de flectar-los
del pou on s’ensorraven.
Sense pressa, he aconseguit esbucar
pas i ritme, amb la mateixa cadència
que cerquem quan volem fer poesia.
Soy el último bardo
soy el último dandy
y soy el último templario.
Soy discípulo de Sócrates
soy discípulo de Shakyamuni
y soy hijo de Hermes.
Soy la cruz de Egipto
soy la cruz de Malta
y soy la cruz del camino.
Soy hijo del sol
soy hijo de la luna
y soy hermano de la luz.
Soy la rosa del desierto
soy la rosa del jardín
y soy la rosa de la montaña.
Soy la paz de la nieve blanca
y soy la paz de la mar en calma.
Soy la poesía de las cosas
y soy las cosas que hacen la poesía.
Soy la tierra
soy el aire
soy el fuego
y soy el agua.
Soy el recuerdo del ayer
soy el presente que se vive
y soy el deseo del mañana.
Soy el caminante
soy el peregrino
y soy el polvo del camino.
Soy el enamorado de la música
soy el enamorado de la poesía
y soy el enamorado de la mujer.
Soy el padre y soy la madre
soy el hijo y soy la hija
y soy un hombre con corazón de mujer.
Soy el que soy
soy el que fui
y soy el que seré.
Soy un bodhi-dharma
que lucha por ser bodhi-dharma.
Soy el todo y soy la nada
y soy una especie en vías de extinción.
Jesús Jordi Garcia Boadella
El pensador de la vida
El temps és un passavolant
que cada dia fa botiga.
Però..., el tretze de desembre
s’atura i perllonga, lúbric,
amb el registre del nou Nadal.
Aquest paravent ens duu
per la infantesa i el record,
apuntalat amb les crosses
amb que ens encercla la vida.
Fidel a la cita, ressegueixo
el lúdic passeig d’avets
i m’embadaleixo davant de llumetes,
naixements i ornaments.
Santa Llúcia cada any ens fa
propietaris d’un temps d’Advent.
Òrfena,
dins d’un pont de calendari,
la festivitat de la Concepció
nolieja, com secall religiós,
amb eixutesa de sentiments,
fent-se referència, només,
de l’assaig d’un desembre
farcit d’esglaons festius.
La neu, les compres
i els primers torrons
ens desarboren la resta
de fulles de l’almanac.
És lluna nova i amb ella marxo.
Torno a gratar el cel,
aixecant confetti de forats
per on surten els estels;
pentino tota la seva llum,
després d’un somni
ple de remembrances,
d’anhels i promeses per complir.
Tot el neguit m’estreny,
fent de l’espai un mar
i dels estels flocs de sal.
És lluna nova, de l’any nou,
del cel nou; amb ella marxo,
amb ella i el meu amor.
