“El més terrible de tots els sentiments és el sentiment de tenir l’esperança perduda”  (Federico García Lorca)

Encantats

Dins la tramoia del temps,
cap al fons, em surt el rostre
ingenu i dòcil d’un nen que,
contemplatiu i expectant,
ressegueix el trajecte dels jugadors,
adossats a la paret
i amb els braços en creu;
hi ha certa solemnitat
en els encantats que paren,
no exempta d’enveja.
Sortosament, però decebut,
la meva curta edat sempre
em salvava de parar;
a mi, i a un altre, ens deien
que érem de sucre.

El passadís

Hi ha somnis que
no cal desxifrar-los,
són inclemències de l’esperit,
porten nit i porten vigília;
no són pas sinistres,
però fan plaçada;

no són pas tèrbols,
però fan suficient corrua
com per endinsar-se en el passadís
que ens duu a la porta de llum.
L’òpal on, diuen, hi ha
el nucli d’entrada al més enllà.

Atzur

L’oracle consuetudinari del cel
parodia l’espill, aliè i enigmàtic,
fent sentència d’un temps de bonança
que li encaixa com un adàgio.

Entre cel i terra,
em queda el passadís de l’enyor
a l’abric d’un misteri de vida,
auguri que eixorda la manca d’imatges
dins la tramoia del nostre destí.

“On hi ha reculls d’ombra i bogeries de joventut, hi ha racons d’història i llaços del temps perdut”

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit cent noranta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

Final d’estiu

Penjats d’un cel oxigenat
es troben núvols blancs,
com vellons de llana, esquilats
i esbargits per un déu destraler;
el cor s’obre davant d’aquest cel,
identificant els colors blau i blanc:
Blanc que dóna puresa a l’esperit
i blau per tal d’alliberar-lo.

El reflex del sol s’esmuny,
juganer, per entre els núvols,
tafureja a cuc a amagar
amb arbres, plantes i flors.
La muntanya sembla somriure
davant d’aquesta cridòria,
convidant a gaudir de l’entorn;
agraeixo aquest enigmàtic convit
i em sento integrat dins d’ell,
dins aquest final d’estiu
que revifa la mare naturalesa.