Vers a vers m’allibero
–em ve de mena– i sotmeto
el meu temor a l’hivern del càlcul.
Anhelo la claredat del retorn,
la placidesa d’algunes paraules
i l’esforç d’un “val la pena”.
Però, tinc gust de soldadet de plom
i, per aquesta raó, hauré de
caminar amb peus de plom.
La tardor fa posta de llarg,
fruint la gamma de colors:
Grocs, daurats, marrons
i vermellosos. L’aire és fred
i un xic humit per l’obaga.
El sol de capvespre s’enfila
rera la serralada, contornejada
per un cel blau i polit.
Els raigs de llum fan cinema
en el paredó de la muntanya
i jo em trobo assegut a primera fila.
La llum puja, a poc a poc,
pel penya-segat, creant ombres xineses
per després difuminar-les.
M’imagino que aquest sol té
halo de corona, com l’anell
que duu al dit i els dos anells
em donen calor dins el cor.
Quallats de presagis,
núvols negres atenyen
a l’areny del cor,
sorra plena de sentiments.
Orb, i a les palpentes, desfermo
la fuetada d’una por ancestral,
punys fermats, debades,
per un aldarull rocallós.
Fal·laç, i amb engrut,
faralló on senyoreja:
dellà, un trenc d’alba,
fil prim d’argent i...
deçà, el sol ponent
s’esfilagarsa, per deferir
el record d’un enyor
punyent, que destria
emocions de sentiments;
on s’enfonya
el parrac del meu destí.
Llum de juliol
que escorcolles
l’aigua del mar.
Dibuixa camí
damunt les ones
i duu la il·lusió
fins el nou horitzó.
