“Per a obtenir èxit en el món, cal semblar boig i ser savi”  (Montesquieu)

Drapaire musical

Per la platja rodolen
les cendres d’una cançó
i una espurna tafanera
m’oneja l’atziac record,
quan encara portava
gavardina de noctàmbul
i les ones d’enyor
eren prou fugisseres,
com per esmicolar
la covardia de l’errada
en el regne de la negació.
Aquest ritme fa penitència
–saba segura d’evocació–,
dins l’ensopec golafre
del plaer més efímer.
Però no, no em sap greu
ser drapaire de cançons.

TRES DESIGS D’AMISTAT

Sinceritat,

encara que ens esgarrifi
la veritat plena de falsies,
sense cap pena ni glòria,
per la immensa delectança
de ser sempre un mateix.

Lleialtat,

encara que ens faci patir
l’eternitat plena de límits,
sense censura ni fama,
per la infinita satisfacció
de ser altrament més fidels.

Complicitat,

encara que ens empresoni
la coautoria d’individualitats,
sense condemna ni reputació,
per l’extraordinari goig
d’estar constantment junts.

“Sense emoció no hi ha projecte”  (Eduard Punset)

A dia d’avui, aquest blog ha assolit les cent quaranta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

El seny més foll

La fita d’aquest idealista
s’omple d’alegria, amb
seductor coixí de colors
i dins un cor efusiu. Foll,
dins monotonia de multitud,
enlairo la màgia de la veritat,
com si fos esglai de pirata,
que té llamins de rom d’oblit
i tot el temps per penedir-se’n.
O, potser, sóc un espectre
que dóna tombs, confós,
demanant perdre la carícia
de la por i el MIM  tirànic
del perquisidor.

                           Per tal que,
la soca de l’enveja no esclafi
les arrels de llibertat. Cauen
juntes gota i gra, de la unió
naixerà l’espiga que s’atorga
–amb un bes– junt a la rosa de
Sant Jordi. Estic obert i vinclo
tot allò que tinc per celebrar:
el vol d’una mirada i el somni
d’un somriure. Tinc que ficar
més seny a les meves paraules
i, així, puc tornar a enfollir
amb la pròxima copa de cava.

(MIM: Mediocre, immadur i manipulador) 

Preguntes?

Quin déu conquereix l’ànima?
Quin àngel la tempera?
Qui tiba la brida del destí?

No podem esborrar les passes
que anem deixant pel camí.

Tampoc podem bellugar-nos,
sense patir el bufec de l’alè.

Qui pren desig i afany?
Qui tramita l’existència?
Quina finestreta rep sol·licitud?

Sense vaixell, no podem surar
ni per mars ni per oceans,
que són llum d’esperança
i nit de dolça tristesa.

Qui segella la instància?
Qui rubrica els éssers?
On és el manyà de l’esperit?

En definitiva, som mercaders,
marxants en cada plaça,
fent fira en tots els pobles
amb l’univers de la paraula.