Trenant poesia

Per la plaça del cel
corren núvols entremaliats
que juguen a cuc i amagar
pel turó de la Seu Vella.

Suau i fràgil, bressolo
paraules màgiques,
encanteris antics
que neixen del record.

Ara, el camí és lleuger
i la torxa del esperit
fa pampallugues,
mentre treno poesia.

“He passat per tres universitats, cap d’elles m’ha ensenyat a pensar, els llibres sí”

Fred de boira

El vent pentina
l’aigua de la font,
mentre camino
amb vel de boira.

Arraulit pel fred,
observo a l’horitzó
teules d’un campanar
d’un vell monestir.

Teules de versos
humides per llàgrimes
que sempre fan pinya
com solcs de poesia.

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit tres-centes mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

Monjo de tardor

Dins l’alè màgic del bosc,
escolto el salm dels ocells.
Sí, sóc monjo de Tardor.

Trepitjo la catifa de molsa
amb un sanglot nostàlgic:
portal del claustre de Tardor.

“La arrel del patiment és l’afecció”  (Buda)

Ull de serp

(A la iaia Rosalia, que sempre em deia:
“El català no es parla, el català s’enraona”)

El penya-segat és sobri,
només farcit pel granit
que obra el portell a un riu
esparverat per pluja i vent.
Estabornit de fred,
aguaito el pont del diable
i el seu etern precipici
atapeït d’ulls de serp,
que miren com s’esquinça el riu.
Llunyà, retrona el llamp,
l’efusiu aplaudiment, com
cloenda en nit d’estrena.