Intranscendència de temps… (i II)

…que perdona el pecat
i bressola el futur, embolicat
en nostàlgia de somriure,
acariciada amb llum
de qualsevol capvespre,
entre rames de bosc
del nostre propi oblit.
Record i enteniment,
la veu escanyada
al pronunciar el seu nom.
Avui és ahir, i dol
haver de viure el demà.

Temps..., ens manca temps (I)

Creure,
i tornar a sentir;
a poc a poc, bona lletra,
reservant un glop d’aigua
de font filosòfica.

Desitjar,
el lleure imaginat,
punt mig i destí
a tota esperança.

A borbollons,
quan surt el neguit,
pas incert, temps;
recer cronològic,
merlet d’horitzó.

Temps, ens manca temps,
temps perdut, escapat;
temps al temps.

“Mai he trobat ningú tan ignorant que no pugui aprendre res d’ell”  (Galileo Galilei)

Entortolligat

Ell està tot ple de bocins de coratge,
que són com el regateig de la flaquesa,
i la seva ànima és barbacana, doncs
s’ha fet germana de la gelosia;
la brolla de la serp li fa espires,
l’entortolliga, emmetzina i encadena;
el ridiculitza i li fa la saó verinosa,
afegint-hi un nus a la seva fugida.

Alacaigut, s’arrisca a bellugar-se
pel sorral de l’infern de Dant
en la immensa immundícia de la dita.
Xafat, somort, pel passadís del monstre,
triga a tòrcer, a minvar l’odi,
consagrar les caramelles,
carbassejar el malaltís ensopec
i donar-li empenta a la llorda cicatriu.

A rodolons –asfixiat pel llenguatge–,
màrtir de la proposició i el delicte,
sense el baptisme de la misericòrdia
i sense la llicència de la bogeria;
jan indigne de la cèlica apel·lació
té un bon grapat de compatriotes:
L’errada, la calumnia, el vilipendi,
la infàmia i la cendra de la ràbia.

A corre-cuita, per tal d’obeir,
segant i guarnint el luxe,
esquinçant l’esglai del perill
i, únicament, amb el cabal de l'amor.

Murmuri

Escolto el xiulet del tren
com ressona enmig dels xops
i l’entramat de fulles,
per on retopa l’eco
fins a la paret del parc.

Sota el misteri d’una lluna groga,
veig com la corrent del riu
descriu tombs a la versemblant
lluna que bressola.

Cap la possibilitat que
el meu esperit sigui això,
una lluna reflectida
en el riu de la vida.

“Als vius se’ls hi deu respecte. Als morts, només la veritat”  (Voltaire)

Fet i fet

Fet i fet,
no estic pas abatut ni aleno
cap mena d’hostilitat,
però percebo el ressò pedant
i misèrrim del qui no ho entén.

Allunyo de mi, tant com puc,
el terratrèmol de l’enyor
i cada dia faig assaig general
dins la meva meditació;
onsevulla, tots els miralls
em semblen prou bons.

Fet i fet,
ompliré el buit del temps
amb la lluerna de la fantasia
i amb les arrels d’aquell
que se’n considera expert.