Manairó

De fit a fit, veig l’últim follet legítim,
nadó entremaliat de semblant ridícul
que té com a dida el seu propi bedoll.

M’ofereix la brossa barroca d’un esdevenir
amb el soroll, somort i rítmic,
del frec dels seus peus petits.

Amb ell, remembro la coïssor de l’ànima,
l’efímer i fosc cop del deler,
una dèria de silenci i univers.

Treu el manairó una bossa del dic sec
i espurneja les escales del cel,
amb l’estel encès de l’aiguardent.

Doncs..., res succeeix a l’atzar
i res succeeix amb un sol destí.

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit cent setanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

Dialèctica

La dialèctica és un joc d’escacs,
l’èmfasi romàntic d’un tòtem,
la ressonància de l’art abstracte
i de l’anècdota. N’és flassada
d’elegància, placidesa i rancúnia,
una eterna qüestió de dimensió,
la petita casella del tímid rei.

Relatiu sotrac i símbol de domini,
és un meridià –entre vanitat i somriures–
que impressiona amb el seu codi,
el fermall que surt a escena
com obscura benedicció.
La dialèctica pot ser cantell de fuet
o cantell de la gespa de l’argument.

“Cada vegada tinc més clar que Espanya és una democràcia judicial”

Terra de pomes

L’esperit neix amb vocació viatgera...
per gaudir del sol quan traspunta la carena,
fent jocs de mans amb el blat verd i les roselles.
O volar amb vent de marinada, quan brunyeix,
tornassolats pel capvespre, els carreus de Montfalcó.

L’esperit neix amb vocació viatgera...
per olorar l’essència de la natura, arrelada
al seny de la terra, al seny de l’home.
O resseguir les illes de turons, bressolades
pel mar daurat d’ones espigades.

L’esperit neix amb vocació viatgera...
per trobar un altre infant, ple de somnis i encanteris,
de dracs i princeses que naveguen pel cel estelat.
O per tornar a la “Terra de pomes” a retrobar-se
amb la seva Eva, cada vegada que se sent Adam.

Amb dignitat

Altre cop brollen versos
des de la font del cor,
que em desvetllen
i m’inciten a viure.

És un espai on hi tinc
el privilegi de gaudir-los,
com si fos espai bíblic:
un destí gairebé messiànic.

Tanmateix, aquest destí
no em confini la ment
i pugui seguir escrivint
amb emoció i dignitat.

“No hi ha res més equitativament repartit que la raó: tots estem convençuts de tenir-ne prou”  (Descartes)