Era tot un referent, fet i fet
el clam ineluctable d’una
memòria, on s’encabien
les frisances del passat.
Prop, ressol de vidrieres
i jocs de mans amb llum
d’aiguabarreig, irisada,
on el parany del temps
sobtava privilegi de record.
Cada calaix: globalització
d’un món petit, endreçat
com auster quarter de
pertinències. El ramat
de roba en estabilitat
incerta i més incert ús.
I d’amunt, percaçades,
la residència de figuretes
i procaç estesa de retrats,
com llegenda de sentiments.
Massa món viscut, des de
la penúria de poble fins a
l’opulència de Dresde.
Davant aquella calaixera,
sempre vaig sentir-me com
un capçot de l’esperança.
