Paraules al vent

Voldria obrir els calaixos del vent
i ficar-hi les meves paraules,
sota el paraigua de la seva llum.

Voldria nodrir aquesta llar
amb els flams de la soca que
sempre hem emprat per estimar.

Voldria morir sense morir,
per no marxar, per no lacrimar,
i fer jur d’amor amb gonella grega.

Voldria portar roba de festa,
quan, creuant el portal del cel,
rebés el primer bes de benvinguda.

Sí, voldria que les meves paraules,
per sempre més, les guardés el vent.

Temps màgic

Obro el llibre dels encanteris
que guardo al prestatge del record,
al costat d’un fat musical,
on les notes del pentagrama
copsen l’espill de l’esperit.

Llegeixo un sortilegi, perquè
la fada del temps em reporti
la temptadora màgia de l’amor
i així torni a viure la meva llibertat,
que l’un-i-vers i el pensament em donen.

“La major incompetència política és convertir un adversari polític en enemic”

Poca neurona

No sóc compassiu
i refuso l’escepticisme
de gent que fuig
de la seva responsabilitat,
que fan un miratge
amb fum de verborrea;
tenen poca neurona,
dins la seva paraula.

Amb goig

Altre cop,
el misteri dels versos
busquen el privilegi,
l’atzar que incita
a la imaginació.

Tanmateix, l’esperit
pugui ser partícip
i es commogui
i confini amb goig
i amb dignitat.

“La setmana que ve, farem una vaga de gilipolles”  (L’humor pendent, Marta de Sant Celoni)

Gaudir Gaudí

Retrobar aquell arc catenari
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.

Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.