Breu oració d’amor

Sol d’hivern que, amb la teva llum,
esperones la rosada de la gèlida nit.
Dóna calor al meu cor i evapora
els dubtes del meu esperit;
que, aviat, pugui gaudir del seu
somriure i de la meva esperança.

Nit de neu

El floc de neu aleteja com papallona,
agermanant-se amb la fulla del roure
i broda aquest ganxet a peu d’arbre,
on es recollirà el fred de la nit.

La lluna allarga les ombres
fins que s’ajeu damunt la neu,
fent-li un petit firmament
allà on no arriba l’oratge.

Somio amb aquest temps estàtic,
que em reporta pau i amor,
dibuixant el fat
i fent del desig una melodia.

Mica a mica, surto de l’encanteri
per veure aquest nou resplendor:
Hom diria que és llum d’estels,
hom diria que és llum dels seus ulls.

“La vida és un deu per cent com la fem i un noranta per cent com la prenem”  (Irving Berlín)

Fred de nit

Estabornit pel desassossec,
reflecteix la seva cara en el vidre,
mira més enllà de l’avui,
per fugir del seu passat.

No hi ha cap pregària
que pugui tranquil·litzar,
aquest cos assedegat.
Fins i tot, a la font de l’amor
li manca cabal d’aigua.

I quan el voltor de l’ansietat
ha fet prou cercles,
surt l’angoixa, ferida, enmig
d’aquest desert de solitud.

Tot apunta cap al neguit,
d’estar sempre pendent
d’uns resultats analítics,
que fiquen mesura al temps
i, en el cor, fred de nit.

Lletania

Al sarró del passat,
encara m’hi queden
petits fantasmes.

A poc a poc,
assoleixo vacuna
per a l’angoixa.

També faig llenya
dels mals amics
i del seu melic.

Potser barrejo
el vel de les coses
que em reboten;

però, tot plegat,
sota la lletania
d’una lluna plena.

“Malgrat tot, ens queda la poesia”

Arriscat

Ençà, desig encès,
ardent prodigi
i voluptuós progenitor.
Ací, deix el gest
i s’estavella la rialla.

I em resta l’horitzó
on minva la llum
d’un sol rogenc.