Poca neurona

No sóc compassiu
i refuso l’escepticisme
de gent que fuig
de la seva responsabilitat,
que fan un miratge
amb fum de verborrea;
tenen poca neurona,
dins la seva paraula.

Amb goig

Altre cop,
el misteri dels versos
busquen el privilegi,
l’atzar que incita
a la imaginació.

Tanmateix, l’esperit
pugui ser partícip
i es commogui
i confini amb goig
i amb dignitat.

“La setmana que ve, farem una vaga de gilipolles”  (L’humor pendent, Marta de Sant Celoni)

Gaudir Gaudí

Retrobar aquell arc catenari
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.

Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.

Plou

Plou,
i el tamborineig de les gotes
marquen el ritme del nou dia.

Plou,
i el sol avui no es llevarà
del seu llit de núvols de cotó.

Plou,
i els arbres regalimen llàgrimes
per branques nues de fulles.

Plou,
i l’ànima s’entela de records
com s’entela la meva finestra.

Plou,
i l’hivern segueix sent l’actor
en aquest escenari de fred.

Del “la, la, la” al “oh, oh oh”

Sempre m’ha cridat l’atenció, veure com es guarneix la tornada (estribillo en castellà) d’algunes cançons, amb monosíl·labs repetitius i enganxosos. Fa algunes dècades, s’utilitzava el la, la, la que, fins i tot, va donar títol a una cançó que va guanyar el festival d’Eurovisió. Avui en dia, els la, la la han caducat i han estat substituïts pels oh, oh oh. A més joventut, més oh, oh oh’s hi trobem. Particularment, valoro més aquelles cançons que a la seva tornada no porten cap monosíl·lab repetitiu; ja que, penso que omplir una tornada amb monosíl·labs, no deixa de ser una manca d’imaginació i un intent de cercar la complicitat auditiva de l’oient, mitjançant una reiteració que no comporta cap esforç de memòria, hem de tenir en compte que casi sempre s’està més atent a la música que a la lletra.

“Està bé celebrar l’èxit, però és més important tenir en compte les lliçons del fracàs”  (Bill Gates)