Els quadres monocromàtics
que ens pinta la boira,
són una gamma de grisos
extensa i impressionista;
des de l’enfosquida fumassola
(aquesta boira terrera
que ens arrapa l’alè),
fins la boira encelada
que dóna algun respir.
Entre elles hi tenim:
la pixanera, la neula,
la gèlida gebradora;
la calitja o boirina,
la broma i la boirassa,
el bromall i el lleuger
fumejar d’un fumerol.
Ser lleidatà, quasi és
ser un perit en boires.
Descalç,
per la sorra de la vànova,
rondino l’enigmàtic ganxet,
fins arribar al serrell.
Quant temps constreny
aquest entramat de fils?
Jaient,
–damunt d’ella–
tanco les parpelles
i, fugaç, m’endinso
en el dens cobrellit
del meu pensament;
on –i suposo que em cal–
també hi tinc que fer veta.
L’ensurt és un brogit,
un cèrcol que empresona
el precari estat d’ànim.
Aquest roda-soques
em fa el camí enclí,
per dur-me fins a la por,
amb commoció de dolor
i manifestació de dol.
Viure, en alguna manera,
és aprendre a dir adéu.
Em surt dedins,
és un brunzit vespertí,
instant que m’encercla,
un xic atrevit i un tant exòtic.
Sí, em surt dedins,
com lànguid auguri,
tal vegada fal·laç
i tot sovint obsessiu.
Sí, em surt de molt endins:
el rebuig que tinc
a l’estupidesa que,
freqüentment, lliura
tota la raça humana.
Sol d’hivern que, amb la teva llum,
esperones la rosada de la gèlida nit.
Dóna calor al meu cor i evapora
els dubtes del meu esperit;
que, aviat, pugui gaudir del seu
somriure i de la meva esperança.
