Dialèctica

La dialèctica és un joc d’escacs,
l’èmfasi romàntic d’un tòtem,
la ressonància de l’art abstracte
i de l’anècdota. N’és flassada
d’elegància, placidesa i rancúnia,
una eterna qüestió de dimensió,
la petita casella del tímid rei.

Relatiu sotrac i símbol de domini,
és un meridià –entre vanitat i somriures–
que impressiona amb el seu codi,
el fermall que surt a escena
com obscura benedicció.
La dialèctica pot ser cantell de fuet
o cantell de la gespa de l’argument.

“Cada vegada tinc més clar que Espanya és una democràcia judicial”

Terra de pomes

L’esperit neix amb vocació viatgera...
per gaudir del sol quan traspunta la carena,
fent jocs de mans amb el blat verd i les roselles.
O volar amb vent de marinada, quan brunyeix,
tornassolats pel capvespre, els carreus de Montfalcó.

L’esperit neix amb vocació viatgera...
per olorar l’essència de la natura, arrelada
al seny de la terra, al seny de l’home.
O resseguir les illes de turons, bressolades
pel mar daurat d’ones espigades.

L’esperit neix amb vocació viatgera...
per trobar un altre infant, ple de somnis i encanteris,
de dracs i princeses que naveguen pel cel estelat.
O per tornar a la “Terra de pomes” a retrobar-se
amb la seva Eva, cada vegada que se sent Adam.

Amb dignitat

Altre cop brollen versos
des de la font del cor,
que em desvetllen
i m’inciten a viure.

És un espai on hi tinc
el privilegi de gaudir-los,
com si fos espai bíblic:
un destí gairebé messiànic.

Tanmateix, aquest destí
no em confini la ment
i pugui seguir escrivint
amb emoció i dignitat.

“No hi ha res més equitativament repartit que la raó: tots estem convençuts de tenir-ne prou”  (Descartes)

L’arc catenari

Anella a anella faig la cadena,
fins tenir la corba de la il·lusió
i pedra a pedra queda arquejada,
amb el teu somriure modernista.
I amb la trencadissa: L’art de natura,
la subtil inquietud impressionista,
com experimentació empírica
d’un codi estilista i de fantasia.
El teu cabell sedós, ple d’ones còniques,
es torna en metodologia lògica,
que forja l’estructura de l’arc funcional:
L’afany psicològic de Gaudí.
Després, per aquest arc catenari,
surt tota la llum del teu mirar,
com lluent reflex del teu cos
helicoïdal, sinuós i aerostàtic.
Les funícules dels sentiments
indaguen dins el sentit espacial,
enaltint l’etern amor. Ja que,
“Originalitat és tornar a l’origen”.

I l’origen n’és l’amor.

(Gaudí 2`o02)

“Fes-te’n aquí, fes-te’n allà,
que em fas nosa, que em fas nosa.
Fes-te’n aquí, fes-te’n allà,
que em fas nosa per ballar”

(Cançó popular catalana)