El dubte infereix suspicàcia.
La inseguretat obre armari a les ànimes,
dins el castell de l’angoixa;
núvia de tothom, núvia de ningú.
Xerroteig d’aigua de cava
per consolar i endolcir,
mentre la llum d’una espelma
revesteix l’entorn amb vaporós vel.
El temps dóna criteri,
adequant un altre esdeveniment,
enllaçats pensaments i paraules
en una oració: És la unió dels éssers,
és una pregària d’amor.
Des del seu capçal,
aquest bard llisca
la vessana de l’elegia,
junt a l’escut de la feblesa,
i escriu assegut en un escambell,
prop de la bardissa de les paraules
i polsant les notes del plectre
amb la pua de la imaginació.
Rengle rere rengle, fa veta,
desitja la collita d’aquesta gespa,
com rost tresor de torrentera
que s’esbull dins l’esmotxadura
d’una muntanya nevada.
Ara, albira l’afalac;
ara, el lament apedaçat.
Onsevulga, amb poc s’acomoda,
professa el sofert
i abrusador ensopec.
Des de fa anys, la Unió Europea està estancada. El parlament europeu funciona a base de consensos i com qualsevol parlament nacional. És a dir, amb grups polítics de la mateixa o pareguda ideologia. No veig cap iniciativa ni proposta encaminades a la unificació territorial dels Estats Units d’Europa. A mi se m’acut una i és crear el passaport europeu que substitueixi i elimini tots els passaports nacionals. Però, és clar, això implica la renúncia nacional i deixar de ser ciutadà d’una nació per passar a ser ciutadà europeu. Uf! Que em faríem de tots els partits polítics nacionalistes?
No obstant, m’agradaria que algun grup polític recollís la meva proposta i la portés al parlament europeu. Gràcies.
El sol ponent s’aplega
amb els últims núvols,
s’acaronen fins a l’horitzó,
on un plec de llum els ensorra,
tot creuant el serral,
junt al castell dels templers.
Deixa una estela per obrir-li,
plena de goig, la porta a la nit
i a uns estels de mes d’agost
que recorren el cel
com a llàgrimes de Sant Llorenç.
Dins la tramoia del temps,
cap al fons, em surt el rostre
ingenu i dòcil d’un nen que,
contemplatiu i expectant,
ressegueix el trajecte dels jugadors,
adossats a la paret
i amb els braços en creu;
hi ha certa solemnitat
en els encantats que paren,
no exempta d’enveja.
Sortosament, però decebut,
la meva curta edat sempre
em salvava de parar;
a mi, i a un altre, ens deien
que érem de sucre.
