El passadís

Hi ha somnis que
no cal desxifrar-los,
són inclemències de l’esperit,
porten nit i porten vigília;
no són pas sinistres,
però fan plaçada;

no són pas tèrbols,
però fan suficient corrua
com per endinsar-se en el passadís
que ens duu a la porta de llum.
L’òpal on, diuen, hi ha
el nucli d’entrada al més enllà.

Atzur

L’oracle consuetudinari del cel
parodia l’espill, aliè i enigmàtic,
fent sentència d’un temps de bonança
que li encaixa com un adàgio.

Entre cel i terra,
em queda el passadís de l’enyor
a l’abric d’un misteri de vida,
auguri que eixorda la manca d’imatges
dins la tramoia del nostre destí.

“On hi ha reculls d’ombra i bogeries de joventut, hi ha racons d’història i llaços del temps perdut”

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit cent noranta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

Final d’estiu

Penjats d’un cel oxigenat
es troben núvols blancs,
com vellons de llana, esquilats
i esbargits per un déu destraler;
el cor s’obre davant d’aquest cel,
identificant els colors blau i blanc:
Blanc que dóna puresa a l’esperit
i blau per tal d’alliberar-lo.

El reflex del sol s’esmuny,
juganer, per entre els núvols,
tafureja a cuc a amagar
amb arbres, plantes i flors.
La muntanya sembla somriure
davant d’aquesta cridòria,
convidant a gaudir de l’entorn;
agraeixo aquest enigmàtic convit
i em sento integrat dins d’ell,
dins aquest final d’estiu
que revifa la mare naturalesa.

A trenc d’alba

A trenc d’alba,
la gavina esmussa el silenci,
llit de mar en calma,
coixí de sorra daurada.

L’horitzó n’és...,
canvi de color,
altre cel. Blau i verd
sempre estan junts:
al mar, a la muntanya.

Descalç, per l’arena,
percep l’ànima d’aigua,
l’essència de vida;
quan l’esperit es fa
carn i hàlit d’existència,

quan la veu es perd
entremig del pensament,
buscant enyor de paraula,
viratge de contingut
que ens dóna tranquil·litat.

Després, vindran dies de joia,
jocs i somriures d’infant;
fars i llums de mirada
i sospirs de gent enamorada.
Entretant, sojorno a trenc d’alba.

“Mai discuteixis amb algú que el seu televisor és més gran que la seva biblioteca”  (Emilia Clarke)