A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit dues-centes mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

“Quid pro quo”

La llibertat és una fantasia,
quan ens trepitgen la raó,
una tènue fal·làcia,
una llum oberta a tothom.

“Quid pro quo”
O em dónes tu o et dono jo.

El vestit de festa esbiaixat,
d’ignorància, d’impotència.
Dins, l’altar dels propis déus,
el camí arrebossat de desfetes.

“Quid pro quo”
 Ja que no véns tu, he de venir jo.

El desert auster d’una societat,
carregada de miratges quimèrics,
vaixells plens de llibertinatge,
cadenes trencades d’incomprensió.

“Quid pro quo”
Llibertat per a tu, llibertat per a jo.

Esdevenir

No puc dir No! a la llum de lluna
ni esborrar pàgines ja llegides;
no puc llucar i créixer més
ni ficar més llavors a la memòria.
No!, no puc reescriure un altre camí
o que el vent s’endugui els pensaments.

Mentrestant, el sol rebutja l’estiu
amb xiuxiueig de fulles i núvols,
porten pressa, cerquen la nit.

Encara puc treure el cor del dol,
emmerletar una nova senyera;
encara queda pols per fer drecera
i creuar moltes torrenteres.
El temps gira en el seu anell,
i queda mig cercle per bategar.

“El que d’arrel s’aprèn mai del tot s’oblida”  (Sèneca)

Aigua de cava

El dubte infereix suspicàcia.
La inseguretat obre armari a les ànimes,
dins el castell de l’angoixa;
núvia de tothom, núvia de ningú.

Xerroteig d’aigua de cava
per consolar i endolcir,
mentre la llum d’una espelma
revesteix l’entorn amb vaporós vel.

El temps dóna criteri,
adequant un altre esdeveniment,
enllaçats pensaments i paraules
en una oració: És la unió dels éssers,
és una pregària d’amor.

L’últim bard

Des del seu capçal,
aquest bard llisca
la vessana de l’elegia,
junt a l’escut de la feblesa,
i escriu assegut en un escambell,
prop de la bardissa de les paraules
i polsant les notes del plectre
amb la pua de la imaginació.

Rengle rere rengle, fa veta,
desitja la collita d’aquesta gespa,
com rost tresor de torrentera
que s’esbull dins l’esmotxadura
d’una muntanya nevada.
Ara, albira l’afalac;
ara, el lament apedaçat.
Onsevulga, amb poc s’acomoda,
professa el sofert
i abrusador ensopec.

“M’ho van explicar i ho vaig oblidar. Ho vaig veure i ho vaig entendre. Ho vaig fer i ho vaig aprendre”  (Confuci)