Primavera d’hivern

La feraç rerevera
duu encenall de fulles
fins la drecera del bosc,
per on pul·lulen
tota mena d’insectes.

Em sento passatger
d’entorn i m’enfilo
a la drassana de pedres,
per percebre la claraboia
que, sense vitralls, transmet
la llum blava del cel.

“Hi ha veritats que no són per a tots els homes, ni per a tots els temps”  (Voltaire)

Enganyifa

Cavil·lo –enfonsat pel
ressò de la distància–,
el volteig del pensament,
com clivell a la fusta.
Estic rondinaire,
amb mi mateix
i amb el destí,
com un busca-raons
assentant càtedra davant
el taulell de l’existència.
Em cal arrodonir l’engany
i creure’m que..., encara
tindré bona ventura.

Si fa o no fa

Un rajolí d’aigua esbocina
la pols del finestró. Rere seu,
un rajolí de llum borrufa
el tènue arc de Sant Martí,
com el fractal d’una papallona.

Mentre, la flaire a
terra mullada, ginesta
i timó, em donen
el deler d’estar en
un petit i efímer paradís.

“Els nostres fills no tindran temps per discutir sobre el canvi climàtic. Només podran conviure amb els seus efectes”  (Barack Obama)

La boira

Els quadres monocromàtics
que ens pinta la boira,
són una gamma de grisos
extensa i impressionista;
des de l’enfosquida fumassola
(aquesta boira terrera
que ens arrapa l’alè),
fins la boira encelada
que dóna algun respir.

Entre elles hi tenim:
la pixanera, la neula,
la gèlida gebradora;
la calitja o boirina,
la broma i la boirassa,
el bromall i el lleuger
fumejar d’un fumerol.

Ser lleidatà, quasi és
ser un perit en boires.

Fer veta

Descalç,
per la sorra de la vànova,
rondino l’enigmàtic ganxet,
fins arribar al serrell.
Quant temps constreny
aquest entramat de fils?

Jaient,
–damunt d’ella–
tanco les parpelles
i, fugaç, m’endinso
en el dens cobrellit
del meu pensament;
on –i suposo que em cal–
també hi tinc que fer veta.