Quina democràcia tenim? Quina democràcia volem? (II)

La premissa bàsica d’una democràcia és l’alternança en el poder. Per tant, totes aquelles persones que sempre voten el mateix partit polític, s’ho tindrien que replantejar i decidir què és primer el seu tarannà democràtic o la fidelitat al partit?

“Hi ha silencis plens de tendresa”  (Mercè Rododera)

Quina democràcia tenim? Quina democràcia volem? (I)

Molta gent defineix democràcia com: El govern del poble. Etimològicament, democràcia prové del grec antic i és la suma dels termes: demos que significa poble i cràcia que significa poder. Per tant, etimològicament, democràcia significa: El poder del poble. A la democràcia en que vivim, el poder no recau en el poble, recau en els partits polítics que, malauradament, són d’estructura autocràtica i piramidal, on la política que fa el partit està gestionada per una persona i els assessors en que delega. Hi ha, doncs, dos tipus de democràcia, una democràcia on les llistes de votació són obertes i desbloquejades i una altra on les llistes de votació són tancades i bloquejades.

Ara

Ara, quan el prodigi del vent
s’emporta l’angoixa,
com s’enduu la boira
o el soroll de les paraules.
Ara, faig renunci al dubte,
perquè sóc on sóc
i estic on vull estar.

Ja no pertoca temps passats,
amb el seu toc de malenconia.
Tinc un ínfim territori,
però estic dempeus
i, altra vegada, veig
com el mirall de l’espai
no m’emmascara l’enyor,
quan enfilo un propòsit
amb l’agulla apedaçada
de la meva decisió.

Ara, sento la meva veu
quan es vesteix amb un:
Endavant!
                  Sí, encara
tinc molt per fer;
perquè tot és factible
i tot ho puc estimar.

Lloada sigui la meva sort.

Presumpció de culpabilitat

Com si fos un axioma, la democràcia determina que una persona és innocent, mentre no es demostri el contrari. Aquesta premissa la coneixem com Presumpció d’innocència. Però, i degut a judicis mediàtics (tot sovint promoguts per algun partit polític), se estableixen dubtes i falses certeses, perquè la notícia no s’ha contrastat. D’aquesta manera, aconsegueixen passar d’una presumpció d’innocència a una presumpció de culpabilitat, que no deixa de ser una subtil manipulació, orientada a condicionar possibles decisions judicials.

“Pensar és com viure dues vegades”  (Marc Tul·li Ciceró)

Sense remugar

Altre cop cerco espai
on els versos posseeixen
la seva propietat
i que, quan “desperto”,
tinc el privilegi que
m’incita i commou.
Tanmateix pugui
(sense remugar)
ficar-los en paper.