El passeig marítim està buit;
el vent, des de fa vuit dies,
arrossega glops d’arena
per damunt les lloses,
fent dibuixos i arabescos.
A contra llum, refulgeix
l’or de la costa daurada.
No hi ha ningú; tan sols,
i molt de tant en tant,
gralla una gavina.
El cor també està buit,
l’esperit ja no té força
ni temps per bornar.
Temps buit, on el vent
i la llum l’emplenen
sense gaires miraments.
Surt l’elogi mal tibat,
circumspecte i amb recel,
desitjant la complaença
per tal d’emmirallar-s’hi
i abillar l’efímer afalac;
la sagrera on paga penyora,
com si fos pedra filosofal.
Malgrat tot, l’ànsia queda complida,
dins la coberta de la sufocació.
L’adveniment de la madona pluja
té la potestat de fer hereva a la terra,
alliberant a Ponent de la seva resseca cuirassa,
per on s’esperonen tot aquest dòmino d’arbres.
El drenatge de l’aigua borbolleja
en un poti-poti del terreny, com si fos
l’evocació de l’exòtica gasa de gel i boira.
Em sento un pòtol de la natura,
un adepte al seu etern peatge,
adequat donatiu d’aquest
zodíac del canvi climàtic.
Ganyola el meu desbocat esperit,
com quan la falç s’esmolava
i torno a rememorar:
Agre llimó, agre vinagre;
les arrels del mas dels meus avis.
Vers a vers m’allibero
–em ve de mena– i sotmeto
el meu temor a l’hivern del càlcul.
Anhelo la claredat del retorn,
la placidesa d’algunes paraules
i l’esforç d’un “val la pena”.
Però, tinc gust de soldadet de plom
i, per aquesta raó, hauré de
caminar amb peus de plom.
