“Un és amo del que calla i esclau del que diu”  (Sigmund Freud)

Una porta que grinyola

Com desferra impressionista,
clareja un cel eixut i resignat
amb blanc i negre de núvols
i pol·lució. Acluco els ulls per
mirar l’hora –des de plenitud
de temps i anys–, l’inhòspit
sentiment de sentir-me com
disminuït que s’esmuny del jaç.

Em llevo, tan majestuós com puc,
des d’un matalàs aclofat per
molls fluixos. Qui pogués ser
serraller del temps, recular
uns quants anys, per tal
d’endreçar el bloc de la vida
i els xiribecs del nostre cos.

Faig armistici amb les xacres
i, compassant els passos,
obro la porta de la cambra.
Aquesta porta també grinyola!

Un glop incert

Ara mateix, trepitjo tolls
de nostàlgia, mentre
una boira juganera
m’empaita, fent-me
carantoines al clatell.

Supervivent del record
i esclau de la temença,
m’empasso la rancúnia,
no fos que m’esquitxes
amb la seva obstinació.

En aquest místic naufragi
faig palesa de rebel·lia:
Despullo la meva ànima
i cerco aquest paradigma
de veritat. Així, incòmode,
copso la meva nuesa per
beure-me-la d’un sol glop.

“Observa, escolta, calla. Jutja poc, pregunta molt”  (Artur Graf)

Poetejeant (Potejar poemes)

(Fent quimio)

He deixat llibres per llegir
i boscos per caminar; doncs,
el temps que em queda,
el dedicaré a estimar
i, com no!, a poetejear.

Qualsevol refugi

No hi ha forma que els déus
abdiquin de la seva rauxa,
em sento com un gargot
sotmès al seu obscur,
voraç i luxuriós judici.

La seva desmesura és
digna d’integrar-la
en el secret del silenci
i reciclar-la per a millor ofici.

La seva actitud –tràgica
i patètica– és l’eclèctica
de la impietat. No és
estrany que tinguin
com recompensa l’oblit.

“Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera”  (Pablo Neruda)