Una finestra al nord

Passejo per un indret lacònic,
tan sols hi veig
falgueres i cama-secs.
L’horitzó sembla un envà,
perdut cap al migdia.
Absent, em capgiro
i amb els meus dits faig
una finestra a l’espai,
per on pugui entrar
el vent que ve del nord.

“Hi ha dos classes d’homes: els que fan la història i els que la pateixen”  (Camilo José Cela

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit tres-centes cinquanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

L’ombra del sentinella

Mai podré desar
l’absència de tristor o de goig.
Tampoc puc brandir
l’esquinç de la meva lentitud
ni endur-me’n la tèbia raó,
que: ara trenca amb udols,
ara s’acull a l’efímer afalac.
Tinc la lliçó mal apresa
i –sense cap llicència
per ajornar el meu fat–
el retorn al torricó
em crea aparença i reflex:
l’ombra d’un sentinella
que esgarrapa temps a la nit
i pinzellades a l’esperit.

El malson del guru

Dins el paraigua del desengany
es troba l’ignorant menyspreu,
que furga en el morbós buit.

Tinc que fruir la meva pena
i despullar-me de tot vici,
per tal d’alleugerir
aquesta escorça que m’ofega.

De nit, lluny, somio
que sóc un guru mitològic,
un escombriaire de l’existència
o, tal vegada, l’efluvi màgic
que es desfà amb llum d’albada.

“Feliç qui sap desitjar un cos amb l’ànsia que t’ofreno”  (Marta Pessarrodona)

Subtil percentatge

Qualsevol dia,
tinc que fer recompte,
sense planys ni lloances,
a l’ombra d’una margarida;
tant se val si em diu que “Si”
com si em diu que “No”,
el percentatge sempre serà
el mateix, del cinquanta per cent.
I aquí, no s’hi poden afegir
ni subtils dubtes
ni amples temences.
Ja se sap, els números
sempre són igual de freds.

Néixer

He viscut terra de muntanya,
terra d’avets i llacs.
He viscut terra marinera,
terra d’ones i arena mullada.

M’he empeltat amb el territori,
amb el seu missatge històric
i, encara, puc ser rebel
amb els cognoms del país.

Ploro per la pèrdua
i neixo cada primavera,
amb cada bri d’herba
i amb cada flor de camp.

“Mon cor et busca, mos ulls no et troben”  (Apel·les Mestres)

País literari

A la nissaga poètica
(pel claustre del monestir)
els versos s’afileren
per conrear cada vocable.

Només puc ser monjo,
sense brides, sense menar
aquest espai, aquest regne,
bressol d’un país literari.

Altra tardor

Hi ha poca llum,
la matinada ha quedat
endormiscada, el matí
s’embolcalla de gris.

El meu esperit i ànim
s’acull a aquest temps:
poca claredat, humitat
i frescor de tardor.

Van caient fulles
d’arbres quasi nus,
que broden el terra
amb catifa groga.

Altra tardor
de colors suaus.
Altra tardor
al cor i a l’ànima.

“A cada cita acunyo una mica del meu pensament. Després, la utilitzo com a moneda de canvi”

La llista

La memòria em fa marrada,
la tinc plena d’espícules.

Ho anoto tot, no sóc re
sense l’agenda, sense un paper.

Sovint, faig llistes per recordar-me’n
de tot allò que tinc pendent:

– Ignorar el desamor.
– Descabdellar el destí.
– Renovar el batec del cor.
– Atendre a l’inoportú.
– Parodiar a la sort.
– Somriure.
– Donar sense rebre.
– Esmunyir-me a la muntanya.
– I creure’m que...,
  encara puc tornar a ser feliç.

Raier de paràgrafs

Estic eufòric,
esquívol però eufòric.
I estic abstemi
del parany del taüt
i del fardell dels condemnats;
he esborrat l’encaix de l’enveja
i el rastre que deixa el caprici.

Sí, estic eufòric
i riu avall surten
els estimulants paràgrafs
d’una nova narració,
encara que no tingui títol.

Però..., em fa por
trencar aquest parèntesi,
no es doni el cas que
se m’escapi el seu domini.

“I la foscor s'il·luminà de sobte, perquè érem dos a contradir la nit”  (Joan Vinyoli)

Pacte diabòlic

L’àngel de les tenebres
m’ha temptat, m’ha fet ratlla,
doncs la creu ja la duia.

El meu dimoni
no és pas un monstre,
és, més aviat, un barrufet
entremaliat, gens hostil
i prou trempat.

M’ha ofert canviar
sort –i molta fortuna–
per anys de vida.

Déu n’hi do!
Amb quina imaginació
germinen alguns somnis.

Eufemisme

Endreço l’estoig dels desigs,
doncs hi tenia esquitx
de serradures i polsim
dels llapis de colors.

Dubto, davant l’esforç
i un potser..., com a
penyora d’alè i d’esperit.

“Mai no seré prou vella ni prou covarda, per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides”  (Maria Aurèlia Capmany)

Robatoris de cable de coure

¿Com pot ser que cada dia hagi un robatori de cable de coure? ¿No hi ha manera de controlar els punts vulnerables que hi ha a la xarxa per controlar i detenir els lladres? Si hi ha robatoris de cable de coure, vol dir que hi ha algú que està comprant aquest coure. ¿No es pot esbrinar qui està comprant de forma il·legal aquest coure? Ho sento, però crec que hauria d’haver més contundència per acabar amb aquests robatoris. Mentrestant, els usuaris dels trens han de patir les conseqüències dels robatoris de coure, perquè no poden circular els ferrocarrils.

Tres diferències

A Madrid, tots els partits de dretes són monàrquics. A Catalunya, hi ha partits de dretes monàrquics i partits de dretes republicans. Altre gall li cantaria a Madrid si tingués partits de dretes republicans.

Centralisme ve de centre i Madrid està al bell mig de l’estat. No és casualitat que la llengua catalana, basca i gallega es parlin a la perifèria de l’estat i que el seu territori es trobi vora mar. El centralisme sempre és endogàmic i excloent, mentre els països perifèrics tenen la referència oberta i l’horitzó del mar, que obra espai i ment.

La llengua és la base de la identitat d’un territori, d’un país i, és clar, Madrid només té la llengua castellana (em nego a dir llengua espanyola, perquè totes les llengües estatals són espanyoles) i fins i tot és qüestionable si té dialecte.

“Cada dia sabem més i entenem menys”  (Albert Einstein)

L’ordinador del futur

Numèricament, treballem amb el sistema decimal, que té deu dígits, del zero (0) al nou (9). En canvi els ordinadors treballen amb un sistema binari, que només té dos dígits, el zero (0) i l’u (1). El zero significa circuit tancat i l’u significa circuit obert.

Alguna ment informàtica pensant, es va adonar que l’ADN (el nostre “ordinador biològic”) “treballa” amb un sistema quaternari: Adenina, Timina, Guanina i Citosina. Alguns centres d’investigació informàtica ja estan treballen per aconseguir passar del sistema binari actual a un sistema quaternari. La rapidesa i possibilitats informàtiques d’un ordinador quaternari són il·limitades. A tot això, amb permís de l’ordinador quàntic, que ja és present.

Aquella nit

Aquella nit,
quan la barca petonejava ones,
la vela li cantava a la lluna
i el mar els hi oferia una rialla.

Aquella nit,
quan vaig buscar-li un lloc
a l’atapeïda memòria d’emocions
i a l’etern poema de la vida.

Aquella nit,
lluny de qualsevol indret o platja,
vaig sentir, vaig viure i vaig gaudir
la felicitat d’aquella solitud.

“Tot el que diem és “Dóna-li una oportunitat a la pau””  (John Lennon)

Igual però diferent

Seria bo que tot fos
igual però diferent,
que el somriure sigui
amb llavis coral·lins
i els ulls brollin amb
un somriure cristal·lí.

Seria bo:
Tot igual, però diferent.

Trenant poesia

Per la plaça del cel
corren núvols entremaliats
que juguen a cuc i amagar
pel turó de la Seu Vella.

Suau i fràgil, bressolo
paraules màgiques,
encanteris antics
que neixen del record.

Ara, el camí és lleuger
i la torxa del esperit
fa pampallugues,
mentre treno poesia.

“He passat per tres universitats, cap d’elles m’ha ensenyat a pensar, els llibres sí”

Fred de boira

El vent pentina
l’aigua de la font,
mentre camino
amb vel de boira.

Arraulit pel fred,
observo a l’horitzó
teules d’un campanar
d’un vell monestir.

Teules de versos
humides per llàgrimes
que sempre fan pinya
com solcs de poesia.

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit tres-centes mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

Monjo de tardor

Dins l’alè màgic del bosc,
escolto el salm dels ocells.
Sí, sóc monjo de Tardor.

Trepitjo la catifa de molsa
amb un sanglot nostàlgic:
portal del claustre de Tardor.

“La arrel del patiment és l’afecció”  (Buda)

Ull de serp

(A la iaia Rosalia, que sempre em deia:
“El català no es parla, el català s’enraona”)

El penya-segat és sobri,
només farcit pel granit
que obra el portell a un riu
esparverat per pluja i vent.
Estabornit de fred,
aguaito el pont del diable
i el seu etern precipici
atapeït d’ulls de serp,
que miren com s’esquinça el riu.
Llunyà, retrona el llamp,
l’efusiu aplaudiment, com
cloenda en nit d’estrena.

Vidrim

A peu de carretera,
veig la trencadissa de vidres
d’un altre accident de trànsit.
Tot aquest vidrim em recorda
els “bocins” de vida que,
cada cap de setmana, 
es perden en un lacònic
comunicat de xifres oficials.

“Sigues el canvi que vols veure en el món”  (Mahatma Gandhi)

Vidents

De vegades, esbronco
la visió del propi jo,
som com un duet,
encoratjat i lapidari.

El nostre connubi
assumeix un duel
dins l’espill de
la premonició:

el fantasieig d’un futur
que ell viu com a vident
i jo com a pronòstic.
Sigui com sigui, ens toca
resoldre cada nou vaticini.

Primavera d’hivern

La feraç rerevera
duu encenall de fulles
fins la drecera del bosc,
per on pul·lulen
tota mena d’insectes.

Em sento passatger
d’entorn i m’enfilo
a la drassana de pedres,
per percebre la claraboia
que, sense vitralls, transmet
la llum blava del cel.

“Hi ha veritats que no són per a tots els homes, ni per a tots els temps”  (Voltaire)

Enganyifa

Cavil·lo –enfonsat pel
ressò de la distància–,
el volteig del pensament,
com clivell a la fusta.
Estic rondinaire,
amb mi mateix
i amb el destí,
com un busca-raons
assentant càtedra davant
el taulell de l’existència.
Em cal arrodonir l’engany
i creure’m que..., encara
tindré bona ventura.

Si fa o no fa

Un rajolí d’aigua esbocina
la pols del finestró. Rere seu,
un rajolí de llum borrufa
el tènue arc de Sant Martí,
com el fractal d’una papallona.

Mentre, la flaire a
terra mullada, ginesta
i timó, em donen
el deler d’estar en
un petit i efímer paradís.

“Els nostres fills no tindran temps per discutir sobre el canvi climàtic. Només podran conviure amb els seus efectes”  (Barack Obama)

La boira

Els quadres monocromàtics
que ens pinta la boira,
són una gamma de grisos
extensa i impressionista;
des de l’enfosquida fumassola
(aquesta boira terrera
que ens arrapa l’alè),
fins la boira encelada
que dóna algun respir.

Entre elles hi tenim:
la pixanera, la neula,
la gèlida gebradora;
la calitja o boirina,
la broma i la boirassa,
el bromall i el lleuger
fumejar d’un fumerol.

Ser lleidatà, quasi és
ser un perit en boires.

Fer veta

Descalç,
per la sorra de la vànova,
rondino l’enigmàtic ganxet,
fins arribar al serrell.
Quant temps constreny
aquest entramat de fils?

Jaient,
–damunt d’ella–
tanco les parpelles
i, fugaç, m’endinso
en el dens cobrellit
del meu pensament;
on –i suposo que em cal–
també hi tinc que fer veta.

“En els moments de crisis, només la imaginació és més important que el coneixement”  (Albert Einstein)

Sotrac

L’ensurt és un brogit,
un cèrcol que empresona
el precari estat d’ànim.
Aquest roda-soques
em fa el camí enclí,
per dur-me fins a la por,
amb commoció de dolor
i manifestació de dol.

Viure, en alguna manera,
és aprendre a dir adéu.

Res de res

Em surt dedins,
és un brunzit vespertí,
instant que m’encercla,
un xic atrevit i un tant exòtic.

Sí, em surt dedins,
com lànguid auguri,
tal vegada fal·laç
i tot sovint obsessiu.

Sí, em surt de molt endins:
el rebuig que tinc
a l’estupidesa que,
freqüentment, lliura
tota la raça humana.

“L’home que més ha viscut no és aquell que més anys ha complert, sinó aquell que més ha experimentat la vida”  (Jean Jacques Rousseau)

Breu oració d’amor

Sol d’hivern que, amb la teva llum,
esperones la rosada de la gèlida nit.
Dóna calor al meu cor i evapora
els dubtes del meu esperit;
que, aviat, pugui gaudir del seu
somriure i de la meva esperança.

Nit de neu

El floc de neu aleteja com papallona,
agermanant-se amb la fulla del roure
i broda aquest ganxet a peu d’arbre,
on es recollirà el fred de la nit.

La lluna allarga les ombres
fins que s’ajeu damunt la neu,
fent-li un petit firmament
allà on no arriba l’oratge.

Somio amb aquest temps estàtic,
que em reporta pau i amor,
dibuixant el fat
i fent del desig una melodia.

Mica a mica, surto de l’encanteri
per veure aquest nou resplendor:
Hom diria que és llum d’estels,
hom diria que és llum dels seus ulls.

“La vida és un deu per cent com la fem i un noranta per cent com la prenem”  (Irving Berlín)

Fred de nit

Estabornit pel desassossec,
reflecteix la seva cara en el vidre,
mira més enllà de l’avui,
per fugir del seu passat.

No hi ha cap pregària
que pugui tranquil·litzar,
aquest cos assedegat.
Fins i tot, a la font de l’amor
li manca cabal d’aigua.

I quan el voltor de l’ansietat
ha fet prou cercles,
surt l’angoixa, ferida, enmig
d’aquest desert de solitud.

Tot apunta cap al neguit,
d’estar sempre pendent
d’uns resultats analítics,
que fiquen mesura al temps
i, en el cor, fred de nit.

Lletania

Al sarró del passat,
encara m’hi queden
petits fantasmes.

A poc a poc,
assoleixo vacuna
per a l’angoixa.

També faig llenya
dels mals amics
i del seu melic.

Potser barrejo
el vel de les coses
que em reboten;

però, tot plegat,
sota la lletania
d’una lluna plena.

“Malgrat tot, ens queda la poesia”

Arriscat

Ençà, desig encès,
ardent prodigi
i voluptuós progenitor.
Ací, deix el gest
i s’estavella la rialla.

I em resta l’horitzó
on minva la llum
d’un sol rogenc.

Cançons d’anuncis publicitaris

Sense ser un melòman consumat, sempre he estat un seguidor fidel de la música de tots els temps i al llarg dels anys de la meva vida. Gratament, veig com anuncis publicitaris recuperen cançons passades de fa dècades. Una de les últimes cançons recuperades ha estat una de les meves cançons preferides: A whiter shade of pale (Con su blanca palidez) Agraeixo a l’anunciant i al publicista per fer-me reviure una emoció quasi oblidada.

BONA TARDOR A TOTHOM 

“L’amor no té cura, però és l’única medicina per a tots els mals”  (Konrad Adenauer)

A cavall de la imaginació

A galop, pel bosc dels versos
que voregen un camí poètic.

Deixo lliures les brides
d’una imaginació desbocada.

I, al fons, el sol naixent
que marca un camí de llum.

No sé on m’aturaré, on arribaré
per aquesta via inexplorada.

No ho sé, però tota la vida
sempre he arribat a “Bon port”

CARPETA DELS FETS INCONCRETS

Foli cinquè

Passejar vora mar, vora riu
o vora l’embornal de la vida;
arreplegant petxines,
pedres planes, i rodones,
i les deixalles del prepotent.

“Qui no hagi patit el que jo, que no em doni consells”  (Sòfocles)

Al cap i a la fi

Qualsevol dia plourà
damunt dels poemes
i d’aquests floriran
versos al jardí del llibre.

Algun dia entendrem
que la vida n’és camí;
mai saps per on passa,
però si saps on acaba.

No!, no moriré plorant.
No!, no moriré rient,
però m’agradaria finar
amb un lleu somriure
i que la poesia fos
el sudari del taüt.

Aquest és el nivell

“Dóna positiu en un control d'alcoholèmia i diu que la culpa és del vinagre del gaspatxo”

Setembre a Altafulla

Setembre encara crema
damunt la sorra,
com si l’estiu
no hagués acabat.

El mar, tranquil,
esborra petjades
i torna a escriure
a la mateixa platja.

Altafulla descansa
sota un sol tossut,
amb olor de sal
i pell de migdia.

Miro l’horitzó.
No em diu res,
però sempre sembla
tenir resposta.

Avui he vingut
només a passar el dia,
a deixar que el mar
m’ordeni els pensaments.

Potser setembre
és això:
un estiu que s’allarga
per por d’acabar.

I jo, davant l’aigua,
no li dic que marxi.
Ja vindrà el temps
de fer-ho per nosaltres.

(IA + El pensador de la vida) 

“Visió de dron”

Aquesta és l’expressió que s’està posant de moda entre els polítics (poca imaginació?, mimetisme d’actualitat?) Anteriorment, els hi escoltàvem expressions del tipus “visió de futur”, “perspectiva política” o “horitzó polític”; eren, doncs, expressions o bé temporals o bé terrenals. Ara, utilitzen una expressió celestial.

Què pot significar l’expressió “visió de dron”? El primer que se m’acut, és que un dron està conduït i controlat per algú. El segon que el dron porta una càmera, per veure tot el territori per on circula. Per últim, no oblidem que els drons són utilitzats com armes de guerra. El polític, amb “visió de dron”, ¿explora des del cel el territori polític, per veure on estan ubicats els seus adversaris polítics i els seus partits?

Bé, tard o d’hora, algun “erudit” ens definirà (de forma suposadament adient) què significa l’expressió “visió de dron”.

“L’èxit té molts pares, però el fracàs es orfe”  (John Fitzgerald Kennedy)

Arrels d’esperit

M’endinso dins la boira
al galop de batecs
del cor i l’ànima.

Davant un no-res,
m’aturo a l’ombra
d’un campanar.

L’esclat de campanes
tanyen a difunts que...
en són arrels d’esperit.

Presència

Quan floreix la nit,
empelto l’ànima
al cancell dels somnis.

Des d’aquest llindar
(amb teia de records)
exploro el passat.

Tinc la pell submisa
a la veu dels anys
i a la seva presència.

“Amb vint anys tothom té el rostre que Déu els hi dóna, amb quaranta el rostre que els hi dona la vida i amb seixanta el rostre que es mereixen”  (Albert Schweitzer)

CARPETA DELS FETS INCONCRETS

Foli quart

Retornar al lloc on vàrem caure
i enlairar-nos de nou
–aquesta vegada amb un somriure–,
rentant i estenent els llençols
que embruten els nostres fantasmes.

CARPETA DELS FETS INCONCRETS

Foli tercer

Col·leccionar cucs de llum
i canyes primes de bambú,
per als fanalets de Sant Jaume,
mentre comprem regals de Nadal
en rebaixes d’estiu.

“La felicitat és amor, no una altra cosa. El que sap estimar és feliç”  (Hermann Hesse)

CARPETA DELS FETS INCONCRETS

Foli segon

Xiular cara al vent
per empresonar sentiments,
mentre comptem, un a un,
tots els grans de sorra
que té la platja del desig.

CARPETA DELS FETS INCONCRETS

Foli primer

Rastrejar l’esperit del temps,
batejant totes les pedres del camí;
sense enfollir, a trenc d’alba,
quan ens toca aconseguir
les ombres d’una altra nit.

“La simplicitat és la complexitat ben explicada”  (Anònim)

Encreuats ( i IV)

El vent.
Un instant.
Un carrer absent.
Una plaça per encreuar el pas del temps.

Encreuats (III)

La dignitat.
El fet intranscendent.
El recòndit circumloqui.
L’enigmàtica imatge de la confusió.

El deute.
La divagació.
L’adolescent recança.
El vestigi rutilant del desvagat.

“La felicitat no brolla de la raó, sinó de la imaginació”  (Immanuel Kant)

Encreuats (II)

La decepció.
La diferència.
La maleïda regressió.
La insòlita nebulosa de la complaença.

La violència.
La desproporció.
L’innocent depredador.
El ridícul miracle de la certesa.

Encreuats (I)

L’esforç.
La indecisió.
La dilatada feblesa.
El gratificant estímul de la voluntat.

El tedi.
L’expectativa.
El magnànim valedor.
L’incert objecte de la responsabilitat.

“La vida no és sinó una continua successió d’oportunitats per sobreviure”  (Gabriel García Márquez)

Genet d’època

L’arbre, guarnit de boles i gobelets,
fa reverència com un monjo.
La taula –arrebossada amb cristall fi,
coberts i canelobres de plata–
confereix penombra i contrapunt a les espelmes.
L’ambient es transmuta amb retop de nadalenques;
l’avi, després d’engolir-se el cava,
riu emboirat i, sapastre, tomba la copa.
El cava s’escola dins les estovalles
per desxifrar quina fusta té la taula.
Rialles de gresca i xerinola,
davant la trèmula serietat de l’avergonyit.
Fugisser, engega el lluent record de la memòria,
per evocar un nen petit que, genet precoç
i ran per banda, esbronca l’atrafegat cavall.
Desfici de temps, torna a perdre’s dins l’ambigüitat.

A tot hora

Els carrers m’empresonen
amb gent que busseja, buscant
el fonedís regal d’última hora.

I em sento assetjat pel consum
–sigui quotidià, sigui festiu–
amb el que vivim i convivim.

Ara vestida, ara descalça;
pam a pam la vorera
es perfuma d’olors i sabors,

on em capbusso, fins trobar
la gasa que assaboreix i impregna
la remembrança d’una infància llunyana.

D’aquesta manera, em queda
garantit el goig i la textura
que sento, a tot hora,
els llargs dies de Nadal.

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit dues-centes cinquanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

“Si vols canviar el món, canviat a tu mateix”  (Mahatma Gandhi)

De muntanya

Sóc de muntanya
de fusta i pedra
i cor d’aigua.

Sóc de muntanya
de neu als cabells
i música a l’ànima.

Sóc de muntanya
de serra de versos
i riu d’arbrada.

Sóc de muntanya
de lluna d’abril
i somriure d’albada.

Sí, sóc de muntanya.

Situacions geopolítiques

Gibraltar està dins el continent europeu. Ceuta i Melilla estan dins el continent africà. Això, què comporta? Comporta que a Anglaterra li és més fàcil defensar la sobirania de Gibraltar, perquè està dins el continent europeu. Mentre que a Espanya li és més difícil defensar la sobirania de Ceuta i Melilla com a ciutats europees, perquè estan dins el continent africà. A tot això, també hem de tenir en compte que el gendarme mundial, que és Estats Units, dóna suport a les reivindicacions que té el Marroc. No oblidem que el Marroc posa en els seus mapes Ceuta i Melilla com si fossin seves. I... a tot això, Algèria que hi diu? Sí, cal posar en relleu totes les branques de la geopolítica i els interessos econòmics que mouen a cada país.

“Un poema és com una orquestra, cada vers és un músic i sempre hi pot haver un vers solista”

Els dos infinits

¿Us podeu imaginar que la Terra és un àtom d’hidrogen i la Lluna és el seu electró? ¿Us podeu imaginar que un àtom d’hidrogen és la Terra i el seu electró és la Lluna? Si us ho podeu imaginar, ja esteu a la porta d’entendre els dos infinits: L’infinit gran cap a l’espai i l’infinit petit cap a les partícules subatòmiques.

Neu a la Segarra

Un sol tebi gateja per l’arrissat
d’una neu, vitrificada per la nit,
fent-li pessigolles que la fan riure
en forma de diminuts estels.
Sembla un orfebre tallant brillants,
polint totes les cares
per tal d’enlluernar-nos.

“Què injust és el Temps que no ens dóna temps per recuperar-nos dels aconteixements”

Cadència

Avui,
un viarany ha pledejat amb mi,
ensenyorit per la neu,
m’ha fet litigi per transgredir
els límits de la natura:

Dunes de neu, túniques de gel
i masses de fang damnaven els meus peus,
doncs havia de flectar-los
del pou on s’ensorraven.

Sense pressa, he aconseguit esbucar
pas i ritme, amb la mateixa cadència
que cerquem quan volem fer poesia.

¿Quién soy?

Soy el último bardo
soy el último dandy
y soy el último templario.

Soy discípulo de Sócrates
soy discípulo de Shakyamuni
y soy hijo de Hermes.

Soy la cruz de Egipto
soy la cruz de Malta
y soy la cruz del camino.

Soy hijo del sol
soy hijo de la luna
y soy hermano de la luz.

Soy la rosa del desierto
soy la rosa del jardín
y soy la rosa de la montaña.

Soy la paz de la nieve blanca
y soy la paz de la mar en calma.

Soy la poesía de las cosas
y soy las cosas que hacen la poesía.

          Soy la tierra
          soy el aire
          soy el fuego
          y soy el agua.

Soy el recuerdo del ayer
soy el presente que se vive
y soy el deseo del mañana.

Soy el caminante
soy el peregrino
y soy el polvo del camino.

Soy el enamorado de la música
soy el enamorado de la poesía
y soy el enamorado de la mujer.

Soy el padre y soy la madre
soy el hijo y soy la hija
y soy un hombre con corazón de mujer.

          Soy el que soy
          soy el que fui
          y soy el que seré.

Soy un bodhi-dharma
que lucha por ser bodhi-dharma.

Soy el todo y soy la nada
y soy una especie en vías de extinción.

Jesús Jordi Garcia Boadella
El pensador de la vida

“No veig cap diferència entre el comportament d’alguns periodistes i el comportament d’alguns polítics”

Santa Llúcia

El temps és un passavolant
que cada dia fa botiga.
Però..., el tretze de desembre
s’atura i perllonga, lúbric,
amb el registre del nou Nadal.
Aquest paravent ens duu
per la infantesa i el record,
apuntalat amb les crosses
amb que ens encercla la vida.
Fidel a la cita, ressegueixo
el lúdic passeig d’avets
i m’embadaleixo davant de llumetes,
naixements i ornaments.
Santa Llúcia cada any ens fa
propietaris d’un temps d’Advent.

Sense remei

Òrfena,
dins d’un pont de calendari,
la festivitat de la Concepció
nolieja, com secall religiós,
amb eixutesa de sentiments,
fent-se referència, només,
de l’assaig d’un desembre
farcit d’esglaons festius.
La neu, les compres 
i els primers torrons
ens desarboren la resta
de fulles de l’almanac.

“Es necessita poc per fer les coses bé, però encara es necessita menys per fer-les malament”  (Paul Bocuse)

Confetti

És lluna nova i amb ella marxo.

Torno a gratar el cel,
aixecant confetti de forats
per on surten els estels;

pentino tota la seva llum,
després d’un somni
ple de remembrances,
d’anhels i promeses per complir.

Tot el neguit m’estreny,
fent de l’espai un mar
i dels estels flocs de sal.

És lluna nova, de l’any nou,
del cel nou; amb ella marxo,
amb ella i el meu amor.

Invasió?

Davant l’onada de marroquins i magrebins que van entrar il·legalment a la ciutat de Ceuta, alguns partits polítics la van qualificar d’“invasió”. Anem a pams, per se una invasió sempre està efectuada per exercits o per gent armada. Per tant, si aquests partits polítics volen utilitzar la desafortunada paraula invasió, cal que posin l’adjectiu pacífica. Sí, han de tenir l’honestedat de dir “invasió pacífica”. I si no ho fan, hem de pensar que estan manipulant el lèxic, d’aquesta manera poden atacar i desqualificar a partits adversaris i al govern.

Dia de l’eclipsi

“Val més fer i penedir-se’n, que no fer res i penedir-se’n”  (Maquiavelo)

A contranit

Torno pel llarg temps del llac,
enaltint petites coses: quan
llegeixo fulles d’arbre,
escric en pedres de riu
i acarono estels al firmament.
Faig camí, sense cap més drecera
que la que dóna l’esperit.
            --------
Surt l’ensurt del vell marí,
en nit de tempesta, freda, fosca,
perdut pels alts i baixos d’ones.
Sense cap referència: desorientació,
a mercè de la por i el destí.
Llarg camí ple de corbes,
de vida viscuda a contracor,
a contravent i a contrallum.

Esperit gòtic

Capvespre, llum difusa,
aire ple de tendresa;
viarany d’orenetes,
a contrallum, esbossant
la posta de sol.

Ànima que duu
espill gòtic,
paisatge emocional.
Esperit alliberat,
cos captiu per
dolors i malalties.

Es lliura combat
d’incongruència,
donar sentit a la vida.
Cal tenir referències
en el misteri de l’amor.

“La vida només es pot entendre mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant”  (Kierkegard)

Un tros de tardor

Tinc la veu submergida dins d’un sol d’estiu
i la mirada presonera en lluna de tardor.
Tinc el pensament... ? ...verd muntanya
i el record blau com cel de somni.

La pluja vola pel vel del mar,
trobant-se esculls per acaronar;
on roques atalaien gavines blanques,
fermades per onades de vent
en aquest concert de platja deserta,
que especula l’adagi del record.

He forjat sentiments en foc d’oblit
i encunyat emocions en monedes de destí;
vaig transigir amb enemics i pacto amb amics,
faig diàleg al desconegut i capejo al conegut.

Sí, m’agrada la tardor.

Una mica de debat

De–bat a bat, s’obre
i s’esgrafia (en negreta,
en cursiva) el cadenat
d’opinions, baules d’urna.

De mica en mica, s’omple
i engalana la pica,
borronant pàgines
reciclades pels diaris.

De–bat a bat, surten
aborígens del programa
(omnipotents, omnipresents)
per signar un plor
sense llàgrimes.

De mica en mica, s’emplena
el capvespre d’horabaixa
i el forat del desig,
la buidor de l’absència.

De–bat a bat
i de mica en mica,
s’obre la finestra
i s’emplena la pica:

I el calaix de la tradició.
I el prestatge de l’emoció.
I l’estança de l’ecologia.
I la casa de tothom.
I el territori de l’ensonyament.

De–bat a mica
i de mica “en” bat.

“L’èxit té molts pares, però el fracàs és orfe”  (J. F. Kennedy)

Buit de vuit

El passeig marítim està buit;
el vent, des de fa vuit dies,
arrossega glops d’arena
per damunt les lloses,
fent dibuixos i arabescos.

A contra llum, refulgeix
l’or de la costa daurada.
No hi ha ningú; tan sols,
i molt de tant en tant,
gralla una gavina.

El cor també està buit,
l’esperit ja no té força
ni temps per bornar.
Temps buit, on el vent
i la llum l’emplenen
sense gaires miraments.

Prosèlit

Surt l’elogi mal tibat,
circumspecte i amb recel,
desitjant la complaença
per tal d’emmirallar-s’hi
i abillar l’efímer afalac;
la sagrera on paga penyora,
com si fos pedra filosofal.
Malgrat tot, l’ànsia queda complida,
dins la coberta de la sufocació.

“El secret de la vida no és fer el que t’agrada, sinó que t’agradi el que fas”  (Anònim)

Plou a Ponent

L’adveniment de la madona pluja
té la potestat de fer hereva a la terra,
alliberant a Ponent de la seva resseca cuirassa,
per on s’esperonen tot aquest dòmino d’arbres.
El drenatge de l’aigua borbolleja
en un poti-poti del terreny, com si fos
l’evocació de l’exòtica gasa de gel i boira.
Em sento un pòtol de la natura,
un adepte al seu etern peatge,
adequat donatiu d’aquest
zodíac del canvi climàtic.
Ganyola el meu desbocat esperit,
com quan la falç s’esmolava
i torno a rememorar:
Agre llimó, agre vinagre;
les arrels del mas dels meus avis.

"Dolors Tàsies (Dolça) Bon Darrer Viatge i una forta abraçada a tots els estimats que allí et rebran"

Peus de plom

Vers a vers m’allibero
–em ve de mena– i sotmeto
el meu temor a l’hivern del càlcul.

Anhelo la claredat del retorn,
la placidesa d’algunes paraules
i l’esforç d’un “val la pena”.

Però, tinc gust de soldadet de plom
i, per aquesta raó, hauré de
caminar amb peus de plom.

“Ensenyar és aprendre dues vegades”  (Joseph Joubert)

Contraposta de sol

La tardor fa posta de llarg,
fruint la gamma de colors:
Grocs, daurats, marrons
i vermellosos. L’aire és fred
i un xic humit per l’obaga.
El sol de capvespre s’enfila
rera la serralada, contornejada
per un cel blau i polit.
Els raigs de llum fan cinema
en el paredó de la muntanya
i jo em trobo assegut a primera fila.
La llum puja, a poc a poc,
pel penya-segat, creant ombres xineses
per després difuminar-les.
M’imagino que aquest sol té
halo de corona, com l’anell
que duu al dit i els dos anells
em donen calor dins el cor.

Borinor de tempesta

Quallats de presagis,
núvols negres atenyen
a l’areny del cor,
sorra plena de sentiments.
Orb, i a les palpentes, desfermo
la fuetada d’una por ancestral,
punys fermats, debades,
per un aldarull rocallós.
Fal·laç, i amb engrut,
faralló on senyoreja:
dellà, un trenc d’alba,
fil prim d’argent i...
deçà, el sol ponent
s’esfilagarsa, per deferir
el record d’un enyor
punyent, que destria
emocions de sentiments;
on s’enfonya
el parrac del meu destí.

“En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”  (Albert Einstein)

Ser i semblar

Un somriure
que vol ser
una disculpa.

Una disculpa
que sembla
un somriure.

Llum de juliol

Llum de juliol
que escorcolles
l’aigua del mar.
Dibuixa camí
damunt les ones
i duu la il·lusió
fins el nou horitzó.

"Després de tot, ens queda l’amor i amb ell el llarg camí de la poesia"

Calidoscopi de platja

La fada de la llum il·lumina
la garba de gratacels,
recer de brisa marina,
que s’esmuny com follet
baladrer de ciutat,
viarany de faldilla
i pell bruna.

Punt de llibre

Sobresurt, mig obert,
com sutge de saviesa;
libant una a una les pàgines
i referint-nos: penes i alegries,
somnis i tristeses.

Coqueteja i joguineja
amb els dits, lletres i capítols.
S’exilia entre els números
i s’instal·la junt a ells.

Sense un punt de llibre
la recerca resulta fastigosa.
I si ens és tan útil...,
per què sempre l’empresonem?

“La poesia no és cosa de sentiments, sinó d’experiències”  (Rainer Ma. Rilke)

A mà alçada

Analitzo el “càntic” d’una xerrada;
la vellesa vol treure’m passatge
dins l’ordinador dels avantpassats
i del malmès armari del record
m’extreu els estris: Llapis,
paper de dibuix i goma d’esborrar.

Em surt un dibuix discret,
ple de corbes i amb poc enginy;
mai he sabut dibuixar a mà alçada,
sempre he necessitat regle
per traçar la línia de la meva vida.

Retrobar

Retrobar-me amb la vida,
amb cada respiració
i a cada passa del camí.

Retrobar la meva vida,
dins de cada albada
i amb cada raig de sol.

Retrobar la vida
dins de cada nit
i sota llum de lluna.

Retrobar i retrobar-me.

“Viure és néixer a cada instant”  (Erich Fromm)

Llenya pel foc

Davant el mirall
d’una boira nua,
hi ha pètals de paraules
fent jocs malabars.

El far d’una teia
il·lumina l’ambient,
on l’inquiet ocell
beu aigua de font.

I a l’espona,
fruit de l’esporga,
un feix de branques:
llenya pel foc.

Nina de neu

Una flor, bressolada
pel tebi vent de tardor,
s’estén dins la catifa
de fulles i herba.

Amb tendra mirada,
acluco els ulls,
tot veient núvols
que trenquen el cel.

Sembla que...,
ja arriba
la nina de neu
del nou hivern.

“Si et donen un paper pautat, escriu per darrere”  (Juan Ramón Jiménez)

Conviure amb la malaltia

Davant la malaltia aguda, tenim que lluitar i ficar tots els mitjans possibles, per tal de revertir la situació que condiciona la nostra salut. En canvi, davant una malaltia crònica tenim que adaptar-nos a la nova situació i hem de conviure amb ella com si fos un company de viatge.

Perspectiva

Els anys donen
perspectiva a la vida
i alliberen records
del taüt del temps.

“Si ja saps el que has de fer i no ho fas, llavors estàs pitjor que abans”  (Confuci)

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit dues-centes mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

“Quid pro quo”

La llibertat és una fantasia,
quan ens trepitgen la raó,
una tènue fal·làcia,
una llum oberta a tothom.

“Quid pro quo”
O em dónes tu o et dono jo.

El vestit de festa esbiaixat,
d’ignorància, d’impotència.
Dins, l’altar dels propis déus,
el camí arrebossat de desfetes.

“Quid pro quo”
 Ja que no véns tu, he de venir jo.

El desert auster d’una societat,
carregada de miratges quimèrics,
vaixells plens de llibertinatge,
cadenes trencades d’incomprensió.

“Quid pro quo”
Llibertat per a tu, llibertat per a jo.

Esdevenir

No puc dir No! a la llum de lluna
ni esborrar pàgines ja llegides;
no puc llucar i créixer més
ni ficar més llavors a la memòria.
No!, no puc reescriure un altre camí
o que el vent s’endugui els pensaments.

Mentrestant, el sol rebutja l’estiu
amb xiuxiueig de fulles i núvols,
porten pressa, cerquen la nit.

Encara puc treure el cor del dol,
emmerletar una nova senyera;
encara queda pols per fer drecera
i creuar moltes torrenteres.
El temps gira en el seu anell,
i queda mig cercle per bategar.

“El que d’arrel s’aprèn mai del tot s’oblida”  (Sèneca)

Aigua de cava

El dubte infereix suspicàcia.
La inseguretat obre armari a les ànimes,
dins el castell de l’angoixa;
núvia de tothom, núvia de ningú.

Xerroteig d’aigua de cava
per consolar i endolcir,
mentre la llum d’una espelma
revesteix l’entorn amb vaporós vel.

El temps dóna criteri,
adequant un altre esdeveniment,
enllaçats pensaments i paraules
en una oració: És la unió dels éssers,
és una pregària d’amor.

L’últim bard

Des del seu capçal,
aquest bard llisca
la vessana de l’elegia,
junt a l’escut de la feblesa,
i escriu assegut en un escambell,
prop de la bardissa de les paraules
i polsant les notes del plectre
amb la pua de la imaginació.

Rengle rere rengle, fa veta,
desitja la collita d’aquesta gespa,
com rost tresor de torrentera
que s’esbull dins l’esmotxadura
d’una muntanya nevada.
Ara, albira l’afalac;
ara, el lament apedaçat.
Onsevulga, amb poc s’acomoda,
professa el sofert
i abrusador ensopec.

“M’ho van explicar i ho vaig oblidar. Ho vaig veure i ho vaig entendre. Ho vaig fer i ho vaig aprendre”  (Confuci)

Passaport europeu

Des de fa anys, la Unió Europea està estancada. El parlament europeu funciona a base de consensos i com qualsevol parlament nacional. És a dir, amb grups polítics de la mateixa o pareguda ideologia. No veig cap iniciativa ni proposta encaminades a la unificació territorial dels Estats Units d’Europa. A mi se m’acut una i és crear el passaport europeu que substitueixi i elimini tots els passaports nacionals. Però, és clar, això implica la renúncia nacional i deixar de ser ciutadà d’una nació per passar a ser ciutadà europeu. Uf! Que em faríem de tots els partits polítics nacionalistes?

No obstant, m’agradaria que algun grup polític recollís la meva proposta i la portés al parlament europeu. Gràcies.

Plec de llum

El sol ponent s’aplega
amb els últims núvols,
s’acaronen fins a l’horitzó,
on un plec de llum els ensorra,
tot creuant el serral,
junt al castell dels templers.

Deixa una estela per obrir-li,
plena de goig, la porta a la nit
i a uns estels de mes d’agost
que recorren el cel
com a llàgrimes de Sant Llorenç.

“El més terrible de tots els sentiments és el sentiment de tenir l’esperança perduda”  (Federico García Lorca)

Encantats

Dins la tramoia del temps,
cap al fons, em surt el rostre
ingenu i dòcil d’un nen que,
contemplatiu i expectant,
ressegueix el trajecte dels jugadors,
adossats a la paret
i amb els braços en creu;
hi ha certa solemnitat
en els encantats que paren,
no exempta d’enveja.
Sortosament, però decebut,
la meva curta edat sempre
em salvava de parar;
a mi, i a un altre, ens deien
que érem de sucre.

El passadís

Hi ha somnis que
no cal desxifrar-los,
són inclemències de l’esperit,
porten nit i porten vigília;
no són pas sinistres,
però fan plaçada;

no són pas tèrbols,
però fan suficient corrua
com per endinsar-se en el passadís
que ens duu a la porta de llum.
L’òpal on, diuen, hi ha
el nucli d’entrada al més enllà.

Atzur

L’oracle consuetudinari del cel
parodia l’espill, aliè i enigmàtic,
fent sentència d’un temps de bonança
que li encaixa com un adàgio.

Entre cel i terra,
em queda el passadís de l’enyor
a l’abric d’un misteri de vida,
auguri que eixorda la manca d’imatges
dins la tramoia del nostre destí.

“On hi ha reculls d’ombra i bogeries de joventut, hi ha racons d’història i llaços del temps perdut”

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit cent noranta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

Final d’estiu

Penjats d’un cel oxigenat
es troben núvols blancs,
com vellons de llana, esquilats
i esbargits per un déu destraler;
el cor s’obre davant d’aquest cel,
identificant els colors blau i blanc:
Blanc que dóna puresa a l’esperit
i blau per tal d’alliberar-lo.

El reflex del sol s’esmuny,
juganer, per entre els núvols,
tafureja a cuc a amagar
amb arbres, plantes i flors.
La muntanya sembla somriure
davant d’aquesta cridòria,
convidant a gaudir de l’entorn;
agraeixo aquest enigmàtic convit
i em sento integrat dins d’ell,
dins aquest final d’estiu
que revifa la mare naturalesa.

A trenc d’alba

A trenc d’alba,
la gavina esmussa el silenci,
llit de mar en calma,
coixí de sorra daurada.

L’horitzó n’és...,
canvi de color,
altre cel. Blau i verd
sempre estan junts:
al mar, a la muntanya.

Descalç, per l’arena,
percep l’ànima d’aigua,
l’essència de vida;
quan l’esperit es fa
carn i hàlit d’existència,

quan la veu es perd
entremig del pensament,
buscant enyor de paraula,
viratge de contingut
que ens dóna tranquil·litat.

Després, vindran dies de joia,
jocs i somriures d’infant;
fars i llums de mirada
i sospirs de gent enamorada.
Entretant, sojorno a trenc d’alba.

“Mai discuteixis amb algú que el seu televisor és més gran que la seva biblioteca”  (Emilia Clarke)

Estiu a Ponent

El sol ha obert
la porta del dia,
damunt la plana
de terra eixuta.

El Segre llisca,
sense fer soroll,
com un pensament
que busca ombra.

La Seu Vella mira
des del seu silenci,
mentre l’horta respira
calor i memòria.

Als camins de Ponent
la llum s’allarga,
i cada arbre n'és
un vell testimoni.

Ha arribat l’estiu,
amb pols a la pell
i veu de cigala,
entre fruiters cansats.

Camino lentament,
prop del riu i el temps,
amb la mirada plena
de cel i horitzó.

I, malgrat la calor,
encara batega
un foc de vida dins
l’ànima de Lleida.

(Poema fet per la IA a partir de la meva poesia)

Revetlla

La nit s’encén
amb llengües de foc,
i el cel tremola
amb veu de pólvora.

Sant Joan arriba
amb olor d’herbes,
cendra als dits
i desig als ulls.

Tot el que fou vell
crepita una estona,
abans de tornar-se
pols de memòria.

Hi ha qui salta flames,
hi ha qui demana sort,
hi ha qui calla i mira
com crema el passat.

La nit és curta,
però prou intensa
per obrir camins
dins la foscor.

Demà, la llum
tindrà un altre nom,
i nosaltres, potser,
una mica menys de por.

(Poema fet per la IA a partir de la meva poesia)

Farcell de dubtes

La meva poesia
envellís amb mi
i amb la sageta
del nord i temps.

La corda va plena
de nusos i versos
que cal explorar
per meditar-los.

En aquest assaig,
no hi ha cap homenatge
que pugui esborrar
el farcell dels dubtes.

Atzar

Encara tinc,
el privilegi d’escriure
i veure l’àmbit on
es desvetllen els versos.

També me n’adono
que aquesta veu de tinta
em fa partícip
del misteri dels déus.

Mentrestant, apòcrif,
torno a remugar:
l’atzar per viure,
l’atzar per estimar.

“Si creus que l’educació és cara, prova amb la ignorància”  (Derek Curtis)

(Jo, no estic d'acord) 

Equipatge

Pren-me la mà
i vine amb mi
a buscar els petons
que li fa el vent
al nou matí.

Pren el somriure
i lliura’l al sol,
perquè dauri el blat
(dins el cor)
del nou sembrat.

Pren una cançó,
–la  nostra cançó–,
per cantar-la junts
a llum de lluna,
a llum d’amor.

Cerca el meu mirar
i la meva veu que,
d’ara endavant,
seran el teu equipatge;
doncs, jo me’n vaig amb tu.

Incertesa

Foc de jocs,
joc de focs.
Fet el gest,
plau la pau.
Llum, llumins, lluminositat.

Beu la veu
per un però...
Clau de pau,
pany del pany.
Rep, rebuig, reputació.

“El súmmum de l’estupidesa és aprendre el que després s’ha d’oblidar”  (Erasme de Rotterdam)

Incongruències

L’alzina lluca encanteris
vol fugir de la seva por,
on, de mica en mica, teixís
els interrogants de segles.

La dansa dels matolls
fimbreja amb vent de nord
i la fada de l’ànima juga
a ser encara innocent.

Mentre el finestró badalla,
la nit agonitza amb llum
pàl·lida i punyent alè
d’aquesta lluna de sang.

Floreixen

El sol sobrefila la carena,
il·lumina el bosc del record.
Tot sembla història reciclada,
dins la xarxa d’anys de silenci.

Davant un rosari d’idees,
la rauxa calla i claudica
amb empremta de vida,
llargament caducada.

Torna el vent del nord.
Torna la inquieta oreneta.
Floreixen flors pels camps.
Floreixen nous sentiments.

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit cent vuitanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

“No t’assenyalis fites, fes camí”  (Miquel Martí i Pol)

Intranscendència de temps… (i II)

…que perdona el pecat
i bressola el futur, embolicat
en nostàlgia de somriure,
acariciada amb llum
de qualsevol capvespre,
entre rames de bosc
del nostre propi oblit.
Record i enteniment,
la veu escanyada
al pronunciar el seu nom.
Avui és ahir, i dol
haver de viure el demà.

Temps..., ens manca temps (I)

Creure,
i tornar a sentir;
a poc a poc, bona lletra,
reservant un glop d’aigua
de font filosòfica.

Desitjar,
el lleure imaginat,
punt mig i destí
a tota esperança.

A borbollons,
quan surt el neguit,
pas incert, temps;
recer cronològic,
merlet d’horitzó.

Temps, ens manca temps,
temps perdut, escapat;
temps al temps.

“Mai he trobat ningú tan ignorant que no pugui aprendre res d’ell”  (Galileo Galilei)

Entortolligat

Ell està tot ple de bocins de coratge,
que són com el regateig de la flaquesa,
i la seva ànima és barbacana, doncs
s’ha fet germana de la gelosia;
la brolla de la serp li fa espires,
l’entortolliga, emmetzina i encadena;
el ridiculitza i li fa la saó verinosa,
afegint-hi un nus a la seva fugida.

Alacaigut, s’arrisca a bellugar-se
pel sorral de l’infern de Dant
en la immensa immundícia de la dita.
Xafat, somort, pel passadís del monstre,
triga a tòrcer, a minvar l’odi,
consagrar les caramelles,
carbassejar el malaltís ensopec
i donar-li empenta a la llorda cicatriu.

A rodolons –asfixiat pel llenguatge–,
màrtir de la proposició i el delicte,
sense el baptisme de la misericòrdia
i sense la llicència de la bogeria;
jan indigne de la cèlica apel·lació
té un bon grapat de compatriotes:
L’errada, la calumnia, el vilipendi,
la infàmia i la cendra de la ràbia.

A corre-cuita, per tal d’obeir,
segant i guarnint el luxe,
esquinçant l’esglai del perill
i, únicament, amb el cabal de l'amor.

Murmuri

Escolto el xiulet del tren
com ressona enmig dels xops
i l’entramat de fulles,
per on retopa l’eco
fins a la paret del parc.

Sota el misteri d’una lluna groga,
veig com la corrent del riu
descriu tombs a la versemblant
lluna que bressola.

Cap la possibilitat que
el meu esperit sigui això,
una lluna reflectida
en el riu de la vida.

“Als vius se’ls hi deu respecte. Als morts, només la veritat”  (Voltaire)

Fet i fet

Fet i fet,
no estic pas abatut ni aleno
cap mena d’hostilitat,
però percebo el ressò pedant
i misèrrim del qui no ho entén.

Allunyo de mi, tant com puc,
el terratrèmol de l’enyor
i cada dia faig assaig general
dins la meva meditació;
onsevulla, tots els miralls
em semblen prou bons.

Fet i fet,
ompliré el buit del temps
amb la lluerna de la fantasia
i amb les arrels d’aquell
que se’n considera expert.

Spain is diferent

- Espanya és l’únic país d’Europa que té una Audiència Nacional.

- A Europa, la instrucció judicial la fa la fiscalia, a Espanya la fa un jutge (jutgem dos vegades?)

- Espanya és l’únic país d’Europa on la policia judicial està militaritzada (Guàrdia Civil)

- A Espanya un imputat (o investigat) pot mentir en seu judicial, sense ser acusat de perjur.

- Espanya és el país d’Europa amb més aforats. A Espanya hi ha 250.000 aforats, a Italia un i a Alemanya cap.

- La constitució espanyola diu que Espanya és una monarquia parlamentària. També diu que el rei és inviolable. Doncs..., un rei inviolable no és d’una monarquia parlamentària, és d’una monarquia absolutista (una incongruència constitucional?)

- A les eleccions, la votació al congrés dels diputats es fa amb llistes tancades i bloquejades; en canvi, la votació al senat és amb llistes obertes i desbloquejades (altra incongruència i greuge comparatiu constitucional?)

- Per Espanya passa el meridià de Greenwich (meridià zero); malgrat això, no anem amb l’hora d’Anglaterra, anem amb l’hora d’Alemanya (reminiscència franquista que, sembla,  ningú té la valentia de canviar-la)

- Espanya és l’únic país d’Europa on conviuen el semàfor verd dels vianants amb el semàfor taronja intermitent dels cotxes, amb el risc que això comporta.

- A Espanya només tenen consideració de drogues les que són il·legals (la nicotina és deu vegades més additiva que la cocaïna, ves per on)

Bé, ho deixo aquí, estic segur que a més d’un lector se li acudiran més "incongruències" Made in Spain que es poden afegir a aquesta llista de Spain is diferent. Doncs molt bé, les podeu afegir i allargar tant com vulgueu.

“No és difícil tenir èxit. El que és difícil és mereixe’l”  (Albert Camus)

Desgavell

Pel celobert de la sala d’estar
ix, com fum per xemeneia,
tota la patum de veus, crits i xiscles
que fan els llimacs quan reclamen pluja,
auguri segur d’un cel ennuvolat.

Aquestes flaires són l’èxode verbal
i la verborrea de passions,
el desgavell, malenconiós i foll,
que eclipsa el sentit comú;
egoisme, narcisisme i tants “ismes”
com crinera té el desbocat
esperit d’egües i cavalls,
que surten per la hipnòtica
i engrapadora televisió;
on el jovent, fent de mainada,
s’engresca i embadaleix dins
d’un morb hedonista i polsegós.

Alè de muntanya

(Rebent la quimio 43)

Hieràtic,
amb ulls de mussol
fixes a l’horitzó infinit
i sense interferències.

Allà estant, el cancell
de la nua serralada
i el llindar del bosc
amb el miratge del riu.

Per l’ambient queda
flaire de pi i melic de llum,
mentre el capvespre xucla
l’alè de la muntanya.

“Us heu fixat que ràpidament són operats els esportistes, mentre la gent normal roman en llistes d’espera interminables?”

Manairó

De fit a fit, veig l’últim follet legítim,
nadó entremaliat de semblant ridícul
que té com a dida el seu propi bedoll.

M’ofereix la brossa barroca d’un esdevenir
amb el soroll, somort i rítmic,
del frec dels seus peus petits.

Amb ell, remembro la coïssor de l’ànima,
l’efímer i fosc cop del deler,
una dèria de silenci i univers.

Treu el manairó una bossa del dic sec
i espurneja les escales del cel,
amb l’estel encès de l’aiguardent.

Doncs..., res succeeix a l’atzar
i res succeeix amb un sol destí.

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit cent setanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

Dialèctica

La dialèctica és un joc d’escacs,
l’èmfasi romàntic d’un tòtem,
la ressonància de l’art abstracte
i de l’anècdota. N’és flassada
d’elegància, placidesa i rancúnia,
una eterna qüestió de dimensió,
la petita casella del tímid rei.

Relatiu sotrac i símbol de domini,
és un meridià –entre vanitat i somriures–
que impressiona amb el seu codi,
el fermall que surt a escena
com obscura benedicció.
La dialèctica pot ser cantell de fuet
o cantell de la gespa de l’argument.

“Cada vegada tinc més clar que Espanya és una democràcia judicial”

Terra de pomes

L’esperit neix amb vocació viatgera...
per gaudir del sol quan traspunta la carena,
fent jocs de mans amb el blat verd i les roselles.
O volar amb vent de marinada, quan brunyeix,
tornassolats pel capvespre, els carreus de Montfalcó.

L’esperit neix amb vocació viatgera...
per olorar l’essència de la natura, arrelada
al seny de la terra, al seny de l’home.
O resseguir les illes de turons, bressolades
pel mar daurat d’ones espigades.

L’esperit neix amb vocació viatgera...
per trobar un altre infant, ple de somnis i encanteris,
de dracs i princeses que naveguen pel cel estelat.
O per tornar a la “Terra de pomes” a retrobar-se
amb la seva Eva, cada vegada que se sent Adam.

Amb dignitat

Altre cop brollen versos
des de la font del cor,
que em desvetllen
i m’inciten a viure.

És un espai on hi tinc
el privilegi de gaudir-los,
com si fos espai bíblic:
un destí gairebé messiànic.

Tanmateix, aquest destí
no em confini la ment
i pugui seguir escrivint
amb emoció i dignitat.

“No hi ha res més equitativament repartit que la raó: tots estem convençuts de tenir-ne prou”  (Descartes)

L’arc catenari

Anella a anella faig la cadena,
fins tenir la corba de la il·lusió
i pedra a pedra queda arquejada,
amb el teu somriure modernista.
I amb la trencadissa: L’art de natura,
la subtil inquietud impressionista,
com experimentació empírica
d’un codi estilista i de fantasia.
El teu cabell sedós, ple d’ones còniques,
es torna en metodologia lògica,
que forja l’estructura de l’arc funcional:
L’afany psicològic de Gaudí.
Després, per aquest arc catenari,
surt tota la llum del teu mirar,
com lluent reflex del teu cos
helicoïdal, sinuós i aerostàtic.
Les funícules dels sentiments
indaguen dins el sentit espacial,
enaltint l’etern amor. Ja que,
“Originalitat és tornar a l’origen”.

I l’origen n’és l’amor.

(Gaudí 2`o02)

“Fes-te’n aquí, fes-te’n allà,
que em fas nosa, que em fas nosa.
Fes-te’n aquí, fes-te’n allà,
que em fas nosa per ballar”

(Cançó popular catalana)

“No li eviteu als vostres fills les dificultats de la vida, ensenyeu-los més aviat a superar-les”  (Louis Pasteur)

Sota zero

Cau el termòmetre,
se’n va rere l’hivern,
vacances blanques.

S’ajornen primavera
i els poms de núvia
d’ametllers florits.

Cau el termòmetre,
febrer es fa desembre,
repta a duel –en lliça
d’honor de calendari–
a cada sol, dia i nit.

Cau el termòmetre
i cau la lluna plena,
que fita a l’almanac
amb pensament agrari.

Cau el termòmetre
i cau el nostre ànim.

Un tros d’infinit

Em capbusso per ponent,
amb reducte d’alè. Traç
d’ombra i esforç, embat
on forado la remembrança
per sembrar-hi la llavor
d’altra il·lusió perduda.
Sóc pols orgànic, fang
i aiguamoll, pentagrama
infinit del no-res. Esperono
el límit del crit, la ferida
del moment, mentre veig
com onades d’escuma
aixopluguen sorra per al
paradís promès.
                           Llavors,
de puntetes i a les palpentes,
retrobo un socorregut silenci,
tot fent el camí del més enllà,
que n’és clau de volta del destí.

“Aprendre sense reflexionar és malgastar energia”  (Confuci)

Pau d’esperit

(Rebent la quimio 42)

Enfilo camí entre
pedres de riu, mentre
la madona pluja
em fa pessigolles.

Per una clariana,
cauen els darrers
raigs d’un sol rogenc.
Aquest dia, ja és...
finit i poc aprofitat.

Demà, ferm, encetaré
una renovada il·lusió,
perquè ella em doni
l’adient pau d’esperit.

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit cent seixanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

El moviment Hippie

La paraula Hippie prové de Hipsters. Els Hipsters pertanyen a una cultura suburbana anomenada Beatniks, no confondre amb Beat (base instrumental de la cançó)  que, per exemple, va donar nom als The Beatles.

El moviment Hippie va esdevenir una mena de nació sense territori ni fronteres; ja que, tenia una identitat pròpia, basada en el seu món cultural i estil de vida, i la seva forma personal d’entendre la música. Malauradament, el moviment Hippie va començar a deteriorar-se i adulterar per culpa de les drogues, que van configurar aquest estil de vida. Sembla ser que el famós eslògan Sexe, drogues i Rock and Roll, el va popularitzar la CIA per tal de canalitzar els moviments juvenils americans i així evitar que hagués una rèplica del maig francès del 68 a Estats Units. Aquest inici del moviment va començar amb l’arribada dels The Beatles als Estats Units, establint el que seria els ciments dels macroconcerts.

Avui en dia, el moviment Hippie és residual i se li dóna un caràcter boomer (potser seria més adient dir carrossa), perquè està eclipsat per tot un seguit de tribus urbanes i un ampli ventall d’estils musicals. Els autèntics Hippies que queden, els trobem en un context ecologista, artesanal i amb una espiritualitat New Age (compendi de meditació, ioga, esoterisme, etc)

“L’únic home que mai s’equivoca és el que mai fa res”  (Goethe)

Reflex de Lluna

Plou a poc a poc sobre el vidre,
un mirall d'aigua que balla,
el temps s'atura, la nit em lliure,
i el silenci es torna cançó que calla.

Camino entre ombres de seda,
i el vent xiuxiueja un nom,
és la calma que a l'ànima queda,
i el somni d'un nou món.

Aquest poema l'ha fet la Intel·ligència artificial

Tobogan

Tinc el prec caducat,
el crèdit contaminat
i sabates esgarrifades.
L’handicap fa pendent
i el vidre està entelat.

S’eclipsa tota la pluja,
però no surt el sol
i el tobogan projecta
graons de vida artificial.

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit més de cent cinquanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

“El secret de l’èxit és la constància en el propòsit”  (Benjamin Disraeli)

Pàtria

Pàtria prové de la paraula pare (o pares) i etimològicament significa: La terra dels nostres pares. Aleshores, no deixem que el temps o la semàntica desvirtuïn el significat etimològic de pàtria.

Gràcies Oriol Mitjà

Els que, en el seu dia, vam estudiar Salut Pública i Epidemiologia, tenim molt clar la diferència que hi ha entre brot epidèmic, epidèmia i pandèmia. També tenim molt clar que en tot estudi epidemiològic i la determinació d’un possible infectat, es poden produir falsos positius i falsos negatius.

Com a professional de les Ciències de la Salut; tinc, com no!, formació científica i, per tant, defujo de la verborrea política i només escolto a científics de renom. Un dels meus referents és l’Oriol Mitjà, perquè no cau en el parany del protagonisme i ha estat força equànime a l’hora de pronunciar-se sobre la infecció i malaltia per Hantavirus, i els protocols d’actuació. Així doncs, públicament expresso el meu agraïment a l’Oriol Mitjà. Gràcies Oriol.

“Si no hi ha vent, rema”  (Proverbi llatí)

Ben mirat

Ben mirat, tothom té
la seva particular gesta
encara per esbrinar.
Aquell instant enutjós
que tusta el pensament,
com si fos un maleït
prejudici dut a examen.

Ben mirat, l’envescada
és l’animaló del progrés,
aquest desgavell sense
pietat, tot sovint flonjo
i sempre insegur, que
hom podem dir benestar,
marbre i xiprer del món.

Ben mirat, menem la vida
amb poca traça, la follia
del col·loqui ecològic,
en aforaments de lèxic
inconeguts o ignorats,
però quasi sempre silents,
on sojorna la pobra natura.

Ben mirat..., tot és finit.

No tot està perdut

No tot està perdut,
si l’empremta de l’escriptura
ens ha marcat el camí.

No tot està perdut,
si el vent Serè
encara esbulla idees.

No tot està perdut,
si la pau de muntanya
ens acarona el cor.

No tot està perdut,
si les ones de llum
també són ones de mar.

No! No tot està perdut.

“La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”  (Voltaire)

Poema xicotet

Somriu el matí
i ploriqueja la nit.
N’és primavera
per tots els vorals
de tots els camins.

Nit oberta

Es van trencant les hores
amb la foscúria del silenci,
mentre batega el rellotge
i al seu ritme batega el cor.

L’insomni m’aplega somnis
d’un passat llunyà i difús,
on l’esperit neda i recicla
neguits i vells interrogants.

“Per a obtenir èxit en el món, cal semblar boig i ser savi”  (Montesquieu)

Drapaire musical

Per la platja rodolen
les cendres d’una cançó
i una espurna tafanera
m’oneja l’atziac record,
quan encara portava
gavardina de noctàmbul
i les ones d’enyor
eren prou fugisseres,
com per esmicolar
la covardia de l’errada
en el regne de la negació.
Aquest ritme fa penitència
–saba segura d’evocació–,
dins l’ensopec golafre
del plaer més efímer.
Però no, no em sap greu
ser drapaire de cançons.

TRES DESIGS D’AMISTAT

Sinceritat,

encara que ens esgarrifi
la veritat plena de falsies,
sense cap pena ni glòria,
per la immensa delectança
de ser sempre un mateix.

Lleialtat,

encara que ens faci patir
l’eternitat plena de límits,
sense censura ni fama,
per la infinita satisfacció
de ser altrament més fidels.

Complicitat,

encara que ens empresoni
la coautoria d’individualitats,
sense condemna ni reputació,
per l’extraordinari goig
d’estar constantment junts.

“Sense emoció no hi ha projecte”  (Eduard Punset)

A dia d’avui, aquest blog ha assolit les cent quaranta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

El seny més foll

La fita d’aquest idealista
s’omple d’alegria, amb
seductor coixí de colors
i dins un cor efusiu. Foll,
dins monotonia de multitud,
enlairo la màgia de la veritat,
com si fos esglai de pirata,
que té llamins de rom d’oblit
i tot el temps per penedir-se’n.
O, potser, sóc un espectre
que dóna tombs, confós,
demanant perdre la carícia
de la por i el MIM  tirànic
del perquisidor.

                           Per tal que,
la soca de l’enveja no esclafi
les arrels de llibertat. Cauen
juntes gota i gra, de la unió
naixerà l’espiga que s’atorga
–amb un bes– junt a la rosa de
Sant Jordi. Estic obert i vinclo
tot allò que tinc per celebrar:
el vol d’una mirada i el somni
d’un somriure. Tinc que ficar
més seny a les meves paraules
i, així, puc tornar a enfollir
amb la pròxima copa de cava.

(MIM: Mediocre, immadur i manipulador) 

Preguntes?

Quin déu conquereix l’ànima?
Quin àngel la tempera?
Qui tiba la brida del destí?

No podem esborrar les passes
que anem deixant pel camí.

Tampoc podem bellugar-nos,
sense patir el bufec de l’alè.

Qui pren desig i afany?
Qui tramita l’existència?
Quina finestreta rep sol·licitud?

Sense vaixell, no podem surar
ni per mars ni per oceans,
que són llum d’esperança
i nit de dolça tristesa.

Qui segella la instància?
Qui rubrica els éssers?
On és el manyà de l’esperit?

En definitiva, som mercaders,
marxants en cada plaça,
fent fira en tots els pobles
amb l’univers de la paraula.

“Podem ser científics de la paraula? I podem ser literaris de la ciència?”

Darrer dia d’abril

Novament, surt el sol
entre núvols de nostàlgia,
amb la malenconia que
se sent, quan un no pot
estar, tothora, al costat
de les persones estimades.

No morir mai

(Inspirat al poble d’Albesa)

Viure en un poble petit,
sota el paraigua de la lluna,
sense convencions socials.

Abraonar la ingenuïtat del paisatge,
assaborir-lo com una obra d’art.
Sentir la tendresa de nou i compartir-la.

No morir mai: ni de dolor, ni de plaer,
només abraçant aquest present;
sense enyor pel passat, sense pressa pel futur.

Sí, així, molt tranquil, en un poble tranquil
i no morir mai, perquè ja tens aquest cel.

“Casi tots els poetes són filòsofs. Llàstima! que els filòsofs no siguin també poetes”

Temps de cera

Tot té una fi i, per tant,
un comiat. Enllà! un gest,
ençà! desimbolt i acollidor.
Remembrança afable o
potser força inesperada.
Bufada que se’n duu tot
allò que li pertany, fins
quedar-se talment nu.

Aleshores, resten solcs
de pell afeixuga; dinastia 
perpètua i estremida.
I queda en l’ambient
una mena de predicció
apocalíptica: “Som
espècie en vies d’extinció”.

Malgrat tot, cada espelma
encara dóna el seu temps.

Xenofòbia

Cadascú n’és fotocòpia
d’un mateix, un ardit,
mesquí i frívol, que
ens empastifa de tinta
quan passem l’erm
de vergonya. Epopeia
asèptica que ens colpís
amb el fet intercultural.
I, llavors..., ¿on queda
el nostre gest acoblat
i el fonema mal entès?

“El veritable deixeble és aquell que supera al mestre”  (Aristòtil)

Malendreços

Encara em queda seny
per a aquest joc –ni oblit
ni angoixa–, on captivar
entrenyor, quasi furtiu,
d’una actitud provocativa
que vol tornar a mi.
Impel·lit per l’esclat
del gest que mantinc,
atzucac i amb cert plaer.

No sóc pas original,
gairebé és frase feta
que tothom pot fer-ne
ús i abús. Sí, potser és
compromís per brandar
i vèncer, sense espill,
el rec rere el qual tinc
parapetat el privilegi
d’estar encara lúcid.
Aquest reducte d’enyor
és parany de fortalesa
i calaix de malendreços.

Incògnita

Forfollo, entre tots els colors,
per trobar l’encís del destí;
per copsar d’aquesta gamma,
la bruna i dissortada tenacitat
que s’enlaira en quotidiana
salutació, goig d’un fervor
al·legòric amb veu trèmula
i farcida evocació emocional.

Aquesta voluble intuïció té
caire de fou i engendra proïsme,
model de melangia quan glossa:
joia infal·lible, vehement afany,
exòtica abundor i trossejat anhel,
que s’abilla com una bruixa
per tal d’esbrinar la seva sort.

“Si no actues com penses, acabaràs pensant com actues”  (Blaise Pascal)

La calaixera

Era tot un referent, fet i fet
el clam ineluctable d’una
memòria, on s’encabien
les frisances del passat.

Prop, ressol de vidrieres
i jocs de mans amb llum
d’aiguabarreig, irisada,
on el parany del temps
sobtava privilegi de record.

Cada calaix: globalització
d’un món petit, endreçat
com auster quarter de
pertinències. El ramat
de roba en estabilitat
incerta i més incert ús.

I d’amunt, percaçades,
la residència de figuretes
i procaç estesa de retrats,
com llegenda de sentiments.

Massa món viscut, des de
la penúria de poble fins a
l’opulència de Dresde.
Davant aquella calaixera,
sempre vaig sentir-me com
un capçot de l’esperança.

Engrunes

Dins del desmanegament
del món sintàctic, surt,
com ràfega, un polimàtic
per esquarterar els versos.

Aquest maldestre enclusa,
voreja i sangoneja, burxant
dins la clivella de l’esperit.
I doncs! Amb quin dret
s’ha fet captaire d’engrunes?

“Un és amo del que calla i esclau del que diu”  (Sigmund Freud)

Una porta que grinyola

Com desferra impressionista,
clareja un cel eixut i resignat
amb blanc i negre de núvols
i pol·lució. Acluco els ulls per
mirar l’hora –des de plenitud
de temps i anys–, l’inhòspit
sentiment de sentir-me com
disminuït que s’esmuny del jaç.

Em llevo, tan majestuós com puc,
des d’un matalàs aclofat per
molls fluixos. Qui pogués ser
serraller del temps, recular
uns quants anys, per tal
d’endreçar el bloc de la vida
i els xiribecs del nostre cos.

Faig armistici amb les xacres
i, compassant els passos,
obro la porta de la cambra.
Aquesta porta també grinyola!

Un glop incert

Ara mateix, trepitjo tolls
de nostàlgia, mentre
una boira juganera
m’empaita, fent-me
carantoines al clatell.

Supervivent del record
i esclau de la temença,
m’empasso la rancúnia,
no fos que m’esquitxes
amb la seva obstinació.

En aquest místic naufragi
faig palesa de rebel·lia:
Despullo la meva ànima
i cerco aquest paradigma
de veritat. Així, incòmode,
copso la meva nuesa per
beure-me-la d’un sol glop.

“Observa, escolta, calla. Jutja poc, pregunta molt”  (Artur Graf)

Poetejeant (Potejar poemes)

(Fent quimio)

He deixat llibres per llegir
i boscos per caminar; doncs,
el temps que em queda,
el dedicaré a estimar
i, com no!, a poetejear.

Qualsevol refugi

No hi ha forma que els déus
abdiquin de la seva rauxa,
em sento com un gargot
sotmès al seu obscur,
voraç i luxuriós judici.

La seva desmesura és
digna d’integrar-la
en el secret del silenci
i reciclar-la per a millor ofici.

La seva actitud –tràgica
i patètica– és l’eclèctica
de la impietat. No és
estrany que tinguin
com recompensa l’oblit.

“Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera”  (Pablo Neruda)

Propòsit

El passatge era curt;
ara terra, ara fang.
Pel riu, els arbres feien
un parèntesi tardoral
per lloar a Sant Martí.

Treva que les fulles aprofiten
per emplenar-se de colors,
enganys i desenganys.
En tots els jocs corríem:
acuit i parar, a cuc amagar...

Absents, a les palpentes,
buscàvem pels racons foscos;
mentre el carrer reflectia al sol
l’atziac propòsit d’arrenglerar
els deures per l’endemà.

Ignot

Humiteja la boira amb
monotonia feixuga, sucant
carrers i regalimant arbres.

Seduït per aquest escenari,
esmolo la meva existència
per tal d’arranar les bardisses
que em sotraguen l’ànima.

Em queda l’heura i colpir
les gleves, percebre el destí,
ignot i tossut, a fi que em sigui
cent per cent assequible.

“El dubte és la mare de la invenció”  (Galileo Galilei)

Data de caducitat

Decebut, com un postulant
iconoclasta i sense paradís,
li faig un lífting a la tristesa
per capgirar el seu designi
i totes les meves xacres.
Tal vegada, així, deixi de ser
creditor de la meva ànima.
Aquest repte és una nova treva,
per tal de desordir l’entramat
conspicu d’un vell adolescent,
que porta data de caducitat.

Futilitat

(A la nostra gossa Mini)

Tossuda i agosarada,
veig com aconseguís
la piloteta. La retroba
en cada angle, s’atabala
amb cada nou rebot;
es confonc de direcció,
dubta i, satisfeta, torna a
tenallar-la amb les dents.

“És tan curt l’amor i tan llarg l’oblit”  (Pablo Neruda)

Omplint records

El bategar del vent
trenca el silenci
pel cor de la ciutat.
Li segueix la llum
que s’escola i goteja
per la xarxa de núvols,
dibuixats i mal pintats
de blancs i grisos.

Queda camí per fer
i un rosari d’hores
on omplir records
i guardar sentiments.

N’és primavera

El sol acomiada
ombres i obagues
que la nit creà.

Els ocells s’ho miren
encara arraulits
pel fred i la humitat.

La finestra queda
emmarcada de llum
i suau vent Seré.

N’és primavera
a la natura,
n’és primavera
al cor emocionat.

“Si fracasses, un milió de persones parlaran de tu. Si tens èxit, un milió de persones esperaran el fet que tornis a fracassar, per tornar a parlar de tu”  (Alejandro David Colazo)

Terrissa modernista

Pel recer dels porxos, ullal de
plaça enllaçada a carreró rovellat
i a lloses xopes i llefiscoses,
es troba la botiga de les terrisses;
on bruixots d’argila pasten
l’espectre de la terra: planura
ferrenya, tartera transgènica
aglutinada com polpa de taronja.
Encuny abnegat, rastell d’hores
que s’esdevé estendard artesà:
aquí, arrissats; allà, clarianes;
més enllà, uns gerros esvaïts i,
per tot arreu, bafor a terra mullada.
Cap melòman podria distingir un so
dins d’aquest terrabastall; no obstant,
d’aquesta remor, d’aquest averany,
surt lírica de terrissa modernista,
ressò ingràvit on s’emmiralla
la cultura d’ara fa un segle.

Reflexió

Un entrellat de cicatrius
com una xarxa al sol,
sense el peix de cada dia
ni el marisc de festa.

La teranyina del temps
on s’empresonen records
que engolirà la feixuga
aranya de la vida.

Tinc el bordó a punt
i les xiruques netes;
allà on porti el camí,
allà aniré, content!

Sóc una mica més savi,
per què sóc una mica més vell?
o per què sóc... Qui sóc?

“Dóna-li valor a les coses, no pel que valen, sinó pel que signifiquen”  (Gabriel García Márquez)

Auguri

Deixa un lloc a taula
pel nou amic que vindrà;
encara que, potser, sigui
l’amic de sempre,
aquell que està en el teu
passat, present i futur,
perquè ell és intemporal.

Deixa un lloc a taula
i treu el teu millor vi,
que les espelmes de la nit
ja fumegen boira de record.

Deixa’m un lloc a taula,
per gaudir del teu somriure.

Crepuscles

He trencat el vent
per l’escletxa del record
i he obert l’albada
amb clau de sentiment.

Torno a jugar a: cuit i parar
(en el petit carrer de l’amistat),
als encantats (de la nostra soledat)
i al petit soldadet anglès
(amb peus cansats de caminar)

I he recollit la veu glaçada
de la muntanya, i he recollit
el silenci tòrrid de la platja,
per escriure, altra vegada,
allò que puc escriure:
Un crepuscle de sol lluent,
un crepuscle de lluna clara.

“Un arriba a ser gran pel que llegeix i no pel que escriu”  (Jorge Luis Borges)

Oasi madur

Encara no llangueixo,
absort en les meves idees.
Encara no sóc esquívol eremita
ni balancejo el litigi del meu ofici.

Tampoc sóc súbdit ni serf;
si més no, esclau del temps.

Encara tinc l’encant de l’encanteri,
on copso la nuesa del tàlem
i el sospir expert de l’amatent.

Tampoc abdico de la sensibilitat,
enardint la meva quimera de joventut
per damnar tota una vida,
recollida en la meva maduresa:
“Un oasi amb tan sols una alzina”