És lluna nova i amb ella marxo.
Torno a gratar el cel,
aixecant confetti de forats
per on surten els estels;
pentino tota la seva llum,
després d’un somni
ple de remembrances,
d’anhels i promeses per complir.
Tot el neguit m’estreny,
fent de l’espai un mar
i dels estels flocs de sal.
És lluna nova, de l’any nou,
del cel nou; amb ella marxo,
amb ella i el meu amor.
Davant l’onada de marroquins i magrebins que van entrar il·legalment a la ciutat de Ceuta, alguns partits polítics la van qualificar d’“invasió”. Anem a pams, per se una invasió sempre està efectuada per exercits o per gent armada. Per tant, si aquests partits polítics volen utilitzar la desafortunada paraula invasió, cal que posin l’adjectiu pacífica. Sí, han de tenir l’honestedat de dir “invasió pacífica”. I si no ho fan, hem de pensar que estan manipulant el lèxic, d’aquesta manera poden atacar i desqualificar a partits adversaris i al govern.
Torno pel llarg temps del llac,
enaltint petites coses: quan
llegeixo fulles d’arbre,
escric en pedres de riu
i acarono estels al firmament.
Faig camí, sense cap més drecera
que la que dóna l’esperit.
--------
Surt l’ensurt del vell marí,
en nit de tempesta, freda, fosca,
perdut pels alts i baixos d’ones.
Sense cap referència: desorientació,
a mercè de la por i el destí.
Llarg camí ple de corbes,
de vida viscuda a contracor,
a contravent i a contrallum.
Capvespre, llum difusa,
aire ple de tendresa;
viarany d’orenetes,
a contrallum, esbossant
la posta de sol.
Ànima que duu
espill gòtic,
paisatge emocional.
Esperit alliberat,
cos captiu per
dolors i malalties.
Es lliura combat
d’incongruència,
donar sentit a la vida.
Cal tenir referències
en el misteri de l’amor.
Tinc la veu submergida dins d’un sol d’estiu
i la mirada presonera en lluna de tardor.
Tinc el pensament... ? ...verd muntanya
i el record blau com cel de somni.
La pluja vola pel vel del mar,
trobant-se esculls per acaronar;
on roques atalaien gavines blanques,
fermades per onades de vent
en aquest concert de platja deserta,
que especula l’adagi del record.
He forjat sentiments en foc d’oblit
i encunyat emocions en monedes de destí;
vaig transigir amb enemics i pacto amb amics,
faig diàleg al desconegut i capejo al conegut.
Sí, m’agrada la tardor.
De–bat a bat, s’obre
i s’esgrafia (en negreta,
en cursiva) el cadenat
d’opinions, baules d’urna.
De mica en mica, s’omple
i engalana la pica,
borronant pàgines
reciclades pels diaris.
De–bat a bat, surten
aborígens del programa
(omnipotents, omnipresents)
per signar un plor
sense llàgrimes.
De mica en mica, s’emplena
el capvespre d’horabaixa
i el forat del desig,
la buidor de l’absència.
De–bat a bat
i de mica en mica,
s’obre la finestra
i s’emplena la pica:
I el calaix de la tradició.
I el prestatge de l’emoció.
I l’estança de l’ecologia.
I la casa de tothom.
I el territori de l’ensonyament.
De–bat a mica
i de mica “en” bat.
El passeig marítim està buit;
el vent, des de fa vuit dies,
arrossega glops d’arena
per damunt les lloses,
fent dibuixos i arabescos.
A contra llum, refulgeix
l’or de la costa daurada.
No hi ha ningú; tan sols,
i molt de tant en tant,
gralla una gavina.
El cor també està buit,
l’esperit ja no té força
ni temps per bornar.
Temps buit, on el vent
i la llum l’emplenen
sense gaires miraments.
Surt l’elogi mal tibat,
circumspecte i amb recel,
desitjant la complaença
per tal d’emmirallar-s’hi
i abillar l’efímer afalac;
la sagrera on paga penyora,
com si fos pedra filosofal.
Malgrat tot, l’ànsia queda complida,
dins la coberta de la sufocació.
L’adveniment de la madona pluja
té la potestat de fer hereva a la terra,
alliberant a Ponent de la seva resseca cuirassa,
per on s’esperonen tot aquest dòmino d’arbres.
El drenatge de l’aigua borbolleja
en un poti-poti del terreny, com si fos
l’evocació de l’exòtica gasa de gel i boira.
Em sento un pòtol de la natura,
un adepte al seu etern peatge,
adequat donatiu d’aquest
zodíac del canvi climàtic.
Ganyola el meu desbocat esperit,
com quan la falç s’esmolava
i torno a rememorar:
Agre llimó, agre vinagre;
les arrels del mas dels meus avis.
Vers a vers m’allibero
–em ve de mena– i sotmeto
el meu temor a l’hivern del càlcul.
Anhelo la claredat del retorn,
la placidesa d’algunes paraules
i l’esforç d’un “val la pena”.
Però, tinc gust de soldadet de plom
i, per aquesta raó, hauré de
caminar amb peus de plom.
La tardor fa posta de llarg,
fruint la gamma de colors:
Grocs, daurats, marrons
i vermellosos. L’aire és fred
i un xic humit per l’obaga.
El sol de capvespre s’enfila
rera la serralada, contornejada
per un cel blau i polit.
Els raigs de llum fan cinema
en el paredó de la muntanya
i jo em trobo assegut a primera fila.
La llum puja, a poc a poc,
pel penya-segat, creant ombres xineses
per després difuminar-les.
M’imagino que aquest sol té
halo de corona, com l’anell
que duu al dit i els dos anells
em donen calor dins el cor.
Quallats de presagis,
núvols negres atenyen
a l’areny del cor,
sorra plena de sentiments.
Orb, i a les palpentes, desfermo
la fuetada d’una por ancestral,
punys fermats, debades,
per un aldarull rocallós.
Fal·laç, i amb engrut,
faralló on senyoreja:
dellà, un trenc d’alba,
fil prim d’argent i...
deçà, el sol ponent
s’esfilagarsa, per deferir
el record d’un enyor
punyent, que destria
emocions de sentiments;
on s’enfonya
el parrac del meu destí.
Llum de juliol
que escorcolles
l’aigua del mar.
Dibuixa camí
damunt les ones
i duu la il·lusió
fins el nou horitzó.
La fada de la llum il·lumina
la garba de gratacels,
recer de brisa marina,
que s’esmuny com follet
baladrer de ciutat,
viarany de faldilla
i pell bruna.
Sobresurt, mig obert,
com sutge de saviesa;
libant una a una les pàgines
i referint-nos: penes i alegries,
somnis i tristeses.
Coqueteja i joguineja
amb els dits, lletres i capítols.
S’exilia entre els números
i s’instal·la junt a ells.
Sense un punt de llibre
la recerca resulta fastigosa.
I si ens és tan útil...,
per què sempre l’empresonem?
Analitzo el “càntic” d’una xerrada;
la vellesa vol treure’m passatge
dins l’ordinador dels avantpassats
i del malmès armari del record
m’extreu els estris: Llapis,
paper de dibuix i goma d’esborrar.
Em surt un dibuix discret,
ple de corbes i amb poc enginy;
mai he sabut dibuixar a mà alçada,
sempre he necessitat regle
per traçar la línia de la meva vida.
Retrobar-me amb la vida,
amb cada respiració
i a cada passa del camí.
Retrobar la meva vida,
dins de cada albada
i amb cada raig de sol.
Retrobar la vida
dins de cada nit
i sota llum de lluna.
Retrobar i retrobar-me.
Davant el mirall
d’una boira nua,
hi ha pètals de paraules
fent jocs malabars.
El far d’una teia
il·lumina l’ambient,
on l’inquiet ocell
beu aigua de font.
I a l’espona,
fruit de l’esporga,
un feix de branques:
llenya pel foc.
Una flor, bressolada
pel tebi vent de tardor,
s’estén dins la catifa
de fulles i herba.
Amb tendra mirada,
acluco els ulls,
tot veient núvols
que trenquen el cel.
Sembla que...,
ja arriba
la nina de neu
del nou hivern.
Davant la malaltia aguda, tenim que lluitar i ficar tots els mitjans possibles, per tal de revertir la situació que condiciona la nostra salut. En canvi, davant una malaltia crònica tenim que adaptar-nos a la nova situació i hem de conviure amb ella com si fos un company de viatge.
La llibertat és una fantasia,
quan ens trepitgen la raó,
una tènue fal·làcia,
una llum oberta a tothom.
“Quid pro quo”
O em dónes tu o et dono jo.
El vestit de festa esbiaixat,
d’ignorància, d’impotència.
Dins, l’altar dels propis déus,
el camí arrebossat de desfetes.
“Quid pro quo”
Ja que no véns tu, he de venir jo.
El desert auster d’una societat,
carregada de miratges quimèrics,
vaixells plens de llibertinatge,
cadenes trencades d’incomprensió.
“Quid pro quo”
Llibertat per a tu, llibertat per a jo.
No puc dir No! a la llum de lluna
ni esborrar pàgines ja llegides;
no puc llucar i créixer més
ni ficar més llavors a la memòria.
No!, no puc reescriure un altre camí
o que el vent s’endugui els pensaments.
Mentrestant, el sol rebutja l’estiu
amb xiuxiueig de fulles i núvols,
porten pressa, cerquen la nit.
Encara puc treure el cor del dol,
emmerletar una nova senyera;
encara queda pols per fer drecera
i creuar moltes torrenteres.
El temps gira en el seu anell,
i queda mig cercle per bategar.
El dubte infereix suspicàcia.
La inseguretat obre armari a les ànimes,
dins el castell de l’angoixa;
núvia de tothom, núvia de ningú.
Xerroteig d’aigua de cava
per consolar i endolcir,
mentre la llum d’una espelma
revesteix l’entorn amb vaporós vel.
El temps dóna criteri,
adequant un altre esdeveniment,
enllaçats pensaments i paraules
en una oració: És la unió dels éssers,
és una pregària d’amor.
Des del seu capçal,
aquest bard llisca
la vessana de l’elegia,
junt a l’escut de la feblesa,
i escriu assegut en un escambell,
prop de la bardissa de les paraules
i polsant les notes del plectre
amb la pua de la imaginació.
Rengle rere rengle, fa veta,
desitja la collita d’aquesta gespa,
com rost tresor de torrentera
que s’esbull dins l’esmotxadura
d’una muntanya nevada.
Ara, albira l’afalac;
ara, el lament apedaçat.
Onsevulga, amb poc s’acomoda,
professa el sofert
i abrusador ensopec.
Des de fa anys, la Unió Europea està estancada. El parlament europeu funciona a base de consensos i com qualsevol parlament nacional. És a dir, amb grups polítics de la mateixa o pareguda ideologia. No veig cap iniciativa ni proposta encaminades a la unificació territorial dels Estats Units d’Europa. A mi se m’acut una i és crear el passaport europeu que substitueixi i elimini tots els passaports nacionals. Però, és clar, això implica la renúncia nacional i deixar de ser ciutadà d’una nació per passar a ser ciutadà europeu. Uf! Que em faríem de tots els partits polítics nacionalistes?
No obstant, m’agradaria que algun grup polític recollís la meva proposta i la portés al parlament europeu. Gràcies.
El sol ponent s’aplega
amb els últims núvols,
s’acaronen fins a l’horitzó,
on un plec de llum els ensorra,
tot creuant el serral,
junt al castell dels templers.
Deixa una estela per obrir-li,
plena de goig, la porta a la nit
i a uns estels de mes d’agost
que recorren el cel
com a llàgrimes de Sant Llorenç.
Dins la tramoia del temps,
cap al fons, em surt el rostre
ingenu i dòcil d’un nen que,
contemplatiu i expectant,
ressegueix el trajecte dels jugadors,
adossats a la paret
i amb els braços en creu;
hi ha certa solemnitat
en els encantats que paren,
no exempta d’enveja.
Sortosament, però decebut,
la meva curta edat sempre
em salvava de parar;
a mi, i a un altre, ens deien
que érem de sucre.
Hi ha somnis que
no cal desxifrar-los,
són inclemències de l’esperit,
porten nit i porten vigília;
no són pas sinistres,
però fan plaçada;
no són pas tèrbols,
però fan suficient corrua
com per endinsar-se en el passadís
que ens duu a la porta de llum.
L’òpal on, diuen, hi ha
el nucli d’entrada al més enllà.
L’oracle consuetudinari del cel
parodia l’espill, aliè i enigmàtic,
fent sentència d’un temps de bonança
que li encaixa com un adàgio.
Entre cel i terra,
em queda el passadís de l’enyor
a l’abric d’un misteri de vida,
auguri que eixorda la manca d’imatges
dins la tramoia del nostre destí.
Penjats d’un cel oxigenat
es troben núvols blancs,
com vellons de llana, esquilats
i esbargits per un déu destraler;
el cor s’obre davant d’aquest cel,
identificant els colors blau i blanc:
Blanc que dóna puresa a l’esperit
i blau per tal d’alliberar-lo.
El reflex del sol s’esmuny,
juganer, per entre els núvols,
tafureja a cuc a amagar
amb arbres, plantes i flors.
La muntanya sembla somriure
davant d’aquesta cridòria,
convidant a gaudir de l’entorn;
agraeixo aquest enigmàtic convit
i em sento integrat dins d’ell,
dins aquest final d’estiu
que revifa la mare naturalesa.
A trenc d’alba,
la gavina esmussa el silenci,
llit de mar en calma,
coixí de sorra daurada.
L’horitzó n’és...,
canvi de color,
altre cel. Blau i verd
sempre estan junts:
al mar, a la muntanya.
Descalç, per l’arena,
percep l’ànima d’aigua,
l’essència de vida;
quan l’esperit es fa
carn i hàlit d’existència,
quan la veu es perd
entremig del pensament,
buscant enyor de paraula,
viratge de contingut
que ens dóna tranquil·litat.
Després, vindran dies de joia,
jocs i somriures d’infant;
fars i llums de mirada
i sospirs de gent enamorada.
Entretant, sojorno a trenc d’alba.
El sol ha obert
la porta del dia,
damunt la plana
de terra eixuta.
El Segre llisca,
sense fer soroll,
com un pensament
que busca ombra.
La Seu Vella mira
des del seu silenci,
mentre l’horta respira
calor i memòria.
Als camins de Ponent
la llum s’allarga,
i cada arbre n'és
un vell testimoni.
Ha arribat l’estiu,
amb pols a la pell
i veu de cigala,
entre fruiters cansats.
Camino lentament,
prop del riu i el temps,
amb la mirada plena
de cel i horitzó.
I, malgrat la calor,
encara batega
un foc de vida dins
l’ànima de Lleida.
(Poema fet per la IA a partir de la meva poesia)
La nit s’encén
amb llengües de foc,
i el cel tremola
amb veu de pólvora.
Sant Joan arriba
amb olor d’herbes,
cendra als dits
i desig als ulls.
Tot el que fou vell
crepita una estona,
abans de tornar-se
pols de memòria.
Hi ha qui salta flames,
hi ha qui demana sort,
hi ha qui calla i mira
com crema el passat.
La nit és curta,
però prou intensa
per obrir camins
dins la foscor.
Demà, la llum
tindrà un altre nom,
i nosaltres, potser,
una mica menys de por.
(Poema fet per la IA a partir de la meva poesia)
La meva poesia
envellís amb mi
i amb la sageta
del nord i temps.
La corda va plena
de nusos i versos
que cal explorar
per meditar-los.
En aquest assaig,
no hi ha cap homenatge
que pugui esborrar
el farcell dels dubtes.
Encara tinc,
el privilegi d’escriure
i veure l’àmbit on
es desvetllen els versos.
També me n’adono
que aquesta veu de tinta
em fa partícip
del misteri dels déus.
Mentrestant, apòcrif,
torno a remugar:
l’atzar per viure,
l’atzar per estimar.
Pren-me la mà
i vine amb mi
a buscar els petons
que li fa el vent
al nou matí.
Pren el somriure
i lliura’l al sol,
perquè dauri el blat
(dins el cor)
del nou sembrat.
Pren una cançó,
–la nostra cançó–,
per cantar-la junts
a llum de lluna,
a llum d’amor.
Cerca el meu mirar
i la meva veu que,
d’ara endavant,
seran el teu equipatge;
doncs, jo me’n vaig amb tu.
Foc de jocs,
joc de focs.
Fet el gest,
plau la pau.
Llum, llumins, lluminositat.
Beu la veu
per un però...
Clau de pau,
pany del pany.
Rep, rebuig, reputació.
L’alzina lluca encanteris
vol fugir de la seva por,
on, de mica en mica, teixís
els interrogants de segles.
La dansa dels matolls
fimbreja amb vent de nord
i la fada de l’ànima juga
a ser encara innocent.
Mentre el finestró badalla,
la nit agonitza amb llum
pàl·lida i punyent alè
d’aquesta lluna de sang.
El sol sobrefila la carena,
il·lumina el bosc del record.
Tot sembla història reciclada,
dins la xarxa d’anys de silenci.
Davant un rosari d’idees,
la rauxa calla i claudica
amb empremta de vida,
llargament caducada.
Torna el vent del nord.
Torna la inquieta oreneta.
Floreixen flors pels camps.
Floreixen nous sentiments.
…que perdona el pecat
i bressola el futur, embolicat
en nostàlgia de somriure,
acariciada amb llum
de qualsevol capvespre,
entre rames de bosc
del nostre propi oblit.
Record i enteniment,
la veu escanyada
al pronunciar el seu nom.
Avui és ahir, i dol
haver de viure el demà.
Creure,
i tornar a sentir;
a poc a poc, bona lletra,
reservant un glop d’aigua
de font filosòfica.
Desitjar,
el lleure imaginat,
punt mig i destí
a tota esperança.
A borbollons,
quan surt el neguit,
pas incert, temps;
recer cronològic,
merlet d’horitzó.
Temps, ens manca temps,
temps perdut, escapat;
temps al temps.
Ell està tot ple de bocins de coratge,
que són com el regateig de la flaquesa,
i la seva ànima és barbacana, doncs
s’ha fet germana de la gelosia;
la brolla de la serp li fa espires,
l’entortolliga, emmetzina i encadena;
el ridiculitza i li fa la saó verinosa,
afegint-hi un nus a la seva fugida.
Alacaigut, s’arrisca a bellugar-se
pel sorral de l’infern de Dant
en la immensa immundícia de la dita.
Xafat, somort, pel passadís del monstre,
triga a tòrcer, a minvar l’odi,
consagrar les caramelles,
carbassejar el malaltís ensopec
i donar-li empenta a la llorda cicatriu.
A rodolons –asfixiat pel llenguatge–,
màrtir de la proposició i el delicte,
sense el baptisme de la misericòrdia
i sense la llicència de la bogeria;
jan indigne de la cèlica apel·lació
té un bon grapat de compatriotes:
L’errada, la calumnia, el vilipendi,
la infàmia i la cendra de la ràbia.
A corre-cuita, per tal d’obeir,
segant i guarnint el luxe,
esquinçant l’esglai del perill
i, únicament, amb el cabal de l'amor.
Escolto el xiulet del tren
com ressona enmig dels xops
i l’entramat de fulles,
per on retopa l’eco
fins a la paret del parc.
Sota el misteri d’una lluna groga,
veig com la corrent del riu
descriu tombs a la versemblant
lluna que bressola.
Cap la possibilitat que
el meu esperit sigui això,
una lluna reflectida
en el riu de la vida.
Fet i fet,
no estic pas abatut ni aleno
cap mena d’hostilitat,
però percebo el ressò pedant
i misèrrim del qui no ho entén.
Allunyo de mi, tant com puc,
el terratrèmol de l’enyor
i cada dia faig assaig general
dins la meva meditació;
onsevulla, tots els miralls
em semblen prou bons.
Fet i fet,
ompliré el buit del temps
amb la lluerna de la fantasia
i amb les arrels d’aquell
que se’n considera expert.
- Espanya és l’únic país d’Europa que té una Audiència Nacional.
- A Europa, la instrucció judicial la fa la fiscalia, a Espanya la fa un jutge (jutgem dos vegades?)
- Espanya és l’únic país d’Europa on la policia judicial està militaritzada (Guàrdia Civil)
- A Espanya un imputat (o investigat) pot mentir en seu judicial, sense ser acusat de perjur.
- Espanya és el país d’Europa amb més aforats. A Espanya hi ha 250.000 aforats, a Italia un i a Alemanya cap.
- La constitució espanyola diu que Espanya és una monarquia parlamentària. També diu que el rei és inviolable. Doncs..., un rei inviolable no és d’una monarquia parlamentària, és d’una monarquia absolutista (una incongruència constitucional?)
- A les eleccions, la votació al congrés dels diputats es fa amb llistes tancades i bloquejades; en canvi, la votació al senat és amb llistes obertes i desbloquejades (altra incongruència i greuge comparatiu constitucional?)
- Per Espanya passa el meridià de Greenwich (meridià zero); malgrat això, no anem amb l’hora d’Anglaterra, anem amb l’hora d’Alemanya (reminiscència franquista que, sembla, ningú té la valentia de canviar-la)
- Espanya és l’únic país d’Europa on conviuen el semàfor verd dels vianants amb el semàfor taronja intermitent dels cotxes, amb el risc que això comporta.
- A Espanya només tenen consideració de drogues les que són il·legals (la nicotina és deu vegades més additiva que la cocaïna, ves per on)
Bé, ho deixo aquí, estic segur que a més d’un lector se li acudiran més "incongruències" Made in Spain que es poden afegir a aquesta llista de Spain is diferent. Doncs molt bé, les podeu afegir i allargar tant com vulgueu.
Pel celobert de la sala d’estar
ix, com fum per xemeneia,
tota la patum de veus, crits i xiscles
que fan els llimacs quan reclamen pluja,
auguri segur d’un cel ennuvolat.
Aquestes flaires són l’èxode verbal
i la verborrea de passions,
el desgavell, malenconiós i foll,
que eclipsa el sentit comú;
egoisme, narcisisme i tants “ismes”
com crinera té el desbocat
esperit d’egües i cavalls,
que surten per la hipnòtica
i engrapadora televisió;
on el jovent, fent de mainada,
s’engresca i embadaleix dins
d’un morb hedonista i polsegós.
(Rebent la quimio 43)
Hieràtic,
amb ulls de mussol
fixes a l’horitzó infinit
i sense interferències.
Allà estant, el cancell
de la nua serralada
i el llindar del bosc
amb el miratge del riu.
Per l’ambient queda
flaire de pi i melic de llum,
mentre el capvespre xucla
l’alè de la muntanya.
De fit a fit, veig l’últim follet legítim,
nadó entremaliat de semblant ridícul
que té com a dida el seu propi bedoll.
M’ofereix la brossa barroca d’un esdevenir
amb el soroll, somort i rítmic,
del frec dels seus peus petits.
Amb ell, remembro la coïssor de l’ànima,
l’efímer i fosc cop del deler,
una dèria de silenci i univers.
Treu el manairó una bossa del dic sec
i espurneja les escales del cel,
amb l’estel encès de l’aiguardent.
Doncs..., res succeeix a l’atzar
i res succeeix amb un sol destí.
La dialèctica és un joc d’escacs,
l’èmfasi romàntic d’un tòtem,
la ressonància de l’art abstracte
i de l’anècdota. N’és flassada
d’elegància, placidesa i rancúnia,
una eterna qüestió de dimensió,
la petita casella del tímid rei.
Relatiu sotrac i símbol de domini,
és un meridià –entre vanitat i somriures–
que impressiona amb el seu codi,
el fermall que surt a escena
com obscura benedicció.
La dialèctica pot ser cantell de fuet
o cantell de la gespa de l’argument.
L’esperit neix amb vocació viatgera...
per gaudir del sol quan traspunta la carena,
fent jocs de mans amb el blat verd i les roselles.
O volar amb vent de marinada, quan brunyeix,
tornassolats pel capvespre, els carreus de Montfalcó.
L’esperit neix amb vocació viatgera...
per olorar l’essència de la natura, arrelada
al seny de la terra, al seny de l’home.
O resseguir les illes de turons, bressolades
pel mar daurat d’ones espigades.
L’esperit neix amb vocació viatgera...
per trobar un altre infant, ple de somnis i encanteris,
de dracs i princeses que naveguen pel cel estelat.
O per tornar a la “Terra de pomes” a retrobar-se
amb la seva Eva, cada vegada que se sent Adam.
Altre cop brollen versos
des de la font del cor,
que em desvetllen
i m’inciten a viure.
És un espai on hi tinc
el privilegi de gaudir-los,
com si fos espai bíblic:
un destí gairebé messiànic.
Tanmateix, aquest destí
no em confini la ment
i pugui seguir escrivint
amb emoció i dignitat.
Anella a anella faig la cadena,
fins tenir la corba de la il·lusió
i pedra a pedra queda arquejada,
amb el teu somriure modernista.
I amb la trencadissa: L’art de natura,
la subtil inquietud impressionista,
com experimentació empírica
d’un codi estilista i de fantasia.
El teu cabell sedós, ple d’ones còniques,
es torna en metodologia lògica,
que forja l’estructura de l’arc funcional:
L’afany psicològic de Gaudí.
Després, per aquest arc catenari,
surt tota la llum del teu mirar,
com lluent reflex del teu cos
helicoïdal, sinuós i aerostàtic.
Les funícules dels sentiments
indaguen dins el sentit espacial,
enaltint l’etern amor. Ja que,
“Originalitat és tornar a l’origen”.
I l’origen n’és l’amor.
(Gaudí 2`o02)
Cau el termòmetre,
se’n va rere l’hivern,
vacances blanques.
S’ajornen primavera
i els poms de núvia
d’ametllers florits.
Cau el termòmetre,
febrer es fa desembre,
repta a duel –en lliça
d’honor de calendari–
a cada sol, dia i nit.
Cau el termòmetre
i cau la lluna plena,
que fita a l’almanac
amb pensament agrari.
Cau el termòmetre
i cau el nostre ànim.
Em capbusso per ponent,
amb reducte d’alè. Traç
d’ombra i esforç, embat
on forado la remembrança
per sembrar-hi la llavor
d’altra il·lusió perduda.
Sóc pols orgànic, fang
i aiguamoll, pentagrama
infinit del no-res. Esperono
el límit del crit, la ferida
del moment, mentre veig
com onades d’escuma
aixopluguen sorra per al
paradís promès.
Llavors,
de puntetes i a les palpentes,
retrobo un socorregut silenci,
tot fent el camí del més enllà,
que n’és clau de volta del destí.
(Rebent la quimio 42)
Enfilo camí entre
pedres de riu, mentre
la madona pluja
em fa pessigolles.
Per una clariana,
cauen els darrers
raigs d’un sol rogenc.
Aquest dia, ja és...
finit i poc aprofitat.
Demà, ferm, encetaré
una renovada il·lusió,
perquè ella em doni
l’adient pau d’esperit.
La paraula Hippie prové de Hipsters. Els Hipsters pertanyen a una cultura suburbana anomenada Beatniks, no confondre amb Beat (base instrumental de la cançó) que, per exemple, va donar nom als The Beatles.
El moviment Hippie va esdevenir una mena de nació sense territori ni fronteres; ja que, tenia una identitat pròpia, basada en el seu món cultural i estil de vida, i la seva forma personal d’entendre la música. Malauradament, el moviment Hippie va començar a deteriorar-se i adulterar per culpa de les drogues, que van configurar aquest estil de vida. Sembla ser que el famós eslògan Sexe, drogues i Rock and Roll, el va popularitzar la CIA per tal de canalitzar els moviments juvenils americans i així evitar que hagués una rèplica del maig francès del 68 a Estats Units. Aquest inici del moviment va començar amb l’arribada dels The Beatles als Estats Units, establint el que seria els ciments dels macroconcerts.
Avui en dia, el moviment Hippie és residual i se li dóna un caràcter boomer (potser seria més adient dir carrossa), perquè està eclipsat per tot un seguit de tribus urbanes i un ampli ventall d’estils musicals. Els autèntics Hippies que queden, els trobem en un context ecologista, artesanal i amb una espiritualitat New Age (compendi de meditació, ioga, esoterisme, etc)
Plou a poc a poc sobre el vidre,
un mirall d'aigua que balla,
el temps s'atura, la nit em lliure,
i el silenci es torna cançó que calla.
Camino entre ombres de seda,
i el vent xiuxiueja un nom,
és la calma que a l'ànima queda,
i el somni d'un nou món.
Aquest poema l'ha fet la Intel·ligència artificial
Tinc el prec caducat,
el crèdit contaminat
i sabates esgarrifades.
L’handicap fa pendent
i el vidre està entelat.
S’eclipsa tota la pluja,
però no surt el sol
i el tobogan projecta
graons de vida artificial.
Pàtria prové de la paraula pare (o pares) i etimològicament significa: La terra dels nostres pares. Aleshores, no deixem que el temps o la semàntica desvirtuïn el significat etimològic de pàtria.
Els que, en el seu dia, vam estudiar Salut Pública i Epidemiologia, tenim molt clar la diferència que hi ha entre brot epidèmic, epidèmia i pandèmia. També tenim molt clar que en tot estudi epidemiològic i la determinació d’un possible infectat, es poden produir falsos positius i falsos negatius.
Com a professional de les Ciències de la Salut; tinc, com no!, formació científica i, per tant, defujo de la verborrea política i només escolto a científics de renom. Un dels meus referents és l’Oriol Mitjà, perquè no cau en el parany del protagonisme i ha estat força equànime a l’hora de pronunciar-se sobre la infecció i malaltia per Hantavirus, i els protocols d’actuació. Així doncs, públicament expresso el meu agraïment a l’Oriol Mitjà. Gràcies Oriol.
Ben mirat, tothom té
la seva particular gesta
encara per esbrinar.
Aquell instant enutjós
que tusta el pensament,
com si fos un maleït
prejudici dut a examen.
Ben mirat, l’envescada
és l’animaló del progrés,
aquest desgavell sense
pietat, tot sovint flonjo
i sempre insegur, que
hom podem dir benestar,
marbre i xiprer del món.
Ben mirat, menem la vida
amb poca traça, la follia
del col·loqui ecològic,
en aforaments de lèxic
inconeguts o ignorats,
però quasi sempre silents,
on sojorna la pobra natura.
Ben mirat..., tot és finit.
No tot està perdut,
si l’empremta de l’escriptura
ens ha marcat el camí.
No tot està perdut,
si el vent Serè
encara esbulla idees.
No tot està perdut,
si la pau de muntanya
ens acarona el cor.
No tot està perdut,
si les ones de llum
també són ones de mar.
No! No tot està perdut.
Somriu el matí
i ploriqueja la nit.
N’és primavera
per tots els vorals
de tots els camins.
Es van trencant les hores
amb la foscúria del silenci,
mentre batega el rellotge
i al seu ritme batega el cor.
L’insomni m’aplega somnis
d’un passat llunyà i difús,
on l’esperit neda i recicla
neguits i vells interrogants.
Per la platja rodolen
les cendres d’una cançó
i una espurna tafanera
m’oneja l’atziac record,
quan encara portava
gavardina de noctàmbul
i les ones d’enyor
eren prou fugisseres,
com per esmicolar
la covardia de l’errada
en el regne de la negació.
Aquest ritme fa penitència
–saba segura d’evocació–,
dins l’ensopec golafre
del plaer més efímer.
Però no, no em sap greu
ser drapaire de cançons.
Sinceritat,
encara que ens esgarrifi
la veritat plena de falsies,
sense cap pena ni glòria,
per la immensa delectança
de ser sempre un mateix.
Lleialtat,
encara que ens faci patir
l’eternitat plena de límits,
sense censura ni fama,
per la infinita satisfacció
de ser altrament més fidels.
Complicitat,
encara que ens empresoni
la coautoria d’individualitats,
sense condemna ni reputació,
per l’extraordinari goig
d’estar constantment junts.
La fita d’aquest idealista
s’omple d’alegria, amb
seductor coixí de colors
i dins un cor efusiu. Foll,
dins monotonia de multitud,
enlairo la màgia de la veritat,
com si fos esglai de pirata,
que té llamins de rom d’oblit
i tot el temps per penedir-se’n.
O, potser, sóc un espectre
que dóna tombs, confós,
demanant perdre la carícia
de la por i el MIM tirànic
del perquisidor.
Per tal que,
la soca de l’enveja no esclafi
les arrels de llibertat. Cauen
juntes gota i gra, de la unió
naixerà l’espiga que s’atorga
–amb un bes– junt a la rosa de
Sant Jordi. Estic obert i vinclo
tot allò que tinc per celebrar:
el vol d’una mirada i el somni
d’un somriure. Tinc que ficar
més seny a les meves paraules
i, així, puc tornar a enfollir
amb la pròxima copa de cava.
(MIM: Mediocre, immadur i manipulador)
Quin déu conquereix l’ànima?
Quin àngel la tempera?
Qui tiba la brida del destí?
No podem esborrar les passes
que anem deixant pel camí.
Tampoc podem bellugar-nos,
sense patir el bufec de l’alè.
Qui pren desig i afany?
Qui tramita l’existència?
Quina finestreta rep sol·licitud?
Sense vaixell, no podem surar
ni per mars ni per oceans,
que són llum d’esperança
i nit de dolça tristesa.
Qui segella la instància?
Qui rubrica els éssers?
On és el manyà de l’esperit?
En definitiva, som mercaders,
marxants en cada plaça,
fent fira en tots els pobles
amb l’univers de la paraula.
Novament, surt el sol
entre núvols de nostàlgia,
amb la malenconia que
se sent, quan un no pot
estar, tothora, al costat
de les persones estimades.
(Inspirat al poble d’Albesa)
Viure en un poble petit,
sota el paraigua de la lluna,
sense convencions socials.
Abraonar la ingenuïtat del paisatge,
assaborir-lo com una obra d’art.
Sentir la tendresa de nou i compartir-la.
No morir mai: ni de dolor, ni de plaer,
només abraçant aquest present;
sense enyor pel passat, sense pressa pel futur.
Sí, així, molt tranquil, en un poble tranquil
i no morir mai, perquè ja tens aquest cel.
Tot té una fi i, per tant,
un comiat. Enllà! un gest,
ençà! desimbolt i acollidor.
Remembrança afable o
potser força inesperada.
Bufada que se’n duu tot
allò que li pertany, fins
quedar-se talment nu.
Aleshores, resten solcs
de pell afeixuga; dinastia
perpètua i estremida.
I queda en l’ambient
una mena de predicció
apocalíptica: “Som
espècie en vies d’extinció”.
Malgrat tot, cada espelma
encara dóna el seu temps.
Cadascú n’és fotocòpia
d’un mateix, un ardit,
mesquí i frívol, que
ens empastifa de tinta
quan passem l’erm
de vergonya. Epopeia
asèptica que ens colpís
amb el fet intercultural.
I, llavors..., ¿on queda
el nostre gest acoblat
i el fonema mal entès?
Encara em queda seny
per a aquest joc –ni oblit
ni angoixa–, on captivar
entrenyor, quasi furtiu,
d’una actitud provocativa
que vol tornar a mi.
Impel·lit per l’esclat
del gest que mantinc,
atzucac i amb cert plaer.
No sóc pas original,
gairebé és frase feta
que tothom pot fer-ne
ús i abús. Sí, potser és
compromís per brandar
i vèncer, sense espill,
el rec rere el qual tinc
parapetat el privilegi
d’estar encara lúcid.
Aquest reducte d’enyor
és parany de fortalesa
i calaix de malendreços.
Forfollo, entre tots els colors,
per trobar l’encís del destí;
per copsar d’aquesta gamma,
la bruna i dissortada tenacitat
que s’enlaira en quotidiana
salutació, goig d’un fervor
al·legòric amb veu trèmula
i farcida evocació emocional.
Aquesta voluble intuïció té
caire de fou i engendra proïsme,
model de melangia quan glossa:
joia infal·lible, vehement afany,
exòtica abundor i trossejat anhel,
que s’abilla com una bruixa
per tal d’esbrinar la seva sort.
Era tot un referent, fet i fet
el clam ineluctable d’una
memòria, on s’encabien
les frisances del passat.
Prop, ressol de vidrieres
i jocs de mans amb llum
d’aiguabarreig, irisada,
on el parany del temps
sobtava privilegi de record.
Cada calaix: globalització
d’un món petit, endreçat
com auster quarter de
pertinències. El ramat
de roba en estabilitat
incerta i més incert ús.
I d’amunt, percaçades,
la residència de figuretes
i procaç estesa de retrats,
com llegenda de sentiments.
Massa món viscut, des de
la penúria de poble fins a
l’opulència de Dresde.
Davant aquella calaixera,
sempre vaig sentir-me com
un capçot de l’esperança.
Dins del desmanegament
del món sintàctic, surt,
com ràfega, un polimàtic
per esquarterar els versos.
Aquest maldestre enclusa,
voreja i sangoneja, burxant
dins la clivella de l’esperit.
I doncs! Amb quin dret
s’ha fet captaire d’engrunes?
Com desferra impressionista,
clareja un cel eixut i resignat
amb blanc i negre de núvols
i pol·lució. Acluco els ulls per
mirar l’hora –des de plenitud
de temps i anys–, l’inhòspit
sentiment de sentir-me com
disminuït que s’esmuny del jaç.
Em llevo, tan majestuós com puc,
des d’un matalàs aclofat per
molls fluixos. Qui pogués ser
serraller del temps, recular
uns quants anys, per tal
d’endreçar el bloc de la vida
i els xiribecs del nostre cos.
Faig armistici amb les xacres
i, compassant els passos,
obro la porta de la cambra.
Aquesta porta també grinyola!
Ara mateix, trepitjo tolls
de nostàlgia, mentre
una boira juganera
m’empaita, fent-me
carantoines al clatell.
Supervivent del record
i esclau de la temença,
m’empasso la rancúnia,
no fos que m’esquitxes
amb la seva obstinació.
En aquest místic naufragi
faig palesa de rebel·lia:
Despullo la meva ànima
i cerco aquest paradigma
de veritat. Així, incòmode,
copso la meva nuesa per
beure-me-la d’un sol glop.
(Fent quimio)
He deixat llibres per llegir
i boscos per caminar; doncs,
el temps que em queda,
el dedicaré a estimar
i, com no!, a poetejear.
No hi ha forma que els déus
abdiquin de la seva rauxa,
em sento com un gargot
sotmès al seu obscur,
voraç i luxuriós judici.
La seva desmesura és
digna d’integrar-la
en el secret del silenci
i reciclar-la per a millor ofici.
La seva actitud –tràgica
i patètica– és l’eclèctica
de la impietat. No és
estrany que tinguin
com recompensa l’oblit.
El passatge era curt;
ara terra, ara fang.
Pel riu, els arbres feien
un parèntesi tardoral
per lloar a Sant Martí.
Treva que les fulles aprofiten
per emplenar-se de colors,
enganys i desenganys.
En tots els jocs corríem:
acuit i parar, a cuc amagar...
Absents, a les palpentes,
buscàvem pels racons foscos;
mentre el carrer reflectia al sol
l’atziac propòsit d’arrenglerar
els deures per l’endemà.
Humiteja la boira amb
monotonia feixuga, sucant
carrers i regalimant arbres.
Seduït per aquest escenari,
esmolo la meva existència
per tal d’arranar les bardisses
que em sotraguen l’ànima.
Em queda l’heura i colpir
les gleves, percebre el destí,
ignot i tossut, a fi que em sigui
cent per cent assequible.
Decebut, com un postulant
iconoclasta i sense paradís,
li faig un lífting a la tristesa
per capgirar el seu designi
i totes les meves xacres.
Tal vegada, així, deixi de ser
creditor de la meva ànima.
Aquest repte és una nova treva,
per tal de desordir l’entramat
conspicu d’un vell adolescent,
que porta data de caducitat.
(A la nostra gossa Mini)
Tossuda i agosarada,
veig com aconseguís
la piloteta. La retroba
en cada angle, s’atabala
amb cada nou rebot;
es confonc de direcció,
dubta i, satisfeta, torna a
tenallar-la amb les dents.
El bategar del vent
trenca el silenci
pel cor de la ciutat.
Li segueix la llum
que s’escola i goteja
per la xarxa de núvols,
dibuixats i mal pintats
de blancs i grisos.
Queda camí per fer
i un rosari d’hores
on omplir records
i guardar sentiments.
El sol acomiada
ombres i obagues
que la nit creà.
Els ocells s’ho miren
encara arraulits
pel fred i la humitat.
La finestra queda
emmarcada de llum
i suau vent Seré.
N’és primavera
a la natura,
n’és primavera
al cor emocionat.
Pel recer dels porxos, ullal de
plaça enllaçada a carreró rovellat
i a lloses xopes i llefiscoses,
es troba la botiga de les terrisses;
on bruixots d’argila pasten
l’espectre de la terra: planura
ferrenya, tartera transgènica
aglutinada com polpa de taronja.
Encuny abnegat, rastell d’hores
que s’esdevé estendard artesà:
aquí, arrissats; allà, clarianes;
més enllà, uns gerros esvaïts i,
per tot arreu, bafor a terra mullada.
Cap melòman podria distingir un so
dins d’aquest terrabastall; no obstant,
d’aquesta remor, d’aquest averany,
surt lírica de terrissa modernista,
ressò ingràvit on s’emmiralla
la cultura d’ara fa un segle.
Un entrellat de cicatrius
com una xarxa al sol,
sense el peix de cada dia
ni el marisc de festa.
La teranyina del temps
on s’empresonen records
que engolirà la feixuga
aranya de la vida.
Tinc el bordó a punt
i les xiruques netes;
allà on porti el camí,
allà aniré, content!
Sóc una mica més savi,
per què sóc una mica més vell?
o per què sóc... Qui sóc?
Deixa un lloc a taula
pel nou amic que vindrà;
encara que, potser, sigui
l’amic de sempre,
aquell que està en el teu
passat, present i futur,
perquè ell és intemporal.
Deixa un lloc a taula
i treu el teu millor vi,
que les espelmes de la nit
ja fumegen boira de record.
Deixa’m un lloc a taula,
per gaudir del teu somriure.
He trencat el vent
per l’escletxa del record
i he obert l’albada
amb clau de sentiment.
Torno a jugar a: cuit i parar
(en el petit carrer de l’amistat),
als encantats (de la nostra soledat)
i al petit soldadet anglès
(amb peus cansats de caminar)
I he recollit la veu glaçada
de la muntanya, i he recollit
el silenci tòrrid de la platja,
per escriure, altra vegada,
allò que puc escriure:
Un crepuscle de sol lluent,
un crepuscle de lluna clara.
Encara no llangueixo,
absort en les meves idees.
Encara no sóc esquívol eremita
ni balancejo el litigi del meu ofici.
Tampoc sóc súbdit ni serf;
si més no, esclau del temps.
Encara tinc l’encant de l’encanteri,
on copso la nuesa del tàlem
i el sospir expert de l’amatent.
Tampoc abdico de la sensibilitat,
enardint la meva quimera de joventut
per damnar tota una vida,
recollida en la meva maduresa:
“Un oasi amb tan sols una alzina”
Una emoció per horitzó
i la lluna resseguint-nos
pels contorns de l’amor.
Tornar al camí de ronda
on fa de sentinella l’ametller,
la caserna del primer petó.
Quan tornin les pluges,
aquesta terra eixuta
deixarà d’estar clivellada,
per tornar a delectar-nos
amb el suau bressol verd
de les ones espigades.
Aquest és el decàleg que he seguit durant anys:
1.- Etimologia (esbrinar l’origen i significat de les paraules)
2.- Semàntica (conèixer com evolucionen les paraules al llarg del temps)
3.- Prefixos (cal conèixer el seu significat i quan i com utilitzar-los)
4.- Sufixos (cal conèixer el seu significat i la família lingüística a la que pertanyen)
5.- Signes de puntuació (s’ha de tenir clara la seva utilització, dins d’una frase o paràgraf)
6.- Llegir, llegir i llegir (d’aquesta manera s’assoleix criteri i, més tard, ens fem crítics, autocrítics)
7.- Corregir a autors consagrats (s’aprèn molt i així reafirmem el nostre estil literari)
8.- Tenir al nostre abast cinc o sis diccionaris de consulta (en el meu cas en són quinze i un és etimològic)
9.- Corregir el nostre escrit tantes vegades com faci falta (en poesia tenir cura del ritme i melodia, els sinònims ajuden)
10.- No tenir pressa per donar l’escrit per acabat, revisar-lo tantes vegades com calgui (tornant al punt 9)
“L’alternança en el poder és la base de la democràcia. Per tant, tots aquells que sempre voten al mateix partit polític, s’ho tendrien que fer mirar”
I em sento condemnat
a una vida sense penes,
sense cel ni infern,
amb destí de rat penat,
sense veure més enllà;
destí de drac d’infantesa,
quan somiàvem a...
deslliurar a la princesa.
I em sento lluny de mi,
un estrany que busca
el seu feixuc equipatge
a cada parada, a cada estació;
tot buscant la cara de benvinguda,
un somriure per a la seducció
i les branques de l’abraçada,
per tornar, com no!, a l’estil balb.
(Dia mundial de la poesia 2026)
Mot rere mot, sadollo tribut
a un somriure seductor,
repenjat a taula i amb remor
de música per al record.
Mot rere mot, descabdello
l’entramat de paraules
i plantejo cada qüestió
com si fos troca de fil.
El capvespre porta presa,
tomba per l’aresta de la taula,
mentre fumeja la sentor
d’una infusió de menta.
Balb, vull ser accessible,
compassar veu i rialla,
redreçar la conversa
i bescanviar-la per sentiments.
Mot rere mot, cabusso
el terratrèmol d’una mirada.
En el boscatge del misteri,
s’amaga la petjada de l’amor,
la fragància que ens capgira
el laberint de la falsa por:
L’ansietat del somni complert
quan es desxifra aquest misteri:
L’udol d’una confidència,
el bufec innocent de sorpresa
i una fiblada al pit del paradís
perquè esberli la memòria:
Cap flat d’ombra,
cap orgull indolent,
ni xiulet de llençols
ni trets de temptació;
només la tendresa de la persona
i l’alegria de no sentir-se orfe;
ja que, podem tornar a descrostar
tots els sentiments vells i nous.
(Fes-ho teu)
Mot rere mot,
certifico l’escalf
de les paraules.
Mot per mot,
fico llenya al foc
i, fil per fil,
refilo ton somrís,
amb encaixada
de sentiments.
De cap a cap,
torno a sentir
com l’amor
em fa reviure.
Ens hem fet...
vassalls de la vida
i serfs de la rutina,
entossudits per viure,
obstinats per gaudir
-al preu que sigui-
el suc de la taronja,
perquè així s’allunya
la pertinaç mort:
Desitgem ser guarits
amb pastilles redemptores,
perquè no volem ser salvats
del nostre nociu estil de vida.
_______
Quan entro per la porta,
m’agradaria que la por
i l’angoixa sortissin
per la finestra:
Pau i tranquil·litat
són la base de la salut.
No, no són necessàries paraules,
tot just es necessita silenci
i comprensió, perquè s’aturi
el dolor. Només així se n’anirà
la pena que ens oprimeix.
________
Si el que més estimem
no ho podem tenir...;
llavors, que n’és la vida?
________
Qui més dóna, més estima.
Lluny queda aquell somni
i, nosaltres, voldríem dormir,
per si torna el somni, somiat.
Primer, el contorn d’una negra muntanya
que es perfila com si fos un baix relleu,
en el cel gris-blavenc de la primera llum.
Més tard, la tènue llum de l’albada
comença a dibuixar, sense pressa, formes;
aquí una pedra, allà un arbre i, de sobte,
pinta de pàl·lids colors el seu dibuix.
Ho fa amb tot el temps d’una eternitat
i amb l’expertesa de l’artista que,
dia rere dia, pinta el mateix quadre.
Per últim, la muntanya és coronada
amb raigs de sol, que la cobreixen,
fent l’esclat de tota mena de colors,
colors que en són vida, la nostra vida.
Entre la serralada
i els arbres de la vall,
s’estén una boirina
que badalla amb
els primers raigs de sol.
Un breu ventijol mou
els olors de la nit
i els oferta a tot aquell
que vulgui gaudir-los.
La vista abasta
aquesta pau estàtica,
per dur-la fins al cor,
en un u de setembre,
que, amb força, ja ens fa
el primer crit de tardor.
“El rebel mai guanya, però tampoc perd,
perquè sempre lluita. D’això tracta la rebel·lia,
de persistir en la lluita”
La rebel·lia com brot d’estrès
i l’oblit (dins l’arqueologia
d’una memòria, amagada
en un infant) a les palpentes.
El tedi de la sempiterna rutina
i l’altre estrès -el d’incompetència-
que ens embrolla. Me’n vaig, marxo,
exilio la meva ment, no sigui
que la tebiesa em torni a segrestar.
__________
No sóc partidari d’espais tancats,
ni que siguin grans, ni que siguin
plens de llum, artificial.
Sóc suïcidi de pensament,
perquè tot pensament mor
en el temps. Però, al menys, penso!
No m’importa l’harmonia de la forma
ni el joc d’escacs de la simpatia,
en tinc prou amb el pou del fons, sense fons.
Ah!, i la meva veu està reciclada,
l’escriptura ben apamada i...
tots els somnis fimbrant la nit.
Sí, encara tinc la bona fe d’escriure poesia.
Després de tot, l’important
no és aconseguir el somni;
l’important és tenir el somni,
la capacitat etèria per sortir
de l’eterna garjola de la rutina,
que ens empresona, i obrir
el cel per ficar-hi el nostre sol.
La meva filla,
el millor referent
que tinc a la vida.
Sí, amor a mort,
estimada del cor.
I, ara, ho compartim
amb quatre fills-néts
que, com no, també
els estimo a morir.
Quan el cor està tou:
pa de pessic de l’esperit
sortit del forn de la tristesa,
on les llàgrimes gorgollen,
font d’impotència, sense sorgir.
El temps queda buit
dins l’eco del pensament,
amb remolí d’emocions
que no troben camí per sortir
d’aquesta cíclica situació.
La ductilitat femenina fa
que la dona sigui d’aigua.
Malgrat el seu tarannà cregut,
l’home té els peus de fang.
(...que el vent de ciutat no em dessagni més...
The boxer – Simon & Garfunkel)
El somni d’una sorra daurada
que amoreja amb les ones,
sota el sol de tots els colors
i guarnida amb roba de festa,
dins un cel blau, en el saló de ball
de l’embruix mediterrani.
L’encanteri del bosc pirinenc
quan avets platejats reflecteixen
el sol i el cant de la cadernera,
sotmesa al fugisser vent del nord
i al renaixent ambient tardoral,
on es bressola la serralada.
La folgada boirina de La Plana,
l’alè de Puf, el drac màgic,
mentre jugàvem i corríem sota
l’aixopluc dels àlbers del riu;
el cuc a amagar i el cuit i parar
de la nostra folla imaginació.
I així, dins un cor franc, és com
es pot gaudir de tants espais oberts
com vides i records hem viscut.
Un dia, amb bicicleta,
la temperatura era de maig
no pas de juliol. Al MP3,
una cançó de contra-amor,
el comiat d’un present
que neguiteja un futur dubtós.
L’alfals, recentment tallat,
té una forta sentor d’enyor;
quan la nostra vida estava
més arrelada a la terra.
Dalt la riba, un salze desmai
m’encatifava un altre record:
els berenars al seu aixopluc,
en una roda de molí per taula.
Prop d’ell, dins la bassa,
una pollada d’ànecs escriu
versos damunt l’aigua. Acollits,
aquesta vegada, per l’ombra d’un pi.
Què lluny estic de tot això!
i què a prop estic d’aquest record!,
mentre el vaixell de la imaginació
busqui el port segur de la infància.
Captaire de sol,
la rosa de bardissa
s’amara amb vent
de so primaveral.
Recull d’absència
(quan esgrimim
paraules d’amor)
en l’obrador dels mots:
Com eixorda
el retrò del record!
La rosa de bardissa
no és tan bonica com altres,
però té la llibertat
del seu espai obert.
Rosa!, fes-te senyera
en l’atapeïda bardissa
de la nostra vida
i dóna’ns la teva llibertat.
Voldria obrir els calaixos del vent
i ficar-hi les meves paraules,
sota el paraigua de la seva llum.
Voldria nodrir aquesta llar
amb els flams de la soca que
sempre hem emprat per estimar.
Voldria morir sense morir,
per no marxar, per no lacrimar,
i fer jur d’amor amb gonella grega.
Voldria portar roba de festa,
quan, creuant el portal del cel,
rebés el primer bes de benvinguda.
Sí, voldria que les meves paraules,
per sempre més, les guardés el vent.
Obro el llibre dels encanteris
que guardo al prestatge del record,
al costat d’un fat musical,
on les notes del pentagrama
copsen l’espill de l’esperit.
Llegeixo un sortilegi, perquè
la fada del temps em reporti
la temptadora màgia de l’amor
i així torni a viure la meva llibertat,
que l’un-i-vers i el pensament em donen.
No sóc compassiu
i refuso l’escepticisme
de gent que fuig
de la seva responsabilitat,
que fan un miratge
amb fum de verborrea;
tenen poca neurona,
dins la seva paraula.
Altre cop,
el misteri dels versos
busquen el privilegi,
l’atzar que incita
a la imaginació.
Tanmateix, l’esperit
pugui ser partícip
i es commogui
i confini amb goig
i amb dignitat.
Retrobar aquell arc catenari
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.
Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.
Plou,
i el tamborineig de les gotes
marquen el ritme del nou dia.
Plou,
i el sol avui no es llevarà
del seu llit de núvols de cotó.
Plou,
i els arbres regalimen llàgrimes
per branques nues de fulles.
Plou,
i l’ànima s’entela de records
com s’entela la meva finestra.
Plou,
i l’hivern segueix sent l’actor
en aquest escenari de fred.
Sempre m’ha cridat l’atenció, veure com es guarneix la tornada (estribillo en castellà) d’algunes cançons, amb monosíl·labs repetitius i enganxosos. Fa algunes dècades, s’utilitzava el la, la, la que, fins i tot, va donar títol a una cançó que va guanyar el festival d’Eurovisió. Avui en dia, els la, la la han caducat i han estat substituïts pels oh, oh oh. A més joventut, més oh, oh oh’s hi trobem. Particularment, valoro més aquelles cançons que a la seva tornada no porten cap monosíl·lab repetitiu; ja que, penso que omplir una tornada amb monosíl·labs, no deixa de ser una manca d’imaginació i un intent de cercar la complicitat auditiva de l’oient, mitjançant una reiteració que no comporta cap esforç de memòria, hem de tenir en compte que casi sempre s’està més atent a la música que a la lletra.
En un judici, si ets testimoni no pots mentir, sota risc de ser declarat perjur; però si ets un acusat, pots mentir com a estratègia de defensa. Olè! Visca la democràcia del greuge comparatiu!
Molts càrrecs polítics estan ocupats per persones sense la adient capacitació tècnica per al seu càrrec i depenen totalment dels seus assessors tècnics. Amb la qual cosa, ens podem preguntar: qui pren la decisió el polític o el tècnic?
La premissa bàsica d’una democràcia és l’alternança en el poder. Per tant, totes aquelles persones que sempre voten el mateix partit polític, s’ho tindrien que replantejar i decidir què és primer el seu tarannà democràtic o la fidelitat al partit?
Molta gent defineix democràcia com: El govern del poble. Etimològicament, democràcia prové del grec antic i és la suma dels termes: demos que significa poble i cràcia que significa poder. Per tant, etimològicament, democràcia significa: El poder del poble. A la democràcia en que vivim, el poder no recau en el poble, recau en els partits polítics que, malauradament, són d’estructura autocràtica i piramidal, on la política que fa el partit està gestionada per una persona i els assessors en que delega. Hi ha, doncs, dos tipus de democràcia, una democràcia on les llistes de votació són obertes i desbloquejades i una altra on les llistes de votació són tancades i bloquejades.
Ara, quan el prodigi del vent
s’emporta l’angoixa,
com s’enduu la boira
o el soroll de les paraules.
Ara, faig renunci al dubte,
perquè sóc on sóc
i estic on vull estar.
Ja no pertoca temps passats,
amb el seu toc de malenconia.
Tinc un ínfim territori,
però estic dempeus
i, altra vegada, veig
com el mirall de l’espai
no m’emmascara l’enyor,
quan enfilo un propòsit
amb l’agulla apedaçada
de la meva decisió.
Ara, sento la meva veu
quan es vesteix amb un:
Endavant!
Sí, encara
tinc molt per fer;
perquè tot és factible
i tot ho puc estimar.
Lloada sigui la meva sort.
Com si fos un axioma, la democràcia determina que una persona és innocent, mentre no es demostri el contrari. Aquesta premissa la coneixem com Presumpció d’innocència. Però, i degut a judicis mediàtics (tot sovint promoguts per algun partit polític), se estableixen dubtes i falses certeses, perquè la notícia no s’ha contrastat. D’aquesta manera, aconsegueixen passar d’una presumpció d’innocència a una presumpció de culpabilitat, que no deixa de ser una subtil manipulació, orientada a condicionar possibles decisions judicials.
Altre cop cerco espai
on els versos posseeixen
la seva propietat
i que, quan “desperto”,
tinc el privilegi que
m’incita i commou.
Tanmateix pugui
(sense remugar)
ficar-los en paper.
Com expressar el misteri del silenci?
Em sedueix la seva flama com boira opaca,
on l’embruix de la seva llum
ens deixa versos melangiosos.
Al silenci se l’acull i se l’estima
amb tenaç reflexió i esforç mut.
Ja que, n’és clau d’estirp,
dins la nostra agosarada vida.
L’arquitectura de cada silenci
està feta amb l’encuny personal
i la fortalesa de cada esperit.
Sí, cadascú, hem de construir
el nostre silenci. I estimar-lo.
Com retrobar el goig,
l’ordre i el ritme
del meu esperit?
Aquell dolç horitzó,
sense cap peresa,
sense pors ni recels.
Feixuc cansament
que m’arrossega
pel fred de viure.
Identifico un dubte,
com íntim projecte
que enceta la saviesa.
Àmbit de paciència
que em confirma
l’austera cuirassa
d’un cos cansat;
i amb senyal cega
del pàl·lid esperit.
El diccionari de l’enciclopèdia catalana defineix accident (en primera opció) com: un esdeveniment fortuït i defineix incident com: que sobrevé accessòriament.
Des de fa bastant temps, observo que alguns polítics, gent responsable d’empreses relacionades amb la mobilitat (tant públiques com privades) i serveis d’assistència han eliminant del seu vocabulari la paraula accident. Per a ells, tot són incidents, malgrat que hi pugui haver víctimes. Per què? ¿Podria ser que el concepte accessòriament, de la definició d’incident, comporti menys significació de responsabilitat que el concepte accident? ¿I que aquesta responsabilitat es dilueix per la seva pròpia indefinició? Alguns anys enrere, es ficava en valor si havia víctimes o no; si havia víctimes es considerava accident i si no havia víctimes es considerava incident.
Per últim, em ve a la memòria una cita anònima que diu: “Els hi diuen accidents, perquè els culpables se sentin millor”
Veiem les fal·làcies
i absurditats
d’unes polítiques
que claudiquen
davant el poderós.
Tot plegat,
una agònica
ressenya històrica
que retorna
amb nou bateig.
Pàl·lida n’és
la insípida
voluntat de
febles democràcies
i la seva covardia.
El baf de boira
humiteja arbres
que, arraulits,
es despullen
de la darrera
fulla vermellosa.
Sóc lleidatà
de soca i arrel
i, degut a la meva
vena històrica,
també duc segell
per ser carrincló.
Mai es gebra
la nostra memòria
ni mai li podem
donar l’esquena
a la lluna plena
ni a nits sense fi.
I, malgrat tot,
encara gaudeixo
l’hivern lleidatà
que, sembla,
li fa retret
a l’estimada Tardor.
Mica en mica,
suaument,
puja la marea
pel mar del
sentiment.
L’arena humida
dibuixa ones
com rosari
d’emocions
i pomell de pomes.
De jove, vaig treballar en una empresa on, dins de les tasques de manteniment, es feien soldadures d’alta precisió. Aquestes soldadures eren efectuades per soldadors suecs especialitzats de l’empresa Kamyr. Cada soldadura era radiografiada i si havia una bombolleta d’aire, per petita que fos, es trencava la soldadura i es tornava a soldar de nou.
¿A la infraestructura ferroviària espanyola, es radiografien totes les soldadures de la xarxa, sobretot les soldadures dels rails? Deixo a l’aire i a l’abast de tothom aquesta pregunta. També pregunto: Es fan controls exhaustius per detectar la fatiga dels materials?
Batega el cor rere
l’escut de la ceguesa,
davant el nou dubte
que ens genera certesa.
Com esborrar-ho de
la nostra memòria?
Com tornar a pair
la nostra solitud?
Ens cal saviesa,
l’aprenentatge d’anys
i diluir l’absurd
i la por del dubte.
La imatge al mirall
n’és el meu retrat,
el meu Dorian Gray
concret i descobert.
Regento arrugues
com si fossin cicatrius
i mesuro aquest repte
com prudent refugi.
No tinc el privilegi
per allunyar-me
d’aquest imaginari
i obtenir l’equilibri.
Pels meandres del cervell,
serpeja la imaginació.
Resseguint aquest riu,
per on es gronxen les idees,
trobem l’agredolç misteri,
aquell que s’encomana
al déu versàtil de la sort.
Si tens aquesta fortuna,
considera-ho un pacte,
tot caminant cap al futur.
Ferotge és la ràbia
que se’ns engendra,
davant una democràcia
que no para de generar
un seguit d’impunitats
i greuges comparatius.
Ferotge és la ràbia
davant les votacions
de llistes tancades
i sempre bloquejades,
on el ciutadà no vota
a polítics, vota a partits.
Ferotge és la ràbia
dels que diuen ser
demòcrates i no fan res
per canviar el sistema
i sempre claudiquen
amb autocràcies de partit.
Torno a caure pel pendent,
pel parany de la imaginació,
absort en el seu magnetisme
i recelós a l’hora d’escriure.
Envejo a poetes consagrats,
perquè han pujat tots els graons
i ja han aconseguit el vaivé
que duu a l’esperança poètica.
Tant se val, seré fugaç,
expulsaré les meves pors
per resseguir la seqüència
que els versos donen al poema.
Obstinat, imprudent,
ingenu i agosarat.
Qui sóc per considerar-me
un poeta consagrat?
Encara no tinc el domini,
sóc un petit follet dins
el bosc del diccionari
i amb un repte a conquerir.
Sí, follet ve de foll.
Professo la bogeria
que té tot escriptor
quan vol mostrar-se.
Però, és transitòria,
és bogeria de combat
i, per tant, em considero
un vell i digne lluitador.
Quan alliberis l’esperit,
has de tenir en compte
el llast del cos. No és
un exercici d’imaginació,
és un exercici d’alliberament.
El cos ha d’estar en harmonia
i actuar com un contenidor,
que s’obre amb alegria.
La llum no és blava, el cel sí.
Resten hores en el pas del temps,
aquelles que es van perdre pel camí.
Convé recuperar-les i no perdre’n més.
Estic perdent la il·lusió
per realitzar tasques. Això,
n’és un símptoma de vellesa?
En un angle de la memòria
encara hi puc trobar la revolta,
com quan era adolescent.
Em sobren anys i em sobren
molt més les xacres, el rastre
que la vida em va deixant.
A trenc d’alba,
surt el primer sospir,
com una pregària
o com l’alè d’una idea,
que n’és hoste en
el llimbs de la matèria.
Durant el matí,
el ferro porta
la senyal del foc
-i la seva absència-,
l’empremta de metall
que ens fa forts.
Tarda i nit,
en són ofrena d’abril
i escalfor en llençols d’hivern:
ulls i braços d’avui,
i del record i del demà;
per estimar molt a prop.
En un món on bufa el formigó,
en una ciutat esvaïda per la boira
amb el martell d’una tarda d’estiu,
amb un raïm de deures per fer,
dins el bloc transparent de silenci
i, dins, el cor de cristall (de roca)
Un vent sense cap possibilitat d’ombra,
la fina pols de mar damunt els cotxes,
la flama buida d’una foguera
al costat d’un toll d’aigua gebrada.
I la vida segueix sent...
una mena d’etern passatemps.
Quan la vida es torna cendra
(com si fos un somni menut)
en un cel gris i plujós
i a l’espelmosa ànima
hi nia l’horabaixa lleganyosa
d’un abisme amb peus de marbre;
llavors, cal voltejar la memòria
perquè l’ocell de la dignitat
alci el vol, en embranzida de llum.
Quan el balanceig d’una rialla
sigui la sinuosa i aliena ofrena
que tragina sordesa d’absència
i la mudesa de la gebrada nit
faci brollar la sang de les maduixes;
llavors, cal sacsejar l’arbre
perquè les impàvides fulles
jeguin a terra, fent adob
per a la propera primavera.
Tot passa i tot queda
en el país de la boira.
El tot d’avui, també
és el tot de demà.
Mentre, el passat
queda soterrat
i postergat a l’efímer
llampec del record.
