Pàtria

Pàtria prové de la paraula pare (o pares) i etimològicament significa: La terra dels nostres pares. Aleshores, no deixem que el temps o la semàntica desvirtuïn el significat etimològic de pàtria.

Gràcies Oriol Mitjà

Els que, en el seu dia, vam estudiar Salut Pública i Epidemiologia, tenim molt clar la diferència que hi ha entre brot epidèmic, epidèmia i pandèmia. També tenim molt clar que en tot estudi epidemiològic i la determinació d’un possible infectat, es poden produir falsos positius i falsos negatius.

Com a professional de les Ciències de la Salut; tinc, com no!, formació científica i, per tant, defujo de la verborrea política i només escolto a científics de renom. Un dels meus referents és l’Oriol Mitjà, perquè no cau en el parany del protagonisme i ha estat força equànime a l’hora de pronunciar-se sobre la infecció i malaltia per Hantavirus, i els protocols d’actuació. Així doncs, públicament expresso el meu agraïment a l’Oriol Mitjà. Gràcies Oriol.

“Si no hi ha vent, rema”  (Proverbi llatí)

Ben mirat

Ben mirat, tothom té
la seva particular gesta
encara per esbrinar.
Aquell instant enutjós
que tusta el pensament,
com si fos un maleït
prejudici dut a examen.

Ben mirat, l’envescada
és l’animaló del progrés,
aquest desgavell sense
pietat, tot sovint flonjo
i sempre insegur, que
hom podem dir benestar,
marbre i xiprer del món.

Ben mirat, menem la vida
amb poca traça, la follia
del col·loqui ecològic,
en aforaments de lèxic
inconeguts o ignorats,
però quasi sempre silents,
on sojorna la pobra natura.

Ben mirat..., tot és finit.

No tot està perdut

No tot està perdut,
si l’empremta de l’escriptura
ens ha marcat el camí.

No tot està perdut,
si el vent Serè
encara esbulla idees.

No tot està perdut,
si la pau de muntanya
ens acarona el cor.

No tot està perdut,
si les ones de llum
també són ones de mar.

No! No tot està perdut.

“La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”  (Voltaire)

Poema xicotet

Somriu el matí
i ploriqueja la nit.
N’és primavera
per tots els vorals
de tots els camins.

Nit oberta

Es van trencant les hores
amb la foscúria del silenci,
mentre batega el rellotge
i al seu ritme batega el cor.

L’insomni m’aplega somnis
d’un passat llunyà i difús,
on l’esperit neda i recicla
neguits i vells interrogants.

“Per a obtenir èxit en el món, cal semblar boig i ser savi”  (Montesquieu)

Drapaire musical

Per la platja rodolen
les cendres d’una cançó
i una espurna tafanera
m’oneja l’atziac record,
quan encara portava
gavardina de noctàmbul
i les ones d’enyor
eren prou fugisseres,
com per esmicolar
la covardia de l’errada
en el regne de la negació.
Aquest ritme fa penitència
–saba segura d’evocació–,
dins l’ensopec golafre
del plaer més efímer.
Però no, no em sap greu
ser drapaire de cançons.

TRES DESIGS D’AMISTAT

Sinceritat,

encara que ens esgarrifi
la veritat plena de falsies,
sense cap pena ni glòria,
per la immensa delectança
de ser sempre un mateix.

Lleialtat,

encara que ens faci patir
l’eternitat plena de límits,
sense censura ni fama,
per la infinita satisfacció
de ser altrament més fidels.

Complicitat,

encara que ens empresoni
la coautoria d’individualitats,
sense condemna ni reputació,
per l’extraordinari goig
d’estar constantment junts.

“Sense emoció no hi ha projecte”  (Eduard Punset)

A dia d’avui, aquest blog ha assolit les cent quaranta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

El seny més foll

La fita d’aquest idealista
s’omple d’alegria, amb
seductor coixí de colors
i dins un cor efusiu. Foll,
dins monotonia de multitud,
enlairo la màgia de la veritat,
com si fos esglai de pirata,
que té llamins de rom d’oblit
i tot el temps per penedir-se’n.
O, potser, sóc un espectre
que dóna tombs, confós,
demanant perdre la carícia
de la por i el MIM  tirànic
del perquisidor.

                           Per tal que,
la soca de l’enveja no esclafi
les arrels de llibertat. Cauen
juntes gota i gra, de la unió
naixerà l’espiga que s’atorga
–amb un bes– junt a la rosa de
Sant Jordi. Estic obert i vinclo
tot allò que tinc per celebrar:
el vol d’una mirada i el somni
d’un somriure. Tinc que ficar
més seny a les meves paraules
i, així, puc tornar a enfollir
amb la pròxima copa de cava.

(MIM: Mediocre, immadur i manipulador) 

Preguntes?

Quin déu conquereix l’ànima?
Quin àngel la tempera?
Qui tiba la brida del destí?

No podem esborrar les passes
que anem deixant pel camí.

Tampoc podem bellugar-nos,
sense patir el bufec de l’alè.

Qui pren desig i afany?
Qui tramita l’existència?
Quina finestreta rep sol·licitud?

Sense vaixell, no podem surar
ni per mars ni per oceans,
que són llum d’esperança
i nit de dolça tristesa.

Qui segella la instància?
Qui rubrica els éssers?
On és el manyà de l’esperit?

En definitiva, som mercaders,
marxants en cada plaça,
fent fira en tots els pobles
amb l’univers de la paraula.

“Podem ser científics de la paraula? I podem ser literaris de la ciència?”

Darrer dia d’abril

Novament, surt el sol
entre núvols de nostàlgia,
amb la malenconia que
se sent, quan un no pot
estar, tothora, al costat
de les persones estimades.

No morir mai

(Inspirat al poble d’Albesa)

Viure en un poble petit,
sota el paraigua de la lluna,
sense convencions socials.

Abraonar la ingenuïtat del paisatge,
assaborir-lo com una obra d’art.
Sentir la tendresa de nou i compartir-la.

No morir mai: ni de dolor, ni de plaer,
només abraçant aquest present;
sense enyor pel passat, sense pressa pel futur.

Sí, així, molt tranquil, en un poble tranquil
i no morir mai, perquè ja tens aquest cel.

“Casi tots els poetes són filòsofs. Llàstima! que els filòsofs no siguin també poetes”

Temps de cera

Tot té una fi i, per tant,
un comiat. Enllà! un gest,
ençà! desimbolt i acollidor.
Remembrança afable o
potser força inesperada.
Bufada que se’n duu tot
allò que li pertany, fins
quedar-se talment nu.

Aleshores, resten solcs
de pell afeixuga; dinastia 
perpètua i estremida.
I queda en l’ambient
una mena de predicció
apocalíptica: “Som
espècie en vies d’extinció”.

Malgrat tot, cada espelma
encara dóna el seu temps.

Xenofòbia

Cadascú n’és fotocòpia
d’un mateix, un ardit,
mesquí i frívol, que
ens empastifa de tinta
quan passem l’erm
de vergonya. Epopeia
asèptica que ens colpís
amb el fet intercultural.
I, llavors..., ¿on queda
el nostre gest acoblat
i el fonema mal entès?

“El veritable deixeble és aquell que supera al mestre”  (Aristòtil)

Malendreços

Encara em queda seny
per a aquest joc –ni oblit
ni angoixa–, on captivar
entrenyor, quasi furtiu,
d’una actitud provocativa
que vol tornar a mi.
Impel·lit per l’esclat
del gest que mantinc,
atzucac i amb cert plaer.

No sóc pas original,
gairebé és frase feta
que tothom pot fer-ne
ús i abús. Sí, potser és
compromís per brandar
i vèncer, sense espill,
el rec rere el qual tinc
parapetat el privilegi
d’estar encara lúcid.
Aquest reducte d’enyor
és parany de fortalesa
i calaix de malendreços.

Incògnita

Forfollo, entre tots els colors,
per trobar l’encís del destí;
per copsar d’aquesta gamma,
la bruna i dissortada tenacitat
que s’enlaira en quotidiana
salutació, goig d’un fervor
al·legòric amb veu trèmula
i farcida evocació emocional.

Aquesta voluble intuïció té
caire de fou i engendra proïsme,
model de melangia quan glossa:
joia infal·lible, vehement afany,
exòtica abundor i trossejat anhel,
que s’abilla com una bruixa
per tal d’esbrinar la seva sort.

“Si no actues com penses, acabaràs pensant com actues”  (Blaise Pascal)

La calaixera

Era tot un referent, fet i fet
el clam ineluctable d’una
memòria, on s’encabien
les frisances del passat.

Prop, ressol de vidrieres
i jocs de mans amb llum
d’aiguabarreig, irisada,
on el parany del temps
sobtava privilegi de record.

Cada calaix: globalització
d’un món petit, endreçat
com auster quarter de
pertinències. El ramat
de roba en estabilitat
incerta i més incert ús.

I d’amunt, percaçades,
la residència de figuretes
i procaç estesa de retrats,
com llegenda de sentiments.

Massa món viscut, des de
la penúria de poble fins a
l’opulència de Dresde.
Davant aquella calaixera,
sempre vaig sentir-me com
un capçot de l’esperança.

Engrunes

Dins del desmanegament
del món sintàctic, surt,
com ràfega, un polimàtic
per esquarterar els versos.

Aquest maldestre enclusa,
voreja i sangoneja, burxant
dins la clivella de l’esperit.
I doncs! Amb quin dret
s’ha fet captaire d’engrunes?

“Un és amo del que calla i esclau del que diu”  (Sigmund Freud)

Una porta que grinyola

Com desferra impressionista,
clareja un cel eixut i resignat
amb blanc i negre de núvols
i pol·lució. Acluco els ulls per
mirar l’hora –des de plenitud
de temps i anys–, l’inhòspit
sentiment de sentir-me com
disminuït que s’esmuny del jaç.

Em llevo, tan majestuós com puc,
des d’un matalàs aclofat per
molls fluixos. Qui pogués ser
serraller del temps, recular
uns quants anys, per tal
d’endreçar el bloc de la vida
i els xiribecs del nostre cos.

Faig armistici amb les xacres
i, compassant els passos,
obro la porta de la cambra.
Aquesta porta també grinyola!

Un glop incert

Ara mateix, trepitjo tolls
de nostàlgia, mentre
una boira juganera
m’empaita, fent-me
carantoines al clatell.

Supervivent del record
i esclau de la temença,
m’empasso la rancúnia,
no fos que m’esquitxes
amb la seva obstinació.

En aquest místic naufragi
faig palesa de rebel·lia:
Despullo la meva ànima
i cerco aquest paradigma
de veritat. Així, incòmode,
copso la meva nuesa per
beure-me-la d’un sol glop.

“Observa, escolta, calla. Jutja poc, pregunta molt”  (Artur Graf)

Poetejeant (Potejar poemes)

(Fent quimio)

He deixat llibres per llegir
i boscos per caminar; doncs,
el temps que em queda,
el dedicaré a estimar
i, com no!, a poetejear.

Qualsevol refugi

No hi ha forma que els déus
abdiquin de la seva rauxa,
em sento com un gargot
sotmès al seu obscur,
voraç i luxuriós judici.

La seva desmesura és
digna d’integrar-la
en el secret del silenci
i reciclar-la per a millor ofici.

La seva actitud –tràgica
i patètica– és l’eclèctica
de la impietat. No és
estrany que tinguin
com recompensa l’oblit.

“Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera”  (Pablo Neruda)

Propòsit

El passatge era curt;
ara terra, ara fang.
Pel riu, els arbres feien
un parèntesi tardoral
per lloar a Sant Martí.

Treva que les fulles aprofiten
per emplenar-se de colors,
enganys i desenganys.
En tots els jocs corríem:
acuit i parar, a cuc amagar...

Absents, a les palpentes,
buscàvem pels racons foscos;
mentre el carrer reflectia al sol
l’atziac propòsit d’arrenglerar
els deures per l’endemà.

Ignot

Humiteja la boira amb
monotonia feixuga, sucant
carrers i regalimant arbres.

Seduït per aquest escenari,
esmolo la meva existència
per tal d’arranar les bardisses
que em sotraguen l’ànima.

Em queda l’heura i colpir
les gleves, percebre el destí,
ignot i tossut, a fi que em sigui
cent per cent assequible.

“El dubte és la mare de la invenció”  (Galileo Galilei)

Data de caducitat

Decebut, com un postulant
iconoclasta i sense paradís,
li faig un lífting a la tristesa
per capgirar el seu designi
i totes les meves xacres.
Tal vegada, així, deixi de ser
creditor de la meva ànima.
Aquest repte és una nova treva,
per tal de desordir l’entramat
conspicu d’un vell adolescent,
que porta data de caducitat.

Futilitat

(A la nostra gossa Mini)

Tossuda i agosarada,
veig com aconseguís
la piloteta. La retroba
en cada angle, s’atabala
amb cada nou rebot;
es confonc de direcció,
dubta i, satisfeta, torna a
tenallar-la amb les dents.

“És tan curt l’amor i tan llarg l’oblit”  (Pablo Neruda)

Omplint records

El bategar del vent
trenca el silenci
pel cor de la ciutat.
Li segueix la llum
que s’escola i goteja
per la xarxa de núvols,
dibuixats i mal pintats
de blancs i grisos.

Queda camí per fer
i un rosari d’hores
on omplir records
i guardar sentiments.

N’és primavera

El sol acomiada
ombres i obagues
que la nit creà.

Els ocells s’ho miren
encara arraulits
pel fred i la humitat.

La finestra queda
emmarcada de llum
i suau vent Seré.

N’és primavera
a la natura,
n’és primavera
al cor emocionat.

“Si fracasses, un milió de persones parlaran de tu. Si tens èxit, un milió de persones esperaran el fet que tornis a fracassar, per tornar a parlar de tu”  (Alejandro David Colazo)

Terrissa modernista

Pel recer dels porxos, ullal de
plaça enllaçada a carreró rovellat
i a lloses xopes i llefiscoses,
es troba la botiga de les terrisses;
on bruixots d’argila pasten
l’espectre de la terra: planura
ferrenya, tartera transgènica
aglutinada com polpa de taronja.
Encuny abnegat, rastell d’hores
que s’esdevé estendard artesà:
aquí, arrissats; allà, clarianes;
més enllà, uns gerros esvaïts i,
per tot arreu, bafor a terra mullada.
Cap melòman podria distingir un so
dins d’aquest terrabastall; no obstant,
d’aquesta remor, d’aquest averany,
surt lírica de terrissa modernista,
ressò ingràvit on s’emmiralla
la cultura d’ara fa un segle.

Reflexió

Un entrellat de cicatrius
com una xarxa al sol,
sense el peix de cada dia
ni el marisc de festa.

La teranyina del temps
on s’empresonen records
que engolirà la feixuga
aranya de la vida.

Tinc el bordó a punt
i les xiruques netes;
allà on porti el camí,
allà aniré, content!

Sóc una mica més savi,
per què sóc una mica més vell?
o per què sóc... Qui sóc?

“Dóna-li valor a les coses, no pel que valen, sinó pel que signifiquen”  (Gabriel García Márquez)

Auguri

Deixa un lloc a taula
pel nou amic que vindrà;
encara que, potser, sigui
l’amic de sempre,
aquell que està en el teu
passat, present i futur,
perquè ell és intemporal.

Deixa un lloc a taula
i treu el teu millor vi,
que les espelmes de la nit
ja fumegen boira de record.

Deixa’m un lloc a taula,
per gaudir del teu somriure.

Crepuscles

He trencat el vent
per l’escletxa del record
i he obert l’albada
amb clau de sentiment.

Torno a jugar a: cuit i parar
(en el petit carrer de l’amistat),
als encantats (de la nostra soledat)
i al petit soldadet anglès
(amb peus cansats de caminar)

I he recollit la veu glaçada
de la muntanya, i he recollit
el silenci tòrrid de la platja,
per escriure, altra vegada,
allò que puc escriure:
Un crepuscle de sol lluent,
un crepuscle de lluna clara.

“Un arriba a ser gran pel que llegeix i no pel que escriu”  (Jorge Luis Borges)

Oasi madur

Encara no llangueixo,
absort en les meves idees.
Encara no sóc esquívol eremita
ni balancejo el litigi del meu ofici.

Tampoc sóc súbdit ni serf;
si més no, esclau del temps.

Encara tinc l’encant de l’encanteri,
on copso la nuesa del tàlem
i el sospir expert de l’amatent.

Tampoc abdico de la sensibilitat,
enardint la meva quimera de joventut
per damnar tota una vida,
recollida en la meva maduresa:
“Un oasi amb tan sols una alzina”

Terra clivellada

Una emoció per horitzó
i la lluna resseguint-nos
pels contorns de l’amor.
Tornar al camí de ronda
on fa de sentinella l’ametller,
la caserna del primer petó.

Quan tornin les pluges,
aquesta terra eixuta
deixarà d’estar clivellada,
per tornar a delectar-nos
amb el suau bressol verd
de les ones espigades.

“Està permès caure. Aixecar-se és obligatori!”  (Proverbi rus)

Vols escriure?

Aquest és el decàleg que he seguit durant anys:

1.- Etimologia (esbrinar l’origen i significat de les paraules)

2.- Semàntica (conèixer com evolucionen les paraules al llarg del temps)

3.- Prefixos (cal conèixer el seu significat i quan i com utilitzar-los)

4.- Sufixos (cal conèixer el seu significat i la família lingüística a la que pertanyen)

5.- Signes de puntuació (s’ha de tenir clara la seva utilització, dins d’una frase o paràgraf)

6.- Llegir, llegir i llegir (d’aquesta manera s’assoleix criteri i, més tard, ens fem crítics, autocrítics)

7.- Corregir a autors consagrats (s’aprèn molt i així reafirmem el nostre estil literari)

8.- Tenir al nostre abast cinc o sis diccionaris de consulta (en el meu cas en són quinze i un és etimològic)

9.- Corregir el nostre escrit tantes vegades com faci falta (en poesia tenir cura del ritme i melodia, els sinònims ajuden)

10.- No tenir pressa per donar l’escrit per acabat, revisar-lo tantes vegades com calgui (tornant al punt 9)

Mai i sempre

Mai més tornaré
a viure el que he viscut,
però sempre estimaré
el que he estimat.

Premissa democràtica

“L’alternança en el poder és la base de la democràcia. Per tant, tots aquells que sempre voten al mateix partit polític, s’ho tendrien que fer mirar”

Un record balb

I em sento condemnat
a una vida sense penes,
sense cel ni infern,
amb destí de rat penat,
sense veure més enllà;
destí de drac d’infantesa,
quan somiàvem a...
deslliurar a la princesa.

I em sento lluny de mi,
un estrany que busca
el seu feixuc equipatge
a cada parada, a cada estació;
tot buscant la cara de benvinguda,
un somriure per a la seducció
i les branques de l’abraçada,
per tornar, com no!, a l’estil balb.

Estil balb

(Dia mundial de la poesia 2026)

Mot rere mot, sadollo tribut
a un somriure seductor,
repenjat a taula i amb remor
de música per al record.

Mot rere mot, descabdello
l’entramat de paraules
i plantejo cada qüestió
com si fos troca de fil.

El capvespre porta presa,
tomba per l’aresta de la taula,
mentre fumeja la sentor
d’una infusió de menta.

Balb, vull ser accessible,
compassar veu i rialla,
redreçar la conversa
i bescanviar-la per sentiments.

Mot rere mot, cabusso
el terratrèmol d’una mirada.

“La llibertat és no tenir por”  (Nina Simone)

El misteri de l’amor

En el boscatge del misteri,
s’amaga la petjada de l’amor,
la fragància que ens capgira
el laberint de la falsa por:
L’ansietat del somni complert
quan es desxifra aquest misteri:

     L’udol d’una confidència,
     el bufec innocent de sorpresa
     i una fiblada al pit del paradís
     perquè esberli la memòria:

          Cap flat d’ombra,
          cap orgull indolent,
          ni xiulet de llençols
          ni trets de temptació;

només la tendresa de la persona
i l’alegria de no sentir-se orfe;
ja que, podem tornar a descrostar
tots els sentiments vells i nous.

“No trenquis mai el silenci, sinó és per millorar-lo”  (Beethoven) (I ell era sord)

Reviure

(Fes-ho teu)

Mot rere mot,
certifico l’escalf
de les paraules.

Mot per mot,
fico llenya al foc
i, fil per fil,
refilo ton somrís,
amb encaixada
de sentiments.

De cap a cap,
torno a sentir
com l’amor
em fa reviure.

Versos blancs

Ens hem fet...
vassalls de la vida
i serfs de la rutina,
entossudits per viure,
obstinats per gaudir
-al preu que sigui-
el suc de la taronja,
perquè així s’allunya
la pertinaç mort:

Desitgem ser guarits
amb pastilles redemptores,
perquè no volem ser salvats
del nostre nociu estil de vida.
           _______

Quan entro per la porta,
m’agradaria que la por
i l’angoixa sortissin
per la finestra:

Pau i tranquil·litat
són la base de la salut.

“El secret de la llibertat rau en educar a les persones, mentre que el secret de la tirania està en mantenir-les ignorants”  (Maximilien Robespierre)

Quan torni el somni...

No, no són necessàries paraules,
tot just es necessita silenci
i comprensió, perquè s’aturi
el dolor. Només així se n’anirà
la pena que ens oprimeix.
            ________

Si el que més estimem
no ho podem tenir...;
llavors, que n’és la vida?
             ________

Qui més dóna, més estima.
Lluny queda aquell somni
i, nosaltres, voldríem dormir,
per si torna el somni, somiat.

Hora i quart de crepuscle

Primer, el contorn d’una negra muntanya
que es perfila com si fos un baix relleu,
en el cel gris-blavenc de la primera llum.

Més tard, la tènue llum de l’albada
comença a dibuixar, sense pressa, formes;
aquí una pedra, allà un arbre i, de sobte,
pinta de pàl·lids colors el seu dibuix.

Ho fa amb tot el temps d’una eternitat
i amb l’expertesa de l’artista que,
dia rere dia, pinta el mateix quadre.

Per últim, la muntanya és coronada
amb raigs de sol, que la cobreixen,
fent l’esclat de tota mena de colors,
colors que en són vida, la nostra vida.

“Els savis són els que busquen la saviesa, els necis pensen ja haver-la trobat”  (Napoleó Bonaparte)

(I tu, Napoleó, la vas buscar?)

Un crit de tardor

Entre la serralada
i els arbres de la vall,
s’estén una boirina
que badalla amb
els primers raigs de sol.

Un breu ventijol mou
els olors de la nit
i els oferta a tot aquell
que vulgui gaudir-los.

La vista abasta
aquesta pau estàtica,
per dur-la fins al cor,
en un u de setembre,
que, amb força, ja ens fa
el primer crit de tardor.

Ambigüitat

“El rebel mai guanya,  però tampoc perd,
perquè sempre lluita. D’això tracta la rebel·lia,
de persistir en la lluita”

La rebel·lia com brot d’estrès
i l’oblit (dins l’arqueologia
d’una memòria, amagada
en un infant) a les palpentes.

El tedi de la sempiterna rutina
i l’altre estrès -el d’incompetència-
que ens embrolla. Me’n vaig, marxo,
exilio la meva ment, no sigui
que la tebiesa em torni a segrestar.
             __________

No sóc partidari d’espais tancats,
ni que siguin grans, ni que siguin
plens de llum, artificial.

Sóc suïcidi de pensament,
perquè tot pensament mor
en el temps. Però, al menys, penso!

No m’importa l’harmonia de la forma
ni el joc d’escacs de la simpatia,
en tinc prou amb el pou del fons, sense fons.

Ah!, i la meva veu està reciclada,
l’escriptura ben apamada i...
tots els somnis fimbrant la nit.

Sí, encara tinc la bona fe d’escriure poesia.

“Si A és l’èxit en la vida, llavors A = X + Y + Z. On X és el treball, Y és el plaer i Z és mantenir la boca tancada”  (Albert Einstein)

El somni

Després de tot, l’important
no és aconseguir el somni;
l’important és tenir el somni,
la capacitat etèria per sortir
de l’eterna garjola de la rutina,
que ens empresona, i obrir
el cel per ficar-hi el nostre sol.

A dia d’avui, el blog El pensador de la vida ha assolit les cent trenta mil visites. Gr'acies a tots per fer-ho possible.

Amor a mort

La meva filla,
el millor referent
que tinc a la vida.
Sí, amor a mort,
estimada del cor.
I, ara, ho compartim
amb quatre fills-néts
que, com no, també
els estimo a morir.

“Els homes intel·ligents volen aprendre. Els altres, ensenyar”  (Antón Pávlovich Chéjov)

Cor tou

Quan el cor està tou:
pa de pessic de l’esperit
sortit del forn de la tristesa,
on les llàgrimes gorgollen,
font d’impotència, sense sorgir.

El temps queda buit
dins l’eco del pensament,
amb remolí d’emocions
que no troben camí per sortir
d’aquesta cíclica situació.

Dones d’aigua i homes de fang

La ductilitat femenina fa
que la dona sigui d’aigua.
Malgrat el seu tarannà cregut,
l’home té els peus de fang.

“Contra més ràpid parlis, més et pots ensopegar amb les paraules” (Dedicat als professionals de la ràdio) 

Els meus espais oberts

(...que el vent de ciutat no em dessagni més...
The boxer – Simon & Garfunkel)

El somni d’una sorra daurada
que amoreja amb les ones,
sota el sol de tots els colors
i guarnida amb roba de festa,
dins un cel blau, en el saló de ball
de l’embruix mediterrani.

L’encanteri del bosc pirinenc
quan avets platejats reflecteixen
el sol i el cant de la cadernera,
sotmesa al fugisser vent del nord
i al renaixent ambient tardoral,
on es bressola la serralada.

La folgada boirina de La Plana,
l’alè de Puf, el drac màgic,
mentre jugàvem i corríem sota
l’aixopluc dels àlbers del riu;
el cuc a amagar i el cuit i parar
de la nostra folla imaginació.

I així, dins un cor franc, és com
es pot gaudir de tants espais oberts
com vides i records hem viscut.

“L’esforç és cosa de tots”  (Anònim)

Un port segur

Un dia, amb bicicleta,
la temperatura era de maig
no pas de juliol. Al MP3,
una cançó de contra-amor,
el comiat d’un present
que neguiteja un futur dubtós.

L’alfals, recentment tallat,
té una forta sentor d’enyor;
quan la nostra vida estava
més arrelada a la terra.

Dalt la riba, un salze desmai
m’encatifava un altre record:
els berenars al seu aixopluc,
en una roda de molí per taula.

Prop d’ell, dins la bassa,
una pollada d’ànecs escriu
versos damunt l’aigua. Acollits,
aquesta vegada, per l’ombra d’un pi.

Què lluny estic de tot això!
i què a prop estic d’aquest record!,
mentre el vaixell de la imaginació
busqui el port segur de la infància.

Rosa de bardissa

Captaire de sol,
la rosa de bardissa
s’amara amb vent
de so primaveral.

Recull d’absència
(quan esgrimim
paraules d’amor)
en l’obrador dels mots:

Com eixorda
el retrò del record!

La rosa de bardissa
no és tan bonica com altres,
però té la llibertat
del seu espai obert.

Rosa!, fes-te senyera
en l’atapeïda bardissa
de la nostra vida
i dóna’ns la teva llibertat.

“Qui res dubta, res sap”  (Proverbi grec)

Paraules al vent

Voldria obrir els calaixos del vent
i ficar-hi les meves paraules,
sota el paraigua de la seva llum.

Voldria nodrir aquesta llar
amb els flams de la soca que
sempre hem emprat per estimar.

Voldria morir sense morir,
per no marxar, per no lacrimar,
i fer jur d’amor amb gonella grega.

Voldria portar roba de festa,
quan, creuant el portal del cel,
rebés el primer bes de benvinguda.

Sí, voldria que les meves paraules,
per sempre més, les guardés el vent.

Temps màgic

Obro el llibre dels encanteris
que guardo al prestatge del record,
al costat d’un fat musical,
on les notes del pentagrama
copsen l’espill de l’esperit.

Llegeixo un sortilegi, perquè
la fada del temps em reporti
la temptadora màgia de l’amor
i així torni a viure la meva llibertat,
que l’un-i-vers i el pensament em donen.

“La major incompetència política és convertir un adversari polític en enemic”

Poca neurona

No sóc compassiu
i refuso l’escepticisme
de gent que fuig
de la seva responsabilitat,
que fan un miratge
amb fum de verborrea;
tenen poca neurona,
dins la seva paraula.

Amb goig

Altre cop,
el misteri dels versos
busquen el privilegi,
l’atzar que incita
a la imaginació.

Tanmateix, l’esperit
pugui ser partícip
i es commogui
i confini amb goig
i amb dignitat.

“La setmana que ve, farem una vaga de gilipolles”  (L’humor pendent, Marta de Sant Celoni)

Gaudir Gaudí

Retrobar aquell arc catenari
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.

Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.

Plou

Plou,
i el tamborineig de les gotes
marquen el ritme del nou dia.

Plou,
i el sol avui no es llevarà
del seu llit de núvols de cotó.

Plou,
i els arbres regalimen llàgrimes
per branques nues de fulles.

Plou,
i l’ànima s’entela de records
com s’entela la meva finestra.

Plou,
i l’hivern segueix sent l’actor
en aquest escenari de fred.

Del “la, la, la” al “oh, oh oh”

Sempre m’ha cridat l’atenció, veure com es guarneix la tornada (estribillo en castellà) d’algunes cançons, amb monosíl·labs repetitius i enganxosos. Fa algunes dècades, s’utilitzava el la, la, la que, fins i tot, va donar títol a una cançó que va guanyar el festival d’Eurovisió. Avui en dia, els la, la la han caducat i han estat substituïts pels oh, oh oh. A més joventut, més oh, oh oh’s hi trobem. Particularment, valoro més aquelles cançons que a la seva tornada no porten cap monosíl·lab repetitiu; ja que, penso que omplir una tornada amb monosíl·labs, no deixa de ser una manca d’imaginació i un intent de cercar la complicitat auditiva de l’oient, mitjançant una reiteració que no comporta cap esforç de memòria, hem de tenir en compte que casi sempre s’està més atent a la música que a la lletra.

“Està bé celebrar l’èxit, però és més important tenir en compte les lliçons del fracàs”  (Bill Gates)

Quina democràcia tenim? Quina democràcia volem? (IV)

En un judici, si ets testimoni no pots mentir, sota risc de ser declarat perjur; però si ets un acusat, pots mentir com a estratègia de defensa. Olè! Visca la democràcia del greuge comparatiu!

“Qui tornant a fer un camí vell, aprèn el nou, pot considerar-se un mestre”  (Confuci)

Quina democràcia tenim? Quina democràcia volem? (III)

Molts càrrecs polítics estan ocupats per persones sense la adient capacitació tècnica per al seu càrrec i depenen totalment dels seus assessors tècnics. Amb la qual cosa, ens podem preguntar: qui pren la decisió el polític o el tècnic?

“Sóc gestor del llenguatge verbal. Sóc gestor del llenguatge no verbal. Sóc gestor del cinquanta per cent dels silencis, però no sé com interpretar l’altre cinquanta per cent de silencis”

Quina democràcia tenim? Quina democràcia volem? (II)

La premissa bàsica d’una democràcia és l’alternança en el poder. Per tant, totes aquelles persones que sempre voten el mateix partit polític, s’ho tindrien que replantejar i decidir què és primer el seu tarannà democràtic o la fidelitat al partit?

“Hi ha silencis plens de tendresa”  (Mercè Rododera)

Quina democràcia tenim? Quina democràcia volem? (I)

Molta gent defineix democràcia com: El govern del poble. Etimològicament, democràcia prové del grec antic i és la suma dels termes: demos que significa poble i cràcia que significa poder. Per tant, etimològicament, democràcia significa: El poder del poble. A la democràcia en que vivim, el poder no recau en el poble, recau en els partits polítics que, malauradament, són d’estructura autocràtica i piramidal, on la política que fa el partit està gestionada per una persona i els assessors en que delega. Hi ha, doncs, dos tipus de democràcia, una democràcia on les llistes de votació són obertes i desbloquejades i una altra on les llistes de votació són tancades i bloquejades.

Ara

Ara, quan el prodigi del vent
s’emporta l’angoixa,
com s’enduu la boira
o el soroll de les paraules.
Ara, faig renunci al dubte,
perquè sóc on sóc
i estic on vull estar.

Ja no pertoca temps passats,
amb el seu toc de malenconia.
Tinc un ínfim territori,
però estic dempeus
i, altra vegada, veig
com el mirall de l’espai
no m’emmascara l’enyor,
quan enfilo un propòsit
amb l’agulla apedaçada
de la meva decisió.

Ara, sento la meva veu
quan es vesteix amb un:
Endavant!
                  Sí, encara
tinc molt per fer;
perquè tot és factible
i tot ho puc estimar.

Lloada sigui la meva sort.

Presumpció de culpabilitat

Com si fos un axioma, la democràcia determina que una persona és innocent, mentre no es demostri el contrari. Aquesta premissa la coneixem com Presumpció d’innocència. Però, i degut a judicis mediàtics (tot sovint promoguts per algun partit polític), se estableixen dubtes i falses certeses, perquè la notícia no s’ha contrastat. D’aquesta manera, aconsegueixen passar d’una presumpció d’innocència a una presumpció de culpabilitat, que no deixa de ser una subtil manipulació, orientada a condicionar possibles decisions judicials.

“Pensar és com viure dues vegades”  (Marc Tul·li Ciceró)

Sense remugar

Altre cop cerco espai
on els versos posseeixen
la seva propietat
i que, quan “desperto”,
tinc el privilegi que
m’incita i commou.
Tanmateix pugui
(sense remugar)
ficar-los en paper.

Construir el silenci

Com expressar el misteri del silenci?
Em sedueix la seva flama com boira opaca,
on l’embruix de la seva llum
ens deixa versos melangiosos.

Al silenci se l’acull i se l’estima
amb tenaç reflexió i esforç mut.
Ja que, n’és clau d’estirp,
dins la nostra agosarada vida.

L’arquitectura de cada silenci
està feta amb l’encuny personal
i la fortalesa de cada esperit.

Sí, cadascú, hem de construir
el nostre silenci. I estimar-lo.

“Davant les infeccions, sempre és millor pecar per excés que per defecte”

(Vacuneu-vos i utilitzeu la mascareta quan toqui)

Fred de viure

Com retrobar el goig,
l’ordre i el ritme
del meu esperit?

Aquell dolç horitzó,
sense cap peresa,
sense pors ni recels.

Feixuc cansament
que m’arrossega
pel fred de viure.

Pàl·lid esperit

Identifico un dubte,
com íntim projecte
que enceta la saviesa.

Àmbit de paciència
que em confirma
l’austera cuirassa

d’un cos cansat;
i amb senyal cega
del pàl·lid esperit.

“L’èxit a la vida no es mesura pel que aconsegueixes, sinó pels obstacles que superes”  (Anònim)

Incident o accident?

El diccionari de l’enciclopèdia catalana defineix accident (en primera opció) com: un esdeveniment fortuït i defineix incident com: que sobrevé accessòriament.

Des de fa bastant temps, observo que alguns polítics, gent responsable d’empreses relacionades amb la mobilitat (tant públiques com privades) i serveis d’assistència han eliminant del seu vocabulari la paraula accident. Per a ells, tot són incidents, malgrat que hi pugui haver víctimes. Per què? ¿Podria ser que el concepte accessòriament, de la definició d’incident, comporti menys significació de responsabilitat que el concepte accident? ¿I que aquesta responsabilitat es dilueix per la seva pròpia indefinició? Alguns anys enrere, es ficava en valor si havia víctimes o no; si havia víctimes es considerava accident i si no havia víctimes es considerava incident.

Per últim, em ve a la memòria una cita anònima que diu: “Els hi diuen accidents, perquè els culpables se sentin millor”

Tot plegat

Veiem les fal·làcies
i absurditats
d’unes polítiques
que claudiquen
davant el poderós.

Tot plegat,
una agònica
ressenya històrica
que retorna
amb nou bateig.

Pàl·lida n’és
la insípida
voluntat de
febles democràcies
i la seva covardia.

“Primavera vine a curar-me de l’hivern”  (Roberto Iniesta)

Hivern lleidatà

El baf de boira
humiteja arbres
que, arraulits,
es despullen
de la darrera
fulla vermellosa.

Sóc lleidatà
de soca i arrel
i, degut a la meva
vena històrica,
també duc segell
per ser carrincló.

Mai es gebra
la nostra memòria
ni mai li podem
donar l’esquena
a la lluna plena
ni a nits sense fi.

I, malgrat tot,
encara gaudeixo
l’hivern lleidatà
que, sembla,
li fa retret
a l’estimada Tardor.

Pomell de pomes

Mica en mica,
suaument,
puja la marea
pel mar del
sentiment.

L’arena humida
dibuixa ones
com rosari
d’emocions
i pomell de pomes.

“Una democràcia que permet la impunitat de la mentida, no és una autèntica democràcia”

Soldadura d’alta precisió

De jove, vaig treballar en una empresa on, dins de les tasques de manteniment, es feien soldadures d’alta precisió. Aquestes soldadures eren efectuades per soldadors suecs especialitzats de l’empresa Kamyr. Cada soldadura era radiografiada i si havia una bombolleta d’aire, per petita que fos, es trencava la soldadura i es tornava a soldar de nou.

¿A la infraestructura ferroviària espanyola, es radiografien totes les soldadures de la xarxa, sobretot les soldadures dels rails? Deixo a l’aire i a l’abast de tothom aquesta pregunta. També pregunto: Es fan controls exhaustius per detectar la fatiga dels materials?

Dubte

Batega el cor rere
l’escut de la ceguesa,
davant el nou dubte
que ens genera certesa.

Com esborrar-ho de
la nostra memòria?
Com tornar a pair
la nostra solitud?

Ens cal saviesa,
l’aprenentatge d’anys
i diluir l’absurd
i la por del dubte.

Equilibri

La imatge al mirall
n’és el meu retrat,
el meu Dorian Gray
concret i descobert.

Regento arrugues
com si fossin cicatrius
i mesuro aquest repte
com prudent refugi.

No tinc el privilegi
per allunyar-me
d’aquest imaginari
i obtenir l’equilibri.

Pensa’t-ho!

Col·laborar: Sempre.

Cooperar: Segons amb qui.

Organitzar: Mai.

“Si vols aprendre ensenya! Si vols ensenyar aprèn!”  (Mònica Queralt)

Cap al futur

Pels meandres del cervell,
serpeja la imaginació.
Resseguint aquest riu,
per on es gronxen les idees,
trobem l’agredolç misteri,
aquell que s’encomana
al déu versàtil de la sort.
Si tens aquesta fortuna,
considera-ho un pacte,
tot caminant cap al futur.

Ferotge

Ferotge és la ràbia
que se’ns engendra,
davant una democràcia
que no para de generar
un seguit d’impunitats
i greuges comparatius.

Ferotge és la ràbia
davant les votacions
de llistes tancades
i sempre bloquejades,
on el ciutadà no vota
a polítics, vota a partits.

Ferotge és la ràbia
dels que diuen ser
demòcrates i no fan res
per canviar el sistema
i sempre claudiquen
amb autocràcies de partit.

“El veritable orfe, és el que no ha conegut educació”  (Proverbi turc)

Seqüència

Torno a caure pel pendent,
pel parany de la imaginació,
absort en el seu magnetisme
i recelós a l’hora d’escriure.

Envejo a poetes consagrats,
perquè han pujat tots els graons
i ja han aconseguit el vaivé
que duu a l’esperança poètica.

Tant se val, seré fugaç,
expulsaré les meves pors
per resseguir la seqüència
que els versos donen al poema.

Lluitador

Obstinat, imprudent,
ingenu i agosarat.
Qui sóc per considerar-me
un poeta consagrat?

Encara no tinc el domini,
sóc un petit follet dins
el bosc del diccionari
i amb un repte a conquerir.

Sí, follet ve de foll.
Professo la bogeria
que té tot escriptor
quan vol mostrar-se.

Però, és transitòria,
és bogeria de combat
i, per tant, em considero
un vell i digne lluitador.

“Ahir, sembrava somnis. Avui, conreo frustacions”

“Sóc pintor de somnis impossibles”

El viatge

Quan alliberis l’esperit,
has de tenir en compte
el llast del cos. No és
un exercici d’imaginació,
és un exercici d’alliberament.
El cos ha d’estar en harmonia
i actuar com un contenidor,
que s’obre amb alegria.

La llum no és blava, el cel sí.
Resten hores en el pas del temps,
aquelles que es van perdre pel camí.
Convé recuperar-les i no perdre’n més.

“L’esperança té dos fills preciosos: es diuen enuig i valor; enuig en veure com són les coses i valor per no permetre que segueixin sent així”  (Sant Agustí)

Rastre de vida

Estic perdent la il·lusió
per realitzar tasques. Això,
n’és un símptoma de vellesa?

En un angle de la memòria
encara hi puc trobar la revolta,
com quan era adolescent.

Em sobren anys i em sobren
molt més les xacres, el rastre
que la vida em va deixant.

Un altre jorn

A trenc d’alba,
surt el primer sospir,
com una pregària
o com l’alè d’una idea,
que n’és hoste en
el llimbs de la matèria.

Durant el matí,
el ferro porta
la senyal del foc
-i la seva absència-,
l’empremta de metall
que ens fa forts.

Tarda i nit,
en són ofrena d’abril
i escalfor en llençols d’hivern:
ulls i braços d’avui,
i del record i del demà;
per estimar molt a prop.

“Els polítics, quan deixaran de mentir? Quan deixaran d’ofendre la intel·ligència dels ciutadans?”

Passatemps (Passa el temps)

En un món on bufa el formigó,
en una ciutat esvaïda per la boira
amb el martell d’una tarda d’estiu,
amb un raïm de deures per fer,
dins el bloc transparent de silenci
i, dins, el cor de cristall (de roca)

Un vent sense cap possibilitat d’ombra,
la fina pols de mar damunt els cotxes,
la flama buida d’una foguera
al costat d’un toll d’aigua gebrada.

I la vida segueix sent...
una mena d’etern passatemps.

Reis d’Orient

Gràcies Reis d’Orient
per portar-me il·lusió
i l’alegria dels néts.

“...la placa tectònica de la política catalana...”  (Antoni Gelonch)

Altra dignitat

Quan la vida es torna cendra
(com si fos un somni menut)
en un cel gris i plujós
i a l’espelmosa ànima
hi nia l’horabaixa lleganyosa
d’un abisme amb peus de marbre;
llavors, cal voltejar la memòria
perquè l’ocell de la dignitat
alci el vol, en embranzida de llum.

Quan el balanceig d’una rialla
sigui la sinuosa i aliena ofrena
que tragina sordesa d’absència
i la mudesa de la gebrada nit
faci brollar la sang de les maduixes;
llavors, cal sacsejar l’arbre
perquè les impàvides fulles
jeguin a terra, fent adob
per a la propera primavera.

País de boira

Tot passa i tot queda
en el país de la boira.
El tot d’avui, també
és el tot de demà.

Mentre, el passat
queda soterrat
i postergat a l’efímer
llampec del record.

“Una cosa és un mentider i una altra és un mentider amb corbata”

Bon Any 2026

“El problema que tenim els humans és que som animals de costums”