Temps de cera

Tot té una fi i, per tant,
un comiat. Enllà! un gest,
ençà! desimbolt i acollidor.
Remembrança afable o
potser força inesperada.
Bufada que se’n duu tot
allò que li pertany, fins
quedar-se talment nu.

Aleshores, resten solcs
de pell afeixuga; dinastia 
perpètua i estremida.
I queda en l’ambient
una mena de predicció
apocalíptica: “Som
espècie en vies d’extinció”.

Malgrat tot, cada espelma
encara dóna el seu temps.