L’oracle consuetudinari del cel
parodia l’espill, aliè i enigmàtic,
fent sentència d’un temps de bonança
que li encaixa com un adàgio.
Entre cel i terra,
em queda el passadís de l’enyor
a l’abric d’un misteri de vida,
auguri que eixorda la manca d’imatges
dins la tramoia del nostre destí.
Penjats d’un cel oxigenat
es troben núvols blancs,
com vellons de llana, esquilats
i esbargits per un déu destraler;
el cor s’obre davant d’aquest cel,
identificant els colors blau i blanc:
Blanc que dóna puresa a l’esperit
i blau per tal d’alliberar-lo.
El reflex del sol s’esmuny,
juganer, per entre els núvols,
tafureja a cuc a amagar
amb arbres, plantes i flors.
La muntanya sembla somriure
davant d’aquesta cridòria,
convidant a gaudir de l’entorn;
agraeixo aquest enigmàtic convit
i em sento integrat dins d’ell,
dins aquest final d’estiu
que revifa la mare naturalesa.
A trenc d’alba,
la gavina esmussa el silenci,
llit de mar en calma,
coixí de sorra daurada.
L’horitzó n’és...,
canvi de color,
altre cel. Blau i verd
sempre estan junts:
al mar, a la muntanya.
Descalç, per l’arena,
percep l’ànima d’aigua,
l’essència de vida;
quan l’esperit es fa
carn i hàlit d’existència,
quan la veu es perd
entremig del pensament,
buscant enyor de paraula,
viratge de contingut
que ens dóna tranquil·litat.
Després, vindran dies de joia,
jocs i somriures d’infant;
fars i llums de mirada
i sospirs de gent enamorada.
Entretant, sojorno a trenc d’alba.
El sol ha obert
la porta del dia,
damunt la plana
de terra eixuta.
El Segre llisca,
sense fer soroll,
com un pensament
que busca ombra.
La Seu Vella mira
des del seu silenci,
mentre l’horta respira
calor i memòria.
Als camins de Ponent
la llum s’allarga,
i cada arbre n'és
un vell testimoni.
Ha arribat l’estiu,
amb pols a la pell
i veu de cigala,
entre fruiters cansats.
Camino lentament,
prop del riu i el temps,
amb la mirada plena
de cel i horitzó.
I, malgrat la calor,
encara batega
un foc de vida dins
l’ànima de Lleida.
(Poema fet per la IA a partir de la meva poesia)
La nit s’encén
amb llengües de foc,
i el cel tremola
amb veu de pólvora.
Sant Joan arriba
amb olor d’herbes,
cendra als dits
i desig als ulls.
Tot el que fou vell
crepita una estona,
abans de tornar-se
pols de memòria.
Hi ha qui salta flames,
hi ha qui demana sort,
hi ha qui calla i mira
com crema el passat.
La nit és curta,
però prou intensa
per obrir camins
dins la foscor.
Demà, la llum
tindrà un altre nom,
i nosaltres, potser,
una mica menys de por.
(Poema fet per la IA a partir de la meva poesia)
La meva poesia
envellís amb mi
i amb la sageta
del nord i temps.
La corda va plena
de nusos i versos
que cal explorar
per meditar-los.
En aquest assaig,
no hi ha cap homenatge
que pugui esborrar
el farcell dels dubtes.
Encara tinc,
el privilegi d’escriure
i veure l’àmbit on
es desvetllen els versos.
També me n’adono
que aquesta veu de tinta
em fa partícip
del misteri dels déus.
Mentrestant, apòcrif,
torno a remugar:
l’atzar per viure,
l’atzar per estimar.
Pren-me la mà
i vine amb mi
a buscar els petons
que li fa el vent
al nou matí.
Pren el somriure
i lliura’l al sol,
perquè dauri el blat
(dins el cor)
del nou sembrat.
Pren una cançó,
–la nostra cançó–,
per cantar-la junts
a llum de lluna,
a llum d’amor.
Cerca el meu mirar
i la meva veu que,
d’ara endavant,
seran el teu equipatge;
doncs, jo me’n vaig amb tu.
Foc de jocs,
joc de focs.
Fet el gest,
plau la pau.
Llum, llumins, lluminositat.
Beu la veu
per un però...
Clau de pau,
pany del pany.
Rep, rebuig, reputació.
L’alzina lluca encanteris
vol fugir de la seva por,
on, de mica en mica, teixís
els interrogants de segles.
La dansa dels matolls
fimbreja amb vent de nord
i la fada de l’ànima juga
a ser encara innocent.
Mentre el finestró badalla,
la nit agonitza amb llum
pàl·lida i punyent alè
d’aquesta lluna de sang.
El sol sobrefila la carena,
il·lumina el bosc del record.
Tot sembla història reciclada,
dins la xarxa d’anys de silenci.
Davant un rosari d’idees,
la rauxa calla i claudica
amb empremta de vida,
llargament caducada.
Torna el vent del nord.
Torna la inquieta oreneta.
Floreixen flors pels camps.
Floreixen nous sentiments.
…que perdona el pecat
i bressola el futur, embolicat
en nostàlgia de somriure,
acariciada amb llum
de qualsevol capvespre,
entre rames de bosc
del nostre propi oblit.
Record i enteniment,
la veu escanyada
al pronunciar el seu nom.
Avui és ahir, i dol
haver de viure el demà.
Creure,
i tornar a sentir;
a poc a poc, bona lletra,
reservant un glop d’aigua
de font filosòfica.
Desitjar,
el lleure imaginat,
punt mig i destí
a tota esperança.
A borbollons,
quan surt el neguit,
pas incert, temps;
recer cronològic,
merlet d’horitzó.
Temps, ens manca temps,
temps perdut, escapat;
temps al temps.
Ell està tot ple de bocins de coratge,
que són com el regateig de la flaquesa,
i la seva ànima és barbacana, doncs
s’ha fet germana de la gelosia;
la brolla de la serp li fa espires,
l’entortolliga, emmetzina i encadena;
el ridiculitza i li fa la saó verinosa,
afegint-hi un nus a la seva fugida.
Alacaigut, s’arrisca a bellugar-se
pel sorral de l’infern de Dant
en la immensa immundícia de la dita.
Xafat, somort, pel passadís del monstre,
triga a tòrcer, a minvar l’odi,
consagrar les caramelles,
carbassejar el malaltís ensopec
i donar-li empenta a la llorda cicatriu.
A rodolons –asfixiat pel llenguatge–,
màrtir de la proposició i el delicte,
sense el baptisme de la misericòrdia
i sense la llicència de la bogeria;
jan indigne de la cèlica apel·lació
té un bon grapat de compatriotes:
L’errada, la calumnia, el vilipendi,
la infàmia i la cendra de la ràbia.
A corre-cuita, per tal d’obeir,
segant i guarnint el luxe,
esquinçant l’esglai del perill
i, únicament, amb el cabal de l'amor.
Escolto el xiulet del tren
com ressona enmig dels xops
i l’entramat de fulles,
per on retopa l’eco
fins a la paret del parc.
Sota el misteri d’una lluna groga,
veig com la corrent del riu
descriu tombs a la versemblant
lluna que bressola.
Cap la possibilitat que
el meu esperit sigui això,
una lluna reflectida
en el riu de la vida.
Fet i fet,
no estic pas abatut ni aleno
cap mena d’hostilitat,
però percebo el ressò pedant
i misèrrim del qui no ho entén.
Allunyo de mi, tant com puc,
el terratrèmol de l’enyor
i cada dia faig assaig general
dins la meva meditació;
onsevulla, tots els miralls
em semblen prou bons.
Fet i fet,
ompliré el buit del temps
amb la lluerna de la fantasia
i amb les arrels d’aquell
que se’n considera expert.
- Espanya és l’únic país d’Europa que té una Audiència Nacional.
- A Europa, la instrucció judicial la fa la fiscalia, a Espanya la fa un jutge (jutgem dos vegades?)
- Espanya és l’únic país d’Europa on la policia judicial està militaritzada (Guàrdia Civil)
- A Espanya un imputat (o investigat) pot mentir en seu judicial, sense ser acusat de perjur.
- Espanya és el país d’Europa amb més aforats. A Espanya hi ha 250.000 aforats, a Italia un i a Alemanya cap.
- La constitució espanyola diu que Espanya és una monarquia parlamentària. També diu que el rei és inviolable. Doncs..., un rei inviolable no és d’una monarquia parlamentària, és d’una monarquia absolutista (una incongruència constitucional?)
- A les eleccions, la votació al congrés dels diputats es fa amb llistes tancades i bloquejades; en canvi, la votació al senat és amb llistes obertes i desbloquejades (altra incongruència i greuge comparatiu constitucional?)
- Per Espanya passa el meridià de Greenwich (meridià zero); malgrat això, no anem amb l’hora d’Anglaterra, anem amb l’hora d’Alemanya (reminiscència franquista que, sembla, ningú té la valentia de canviar-la)
- Espanya és l’únic país d’Europa on conviuen el semàfor verd dels vianants amb el semàfor taronja intermitent dels cotxes, amb el risc que això comporta.
- A Espanya només tenen consideració de drogues les que són il·legals (la nicotina és deu vegades més additiva que la cocaïna, ves per on)
Bé, ho deixo aquí, estic segur que a més d’un lector se li acudiran més "incongruències" Made in Spain que es poden afegir a aquesta llista de Spain is diferent. Doncs molt bé, les podeu afegir i allargar tant com vulgueu.
Pel celobert de la sala d’estar
ix, com fum per xemeneia,
tota la patum de veus, crits i xiscles
que fan els llimacs quan reclamen pluja,
auguri segur d’un cel ennuvolat.
Aquestes flaires són l’èxode verbal
i la verborrea de passions,
el desgavell, malenconiós i foll,
que eclipsa el sentit comú;
egoisme, narcisisme i tants “ismes”
com crinera té el desbocat
esperit d’egües i cavalls,
que surten per la hipnòtica
i engrapadora televisió;
on el jovent, fent de mainada,
s’engresca i embadaleix dins
d’un morb hedonista i polsegós.
(Rebent la quimio 43)
Hieràtic,
amb ulls de mussol
fixes a l’horitzó infinit
i sense interferències.
Allà estant, el cancell
de la nua serralada
i el llindar del bosc
amb el miratge del riu.
Per l’ambient queda
flaire de pi i melic de llum,
mentre el capvespre xucla
l’alè de la muntanya.
De fit a fit, veig l’últim follet legítim,
nadó entremaliat de semblant ridícul
que té com a dida el seu propi bedoll.
M’ofereix la brossa barroca d’un esdevenir
amb el soroll, somort i rítmic,
del frec dels seus peus petits.
Amb ell, remembro la coïssor de l’ànima,
l’efímer i fosc cop del deler,
una dèria de silenci i univers.
Treu el manairó una bossa del dic sec
i espurneja les escales del cel,
amb l’estel encès de l’aiguardent.
Doncs..., res succeeix a l’atzar
i res succeeix amb un sol destí.
La dialèctica és un joc d’escacs,
l’èmfasi romàntic d’un tòtem,
la ressonància de l’art abstracte
i de l’anècdota. N’és flassada
d’elegància, placidesa i rancúnia,
una eterna qüestió de dimensió,
la petita casella del tímid rei.
Relatiu sotrac i símbol de domini,
és un meridià –entre vanitat i somriures–
que impressiona amb el seu codi,
el fermall que surt a escena
com obscura benedicció.
La dialèctica pot ser cantell de fuet
o cantell de la gespa de l’argument.
