Encreuats (I)

L’esforç.
La indecisió.
La dilatada feblesa.
El gratificant estímul de la voluntat.

El tedi.
L’expectativa.
El magnànim valedor.
L’incert objecte de la responsabilitat.

“La vida no és sinó una continua successió d’oportunitats per sobreviure”  (Gabriel García Márquez)

Genet d’època

L’arbre, guarnit de boles i gobelets,
fa reverència com un monjo.
La taula –arrebossada amb cristall fi,
coberts i canelobres de plata–
confereix penombra i contrapunt a les espelmes.
L’ambient es transmuta amb retop de nadalenques;
l’avi, després d’engolir-se el cava,
riu emboirat i, sapastre, tomba la copa.
El cava s’escola dins les estovalles
per desxifrar quina fusta té la taula.
Rialles de gresca i xerinola,
davant la trèmula serietat de l’avergonyit.
Fugisser, engega el lluent record de la memòria,
per evocar un nen petit que, genet precoç
i ran per banda, esbronca l’atrafegat cavall.
Desfici de temps, torna a perdre’s dins l’ambigüitat.

A tot hora

Els carrers m’empresonen
amb gent que busseja, buscant
el fonedís regal d’última hora.

I em sento assetjat pel consum
–sigui quotidià, sigui festiu–
amb el que vivim i convivim.

Ara vestida, ara descalça;
pam a pam la vorera
es perfuma d’olors i sabors,

on em capbusso, fins trobar
la gasa que assaboreix i impregna
la remembrança d’una infància llunyana.

D’aquesta manera, em queda
garantit el goig i la textura
que sento, a tot hora,
els llargs dies de Nadal.

A dia d’avui el blog El pensador de la vida ha assolit dues-centes cinquanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho posible.

“Si vols canviar el món, canviat a tu mateix”  (Mahatma Gandhi)

De muntanya

Sóc de muntanya
de fusta i pedra
i cor d’aigua.

Sóc de muntanya
de neu als cabells
i música a l’ànima.

Sóc de muntanya
de serra de versos
i riu d’arbrada.

Sóc de muntanya
de lluna d’abril
i somriure d’albada.

Sí, sóc de muntanya.

Situacions geopolítiques

Gibraltar està dins el continent europeu. Ceuta i Melilla estan dins el continent africà. Això, què comporta? Comporta que a Anglaterra li és més fàcil defensar la sobirania de Gibraltar, perquè està dins el continent europeu. Mentre que a Espanya li és més difícil defensar la sobirania de Ceuta i Melilla com a ciutats europees, perquè estan dins el continent africà. A tot això, també hem de tenir en compte que el gendarme mundial, que és Estats Units, dóna suport a les reivindicacions que té el Marroc. No oblidem que el Marroc posa en els seus mapes Ceuta i Melilla com si fossin seves. I... a tot això, Algèria que hi diu? Sí, cal posar en relleu totes les branques de la geopolítica i els interessos econòmics que mouen a cada país.

“Un poema és com una orquestra, cada vers és un músic i sempre hi pot haver un vers solista”

Els dos infinits

¿Us podeu imaginar que la Terra és un àtom d’hidrogen i la Lluna és el seu electró? ¿Us podeu imaginar que un àtom d’hidrogen és la Terra i el seu electró és la Lluna? Si us ho podeu imaginar, ja esteu a la porta d’entendre els dos infinits: L’infinit gran cap a l’espai i l’infinit petit cap a les partícules subatòmiques.

Neu a la Segarra

Un sol tebi gateja per l’arrissat
d’una neu, vitrificada per la nit,
fent-li pessigolles que la fan riure
en forma de diminuts estels.
Sembla un orfebre tallant brillants,
polint totes les cares
per tal d’enlluernar-nos.

“Què injust és el Temps que no ens dóna temps per recuperar-nos dels aconteixements”

Cadència

Avui,
un viarany ha pledejat amb mi,
ensenyorit per la neu,
m’ha fet litigi per transgredir
els límits de la natura:

Dunes de neu, túniques de gel
i masses de fang damnaven els meus peus,
doncs havia de flectar-los
del pou on s’ensorraven.

Sense pressa, he aconseguit esbucar
pas i ritme, amb la mateixa cadència
que cerquem quan volem fer poesia.

¿Quién soy?

Soy el último bardo
soy el último dandy
y soy el último templario.

Soy discípulo de Sócrates
soy discípulo de Shakyamuni
y soy hijo de Hermes.

Soy la cruz de Egipto
soy la cruz de Malta
y soy la cruz del camino.

Soy hijo del sol
soy hijo de la luna
y soy hermano de la luz.

Soy la rosa del desierto
soy la rosa del jardín
y soy la rosa de la montaña.

Soy la paz de la nieve blanca
y soy la paz de la mar en calma.

Soy la poesía de las cosas
y soy las cosas que hacen la poesía.

          Soy la tierra
          soy el aire
          soy el fuego
          y soy el agua.

Soy el recuerdo del ayer
soy el presente que se vive
y soy el deseo del mañana.

Soy el caminante
soy el peregrino
y soy el polvo del camino.

Soy el enamorado de la música
soy el enamorado de la poesía
y soy el enamorado de la mujer.

Soy el padre y soy la madre
soy el hijo y soy la hija
y soy un hombre con corazón de mujer.

          Soy el que soy
          soy el que fui
          y soy el que seré.

Soy un bodhi-dharma
que lucha por ser bodhi-dharma.

Soy el todo y soy la nada
y soy una especie en vías de extinción.

Jesús Jordi Garcia Boadella
El pensador de la vida

“No veig cap diferència entre el comportament d’alguns periodistes i el comportament d’alguns polítics”

Santa Llúcia

El temps és un passavolant
que cada dia fa botiga.
Però..., el tretze de desembre
s’atura i perllonga, lúbric,
amb el registre del nou Nadal.
Aquest paravent ens duu
per la infantesa i el record,
apuntalat amb les crosses
amb que ens encercla la vida.
Fidel a la cita, ressegueixo
el lúdic passeig d’avets
i m’embadaleixo davant de llumetes,
naixements i ornaments.
Santa Llúcia cada any ens fa
propietaris d’un temps d’Advent.

Sense remei

Òrfena,
dins d’un pont de calendari,
la festivitat de la Concepció
nolieja, com secall religiós,
amb eixutesa de sentiments,
fent-se referència, només,
de l’assaig d’un desembre
farcit d’esglaons festius.
La neu, les compres 
i els primers torrons
ens desarboren la resta
de fulles de l’almanac.

“Es necessita poc per fer les coses bé, però encara es necessita menys per fer-les malament”  (Paul Bocuse)

Confetti

És lluna nova i amb ella marxo.

Torno a gratar el cel,
aixecant confetti de forats
per on surten els estels;

pentino tota la seva llum,
després d’un somni
ple de remembrances,
d’anhels i promeses per complir.

Tot el neguit m’estreny,
fent de l’espai un mar
i dels estels flocs de sal.

És lluna nova, de l’any nou,
del cel nou; amb ella marxo,
amb ella i el meu amor.

Invasió?

Davant l’onada de marroquins i magrebins que van entrar il·legalment a la ciutat de Ceuta, alguns partits polítics la van qualificar d’“invasió”. Anem a pams, per se una invasió sempre està efectuada per exercits o per gent armada. Per tant, si aquests partits polítics volen utilitzar la desafortunada paraula invasió, cal que posin l’adjectiu pacífica. Sí, han de tenir l’honestedat de dir “invasió pacífica”. I si no ho fan, hem de pensar que estan manipulant el lèxic, d’aquesta manera poden atacar i desqualificar a partits adversaris i al govern.

Dia de l’eclipsi

“Val més fer i penedir-se’n, que no fer res i penedir-se’n”  (Maquiavelo)

A contranit

Torno pel llarg temps del llac,
enaltint petites coses: quan
llegeixo fulles d’arbre,
escric en pedres de riu
i acarono estels al firmament.
Faig camí, sense cap més drecera
que la que dóna l’esperit.
            --------
Surt l’ensurt del vell marí,
en nit de tempesta, freda, fosca,
perdut pels alts i baixos d’ones.
Sense cap referència: desorientació,
a mercè de la por i el destí.
Llarg camí ple de corbes,
de vida viscuda a contracor,
a contravent i a contrallum.

Esperit gòtic

Capvespre, llum difusa,
aire ple de tendresa;
viarany d’orenetes,
a contrallum, esbossant
la posta de sol.

Ànima que duu
espill gòtic,
paisatge emocional.
Esperit alliberat,
cos captiu per
dolors i malalties.

Es lliura combat
d’incongruència,
donar sentit a la vida.
Cal tenir referències
en el misteri de l’amor.

“La vida només es pot entendre mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant”  (Kierkegard)

Un tros de tardor

Tinc la veu submergida dins d’un sol d’estiu
i la mirada presonera en lluna de tardor.
Tinc el pensament... ? ...verd muntanya
i el record blau com cel de somni.

La pluja vola pel vel del mar,
trobant-se esculls per acaronar;
on roques atalaien gavines blanques,
fermades per onades de vent
en aquest concert de platja deserta,
que especula l’adagi del record.

He forjat sentiments en foc d’oblit
i encunyat emocions en monedes de destí;
vaig transigir amb enemics i pacto amb amics,
faig diàleg al desconegut i capejo al conegut.

Sí, m’agrada la tardor.

Una mica de debat

De–bat a bat, s’obre
i s’esgrafia (en negreta,
en cursiva) el cadenat
d’opinions, baules d’urna.

De mica en mica, s’omple
i engalana la pica,
borronant pàgines
reciclades pels diaris.

De–bat a bat, surten
aborígens del programa
(omnipotents, omnipresents)
per signar un plor
sense llàgrimes.

De mica en mica, s’emplena
el capvespre d’horabaixa
i el forat del desig,
la buidor de l’absència.

De–bat a bat
i de mica en mica,
s’obre la finestra
i s’emplena la pica:

I el calaix de la tradició.
I el prestatge de l’emoció.
I l’estança de l’ecologia.
I la casa de tothom.
I el territori de l’ensonyament.

De–bat a mica
i de mica “en” bat.

“L’èxit té molts pares, però el fracàs és orfe”  (J. F. Kennedy)

Buit de vuit

El passeig marítim està buit;
el vent, des de fa vuit dies,
arrossega glops d’arena
per damunt les lloses,
fent dibuixos i arabescos.

A contra llum, refulgeix
l’or de la costa daurada.
No hi ha ningú; tan sols,
i molt de tant en tant,
gralla una gavina.

El cor també està buit,
l’esperit ja no té força
ni temps per bornar.
Temps buit, on el vent
i la llum l’emplenen
sense gaires miraments.

Prosèlit

Surt l’elogi mal tibat,
circumspecte i amb recel,
desitjant la complaença
per tal d’emmirallar-s’hi
i abillar l’efímer afalac;
la sagrera on paga penyora,
com si fos pedra filosofal.
Malgrat tot, l’ànsia queda complida,
dins la coberta de la sufocació.

“El secret de la vida no és fer el que t’agrada, sinó que t’agradi el que fas”  (Anònim)

Plou a Ponent

L’adveniment de la madona pluja
té la potestat de fer hereva a la terra,
alliberant a Ponent de la seva resseca cuirassa,
per on s’esperonen tot aquest dòmino d’arbres.
El drenatge de l’aigua borbolleja
en un poti-poti del terreny, com si fos
l’evocació de l’exòtica gasa de gel i boira.
Em sento un pòtol de la natura,
un adepte al seu etern peatge,
adequat donatiu d’aquest
zodíac del canvi climàtic.
Ganyola el meu desbocat esperit,
com quan la falç s’esmolava
i torno a rememorar:
Agre llimó, agre vinagre;
les arrels del mas dels meus avis.

"Dolors Tàsies (Dolça) Bon Darrer Viatge i una forta abraçada a tots els estimats que allí et rebran"