Genet d’època

L’arbre, guarnit de boles i gobelets,
fa reverència com un monjo.
La taula –arrebossada amb cristall fi,
coberts i canelobres de plata–
confereix penombra i contrapunt a les espelmes.
L’ambient es transmuta amb retop de nadalenques;
l’avi, després d’engolir-se el cava,
riu emboirat i, sapastre, tomba la copa.
El cava s’escola dins les estovalles
per desxifrar quina fusta té la taula.
Rialles de gresca i xerinola,
davant la trèmula serietat de l’avergonyit.
Fugisser, engega el lluent record de la memòria,
per evocar un nen petit que, genet precoç
i ran per banda, esbronca l’atrafegat cavall.
Desfici de temps, torna a perdre’s dins l’ambigüitat.