Vers a vers m’allibero
–em ve de mena– i sotmeto
el meu temor a l’hivern del càlcul.
Anhelo la claredat del retorn,
la placidesa d’algunes paraules
i l’esforç d’un “val la pena”.
Però, tinc gust de soldadet de plom
i, per aquesta raó, hauré de
caminar amb peus de plom.
La tardor fa posta de llarg,
fruint la gamma de colors:
Grocs, daurats, marrons
i vermellosos. L’aire és fred
i un xic humit per l’obaga.
El sol de capvespre s’enfila
rera la serralada, contornejada
per un cel blau i polit.
Els raigs de llum fan cinema
en el paredó de la muntanya
i jo em trobo assegut a primera fila.
La llum puja, a poc a poc,
pel penya-segat, creant ombres xineses
per després difuminar-les.
M’imagino que aquest sol té
halo de corona, com l’anell
que duu al dit i els dos anells
em donen calor dins el cor.
Quallats de presagis,
núvols negres atenyen
a l’areny del cor,
sorra plena de sentiments.
Orb, i a les palpentes, desfermo
la fuetada d’una por ancestral,
punys fermats, debades,
per un aldarull rocallós.
Fal·laç, i amb engrut,
faralló on senyoreja:
dellà, un trenc d’alba,
fil prim d’argent i...
deçà, el sol ponent
s’esfilagarsa, per deferir
el record d’un enyor
punyent, que destria
emocions de sentiments;
on s’enfonya
el parrac del meu destí.
Llum de juliol
que escorcolles
l’aigua del mar.
Dibuixa camí
damunt les ones
i duu la il·lusió
fins el nou horitzó.
La fada de la llum il·lumina
la garba de gratacels,
recer de brisa marina,
que s’esmuny com follet
baladrer de ciutat,
viarany de faldilla
i pell bruna.
Sobresurt, mig obert,
com sutge de saviesa;
libant una a una les pàgines
i referint-nos: penes i alegries,
somnis i tristeses.
Coqueteja i joguineja
amb els dits, lletres i capítols.
S’exilia entre els números
i s’instal·la junt a ells.
Sense un punt de llibre
la recerca resulta fastigosa.
I si ens és tan útil...,
per què sempre l’empresonem?
Analitzo el “càntic” d’una xerrada;
la vellesa vol treure’m passatge
dins l’ordinador dels avantpassats
i del malmès armari del record
m’extreu els estris: Llapis,
paper de dibuix i goma d’esborrar.
Em surt un dibuix discret,
ple de corbes i amb poc enginy;
mai he sabut dibuixar a mà alçada,
sempre he necessitat regle
per traçar la línia de la meva vida.
Retrobar-me amb la vida,
amb cada respiració
i a cada passa del camí.
Retrobar la meva vida,
dins de cada albada
i amb cada raig de sol.
Retrobar la vida
dins de cada nit
i sota llum de lluna.
Retrobar i retrobar-me.
Davant el mirall
d’una boira nua,
hi ha pètals de paraules
fent jocs malabars.
El far d’una teia
il·lumina l’ambient,
on l’inquiet ocell
beu aigua de font.
I a l’espona,
fruit de l’esporga,
un feix de branques:
llenya pel foc.
Una flor, bressolada
pel tebi vent de tardor,
s’estén dins la catifa
de fulles i herba.
Amb tendra mirada,
acluco els ulls,
tot veient núvols
que trenquen el cel.
Sembla que...,
ja arriba
la nina de neu
del nou hivern.
Davant la malaltia aguda, tenim que lluitar i ficar tots els mitjans possibles, per tal de revertir la situació que condiciona la nostra salut. En canvi, davant una malaltia crònica tenim que adaptar-nos a la nova situació i hem de conviure amb ella com si fos un company de viatge.
La llibertat és una fantasia,
quan ens trepitgen la raó,
una tènue fal·làcia,
una llum oberta a tothom.
“Quid pro quo”
O em dónes tu o et dono jo.
El vestit de festa esbiaixat,
d’ignorància, d’impotència.
Dins, l’altar dels propis déus,
el camí arrebossat de desfetes.
“Quid pro quo”
Ja que no véns tu, he de venir jo.
El desert auster d’una societat,
carregada de miratges quimèrics,
vaixells plens de llibertinatge,
cadenes trencades d’incomprensió.
“Quid pro quo”
Llibertat per a tu, llibertat per a jo.
No puc dir No! a la llum de lluna
ni esborrar pàgines ja llegides;
no puc llucar i créixer més
ni ficar més llavors a la memòria.
No!, no puc reescriure un altre camí
o que el vent s’endugui els pensaments.
Mentrestant, el sol rebutja l’estiu
amb xiuxiueig de fulles i núvols,
porten pressa, cerquen la nit.
Encara puc treure el cor del dol,
emmerletar una nova senyera;
encara queda pols per fer drecera
i creuar moltes torrenteres.
El temps gira en el seu anell,
i queda mig cercle per bategar.
El dubte infereix suspicàcia.
La inseguretat obre armari a les ànimes,
dins el castell de l’angoixa;
núvia de tothom, núvia de ningú.
Xerroteig d’aigua de cava
per consolar i endolcir,
mentre la llum d’una espelma
revesteix l’entorn amb vaporós vel.
El temps dóna criteri,
adequant un altre esdeveniment,
enllaçats pensaments i paraules
en una oració: És la unió dels éssers,
és una pregària d’amor.
Des del seu capçal,
aquest bard llisca
la vessana de l’elegia,
junt a l’escut de la feblesa,
i escriu assegut en un escambell,
prop de la bardissa de les paraules
i polsant les notes del plectre
amb la pua de la imaginació.
Rengle rere rengle, fa veta,
desitja la collita d’aquesta gespa,
com rost tresor de torrentera
que s’esbull dins l’esmotxadura
d’una muntanya nevada.
Ara, albira l’afalac;
ara, el lament apedaçat.
Onsevulga, amb poc s’acomoda,
professa el sofert
i abrusador ensopec.
Des de fa anys, la Unió Europea està estancada. El parlament europeu funciona a base de consensos i com qualsevol parlament nacional. És a dir, amb grups polítics de la mateixa o pareguda ideologia. No veig cap iniciativa ni proposta encaminades a la unificació territorial dels Estats Units d’Europa. A mi se m’acut una i és crear el passaport europeu que substitueixi i elimini tots els passaports nacionals. Però, és clar, això implica la renúncia nacional i deixar de ser ciutadà d’una nació per passar a ser ciutadà europeu. Uf! Que em faríem de tots els partits polítics nacionalistes?
No obstant, m’agradaria que algun grup polític recollís la meva proposta i la portés al parlament europeu. Gràcies.
El sol ponent s’aplega
amb els últims núvols,
s’acaronen fins a l’horitzó,
on un plec de llum els ensorra,
tot creuant el serral,
junt al castell dels templers.
Deixa una estela per obrir-li,
plena de goig, la porta a la nit
i a uns estels de mes d’agost
que recorren el cel
com a llàgrimes de Sant Llorenç.
Dins la tramoia del temps,
cap al fons, em surt el rostre
ingenu i dòcil d’un nen que,
contemplatiu i expectant,
ressegueix el trajecte dels jugadors,
adossats a la paret
i amb els braços en creu;
hi ha certa solemnitat
en els encantats que paren,
no exempta d’enveja.
Sortosament, però decebut,
la meva curta edat sempre
em salvava de parar;
a mi, i a un altre, ens deien
que érem de sucre.
Hi ha somnis que
no cal desxifrar-los,
són inclemències de l’esperit,
porten nit i porten vigília;
no són pas sinistres,
però fan plaçada;
no són pas tèrbols,
però fan suficient corrua
com per endinsar-se en el passadís
que ens duu a la porta de llum.
L’òpal on, diuen, hi ha
el nucli d’entrada al més enllà.
