L’últim bard

Des del seu capçal,
aquest bard llisca
la vessana de l’elegia,
junt a l’escut de la feblesa,
i escriu assegut en un escambell,
prop de la bardissa de les paraules
i polsant les notes del plectre
amb la pua de la imaginació.

Rengle rere rengle, fa veta,
desitja la collita d’aquesta gespa,
com rost tresor de torrentera
que s’esbull dins l’esmotxadura
d’una muntanya nevada.
Ara, albira l’afalac;
ara, el lament apedaçat.
Onsevulga, amb poc s’acomoda,
professa el sofert
i abrusador ensopec.