Encantats

Dins la tramoia del temps,
cap al fons, em surt el rostre
ingenu i dòcil d’un nen que,
contemplatiu i expectant,
ressegueix el trajecte dels jugadors,
adossats a la paret
i amb els braços en creu;
hi ha certa solemnitat
en els encantats que paren,
no exempta d’enveja.
Sortosament, però decebut,
la meva curta edat sempre
em salvava de parar;
a mi, i a un altre, ens deien
que érem de sucre.