Darrer dia d’abril

Novament, surt el sol
entre núvols de nostàlgia,
amb la malenconia que
se sent, quan un no pot
estar, tothora, al costat
de les persones estimades.

No morir mai

(Inspirat al poble d’Albesa)

Viure en un poble petit,
sota el paraigua de la lluna,
sense convencions socials.

Abraonar la ingenuïtat del paisatge,
assaborir-lo com una obra d’art.
Sentir la tendresa de nou i compartir-la.

No morir mai: ni de dolor, ni de plaer,
només abraçant aquest present;
sense enyor pel passat, sense pressa pel futur.

Sí, així, molt tranquil, en un poble tranquil
i no morir mai, perquè ja tens aquest cel.

“Casi tots els poetes són filòsofs. Llàstima! que els filòsofs no siguin també poetes”

Temps de cera

Tot té una fi i, per tant,
un comiat. Enllà! un gest,
ençà! desimbolt i acollidor.
Remembrança afable o
potser força inesperada.
Bufada que se’n duu tot
allò que li pertany, fins
quedar-se talment nu.

Aleshores, resten solcs
de pell afeixuga; dinastia 
perpètua i estremida.
I queda en l’ambient
una mena de predicció
apocalíptica: “Som
espècie en vies d’extinció”.

Malgrat tot, cada espelma
encara dóna el seu temps.

Xenofòbia

Cadascú n’és fotocòpia
d’un mateix, un ardit,
mesquí i frívol, que
ens empastifa de tinta
quan passem l’erm
de vergonya. Epopeia
asèptica que ens colpís
amb el fet intercultural.
I, llavors..., ¿on queda
el nostre gest acoblat
i el fonema mal entès?

“El veritable deixeble és aquell que supera al mestre”  (Aristòtil)

Malendreços

Encara em queda seny
per a aquest joc –ni oblit
ni angoixa–, on captivar
entrenyor, quasi furtiu,
d’una actitud provocativa
que vol tornar a mi.
Impel·lit per l’esclat
del gest que mantinc,
atzucac i amb cert plaer.

No sóc pas original,
gairebé és frase feta
que tothom pot fer-ne
ús i abús. Sí, potser és
compromís per brandar
i vèncer, sense espill,
el rec rere el qual tinc
parapetat el privilegi
d’estar encara lúcid.
Aquest reducte d’enyor
és parany de fortalesa
i calaix de malendreços.

Incògnita

Forfollo, entre tots els colors,
per trobar l’encís del destí;
per copsar d’aquesta gamma,
la bruna i dissortada tenacitat
que s’enlaira en quotidiana
salutació, goig d’un fervor
al·legòric amb veu trèmula
i farcida evocació emocional.

Aquesta voluble intuïció té
caire de fou i engendra proïsme,
model de melangia quan glossa:
joia infal·lible, vehement afany,
exòtica abundor i trossejat anhel,
que s’abilla com una bruixa
per tal d’esbrinar la seva sort.

“Si no actues com penses, acabaràs pensant com actues”  (Blaise Pascal)

La calaixera

Era tot un referent, fet i fet
el clam ineluctable d’una
memòria, on s’encabien
les frisances del passat.

Prop, ressol de vidrieres
i jocs de mans amb llum
d’aiguabarreig, irisada,
on el parany del temps
sobtava privilegi de record.

Cada calaix: globalització
d’un món petit, endreçat
com auster quarter de
pertinències. El ramat
de roba en estabilitat
incerta i més incert ús.

I d’amunt, percaçades,
la residència de figuretes
i procaç estesa de retrats,
com llegenda de sentiments.

Massa món viscut, des de
la penúria de poble fins a
l’opulència de Dresde.
Davant aquella calaixera,
sempre vaig sentir-me com
un capçot de l’esperança.

Engrunes

Dins del desmanegament
del món sintàctic, surt,
com ràfega, un polimàtic
per esquarterar els versos.

Aquest maldestre enclusa,
voreja i sangoneja, burxant
dins la clivella de l’esperit.
I doncs! Amb quin dret
s’ha fet captaire d’engrunes?

“Un és amo del que calla i esclau del que diu”  (Sigmund Freud)

Una porta que grinyola

Com desferra impressionista,
clareja un cel eixut i resignat
amb blanc i negre de núvols
i pol·lució. Acluco els ulls per
mirar l’hora –des de plenitud
de temps i anys–, l’inhòspit
sentiment de sentir-me com
disminuït que s’esmuny del jaç.

Em llevo, tan majestuós com puc,
des d’un matalàs aclofat per
molls fluixos. Qui pogués ser
serraller del temps, recular
uns quants anys, per tal
d’endreçar el bloc de la vida
i els xiribecs del nostre cos.

Faig armistici amb les xacres
i, compassant els passos,
obro la porta de la cambra.
Aquesta porta també grinyola!

Un glop incert

Ara mateix, trepitjo tolls
de nostàlgia, mentre
una boira juganera
m’empaita, fent-me
carantoines al clatell.

Supervivent del record
i esclau de la temença,
m’empasso la rancúnia,
no fos que m’esquitxes
amb la seva obstinació.

En aquest místic naufragi
faig palesa de rebel·lia:
Despullo la meva ànima
i cerco aquest paradigma
de veritat. Així, incòmode,
copso la meva nuesa per
beure-me-la d’un sol glop.

“Observa, escolta, calla. Jutja poc, pregunta molt”  (Artur Graf)

Poetejeant (Potejar poemes)

(Fent quimio)

He deixat llibres per llegir
i boscos per caminar; doncs,
el temps que em queda,
el dedicaré a estimar
i, com no!, a poetejear.

Qualsevol refugi

No hi ha forma que els déus
abdiquin de la seva rauxa,
em sento com un gargot
sotmès al seu obscur,
voraç i luxuriós judici.

La seva desmesura és
digna d’integrar-la
en el secret del silenci
i reciclar-la per a millor ofici.

La seva actitud –tràgica
i patètica– és l’eclèctica
de la impietat. No és
estrany que tinguin
com recompensa l’oblit.

“Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera”  (Pablo Neruda)

Propòsit

El passatge era curt;
ara terra, ara fang.
Pel riu, els arbres feien
un parèntesi tardoral
per lloar a Sant Martí.

Treva que les fulles aprofiten
per emplenar-se de colors,
enganys i desenganys.
En tots els jocs corríem:
acuit i parar, a cuc amagar...

Absents, a les palpentes,
buscàvem pels racons foscos;
mentre el carrer reflectia al sol
l’atziac propòsit d’arrenglerar
els deures per l’endemà.

Ignot

Humiteja la boira amb
monotonia feixuga, sucant
carrers i regalimant arbres.

Seduït per aquest escenari,
esmolo la meva existència
per tal d’arranar les bardisses
que em sotraguen l’ànima.

Em queda l’heura i colpir
les gleves, percebre el destí,
ignot i tossut, a fi que em sigui
cent per cent assequible.

“El dubte és la mare de la invenció”  (Galileo Galilei)

Data de caducitat

Decebut, com un postulant
iconoclasta i sense paradís,
li faig un lífting a la tristesa
per capgirar el seu designi
i totes les meves xacres.
Tal vegada, així, deixi de ser
creditor de la meva ànima.
Aquest repte és una nova treva,
per tal de desordir l’entramat
conspicu d’un vell adolescent,
que porta data de caducitat.

Futilitat

(A la nostra gossa Mini)

Tossuda i agosarada,
veig com aconseguís
la piloteta. La retroba
en cada angle, s’atabala
amb cada nou rebot;
es confonc de direcció,
dubta i, satisfeta, torna a
tenallar-la amb les dents.

“És tan curt l’amor i tan llarg l’oblit”  (Pablo Neruda)

Omplint records

El bategar del vent
trenca el silenci
pel cor de la ciutat.
Li segueix la llum
que s’escola i goteja
per la xarxa de núvols,
dibuixats i mal pintats
de blancs i grisos.

Queda camí per fer
i un rosari d’hores
on omplir records
i guardar sentiments.

N’és primavera

El sol acomiada
ombres i obagues
que la nit creà.

Els ocells s’ho miren
encara arraulits
pel fred i la humitat.

La finestra queda
emmarcada de llum
i suau vent Seré.

N’és primavera
a la natura,
n’és primavera
al cor emocionat.

“Si fracasses, un milió de persones parlaran de tu. Si tens èxit, un milió de persones esperaran el fet que tornis a fracassar, per tornar a parlar de tu”  (Alejandro David Colazo)

Terrissa modernista

Pel recer dels porxos, ullal de
plaça enllaçada a carreró rovellat
i a lloses xopes i llefiscoses,
es troba la botiga de les terrisses;
on bruixots d’argila pasten
l’espectre de la terra: planura
ferrenya, tartera transgènica
aglutinada com polpa de taronja.
Encuny abnegat, rastell d’hores
que s’esdevé estendard artesà:
aquí, arrissats; allà, clarianes;
més enllà, uns gerros esvaïts i,
per tot arreu, bafor a terra mullada.
Cap melòman podria distingir un so
dins d’aquest terrabastall; no obstant,
d’aquesta remor, d’aquest averany,
surt lírica de terrissa modernista,
ressò ingràvit on s’emmiralla
la cultura d’ara fa un segle.

Reflexió

Un entrellat de cicatrius
com una xarxa al sol,
sense el peix de cada dia
ni el marisc de festa.

La teranyina del temps
on s’empresonen records
que engolirà la feixuga
aranya de la vida.

Tinc el bordó a punt
i les xiruques netes;
allà on porti el camí,
allà aniré, content!

Sóc una mica més savi,
per què sóc una mica més vell?
o per què sóc... Qui sóc?

“Dóna-li valor a les coses, no pel que valen, sinó pel que signifiquen”  (Gabriel García Márquez)