A trenc d’alba

A trenc d’alba,
la gavina esmussa el silenci,
llit de mar en calma,
coixí de sorra daurada.

L’horitzó n’és...,
canvi de color,
altre cel. Blau i verd
sempre estan junts:
al mar, a la muntanya.

Descalç, per l’arena,
percep l’ànima d’aigua,
l’essència de vida;
quan l’esperit es fa
carn i hàlit d’existència,

quan la veu es perd
entremig del pensament,
buscant enyor de paraula,
viratge de contingut
que ens dóna tranquil·litat.

Després, vindran dies de joia,
jocs i somriures d’infant;
fars i llums de mirada
i sospirs de gent enamorada.
Entretant, sojorno a trenc d’alba.