Desgavell

Pel celobert de la sala d’estar
ix, com fum per xemeneia,
tota la patum de veus, crits i xiscles
que fan els llimacs quan reclamen pluja,
auguri segur d’un cel ennuvolat.

Aquestes flaires són l’èxode verbal
i la verborrea de passions,
el desgavell, malenconiós i foll,
que eclipsa el sentit comú;
egoisme, narcisisme i tants “ismes”
com crinera té el desbocat
esperit d’egües i cavalls,
que surten per la hipnòtica
i engrapadora televisió;
on el jovent, fent de mainada,
s’engresca i embadaleix dins
d’un morb hedonista i polsegós.