Petons de sal

Oloro l’aire humit
mediterrani, mentre
el sol acarona la meva pell.

Els teus ulls, sortits
d’un món verd,
em miren per donar-me
la pau. La pau que
sempre em dónes
i que busco després
de cada combat.
I així el meu agraïment
floreix en petons de sal.

El camí de la lluna

A la sorra, prop del mar,
veig la llum blanca
amb tocs grocs,
d’una lluna plena
que fantasieja
la meva imaginació,
obrint camí al nou estiu.
És el camí de la lluna
que il·lumina les ones
per portar-me a l’horitzó:
aquell de la meva infantesa,
aquell de la meva il·lusió.

“El canvi és llei de vida. Qualsevol que miri només el passat o el present, es perdrà el futur”  (John Fitzgerald Kennedy)

Penombra

La revolta -maquillada
amb el cosmètic escepticisme-
té per acòlit el deler
i com auguri el clam
emboirat de la submissió.

Enguany, pel pedregós
camí de l’excrescència,
esmicolo alguns records;
mentre glopejo vent
amb l’admonició del nord.

On vas Catalunya?

La clau del temps
tanca porta i deixa
fora les mirades
i petjades de la lluita:
la Terra d’Acollida
ja no és Terra Promesa.

La llei del seny
ha de trencar la rutina,
sense decebre ni defallir
el pas dels anys.

Solc rere solc,
s’ha de capgirar el territori,
que l’or torni a ser groc
i la sang vermella,
per ondejar preguntes
que varen fer els nostres avis.

Som on som i amb vent de cara.
Dempeus, ens toca girar full,
per fer la mateixa plana.

“No obris els llavis si no estàs segur que el que vas a dir és millor que el silenci”  (Proverbi àrab)

El sol no pot...

Llavis de poesia
dins una cara de tardor
i perfum de petons
en el flascó dels somnis.

Sura la imaginació
pel llit del desig,
quan el sol no pot
ni amb la lluna,
ni amb la nit.

Esborrany

Amb parsimònia, ressegueixo
la tramoia d’una recança,
foragitada per l’efímera tarda,
on sols vorejar el refugi,
cínic, de la suficiència;
allà on s’esquartera l’ànima,
a plena intempèrie.

“L’espelma està encesa, però cada vegada té menys cera”

El rebost del temps

Si tu estàs a la meva memòria,
vol dir que jo també estic a la teva.

Al rebost del temps
hi tenim els prestatges
plens de pots i empolles,
on guardem els records.

Tots ells etiquetats
amb contingut i data.
Data només d’elaboració,
perquè aquest producte
no té data de caducitat.

Efímer prodigi

Obro finestra
a l’existència,
per donar-li
sentit i plenitud
a la meva vida.

Anar-me’n
de tota incertesa
(com espai emotiu)
per retrobar l’origen
dins de cada secret,

Dellà, emmarco
la claredat del cel,
on es balanceja
aquesta existència,
com efímer prodigi.

“Jo mai presumiré d’entendre a un gallec”  (José Manuel García Margallo)

Remolins de silenci

El riu de les paraules està sec.
La balma del canyissar oneja
al captard, amb encís de vent
i els seus remolins de silenci.

Vençut

Vençut,
l’arc, tensat, té
la fletxa per sortir.
La seva solitud
només l’entén
l’aire que l’envolta.

Vençut,
la fletxa farà diana
i el seu encert
serà el seu comiat.

Sí, estic vençut
i sense cap mena
d’esperança.

“Mitjançant l’esforç, l’aprenentatge produeix tot el que és bonic”  (Demòcrit)

Punyir l’enyor...

...dels fets inconcrets
i d’una existència
amb més esdeveniments
que vivències.

Punyir l’enyor quan
la veu no surt
i les salades llàgrimes
ja coneixen el camí.

Punyir l’enyor per tornar
a una llum d’albada
o a una nit d’amor.
Prop, molt a prop,
d’un rellotge aturat.

Punyir l’enyor,
si és que es pot
punyir l’enyor.

Un arbre al bell mig del cel

Allà on hi ha arrels,
tu hi tens fulles i branques.
Allà on hi són les fulles,
tu hi tens arrels.

Espill invertit
que retornes a la Terra
la imatge quimèrica
de cara verda i cabells
eriçats per arrels.

No ets tangible.
No et mulles.
Miratge en cada núvol
i vana il·lusió
a cada posta de sol.

Al bell mig del cel,
hi tinc un arbre.
Al bell mig del cel,
tots hi tenim un arbre.

“Mentre el meu cos baixa, el meu esperit puja”

Avet negre, avet roig

Recer de camí
per on tomba
l’aigua freda
de la gelera.

Prop, la tartera
comanda altre rierol.
Al capdavant, l’avet negre;
a la seva rereguarda,
l’avet roig, on saltirona
un esquirol inquiet,
que retorna al bosc
amb els últims raigs
d’un sol ferit
pel vol del voltor.

Tot és silenci
en aquesta pau.

A més de dos mil metres,
la muntanya torna a tenir
la gènesi del primer dia.

Empeltant paraules

Adés, en el tritlleig
de la conversa, s’ha
corgelat la porpra
del meu esperit.
I per la fornal dels mots
trempa el metall
de l’ànima escantellada.

Petit joiell encastat
com reg en arbre fruiter,
on, més tard, hem d’empeltar
les nostres paraules.

“El major dels nostres enemics sol ser el nostre propi caràcter”  (Bottach)

Algunes cites “famoses” de El Pensador de la vida

“Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”

- Atenció! Teniu cura de l’estupidesa política i social que només considera drogues les que són il·legals.

“La gent normal parla normal”

- Desconfieu de les persones que parlen amb renecs i paraulotes.
- Desconfieu de les persones que fan ús i abús de diminutius i superlatius.

“Només hi ha dos classes de persones, les que pensen amb el cap (racionals) i les que pensen amb el cor (emocionals o viscerals)” 

 - Les persones que pensen amb el cap només diuen: “Jo sé...”  “Jo no sé”.
- Les persones que pensen amb el cor diuen: “Jo penso...”  “Jo diria...” “A mi em sembla...” “Jo opino...” “M’imagino...” “Etc...”. Però mai ens diuen el que saben i (encara millor) el que no saben.

“Aquí l’alcohol és legal i el haixix il·legal. Als països musulmans l’alcohol és il·legal i el haixix és legal”

- Qui té raó? La resposta és que els dos tenen raó; ja que, els dos són droga.

“Per a un professional de la salut, el més difícil és portar la gent a la realitat”

- Tot sovint, la gent confon la realitat amb el seu estil de vida.

“No hi ha camí per arribar al malalt, el malalt és el camí”

- Alguns metges (cada vegada menys) encara es capfiquen amb el diagnòstic i el tractament.

“L’OMS sempre deia que tabac i alcohol eren les drogues d’inici. Jo els vaig corregir, dient-li’ls que la droga d’inici sempre era la cafeïna, sigui en forma de cafè, beguda de cola o beguda energètica”

- Per a sorpresa meva, l’OMS em van contestar, dient-me que tenia raó.

“La llibertat no radica en l’elecció, la llibertat radica en la independència”

- Elegint ens podem equivocar. El fumador elegís fumar i s’equivoca; ja que, es fa depenent de una droga (legal) anomenada nicotina.

“No es defensen les persones, es defensa la veritat”

- Quants polítics s’han cremat les mans, per ficar-les al foc, defensant a militants del seu partit?

En tinc algunes més, les podeu trobar resseguint el blog.

“El mal educat sempre té un «argument» per justificar la seva mala educació”

A bell ull

Cada nova temptativa té
un compendi d’actituds
–estètiques i reiteratives–,
per descriure la dimensió
que cada qüestió fa, atiar
la torxa que il·lumina
la cova del discerniment;
encara que sigui inassolible
una estètica per commoure
i apaivagar el nostre esperit.
Però, sempre és millor això
que la caòtica inanició amb,
o sense, l’eròtica d’angoixa,
progenitora del caràcter cínic
que és inherent a la paranoia
i a la seva ànima escardalenca.

Quan bufa l’atzar

Quan bufa l’atzar,
ens trobem a lloure
del destí, al caprici
de la seva vanitat.

“Aquesta societat cada vegada té més gent 3E: Egoista, Egocèntrica i Egòlatra. I, si voleu, hi podeu afegir: Narcisisme, Agressivitat, Prepotència i Drogoaddicció. I ja tenim el còctel d’una societat neuròtica i regressiva, on li manquen tota mena de valors ètics i morals”

Vers l’eternitat

Fiqueu música per
creuar el mar del temps,
amb veles de destí
i timó d’emocions.

La sensació de guanyar-li
la partida a la vida,
amb somriure als llavis
i una cançó al cor.

Tard o d’hora, arribem
al port dels estels,
on atracarem l’ànima
per a tota l’eternitat.

Fent quimioteràpia

Escolto cançons
que mai caduquen,
que són rampells
i fotos puntuals
de moments viscuts
al llarg del camí.

Al cap i a la fi,
els anys només són
un recull d’experiències
on, tard o d’hora, fem
el rumb al més enllà.

A dia d’avui, el blog El pensador de la vida ha assolit noranta-cinc mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Esguard polític

Tostemps que un dilema
desarranja la intuïció
de la societat civil,
el polític busca trencall
per donar orientació
diagnòstica. Pròdrom
confessional i retorn
a l’estança mòrbida,
on l’hostatge d’opinió
agnòstica brolla,
per poder maquillar
la malaltia: Traduir
un règim democràtic
com fal·laç democràcia.

“La corrupció no entén de dretes o esquerres. La corrupció només entén de gent sense escrúpols”

Comitiva d’incertesa

Avui, tinc per interlocutor
un qualitatiu avorriment,
que vulnera l’habitual
disbauxa quotidiana.
Aquesta nadiua incertesa
gaudeix de bon seguici
(grotesc i una mica miop),
que contribueix a compartir
el minúscul i esquifit estímul;
referència que és illa, dins
el desert d’un projecte.
Goig per un compromís
i oasi clos de lleial esforç.
Si més no, les petjades
són escarni d’envelliment.