“L’èxit a la vida no es mesura pel que aconsegueixes, sinó pels obstacles que superes”  (Anònim)

Incident o accident?

El diccionari de l’enciclopèdia catalana defineix accident (en primera opció) com: un esdeveniment fortuït i defineix incident com: que sobrevé accessòriament.

Des de fa bastant temps, observo que alguns polítics, gent responsable d’empreses relacionades amb la mobilitat (tant públiques com privades) i serveis d’assistència han eliminant del seu vocabulari la paraula accident. Per a ells, tot són incidents, malgrat que hi pugui haver víctimes. Per què? ¿Podria ser que el concepte accessòriament, de la definició d’incident, comporti menys significació de responsabilitat que el concepte accident? ¿I que aquesta responsabilitat es dilueix per la seva pròpia indefinició? Alguns anys enrere, es ficava en valor si havia víctimes o no; si havia víctimes es considerava accident i si no havia víctimes es considerava incident.

Per últim, em ve a la memòria una cita anònima que diu: “Els hi diuen accidents, perquè els culpables se sentin millor”

Tot plegat

Veiem les fal·làcies
i absurditats
d’unes polítiques
que claudiquen
davant el poderós.

Tot plegat,
una agònica
ressenya històrica
que retorna
amb nou bateig.

Pàl·lida n’és
la insípida
voluntat de
febles democràcies
i la seva covardia.

“Primavera vine a curar-me de l’hivern”  (Roberto Iniesta)

Hivern lleidatà

El baf de boira
humiteja arbres
que, arraulits,
es despullen
de la darrera
fulla vermellosa.

Sóc lleidatà
de soca i arrel
i, degut a la meva
vena històrica,
també duc segell
per ser carrincló.

Mai es gebra
la nostra memòria
ni mai li podem
donar l’esquena
a la lluna plena
ni a nits sense fi.

I, malgrat tot,
encara gaudeixo
l’hivern lleidatà
que, sembla,
li fa retret
a l’estimada Tardor.

Pomell de pomes

Mica en mica,
suaument,
puja la marea
pel mar del
sentiment.

L’arena humida
dibuixa ones
com rosari
d’emocions
i pomell de pomes.

“Una democràcia que permet la impunitat de la mentida, no és una autèntica democràcia”

Soldadura d’alta precisió

De jove, vaig treballar en una empresa on, dins de les tasques de manteniment, es feien soldadures d’alta precisió. Aquestes soldadures eren efectuades per soldadors suecs especialitzats de l’empresa Kamyr. Cada soldadura era radiografiada i si havia una bombolleta d’aire, per petita que fos, es trencava la soldadura i es tornava a soldar de nou.

¿A la infraestructura ferroviària espanyola, es radiografien totes les soldadures de la xarxa, sobretot les soldadures dels rails? Deixo a l’aire i a l’abast de tothom aquesta pregunta. També pregunto: Es fan controls exhaustius per detectar la fatiga dels materials?

Dubte

Batega el cor rere
l’escut de la ceguesa,
davant el nou dubte
que ens genera certesa.

Com esborrar-ho de
la nostra memòria?
Com tornar a pair
la nostra solitud?

Ens cal saviesa,
l’aprenentatge d’anys
i diluir l’absurd
i la por del dubte.

Equilibri

La imatge al mirall
n’és el meu retrat,
el meu Dorian Gray
concret i descobert.

Regento arrugues
com si fossin cicatrius
i mesuro aquest repte
com prudent refugi.

No tinc el privilegi
per allunyar-me
d’aquest imaginari
i obtenir l’equilibri.

Pensa’t-ho!

Col·laborar: Sempre.

Cooperar: Segons amb qui.

Organitzar: Mai.

“Si vols aprendre ensenya! Si vols ensenyar aprèn!”  (Mònica Queralt)

Cap al futur

Pels meandres del cervell,
serpeja la imaginació.
Resseguint aquest riu,
per on es gronxen les idees,
trobem l’agredolç misteri,
aquell que s’encomana
al déu versàtil de la sort.
Si tens aquesta fortuna,
considera-ho un pacte,
tot caminant cap al futur.

Ferotge

Ferotge és la ràbia
que se’ns engendra,
davant una democràcia
que no para de generar
un seguit d’impunitats
i greuges comparatius.

Ferotge és la ràbia
davant les votacions
de llistes tancades
i sempre bloquejades,
on el ciutadà no vota
a polítics, vota a partits.

Ferotge és la ràbia
dels que diuen ser
demòcrates i no fan res
per canviar el sistema
i sempre claudiquen
amb autocràcies de partit.

“El veritable orfe, és el que no ha conegut educació”  (Proverbi turc)

Seqüència

Torno a caure pel pendent,
pel parany de la imaginació,
absort en el seu magnetisme
i recelós a l’hora d’escriure.

Envejo a poetes consagrats,
perquè han pujat tots els graons
i ja han aconseguit el vaivé
que duu a l’esperança poètica.

Tant se val, seré fugaç,
expulsaré les meves pors
per resseguir la seqüència
que els versos donen al poema.

Lluitador

Obstinat, imprudent,
ingenu i agosarat.
Qui sóc per considerar-me
un poeta consagrat?

Encara no tinc el domini,
sóc un petit follet dins
el bosc del diccionari
i amb un repte a conquerir.

Sí, follet ve de foll.
Professo la bogeria
que té tot escriptor
quan vol mostrar-se.

Però, és transitòria,
és bogeria de combat
i, per tant, em considero
un vell i digne lluitador.

“Ahir, sembrava somnis. Avui, conreo frustacions”

“Sóc pintor de somnis impossibles”

El viatge

Quan alliberis l’esperit,
has de tenir en compte
el llast del cos. No és
un exercici d’imaginació,
és un exercici d’alliberament.
El cos ha d’estar en harmonia
i actuar com un contenidor,
que s’obre amb alegria.

La llum no és blava, el cel sí.
Resten hores en el pas del temps,
aquelles que es van perdre pel camí.
Convé recuperar-les i no perdre’n més.

“L’esperança té dos fills preciosos: es diuen enuig i valor; enuig en veure com són les coses i valor per no permetre que segueixin sent així”  (Sant Agustí)

Rastre de vida

Estic perdent la il·lusió
per realitzar tasques. Això,
n’és un símptoma de vellesa?

En un angle de la memòria
encara hi puc trobar la revolta,
com quan era adolescent.

Em sobren anys i em sobren
molt més les xacres, el rastre
que la vida em va deixant.

Un altre jorn

A trenc d’alba,
surt el primer sospir,
com una pregària
o com l’alè d’una idea,
que n’és hoste en
el llimbs de la matèria.

Durant el matí,
el ferro porta
la senyal del foc
-i la seva absència-,
l’empremta de metall
que ens fa forts.

Tarda i nit,
en són ofrena d’abril
i escalfor en llençols d’hivern:
ulls i braços d’avui,
i del record i del demà;
per estimar molt a prop.

“Els polítics, quan deixaran de mentir? Quan deixaran d’ofendre la intel·ligència dels ciutadans?”

Passatemps (Passa el temps)

En un món on bufa el formigó,
en una ciutat esvaïda per la boira
amb el martell d’una tarda d’estiu,
amb un raïm de deures per fer,
dins el bloc transparent de silenci
i, dins, el cor de cristall (de roca)

Un vent sense cap possibilitat d’ombra,
la fina pols de mar damunt els cotxes,
la flama buida d’una foguera
al costat d’un toll d’aigua gebrada.

I la vida segueix sent...
una mena d’etern passatemps.

Reis d’Orient

Gràcies Reis d’Orient
per portar-me il·lusió
i l’alegria dels néts.

“...la placa tectònica de la política catalana...”  (Antoni Gelonch)

Altra dignitat

Quan la vida es torna cendra
(com si fos un somni menut)
en un cel gris i plujós
i a l’espelmosa ànima
hi nia l’horabaixa lleganyosa
d’un abisme amb peus de marbre;
llavors, cal voltejar la memòria
perquè l’ocell de la dignitat
alci el vol, en embranzida de llum.

Quan el balanceig d’una rialla
sigui la sinuosa i aliena ofrena
que tragina sordesa d’absència
i la mudesa de la gebrada nit
faci brollar la sang de les maduixes;
llavors, cal sacsejar l’arbre
perquè les impàvides fulles
jeguin a terra, fent adob
per a la propera primavera.

País de boira

Tot passa i tot queda
en el país de la boira.
El tot d’avui, també
és el tot de demà.

Mentre, el passat
queda soterrat
i postergat a l’efímer
llampec del record.

“Una cosa és un mentider i una altra és un mentider amb corbata”

Bon Any 2026

“El problema que tenim els humans és que som animals de costums”