Límit i realitat

(A Paulo Coelho, més filòsof que mag)

Surt el sol (per obligació),
supeditat al gir de la terra,
a la seva formació esfèrica.

El pensament també gira
en un espai infinit,
dins un món finit.

¿Quina realitat assolim:
la nostra, la dels altres
o, potser, la de la Natura?

Llindar d’aquest límit
on cadascú determina
quin és el seu territori
i quina llavor hi sembra.

Res queda per fer, quan
tornem a reclamar, aquesta,
la nostra realitat. Límit que
no fa falta que sigui real,
malgrat que li’n diem realitat.

Desitjar el desig

Un parell de vegades i escaig
per escanyar l’eixut desig.
Redreço el rumb i el dol
per sortir de la fosca,
percaçant vells somnis
i alguna que altra virtut.
Encara tinc fal·lera
per ser mariner de riu
i, a la vegada, nàufrag,
arrelat a la mare Terra.
Expectant, miro l’espill
on es desvetlla el futur
i, sense recança, torno
a desitjar el desig.

“La pluja li demana lloc al canvi climàtic i no sempre ho fa amb tranquil·litat”

Arbre de paradís

Deposo les crosses
de la incomprensió,
tot sortint del laberint,
dialèctic, on es gronxa
la insolent prepotència.

A estones, em submergeixo
dins el mar dels sentits,
dins la seva màgica dansa,
on puc jugar amb la follia,
quan m’oblido que sóc finit.

És una altra dimensió,
el llindar d’un monestir
que amara un elixir,
un fugisser codi,
del fugisser pensament.

Em queda ser lleial
a les branques i fulles
de l’arbre “Bodhi”,
que no deixa de ser
el meu arbre del paradís.

Sospir

Fugaç record,
davant l’absència
i un sospir
al punyent enyor.

“Avui és el Dia Mundial de la Gent Gran. Què fem? Ho celebrem? O encara som massa joves?”